Fa anys, un dia que anava amb en Sergio pel carrer i que s’havia queixat que alguna cosa li feia mal, o que no podia fer el mateix que feien els altres, em vaig aturar un moment, vaig assenyalar la gent que passava pel carrer i li vaig dir, “veus tota aquesta gent? A tots els fa mal alguna cosa, o a tots els preocupa alguna cosa”. Potser a un li fa mal l’esquena, l’altre té un record amarg.
Quan hem viscut, tots portem cicatrius, algunes a la pell, altres a l’ànima.
És inspirador aquest fragment del poema Lucent d’Amanda Gorman, on diu que les nostres cicatrius són les parts més brillants de nosaltres mateixos.
What would we seem, stripped down
Like a wintered tree.
Glossy scabs, tight-raised skin,
These can look silver in certain moonlights.
In other words,
Our scars are the brightest
Parts of us.
Els japonesos anomenen Kintsugi l’art d’unir una peça de ceràmica que s’ha trencat amb una laca barrejada amb pols daurat. En lloc d’amagar les esquerdes de la peça trencada, les fan lluir. Té a veure amb la filosofia d’acceptar i estimar l’imperfecte.
