Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.
Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.
«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.
Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.
«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»
Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.
«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.
Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.
«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»