La vida humana: L’experiència humana | El cos i el cervell | Psicologia Vides humanes | Qüestions
[el manual de psicologia es queda curt. Un capítol sobre cervell i passem a la psicologia tradicional (sensació i percepció,, aprenentatge, pensament i llenguatge, motivació, personalitat). Falta ampliar per sota connectant xara neuronal amb psicologia, i per sobre connectant conducta la vida humana narrativa].
intro | input subsubsimbòlic: percepció + motivació elemental
intro
H0012 Estructura EMPR
La conducta animal quedava resumida en
– Procés lineal de creixement i mort.
– Processos estacionals i diaris cíclics.
– Pautes de comportament davant de senyals (hàbitat, reconeixer aliment i perill) i estats interns (gana, sexe, etc). Aquestes podien ser innates o condicionades.
El model de simulació havia de donar i) els paràmetres de l’organisme i l’entorn (senyals que s’envien) ii) repertori de programes innats iii) evolució en el temps de l’entorn, l’organisme i modificació del repertori per modificació i aparició de nous programes de conducta.
Podríem dir que cada estímul busca en el repertori de conductes (en els animals seran principalment instints) la resposta que toca [estímul especificat -> resposta fixada, estímul nou -> resposta exploratòria?].
La descripció de les pautes de comportament haurà de donar l’inventari d’aquestes receptes: els estímuls i les respostes. Això haurà de venir completat pel procés que hi ha entre l’un i l’altre (avaluació, càlcul) juntament amb la memòria passada (aprenentatge, conducta apresa) que es posa en joc; ja que l’exercici de les pautes de comportament pot modificar el procés de resposta.
En l’home també tindrem un procés lineal (BM2B0) amb unes etapes de la vida (H5000) al llarg de les quals hi haurà unes pautes de comportament desencadenades per diversos tipus d’estímuls (senyals1-set-gana, senyals2, expectatives passat) H?600, que posaran en joc la memòria passada H?700 en processos diversos (càlcul, afectivitat) H?800 desencadenant unes respostes o conductes determinades (músculs, accions sobre objectes, accions en la societat, accions biogràfiques) H?900. Un Skinner es limitaria a donar el repertori estímul-resposta (E-R), però ens interessa especificar, a més, la natura de la informació emmgatzemada en memòria (M) i el procés intermig (P). L’estructura del fet psicològic serà doncs E-M-P-R.
La descripció d’una biografia haurà de donar l’entorn físic, social, cultural i mèdic, les etapes H5000 i les diferents conductes a cada etapa.
La conducta [inicialment jo parlava d’activitat nerviosa, però conducta és un terme més general que descriu el sistema en relació amb els altres i el medi] té doncs l’estructura bàsica EMPR. Caldrà fer un inventari (veure més avall) de tots els estímuls possibles (sentits, perepcions), els processos que es desencadenen (reflexos, càlculs, imaginació) i si el seu origen és heretat o adquirit, la representació del món que es consulta i les respostes (activitat muscular, actituds personals). Tindrem cassos tan simples com els esquemes de succió i prensió del nou nat o tan complexes com les estratègies de vida d’un home madur.
H0013 Nivells subsimbòlic, simbòlic i c.hist.
En el model de simulació de conducta (B2900), BM2B0 hi havia tres parts: i) Organisme i entorn en paràmetres ii) repertori de pautes de comportament innates iii) evolució en el temps de l’organisme amb modificació i aparició de nous programes. En l’home, aquesta tercera part evoluciona fins arribar a un nou nivell d’informació, el llenguatge i un nou tipus de sistema, la consciència reflexa o històrica. A l’apartat sobre l’espècie humana es fa un esbós de simulació de la coducta humana (BM2B8). Respecte la conducta animal, a més de donar els paràmetres de l’entorn físic i l’organisme, cal donar els de l’entorn social, el cultural i el contingut de memòria. Esbossem aquests tres nivells:
Com que es tracta d’informació, d’ara endavant farem abstracció dels mecanismes fisiològics de les neurones i les considerarem només unitats que processen senyals. Així podrem aprofitar la recerca sobre xarxes neuronals que ha fet la ciència cognitiva i, encara que no es conegui el detall de la base neurològica del psiquisme, podrem entendre la manera distribuïda d’emmagatzemar la informació o el procés d’aprenentatge. Aquest serà el nivell subsimbòlic (H1000): percepció, aprenentatge. Completem psicologia per sota. Es tracta de processos que van de 10-3 s (temps de transmissió del senyal nerviós B2810) fins a 1s.
Un cop la informació és verbalitzada tindrem el nivell simbòlic. Podrem parlar de Concepte, llenguatge, abstracció, raonament, model del món i del jo. Aquest seria l’àmbit de la Psicologia pròpiament dita. Es clar que la psicologia estudia també la conducta subsimbòlica, però no arriba a entrar en els processos neuronals. Skinner tampoc entraria a considerar el model del món carregat en memòria. Aquests processos (percepció, resposta a un estímul, solució d’un problema) van del segon a minuts [suposo].
Finalment cal cobrir la distància entre les respostes a estímuls, els instints, les motivacions, la solució de problemes, tot plegat fets psicològics puntuals, fins a l’experiència de la consciència coneixent-se a si mateixa al llarg dels anys, amb expectatives de futur, records, fustracions, etc. Una consciència que viu una narració en la història. Això completaria psicologia per sobre. Cóm justifiquem la introducció d’aquest tercer nivell?
i) Sembla clar que la descripció conductista no abasta tot el fet humà. A l’hora de descriure una vida humana, fem servir biografies, no estadístiques d’estímuls i respostes. I qun parlem de nosaltres mateixos i ens comuniquem per coordinar accions també fem referència a unitats de nivell superior. La relació entre els dos nivells és anàloga a la de la física microscòpica i la macroscòpica. Els actes humans depassen el nivell de minuts. Com veurem (H3000), es poden anar agrupant en nivells projecte-expectativa / procés-càlcul-decisió / resposta-acció-activitat que durin hores, dies, setmanes, mesos i anys.
ii) Encara que la la psicologia conductista no s’ho plantegi, hi ha una continuïtat entre els diferents actes E-R gràcies a que el subjecte s’autoreconeix (Consciència reflexa). [Recordem la metafísica clàssica sobre substància, l’u i el múltiple, el tot i les parts. Aquí les parts no són espacials sinó temporals. Es conserva la identitat al llarg dels canvis temporals [Heràclit, Aristòtil]. Cada vegada que ens despertem fem IPL del nostre passat, de les nostres expectatives de futur. Sense aquest tercer nivell no es podria parlar ni d’identitat, ni responsabilitat, ni llibertat. Si no depassés l’immediat, l’home no se sentiria incomplet i abocat a més, i l’home de Neandertal (BM9220) no hauria enterrat els morts.
H0014 Causalitat i descripció sistema
(a diferents nivells)
Veure també INVSIMUL i H3140
(BM2B8.5) En els sistemes físics (F0110, F0300.2, etc), la causalitat venia donada per les lleis de la física aplicades a un sistema, la descripció del sistema dirà el dispositiu, els graus de llibertat i les energies que poden entrar en joc (el hamiltonià), i l’evolució per l’aplicació de les lleis al sistema en unes condicions inicials determinades.
En els sistemes químics es dóna l’estructura molecular dels reaccionants, el procés (amb catalitzador o no) i les constants d’equilibri. L’evolució ve determinada per la llei de Le Chatelier (FQ300.1).
(BM2B8.4) A nivell celular el sistema queda descrit per les reaccions bioquímiques amb els fluxs de matèria i energia entrant i sortint a través de la membrana. La causalitat encara és química però ja podem parlar de la funció d’una molècula. La causalitat seria la variació en la concentració de components, la presència o degradació de proteïnes o enzims catalitzadors.
(BM2B8.3) La Fisiologia dels òrgans es descriu per la funció, l’aportació de nutrients i eliminació de residus, i les ordres nervioses. La causalitat són senyals del sistema nerviós, regulació hormonal i eficàcia del flux metabòlic.
(BM2B2.2) Conducta global de l’organisme.
(BM2B8.21) A nivell subsimbòlic tenim una xarxa neuronal que es descriu amb l’input format per senyals de primer ordre (receptors externs de vista, oïda, olfacte), receptors interns (concentracions de productes, esforços musculars, sensibilitat epidèrmica), topologia i pesos de la xarxa (H1000 tipus de procés, representació distribuïda), output possible (moviment esquelètic, ajustaments somàtics). Aquí la causalitat seria el procés de resposta de la xarxa (ajustament i modificació dels pesos), cosa que correspondria a les lleis de la física, i l’input que equivaldria a les forces externes i condicions inicials.
(BM2B8.22) Pautes de comportament, psicologia pròpiament dita. Ara l’input ja ve constituït per percepcions organitzades (perquè el subjecte ha après a tenir representacions), el procés es pot ometre si seguim el plantejament de capsa negra de Skinner, i la resposta són pautes de conducta, més a menys complexes, consistents en agrupacions de respostes musculars i viscerals. La causalitat és l’input o estímul. En el plantejament de Skinner el subjecte és una màquina que respon a estímuls. Així parlarem de motius bàsics (DRIVE) com gana, set, sexe, paraula (segon sistema de senyals) associada a un altre motiu, etc.
(BM2B8.23) Nivell de consciència reflexa. La descripció suposa donar els estímuls externs i interns més la identitat o personalitat del subjecte conformada al llarg de la seva història. Aquesta inclourà un model del món, un model o opinió del que és desitjable -expectatives socioculturals-. La causalitat és tant externa (física, sociocultural) com interna (personalitat). La causalitat interna ens permetrà parlar de responsabilitat i llibertat.
[Si ara agrupem la informació per estructura EMPR enlloc de nivells tindríem els següents inventaris:
Estímuls
Dades: sentits, percepció, informació cultural (comunicació).
Motivació: fisiològica, social, intelectual, moral.
Estats: emocions, sentiments, caràcter, identitat.
Memòria
Pesos de la xarxa, esquemes estables i percepcions, paraules, sensacions del nen, món amb objectes i jo, món amb passat reconstruït, jo amb records del passat i expectatives de futur.
Processos
Automàtic: reflex, instint
Aprenentatge: condicionament, processos lògics d’abstracció
P.Càlcul: imaginació, càlcul, decisió
Sèries encaixades: necessitat+dades=situació, càlcul, decisió, acció.
Respostes
muscular i visceral, activitats i comunicació verbal, accions socials, actituds i projectes.
BM2B3.1 Cicle vital i etapes. A cada etapa hi ha la causalitat que es deriva del desenvolupament de l’organisme, la formació de la identitat en etapes anteriors i els papers que l’estructura social imposa a cada edat.
H0015 Els entorns de l’home
A més de l’entorn que suposa l’hàbitat i el propi cos, l’home té un entorn social i cultural. Viu “metabòlicament” en societat, se n’alimenta culturalment i s’autoconeix també per la relació amb els altres.
[Què seria el fonamental de la condició humana? l’experiència d’un jo immers en un món d’objectes en l’espai i el temps, d’altres jos reconeguts i que em reconeixen com a tal, un passat i unes expectatives de futur, la mort al final.] Si la vida biològica és creixement fins a una forma pròpia de l’espècie (Aristòtil), i els canvis són anatòmics i fisiològics, a la vida humana s’hi superposen els processos culturals. Igual que creix un membre va creixent la representació del món. La condició humana és una història, una narració, quelcom més que un seguit d’estats de consciència desconnexes. Es tracta d’una sèrie d’etapes que formen una biografia. Així cal un inventari de les etapes de la vida. A cada etapa d’una vida la representació del món i les accions possibles estan donades per la societat on s’inscriu aquesta vida. Amb les excepcions individuals que es vulguin, una de les maneres de caracteritzar una societat és el seu inventari de biografies tipus. Tal com es veu, no es pot parlar de l’individu sense fer-ho de la societat, els seus continguts culturals i l’entorn físic que l’envolta. La separació és només metodològica. L’esquema seria el següent:
Individu. Societat. Cultura
INDIVIDU SOCIETAT ENTORN
+——————++——————-++———————+
¦+———–+ ¦¦ ¦¦ E. Físic ¦
¦¦Necessitats¦ ¦¦ ¦¦ E. Cultural ¦
¦¦ Dades <-+—–++—–+————-++———– ¦
¦+———–+ ¦¦ ¦¦ ¦
¦+———-Model–++——-del———++——-Món———-+¦
¦¦Memòria ¦¦ Comunitat cultural¦¦ Continguts cultural¦¦
¦+—————–++——————-++——————–+¦
¦+—————+ ¦¦ ¦¦ ¦
¦¦Situació: ¦ ¦¦ ¦¦ ¦
¦¦ sentiment ¦ ¦¦ ¦¦ ¦
¦¦ problema ¦ ¦¦ ¦¦ ¦
¦+—————+ ¦¦ ¦¦ ¦
¦+—————+ ¦¦ ¦¦ ¦
¦¦Procés: ¦ ¦¦ ¦¦ ¦
¦¦ reflex ¦ ¦¦ ¦¦ ¦
¦¦ càlcul ¦ ¦¦ ¦¦ ¦
¦+—————+ ¦¦ ¦¦ ¦
¦ ¦¦ ¦¦ ¦
¦ Decisió ¦¦ ¦¦ ¦
¦+—————–++——————-++——————-+ ¦
¦¦ Acció ¦¦ ¦¦ ¦ ¦
¦+—————–++——————-++——————-+ ¦
+——————++——————-++———————+
INPUT subsimbòlic
H1600 Input subsimbòlic
H1600.OF Receptors sensibles projectats en camps corticals (BM144).
H1600.DP Senyals (B2701) que arriben a la capa d’entrada d’una xarxa, dades sensorials o ja procedents d’una altra xarxa.
H1600.OS Senyals dels sentits (vista, oïda, …), paraules, lletres. (B2700, BM180, BM290) Fisiologia dels sentits). Estímul.
Aquest és el nivell més baix de l’estímul, que comença com una dada sensorial interna o externa, i seguirà amb percepció, input cultural i estats interns o motivacions més complexes com puguin ser emocions, sentiments i estats d’ànim. En aquest nivell la motivació més elemental és el senyal de gana, agressivitat o sexe.
Les dades sensibles (BM290) es projecten als lòbuls frontal BM144.11 (olfacte), parietal BM144.12 (tacte cos), temporal BM144.13 (oïda) i occipital BM144.14 (vista).
H160X Introducció
H1601 Qualitat sensible
H1601.DP Informació sensible (B2701) en l’home, energia-senyal rebuda pel sistema nerviós humà.
[Potser això hauria d’anar a metateoria o epistemologia] Ja en els organismes més primitius, el sistema nerviós s’especialitza de manera que tracta una part de l’energia d’interacció amb l’entorn d’una manera especial (La radiació no només escalfa sinó que permet obtenir informació sobre formes, colors i distàncies dels objectes que envolten l’organisme i desencadenar la resposta adequada]. Es desenvolupen uns òrgans sensorials que capten una part dels senyals possibles (ex. interval de longituds d’ona de la llum, freqüències sonores de 20 a 16.000 Hz) i els envien al cervell (BM2A1).
Aristòtil distingia entre qualitats específiques, com la llum o el so, captades per un sol sentit, i qualitats comunes com moviment/repòs, número, forma i magnitud. Després hi hauria unes qualitats accidentals “aquell objecte blanc és el fill de Diares”. En el nostre tractament només considerem les primeres ja que les altres suposen un procés posterior, de comparació pels sensibilia communa i de verbalització en les qualitats accidentals.
Locke i després els empiristes van separar les qualitats primàries (forma, posició) o mecàniques de les secundàries com llum, so, textura, que es podrien reduir a les primeres.
Müller va mostrar que la qualitat captada depenia del nervi excitat (i en darrer terme de l’àrea cortical (BM144) excitada) i no de la mena d’energia externa incident. Així un cop a l’ull fa veure les estrelles, i un cop a l’orella se sent.
Alguns han volgut relacionar aquesta determinació per part del subjecte del món com a fenomen, amb l’Estètica transcendental de Kant, segons la qual és el subjecte qui imposa a priori les formes de la sensibilitat. [Les formes són l’espai com a sentit extern on el “divers” donat és juxtaposa, i el temps com a sentit donat on el “divers” es va succeïnt, Bréhier II, 462]
Lorenz, amb força sentit comú, ha argumentat que si bé no tenim al cap una fotocòpia del món, tampoc es tracta d’una activitat cortical espontània que crei una representació del món arbitrària. Al llarg de l’evolució els òrgans sensibles s’han anat desenvolupant lligats a la conducta, i el que s’excita al lòbul occipital té a veure (senyals visuals) amb els objectes que es tenen al voltant. Potser no té molt sentit demanar-se per la cosa en sí que no podem conèixer i podem considerar que el món és tal com se’ns dóna als sentits (-> Kant).
Queda pendent el problema de la irreductibilitat de la qualitat sensible. Podem descriure la natura de la radiació electromagnètica corresponent al color vermell, i el procés d’excitació de la retina i transmissió al córtex cerebral. Però això no ens dóna la qualitat de la “vermellor”. La diferència entre “vermell” i “verd” no queda recollida per la diferència entre longituds d’ona. Quelcom semblant passarà amb l’afectivitat (H1740).
[informació pels receptors dels sentits, motivació per les hormones ]
H1602 Motivació elemental
H1602.DP Estímul que desencadena una conducta ja sia directament (dolor H1610, H1621 o apetències H1622) o indirectament com a representació (H1755) formada a per aprenentatge perceptiu (H1836) amb dades (H1630-H1670).
H1602.DE Variables energètiques, direccionals i vectorials. Necessitats.
La qualitat sensible és l’element més baix de la informació que reb el subjecte. Quan la informació esdevé motivació? Quan desencadena una conducta. La motivació no és cosa només de l’estímul, sinó del repertori de programes amb respostes relacionades amb aquest estímul. Hi ha senyals sensibles que desencadenen una resposta directa com el dolor dels sentits dèrmics (H1610), el centre de plaer al sistema límbic (BM144.2) i propioceptors musculars (H1621) o bé la gana i sexe (H1622). En aquest cas es pot parlar de satisfer una necessitat.
La resta de senyals inicialment només són informació. Constituiran motivació quan ja s’hagi elaborat una representació del món amb causes i efectes (llevat de conductes instintives davant de certs senyals visuals o auditius). El rugit d’un lleó només indica perill quan s’ha après. El que mou el subjecte en aquest nivell baix és plaer, dolor i necessitats primàries. Més endavant hi haurà la fustració o satisfacció en identificar una situació (opacitat física i moral), que esdevindrà un problema a resoldre, ja sia elaborant millor el model del món, ja sia deduint d’aquest model una altra via d’acció.
Podem identificar la satisfacció de les apetències d’aliment i sexe (eros), juntament amb les conductes instintintives d’agressivitat (thanatos), amb la líbido de Freud?
Es parla de variables energètiques per referir-se a estímuls que activen la conducta, direccionals si regulen i orienten l’activitat i vectorials o mixtes quan tenen alhora un efecte d’intensitat i de direcció. Les variables direccionals correspondrien a conductes elaborades després d’un aprenentatge perceptiu mentre que les energètiques es referirien a la posta del subjecte en estat d’alerta (H1741), i les vectorials a respostes ràpides i instintives (Tolman parla “d’espai conductual immediat”). [Per a aquestes hi hauria d’haver una pauta emmagatzemada].
La distinció entre motivació i emocions no sempre és fàcil, però en principi sembla que la motivació correspondria més a un estímul extern (incloent-hi les afeccions de l’organisme) i l’afectivitat a l’estat del subjecte (repòs, angoixa, por, satisfacció) que resulta de la situació provocada pel motiu extern.
memòria subsimbòlica
H1700 Memòria subsimbòlica. Percepció
H1700.DP Patró de pesos de la xarxa neuronal (H1710) amb un estructura (H1730) consolidada al llarg d’un aprenentatge perceptiu (H1836) formant representacions de “l’ara i aquí”.
[Els manuals de psicologia tracten percepció i memòria separadament. La percepció seria la dada mentre que la memòria seria el contingut més o menys estable sedimentat a partir de les percepcions que es reben. Però en canvi sembla clar que la percepció no és una dada sensible tal qual sinó que està elaborada d’acord amb un aprenentatge previ. Si el que es formen són patrons estables d’activació (H710, H1720) cal que hi hagi hagut un procés de reforç de connexions [I això, com veurem, suposa uns inputs ordenats i coherents, com el cel del Timeu].
Això vol dir que “percebre” o “conèixer” és ja, d’alguna manera, re-conèixer. Organitzar les dades sensibles per satisfer els patrons dels esquemes acumulats. Les coses es perceben, d’acord amb uns patrons que relacionen el tot amb les parts, la substància amb les seves qualitats, l’efecte amb la causa que l’antecedeix, etc.]
[Aquestes no serien les categories o conceptes a priori de l’analítica kantiana? (4XXXXX) En ella s’estudien els conceptes mitjantçant els quals l’enteniment pensa les coses unificant-les.
Seguint una divisió basada en els judicis Kant distingia les categories següents:
quantitat: unitat, pluralitat, totalitat
qualitat: realitat, negació, limitació
relació: substància i accident, causa i efecte, relació recíproca
modalitat: possibilitat, existència, necessitat].
Nota històrica.
La noció que les percepcions estaven formades per una integració de dades sensorials s’ha tractat repetidament al llarg de la història:
HUME: s.xviii associacionisme 4xxxx
KANT: s.xviii integració de dades sensorials en les categories de l’enteniment (substància-qualitats, cusa efecte). 4xxxx
ESTRUCTURALISME, WUNDT: S.xix 50000, Les sensacions s’gruparien per similitud.
PSICOLOGIA DE LA FORMA: 50000 Les sensacions s’integren en un tot que és més que la suma de les parts, integrant-se en uns camps preestablerts [influència del racionalisme?].
Funcionalisme probabilístic (Brunswick i Gibson): el subjecte ha desenvolupat unes facultats que l’informen del real que l’envolta. L’accent és distal, en els objectes externs més que no pas en els estímuls interns.
Teoria tònico-sensorial (Werner i Wapner): A més de les dades sensorials externes cal atendre els factors tònics, les tensions viscerals i somàtiques.
Neurofisiologia, HEBB: precursor de les xarxes neuronals.
H1710 Representació distribuïda
H1710.OF Connexions neuronals en àrees de percepció (BM144.13, BM144.14) i associació (BM144.11).
H1710.DP Emmagatzament d’informació en els pesos w(SU)Bij de manera que es formin patrons estables d’activació. Especulació sobre els tipus de memòria (BM2B6) i les àrees del córtex on es projecta (BM144).
(Veure també FCC.doc, treball sobre representacions distribuïdes).
Encara no es coneixen els mecanismes d’emmagatzament d’informació. No podem dir “al concepte X o a la imatge de Y li correspon tal configuració de neurones”. D’una banda s’han pogut identificar diferents àrees del cervell que reben diferents tipus d’informació. Es poden distingir tres nivells:
i) Dades sensibles (BM290). Es projecten als lòbuls frontal BM144.11 (olfacte), parietal BM144.12 (tacte cos), temporal BM144.13 (oïda) i occipital BM144.14 (vista).
ii) Percepcions, dades sensibles organitzades. Al temporal i occipital es localitzen àrees de memòria òptica i acústica [reconeixement de formes], incloent-hi la comprensió lingüística.
iii) Finalment al lòbul frontal es troba l’àrea associativa lliure.
Els estudis sobre memòria (BM2B6) i oblit distingien una memòria sensorial (<1s), una memòria primària (verbal,s), memòria secundària (min, anys), memòria terciària (permanent). [Encara que es parli de memòria sensorial, aquest buffer de curta durada pot contenir percepcions organitzades? o bé s’ha de repetir prou com per entrar a la secundària? La línia d’una branca que dibuixo, que he de tornar a mirar perquè no he memoritzat, ja la veig estructurada, em penso. D’altra banda un rostre, una olor de la infantesa estarien a la memòria secundària.
Com que no podem seguir en detall els processos neuronals recorrem a les ciències cognitives i els estudis en processos distribuïts en paral.lel (Mclelland i Rumelhart) que donen raó de moltes de les propietats de la percepció: reconeixement de formes similars a les apreses però que no coincideixen exactament, recuperació d’informació a partir de dades inexactes o incompletes.
De quina manera suporta la informació una xarxa neuronal? D’entrada es podria pensar que cada unitat de la xarxa correspon a un item i els estats d’activació configuren una o altra representació de l’entorn. Això presenta el problema que cada nou element requereix una nova unitat de hardware.
L’altra manera de contenir informació és mitjantçant patrons estables d’activitat. Un determinat input sensorial dóna lloc a una distribució de pesos de la xarxa. Quan aquesta distribució es consolida i s’estabilitza de manera que els mateixos inputs o fins i tot dades parcials, activen la mateixa distribució de pesos, podem dir que tenim un patró estable o representació distribuïda. [Això és, que estiguin actius alhora, i en la proporció donada pels wij totes les unitats-qualitat associades a aquest element]. [Així per exemple no tindríem un node-gos, un node-gosllop, un node-elefant, sinó connexions estables entre unitats corresponents a variables perceptives com forma, mida, òrgans, comportament, etc. La introducció d’un gos amb trompa només demanaria activar la connexió trompa amb la resta de les característiques de gos].
Se’n pot veure un bon exemple a PDP 19 (Sentence processing) on per determinar el sentit d’un mot en funció del context a cada mot del vocabulari se li assignen un valor en una matriu de característiques (microfeatures):
humà, duresa, masculí/femení/neutre, mida, forma (compacte, 1D, 2D, 3D), fragilitat, tipus d’objecte (aliment, joc, eina, moble).
I pels verbs: acció, causa, transitiu, intensitat.
Aquesta mena de característiques apareixen també en les regles de selecció de Chomsky C2513.
En aquest sentit “aprendre” conceptes vol dir configurar els pesos wij de manera que tinguem patrons estables. Recuperar informació no és obtenir un registre mitjantçant una clau d’índex sinó que suposa un procés d’inferència: una informació parcial, com la forma o la paraula, activa un patró amb tota la informació. Aquest procés té moltes característiques de la nostra manera de treballar. No cal guardar còpies literals de tot el que s’ha vist i permet entendre noves informacions (propietat de generació gramatical). Així podem identificar un elefant amb ales encara que no n’haguem vist mai cap. Permet recuperar informació a partir de dades incompletes o lleugerament incorrectes.
Com més general és la informació menys unitats necessitem per codificar-la. [informacions complexes necessiten diverses capes entre nodes de qualitats]. Les excepcions a la regla demanen codificació extra.
A PDP:3 es veu com superar la dificultat del “binding problem” o codificació d’associacions entre dues llistes d’elements (mapping) i cóm implementar representacions estructurades que presentin herència de propietats (“Sòcrates és un home”) i relació de pertinença tot/parts (“la casa és part de la ciutat”). Això s’aconsegueix introduïnt nodes de nivell superior. Així el patró “tot” no es limita a una activació indiferenciada de les parts sinó que posa en marxa un estructura on cada part té un paper, per exemple “subjecte”, “acció”, “pacient”. Aquest motlle es pot omplir amb diferents valors per cada variable. Si només n’hi ha un de disponible, aquesta estructura només podrà ser ocupada per diferents entitats successivament, un rera l’altra, és a dir, seqüencialment. Aquí ja seríem a un nivell més alt, simbòlic i seqüencial, que deixa a sota el subsimbòlic paralel.
H1720.DP Model del món exterior suportat com a relacions (pesos) entre diferents inputs sensorials en diferents nivells.
H1720.DE Adquisició per aprenentatge perceptiu, Generatius i adaptables, valors per defecte, generals i particulars.
Hem vist que les dades sensorials donen lloc a una determinada configuració de pesos wij a la xarxa neuronal. Quan aquesta configuració es consolida tenim un patró estable d’activació que constitueix una representació distribuïda de l’objecte o situació percebuda. Aquesta representació no s’adquireix d’una vegada sinó que demana un aprenentatge previ.
Això ho proven les experiències següents. (P.195) Senden (1932) estudià 66 operats de cataractes congènites. En recobrar la vista la informació visual dels pacients era confusa. Així, una nena veia moure’s una taca fosca i en tocar-la exclamà, “Apa, erò si és el gat”. Tampoc se sabia distingir visualment entre tires de 10 i 20 cm.
Kohler i Held han mostrat que és possible una adaptació a un canvi de dades com pot ser unes ulleres que inverteixin la imatge, sempre que hi hagi una acció que demani aquesta adaptació (moure’s, agafar objectes). L’adaptació no es produeix si l’organisme queda passiu. D’aquí s’obté que la visió no és un procés fotogràfic passiu sinó la integració de dades visuals i activitats motores.
En aquest procés també és important l’expectativa del que s’espera veure. No s’atén tot amb la mateixa atenció. Seleccionem els senyals rellevants del fons rutinari (habituació als sorolls del tren).
Més tard, amb el segon sistema de senyals, es podrà parlar de significació. Es pot veure que la cultura, la preconcepció que es té de les coses [identitat] pot modificar la manera de percebre-les. Començant per l’exemple clàssic del dibuix ambigu que pot representar una vella o una jove (P.200), la ràpidesa de reconeixement de paraules de contingut religiós, econòmic o sexual segons l’escala de valors dels individus.
El procés d’adquisició és molt complex. Comença actualitzant-se la xarxa (H1811.2). La constància dels inputs reforça unes determinades configuracions (H1812.2) i per acumulació es van recollint els diferents aspectes que corresponen a una situació (H1821). Això permetrà identificar objectes i situacions. En seqüències més complexes es relacionaran fets simultanis i successius, podent identificar situacions complexes, els fets i objectes que les componen i els fets que les poden succeir. Tindrem objectes en l’espai i el temps. (Aprenentatge d’orientació, relacions, configuració, discriminació complexe H1836). Donat un input, hi haurà una assignació de probabilitat dels altres objectes que l’acompanyen simultàniament [inferència del context] i de les situacions possibles que poden seguir l’actual segons l’acció que emprenguem [predicció, conducta propositiva].
Els patrons estables d’activació que emmagatzemen informació sobre un objecte, un grup d’objectes o una situació, són anomenats esquemes en ciència cognitiva.
[Basant-se en principis biològics i antropològics s’ha dit que tots els éssers vivents converteixen en signes tota experiència, sense necessitat de ser signes pròpiament lingüístics. Una ameba aprofita experiències passades per adaptar-se millor (CERDA, Lingüística d’avui p.64). Això vol dir que la relació de l’organisme amb l’entorn no consisteix només en matèria i energia sinó també en senyals (B2700 Biologia dels sentits, contacte senyal H3130). En els més primitius el senyal serà simplement ‘estic en un medi amb aliment’ o ‘estic en un medi hostil’. En animals més evolucionats hi haurà una concepció de l’espai, del territori, reconeixement del perill per indicis. Això ja suposa una certa representació del món. En l’home aquesta representació arribarà a tenir objectes (categories de quantitat i qualitat) en l’espai i el temps que se succeeixen en seqüències causals. Si li afegim la capacitat biològica d’emetre sons i la convivència tribal, d’aquí podrà néixer el símbol, el concepte i la comunicació.]
L’esquema aquí és una xarxa que recull els pesos que relacionen diferents aspectes d’una situació. En l’exemple de PDP:14 tenim els mobles característics de cinc tipus d’habitacions, o bé les situacions típiques i excepcionals d’una festa d’aniversari. Un jerarquia de nivells permet passar de les dades sensorials a representacions més complexes. Els mecanismes de PDP permeten explicar com inferim uns valors per defecte a partir d’un input parcial (best match), cóm generalitzem. Aquest és un procés d’acomodació o relaxament a l’estat d’equilibri que millor s’ajusta a les condicions (H1810). Hi ha esquemes a diferents nivells: habitació (cortina, mobles, ús, cortines, espai), cortina (roba, fusta, tipus rail), roba (color, textura), input sensorial elemental.
Aquesta noció ha estat recollida en diferents aspectes al llarg de la història del pensament. A Kant (Brehier II 418) els esquemes eren la regla segons la qual podem construir les imatges corresponents a un concepte. (Ex. l’esquema de la circumferència). I no oblidem que la imaginació era qui determinava l’experiència en termes de les categories de l’enteniment.
En Piaget (Richmond p.107) l’esquema seria una unitat de conducta amb estructura. Es parla de l’esquema de succió, de prensió, de desplaçament. [En ells hi podem distingir l’acció, el model o representació i diferents mecanismes que es donen quan actúa: repetició i reforç de l’esquema, adaptació -del model del món- a l’esquema o acomodació, generalitzar a d’altres objectes, especialitzar a una classe més concreta d’objectes amb una acomodació més fina, traslladar a un altre ordre de coses, coordinació amb un altre esquema com pot ser l’ull i la mà, etc.] Així per exemple l’esquema de succió té l’input de la gana, la resposta muscular de xuclar i la classificació del món exterior entre pit i no-pit.
Minsky (1975) parlà de marc (frame), Rumelhart (1975) de schema, i Smolensky muntà la teoria de l’harmonia amb una xarxa que codificava àtoms de coneixement formant una estructura.
El meu plantejament EMPR de Esquema, memòria, procés i resposta sembla que podria recollir també tots els aspectes. Tal com en parla PDP, sembla que l’esquema és el model del món, la representació distribuïda que intervé en tot el procés, mentre que la noció de Kant i Piaget inclou tot el EMPR.
model : home nivell1: video audio olfacte món + hormones
homenivell 2: models, llenguatge, missatges
home nivell3: