S’han conservat molt poques obres, les integrades en l’arquitectura i tenim un coneixement indirecte a través de les còpies romanes. Galeria
(en negreta les que he vist)
Art ciclàdic
3000-2000 BC Edat de bronze
A les illes cíclades hi ha una cultura pròspera, contemporània de la minoica, que fa unes escultures de formes simplificades, usualment deesses. (museu art ciclàdic)
[foto casa]
Grècia pre clàssica
900-800 BC Període geomètric
800-650 BC Període orientalitzant
650-480 BC Període Arcaic: sota la influència d’Egipte s’esculpeixen cossos de joves, kouroi homes, kore, dones, inicialment molt estàtics seguint un model teòric.
Grècia clàssica
480-330 S’aconsegueix una representació natural del cos.
Primer
- Mestre d’Olímpia. Pediments del temple de Zeus. Les mètopes il·lustren els 12 treballs d’Hèrcules.
- Miró (sV): El Discòbol (còpia romana al museu nacional de Roma). Va treballar sobretot en bronze.
- L’auriga de Delfos. Delfos.
- Poseidó. Museu arqueològic d’Atenes
- Guerrers de Riace
[afegir fotos o galeria]
Plenitud: la figura humana s’idealitza, sense mostrar trets representatius de l’edat, joventut o vellesa, ni les emocions. No es representa un individu sinó un ideal d’home. Acabades les guerres amb Persia el 449, els recursos es poden dedicar a reconstruir i embellir la ciutat d’Atenes, sota Pericles.
- Fídias: Se li atribueixen Atena en or i ivori pel Partenon, i Zeus assegut a Olímpia (337) (Obres perdudes). Disseny general de les figures del temple del Partenon (British Museum). Les mètopes il·lustren la batalla entre centaures i lapites.
- Policlet (480-410): Va escriure un canon sobre les proporcions ideals del cos masculí, perdut. A través de còpies romanes coneixem el Dorífor i el Diadumen.
- Escultures que mostren el cos femení de manera més natural, revelant les formes a través dels plecs del vestit. Fris del temple d’Atena victoriosa (Niké) de Paeonius a l’Acròpolis.
Dorífor de Policlet. Còpia romana del museu de Nàpols.
Tardà:
- Praxíteles: 395-330 Figures més naturals i relaxades.
- Hermes portant Dionisos ( possible original, Olímpia),
- Afrodita de Cnidos . Cap Kauffman al Louvre, suposadament una bona còpia. [7′ el tabic nasal ample i al mateix nivell que el front, l’expressió com de determinació, fermesa i interès i un esbós de somriure confiat). Venus Colonna al museu del vaticà. ). A Villa Hadriana hi ha una reproducció del temple circular i l’escultura. L’original s’hauria encarregat al sIV BCE per al temple de Venus a Cnidos i va ser una de les primeres representacions del cos femení nu, fins aleshores dominat per figures d’herois i atletes masculins. Se’n van fer molts còpies i que va establir un cànon pel cos femení.
- Apol·ló Saurocton (còpia romana Louvre, postal).
- Potser Hermes del Belvedere, o deixeble (Museu vaticà)
- Escopes de Paros: (395-350) Arquitecte dels temples d’Atena a Arcàdia, Àrtemis a Efes, Mausoleu Halicarnas. Tenia renom per l’expressió que donava a les escultures. Pothos, el desig al museu arqueològic de Nàpols.
- Lisip: (390-310) Les escultures es poden apreciar recorrent-les al voltant. Retrat d’Alexandre. Apoxiomenos als museus vaticans. Els Corredors de la Villa dei papiri a Herculanum (museu arqueològic de Nàpols). L’Hèrcules Farnese també s’atribueix a l’escola de Lísip.
Grècia hel·lenística
S’accentua l’expressivitat de les emocions, amb el gest i els plecs de la roba. És en aquesta època que es comencen a fer còpies de les escultures clàssiques.
- Altar de Pergamom (Berlin)
- Victòria (Nike) de samotràcia (Louvre)
- Tors de Belvedere (museu vaticà), que serà molt admirat al renaixement.
- El Laocoont (museu vaticà)
- Venus de Milo, nombroses còpies romanes (Louvre)
Els temes de l’escultura grega
[Si amb el cristianisme tindrem uns 1000 anys de representació de la vida de Jesús i Sants, els grecs organitzen la seva iconografia al voltant d’una oposició fonamental: ordre vs. caos, civilització vs. barbàrie, cosmos vs. forces primordials. Les batalles mitològiques no són simplement aventures heroiques sinó al·legories cosmològiques i polítiques. Els quatre grans cicles de batalla (“machiai”) que apareixen repetidament són:
- Gigantomaquia. Els déus olímpics contra els Gegants (ordre diví vs. forces ctòniques)
- Centauromaquia. Els Lapites contra els Centaures (civilització humana vs. bestialitat)
- Amazonomaquia. Els grecs (Teseu i atenencs) contra les Amazones (ordre patriarcal i hel·lènic vs. alteritat femenina i bàrbara)
- Iliupersis. La caiguda de Troia (grecs vs. bàrbars orientals)
Després de les Guerres Mèdiques (490-479 aC) aquests temes adquireixen una dimensió política explícita: els Perses són els nous bàrbars, els nous Gegants, els nous Centaures. L’art es converteix en propaganda ideològica sublim.
El Partenó (447-432 aC)
, Fídies com a director artístic) és l’equivalent grec de la Capella Sixtina. Els — un programa visual totalment integrat amb múltiples nivells de lectura:
- Frontó est (façana principal): El naixement d’Atena — sorgint completament armada del cap de Zeus. Al centre la figura de Zeus assegut, flanquejat per tots els déus olímpics en reacció d’estupefacció i meravella. Als extrems, els carros del Sol (Hèlios) i la Lluna (Selene) marcant l’alba còsmica. És l’origen de la deessa patrona de la ciutat, una teogonia en marbre. Mètopes, Gigantomaquia.
- Frontó oest: La disputa entre Atena i Posidó per la patronia d’Atenes — Atena ofereix l’olivera, Posidó una font d’aigua salada. Els jutges són els primers reis llegendaris d’Àtica. És la narració de la fundació mítica de la polis. Mètopes, Amazonomaquia.
- Mètopes sud: Centauromaquia (ara al British Museum).
- Mètopes nord: Iliupersis, escenes de la caiguda de Troia
- El fris jònic interior (160 metres de longitud): Les Panatenees — la gran processó que cada quatre anys pujava a l’Acròpolis per oferir el nou peple (vestit) a l’estàtua d’Atena. Cavallers, carros, animals per al sacrifici, joves portadors d’ofrenes, magistrats, déus asseguts esperant l’arribada de la processó. Per primera vegada en l’art grec monumental, els ciutadans d’Atenes mateixos — no herois ni déus — apareixen representats en un temple. La polis es representa a si mateixa com a protagonista del sagrat.
- L’estàtua criselefantina d’Atena Pàrtenos. A l’interior, l’estàtua de dotze metres d’Atena en or i ivori (perduda, coneguda per còpies) tenia al seu torn un programa iconogràfic: al bouclier, la Gigantomaquia i l’Amazonomaquia; a les sandàlies, la Centauromaquia; a la base, el naixement de Pandora. El temple dins del temple.
L’Altar de Pèrgam (c. 180-160 aC)
L’altar de Pèrgam és potser l’obra més dramàtica i barroca de l’art grec — i el seu fris és el més gran que es conserva (113 metres de longitud, figures de prop de dos metres i mig d’alçada). L’estil és radicalment diferent del Partenó: on Fídies és serenitat i mesura, Pèrgam és pathos i moviment extrem — músculs contorsionats, rostres en agonia, drapejos agitats. És l’expressió del que Wölfflin anomenaria el barroc grec.. Ara al Pergamonmuseum de Berlín.
- El fris exterior: Gigantomaquia. Atena arrossega el Gegant Alcyoneus per als cabells mentre Nike vola a coronar-la. Zeus llança els seus llamps. Artemis i el seu gos. Els déus dels astres, del mar, de la terra… (El significat polític. Els reis de Pèrgam (Atàlides) s’havien enfrontat als Gàlates (celtes invasors) i presentaven la seva victòria com una nova Gigantomaquia — ells eren els nous Olímpics, els nous defensors de la civilització grega contra el caos bàrbar.
- El fris interior: el mite de Tèlef, fill d’Hèracles i fundador llegendari de Pèrgam — legitimació dinàstica mitjançant la mitologia.
El temple de Zeus a Olímpia (c. 460 aC)
Un dels conjunts escultòrics més importants, ara al Museu d’Olímpia.
- Frontó est: La preparació de la cursa de carros entre Pèlops i Enòmau — estàtica, tensa, els competidors i els déus immòbils abans de la tragèdia. Zeus al centre com a àrbitre còsmic. Una de les composicions més solemnes de l’art grec.
- Frontó oest: La Centauromaquia al casament de Pirítous — Apol·lo al centre, braç estès, imposant ordre mentre al voltant es desenvolupa el caos de la batalla. El contrast entre la serenitat divina i la violència humana és el tema.
- Les mètopes: Els dotze treballs d’Hèracles — el cicle heroic per excel·lència; l’heroi que purifica el món de monstres i estableix l’ordre civilitzat.
Altres temples i temes recurrents
El tresor dels Atenencs a Delfos. Mètopes amb les Amazonomaquia i els treballs de Teseu. Teseu com a heroi atenès equivalent a Hèracles, netejador de monstres de l’Àtica.
El temple d’Afaia a Egina. Dues versions dels frontoners (un arcaic, un clàssic primerenc) amb escenes de la guerra de Troia, guerrers en combat, ferits, moribunds; un dels primers intents de representar convincentment la mort.
El temple d’Apol·lo a Bassae (Fígalia). Fris interior amb Amazonomaquia i Centauromaquia — en un temple a l’interior del Peloponès, lluny dels centres, però amb un programa iconogràfic complet.
Els vasos (ceràmica àtica):
La ceràmica és el museu popular de la iconografia grega — accessible, abundant, temàticament riquíssima:
- Escenes dionisíaques — el thiase (processó de Dionís), sàtirs i mènades, simposis
- çEscenes de la vida quotidiana — atletes, escoles, tallers, noces, escenes domèstiques
- Cicles heroics — Hèracles, Teseu, Perseu, Odisseu
- Escenes de caça — el senglar de Calidó, caceres aristocràtiques
- Escenes eròtiques — amb una franquesa que l’art cristià no coneixerà fins al Renaixement
És significatiu el que no hi ha a l’art grec monumental contraposat a l’art cristià.
- Escenes de creació del món — la teogonia hesiòdica no es representa; els déus grecs no creen el món, simplement l’habiten
- Escenes de judici moral post-mortem — Minos, Radamant i Èac jutgen els morts però rarament apareixen en l’art monumental
- Representacions de la divinitat sola, sense narrativa — els déus grecs quasi sempre apareixen en acció, en relació, en context; no hi ha equivalent a la icona cristiana o la cal·ligrafia islàmica com a objecte de contemplació pura
L’art grec és fonamentalment narratiu i polític — explica una cosmologia (ordre vs. caos), legitima una comunitat (Atenes, Pèrgam) i estableix models de conducta heroica. L’art cristià és fonamentalment soteriològic i contemplatiu — cada imatge és una finestra a la realitat transcendent, un suport per a la pregària, una narració de la salvació. El grec vol situar l’home en el cosmos i en la polis. El cristià vol orientar l’ànima cap a Déu.
Roma
Accent en el retrat. Còpies d’originals grecs.
- Musei Capitolini. Marc Aureli, estàtua eqüestre. Cap de dona. Lo Spinario.
- Columna de Trajà
- Museu arqueològic de Nàpols.
Als temples budistes i hindus tenim budes, monstres i ganeshes pintats de colors vius com els Orient tenim els “caballitos”.
2005 Museu arqueològic de Delfos. Museu arqueològic d’Olympia. Museu art ciclàdic. Museu arqueològic d’Atenes. (Arquitectura, Escultura)
Nàpols 2018 [completar galeria]
Roma 2022 [completar galeria]
