Hen kei pan
Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes.
Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc del repòs etern on es fon la xafogor del migdia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.
Ser u amb tota cosa viva! Amb aquests mots, la virtut es desprèn de la seva feixuga armadura i l’esperit de l’home del seu ceptre, i tots els pensaments es fonen davant la imatge del món eternament u, com les regles de l’artista esforçat davant la seva Urània; i el destí ferreny rebutja la sobirania, i de la lliga dels éssers desapareix la mort, tot trencament es torna impossible i una joventut eterna fa el món més bell i benaurat.
Assoleixo sovint aquest cim, Berl·larmí, però basta un moment de reflexió perquè en caigui. Medito, i llavors em trobo tot sol, com ja ho estava, enmig del turments de la meva condició mortal; i l’asil del meu cor, el món eternament u, desapareix; la natura em nega l’abraçada i em troba plantat al davant seu com un foraster, i no en sé res.
No hagués posat mai els peus a la vostra escola! … heus-me aquí, aïllat enmig de la bellesa del món, expulsat del jardí de la natura on vaig créixer i on vaig florir, i el sol del migdia em corseca.
Sí: l’home és un déu quan somnia, i un captaire quan pensa; … (p. 13).
D’on ve el neguit
On em refugiaria, si no tenia els dies cars de la meva joventut?
Com un esperit que no troba repòs a l’Aqueront, torno a les regions abandonades de la meva vida. Tot envelleix i després torna a fer-se jove. Per què hem estat exclosos d’aquest cercle bell de la natura? O és que també ens escau?
Així ho creuria si no hi hagués en nosaltres aquesta cosa, aquest anhel irresistible de ser-ho tot que, com el tità de l’Etna, rondina i es remou en el més pregon del nostre ésser.
I, amb tot, qui no s’estima més de sentir a dintre aquest oli bullent, que haver-se de reconèixer nascut per al jou i la fuetada? Què és més noble, un brau cavall de batalla o un cavall de mala mort amb les orelles caigudes?
Estimat! Va haver-hi un temps que el meu cor també s’encenia amb grans esperances, un temps en què la joia de la immortalitat bategava també en els meus polsos i caminava entre projectes magnífics com en l’ampla nit dels boscos, un temps en què, feliç com els peixos a l’aigua, m’endinsava més i més en la terra sense ribes del meu esdevenidor.
Dialèctica
Va, somriu! Per mi es tractava d’un afer molt seriós. Si la vida de les coses consisteix en una alternança entre el desplegament i el replegament, en la fuita i el retorn a si mateix, ¿per què no ha de fer igual el cor dels homes?
La bellesa
Vosaltres que busqueu el més alt i el millor en la profunditat del saber, en l’avalot dels negocis, en la foscor del passat, al laberint de l’esdevenidor, en les tombes o més enllà dels estels, vosaltres, sabeu com s’anomena? Sabeu el nom d’allò que és alhora un i tot?
S’anomena bellesa.
El més bonic és el més sagrat
Milers de vegades li vaig dir i vaig dir-m’ho a mimateix: el més bonic és també el més sagrat. I així era tot en ella. Com el seu cant, la seva vida.
El renaixement del món
“Aquesta és també la meva esperança i el goig de les meves hores solitàries: que acords sublims com els d’aquesta mena, i encara més excelsos, tornin alguna vegada a concertar-se en la simfonia inacabable de l’univers. L’amor va donar naixença durant molts segles a homes plens de vida; l’amistat els farà tornar a néixer. Els pobles tot just surten d’una harmonia infantil; l’harmonia dels esperits serà l’inici d’una nova història del món. A l’inici, els homes coneixien la felicitat de les plantes, i així van créixer fins a madurar; d’aleshores ençà han crescut enmig d’una fermentació incessant, per dintre i per fora, fins al punt que, a hores d’ara, la nissaga dels homes, desgavellada per sempre més, es troba en una confusió tan gran, que a tots aquells que encara hi veuen i hi senten els agafa vertigen davant d’aquest caos. Però la bellesa fuig d’aquesta vida humana i s’arrecera en l’esperit; el que era natura esdevé ideal, i l’arbre podrit de les arrels al capdamunt rebrota amb ufana al cim de la capçada i verdeja sota la llum benfaent del sol com temps enrere ho havia fet el plançó. El que va ser natura, ara és ideal. En ell, en aquest ideal, en aquesta divinitat rejovenida es reconeixen uns quants escollits, i per l’ideal són U, perquè l’U els habita, i d’ells arrencarà la segona època del món…
[Influència de la KU de Kant, però com passem de l’estètica a la història?]
Schicksalslied
Vaig voler treure’m de sobre l’ensopiment i vaig prendre un llaüt, que havia deixat de banda feia temps, per cantar una cançó que m’havia ensenyat Alabanda als dies feliços i no prou valorats de la meva joventut al costat seu.
Ich wollte mich stärken, ich nahm mein längsvergessenes Lautenspiel hervor, um mir ein Schicksalslied zu singen, das ich einst in glücklicher unvertändiger Jugend meinem Adamas nachgeschprochen.
Ihr wandelt droben im Licht
Auf weichem Boden, selige Genien!
Glänzende Götterlüfte
Rühren euch leicht,
Wie die Finger der Künstlerin
Heilige Saiten.
Schicksallos, wie der schlafende
Säuling, atmen die Himmlischen;
Keusch bewahrt
In bescheidener Knospe,
Blühet ewig
Ihnen der Geist,
Und die seligen Augen
Blicken in stiller
Ewiger Klarheit.
Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zu andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahr lang ins Ungewisse hinab.
Vosaltres feu via allà dalt
En la llum, per un sól que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides aures dels déus
Us toquen lleugeres,
Com els dits de l’artista
Cordes sagrades.
Sense fat, com l’infant de mamella
Adormit, alenen
Els celestials!
Castament preservat
En modesta poncella,
Els creix en eterna
Flor l’esperit.
I els ulls venturosos
Miren en tranquil·la
Eterna claredat.
Però a nosaltres
No ens és donat de tenir
Repós en cap lloc,
S’assequen, rodolen
Els mísers humans
A cegues de l’una
Hora dins l’altra,
com aigua de roca
A roca llançada,
Anys i anys dins l’incert, daltabaix.