Fisiologia humana

El cos humà. Anatomia. Fisiologia animal.

Processos del cos humà: Reproducció i Creixement. Metabolisme: digestió, excreció, respiració, circulació. Músculs. Regulació hormonal. Sistema nerviós autònom. Sentits. Sistema nerviós central. Moviment i conducta. Qüestions, avortament, esquivar la mort.

Reproducció i creixement

Producció d’espermatozous i òvuls. Cicle menstrual. Fecundació. Zigot. Embrpgènesi. Part. Cicle Vital ( Reproducció animals.)

Zigot
La primera cèl·lula del nou organisme, després que un espermatozou fecunda l’òvul. En la reproducció, els 46 cromosomes dobles de la cèl·lula s’obtenen per combinació aleatòria de 23 masculins i 23 femenins [això dóna de l’ordre de 1.000 gens reguladors per cromosoma] [això suposa 23! combinacions possibles de cromosomes. Si hi afegim les desconegudes combinacions de gens, tindrem un nombre tan elevat que fa que tots els homes siguin diferents].
Només són del mateix genotipus els bessons idèntics, procedents d’un mateix zigot (univitelins) mentre que els bessons fraterns, dizigòtics o bivitelins (un òvul i dos espermatozous), només en comparteixen la meitat.

Embrió i organogènesi
El zigot es va dividint, diferenciant formant una bàstula i el dia 7 s’implanta a l’úter. Comença la gastrulació en què es formen els tres fulls embrionaris, ectoderma, mesoderma i endoderma. Quan es comença a formar el teixit neural l’embrió s’anomena neurula.
Entre la tercera i vuitena setmana comencen a desenvolupar-se els òrgans.
Al mesoderma es comença a fabricar sang. El cor es forma i comença a bombejar als 22 dies. El sistema digestiu es comença a formar a la setmana 3 i a la 12 els òrgans són al seu lloc. Cor i pulmons. sistema urinari. Rostre, coll, ulls setmanes 3-10.

Fetus
Cap a la setmana 9, [amb la majoria dels òrgans formats, es comença a parlar de fetus].
Setmanes 9-16 (3.6 mesos). 30mm i 8 grams, el cap gairebé la meitat. Moviments de respiració per estimular la formació dels pulmons. [setmana 12 límit per avortament a europa]
Setmanes 17-25 (6.6 mesos). La mare comença a notar els moviments cap a la setmana 21. Cap al cinquè mes fa uns 20 cm. [setmana 24 límit per avortament a USA i UK].
Setmanes 26-38. Ossos, ungles, pèls, connexió entre sentits i tàlem. Es considera format entre les setmanes 37 i 40. En néixer acostumen a fer 48-53 cm.

Dibuix de Leonardo [la wikipedia no mostra el gràfic de l’embrió i fetus com un mateix ésser ampliant-se, potser per l’ús que se’n fa en el debat de l’avortament. ]

Cicle vital
Es divideix en desenvolupament, maduresa i involució. La wikipèdia té les etapes:

Infant-nadó
Toddler-nen petit (1-3 anys)
child-nen/nena (4-8)
preadolescent (9-12)
adolescent (10-19)
Emerging and early adulthood [proposat al 2000, indica quan comencen a considerar amor i treball // Young adult
Middle adult (40-60)
Old adult (60-xx)
Dying

Una tercera part és plàstica. L’home es va formant fins als vint anys, edat en que assoleix uns valors que es mantindran més o menys estacionaris fins a l’envelliment [0-20 formació, 20-40 jove adult, 40-60 adult, 60-80 vellesa]. El desenvolupament de l’organisme i el psicològic no és uniforme en tots els aspectes. Així per exemple (Pinillos 626), es veu que el sistema nerviós creix molt ràpidament assolint un màxim entre els 8 i 14 anys per decréixer després fins als vint. El desenvolupament genital és inapreciable fins a la pubertat (12-14 anys) en que creix ràpidament. El desenvolupament limfàtic creix asimptòticament.
[Anatòmicament també hi deu haver unes etapes. Les proporcions entre les parts del cos van des del nen petit rodanxó i amb un cap gran, l’estirament infantil, els canvis a la pubertat amb els pits i anques a les noies, bigoti als nois, el creixement de la musculatura al final de l’adolescència. Després vindrà la panxa de l’home casat, les arrugues.]
[Segons la història i les cultures, el que es fa cada estadi quant a treball, casament i relacions sexuals, varia molt. La Julieta de Shakespeare es considerava per a ser casada als 14 anys]
[desenvolupament psicològic]

Regeneració cel·lular

Cèl·lules de la sang: glòbulsvermells, 120 dies. Leucòcits, 1-2dies. Trombòcits 7-10 dies.
Cèl·lules de l’epidermis, 28-30 dies.
Cèl·lules gastrointestinals: estómac, 2-9 dies. Intestí, 2-6 dies.
Ungles mans 3mm/mes, ungles peus 1mm/mes, cabells 1 cm/mes.
Ossos: s’estima que l’esquelet es renova tot sencer cada 10 anys.
Músculs, regeneració límitada.
Fetge, 300-500 dies.
Neurones: no es regeneren.

Mort
A banda de les malalties, s’ha establert que la població de cèl·lules humanes es pot dividir unes 50 vegades (límit de Hayflick). A cada divisió cel·lular, els telòmers als extrems dels cromosomes s’escurcen fins que arriba un moment que es tornen senescents o moren. En el millor dels cassos arribaríem als 120-130 anys. S’estudien tractaments per protegir els telòmers.

Aturada cardiorespiratòria: implicava la mort abans dels procediment de recuperació. El procediment ECMO (extra corporeal membrane oxygenation) permet durant uns dies, substituir el cor i pulmons. Es connecta una vena a un sistema extern que fa l’intercanvi CO2 O2 i es torna a inserir a una artèria.
Mort cerebral: sense resposta a estímuls externs, absència de reflexos (llum a la pupil·la), sense respiració espontània (test apnea). Amb respiració assistida el cos pot sobreviure unes setmanes. Es fa en cas de donació d’òrgans.
Mort biològica: Fi irreversible de totes les funcions biològiques

Digestió

Digestió extracel·lular [“el jo com a cos” al lavabo de A733] Òrgans cavitat toràcica i abdominal.
(F 182) Per satisfer la demanda d’energia un home de 70 kg necessita unes 2000 Kcal (8400 KJ) al dia. Aquesta demanda és satisfeta per uns 65g de greix, 70 de proteïnes i 370 d’hidrats de carbó. A més són necessàries aigua (1.5l al dia) i sals minerals. A part dels components necessaris en la biosíntesi, el metabolisme consisteix a cremar combustibles (sucres, greixos, proteïnes) amb O2, per donar aigua i H2O. Els greixos i sucres es metabolitzen completament i tenen uns valors de combustió de 9.3 Kcal/g i 4.1 Kcal/g. En canvi les proteïnes no es cremen del tot sinó només fins al nivell de la urea i tenen un valor de combustió fisiològic (diferent del físic que seria la combustió total) de 24 Kcal/g.

Digestió bucal
Els aliments són ingerits, mastegats i insalivats a la cavitat oral (BM190). En uns 10s arriben a l’estómac. (F188)

Digestió gàstrica
Procés de l’estómac (BM161). (F192) A l’estómac se li afegeix el suc gàstric del qual se’n segreguen uns 3l al dia. Unes contraccions musculars ajuden a la barreja. Al duodè rep la bilis (BM164) (procedent del fetge i que permet la digestió dels greixos) i el suc pancreàtic (BM163) (aporta bicarbonat i enzims digestius) (F198). El procés acaba a les 3 hores de la ingestió. Aquí comença la digestió de les proteïnes amb pepsines (activades per un pH 2-4 degut a l’àcid clorhídric) que queden en polipèptids.

Digestió intestinal
Procés de l’intestí prim (BM162) i gruixut (BM165). A l’intestí prim es desintegren els aliments, s’absorbeixen els seus productes [sucres, aminoàcids, vitamines, sals]. 7-9 hores després de la ingestió (3-4 a l’intestí) passa a l’intestí gruixut on s’extreu l’aigua per solidificar les farinetes alimentàries i formar els excrements al cap de 25-30 hores. Aquests poden sortir de seguida o quedar al colon sigmoide fins a una altra defecació que pot ser fins a les 120 hores (!).
Els aliments absorbits per l’intestí passen al fetge a través de la vena porta (BM134) mentre que part dels greixos passa al circuit general de venes a través de la limfa de l’intestí sense passar pel fetge. La bilis del fetge, a més de servir per la digestió dels greixos [i si resulta que els greixos no van al fetge serà que la bilis passa a la sang i actúa fora?] també té la funció excretora (BM300) d’eliminar la bilirubina resultant de la destrucció dels hematies (BM131.1) en un circuit fetge-intestí fins que és eliminat per l’orina.
Els hidrats de carbó s’han començat a digerir a la boca, arriben al duodè com midó, i s’acaben de desdoblar a l’intestí per l’acció d’enzims com la maltasa, sacarosa, quedant com a glucosa, fructosa i galactosa d’on passen a la sang. (F204).
La digestió de les proteïnes s’atura a la part neutre de l’intestí quan s’inactiven les pepsines. Les tripsines aportades pel pàncreas al duodeno seguiran la descomposició fins als aminoàcids que seran absorbits per la sang. (F206)
L’aigua i les sals minerals són absorbits al jejú (F208).

Excreció
Processos del ronyó (BM171)(F108). La sang arriba al ronyó per les artèries, al glomèrul de les nefrones (1 milió) es filtra retenint proteïnes i d’altres elements mentre que l’aigua amb d’altres substàncies dissoltes passen als túbuls connectats als conductes urinaris. Per les parets retornarà a la sang la part reutilitzable (reabsorció), mentre que la nociva s’expulsarà (excreció).

Eliminació d’aigua i sals. Manté constant el volum i l’osmolaritat de l’espai extracel·lular. Eliminació de sals NaCl (F 118) de la que n’ingerim uns 8-15 gr/dia mantenint constant la concentració de Na+.
Cada dia passen pels ronyons uns 180l d’aigua de la qual se n’elimina 1.5l amb l’orina regulant l’osmolaritat de l’aigua plasmàtica. (En tenim uns 40l, BM100). Cada dia ingerim uns 2.5l (1.3l en beguda, 1l en aliments sòlids, aigua d’oxidació produïda pel metabolisme) que s’elimina per l’orina (1.5l), el suor i les femtes. El balanç hidrosalí (F 126) és controlat hormonalment.
Equilibri àcid-base. Manté constant el pH de la sang regulant l’eliminació de ions H+ i HCO3+. (F 130)
Urea. Eliminació dels residus metabòlics. Així com les substàncies no digeribles s’eliminen directament, el nitrogen requereix la conversió a urea amb despesa d’energia [com les empreses ecològiques] ja que l’amoníac és tòxic. L’urea es converteix en orina.
Nivells glucosa. Manteniment dels nivells de glucosa i aminoàcids a la sang

Respiració

(F 68-97) Pulmons, alveols, pleura (BM153). Òrgans cavitat toràcica i abdominal.

Intercanvi de gasos per difusió
Mentre que en els organismes elementals la cèl·lula està en contacte amb el O2 i CO2 del medi, en els animals superiors cal un sistema de transport per dur a terme l’intercanvi gasós.
L’aire inspirat té unes proporcions de pressions parcials de O2 (21.3), CO2 (0.3), H2O (5.7), Nitrogen i gasos nobles (79)(en kPA, kilopascal, 1mm Hg=133 Pascals). En passar per la tràquea se satura d’aigua. Als alveols (O2 (13.3), CO2 (5.2), H2O (6.27), Nitrogen (77)) s’entra en conctacte amb la sang venosa (O2 (5.3), CO2 (6), H2O (6.7), Nitrogen (77)) on té lloc una transferència de O2 i CO2 per gradients de concentració. Així la sang es converteix en arterial (O2 (12.7), CO2 (5.47), H2O (6.27), Nitrogen (77)). Als teixits (O2 (<5.33), CO2 (>6), H2O (6.27), Nitrogen (77)) hi torna a haver un intercanvi per difusió i la sang torna a quedar venosa. L’aire espirat queda (O2 (15.33, CO2 (4.4), H2O (6.27), Nitrogen (75)).

Mecànica respiratòria
El volum dels pulmons és comprimit per les costelles i el diafragma en l’expiració i expandit en la inspiració. El pulmó queda fixat a les costelles i diafragma mitjançant les dues capes de la pleura. El volum d’aire inspirat normalment és d’uns 0.5l (vol. inspiratori) podent arribar a un màxim de 2.5l (vol. inspiratori de reserva). En estat de repòs encara queda 1.5l que es poden espirar (vol. espiratori de reserva). Havent-ho espirat tot encara queden 1.5l a dins. Això dóna una capacitat total de 6l (4.5l) que entren en joc.

Transport de CO2 i O2
(F 84) Els teixits alliberen CO2 que en els eritròcits (BM131.1) es converteix en HCO3- amb l’aportació d’aigua. El procés és catalitzat per la carboanhidratasa perquè la reacció es pugui fer en el temps <1s en que els hematies es queden als capilars. El H+ sobrer queda regulat pel sistema tampó de l’hemoglobina (glòbuls rojos). Aquesta pot estar en estat oxigenat OxiHb, alliberar O2 quedant Hb-, capturar un H+ i quedar Hb-H.
En total hi ha un 10% de CO2 dissolt i un 90% fixat com a HCO3- en eritròcits (31), plasma (46) i enllaç carbamino als teixits. L’oxígen pràcticament no es troba dissolt i tot està fixat en l’hemoglobina. Un gram de Hb fixa com a màxim 0.062 mmol de O2.

Circulació

Sistema circulatori
(F140-180) (BM131-132 Sang i linfa), (BM133-135 Vasos sanguinis i linfàtics), (BM136 Cor) [Entenc que les venes no duen “sang bruta” en el sentit de residus metabòlics. Només pel que fa a CO2. Els productes i residus van donant voltes al circuit, recollint-ne més cada vegada que passen per l’intestí, aportant-ne als teixits i deixant-ne uns quants al sistema excretor. La renovació a ritme de pulsació només és pel que fa a oxígen, els demés productes duren hores i dies. Les venes doncs també porten aliment, i les artèries residus]. [5 litres de sang en un adult]

Fisiologia del Sistema circulatori
Irrigació sanguínia dels òrgans del cos. El sistema circulatori té la funció de transport de O2, CO2, substàncies alimentàries (sucres i components pel creixement), residus metabòlics, transport de calor, transport de senyals químics hormonals, regulació del pH, i defensa contra substàncies estranyes.
Dels 5l de sang que té el cos, un 8% del sistema corporal, un 80% es troba a les venes i vasos de circulació menor (pulmonar) que, conjuntament, formen el sistema de baixa pressió (2 mm Hg). Va dels teixits al cor, es neteja als pulmons i torna al ventricle esquerre on passa al sistema d’alta pressió (120-80 mm Hg), les artèries. Si el cor té un volum 0.07l, resulta que a 70n pulsacions per minut s’envien 1l de sang cada minut (VMC volum minut cardíac) [si es té el cor molt gros, com l’Indurain, només calen 40 pulsacions].
Les prioritats d’irrigació són el cervell (13%) (les cèl. mortes per manca d’oxígen no es poden regenerar) i el propi cor (5%). El ronyó reb un 20%. El treball muscular esquelètic intens pot arribar al 60% i el sistema digestiu també. Per això s’han d’alternar. En el cas del múscul esquelètic la irrigació pot anar de 1l/min en repòs fins a un màxim de 8l/min segons l’entrenament. L irrigació del tracte gastrointestinal va de 1 a 5.5. La regulació pot ser local (basant-se en concentracions de O2 i productes metabòlics i contraccions de les parets dels vasos) o central sota el sistema simpàtic (BM270). Així per exemple, quan s’envia una ordre a un múscul també s’envia una ordre per augmentar-ne la irrigació.
La sang va del cor als teixits per artèries cada vegada més petites (BM133) fins que arriba al líquid intersticial on té lloc l’intercanvi gasós (BM243) i es filtren 20l de líquid plasmàtic al dia, dels quals 18 retornen per les venes i 2 per la limfa.

Fisiologia del cor
Sístole, Diàstole, Electrocardiograma. (BM136) A cada batec el cor es passa per quatre fases:

i) Tensió isovolumètrica de la sístole. Vàlvules tancades. Augmenta la tensió (80 mm Hg) al ventricle esquerre [perquè el múscul es contrau) fins que supera la de l’aorta.
ii) Expansió de la sístole. Amb els ventrículs plens s’obre la vàlvula i la sang surt per l’aorta (v.esquerre) cap als teixits i cap als pulmons per l’artèria pulmonar (v.dret).
iii) Relaxament isovolumètric. S’han tancat les vàlvules i s’eixampla.
iv) S’obren les vàlvules, entra sang venosa a l’aurícula dreta i arterial procedent del cor (vena pulmonar) a l’esquerra. Seguidament s’omplen els ventricles i es tanquen les vàlvules.

[Com una manxa, en la diàstole s’expandeix absorbint sang del sistema de reserva (venes), mentre que en la diàstole l’impulsa cap als pulmons i teixits]. (F 151) El ritme de les excitacions és marcat pel nòdul sinusal [cóm funciona aquest rellotge?, és el que se substitueix per un marcapassos] de manera autònoma al sistema nerviós. El senyal P es transmet al nòdul auriculo ventricular (PQ), s’activen les aurícules, arriba l’impuls en uns 125 ms, s’activen les branques de Tawara (Q 145ms), les fibres de Purkinje (R, potencial màxim 150 ms [i jo tinc un espai PR de 0.11), la part interna del miocardi (ventrícle dret) en 190 ms (S) i l’externa en 225 ms. La part del nòdul AV a les ventrícules s’anomena complex QRS. Les variacions de potencial en diversos punts de la pell permeten obtenir un ECG o electrocardiograma. Aquest potencial representatiu és suma de varis potencials (components vectorials) que exciten el cor en diferents direccions (F 155).

Equilibri pH
La concentració de H+ en la sang i el líquid intersticial és important per mantenir la forma de les proteïnes i per tant la seva funcionalitat. La digestió dels aliments aporta diversos ions que són contrarestats per dos sistemes reguladors (FQXXX). D’una banda els pulmons aporten CO2 i els ronyons HCO3- i H+.

Músculs
Sistema muscular

Activació dels músculs
Motoneurona. (BM120) La neurona motora (BM147) i el múscul que depèn d’ella formen una unitat motora. D’una motoneurona poden penjar des de 5 fibres musculars (ull) fins a 700 (bíceps). El senyal nerviós allibera acetilcolina al final de l’àxon, canvia el potencial i excita la cèl·lula nerviosa contraient-la (B1322.2) mitjançant el mecanisme de Ca2+. L’acetilcolina és recuperada novament per la neurona (F 31).

Mecànica i energia
Glucòlisi aeròbia, Treball dinàmic, Treball postural estàtic. El múscul té un 50% de pes en fibril·les, un 30% de mitocondris [per cremar sucres], un 5% de reticles sarcoplasmàtics i un 15% de teixit conjuntiu.
La contracció es produeix quan els filaments gruixuts del sarcòmer (miosina) es desplacen al llarg dels prims (actina) (B1322.2). L’alliberament de Ca2+ a cada grup [sense-miosina-sense] o túbul del sarcòmer canvia el potencial al voltant de la membrana que envolta el sarcòmer i causa el desplaçament dels filaments. En 20 ms s’eleva la concentració de Ca 500 vegades, fins a 7 mol/l, la unió queda inestable i descarregant-se l’ATP en ADP, s’allibera la unió i es desplaça quedant sense energia i rígid (com els cadàvers), reb ATP relaxant-se i torna el Ca fora del sarcòmer.(F 37). El múscul guarda glucògen com a reserva energètica, per carregar el ADP en ATP. Com a producció d’energia ràpida hi ha la glucòlisi anaerobia i el procés del Fosfat de Creatinina (KrP) que s’esgota en 10-20s. [cursa 100 m]. L’única manera d’obtenir energia de manera perllongada és la glucòlisi aerobia (B1312). La meitat de l’energia es dissipa en calor. El cicle metabòlic produeix lactat que ha de ser tractat pel fetge amb més consum d’oxígen. El consum d’oxígen pot augmentar en 500 vegades entre l’estat de repòs i el de màxima activitat. El múscul té una eficàcia d’un 25%.

El treball que fa el cos pot ser:

i) Treball dinàmic positiu. Contracció que fa treball, ex. pujar escales, i distensió.
ii) Treball dinàmic negatiu. Distensió de frenada, ex. baixar escales.
iii) Treball postural estàtic.

Musculatura llisa
Els músculs del òrgans no tenen el sarcòmer amb una estructura tubular. No hi ha un potencial de membrana estable [que permeti el moviment voluntari] sinó que varia de manera periòdica [ritmes del cor i l’estómac].

Veu
Cordes vocals. Els músculs de la larinx condicionen les formes de les cordes vocals i la glotis, (BM192) inervats i controlats des del còrtex motosensorial (anada i tornada per control realimentat.
La glotis està tancada en els tons baixos i forts i s’obre en els aguts i murmuris. Les vocals a mateixa freqüència i intensitat es distingeixen pels harmònics. Formen l’anomenat triangle de vocals:

A
A Ä
O Ö E
U Ü I

[Les consonants són transitoris em sembla] En parlar un home va aproximadament de la greu (clau de fa) al mi, mentre que la dona ho fa del la al mi3 de l’escala superior. Cantant s’arriben a les dues octaves.

Regulació hormonal. Sistema endocrí

BM270.DP Procés de regulació i coordinació dels diferents processos de l’organisme amb substàncies que activen o inhibeixen la producció d’enzims (B2600).
En els organismes elementals la cèl·lula és un espai únic, totes les parts estan en contacte i les reaccions químiques es poden equilibrar. En un organisme complex cal una integració i coordinació de moltes parts separades. Això s’aconsegueix mitjançant el sistema nerviós, especialitzat en respostes ràpides [sobretot musculars, afectant el moviment voluntari el SNC BM290 i el metabolisme el SNA BM270], i el sistema endocrí, especialitzat en la transmissió lenta i crònica [periòdica, no puntual?] de senyals a través del sistema circulatori (BM250). El s.endocrí regula el metabolisme (BM220-BM240), el creixement físic i psíquic, els mecanismes de reproducció (BM210), l’adaptació al rendiment i l’homeostasi del medi intern (moviment BM2A0, circulació BM250) en estreta col.laboració amb el sistema nerviós autònom (BM270). L’esquema general (F 217) s’inicia amb una neurosecreció a l’hipotàlem i hipòfisi per activar les glàndules hormonals perifèriques que generaran les hormones finals. Hi ha un mecanisme de realimentació (F 218) que retorna el punt de partida, ja sia que la hormona final inhibeixi la neurosecreció inicial, o bé que les concentracions de determinats factors metabòlics informin l’hipotàlem.

Hormones
Hormones peptídiques, esteroides, prostaglangines.
Les hormones són substàncies transmissores que actuen modificant la configuració d’enzims, inhibint o estimulant la síntesi d’enzims, o bé canviant la permeabilitat de les membranes cel·lulars (la insulina regula així la disponibilitat intracel·lular de glucosa).
Donat que la concentració d’hormones a la sang és molt petita 10-5 mol/l, cal que l’afinitat entre la cèl·lula objectiu de l’hormona (target o receptor) i aquesta, sigui molt gran.
Pel que fa a l’estructura les hormones es classifiquen en peptídiques (els receptors estan a la membrana cel·lular on s’activa una substància transmissora secundària) (F222), esteroides (poden penetrar dins la cèl·lula i trobar dins els receptors específics) (F224) i derivades de la tirosina.
Les hormones tisulars no pertanyen al sistema centralitzat endocrí i actuen de manera local (prostaglandines i digestives).

Neurosecreció a l’hipotàlem i hipòfisi
Les neurones de l’hipotàlem (BM144.2) segreguen hormones que es lliuren a la sang sota un senyal nerviós. Hi ha doncs la transformació d’un senyal nerviós a un senyal químic. L’hipotàlem està en contacte amb el cervell (endomorfines pel dolor), activa els sistemes simpàtic i parasimpàtic, i segrega un primer grup d’hormones (liberina i estatina i d’altres F 215, F 217) que estimulen o inhibeixen la secreció d’un grup secundari al lòbul anterior de la hipòfisi (BM144.2). El lòbul posterior s’activa sol. Aquest grup secundari activarà les glàndules perifèriques. Oxitocina, alliberada en l’acte sexual i en el moment de parir.

Glàndules sexuals
Testosterona, Estrogens, Progesterona.
(BM172 BM173) G.sexuals fabriquen els gametos, espermatozous i òvuls, així com hormones reguladores de caràcter i comportament sexual. La testosterona segregada pels testicles és una h. que accentua els caràcters masculins i augmenta la massa muscular. Els estrògens són hormones femenines entre les quals hi ha l’estradiol que regula la formació d’òrgans sexuals femenins a l’embrió, i els cicles de fertilitat [Tots els tipus, tant masc. com fem. es troben en els dos sexes amb efectes més o menys intensos]. La progesterona té l’efecte invers.

Tiroides
Tirosina, Caràcter emocional, creixement.
(BM154) Situada rere la tràquea segrega la tiroxina (iode+tirosina) a instàncies d’estímuls (emocions, fred, calor, llum, son, fam, fosca) que actúen sobre l’hipotàlem que ho passa a la hipòfisi. Té un paper fonamental en la diferenciació cel·lular i el creixement, així com en els reaccions a les emocions. Un excés crema greixos, puja el pols, la humitat i dóna un temperament alegre i excitable. En canvi un defecte disminueix el ritme metabòlic i el creixement i fomenta un caràcter apàtic. (F 230)

Suprarenal
Adrenalina i cortisol, Resposta a perill.
La medul·la segrega adrenalina (i noradrenalina i norepinefrina) davant d’un senyal d’urgència del simpàtic (B2800) [No hipotàlem] porta sucre, activa la circulació desviant la irrigació de la digestió que queda interrompuda i portant-la al sistema muscular. S’inhibeixen les funcions digestives, augmenta la pressió sanguínia i el sucre [energia a punt]. [Això també ho fa una mica la cafeïna].
La crosta suprarenal segrega aldosterona que regula l’equilibri la concentració de les sals actuant sobre la secreció de saliva i orina, corticosterona que regula el metabolisme de proteïnes i hidrats de carboni (ritme dia-nit, activitat, estat anímic). Activació per hipotàlem.

Ronyons i paratiroides
Regulacio Ca, creixement dels ossos.
Regulen la integració celular (creixement i duplicació) mitjantçant la concentració de Ca2+ que té efectes sobre la permeabilitat de les membranes celulars. Creixement dels ossos.

Pàncrees
Glucèmia, insulina, glucàgon.
Regula el nivell de sucre a la sang (glucèmia). Mentre que el glucagó l’augmenta la insulina el redueix [Els diabètics se l’han d’injectar. El nivell de sucre també és intervingut per la tiroides [estat general], la suprarenal (corticoides i adrenalina (reacció ràpida)). Hi ha uns 6-10mg d’insulina al pàncreas.

Fetge
Colesterina, metabolisme de greixos.
Regulació del balanç hidrosalí (BM231, F 126)

Hormones amb impacte emocional
Oxitocina (lligam de parella o grup ), Adrenalina i cortisol (activa al circulació aturant la digestió per reaccionar), insulina (pàncrees, estat d’ànim, millora la memòria i la cognició, el dèficit afecta la dopamina i la motivació, i augmenta el cortisol), sexuals (estrogen, testosterona), tiroxina (excitació i alegria / apatia, tiroides).

Sistema nerviós autònom

El SN autònom o vegetatiu controla funcions orgàniques sense que intervingui el control voluntari del SN Central. (BM148 AF 107 i F49). Consta de dues parts, el simpàtic i el parasimpàtic que actuen sovint de manera antagònica. [El simpàtic posa el cos en estat d’alerta general preparant energia pels músculs i interrompent el procés digestiu. El parasimpàtic tornarà a activar la digestió localment].

Neurotransmissors
Els neurotransmissors són missatgers del sistema nerviós, produits per vesícules a les neurones, actuant entre els espais de les sinapsis de les neurones. Actuen molt localment i ràpidament (m-3s a 1 s). Disparen reaccions musculars, pensaments o emocions. (en canvi les hormones són segregades per glàndules i actuen sobre cèl·lules de tot el cos que tenen receptors per a , viatjant pel corrent sanguini. Regulen processos a llarg termini (minuts a dies) com el creixement, metabolisme o reproducció.)

Glutamat: el neurotransmissor principal, present a la majoria d’enllaços que es poden modificar [com el el model de representació distribuïda]. Un excés causa sobreestimulació i pot tenir repercussions en ansietat, depressió, ictus i Alzheimer.
GABA: inhibidor i tranquilitzador; els nivells baixos s’associen amb ansietat i estrès.
Glicina: inhibidor a la medul·la espinal.
Acetilcolina: Activa o inhibeix músculs i òrgans al sistema nerviós autònom. És el principal connector entre nervis i músculs. També actua al cervell.
Dopamina: sistema de gratificació sense de plaer i eufòria , el defecte està relacionat amb la malaltia de Parkinson, i l’excés, amb l’esquizofrènia.
Serotonina, produït als intestins (90%) i SN central. Seria l’estabilitzador d’estats d’ànim, regulant la gana, la son, memòria, estat d’ànim i funcions del sistema cardiovascular i endocrí. Nivells baixos s’associen amb ansietat, irritabilitat i depressió.
Norepinefrina, sintetitzat al SN perifèric, estimula la segregació de l’hormona de l’estrès epinefrina (adrenalina) a les glàndules suprarenals en situacions de fugir o atacar preparant el cos per reaccionar. Contribueix a la por i l’ansietat. El mateix l’epinefrina (adrenalina) que augmenta el pols, la pressió i el sucre.
Endorfines, generades a la glàndula pituitària. Bloquegen la percepció del dolor i augmenten la sensació de benestar. Produïdes quan es fa exercici físic o a l’orgasme.

Neurotransmissors implicats en les emocions: Glutamat/GABA (general, excitació o repòs), Dopamina (plaer i eufòria), Serotonina (estabilitzador estats d’ànim), Norepinefrina i epinefrina (reacció estrès), Endorfines (bloqueig dolor i benestar).

Simpàtic
Les fibres preganglionars s’activen amb acetilcolina. Després del gangli es ramifiquen en una proporció 1:20 i l’activació és amb noradrenalina. En els òrgans hi ha receptors alfa (generalment estimulants) i ß (generalment inhibidors). [En situacions d’emergència posa el cos en estat d’alerta. La medula suprarenal -similar a l’hipotàlem- transforma senyals nerviosos en secreció d’adrenalina i noradrenalina].

Ull: Dilatació
Glàndula submandibular: secreció mucosa espessa.
Cor: Transmissió ràpida de l’estímul, augment de la freqüència.
Bronquis: Relaxament.
Estómac i intestí: Relaxament.
Pàncreas: Inhibició/Activació de secreció d’insulina.
Medula suprarenal: Activació de secreció [d’adrelina].
Vasos: contracció.
Músculs: Glucogenósi.
Veixiga orina: Contracció esfínter i relaxament detrusor.
Genitals: ejaculació.

Parasimpàtic
Els ganglis estan situats sovint dins dels mateixos òrgans [així la cadena de ganglis del SNA és només simpàtic, per això es diu que el simpàtic fa una excitació difusa i el parasimpàtic més local]. Aquí la substància transmissora és sempre l’acetilcolina. Té contacte amb l’hipotàlem hi ha connexions al nervi gandul.

Ull: Contracció. Glàndules llagrimals
Glàndula submandibular: saliva acuosa, quinines.
Cor: Transmissió lenta de l’estímul, baixa la freqüència.
Bronquis: Contracció, activació secreció.
Estómac i intestí: Activació del to muscular i secreció.
Pàncreas: Activació de secreció d’exocrina.
Intestí gruixut: Activació del to muscular i secreció.
Veixiga orina: Contracció del detrusor.
Genitals: Erecció (vasodilatació).

Sentits

[ENLLAÇ a percepció psicologia i fenomenologia] Els receptors del cos es projecten als lòbuls parietals (BM144.12) [on ho fan els receptors de les vísceres?, el mal d’estómac], l’olfacte al frontal (BM144.11), l’oïda als temporals (BM144.13) i la vista a l’occipital (BM144.14).

Sentits dèrmics
Receptors de dolor, temperatura i pressió.
(BM1A0) La pell registra pressió, contacte i vibració amb receptors mecànics (cèl.lules de Meiner, corpuscles de Meiner i c. de Pacini) que reaccionen a la pressió mecànica o als estiraments del cabell. Per la temperatura hi ha receptors de fred T<36C, i receptors de calor per T>36. Hi ha un domini d’adaptació entre 20 i 40 fora del qual s’avisa de fred o calor a evitar.
Hi ha receptors de dolor, terminals nervioses lliures que reaccionen a danys del cos (tall, aixafament, calor). Hi ha un primer dolor (agut) i breu que condueix a un reflex de retirada i un segon dolor (greu), més llarg, que duu a postures de precaució.

Sensibilitat profunda
Propioceptors. (BM121) Els propioceptors es troben als músculs. Els receptors articulars mesuren l’angle i velocitat de les articulacions en moviment. Els fusos musculars i receptors tendinosos recullen la longitud muscular (contracció) i tensió múscul-tendons.

Olfacte
Les substàncies olfactòries són inhalades, dissoltes en una capa de mucosa i arriben als receptors (106). Els llindars de recepció depenen de la humitat i temperatura de l’aire, i de la substància. Es detecten 108 mg de metilmercaptana en 108 m3 d’aire. Hi ha una adaptació ràpida. Per exemple l’octanol, al cap de tres minuts ja no es detecta, ni a una concentració 100 vegades superior a la inicial. D’altres com els àcids, afecten a terminals lliures que no s’adapten (dolor). [En algún lloc he llegit que s’han registres més de 1000 olors diferents]. Les neurones van convergint (200 en una) i van cap a l’hipotàlem, a l’escorça cerebral i el sistema límbic on tenen influència sobre la situació afectiva. Poden desencadenar secreció salival i gàstrica.

Gust
Les cèl·lules del sentit del gust s’agrupen en poncelles gustatives situades a la llengua. Es detecten quatre qualitats bàsiques amb punts receptors distribuïts en quatre regions diferents: dolç (extrem), salat (cantó frontal), àcid (laterals) i amarg (enrera). Els llindars són molt més elevats que en l’olfacte (1g/l pel NaCl (sal), o 4mg/l per la quinina (amarg). [A la llengua també hi ha sensors dèrmics per la temperatura i la textura, suposo.]

Equilibri
En la còclea (caragol) (BM182) hi ha tres canalículs que contenen una ampolla immersa en un líquid, la endolimfa. Quan es mou el cap, la inèrcia de l’endolinfa que tarda en seguir el moviment actúa sobre els cilis de l’ampolla que registren. Hi ha tres canalículs per recollir el moviment en les tres dimensions. Si els canalículs recullen l’acceleració de rotació, l’orgue vestibular té també dos epitelis sensorials més que recullen la posició cel cap respecte la vertical de la gravetat (macula sacculi i màcula utriculi). Aquesta informació es coordina al cerebel per modificar els músculs i mantenir l’equilibri així com amb la informació visual per saber si el canvi del camp visual es deu a una rotació del cap o al moviment de l’objecte observat.

Oïda
L’orella humana percep freqüències entre 16 i 20000 Hz (disminuint fins a 5000 a la vellesa) amb unes intensitats que van des de 3.2 10-4 din/cm2 fins al límit dolorós de 640 din/cm2. Subjectivament les ones sonores es perceben amb diferent intensitat segons la freqüència (F297) (a igual intensitat les freqüències baixes se senten més fortes, pujant altra vegada a les altes amb un mínim cap als 4000 Hz. Les freqüències agudes es recullen a la part de la coclèa més a la vora de la finestra oval mentre que les baixes ho fan prop de l’helicotrema. A la rampa mitjana, una coberta vibra d’acord amb les ones de pressió que recorren l’endolimfa i excita els cilis de les cèl·lules receptores que activen el senyal nerviós [els cilis potser només s’han desplaçat 10-11 m, de l’ordre del radi de l’àtom d’hidrogen].
Del so se’n recull la freqüència (amb un “poder separador” que distingeix entre 1000 i 1003 Hz [què és, un quart de to? Segurament separem més dos dos simultanis que successius]), la intensitat, la direcció i la distància del focus de so. La direcció es capta comparant la diferència de temps per arribar a cada orella mentre que la distància es troba, comparant un so conegut amb el sentit i recordant que els aguts són més amortits que els greus.

1: Orella externa. 5: Orella mitjana. 13: Orella interna: 14: Laberint: 15: Conducte semicircular, 16: Vestíbul: 17: Finestra oval, 18: Finestra rodona. 19: Còclea. 20: Nervi vestibular, 21: Nervi coclear, 22: Conducte auditiu intern. Altres: 11: Os temporal, 23: Nervi auditiu

Vista
Miopia, Hipermetropia, Poder separador, cons, bastons, rodopsina, visió estereoscòpica.
Els raigs són refractats per la còrnea, l’humor vitri i el cristal.lí que fan la funció d’una lenta convexa formant una imatge invertida a la retina. El múscul ciliar estira la lent pels objectes llunyans i es relaxa arrodonint la lent pels propers. Quan el globus ocular és massa llarg la imatge de l’objecte llunyà es forma abans de la retina i es corregeix amb una lent còncava. Quan és massa curt l’objecte proper té una imatge passada la retina i es corregeix amb una lent còncava.
L’ull té una resolució o poder separador d’un minut (1mm a 3.5 m). Al centre hi ha cons que van disminuint a mesura que es desplacen a la perifèria (-90 i 90 graus) amb una corresponent disminució de l’agudesa visual. Capten bé els detalls d’objectes ben il·luminats, visió clara. Els bastons estan distribuïts amb un pic al centre i baixen molt més enllà de 30 graus. S’usen per visió de clar i fosc amb mala il·luminació.
La rodopsina dels bastons (clar-fosc) és sensible a totes les longituds d’ona. Els cons recullen el color gràcies a que n’hi ha tres tipus, corresponents als colors blau-violeta, verd i vermell-groc, amb els quals es poden generar tots els altres per combinació.
La conversió del senyal lluminós en senyal nerviós la fa la molècula rodopsina als bastons [i quina la fa als cons?] que gira d’estat cis a trans i excita un senyal elèctric tornant a ser carregada amb despesa d’energia.
L’adaptació a la intensitat lluminosa és possible per i) la variació del diàmetre de la retina, ii) la densitat de molècules [rodopsina] a punt per rebre el senyal lluminós (carregades), que és més baixa sota llum intensa i iii) variació del número de receptors connectats a terminals del nervi òptic [mecanisme de xarxa neuronal].
La visió estereoscòpica i apreciació de la distància es fa integrant els camps visuals lleugerament diferents de cada ull (i avaluant l’esforç muscular d’acomodació).

Diagrama complet d’un ull humà (secció horitzontal del dret vist des de dalt) 1. cristal·lí; 2. zònula ciliar; 3. cambra posterior; 4. cambra anterior; 5. trajecte de l’humor aquós; 6. pupil·la; 7. corneosclera; 8. còrnia; 9. sistema trabecular i canal de Schlemm; 10. limbe esclerocornial; 11. escleròtica; 12. conjuntiva; 13. úvea; 14. iris; 15. cos ciliar amb a: pars plicata i b: pars plana; 16. coroide; 17. ora serrata; 18. humor vitri amb 19. conducte hialoide; 20. retina; 21. Màcula retinal; 22. fòvea central de la retina; 23 disc òptic, papil·la òptica → punt cec; 24. eix òptic de l’ull; 25. eix de l’ull; 26. nervi òptic; 27. beina dural; 28. càpsula de Tenon; 29. tendó. 30. segment anterior, 31. segment posterior 32. artèria oftàlmica, 33. artèria i vena centrals de la retina → 36. vasos sanguinis de la retina; artèries ciliars: 34. posteriors curtes, 35. posteriors llargues i 37. anteriors, 38. Artèria lacrimal, 39. Vena oftàlmica, 40. Vena vorticosa 41: Etmoide, 42. Múscul recte intern, 43. Múscul recte extern, 44. Esfenoide

Sistema nerviós central

El sistema nerviós regula l’organisme mitjançant la transmissió de senyals d’òrgans i receptors cap al SN (medul·la i encèfal), senyals aferents, i del SN cap als òrgans i músculs, senyals eferents.
Es calcula que rebem uns 10⁹ bit/s d’informació de l’ambient del qual només tenim consciència d’uns 10² bit/s. La informació que tornem al medi mitjançant el llenguatge i el gest es podria avaluar en 10⁷ bit/s. [Una pantalla de televisió representa 10⁶ bit/s, una pàgina de llibre 4000 bit/s].

Topologia
Vies sensorials del cordó posterior i anterolateral, nervis cerebrals. Via motora piramidal (moviment voluntari) i extrapiramidal. Sistema reticular d’activació. Córtex.
[(AB) Principi de convergència: sobre les dentrites d’una neurona hi arriven terminals d’axons de diferents neurones. Principi de divergència: una neurona en pot activar d’altres, de 15 en el cas de músculs oculars a 900 en cas del peu].(Veure BM141-BM149) [ connexió en 3 parts: encèfal (1) tàlem (2) medul·la (3) òrgan o sentit]

i) Pel sistema motor i els sentits dèrmics, va una primera neurona dels òrgans a la medul·la oblonga. Una segona neurona les duu al cerebel o el tàlem on una tercera les connectarà al còrtex. Es localitza conscientment la zona afectada (mapa sensitiu). (Via del cordó posterior, inexistent als vertebrats inferiors).
ii) Els nervis de dolor i temperatura, canvien a la medul·la tot passant a l’altre costat (1a neurona) i una segona connecta al tàlem, la tercera projecta al còrtex la zona del dolor. (Via del cordó anterolateral)
[Les fibres de la regió cefàlica també van al tàlem. I tinc entès que els sentits de la vista, oïda i gust també van al tàlem mentre que l’olfacte aniria al córtex].
iii) Els nervis cerebrals (vista, oïda, olfacte [nervis procedents d’òrgans sensorials específics mentre que la resta són un mapa muscular del cos]) van al córtex passant pel tàlem (1a neurona del sentit al tronc, 2a del tronc al tàlem, 3a projecció al córtex) Aquesta tercera neurona s’hauria afegit als mamífers amb la telencefalització. En els vertebrats inferiors el diencèfal era suficient (H0110).
iv) Via piramidal. Moviment voluntari. Es tracta d’una via similar a la posterior on una neurona va directament de les zones motores del córtex (1 neurona) fins a les cèl·lules motores de la medul·la espinal (2) que inervarà els músculs voluntaris.
v) Via extrapiramidal. Es un sistema poc homogeni [poc clar] i són interrompudes almenys una vegada entre còrtex i medul·la espinal (al diencèfal o al tronc. Distribueix el to muscular. Facilita o inhibeix complexos de moviments voluntaris.
vi) Al tronc cerebral (medula oblonga=bulbe raquidi?) hi ha el sistema reticular que rep unes aferències polisensorials (Visió, audició, gust, olfacte). També rep i envia senyals al còrtex afectiu via tàlem, al sistema vegetatiu via l’hipotàlem, a la consciència pel sistema límbic i al còrtex motor a través dels ganglis basals [A tot arreu sembla AB 378]. Aquests senyals no es projecten sobre una àrea sensorial concreta ni produeixen una resposta específica sinó que envien uns senyals generalitzats a diferents zones del còrtex provocant un estat d’atenció o arousal. Es parla de ARAS (Ascending Reticular Activating System). Té un paper important en els cicles de son i vigília. El sistema reticular també pot ser activat pel córtex [Una obsessió que no em deixa dormir?].

Córtex
[Topologia a tenir en compte en la recerca de xarxes neuronals]. Hi ha moltes neurones, 1011 i cada una rep inputs de moltes altres, entre 103 i 105. Això vol dir que és possible connectar dues neurones qualsevols amb només quatre sinapsis (1016 accessibles) amb un promig de 104 connexions) (PDP:4). Es parla de sis capes de neurones al còrtex associatiu.
Tant el tàlem com la crosta té diferenciades les zones corresponents a cada receptor i es parla de camps de projecció sensorials. Uns camps sensorials secundaris estan relacionats amb la interpretació (identificació, aprenentatge, memòria) de la percepció. (BM144.12).
Veure també xarxes neuronals a H1100.

(Sistema nerviós Cordats i cervell trino. Anatomia: Sistema nerviós. Fisiologia: Sistema nerviós central. Cervell i xarxa neuronal )

Mecanismes de procés. Inhibició. Cada neurona reb aferències de moltes altres. El potencial que es transmet va codificat en pulsos més que en altura del potencial [F254, així que els senyals del cos estan digitalitzats?]. El nou potencial és funció dels que es reben, havent-hi mecanismes de comparació i inhibició (F255). La inhibició pot ser presinàptica si una dentrita és “interceptada” per un altre abans del contacte, amb la qual cosa allibera menys acetilcolina, o bé postsinàptica [funció dels impulsos F260]. La neurona que activa un múscul flexor connecta també amb una que inhibeix l’extensor antagònic. (AB 373). Veure també xarxes neuronals a HXXXX.

Moviment i conducta

Reflexos. Motilitat de sosteniment. Conducta vegetativa, instints. Moviment voluntari. Son i vigília.
[on acaba la medecina i comença la psicologia?] [La conducta de l’organisme humà és objecte d’estudi de la psicologia. Allà es parlarà de subjecte. El subjecte-organisme es troba immers en un medi físic, social i cultural del que rep matèria, energia (metabolisme), senyals de primer ordre (informació sensorial) i de segon ordre (codi de símbols culturals com el llenguatge) i al qual retorna també matèria, energia (excreció, calor, treball mecànic), i senyals de primer i segon ordre. L’home és doncs un sistema biològic, membre d’un grup social (SXXXX) i un consumidor de cultura (CXXXX).]
[A nivell biològic baix el sistema evoluciona per mantenir un equilibri dinàmic de processos químic. A nivell de processament de senyals baix, xarxes neuronals, el sistema es comporta ajustant els valors de connexió (resposta) i els pesos (aprenentatge) per arribar a un mínim “energia” (veure PDP). A nivell psicològic el subjecte en el sentit de Skinner és una capsa negra que respon a estímuls de manera modificable. Dit d’altra manera, aquí la causalitat no és l’equilibri químic biològic, ni l’ajustament de la xarxa neuronal sinó la satisfacció de necessitats biològiques i instints (gana, set, sexe). Al nivell de personalitat [narrativa], el motor de la conducta és la satisfacció de “necessitats” o expectatives socio-culturals.]

Reflexos
Arc reflex, reflex propioceptiu, reflex exteroceptiu. En l’arc reflex l’aferència de l’òrgan connecta amb una motoneurona a la medula sense passar pel cervell. Quan l’estímul i la resposta estan al mateix òrgan es parla de reflex propioceptiu (pot passar pel cerebel i pel córtex). En cas contrari es tracta d’un reflex heteroceptiu (receptor i òrgan executor separats). Així per exemple un estímul al peu dret provoca la flexió de tots els músculs del peu dret. D’altres cassos poden ser reflexos digestius, l’esternut, la tos, etc. (F 260). (Xarxes neuronals HXXXX, respostes nivell H0 i H1).
Motilitat de sosteniment
A més dels reflexos propioceptius hi ha una gestió integrada de la posició del cos respecte de medi amb l’objectiu de mantenir un equilibri. El centre principal d’aquesta funció és el cerebel i per tant funciona fins i tot en un animal descerebrat. Parteix d’un estímul a un hemisferi del córtex on es poden localitzar zones específiques (gir de cap, cames) (BM144.11, BM144.12) que causarà el moviment corresponent a l’altra meitat del cos (veure topologia BM2A1). La motricitat de posició [moviment general BM2B2] s’adaptarà a aquesta acció. [S’activen de manera coordinada d’altres músculs per acompanyar un moviment voluntari (ex. jugar a tenis o tocar el piano) i per respondre a un estímul (reflex heteroceptiu). Això té una explicació en PDP. Pel que fa a conductes motores coordinades i complexes s’hauria de distingir entre la capacitat bàsica de coordinació, les tàxies hereditàries, i aprenentatges complexos com el tenis o el piano]. Al cerebel li arriba informació de l’òrgan de l’equilibri (BMXXX), informació dels propioceptors de l’aparell locomotor i còpies de les ordres motores que està enviant el córtex. La sortida torna informació al córtex motosensorial i als centres motors del tronc cerebral d’on surten via medula espinal ordres motores coordinades (F 266), tant per via piramidal com extrapiramidal.
Conducta vegetativa. Instints
Hipotàlem i s. límbic. Reacció de defensa, metabolisme basal, reproducció. Instints d’agressió, nutrició i sexe. Programa de conducta inconscient. L’hipotàlem regula els processos vegetatius (SNA) i endocrins, integrant els moviments interns. Per això reb dades dels termoceptors per regular la temperatura, dels osmoceptors per regular l’osmolaritat de la sang, etc. Això permet preparar l’organisme per i) Una reacció de defensa davant d’un perill [SNA simpàtic amb adrenalina, augment pressió i respiració], ii) conducta nutritiva estimulant els processos digestius [parasimpàtic, secreció salival, irrigació estómac][metabolisme basal], i iii) conducta reproductiva (regulació nerviosa central davant del company, erecció, regulació hormonal de l’embaràs). [No són aquests els instints bàsics d’agressió, nutrició i sexe?]. Les ordres de l’hipotàlem van al SNA simpàtic i parasimpàtic, al sistema somàtic nerviós [musculatura esquelètica] i al sistema endocrí -hormones- a través de la hipòfisi (BM270).
El sistema límbic consta de les zones cerebrals següents: cos amigdalí, corn de Ammon, gyrus cinguli, nucli septal [se suposa que són parts de l’hipotàlem]. Se suposa que intervé en l’elaboració del programa de conducta de de l’hipotàlem [inconscient] recollint les necessitats corporals, consultant l’aprenentatge i tenint un paper fonamental en els instints i la part afectiva d’emoció i motivació. Seria el responsable de les expressions d’emocions com cólera, ràbia, alegria [i riure]. Una de les dades que té gran influència és l’olfactiva que anirà a parar el lóbul frontal [del córtex per tant. El nervi olfactori no aniria al tàlem sinó directament al córtex. Em sembla que Pinillos deia que el córtex associatiu es formà per evolució del bulb olfactori]. La relació entre el lóbul frontal i límbic serviria per subordinar o controlar associativament pautes de comportament innates [Freud 100%].(Pel que fa a la preparació de l’organisme per a l’activitat es parla de sistema d’activació reticular ascendent ARAS).
Moviment voluntari
A més de la medul·la espinal, el tronc cerebral i el cerebel, en la regulació del moviment hi intervenen el còrtex i els ganglis basals (dividits en estriat, pàl·lid i substància nigra) (BM144.1). En el còrtex es pot traçar un mapa de les diferents zones motosensorials. Les parts corporals amb moviments fins com la cara i els dits hi són intensament representades. Hi trobem agrupades en forma de columna les cèl.lules nervioses que connecten el còrtex amb motoneurones de la medul·la; s’anomenen cel. piramidals. Les vies piramidals estan agrupades no tant per músculs independents com per grups de moviments. Transmeten ordres als músculs esquelètics per dur a terme moviments intencionals ràpids. A més d’aquesta eferència directa hi ha una via extrapiramidal que passa pel tronc cerebral. El pas pels ganglis basals permet preparar programes pels moviments lents i uniformes (anomenats “trepadores” [climbing?] [Aquesta és una via piramidal o extrapiramidal?].
El procés es resumeix així. Arriba un estímul per un moviment i a l’àrea subcortical [cervell mig amb tàlem i hipotàlem, tronc cerebral] es produeix un projecte de moviment que passa als camps corticals associatius. Es diu que a tot el cervell s’estableix un “potencial de voluntat”. El projecte voluntari passa al cerebel per coordinar l’equilibri (moviments ràpids) i als ganglis basals pels moviments d’escalada. D’aquí, a través del tàlem arriben a les àrees corticals motores que enviaran l’ordre final a les motoneurones de la medul·la via piramidal. (F 268)
Son i vigília
BM2B5.DE Ones alfa, ones beta, electroencefalograma, REM, ritme circadià.
Tots aquests processos constitueixen la conducta de l’organisme que ja gairebé és un subjecte. El ritme d’activitat varia cíclicament al llarg del dia (ritmes circadians), alternant son i atenció (arousal). Els nivells d’activitat de la crosta cerebral es pot recollir en el potencial de la pell (Electroencefalograma, EEG). En estat de vigília (despert en repòs amb els ulls tancats [sense mirar ni fer, només contemplar?], hi ha les ones alfa (10Hz, 50 µV), en estat d’atenció (ulls oberts, fent coses) hi ha ones ß (20Hz, < 50 µV). En el son hi ha un estadi BC amb ones Ú de 6 Hz i un altre de son profund DE amb ones Ù de 1 Hz. Durant l’estadi B apareixen moviments ràpids de l’ull [acció virtual?] REM. Els somnis d’aquest estadi es recorden amb més intensitat que els NO REM. Sembla que es recorren aquests estadis fins a cinc vegades al llarg de la nit (períodes despert BCDE d’una hora).
El son no suposa una interrupció de l’activitat cerebral sinó una forma d’organització cerebral diferent de la de la vigília [procés batch de les experiències diàries?].
El ritme circadià sembla ser de 25 hores en absència d’informació ambiental. L’entorn ens el fa sincronitzar a 24h [i jo el dec tenir de 27 i per això me’n vaig a dormir tard, amb siesta al mig].

Qüestions, límits de la condició humana

El debat de l’avortament
Als USA abans que es tombés Roe v. Wade, a UK i austràlia, l’avortament és permès fins a la setmana 24. A Europa fins la setmana 12 i fins la 24 en cas de risc de malformació o risc per la mare. Del punt de vista legal per ser considerar subjecte de dret i tenir dret a heretar, a molts països s’exigeix que sobrevisqui 5 dies.
[on traçar la línia? Un zigot humà és molt semblant a un zigot d’un ratolí, però és un ésser humà en potència. A les 12 setmanes fa 30mm i 8 grams, el sistema nerviós està a mig formar.] [ Si els homes que han engendrat el fetus que es considera avortar se n’haguessin de fer responsables, segurament la llei seria més permissiva. El paper de l’església, oposant-se als mètodes de control de natalitat ha demonitzat el plaer sexual, com si fos quelcom dolent llevat que estigui orientat a procrear.

La bona mort, testament vital, suïcidi assistit
La tecnologia actual de respiració assistida permet, a un cost elevat de recursos i patiment, allargar la vida unes setmanes. Per evitar-ho està previst el testament vital.
[Fins fa unes dècades els humans morien aviat. Ara vivim més anys però són anys de dependència. Entrevista a Henry Marsh . A partir dels 75 anys hi ha un 30% de possibilitats de patir Alzheimer, 50% als 90. Més enllà del testament vital, que Es planteja si hem de poder decidir si només volem viure amb un mínim de qualitat de vida. (Acabar la vida NewYorker)
Alguns països permeten el suïcidi assistit en certes circumstàncies (Bèlgica, Holanda, Canadà, Espanya, Austràlia i Nova Zelanda). [2024 una parella a Holanda decideix eutanàsia (BBC).

Vida augmentada. Longevitat
Bryan Johnson gasta 2M$ anuals en tractaments per mirar d’estendre la seva vida ( Time). S’especula que nous tractaments que evitin la senescència de les cèl·lules podrien estendre la vida fins als 150 anys o fins i tot arribar a la immortalitat. Peter Attia investiga com allargar la vida amb exercici i alimentació (NewYorker, PeterAttia.com)