Alguna vegada quan em poso al dia amb alguna amistat solc dir que visc en una bombolla, que no miro les notícies de la televisió, no escolto tertúlies a la ràdio, no segueixo fils de twitter i que em mantinc informat amb la BBC, els titulars del National i el NewYorker. M’adono que és un decisió conscient i que això em determina, la dieta de l’esperit és tant important com la dieta del cos.
Un dels temes més fonamentals de la filosofia és el de l’u i el múltiple, que podem referir a Parménides, que tot és u, als diàlegs de Plató del Parménides i el Sofista, a les categories de forma d’Aristòtil, substància i accident i altres. Si examinem tot el que existeix, com identifiquem entitats separades? Al meu assaig d’ontologia per capes suggeria que serien invariants.
Una de les discussions més fructíferes que se m’acudexen és pensar en les membranes de les cèl·lules, que d’una manera extraordinàriament complexa, determina quines substàncies poden entrar i sortir, i quines no. [ Dues capes de lípid (45%) que envolten unes proteïnes flotants (55%). Formen una barrera (¸10-8m) selectiva que deixa passar l’aigua i algunes substàncies (reconeixement per enzims) arribant a tenir un paper actiu en el transport [aliments i deixalles). La paret cel.lular, no sempre present, està formada per polisacàrids amb un gruix d’uns 20 nm i evita que la c. exploti. Deixa passar molècules petites. A la membrana hi ha també els enzims que cnverteixen els aliments en ATP (->), tasca que a les c.eucariotes acompliran les mitocondries.
L’existència i la identitat de la cèl·lula es basen en aquesta capacitat de definir els fluxs. El que entra és el em transformarà en el què vull ser. El que deixo sortir és el que transforma l’entorn que tinc al voltant. Em recorda una mica les regles que hi ha als firewalls que arribaven a ser molt complexes i que també definien la “identitat” de la Caixa, entraven i sortien consultes, operacions de clients, manteniment per part d’administradors …
Part dels terribles efectes de les fake news és que no disposem de membranes efectives per regular quina informació ens arriba. Els algoritmes pensats per a augmentar els clics acaben funcionant com una mena de malaltia que degrada el nostre entorn fent que només ens arribin mems que reforcen la nostra tendència natural a identificar un culpable i odiar-lo.
Fer un entorn habitable, netejar un espai enmig d’un abocador