A Caixabank a la torre I crec que hi havia una planta a la qual nom´s es podia accedir amb una clau. Es deia que estava buida per raons de seguretat en cas d’incendi i que hi havia un gimnàs per a executius. Imagino un ascensor que ens du a subterranis i pisos secrets, o sales de palau. paisatges de dimensions diferents. Un ascensor que a cada pis troba una estació diferent: l’hivern a la planta baixa o semisòtano, amb una sortida a un pati nevat, la tardor al primer pis, amb unes escales que baixen al mateix pati on hi ha un faig amb les fulles grogues; la primavera al segon pis amb un balcó sobre el mateix pati, ara tot florit. L’estiu a la terrassa, amb una pèrgola i una petita piscina.
[a dance dance dance de Haruki Murakami l’hotel Dolphin té un pis fantasma: A receptionist approaches him after he inquires about the previous incarnation of the Dolphin, telling him that she has had a supernatural experience and is curious about what the hotel used to be like. In great detail, she tells him that she got in the staff elevator but that it stopped at a non-existent floor, where she was temporarily trapped in a cold, dark, damp-smelling hallway. Something that “wasn’t human” moved towards her but she managed to escape.
When he tries to reach the mysterious hidden floor, the narrator fails, but later, when he is not paying attention, the elevator dumps him there. In the darkness, he runs into the Sheep Man, a tiny, wool-clad supernatural being from A Wild Sheep Chase. He claims to have been waiting here for the narrator but won’t say why. He says that his job is to connect things and tells the narrator “Yougottadance.” (In the English translation, the Sheep Man’s words run together without spacing and only minimal punctuation.) The two converse but the Sheep Man’s answers are extremely cryptic and the narrator learns little except that this other world is not the land of the dead.
Treballava en un edifici que de fora semblava tenir unes 25 plantes. A l’ascensor però només hi havia marcat 16 plantes superiors i tres subterrànies. Una clau semblava obrir un altre departament. Un dia estava sol i en lloc de prèmer el 7 vaig fer 1-7. L’ascensor es va obrir a una planta on no havia estat mai:
A1. Un vestidor i després una sala de màquines de gimnàs on suaven homes i dones, una sala de spinning, una sauna. Boxa. circuit de bici velocitat, pista atletisme indoor.
A2. Al terrat, vestíbul 4 portes: Hivern un jardí nevat, bedolls, un petit estany glaçat. Tardor, una fageda amb un coixí de fulles a terra. Primavera: un prat ple de roselles. Estiu, el blat segat, les cigales rascant l’aire. Cada cop que surto del vestíbul tot el terrat pertany a una estació. Quan entro tanco la porta i torno a obrir una altra, el terrat sencer ha canviat.
A3. Una biblioteca immensa. A l’entrada un taulell amb una bibliotecària que no em fa cas. Consulto les fitxes que són en calaixos de fusta com abans. Busco arquitectura antiga. Tenen els 10 llibres de Vitrubi. Del taulell amb els fitxers en surten 8 corredors, radialment que segueixen aproximadament la classificació de Dewey però llengua i literatura van juntes, així com religió i filosofia. Al llarg d’aquests corredors n’hi ha d’altres en cercle concèntrics cada cop més grans. Està organitzat cronològicament. Als primers metres hi ha tots els incunables que es conserven de cada matèria, anteriors a 1501. Hi ha originals o reproduccions d’originals, amb la transcripció i traducció. A mesura que m’endiso el sostre, que a l’entrada era l’habitual d’una de les plantes de l’edifici, va pujant en alçada i entra llum natural a través d’uns grans finestrals. Arribo a les primeres edicions impreses, les editio princeps. Hi ha els 12.000 volums catalogats per Gessner el 1545 més altres que s’han anat trobant després. Cada 5 metres hi ha una taula amb cadires per seure i consultar, amb paper per prendre notes. Hi ha carpetes per desar les notes preses. Cada 100 metres hi ha una petita sala amb butaques i una campaneta que permet demanar un te i sanvitxos de pa anglès. No sé quànta estona fa que hi sóc i segurament hauria de tornar al lloc de treball. I segurament he caminat diversos quilòmetres, cosa que sembla impossible en un edifici que segurament fa 50m de façana. Han passat diverses hores. Un bibliotecari em pregunta si he acabat la meva recerca i li responc que no. M’ofereix acompanyar-me a l’entrada o bé de quedar-me a la biblioteca. Als investigadors novells se’ls permet quedar-shi una primera nit. Se’ls proveeix sopar i un pijama, necesser i un llit. L’endemà hauran de redactar una descripció del seu objecte d’interès que serà examinada per decidir si es prorròga la seva estada a la biblioteca.
A4. Un Aquari que ocupa tota la planta. Peixos tropicals de colors. Un tauró. Meduses amb els filaments.
A5. cubicles kafkians, separats per mampares, formant un laberint, amb les taules plenes de papers i dossiers. He de trobar el B123, deixar un sobre i endur-me’n un altre, però no ho aconsegueixo.
A6. Robots asseguts davant de pantalles supervisant el que fan els humans a l’edifici, i enviant-los correus i missatges indicant-los què han de fer.
A7. Sòtano garatge ple de cotxes, amb un taller, com un museu de transports. Hi ha un Pegaso Z-102, un Bentley, un Ford Mustang, un cadillac enorme, un Mercedes alemany de la WWII, una Volkswagen Califòrnia.
A8. Pantalles de vigilància per satèl·lit a tot el món, espiar qualsevol lloc, les comunicacions i xarxes socials de qualsevol persona. Un empleat em pregunta si vull observar algú en concret, seguir-lo per on camina, o bé si vull mirar algun lloc.
A9. Cafeteria restaurant amb parades de tot el món. Un diner americà, Tailàndia, English Breakfast, l’hummus d’Orient, les safates del Japó.
A10. Spa. Piscina de bombolles de 50metres, Hammam de marbre amb sales diverses, aigua freda, sauna. Hammam de Tunísia. Piscina de l’hotel Gellert a Budapest.
A11. Quiròfan on fan implants robòtics i implanten memòria al cervell. Em diuen que tenen programat canviar els genolls, l’articulació del fèmur per tal que pugui per espegats. I de la mateixa manera que una higiene bucal indica l’estat de les dents, amb un ràpid escaneig m’avisen que l’estat del cervell és deplorable i que hauria de substituir àrees de memòria i actualitzar el processador.
A12. Auditori concerts. Arribo just quan s’apaguen els llums i em fan seure a la darrera butaca que quedava lliure. La nit transfigurada de Schönberg.
A13. Galeria d’art. [a Caixabank a l’entrada s’exposaven peces de la col·lecció]. Hi trobo les meves obres preferides, del MNAC, la Gemälde Galerie Alte Meister de Dresde, Sempé.
A15. Petit teatre, sala per a 10 espectadors. Comença l’obra, escena de Homeland on Carrie Mathison interroga l’ex soldat sospitós d’un atemptat i hi empatitza fins que el fa confessar.
A16. Arxiu amb capses que contenen memòries i objectes de tots els meus avantpassats.
A17. De seguida algú amb bata blanca em pregunta el nom i em fa passar a una sala que diu “Examen físic”. Em fan despullar i m’ajeuen a una plataforma que entra en un cilindre semblant als de fer TACs. El recorreré quatre vegades. Quan surtoi mentre em vesteixo veig en unes pantalles un model de la meva pell, en un altres, l’esquelet i els músculs, en un altre el cor i els vasos sanguinis, tot el sistema circulatori, els pulmons, òrgans interns. M’extreuen sang i orina i els introdueixen en un aparell. En un pantalla comença a aparèixer l’anàlisi genètica i totes les predisposicions de malalties, possibles tendències de caràcter. Acabat l’examen físic em serveixen un esmorzar i passo a una altra sala. Hi ha quatre persones, tenen damunt la taula un munt de dossiers i cadascun té una tauleta a la mà. Em posen un cas que recollirà la meva activitat neuronal. Passo una bateria clàssica de tests d’intel·ligència, numèric i verbal. Comencen a preguntar-me coses sobre la meva vida. A vegades projecten fotografies en una pantalla. Els pares a Vilafranca 40., la facultat de Física l’any 1977, la Teresa amb 3 mesos, la Maria quan volia caminar. En general primer em pregunten, després em mostren una imatge o m’aporten una dada que no recordava, i tornen a preguntar. Acabada aquesta sèrie, passo a un despatx on un psicòleg (suposo), em pregunta si estic satisfet de la meva vida, què hauria volgut fer, què lamento, quins son els meus desigs sexuals. Després, i sempre amb el casc que registra la meva activitat neuronal, em presenten escenes, un paisatge, un fet violent o anguniós, una escena eròtica, un joc, i recullen les meves reaccions. Per acabar, em posen unes ulleres de realitat virtual i em fan prendre part en determinades interaccions socials, un xoc amb un altre cotxe, aplaudiments a un escenari. Un cop completat em diuen que ja tenen un model complet de qui sóc jo. Poden predir exactament com reaccionarà el meu cos a l’exercici, quan començarà a estar cansat, fins quan aguantarà, quan començaré a tenir gana; saben com reaccionaré a cada situació, si aguantaré o fugiré, saben què puc calcular i raonar.
A18. Em trobo una andana de metro, i comencen les aventures corresponents.
A19. Baixo a una planta que està 30 pisos sota terra. Jo estic fràgil i feble. Em reben tres persones molt amablement i em diuen que aquí passaré la darrera setmana de vida. Passem per uns corredors amb tot de nínxols i m’expliquen que jo estaré un temps en un d’ells fins que es recicli. Hi haurà un sorteig i alguns cassos seran congelats pel futur
2024
La botonera de l’ascensor té marcats només els pisos habituals. Un dia m’adono que si premo molt seguit els botons 2 i 17, em dirigeix al pis de l’aquari. Abans d’obrir-se la porta a la pantalla hi apareix, per un moment, un signe que no és cap dels números dels pisos. Penso que potser trobaré la manera de marcar els pisos que vulgui. (A no ser que vagin canviant els codis).
A20. Em trobo un pis espaiós decorat com als anys ’60, formes simples i esveltes, taules ovalades. Tocadiscos i una col·lecció de vinils. Ràdio, televisió de tub. Una gran biblioteca, una finestra que dóna una avinguda Diagonal desconeguda, amb menys edificis i que sembla estar en obres. En un sobre una nota em diu que viuré un any en aquest apartament. M’arribarà menjar per una plataforma massa petita per que jo hi càpiga. Allà també podré desfer-me de les deixalles. A la cuina hi ha una calendari. Provo de sortir per l’ascensor però no respon. El mòbil no té senyal. Les finestres no es poden obrir però noto que l’aire es renova. Hi ha un full amb la programació de la televisió. Tom i Jerry, Pink Panther, The Twilight Zone.
A21. A mig matí premo el número 5 a l’ascensor, quan s’obre la porta hi trobo la planta 5 però no hi ha ningú i és de nit. Tot està ple de pols. Hi ha alguns ordinadors desendollats. A les taules hi ha algun got amb cafè mig evaporat. Sembla com si tothom hagués abandonat el lloc de treball a correcuita i no haguessin tornat.
A22. Escape Pod. En sortir de l’ascensor passo a un compartiment estret. En tancar-se la porta de l’ascensor s’obren unes portes correderes que hi ha davant i entro en una nau. Una veu em diu per un altaveu que m’assegui a una butaca i que em cordi el cinturó, que en 30 segons, la nau sortirà. En una pantalla veig el compte enrere. M’assec, em cordo el cinturó que després s’estreny automàticament. Davant tinc una pantalla més petita que diu “Jordi Cots. missió 24UI3LÇ”. La nau tremola i en arribar al 0 surt disparada amunt.
A23. Torno a la meva planta després de sortir fora i en lloc dels ordinadrs portàtils i pantalles planes torno a trobar els terminals 3270 dels ’80. No hi ha correu electrònic sinó comunicats escrits a màquina que s’envien per sobre de color manila.
A24. Un pis diàfan, a un extrem hi ha una taula amb un aparell d’enregistrar àudio, uns auriculas, un telescopi i una màquina de retratar amb un teleobjectiu. El telescopi està orientat a un pis a l’altra banda de la Diagonal. Com al film “Das Leben der anderen”, jo he d’observar qui arriba i anotar-ho a una llibreta. Hi ha unes fitxes amb les fotos i noms dels habituals. En cas que arribi algú nou, l’he de retratar. Amb els auriculars he d’escoltar què es diuen. Cada hora de fer un resum de l’activitat observada. Un home gran rep la visita d’una dona. Prepara un te amb pastes. Posen una música tranquil·la i ballen.
A25. Trobo un vestidor i una dona en maillot de ballet em diu que espabili a canviar-me, que arribo tard. Veig una taquilla amb el meu nom i a dins hi ha una samarreta i pantalons curts negres, i unes sabatilles de ballet. Em canvio i passo a una gran sala. El terra és de parquet, tenim una barra al llarg d’una paret amb miralls i a l’altra banda hi ha finestrals que donen a la Diagonal. La professora ens diu que comencem amb els pliés i una pianista comença a tocar.
A26. Em reben un grup d’homes i dones i em donen la benvinguda al debat. Passem a una biblioteca amb les parets plenes de volums. Hi ha dos sofàs on hi ha asseguts 3 homes i 3 dones d’edats diverses. Al centre, una butaca on un home més gran amb corbata de llacet que sembla dirigir la trobada. Em presenta els altres professors i em diu que ja dec conèixer la posició de K segons la qual el lliure albir no existeix, és una il·lusió i em convida a presentar el meu punt de vista.
A27 Somiant despert 8/9, Després passava a l’ascensor, plantes de feina, plantes de control de naus espacials, hospitals, plantes de tots els grans magatzems, CorteInglés, Lafayette, com si em pogués traslladar a qualsevol pis del món accessible per ascensor. Roba per a home, joguines, papereria, botiga de gurmets, els papers de Raima.
A28. Una vegada vaig ballar amb l’Elisabet a l’ascensor que pujava al Blues a les alçades, l’àtic d’en Paco Salazar. Imagino un ascensor que és un apartament sencer, amb sofà llit, i cuina, que puja amunt i avall al llarg d’un gran edifici. És possible aturar-se a una planta on trobaré un espai que es comunica amb altres ascensors. Així, hi pot haver una sala de ball, una piscina, un supermercat. En una versió, sóc jo qui controla com es mou. En una altra, el que és el meu apartament es mou a l’atzar o controlat per algú altre. De les finestres que donen a l’exterior veig el paisatge urbà desplaçant-se a més o menys alçada. Potser quan s’atura a un pis, si surto i tanco la porta, després ja no podré tornar a casa meva. Potser aleshores m’he d’acostumar a anar canviant de pis, per exemple esperant si s’obre una altra porta d’un pis que arriba, porta corredera que només estarà oberta uns segons. El nou pis pot estar buit, o ocupat per altres persones.