[esborrany]
Branques, 90% sunni, 9.5 xii, 0.5 Ibadi i altres.
2.000 milions
- Muhammad’s revelation (610–632)
- Caliphate and civil strife (632–750) Rashidun and Umayyad expansion. With Muhammad’s death in 632, disagreement broke out over who would succeed him as leader of the Muslim community. Abu Bakr, a companion and close friend of Muhammad, was made the first caliph.[46] Under Abu Bakr, Muslims put down a rebellion by Arab tribes in an episode known as the Ridda wars, or “Wars of Apostasy”.[224] The Quran was compiled into a single volume at this time.
- Classical era (750–1258). The eye, according to Hunain ibn Ishaq from a manuscript dated circa 1200
Al-Shafi’i codified a method to determine the reliability of hadith.[241] During the early Abbasid era, the major Sunni hadith collections were compiled by scholars such as Bukhari and Muslim while major Shia hadith collections by scholars such as Al-Kulayni and Ibn Babawayh were also compiled. With the expansion of the Abbaside Caliphate into the Sasanian Empire, Islam adapted many Hellenistic and Persian concepts, imported by thinkers of Iranian or Turkic origin. - Pre-Modern era (1258–18th century) Abdülmecid II was the last Caliph of Islam from the Ottoman dynasty. [Islam spread with Muslim trade networks, Sufi orders activity and conquests of the Gunpowder Empires that extended into Sub-Saharan Africa, Central Asia and the Malay archipelago.[282][283] Under the Ottoman Empire, Islam spread to Southeast Europe.[284] Throughout this expanse, Islam blended with local cultures everywhere, as illustrated when the prophet Mohammed showed up in Hindu epics and folklore.
- Modern era (18th – 20th centuries) The Muslim world was generally in political decline starting the 1800s, especially relative to the non-Muslim European powers. This decline was evident culturally; while Taqi al-Din founded an observatory in Istanbul and the Jai Singh Observatory was built in the 18th century, there was not a single Muslim-majority country with a major observatory by the twentieth century.[321] The Reconquista, launched against Muslim principalities in Iberia, succeeded in 1492. By the 19th century the British Empire had formally ended the Mughal dynasty in India.
Sunni
Sunnites
Els sunnites (ahl as-sunnah, «la gent de la tradició») és la gran majoria que defensa que la direcció de l’islam ha d’estar en mans dels califes sense tenir en compte els llaços de sang amb Mahoma.
The largest denomination in Islam is Sunni Islam, which makes up 75–90% of all Muslims[28] and is arguably the world’s largest religious denomination.[358] Sunni Muslims also go by the name Ahl as-Sunnah which means “people of the tradition [of Muhammad]”.[45][359][360][361][362]
Sunnis believe that the first four caliphs were the rightful successors to Muhammad; since God did not specify any particular leaders to succeed him and those leaders were elected. Further authorities regarding Sunnis believe that anyone who is righteous and just could be a caliph as long they act according to the teachings of Islam, the example of Muhammad. Alternatively, Sunnis commonly accept the companions of Muhammad as reliable for interpretating Islamic affairs.
Shia
Xiïtes
Mesquita d’Alí a Najaf, Iraq, lloc sant dels xiïtes
Els xiïtes (aix-xia, ‘seguidors [d’Alí]’) són l’únic grup dissident d’importància pel que fa a l’ortodòxia sunnita que sobreviu en l’islam. Van sorgir a conseqüència d’una disputa sobre la successió de Muhàmmad a la mort d’Uthman ibn Affan, el tercer dels «califes ben guiats»; aquest grup va declarar-se partidari d’Alí ibn Abi-Tàlib enfront del pretendent omeia Muàwiya. Pels xiïtes, el guiatge de la comunitat és un dret diví reservat als descendents del profeta (Ahl al-Bayt) mitjançant la seva filla Fàtima az-Zahrà i el seu marit Alí ibn Abi-Tàlib, que creien que havia estat designat pel profeta per a succeir-lo. L’imam (que per a ells ha de ser un descendent d’Alí i a qui s’atribueix un caràcter semidiví) és, per la seva mateixa condició, l’únic capacitat per a «explicar la llei de Déu»; així, l’autoritat que se li atribueix dóna peu a l’existència d’una jerarquia religiosa o clergat. Dins d’aquest corrent, els imamites (majoritaris) creuen que a partir d’Alí arrenca una sèrie de dotze imams infal·libles; el dotzè va desaparèixer l’any 873 (ocultació) i esperen que al seu retorn el món sigui redimit i presidit per la justícia (creença en el mahdí). El xiisme conté així un component esotèric i messiànic, que és més o menys important segons les branques.
While the Sunnis believe that a Caliph should be elected by the community, Shia’s believe that Muhammad appointed his son-in-law, Ali ibn Abi Talib, as his successor and only certain descendants of Ali could be Imams. As a result, they believe that Ali ibn Abi Talib was the first Imam (leader), rejecting the legitimacy of the previous Muslim caliphs Abu Bakr, Uthman ibn al-Affan and Umar ibn al-Khattab. Other points of contention include certain practices viewed as innovating the religion, such as the mourning practice of tatbir, and the cursing of figures revered by Sunnis. However, Jafar al-Sadiq himself disapproved of people who disapproved of his great grand father Abu Bakr and Zayd ibn Ali revered Abu Bakr and Umar.[375][376] More recently, Grand Ayatollah Ali Khamenei[377] and Grand Ayatollah Ali al-Sistani[378] condemned the practice.
[ IRAK i IRAN ] xiisme
Els països amb majoria xiita són Iran, Iraq, Azerbaidjan i Bahrain.[18] A l’Orient Pròxim, representen entre el 36,3% i el 38,6% de la població.[19] Els musulmans xiïtes constitueixen al voltant del 35% de la població del Líban,[20] 45% a Iemen,[21] 20-40% a Kuwait,[13][22] 20% a Turquia,[13][23] 10-20% al Pakistan[13] i 10-19% a l’Afganistan.[24][25]
Els països amb més d’un milió de població xiïta són, en ordre descendent: Iran, Pakistan, Índia, Irak, Turquia, Iemen, Azerbaidjan, Afganistan, Arabia Saudita, Síria, Nigèria, el Líban i Tanzània.[13][14]
Sufisme
El moviment místic que hom anomenarà sufisme (tassàwwuf) ja existia al segle viii, quan petits cercles de musulmans pietosos, com a reacció davant la creixent atracció pels béns terrenals que mostrava la comunitat islàmica, van començar a cridar l’atenció sobre la importància de la vida interior de l’esperit i la purificació moral. Durant el segle ix, el sufisme es va desenvolupar com una doctrina mística i amb l’ideal d’una comunió directa o, millor encara, una unió d’èxtasi amb Déu. Aquesta aspiració a la unió mística amb Déu violava el compromís islàmic ortodox amb el monoteisme. Per aquesta causa, va ser executat a Bagdad, l’any 922, el sufí al-Hal·laj, acusat d’haver manifestat la seva identitat amb Déu. Destacats sufís van intentar, més tard, aconseguir una síntesi entre el sufisme moderat i l’ortodòxia i, al segle xi, el respectat erudit persa Al-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l’àmbit de l’ortodòxia sunnita.[1]
Al segle XII, el sufisme va deixar de ser patrimoni d’una elit instruïda i es va transformar en un complex moviment popular. La insistència sufí en el coneixement i en l’amor de Déu va augmentar l’atractiu de l’islam per a les masses i va fer possible la seva extensió més enllà de l’Orient Mitjà, arribant a més zones d’Àfrica i de l’Àsia oriental; les germandats sufís (turuq) es van multiplicar des de l’Atlàntic fins a Indonèsia, tot i que algunes comunitats van abraçar tot el món islàmic i d’altres van ser regionals o locals. L’enorme implantació d’aquestes fraternitats es va deure, en primer terme, a la capacitat i a la generositat de llurs fundadors i dirigents, els quals no sols atenien les necessitats espirituals de llurs seguidors sinó que també ajudaven els pobres, sense importar quines eren llurs creences, i actuaven amb assiduïtat com a intermediaris entre el poble i els dirigents polítics.[1]
Sufism (Persian: صوفی گری), or Taṣawwuf[1] (Arabic: التَّصَوُّف), variously defined as “Islamic mysticism”,[2] “the inward dimension of Islam”[3][4] or “the phenomenon of mysticism within Islam”,[5][6] is mysticism in Islam, “characterized … [by particular] values, ritual practices, doctrines and institutions”[7] which began very early in Islamic history[5] and represents “the main manifestation and the most important and central crystallization of” mystical practice in Islam.[8][9] Practitioners of Sufism have been referred to as “Sufis” (from صُوفِيّ ṣūfiyy / ṣūfī).[5]
Moviments ultraconservador, que només venera Déu i rebutja la devoció a sants com a idolatria (per això destrossa les tombes). Apareixen dins del sunnisme.
sorgeix al s xix a Egipte, i s’oposa a la modernització
Aràbia saudí
Actualment, els qui es defineixen com a ‘salafistes’ constitueixen un corrent heteròclit: influïts pel wahhabisme saudita, es preocupen principalment per allò que l’islam autoritza o prohibeix. Els wahhabites interpreten de manera restrictiva el concepte d’ijtihad (examen personal de les fonts religioses fundat en l’Alcorà i la sunna); els salafistes també són conservadors pel seu comportament i la seva pràctica de l’ijtihad, però alhora són socialment actius i tenen l’objectiu d’islamitzar la societat. Sovint estan al capdavant en qüestions científiques i tecnològiques.[2]
Els islamistes polítics començaren a reivindicar aquestes idees. És el cas dels Germans Musulmans egipcis, apareguts el 1928 i influïts pels primers salafistes. A Palestina, el Gihad Islàmic i el Hamàs en són els hereus, i els primers membres de les xarxes d’Al-Qaida provenien de l’àrea d’influència salafista al Pròxim Orient i a Europa.[2]
Paral·lelament a aquesta tendència gihadista, un nombre creixent de salafistes afirmen que tenen una orientació moderada i pacifista; eviten el terreny polític i s’esforcen sobretot a dur ‘una vida musulmana pura’. Han aconseguit inserir-se a l’Occident, al Pròxim Orient i al Magrib entre els joves fidels que temen perdre les seves tradicions i les seves arrels. Se’ls reconeix per la seva aparença: homes amb llargues barbes que duen túniques sobre pantalons curts; dones amb una llarga túnica, hijab i niqab, que amaga la cara i que sovint duen amb texans i vambes…[2]
Al Regne Unit hi ha una tercera tendència: els salafistes reformistes baixen a l’esfera política, i acusen els gihadistes salafistes d’apoderar-se del moviment i de participar en el combat contra la seva radicalització.[2]