129 BC Hiparc de Nicea completa un catàleg i s’adona que la longitud d’algunes estrelles havia canviat, senyal que l’eix de rotació de la terra es movia (precessió dels equinoccis).
150 AC Ptolomeu publica l’Almagest, amb 1022 estrelles visibles, basant-se en gran part en el treball d’Hiparc. Agrupa les estrelles en 48 constel·lacions.
Tycho Brahe
1603 Johann Bayer Uranometria, amb el sistema d’identifcar les estrelles amb una lletra grega i el nom de la constel·lació ( Alpha Centauri or Gamma Cygni). 1200 estrelles.
1725 John Flamsteed Historia coelestis Britannica (1725). Fa servir números i el genitiu de la constel·lació: 61 Cygni. 3000 estrelles.
1781 Catàleg de Messier. Identifica objectes que no són estrelles puntuals. Més endavant s’identificaran com diferents tipus de cúmuls d’estrelles, nebuloses, restes de supernovas i galàxies. Messier estava interessat en cometes, i aquests objectes que no eren estrelles, eren inconvenients. Inicialment n’identificà 45 (M1 a M45) i més endavant fins a 103.
1801 Jérôme Lalande , Histoire Céleste Française amplia el catàleg fins a 47,390 estrelles.
1918-1924 El catàleg de Henry Draper mira d’identificar per primer cop els tipus espectrals de les estrelles, 225300. Henry Draper Catalogue
1930 Bright Star Catalog, de Yale, amb totes les estrelles de magnitud superior a 6.5.
1980 Guide Star Catalog, amb 20 milions d’estrelles.
Es calcula que l’univers observable conté entre 1022 a 1024 estrelles, la majoria d’elles invisiblesa ull nu des de la terra, en particular les que són fora de la nostra galàxia.