In Praise Of Limestone. Auden

If it form the one landscape that we, the inconstant ones,
Are consistently homesick for, this is chiefly
Because it dissolves in water. Mark these rounded slopes
With their surface fragrance of thyme and, beneath,
A secret system of caves and conduits; hear the springs
That spurt out everywhere with a chuckle,
Each filling a private pool for its fish and carving
Its own little ravine whose cliffs entertain
The butterfly and the lizard; examine this region
Of short distances and definite places:
What could be more like Mother or a fitter background
For her son, the flirtatious male who lounges
Against a rock in the sunlight, never doubting
That for all his faults he is loved; whose works are but
Extensions of his power to charm? From weathered outcrop
To hill-top temple, from appearing waters to
Conspicuous fountains, from a wild to a formal vineyard,
Are ingenious but short steps that a child’s wish
To receive more attention than his brothers, whether
By pleasing or teasing, can easily take.

Watch, then, the band of rivals as they climb up and down
Their steep stone gennels in twos and threes, at times
Arm in arm, but never, thank God, in step; or engaged
On the shady side of a square at midday in
Voluble discourse, knowing each other too well to think
There are any important secrets, unable
To conceive a god whose temper-tantrums are moral
And not to be pacified by a clever line
Or a good lay: for accustomed to a stone that responds,
They have never had to veil their faces in awe
Of a crater whose blazing fury could not be fixed;
Adjusted to the local needs of valleys
Where everything can be touched or reached by walking,
Their eyes have never looked into infinite space
Through the lattice-work of a nomad’s comb; born lucky,
Their legs have never encountered the fungi
And insects of the jungle, the monstrous forms and lives
With which we have nothing, we like to hope, in common.
So, when one of them goes to the bad, the way his mind works
Remains incomprehensible: to become a pimp
Or deal in fake jewellery or ruin a fine tenor voice
For effects that bring down the house, could happen to all
But the best and the worst of us…
That is why, I suppose,
The best and worst never stayed here long but sought
Immoderate soils where the beauty was not so external,
The light less public and the meaning of life
Something more than a mad camp. `Come!’ cried the granite wastes,
`How evasive is your humour, how accidental
Your kindest kiss, how permanent is death.’ (Saints-to-be
Slipped away sighing.) `Come!’ purred the clays and gravels,
`On our plains there is room for armies to drill; rivers
Wait to be tamed and slaves to construct you a tomb
In the grand manner: soft as the earth is mankind and both
Need to be altered.’ (Intendant Caesars rose and
Left, slamming the door.) But the really reckless were fetched
By an older colder voice, the oceanic whisper:
`I am the solitude that asks and promises nothing;
That is how I shall set you free. There is no love;
There are only the various envies, all of them sad.’

They were right, my dear, all those voices were right
And still are; this land is not the sweet home that it looks,
Nor its peace the historical calm of a site
Where something was settled once and for all: A back ward
And dilapidated province, connected
To the big busy world by a tunnel, with a certain
Seedy appeal, is that all it is now? Not quite:
It has a worldy duty which in spite of itself
It does not neglect, but calls into question
All the Great Powers assume; it disturbs our rights. The poet,
Admired for his earnest habit of calling
The sun the sun, his mind Puzzle, is made uneasy
By these marble statues which so obviously doubt
His antimythological myth; and these gamins,
Pursuing the scientist down the tiled colonnade
With such lively offers, rebuke his concern for Nature’s
Remotest aspects: I, too, am reproached, for what
And how much you know. Not to lose time, not to get caught,
Not to be left behind, not, please! to resemble
The beasts who repeat themselves, or a thing like water
Or stone whose conduct can be predicted, these
Are our common prayer, whose greatest comfort is music
Which can be made anywhere, is invisible,
And does not smell. In so far as we have to look forward
To death as a fact, no doubt we are right: But if
Sins can be forgiven, if bodies rise from the dead,
These modifications of matter into
Innocent athletes and gesticulating fountains,
Made solely for pleasure, make a further point:
The blessed will not care what angle they are regarded from,
Having nothing to hide. Dear, I know nothing of
Either, but when I try to imagine a faultless love
Or the life to come, what I hear is the murmur
Of underground streams, what I see is a limestone landscape.


Si forma l’únic paisatge que nosaltres, els inconstants,
constantment enyorem, és sobretot
perquè és dissol en l’aigua. Adona’t d’aquests vessants arrodonits
amb la fragància a flor de pell de la farigola i, a sota,
un sistema secret de coves i conductes; escolta les fonts
que brollen per tot arreu amb una rialleta,
cadascuna omplint un toll privat per als seus peixos i excavant
les seves petites gorges als cingles a les quals s’entretenen
la papallona i el llargandaix; fixa’t en aquesta regió
de distàncies curtes i llocs precisos:
¿què podria assemblar-se més a una mare o a un entorn adient
per al seu fill, el mascle que flirteja escarxofat
sobre una roca prenent el sol i que no dubta mai que l’estimen
malgrat tots els seus defectes; les obres del qual només són
perllongacions del seu poder de seducció? Des de l’aflorament
erosionat fins al temple del cim del turó, des de les aigües que
neixen fins a les deus conspícues, des de la vinya verge fins a la vinya endreçada,
són ingènues però curtes les passes que un infant desitjós
que esgtiguin més per ell que els seus germans pot fer
com si res, bé afalagant, be amoïnant.

Mira’t doncs, les bandes rivals, mentre pugen i baixen
pels seus costeruts carrerons de pedra de dos en dos o de tres en tres,
a vegades de bracet, però mai, gràcies a Déu, marcant el pas; o fent-la
petar al migdia al cantó ombrós d’una plaça, només xerrameca,
coneixent-se massa els uns als altres per pensar que hi hagi
cap secret important, incapaços de concebre
un déu que tingui enrabiades morals
i que no es calmi amb un vers intel·ligent
o una bona rebolcada: perquè, acostumats a una pedra que respon,
mai no han hagut de tapar-se els rostres, espantats
per un cràter tan furibund que no es pot controlar;
avesats a les necessitats locals de les valls
on tot es pot tocar o és a l’abast només caminant,
els seus ulls no han contemplat mai l’espai infinit
a través de la reixeta de la pinta d’un nòmada; nascuts amb bona sort,
les seves cames mai no han ensopegat amb els fongs
i els insectes de la jungla, aquestes formes i vides monstruoses
amb les quals volem pensar que no tenim res en comú.
Per tant, quan un d’ells s’esgarria, continua sent comprensible
la manera com pensa: convertir-se en alcavot
o traficar amb joies falses o malbaratar una bonica veu de tenor
per aconseguir que una sala s’ensorri li podria passar a
qualsevol, tret dels millors i els pitjors de nosaltres … És per això, suposo,
que ni els uns ni els altres s’han quedat aquí gaire temps, sinó
que han buscat els sòls excessius on la bellesa no és tan externa,
la llum menys pública i el sentit de la vida
alguna cosa més que un campament embogit. “Veniu!”, van xiuxejar
les deixalles de granit, “que nés d’evasiu, el vostre humor,
de fortuït, el vostre petó més tendre, de permanent, la mort.” (Els sants
del futur van fugir sospirant). “Veniu!”, van xiuxejar les argiles
i les graves, “a les nostres planures hi ha lloc per que els exèrcits hi facin
maniobres; els rius esperen ser domats i els esclaus et faran una
tomba grandiosa: la humanitat és suau com la terra i tots dos necessiten
uns retocs.” (Els cèsars del lloc es van alçar i van marxar
amb un cop de porta.) Però una veu més antiga i freda
va atreure els veritablement temeraris, la remor de l’oceà:
“Jo sóc la solitud que no demana ni promet res;
és així com us faré lliures. L’amor no existeix;
només hi ha enveges diverses, totes tristes.”

Tenien raó, amor meu, totes aquelles veus tenien raó
i encara la tenen; aquesta terra no és la dolça llar que sembla,
ni la seva pau la històrica calma d’un indret
on alguna s’ha resolt una vegada per totes: una província
endarrerida i malmesa, connectada
al gran món atrafegat per un túnel, amb un cert
encant tronat, ¿oi que ja només és això? Gairebé:
té un deure mundà que, malgrat que li sàpiga greu,
no negligeix sinó que posa en dubte tot allò
que les grans potències admeten; fa nosa als nostres drets.
El poeta, admirat pel seu tenaç costum d’anomenar
el sol sol, el seu pensament Endevinalla, se sent neguitós
a causa d’aquestes estàtues de marbre que dubten amb tanta
claredat del seu mite antimitològic; i aquests trinxeraires,
que empaiten el científic per la columnata enrajolada
i amb uns oferiments tan vius, li retreuen l’interès pels aspectes
més vagues de la Natura: a mi també em recriminen tot allò
que coneixes tan bé. No perdre el temps, no deixar-se encalçar,
no quedar enrere, i – si us plau! – , no assemblar-se a les bèsties
que no paren de repetir-se, ni a cap cosa com ara l’aigua
o la pedra, el comportament de les quals es pot predir, aquest
és el nostre Llibres d’Oracions, que consola sobretot amb la música
que es pot interpretar a qualsevol lloc, que és invisible
i no fa olor. En la mesura que hem de contemplar la mort com
un fet, segur que tenim raó: però si els pecats
poden ser perdonats, si els cossos ressuciten d’entre els morts,
aquestes modificacions de la matèria en forma
d’atletes innocents i fonts que gesticulen,
fetes només per al plaer, demostren encara una altra cosa:
als benaurats tant se’ls en dóna des de quin angle se’ls mirin,
perquè no tenen res a amagar. Amor meu, jo no sé res de res,
però quan miro d’imaginar-me un amor impecable
o la vida futura, allò que sento és la remor dels corrents
subterranis, allò que veig és un paisatge de pedra calcària.

| PDF text