[ una mica és com endevinar què hi ha en una capsa tancada picant i sacsejant-la des de fora]
Des de l’antiguetat es tenia evidència de certa activitat interna amb els volcans i terratrèmols
1665 A l’obra Mundus subterraneus Athanasius Kircher l’imaginava amb coves que podien contenir aigua o foc.
1798 Cavendish calcula la densitat mitjana com a 5.5 vegades la de l’aigua
1864 Jules Verne publica el Voyage au centre de la terre
1915 Hipòtesi de les plaques tectòniques de Wegener
1920 Harold Jeffreys observa que a cada terratrèmol hi ha una zona de la terra on no arriben les ones, d’on es pot deduir que hi ha un nucli líquid. [AD Ciencia: 1900 Richard Oldham observa dos tipus d’ones en els terratrèmols, les P, que travessen sòlids i líquids, i les S que només travessen sòlids. Les ones P arriben més tard del compte, cosa que implicaria un nucli molt dens.
1936 Inge Lehman proposa que hi ha un nucli intern sòlid i un extern líquid en detectar ones P febles.
La densitat mitjana de la terra a partir de Newton ha de ser de 5.5 mentre que la mitjana de les roques és de 2.7. Això vol dir que el nucli ha de contenir elements més pesants. Sabem també que hi ha magma fos per l’activitat volcànica.
D’aquí es surt un model que proposa:
- crosta continental: 9km bàsicament silicats i òxid d’alumini, temperatura -90º/900º
- crosta oceànica: 4-11 km, semblant, temperatura 0º/400º
- Mantell superior: 11 a 660 km: roca sòlida o semisòlida, silicats i òxid de magnesi, temperatura 400º/2000º
- Mantell interior: 660 a 2890km, roca semisòlida, semblant, temperatura 2000º/4000º
- Nucli extern: 2890 a 5150 km, ferro i níquel líquid, 4000º/5000º
- Nucli intern 5150 a 6370 km, ferro sòlid, 5000º/5500º