Els dies buits
Rhea
Wie lebt er mit andern? Ich begreife nichts
von diesen Manne,
Hat er, wie wir, auch seine leeren Tage,
Wo man sich alt un unbedeutend dünkt
Und giebt es auch ein menschlich Laid für ihn?
I es fa amb la gent? No el puc entendre,
un home així;
¿coneix, com tots nosaltres, els dies buits
que ens sentim vells i poca cosa,
i sap quelcom del sofriment humà?
Llum celestial, la vida que es torna poema
Empedokles
So sagt’ ich auch,
Du Guter, da der heilge Zauber noch
Aus meinem Geiste nicht gewichen war,
Und da sie mich den Innigliebenden
Noch liebten, sie die Genien der Welt!
O himmlisch Licht! _ es hatten michs
die Menschen nicht gelerht – schon lange, da
Mein sehnend Herz die Allebendige
Nicht finden konnt, da wand’t ich mich zu dir,
Hieng, wie di Pflanze dir mich anvertrauend,
In formmer Lust dir lange blindings nach,
Denn schwer erkennt der sterbliche die Reinen,
Doch als der Geist mir blühte, wie Du selber blühst,
Du kann’t Ich dich, da rief Ich es, du lebst,
Und wie Du heiter wandelst um die Sterblichen,
Und himmlischjugendlich den holden Schein
Von dir auf jedes eien überstralst,
dass alle deines Geistes Farbe tragen,
So ward auch mir das Leben zum Gedicht.
Jo també ho deia,
amic, quan era encara viu dins el meu cor
el celestial prodigi, i quan
els genis del món encara m’estimaven,
a mi, que tot vaig estimar-ho íntimament!
Llum celestial! … Això no havia estat
lliçó dels homes … És lluny el temps en què l’anhel
del meu esperit no la trobava, la font
de tota vida, i a tu vaig adreçar-me,
segur, com una planta, amb pietosa joia,
i molt de temps, a cegues, vaig lliurar-me
a tu: que els purs, l’ésser mortal a penes els coneix.
Quan l’esperit em va florir, però, com tu floreges,
llavors et vaig saber, i ho vaig cridar, ets viva,
i així com tu fas via, alegre, entre els mortals,
i jove com el cel per sobre el món
escampes el teu raig de llum amiga
per tal que tot agafi el teu color d’esperit,
així la meva vida va esdevenir poema.
L’acord antic de la natura
Ach! könnt’ ichs sagen, wie es war,
Es nennen – das Wandeln und Wirken deiner Geniuskräfte
Der Herrlichen, deren Genoss ich war, o Natur!
Könnt ichs noch Einmal vor die Seele rufen
Dass mir die stumme todesöde Brust
Von deinen Tönen allen wiederklänge!
Bin ich es noch? o Leben! und rauschten sie mir
All deine geflügelten Melodien und hört
Ich deinen alten Einklang, grosse Natur!
Ah!, pogués parlar-ho, què van ser;
anomenar-los, l’errar i el ser del geni teu, les forces
sobiranes, llavors companyes meves oh natura!
Pogués, tan sols un cop, cridar-les al davant
de l’ànima, perquè el meu pit, erm com la mort,
callat, vibrés de nou amb l’harmonia teva!
Aquest, encara el sóc? Oh! vida! ¿I van sonar
les teves alades melodies, i vaig sentir,
natura immensa, el teu acord antic?
[Basat en la figura del filòsof Empèdocles (que proposava que tot està format per quatre elements, aigua, aire, terra, foc, i relacions d’atracció repulsió )havent conegut el diví, la vida entre els homes que no el poden entendre ni tractar com cal se li fa insuportable i s’acaba llençant a l’Etna] [ fer un entorn habitable]