Història | Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18 | S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòria , Expedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la història | El Projecte de museu
ANTIGUITAT
[Britannica] Als temples d’Egipte i babilònia els reis deixaven inscripcions amb els noms i fets, per tal de ser commemorats en la posteritat. Assurbanipal de Síria va deixar unes 20.000 tauletes d’argila amb dades administratives. Però no hi havia el projecte de descriure i explicar els fets del passat. Això va començar amb Herodot i les seves historiae. ἱστορία en grec vol dir “investigació”, coneixement adquirit per recerca. Aquest gènere es preocupava més de l’excel·lència literària que no pas de l’atenció a les fonts, tot i que tant Herodot com Tucídides hi feien referència. D’altres fonts d’informació seran les biografies, tot i que sovint tendeixen a engrandir la llegenda del subjecte, i les cronologies. Aristòtil menysté la narracions de fets com a quelcom que es refereix al contingent i l’efímer, i valora més l’estudi de les “antiguitats”, com per exemple les constitucions dels estats grecs. La majoria d’aquestes obres s’ha perdut, queda la “Constitució d’Atenes”.
[La república i les Lleis de Plató, la Política dAristòtil, no compten com a ciències socials?]
Herodot (-484 -425) va ser el primer que va intentar investigar els fets, viatjant i preguntant. Va cobrir les guerres amb els perses, les vides dels reis que hi van intervenir, les batalles de Marató, Termòpiles, i Salamina.
Tucidides (-472 -400) Guerres del Peloponès
Documents que es conserven sobre l’antiga grècia a Eurodocs.
Varro (-116 -27) Erudit romà que va compilar quelcom semblant a una enciclopèdia i una cronologia. La major part de les seves obres s’han perdut. (De rustica, [Bernat Metge])
Polibi (- 205 -120) Dels orígens de Roma fins a les guerres púniques [Bernat Metge]
Juli Cèsar (-100 -44): Commentarii de Bello Gallico, Commentarii de Bello Civili (les guerres civils des de la mort de Pompeu a Egipte. i potser De Bello Alexandrino, De Bello Africo, De Bello Hispaniensi.
Titus Livi (-59 17) Ab Urbe Condita, història de Roma des de la fundació fins als temps d’August.
Plutarc (46 119). Grec, vides paral·leles [Bernat Metge]
Tàcit (56-120). Annals [Bernat Metge] Història de Roma des de la mort d’August.
Suetoni (69 122) De vita Caesarum, les vides dels 12 primers emperadors
El poble jueu és dels pocs que recollia la història, a l’antic Testament, perquè la seva religió implicava la intervenció de Jehovah en el destí del poble. El Nou testament es presenta com a testimoni però no hi ha evidència històrica i es pretén que acompleix les promeses.
Eusebi de Cesarea (260 339) Historiador cristià grec que escriu una cronologia universal. La història humana té 6000 anys d’antiguetat i Jesús hauria nascut el 5500. L’adaptació per Sant Jeroni serà molt influent durant 1000 anys. Al sVI es comença a comptar a partir del naixement de Crist.
A Xina la tradició de Confuci establia que es registressin els fets. La primera obra que es conserva és el Shih Chi de SSu-Ma Ch’ien. Els buròcrates recollien el que passava escrupulosament. Liu Chich-chi (661 721) va escriure el primer tractat sobre el mètode de la història9. Ssu-ma Kuang (1019-1086) escriurà una història general que va de -403 a 959.
A occident la majoria de la població és analfabeta i només alguns monjos fan alguna crònica. Bede (673 735) fa una història de l’església esmentant les fonts. Einhard (775 840) Vita Karoli Magni. Vincent de Beauvais (1184 1264), Speculum historiale . [la història com a a escenari de la salvació divina fins a la fi dels temps, llistant els papes, bisbes i reis per la gràcia divina]. [cal assenyalar que no és que l’església cristiana desplacés la cultura clàssica. La cultura clàssica va desaparèixer amb les invasions dels pobles de les estepes. I d’allà va començar la tasca dels monjos]
El llegat dels grecs es va mantenir a Bizanci. Priscus de Panium (450) descriu les incursions d’Atila. Procopius (500-565), conseller de Belisario, les guerres al nord d’Àfrica, història secreta criticant Justinià, Bellisario i les seves dones. L’edició completa de les obres de Plató és un manuscrit bizantí de 895.
Igual que els jueus, els musulmans van establir el Qur’an i el conjunt d’ensenyaments de Mahoma que formen la Shari’ah com a font de la història. At-Tabari al califat Abbassida d’Iraq va escriure la “Història de profetes i reis”. Els fets històrics eren interpretats com a resultat de la intervenció divina.
Ibn Khaldun (1332-1406) va ser un gran historiador i sociòleg. Havent servit a l’Espanya musulmana i nord d’Àfrica com a general, polític i primer ministre, va veure que gairebé sempre tot acabava en desastre, i es va interrogar sobre quina era la causa. Al Muqaddimah la introducció a la seva història universal fa consideracions sociològiques, distingint entre la vida nòmada i sedentària (berbers i àrabs), el declivi que té lloc quan un poble guerrer conquereix una ciutat. Les societats es mantindrien unides per una “cohesió social” que es pot reforçar amb la religió. Aquesta cohesió du certs grups al poder però conté en si mateixa llavors psicològiques, sociològiques, econòmiques i socials, que duran a la seva caiguda per ser reemplaçats per un altre grup. En general, tota gran civilització arribarà a un declivi i serà substituïda per uns bàrbars, que s’aniran refinant fins que al seu torn, seran substituïts per uns nous bàrbars.
1493 Schedel Liber Chronicarum, una enciclopèdia de fets històrics i paràfrasi de la Bíblia amb 1809 il·lustracions procedents de planxes tallades en fusta del taller de Nürnberg de Wolgemut, de qui va ser deixeble Dürer. És un dels primers cassos d’integració de text i imatge. [PDF]. presenta la història del món en set edats:
- De la creació al diluvi
- fins al neixement d’Abraham
- fins al rei David
- fins al captivi de Bailònia
- fins al neixement de Jesucrist
- fins al temps actual (la part més extensa)
- sobre el final del món i el judici final
CATALUNYA, Les quatre grans cròniques.
- Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor (1208–1276). còpies d’un text autobiogràfic dictat a partir de la conquesta de Mallorca (1229).
- Crònica de Bernat Desclot de 1288, des del regnat de Ramon Berenguer IV (1114–1162) fins a Pere el Gran (1240–1285)
- Crònica de Ramon Muntaner entre el 1325 i el 1328 pel període entre Jaume I el Conqueridor i Alfons III el Franc, Descriurà els monarques catalans com a éssers sobrenaturals protegits per la gràcia divina.
- Crònica de Pere el Cerimoniós durant el darrer terç del segle xiv. No tant cavalleresca com les altres i més autobiogràfica.