Posted on by amomuseu

Història de la psicologia

La vida humana  Psicologia

Introducció   Visió global  s19 Sensacions i introspecció     Psicoanàlisi    Gestalt     Conductisme    P. Desenvolupament     Cognitivisme     Neurociència

Introducció, temes de la filosofia i psicologia

Filosofia i medicina
Fins al sXIX, la vida humana s’havia estudiat des de la filosofia quant a identificar el que en diríem “la vida interior”, i des de la medicina quant al cos (Història de com s’ha pensat la vida humana ). Els primers “psicòlegs” tenen formació en medicina i filosofia. Quan el 1876 Dewey proposa la seva classificació de llibres per termes, la psicologia amb el 150, la psicologia és dins a la filosofia.

Les metàfores disponibles
A cada moment hem intentant pensar la condició humana segons la metàfora que teníem disponible, una figura de fang, una barreja de líquids, el mecanisme d’un rellotge, un ordinador.
Cada metàfora il·lumina uns aspectes però n’oculta d’altres. Si la ment és un ordinador, la consciència queda sense lloc perquè cap programa no “sent” res. Si la ment és una xarxa bayesiana, el problema es desplaça a entendre com s’aprenen els a priori. Hi ha una tensió recurrent entre dos pols. D’una banda, models centralitzats i representacionals (la cambra fosca de Locke, l’ordinador simbòlic de Fodor), on la ment conté imatges o símbols del món. De l’altra, models distribuïts i relacionals (el connexionisme, la cognició encarnada), on el “significat” no resideix en cap lloc concret sinó en patrons d’interacció. Aquesta tensió ja existia entre Plató (les idees com a entitats discretes) i Aristòtil (la forma com a relació entre parts). Un cas especialment curiós és Freud. La seva metàfora no prové de la biologia del cervell sinó de la física del seu temps: la termodinàmica i la conservació de l’energia. Això explica per què el seu sistema és tan coherent internament i al mateix temps tan difícil de connectar amb la neurociència: va construir un edifici magnífic sobre uns fonaments manllevats d’una altra disciplina. Al sXXI s’han invertit els termnes. Si fins ara agafàvem la tecnologia com a metàfora per entendre la ment, ara s’estudia el cervell per construir millors xarxes artificials (mecanismes d’atenció, memòria associativa de Hopfield, arquitectures inspirades en el còrtex visual).

[Temes i qüestions]

  • Introspecció, Consciència. Explorar l’experiència conscient. Plotí, Ägustí, Descartes,  i el Cogito, Hume, Wundt, la fenomenologia de Brentano i Husserl. William James i el corrent de consciència. El debat ment i cos, el problema fort de la consciència
  • La sospita de l’inconscient. Leibniz, percepció subliminal. Freud. La neurologia indica que el 47% del temps funcionament en mode pilot automàtic (Què passa al cervell? )
  • Motivació i causalitat humana [què ens mou? emocions]: Aristòtil, les passions, Hobbes,  Hume, Freud, Maslow, Ekman.
  • Epistemologia, [com adquirim informació, conceptes, rebem estímuls?] Plató i Aristòtil, empirisme anglès (models de com formem idees i sensacions), racionalisme (el debat innat adquirit).  Gestalt, Piaget, Connexionisme i representacions distribuïdes.
  • Personalitat [com som?]. Els 4 temperaments, caràcters,

Visió global

No tindrem tant una successió d’escoles cobreixen tot el terreny i es van acumulant o corregint sinó diferents aportacions que cobreixen àrees diferents. La psicoanàlisi domina motivació/emocions i desenvolupament de la personalitat, un terreny que el conductisme gairebé abandona. La Gestalt és imbatible en percepció però no diu res del son ni del llenguatge. Wundt i la introspecció dominen el corrent de consciència i la sensació, però quan arriba la neurociència cognitiva els instruments es refinen enormement sense que les preguntes canviïn tant. Potser només hi ha competència forta en aprenentatge entre conductisme i Piatget/Vigoysky/cognitivisme (Chomsky).

  • Introspecció, Wundt i James (1879-1900): corrent de consciència, sensacions
  • Psicoanàlisi, Freud Jung (1900-1940): son i vigília, motivació i emocions, desenvolupament.
  • Gestalt, Wertheimer  (1910-1940): percepció.
  • Conductisme, Watson, Skinner  (1913-1960): aprenentatge, intel·ligència, llenguatge, motivació i emocions, desenvolupament.
  • Psic. del desenvolupament, Piaget/Vigotsky (1920-1980): aprenentatge, intel·ligència, llenguatge, desenvolupament.
  • Psic. social, Lewin, Asch, Milgram (1930s–avui): parcialment percepcio, aprenentatge, emocions. Temes nous com conformitat, pertinença a un grup.
  • Cognitiu, Miller, Neisser (1950s–1980s): sensació, percepció, aprenentatge, intel·ligència, llenguatge.
  • Teories diverses sobre les emocions (1884-1991): De James-Lange a Maslow i Richard Lazarus.
  • Neurocièn. cog. (1980s–avui): aporten a totes les àrees

Veure taula  (no hi apareix la psicologia clínica perquè bàsicament després de Freud el que hi ha és recerca de psicofàrmacs i la taxonomia del DSM i el ICD, no una teoria amb un model. El mateix passaria amb la personalitat.

S19 Fisiologia de les sensacions i introspecció

1850s Helmholtz. Fisiologia de la sensació i percepció visual i auditiva. Serà la base d’on partirà Wundt.

1826 Johannes Müller, Handbuch der Physiologie des Menschen, la sensació depèn del nervi excitat i no de l’energia que inicia l’excitació [però els nervis de l’oïda no són excitats per fotons].

1850? Ernst Heinrich Weber
fa experiments sobre com de diferent ha de ser l’estímul per que notem el canvi i nota depèn de la l’estímul. És a dir, no detectem magnituds absolutes sinó increments. Si sostenim un pes de 100g notarem el canvi  si hi afegim 3g, però si el pes és de 300, en caldran 9.

1860 Fechner, sensació i estímul
Elemente der Phsychophysik, S=klnR, la sensació depèn logarítmicament de l’estímul, és a dir, un increment aritmètic  de la sensació demana un increment geomètric de l’estímul.
Va fer també experiments en estàtica, intentant demostrar que algunes formes i proporcions, com la regla àurea, resultaven més plaents. Influí Gustav Mahler i Sigmund Freud. Veia el fenomen físic i la sensació psíquica com dos aspectes d’una mateixa realitat. Era panpsiquista, veient la vida i la consciència a tot arreu, en forma d’ones. Els humans estarien entre les ànimes de les plantes i les dels estels, que serien com àngels. Déu seria l’ànima de l’univers.

1872 Darwin The Expression of the Emotions in Man and Animals

1874, Wilhelm Wundt (1832-1920)
“Grundzüge der physiologischen Psychologie”. Estudià a Tübingen, Heidelberg on fou assistent de Helmholtz i Berlin. El 1879  funda el primer laboratori de psicologia experimental a la Universitat de Leipzig. Era fisiòleg i filòsof. Va ser el primer a anomenar-se psicòleg. Fa experiments sobre l’atenció, l’afectivitat i les percepcions visuals, auditives, tàctils, gustatives, i el temps. [és el primer a mirar de correlacionar, de manera controlada, l’informe introspectiu sobre els estats subjectius, i els estímuls que mesuraria la fisiologia (1858 “tota psicologia comença amb la introspecció”). Alhora descarta un cert idealisme que pretén obtenir veritats universals només per introspecció.
Recull els modes d’associació de Herbart: síntesi, assimilació simultània, complicació, successió.
Els fenòmens més simples s’estudiarien amb el mètode psicofísic [els sentits]. S’han de complementar amb “mètodes comparatius i interessar-se per la psicologia del nen, la dels malalts mentals, les persones d’ètnies diferents, i la dels animals. El mètode comparatiu pot prendre com a objecte un sol individu i estudiar-ne tots els aspectes possibles, o bé pot centrar-se en un fenomen determinat i estudiar-lo en diferents individus. Finalment, el mètode històric consisteix en buscar en la història una font d’informació psicològica, llegir les memòries i correspondència [ en la meva antropologia determinista jo concloïa que al final els informes rellevants sobre les persones són més les biografies que no pas les ciències cognitives].
Va considerar també la Psicologia dels pobles (Völkerpsychologie, 1920),  atenent a la història de la llengua, literatura, costums i religió.
Apercepció. Seguint a Leibniz, Wundt no creu que la ment sigui un receptor passiu que rebi estímuls passivament i faci associacions automàticament. L’atenció és activa [es dirigeix cap al que l’interessa] i fa distincions i associacions noves creant noves representacions. [Però se’l considera dins de l’estructuralisme, influït per l’empirisme anglès, segons el qual els estímuls són els “pensaments elementals” a partir del qual es relacionen per associació i es combinen per formar idees més complexes].
Paral·lelisme psicofísic. Rebutja la idea d’interacció entre ment i cos com si fossin dues entitats separades. Els fenòmens mentals i els fenòmens físics transcorren de manera paral·lela, almenys en en els fenòmens més simples que es poden sotmetre als experiments [estímuls / sensacions]. No arriba a dir que no hi ha cap estat mental que no es correspongui a un estat neuronal.  [com si fossin dos aspectes d’una mateixa realitat, un que avui podríem fotografiar en els escaneigs, i l’altre recollir de l’informe en primera persona. Leibniz havia fet notar que la vida mental -la voluntat- es mou per causes finals, triant allò que volem, mentre que el món físic es mou per causes eficients. Però, allò que volem, què ho determina?]

1885 Ebbinghaus, Über das Gedächtnis. Estudis sobre la memòria

1884 William James. “What is an Emotion?”
1885 Car Lange. “On Emotions: A Psycho-Physiological Study”

1890 William James. Principles of Psychology
Stream of consciousness: la consciència s’experimenta com a contínua, i no podem tenir el mateix pensament exactament igual deus vegades [ Corrent de consciència, com Heràclit].
Emotion: Primer és l’experiència corporal i després l’emoció. Coneguda després com a teoria de James-Lange. [No plorem perquè estem tristos, estem tristos perquè plorem]. (criticada posteriorment)
Habit. Contínuament anem formant hàbits, que poden ser beneficiosos o no.
Will. A partir d’experiències pròpies, James s’interroga sobre la voluntat i si tenim lliure albir.

Psicoanàlisi (1900-1960)

Freud
1899. Die Traumdeutung. Exposa la teoria que la vivència dels somnis correspon a un desig modificat per una censura. Estan influïts per algun fet viscut durant el dia. El que recorda l’individu seria el contingut manifest i l’analista hauria de trobar el contingut latent.
1905. Tres assaigs sobre teoria sexual. Idea de Libido.
1920. Més enllà del principi del plaer. Eros i Thanatos.
1923. L’Ego i el Id. Motivació.
1930. El descontent en la civilització. Superego.
Biblioteca

Etapes afectives

L’inconscient
La vida psíquica no és transparent: existeix un inconscient actiu que determina el pensament, el comportament i el patiment. El terapeuta accedeix al món inconscient a través d’indicis com la hipnosi, l’associació lliure i els lapsus, l’anàlisi de la transferència en les sessions amb el terapeuta (a qui projecta figures del seu passat com el pare o la mare i repeteix amb ell els seus conflictes antics. La resistència és l’oposició inconscient del pacient a fer conscient allò reprimit [l’analista sempre tindrà raó, si dius que no quadra, és que et resisteixes]) i, sobretot, els somnis. “La interpretació dels somnis” (1900) és l’obra que Freud considerava la seva més important. No són sorolls aleatoris sinó realitzacions disfressades de desitjos inconscients. El somni té un contingut manifest (allò que es recorda) i un contingut latent (el desig inconscient). Entre tots dos opera el treball del somni: condensació, desplaçament, elaboració secundària.

Tòpiques
Freud proposa dues maneres de mapejar la psique: la primera distingeix conscient / preconscient / inconscient; la segona —més coneguda (a partir de “El jo i el ça”, 1923) — distingeix ça / jo / superjo. El ça és el reservori pulsional irracional; el jo negocia entre el ça, la realitat i el superjo; el superjo és la instància moral interioritzada, sovint més severa que les normes reals.

Les pulsions
La vida psíquica és moguda per pulsions que busquen satisfacció. Inicialment Freud oposa pulsions sexuals i d’autoconservació; tardanament (“Més enllà del principi del plaer”, 1920) reformula la dualitat com Eros (pulsió de vida, amor, unió) i Tànatos (pulsió de mort, destrucció, retorn a l’inorgànic). Les pulsions poden satisfer-se, reprimir-se, el mecanisme central i paradigmàtic, sublimar-se o transformar-se a través de diversos mecanismes de defensa: Projecció (atribuir a l’altre allò que no acceptem en nosaltres), formació reactiva (transformar un impuls en el seu contrari), racionalització, desplaçament, regressió, aïllament, etc.

El complex d’Èdip i conflictes infantils no resolts
El nucli de la constitució psíquica és el complex d’Èdip: el desig inconscient pel progenitor del sexe oposat i la rivalitat amb el del mateix sexe, amb l’ansietat de castració en el nen i l’enveja del penis en la nena. Es resol amb la identificació amb el progenitor i la interiorització de la prohibició de l’incest que funda el funda el superjo. Així el subjecte entre en la cultura, accepta la llei i el tabú.
Les neurosis tenen arrels en conflictes infantils no resolts. Freud primer atribueix la neurosi a traumes sexuals reals; posteriorment desplaça l’accent cap a les fantasies inconscients i el conflicte edípic, el conflicte entre la fantasia inconscient i la seva repressió. Allò reprimit no desapareix sinó que retorna disfressat: en símptomes, somnis, lapsus, actes fallits. (Ferenczi, i més tard la clínica del trauma, insistiran en la importància del trauma real.)

Cultura i civilització
La cultura exigeix la renúncia pulsional col·lectiva. La religió, la moral i les institucions socials són formes de gestionar —reprimir, sublimar, canalitzar— les pulsions no satisfetes. En “El malestar en la cultura” (1930) Freud argumenta que la civilització es construeix sobre aquesta renúncia, i que el malestar és el preu inevitable: com més civilització, més repressió i més neurosi col·lectiva.

Introdueix la teoria psicosexual a primers del s20. La psicoanàlisi comença a guanyar reconeixement entre els anys 1910 i 1940, especialment a Europa i després als Estats Units, on molts exiliats, com Anna Freud o Erik Erikson la van difondre. Serà dominant fins als 195s en molts cercles clínics, especialment en psiquiatria, pedagogia i psicologia del desenvolupament. Era vista com l’enfocament principal per entendre els trastorns mentals.
Amb l’avenç de les ciències del comportament (conductisme, psicologia experimental) i els estudis empírics, comença a qüestionar-se. A més la manca de base científica de moltes idees freudianes. La teràpia psicoanalítica, llarga i cara, va perdre pes davant l’aparició de nous models més breus i basats en l’evidència, com la CBT. A partir dels 197s-198s, la psicoanàlisi ja no era el paradigma dominant en la psicologia acadèmica ni en molts sistemes públics de salut. Avui encara té certa presència en països com França, Argentina, Alemanya i parts de l’Amèrica Llatina.

Alfred Adler
 (1870-1937). Divergeix en el sentit que la força motriu no és sexual sinó social i compensatòria. L’ésser humà està fonamentalment impulsat pel sentiment d’inferioritat —inherent a la condició humana de néixer desvalgut— i per la recerca de superació i poder (*Wille zur Macht* en sentit psicològic). La neurosi no és un conflicte sexual reprimit, sinó un estil de vida mal adaptatiu que el subjecte ha construït per compensar la inferioritat sentida. Adler elimina pràcticament l’inconscient en el sentit freudià profund i posa l’accent en la teleologia: el comportament s’explica per les metes fictícies que el subjecte persegueix, no per causes passades reprimides. La neurosi és una estratègia orientada al futur, no una cicatriu del passat.

Karl Jung
(1875-1961). Amplia la libido fins a convertir-la en una energia psíquica general i no específicament sexual. A sota de l’inconscient personal (que Freud hauria acceptat parcialment) hi ha una capa compartida per tota la humanitat, formada pels arquetips —patrons universals d’experiència (l’Ombra, l’Anima/Animus, el Self, la Persona). La psique no és un sistema de tensions entre impulsos i prohibicions, sinó un sistema en procés d’individuació: el moviment cap a la integració de totes les parts de la personalitat al voltant del Self. Mentre que per Freud la religió és una il·lusió colectiva, per Jung són expressions legítimes i necessàries de la psique profunda. Els arquetips es manifesten en totes les mitologies perquè formen part de l’estructura de la psique humana.

Estils de teràpia
Tenen visions radicalment distintes sobre “què és” un ésser humà, “què el mou”, i “en quin sentit pot patir i sanar”. Freud veu un ésser pulsional en conflicte permanent; Adler veu un ésser social que busca compensar la seva feblesa; Jung veu una psique en camí cap a la seva pròpia totalitat. Això es tradueix en plantejaments de teràpia diferents, encara que els tres es basen en la conversa i atenció a la biografia. Freud centra la teràpia en la transferència i la seva interpretació. En Adler la teràpia és directiva, educativa i igualitària, el terapeuta i el pacient s’asseuen cara a cara (no al diván), i la feina és identificar i corregir el estil de vida erroni i les metes fictícies. Hi ha molta més psicoeducació i menys arqueologia psíquica. Jung treballa molt amb somnis i imaginació activa, però com a via d’accés als arquetips i al procés d’individuació. El simbolisme és pres molt seriosament com a portador de significat autèntic, no simplement com a distorsió de desitjos reprimits.

Altres
El fil conductor que recorre tots aquests desenvolupaments és un allunyament progressiu del model pulsional biològic de Freud cap a models que emfasitzen la relació, el vincle, el trauma real i la intersubjectivitat. La pregunta que tots intenten respondre —cadascú a la seva manera— és: com es forma un self, i com es deforma? [la majoria són austríacs o alemanys que van emigrar]

  • Sándor Ferenczi (1873-1933). El col·laborador més proper de Freud, identificació del traume i resposta empàtica del terapeuta, precursor directe de tota la clínica del trauma i de la dissociació.
    Heinz Kohut (1913-1981). A partir del treball amb pacients narcisistes que no responien bé al model clàssic proposa que el problema central no és el conflicte entre pulsions i prohibicions sinó els dèficits d’un self que no hauria rebut l’empatia suficient i ha quedat fràgil i fragmentat, amb necessitats arcaiques de mirall (ser vist i admirat) i d’idealització (poder fusionar-se amb algú percebut com a gran i fort).
  • L’escola britànica [Pediatria]
    Desplaça l’accent des de les pulsions cap a les relacions —la psique es forma i es pateix en el vincle amb els altres, no en la gestió interna de la libido.
    Melanie Klein (1882-1960) treballa amb nens molt petits i proposa que la vida psíquica comença molt abans del que Freud pensava. Introdueix la posició esquizoparanoide (el nadó divideix el món en objectes totalment bons i totalment dolents, i projecta la seva agressivitat) i la posició depressiva (la capacitat de reconèixer que el mateix objecte és bo i dolent, amb la culpa i el dol que això comporta). Donald Winnicott (1896-1971) suavitza i humanitza el kleinianism, no cal una mare perfecta sinó una “good enough mother”. Ronald Fairbairn (1889-1964) fa el gir més radical, la libido no busca el plaer (com deia Freud) sinó l’objecte —és a dir, la relació, la motivació humana primordial és la connexió, no la descàrrega pulsional. John Bowlby amb l'”attachment theory”) assenyala el paper fonamental del cuidador en els primers mesos (Herència i medi  ).
  • L’escola americana [el jo i desenvolupament -> cicle vital]
    Mentre els britànics anaven cap a les relacions objectals, als Estats Units es desenvolupava una línia diferent que intentava integrar la psicoanàlisi amb la psicologia acadèmica i la biologia [una psicologia del jo més normal on no tot són traumes i conflictes]. Heinz Hartmann (1894-1970), el jo no és simplement un mediador entre l’id ça i la realitat sinó que té una autonomia pròpia i funcions adaptatives independents de qualsevol conflicte. Hi ha aspectes del jo (percepció, memòria, motricitat) que funcionen sense conflicte psíquic. Erik Erikson, (1902-1994) amplia el model freudià en dues dimensions. L’epigenètica en el sentit que el desenvolupament no s’acaba a la infància sinó que té vuit etapes al llarg de tota la vida, cadascuna amb la seva crisi i resolució— i la dimensió social i cultural —la identitat no és només intrapsíquica sinó que es negocia amb el context cultural. El seu concepte de crisi d’identitat i d’identitat com a assoliment del desenvolupament adolescent ha entrat completament en el vocabulari comú.
  • [Escola americana II, l’accent dimensió interpersonal i cultural]
    Harry Stack Sullivan (1892-1949proposa que la personalitat no existeix aïllada sinó que és essencialment un patró de relacions interpersonals recurrents. La psiquiatria ha d’estudiar allò que passa “entre” les persones, no allò que passa “dins” d’una psique individual. Influeix molt en la psiquiatria americana i en la clínica de la psicosi. Karen Horney (1885-1952) i Erich Fromm (1900-1980) fan una crítica cultural del freudisme. Moltes de les “neurosis” que Freud descrivia no eren universals sinó productes de la cultura occidental moderna —la competitivitat, l’alienació, la repressió cultural. Horney qüestiona específicament el biaix masculí de la teoria freudiana (l’enveja del penis com a fet universal femení li semblava una projecció cultural, no un fet psíquic universal).

Lacan
(1901-1981) És una reinterpretació radical de Freud a través de la lingüística estructural (Saussure, Jakobson) i la filosofia continental (Hegel, Heidegger).”L’inconscient està estructurat com un llenguatge”, no és un dipòsit de pulsions biològiques cegues] sinó una xarxa de significants que opera amb lògica pròpia, amb figures retòriques de metàfora i metonímia. El subjecte no és l’origen del sentit sinó un efecte del llenguatge: “no és jo qui parlo, sinó que el llenguatge parla a través de mi”. Organitza la psique en tres ordres, l’imaginari, el Simbòlic i el real. El desig és estructuralment insatisfet: el desig no és desig d’un objecte concret sinó desig de l’Altre, i és constitutivament metonïmic —sempre es desplaça cap a un altre objecte. L’objecte “a” (objet petit a) és el residu irrecuperable, la causa del desig, allò que falta estructuralment. Això té una implicació terapèutica radical: la cura no és la satisfacció del desig sinó el reconeixement de la seva estructura. El subjecte és una ficció imaginària [i?][Venerat per alguns però criticat per una exposició poc clara del seu pensament, per poca ètica en les seves sessions per les que facturava molts diners]

Foucault
(1926-1984). No és psicoanalista ni continua la psicoanàlisi: la pren com a objecte d’estudi i en fa una genealogia crítica. “La Història de la Bogeria” (1961), mostra que el que entenem per “malaltia mental” no és un fet natural descobert per la ciència sinó una construcció històrica lligada a pràctiques d’exclusió social.
“Les Paraules i les Coses (1966)”. Veu la psicoanàlisi i l’etnologia buscant, no la consciència transparent de l’home sinó allò que la desborda,
l’inconscient, l’estructura, el sistema simbòlic. Contribueixen a dissaoldre el jo. La Història de la Sexualitat (1976-1984). Qüestiona el que anomena la “hipòtesi repressiva”: la idea —freudiana però també del sentit comú modern— que la sexualitat és una força natural que la societat reprimeix, i que l’alliberament consisteix a parlar-ne, a treure-la a la llum. La modernitat no hauria “reprimit” el sexe sinó que n’ha produït una proliferació discursiva extraordinària: confessió religiosa, medicina, psiquiatria, pedagogia, demografia, i naturalment la psicoanàlisi mateixa. EL subjecte és un efecte de les pràctiques discursives i de poder. [Pràctiques homosexuals sadomasoquistes. Acusat d’abusar de menors a Tunísia].

Gestalt (1910-1940)

Simultàniament, la psicologia de la Gestalt (Wertheimer, Köhler, Koffka, dècada de 1910-1920) reacciona contra l’atomisme de Wundt: la percepció no és una suma d’elements, sinó una organització global. “El tot és més que la suma de les parts.”

1921 El filòsof Ehrenfels, deixeble de Franz Brentano havia parlat de Gestalt per referir-se que quan percebem formes o melodies, és quelcom més que la suma de les parts. A més de les qualitats elementals, es percebia la forma, la  Gestalt-qualität. Per exemple es pot transposar una melodia [o canviar d’instrument] i conserva la identitat malgrat que els estímuls siguin diferents. Ehrenfeld hauria estat influït pel treball de Mach “Beiträge zur Analyse der Empfindungen” (1886). Wertheimer, deixeble d’Ehrenelfs, va fer experiments i va concloure que primer percebem la melodia i després n’abstraiem les notes.

Els estudiants de Wertheimer, Köhler i Koffka, van seguir els seus experiments. Köhler mostrarà que els ximpanzés arriben a copsar una solució global en lloc de l’aprenentatge atòmic que postulaven Thorndike i Pavlov. El 1921 Koffka exposa els principis a  Die Grundlagen der psychischen Entwicklung. Experiments:

  • fenomen phi, dos objectes que s’il·luminen alternativament donen la il·lusió de moviment.
  • Tot parts:
    • Primacia del tot sobre les parts. Es percep abans el tot que no pas les parts.
    •  Els tots (figures), tendeixen a articular-se de la manera més completa, simètrica i simple possible [una figura que s’aproxima a un quadrat es veu com un quadrat. Sempre aproximarem les figures a cossos simples. Els contorns mig tancats es veuran com tancats (llei de la clausura). Es difícil, proposar figures arbitràries. [En física quan es tracta de centres de gravetat sempre s’acaba dibuixant una mena d’ou ferrat allargat.]
    • Autonomia: els tots tendeixen a ser regulats per factors intrínsecs més que no pas extrínsecs.
    • Les parts deriven les seves propietats de la posició o funció que tenen respecte del tot.
    • reificació: assumim formes [triangles, esferes) a partir d’informació incompleta i aproximada. (També dita llei de Tancament o closure, o prägnanz originalment en alemany)
    • Continuïtat: interpretem els objectes com a continus encara que no els visualitzem sencers [el joc del polze]
  • multiestabilitat: una mateixa informació pot donar lloc a dues percepcions diferents. El cub de Necker i el vas de Rubin.
  • Invariància: percebem el mateix objecte independentment de la rotació o mida
  • Figura fons: (Edgar Rubin). Les dades visuals s’organitzen en figura sobre un fons. La figura té un contorn precís, caràcter de cosa sòlida i densa, colors de la superfície definits, convexa. Els fons té els trets contraris.  Koffka va notar que per definir la figura comptava:
    • Orientació: la figura s’articula més fàcilment en les dimensions vertical i horitzontal.
    • Mida relativa: l’àrea més petita tendeix a constituir-se en figura [el fons és envolvent].
    • Densitat d’energia perceptiva: és més gran en la figura i més dèbil en el fons [ens fixem més en la figura].
    • Simplicitat: l’organització en figura i fons es fa de la manera més simple possible.
  • Agrupació: Els estímuls s’agrupen per semblança, proximitat i simetria

Conductisme 1913-1960

Aprenentatge i memòria

1903 El condicionament clàssic. Pavlov

El conductisme (Watson 1913, Skinner dècades 1930-1960) proposa una ruptura metodològica radical: si volem fer ciència objectiva, cal estudiar només allò que es pot observar i mesurar externament, la conducta. No nega necessàriament que hi hagi vida mental, però la tracta com a caixa negra. El condicionament clàssic (Pavlov) i operant (Skinner) expliquen una gran varietat d’aprenentatges.

Desenvolupament i intel·ligència. Piaget. Vigotsky 1920-1980

Intel·ligència

Galton (1822-1911) sobre herència de la intel·ligència tests i eugenisme [ minnesota twins 1989]

Piaget, que treballa de manera paral·lela durant tota la primera meitat del segle XX però amb un impacte creixent des dels anys 60, proposa una epistemologia genètica: l’infant no és un adult petit, sinó que construeix el coneixement activament en estadis qualitativament diferents. La neurociència cognitiva s’integra progressivament des dels anys 80-90, afegint el substrat biològic a les teories cognitives.

Cognitivisme 1950-1980

La revolució cognitiva (dècades de 1950-1970) torna a obrir la caixa negra amb noves eines: la metàfora computacional, la lingüística de Chomsky (que demostra que el conductisme no pot explicar l’adquisició del llenguatge pel “poverty of the stimulus”), i mètodes indirectes per inferir representacions mentals. Miller, Neisser, Broadbent: la ment processa informació, i això es pot estudiar rigorosament.

 

 

 

1927. Experiments sobre la motivació a completar tasques al laboratori de Kurt Lewin. Zeigarnik (1927) i Ovsiankina (1928) i Tamara Dembo.

1930s. Piaget, tècniques d’observació clínica dels nens. Psicologia del desenvolupament.

1932 Cannon, The Wisdom of the body sobre l’homeostasi com a base de la motivació.

1932 Senden, experiments amb pacients amb cataractes congènites que recuperen la vista. Aprenentatge perceptiu. (Percepció)

1932 Bartlett, War of the Ghosts (1932), sobre la memòria com a procés re reconstrucció.

1938 B.F. Skinner, The Behavior of Organisms: An Experimental Analysis. Condicionament Operant.

1939. John Dollard i Neal E. Miller. Frustration and aggression

1943. Maslow, A Theory of human motivation.

1946 Michotte. La percepció de la causalitat.

1947 Eysenck: Dimensions of Personality: introversió/extroversió, neuroticisme

1949 Donald Hebb: Neurons that fire together, wire together. (Cervell i xarxes neuronals)
Hipòtesi de la plasticitat de les neurones en l’aprenentatge perceptiu. [Proposa que les representacions [i la memòria], en lloc d’estar localitzades en un punt del estaven distribuïdes]. Havia observat tot i extirpar àrees extenses del córtex, la intel·ligència dels subjectes no es veia gaire alterada. Suposava que cada vegada que una neurona excita una veïna, baixa la resistència sinàptica (es reforça la connexió). Això explica també la plasticitat del cervell. [ servirà de base pel Parallel Distributed Processing i les xarxes neuronals artificials que es fan servir avui en Deep LEarning]

1953 Experiment d’Olds i Milner sobre la conducta en activar els centres de gratificació del cervell.

1953. Hawthorne Effect. L’observació dels subjectes afecta la resposta. Per exemple si uns treballadors són enquestats sobre si més llum augmenta la productivitat, s’hi fixen més i augmenta la productivitat.

1953 Aserinsky i Kleitman descobreixen l’estadi REM del son.

1953 The “cocktail party problem”. Colin Cherry planteja com fa la gent per concentrar-se en una conversa en una festa en què n’hi ha diverses en marxa. (2024, eina basada en AI, BBC)

1953. Henry Molaison és sotmès a lobotomia de part dels seus lòbuls temporals, incloent l’hipocamp per tractar epilèpsia. No podrà formar records declaratius. (memòria)

1956 George A. Miller. The Magical Number Seven, Plus or Minus Two”  sobre quants objectes podem percebre.

1958 Fritz Heider.  Psicologia de les relacions interpersonals.

1960. Sperling prova que hi ha una memòria icònica [retenim la foto, no el contingut]. (Memòria).

1968. Atkinson i Shiffrin, proposen tres estadis de memòria, sensorial, curt termini i llarg termini

1961s. Albert Bandura. Bobo Doll experiment, els nens reproduïen la conducta passiva o agressiva que havien observat en adults sobre una nina.

1974. Loftus i Palmer, experiment de recordar un vídeo d’un accident i la influència del context cultural. (Memòria).

1974. Baddely. Experiment de tasques simultànies visuals i verbals. (Memòria).

1975. Craik i Tulving, nivells de procés, Memòria amb significat i sense.

1976 Paul Ekman test de reconèixer emocions per les expressions facials. (Pictures of Facial Affect, POFA)

1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s. entre que s’activa l’àrea de decisions i que el subjecte n’és conscient.

1995 Daniel Goleman. Emotional Intelligence

https://en.wikipedia.org/wiki/Timeline_of_psychology

 

| PDF text