Centre de plaer | Fake News | Emocions i música a Spotify | Vídeos tiktok | Amazon Netflix | Vida autèntica o netflix? | filtres i cirurgia estètica | beure i soroll als concerts, desinhibició o fugida
[ la cerca de l’experiència gratificant]
CENTRE DE PLAER
Podríem pensar que sentim plaer quan estem fent el que és més adequat per a l’organisme. Però l’experiment de Olds i Milner sobre Brain Stimulation reward, mostra que els ratolins arriben a oblidar-se de menjar per prèmer una palanca que estimula una determinada regió del cervell. El que era un mitjà per reforçar els comportaments favorables com adquirir aliment, esdevé un fi en si mateix.
Robert Nozik va imaginar una Experience Machine , una màquina a la qual estaríem connectats i que ens subministraria les experiències que volem. El Penfield Mood Organ concebut per Philip K. Dick, o els implants de memòria de Total Recall, en són un exemple en la ficció. A Matrix veiem un univers on els humans han quedat reduïts a bestiar per generar energia a les màquines mentre viuen una experiència fictícia.
De fet, les addicions a les medecines antidepressius o antidolor, o les drogues com cannabis, coaïna, heroïna i alcohol, són una versió de l’experiment de Olds i Milner a escala humana.
I els jocs online, on podem ser avatars atractius i interessants en una realitat alternativa, és una versió del que planteja Nozick.
Els continguts culturals que reforcen el que prèviament ens agrada, seleccionat pels algoritmes d’Amazon en llibres, Spotify en música, TikTok en clips, Netflix en sèries, Facebook en notícies.
FAKE NEWS i LA VISIÓ DEL MÓN
Diversos articles assenyalen que per sobreviure el cervell tria l’explicació més simple i que sembla adaptar-se més a la idea que ja tenim del món:
https://getpocket.com/explore/item/how-your-brain-decides-without-you
Això té conseqüències importants, per exemple, que costa molt que noves evidències ens facin canviar la idea que teníem.
https://www.newyorker.com/magazine/2017/02/27/why-facts-dont-change-our-minds . Els estudis mostren que, un cop hem format una opinió, la informació de fets que la contradiuen no ens la fa canviar. Una hipòtesi que ho explicaria és que, en l’evolució de l’home, la raó no va aparèixer per solucionar problemes abstractes sinó per ajudar a viure en una comunitat que comparteix tasques. [L’escena a The third man on Calloway convenç Holly Martins de la culpabilitat de Harry Lime].
Quan youtube i facebook desenvolupen algoritmes per maximitzar el temps que passem a la xarxa això fa que veiem els continguts que emocionalment reforcen més els nostres punts de vista previs. Les notícies més compartides són les que es basen i generen odi, com els vídeos tòxics (Niemanlab , Bloomberg ) . Això ens fa cognitivament més limitats i, sobretot, vulnerables a campanyes intencionades per influir l’opinió. Qualsevol fet que pot contradir l’evidència es pot atribuir a una conspiració ( Newyorker sobre les conspiracions ). [ i segurament subestimem l’estupidesa].
Així s’acaba negant l’existència de l’holocaust dient que les fotos són trucades, l’arribada a la lluna, o que la terra és plana ( flat earth).
Facebook va dur a terme un experiment ( article a Atlantic) amb 600.000 usuaris als quals s’enviaven continguts feliços i amargs. Al cap d’uns dies, els posts dels usuaris eren més o menys alegres o tristos segons al que havien estat exposats. [això vol dir que aplicant l’agoritme que subministra els continguts que reforcen les nostres expectatives, quedem presoners dels nostres prejudicis]
Una empresa que facilita unes eines per que els usuaris pugin vídeos curts amb l’esperança que es facin virals. Fent servir AI, a partir de les primeres eleccions dels usuaris, aconsegueixen “descobrir” què fa que quedin enganxats a la pantalla.Some social algorithms are like bossy waiters: they solicit your preferences and then recommend a menu. TikTok orders you dinner by watching you look at food.The algorithm gives us whatever pleases us, and we, in turn, give the algorithm whatever pleases it. As the circle tightens, we become less and less able to separate algorithmic interests from our own. Perhaps the time had come to let the algorithm treat the rest of us like babies, too. Maybe it knows more about what we like than we do. Maybe it knows that if it can capture our attention for long enough it won’t have to ask us what we like anymore.
But Amazon brings such targeting to the next level. Romance readers can classify themselves as fans of “Clean & Wholesome” or “Paranormal” or “Later in Life.” And Amazon, having tracked your purchases, has the receipts—and will serve you suggestions accordingly. These micro-genres deliver on a hyper-specific promise of quality, but also end up reinforcing the company’s promise of quantity.
DEBAT
Fins a quin punt aquests mecanismes són un reforç per a la nostra identitat, i fins a quin punt ens redueixen a un algoritme simple i banal?
Perquè una vida de patiment hauria de ser més “autèntica” que una vida agradable. Perquè les emocions generades en una experiència artificial són menys vàlides que les emocions offline? Quina és la “vida bona“?
La idea sobre què passa al món que ens formem a través de les xarxes socials, la música i les emocions associades que tenim, els continguts de diversió que consumim, ja no són els resultat de la nostra identitat forjada al llarg de la vida, de la curiositat d’explorar. Són el resultat de la gratificació immediata que ens forneixen els algoritmes. En la mesura que la condició humana és un sistema complex i interessant, tot això ens deshumanitza.
2021
La peli Matrix presenta un univers on els humans viuen connectats a una màquina que els extreu energia mentre uns sensors connectats al cervell els fan viure en una realitat alternativa. A vegades voldríem ser millors del que som, més atractius, més valents. Després de la peli Avatar hi havia fans que volien viure una vida alternativa com a personatges interessants en un altre món. ( https://www.vice.com/en/article/akvzqz/virtual-digital-clothes-fashion-game-skins-metaverse la gent compra vestits digitals per dur als móns virtuals ). Les emocions que sentim en participar en certs videojocs ens fan sentir com si fossim uns altres, més forts. El mecanisme és similar al que tenim en identificar-nos amb personatges d’una novel·la o d’un film. Alguna vegada he tingut somnis molt agradables, volant, elevant-me per sobre les copes dels arbres en una plaça, ballant com Fred Astaire. I en el moment de despertar-me, hauria volgut poder tornar a entrar en aquest univers diferent. (també hi ha malsons dels que volem sortir, i trobar una vida més agradable fora).
Sembla clar que no hauríem de renunciar a la vida autèntica, amb imprevistos, per viur una realitat construïda per generar experiències gratificants. Però em fascina la idea de viure en do universos paral·lels i poder saltar de l’un a l’altre.
2022
Voldríem viure sense dolor? Paul Bloom, article NewYorker. The Sweet Spot: The Pleasures of Suffering and the Search for Meaning. ¿Per què els humans ens apuntem a experiències o camins que comporten patiment? Pujar una muntanya [en Sergio quan em deia a propòsit d’una cursa “te cansarás”], tenir fills, sacrificar-se per salvar algú. Assumim patiment si això ens ha de dur a una vida amb més sentit. [Però això no vol dir que tot dolor tingui un sentit, ja sia com a càstig o per una recompensa futura.]
Rilke sobre el patiment a les “Cartes a un jove poeta”: Así, pues, no tiene de qué asustarse, querido señor Kappus, si ante usted se alza una tristeza tan grande como nunca la haya sentido; o si una inquietud como luz o sombra de nubes cae sobre sus manos y hace efecto en usted. Tiene que pensar que algo le acontece, que la vida no le ha olvidado, que lo tiene en sus manos y que no le dejará caer. ¿Por qué quiere excluir de su vida toda inquietud, dolor o melancolía? ¿Ignora que tales estados trabajan en usted? ¿Por qué quiere acosarse a sí mismo con preguntas sobre su origen y su fin?