Infantesa i estudis 1893-1917
Neix a Barcelona al Ptge del Crèdit, fill de Miquel Miró, un ferrer de Cornudella de Montsant, que tenia un tenia un taller d’orfebreria i rellotgeria al c. Ferran, i de Dolors Ferrà, filla d’un ebenista Mallorquí.
El 1900 Miró va començar a anar a l’escola privada del carrer del Regomir, 13, on també farà classe de dibuix. El 1907 (14 anys) comença a estudiar Comerç per demana assistir a l’Escola Llotja de dibuix, on tindrà mestres com Modest Urgell i Josep Pascó. Acaba Comerç i entra a treballar a l’adrogueria Casa Dalmau i Oliveres (avui PgPicasso) fins que una febre el fa retirar dos mesos a la casa que els pares havien comprat a Mont-roig del Camp. Sembla que allà va ser on el paisatge l’estimula i decideix ser pintor. Hi passaria tots els estius fins 1974. El 1912 entra a l’acadèmia d’art dirigida per Francesc Galí i els vespres va al Cercle Artístic de Sant Lluc. Coneix Josep Francesc Ràfols, Sebastià Gasch, Enric Cristòfor Ricart i Josep Llorens i Artigas. S’interessa per la poesia les revistes d’avantguarda.
Tindrà un primer taller al carrer de l’Arc de Jonqueres després al carrer de Sant Pere més Baix, 51, amb EC. Ricart.
Primeres exposicions 1918-1919
Presenta 64 obres a les Galeries Dalmau [Consell de Cent 349], amb influències franceses. Exposició col·lectiva de l’Agrupació Courbet al Cercle Artístic de Sant Lluc. Estiu a Mont-roig del Camp “on va abandonar els colors i les formes dures emprades fins aleshores per altres de més minucioses, segons va explicar en una carta dirigida al seu amic Ricart, datada el 16 de juliol de 1918:
Res de simplificacions ni abstraccions. Ara com ara el que m’interessa més és la cal·ligrafia d’un arbre o d’una teulada, fulla per fulla, branqueta per branqueta, herba per herba, teula per teula. Això no vol dir que aquests paisatges al final acabin sent cubistes o rabiosament sintètics. En fi, ja veurem. El que si em proposo és treballar molt de temps a les teles i deixar-les el més acabades possible, així és que al final de temporada i després d’haver treballat molt si tinc poques teles; no passa res. Durant l’hivern següent continuaran els senyors crítics dient que persisteixo en la meva desorientació.
Mont-roig, l’església i el Poble. 1919. (Fundació Miró)
Paris i Països Baixos 1920-1928
El 1920 visita Paris, coneix Picasso i altres pintors. Passa l’estiu a Mont-roig i el 1921 hi torna per establir-s’hi. Pau Gargallo li deixa el seu estudi. Picasso s’hi interessa. Una exposició al Licorne. Deixa enrere el cubisme.
Coneix els surrealistes, André Masson amb André Breton. Connecta més amb els poetes que no pas els pintors, Desnos, Éluard, Aragon, Leiris. llegeix Rimbaud, Lautréamont, Baudelaire i Apollinaire, entre molts altres.
Entre 1921 i 1922 pinta La Masia que culmina i acaba la seva època detallista.
National Gallery Wahsington
Deixa aquesta etapa i comença el món imaginari del Carnaval d’Arlequí de 1924 que tindrà èxit en a l’exposició col·lectiva de la Peinture surréaliste de la Galeria Pierre de París de 1925, al costat d’obres de Giorgio de Chirico, Paul Klee, Man Ray, Pablo Picasso i Max Ernst. La galeria li ofereix un contracte de 1500 francs mensuals a canvi de tota la seva producció artística.
[ és el mateix estil de detalls, només que les vinyes i l’escrostonament de les parets han estat substituïts per formes i símbols]
Una nova exposició encara li dóna més impuls. La gent feia cua i Picasso va encarregar una cobla de sardanes que amenitzaven l’espera. Aquest període fins a 1927 és conegut com el dels somnis i paisatges imaginaris, amb petites inscripcions que suggereixen poemes automàtics. Es trasllada a un estudi més gran i es retroba amb Max Ernst i Paul Éluard. Coneix Pierre Bonnard, René Magritte i Jean Arp. Èxit de crítica i de vendes, el MoMA adquireix dues obres.
Fa un viatge a Bèlgica i Holanda. Vermeer i els pintors del s17 li causen un gran impacte. Compra postals i de tornada a Paris fa una sèrie coneguda com Interiors holandesos (Dutch interior al Moma), i després els retrats imaginaris.
Trenca amb els surrealistes quan Breton, afiliat al partit comunista, volia fer signar un programa comú. El 1929 es casa amb Pilar Juncosa. Collages, escultures. Litografies per a llibres (L’arbre des voyageurs, de Tristan Tzara). Exposició a New York. Escenografia pel ballet Jeux d’Enfants de Léonide Massine.
Retorn a Catalunya, Guerres 1929-1941
“La fi del contracte amb el marxant Pierre Loeb, la crisi econòmica provocada pel crac de la borsa de Nova York el 1929, el naixement de la seva filla Dolors i el delicat estat de salut de la seva mare” fan que tanqui el pis a Paris i torni a Catalunya. Forma part de l’associació d’Amics de l’Art Nou (ADLAN) juntament amb Joan Prats, Joaquim Gomis i Josep Lluís Sert. Collages. Exposicions.
El 1936 quan esclata la Gerra civil es queda a Paris amb la seva dona i la seva filla. Natura morta del sabatot i Autoretrat, al MoMA. Cartell “Aidez l’Espagne”. Participa al pavelló de la República el 1937 on hi hauria el Guernica de Picasso i la Font de Mercuri de Calder.
Passa un temps a Varengeville-sur-Mer, a la costa de Normandia. Sèrie Barcelona. Sèrie Constel·Lacions, 23 peces de 38×46 “la iconografia vol representar tot l’ordre del cosmos: les estrelles fan referència al món celestial, els personatges simbolitzen la terra i els ocells són la unió de tots dos. ”
Fundació Miró, 1940
Posguerra i franquisme 1941-1974
Amb la WWII el 1941 torna a Catalunya, amb por a ser detingut, i s’estableix a Mallorca, on només és “el marit de la Pilar”. El 1942 torna a Barcelona per cuidar de la seva mare. Es fa amic del fotògraf Joaquim Gomis i el ballarí Vicente Escudero.
El 1942 el MoMA li dedica una retrospectiva que el consagra mundialment. Mural al Terrace Plaza Hotel de Cincinnati. Contacte els expressionistes abstractes americans, Jackson Pollock i Arshile Gorky.
Treballa amb ceràmica col·laborant amb Josep Llorens Artigas [la Rambla].
1948 torna a Paris. Maeght es converteix en el marxant de Miró. Deixa la pintura i es dedica més a l’escultura. Es venla finca del passatge del crèdit compra una casa als afores de Palma, Son Abrines. Sert li construeix un taller. Mural de la Unesco. 1958 premi Guggenheim.
Grafismes simples amb traços negres. Temes cel, dona, ocells.
1961. Tríptic Blau I, II, III
(Centre Pompidou)
1968 Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, [ el buit el silenci i l’espiritual , espais de l’ànima ,
(Fundació Miró)
Als anys 70 qüestiona la pintura com a llenguatge i ataca les superfícies, tallant-les o cremant-les. Les anomena antipintures.
Tapissos en col·laboració amb Josep Royo.
1974, L’esperança del condemnat a Mort. (Fundació Miró)
Darrers anys 1975-1983
El 1975 s’inaugura la Fundació Miró, de l’arquitecte Josep Lluís Sert, concebuda com a centre d’estudis d’art.
Tapís a Caixabank, 1980 (el que veia cada dia en anar a treballar)
1983 Dona i ocell, que veia anant en bicicleta
Al Mas Miró expliquen que treballava l’art com qui treballa l’hort. Cada dia ben aviat se n’anava al “camp” d’art que conreava i segons el que convenia es dedicava a una obra o a una altra. Quan viatjava duia en un sobre una garrofa de Mon-roig dins un sobre, per recordar-li el contacte amb la terra.