Posted on by amomuseu

Literatura grega

Grècia    Cites a dropbox. tag literatura grega 88 Literatura grega.

Llengua Grega. Homer. Lírica. Drama. Èsquil. Sòfocles. Eurípides.

Evolució de l’escriptura: Protosinaític → Fenici → Grec (del que sortiran el llatí i el ciríl·lic)

Homer i Hesíode

(sIX – sVIII BCE) Autor a qui s’atribueixen els pomes de la Ilíada i l’Odissea, les obres literàries més antigues d’Europa . No hi ha dades històriques sobre la seva vida.  Hi ha arguments per pensar que es tractava de la consolidació de narracions orals de joglars itinerants. ( Milman Parry NewYorker).

L’acció se situaria a l’anomenada edat fosca (sXIII-sIX) entre les invasions micèniques i l’època arcaica (2HEG0 ). Hi ha descripcions detallades de la costa jònica (actual Turquia). El llenguatge és una versió arcaica del grec jònic amb mescles d’altres dialectes, en hexàmetre dactílic.

La Ilíada i l’Odissea

Hesíode (776 AC). Teogonia. Els treballs i els dies.

Lírica

 

 

(sVII a sV BCE) Floreix a l’era arcaica (2HEG1) i clàssica (2HEG2). Mentre l’èpica canta els herois en un to elevat, aquesta poesia és més personal, íntima, sovint expressant emocions i reflexions. [També més curta. Com la poesia xinesa]. Era recitada o cantada en banquets (symposium). El melic era cantat, per individus o un cor, acompanyat de lira, d’on vindria el nom) o flauta. Les elegies en hexàmetre èpic.  . Usa diversos metres, com els d’Alceu o Safo. Sovint eren ocasionals: victòries atlètiques (epinikia, epinicis) [Píndar era l’antecedent del Sport i el Mundo deportivo], himnes recordant els morts, triomfs (pean), ditirambes de temes diversos, cantats per cors i que acabarien donant lloc als drames, cançons d’amor, invectives, insults als enemics.
Al sIII BCE, el moviment enciclopèdic d’Alexandria va establir el canon dels 9 poetes lírics:

Alcman (lírica coral, s. VII aC)
Safo (lírica monòdica, 630-570)
Alceu (lírica monòdica, 620-580), temes polítics
Anacreont (lírica monòdica, 582-485), l’amor, la beguda
Estesícor (lírica coral, s. VI aC)
Íbic (lírica coral, s. VI aC)
Simònides (lírica coral, s. V aC)
Píndar (lírica coral, 518-438), odes epinícies cantant les victòries dels atletes.
Baquílides (lírica coral, s. V aC)

Altres

Arquíloc (680-645), sàtires i invectives. Calinos, Tirteu, Mimnermo, Soló, Jenòfanes, Semònides, Simònides.

Drama

(CGPT). S’estima que es van escriure un miler de tragèdies de les quals se n’han conservat 32, 7 de 90 d’Èsquil, 7 de 120 de Sòfocles i 18 de 92 d’Eurípides. S’haurien escrit centenars de comèdies de les quals en sobreviuen 11 d’Aristòfanes. (Museu de les obres perdudes). (EB) Èsquil presenta més el problema religiós de l’home determinat per les seves accions i la intervenció dels déus, davant de qui han de respondre. Sòfocles manté la mateixa ortodòxia en moral i religió i introdueix més complexitat. Els humans errant, i subjectes a l’ordre de l’univers. Eurípides serà més escètic quant al paper dels déus.

A les Dionisíaques els dramaturgs presentaven tres tragèdies.

525 – 456 ESQUIL

(EB) Hauria pres part a la batalla de Marató contra els perses el 490. El 484 hauria guanyat la competició de les Dionisíaques per primer cop. El 468 perdria davant un jove Sòfocles. Abans d’Èsquil les tragèdies tenien un sol actor, que podia fer diferents papers, contraposat al cor. Èsquil va introduir un segon actor, creant la possibilitat de diàleg, i va reduir el paper del cor. També s’implicava en els decorats, vestuari i coreografia. Literàriament fa servir un to majestuós i metàfores que manté al llarg de l’obra. Moral i teològicament, quan un home està triomfant, els déus li poden enviar més ambició propiciant l’hubris, l’excés i el desastre. [tema de la llibertat humana i determinisme diví) El tema de la venjança en la trilogia de l’orestíada.

  • Els Perses, 472: Humiliació quan arriba a Persèpolis la notícia de la derrota de Salamina.
  • Set contra Tebes, 467: part d’una trilogia, els fills d’Èdip lluiten entre sí.
  • Suplicants, 463. Pelasgus acull les Danaides.
  • Agamémnon, 458. (Tàntal, Atreu, Orestes)
  • Assassinat per Climmenestra en tornar de la guerra de Troia.
  • Coèfores, 458. Orestes amb Electra. venja el seu pare matant Egist i la seva mare Climmenestra, perseguit per les Fúries.
  • Eumènides. 458. Orestes jutjat a Atenes.
  • Prometeu Encadenat, > 458 desafiua Zeus que és mostrat com un tirà. ( La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora)

496 – 406 SÒFOCLES

(EB) Se sap que als 16 anys va ser escollit, pel seu físic, habilitats atlètiques i  art musical, per encapçalar el cor que havia de celebrar la victòria a la batalla de Salamina. Va servir d’stratego sota Pericles i després del desastre que va patir Atenes a Siracusa, va ser un dels proboulos encarregats de restablir l’ordre.
Va competir potser fins a 30 vegades a les Dionisíaques, guanyant-ne 24.  Va introduir un tercer actor. Els seus personatges tenen qualitats definides, personalitats fortes que sovint sobreestimen les seves forces, cometent errors i injustícies sobre altres que desencadenaran nous errors. [estem determinats per la personalitat???] Els humans viuen en l’error i la foscor, però és en la resistència i com s’afronta i aguanta el patiment, que es retroben amb l’ordre universal de les coses i esdevenen més genuïnament humans [com el rei Lear].

  • Les dones de Traquis, Deianira intenta recuperar Hèrcules i sense saber-ho el farà morir amb el mantell enverinat pel centaure.
  • Antígona, que desafia Creont en voler enterrar el seu germà Polinices, mort en l’atac a la ciutat. Mor a la presó, i al dona i el fill de Creont se suiciden.
  • Àiax, ofès per que l’armadura d’Aquil·les ha estat atorgada a Ulisses.
  • Edip Rei. Mata Laios, sense saber que era el seu pare, i esposa Iocasta la seva mare. Es cegarà.
  • Electra, que amb Orestes venja el seu pare Agamémnon.
  • Filoctetes, retirat a una illa amb una ferida al peu haurà de ser recuperat pels grecs per guanyar a Troia.
  • Edip a Colonos, acollit per Teseu a Colonos, i atès per les seves filles Antígona i Ismene.

480 – 406 EURÍPIDES

(EB) No se sap gaire de la seva vida. Es diu que tenia molta curiositat intel·lectual i conversava amb Protàgoras i Anaxàgoras. Aristòfanes el ridiculitzava. Els seus personatges no són tan grandiosos com els d’Èsquil o Sòfocles, sinó humans més normals, amb els seus dubtes. Fa retrats psicològics penetranst, en especial a les escenes d’amor o bogeria. A les obres hi surten déus arbitraris. Fa servir pròlegs i epílegs per situar i tancar l’acció. Va ser l’autor més popular a l’època helenística.

  • El Cíclop
  • Alcestis
  • Medea: que en ser abandonada per Jason matarà la seva rival i els seus propis fills.
  • Els fills d’Hèrcules
  • Hipòlit: Afrofita despitada farà que Fedra se n’enamori i en ser rebutjada l’acusi de violació.
  • Andròmaca
  • Hècuba: l’antiga reina de Troia, ara una esclava, per venjança cega Polymestor i mata els seus fills.
  • La follia d’Hèrcules
  • Les Suplicants
  • Ió
  • Les troianes: reflecteix cokm van actuar els atenesos en capturar Melos, matant els homes i esclavitzant les dones.
  • Ifigènia a Tàurida
  • Electra
  • Helena
  • Les Fenícies
  • Orestes
  • Ifigènia a Àulida
  • Les Bacants: Potser l’obra mestra, Dionisos arriba a Grècia procedent d’Àsia per introduir els seus rituals d’orgies. Es rebutjat a Tebes i el seu rei Penteu l’intenta arrestar. Dionisos el fa tornar boig i anar a la muntanya on les dones de Tebes, la seva mare inclosa, el desmembraran.
  • Resos

450 – 388 Aristòfanes

Tot i que les trames no siguin molt sòlides, 2500 després se segueix representant, pels diàlegs brillants, imaginació i la divertida paròdia com quan se’n riu d’Eurípides.

Els núvols, els ocells, Lisístrata, les dones de Thesmophoria (on critica la misogínia d’Eurípides), les granotes.

Prosa filosòfica i Història

Thales, Anaximandre, Demòcirt, Heràclit. Plató, Aristòtil

Història, Herodot (-484 -425), Guerres Perses. Tucidides (-472 -400) Guerres del Peloponès.

Calímac. Apol·loni de Rodes. Longinus, sobre el sublim

Ateneu de Naucratis. El sopar dels Erudits. sIII CE

Després

Bizanci

Recuperació del llenguatge després de la independència.

Kavafis, Odisseus Elytis

Introducció a la Teresa i la Maria en el viatge de 2005

I també ho han estat per les formes de la lirica grega, on per primera vegada es canten sentiments personals. Totes les generacions de poetes d’europa s’han inspirat en els clássics grecs i llatins. A Catalunya, quan sota les diferents dictadures que hem patit s’intentava tornar a aixecar la nostra llengua, és a Grècia on mirávem; així el noucentisme treballà per traduir al català aquests clàssics. En els moments més durs de la dictadura de Franco, patint la barbarie feixista, és l’ideal de Grècia que enyoràvem i és aquesta enyorança la que inspira les Elegies de Bierville de Carles Riba, que comencen evocant el cap Súnion, per on començarem el nostre viatge. A continuació teniu una introducció a Homer i un resum dels cants de la lliada i l’Odissea, que vaig llegir, per primera vegada a l’adolescència, i que vaig rellegir cap als trenta anys, prenent notes i passant-les al vell ordinador que tenia, hi ha un enllaç a la meva selecció de cites. Després vénen les notes sobre Lírica arcaica, també amb cites, aquest cop, per desgràcia, no tenim cap traducció en català i el que hi trobareu són les meves traduccions improvisades del castellà, finalment l’elegia segona de Carles Riba.

Quan parlavem dels mites grecs intentàvem pensar en el “moment inicial” de la religió, i evocàvem l’angoixa o plenitud en què es pot trobar l’home quan es veu depassat per tot arreu, per l’origen i per la fi, i pel que l’envolta. Hi ha una altra pregunta, que mai arriba a tenir una bona resposta i que és la del sofriment humà. Perquè hi ha tant de dolor i tant de sofriment? És absurd? És merescut? Les religions han intentat donar alguna resposta, com pot ser la del pecat original en el cas del cristianisme. Potser no n’hi ha cap, d’explicació, però un dels intents més profunds i alhora més bells de pensar el problema és el de la tragèdia grega.

Hem de tornar per un moment als déus i els mites. És que potser els déus olimpics es poden comportar arbitràriament? No, ells també estan sotmesos a la necessitat, el destí. I aquest s’entén amb la figura d’unes deesses, les moires, a les quals tothom, déus i homes hi estan sotmesos. N’hi ha tres, Clotho, que fa anar una filosa d’on en sur el fil que és la vida de la persona, Lachesis que en mesura la longitud amb una vara per determinar el temps que és atorgat a cada persona, i finalment Atropos, que tallarà el fil quan se suposa que hem de morir. Les moires no deixen passar cap ofensa contra la pietat religiosa o contra l’ordre del cosmos. Tot excés d’ambició o de poder serà castigat per les terribles Erinnies, o Fúries, tres deesses que tenen serps per cabells.

Així, tothom está sotmès a la necessitat, al desti, però aquest, com es determina, està escrit en algun lloc? La visió que trobem a les tragèdies gregues és, d’una banda, que el destí es deu al propi caràcter, i que aquest sovint fa que l’home cometi l’error de ser excessivament ambiciós, o venjatiu, o poc compassiu. Seria el cas de Xerxes que en “Els Perses” d’Esquil creu que vencerà en la batalla dominant les forces del mar. O de Creont, a l’Antigona” de Sófocles, que oblida el deure familiar de germà quan refusa que siguin enterrats els seus germans que atacaven Tebes. Com més altes siguin les qualitats del personatge, més fàcil és que confii excessivament en elles i caigui en l’error d’excedir la mesura i els límits. Aquest error era designat per l’expressió hybris. La tragèdia ens mostra com

els personatges són victimes de la seva pròpia manera de ser, tot i que no sempre queda clar quin és l’excés comès. A vegades inevitablement han d’afrontar un desti, com Orestes, que ha de venjar crims anteriors i que desprès haurà de patir la venjança ell mateix. Notem però que és una noció molt diferent a la de “culpa i castig”. Sempre assistim a algú que pateix adversitats i que manté les seves virtuts en elles malgrat el sofriment, virtuts que a vegades hauran estat les mateixes que li hauran fet cometre l’error que ha desencadenat la venjança de les Erinnies Les representacions de tragèdies van ser molt populars a Grècia, se celebraven concursos en honor a Dionisos (les festes Dionisiaques) en què els autors competien entre ells. S’han perdut la majoria de les obres. Ens queden set tragèdies d’Esquil (525-456), set de Sófocles (496-406) i una vintena d’Euripides.

Esquil posa l’accent en l’ordre cosmic i religiós mentre que Euripides dibuixa els personatges d’una maneramés realista. Sòfocles és potser qui assoleix un equilibri m mostrar uns personatges que, tot i sotmesos a un destí terrible, conserven les seves virtuts i en la derrota, presenten sempre certa grandesa moral. Potser per això Hölderlin va escriure aquests versos que li són dedicats:

Sophokles: Viele versuchten umsonst das Freudigste freudig zu sagen Hier erspricht endlich es mir, hier in der Trauer sich aus /
Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; ara a l’últim aqui se’m manifesta en el dol

Potser aqui s’expressa el tipus d’alegria que queda per l’essència del caràcter d’un personatge, per la seva bellesa moral més que no pas per si té més o menys sort en la trama de la història.

Aquest carácter “exemplar”, en el sentit de mostrar la bellesa moral, és el que Aristòtil analitza com a funció de la tragèdia. La história descriuria les coses tal com han passat exactament, i aixo faria que la seqüència de fets sovint sigui confosa, no sempre es pot veure bé que els efectes siguin resultat de les causes principals ja que aquestes queden difoses per la presència de molts factors secundaris. La creació poètica de la tragèdia ens mostra els personatges tal com haurien de ser, dibuixant clarament que el destí depèn de manera inevitable del caràcter. [De la mateixa manera que sovint un bon retrat fotogràfic consisteix en treure de la foto tot allò que no és essencial, eliminar detalls del fons que l’únic que fan és distreure]. Segons Aristòtil la funció de la tragèdia seria la catarsi, que etimològicament vol dir “buidar”, “evacuar”, referint-se a purgar els humors malignes. La tragèdia ens presenta situacions extremes que difícilment podríem experimentar en les nostres vides, i ens exposa a sentiments de tristesa, por, compassió i temor. [Segurament no és gaire diferent del que passa quan veiem una bona pel·lícula sentimental i fem una bona plorada.] Aquestes emocions tenen el més gran efecte quan passen de manera inesperada i alhora com a conseqüència d’un antecedent. És així com hi ha els ‘descobriments’ [retrobar el pare o germà perdut, una herència) o els canvis de fortuna’, el canvi de fortuna a desgràcia o l’invers.

Aprofitant les meves velles lectures aqui teniu pàgines sobre Esquil, amb un resum de cadascuna de les set tragèdies, Prometeu, Set contra Tebes, els Perses, Agamemnon, Coèfores, Les suplicants, Les Eumenides i Sófocles, Dones de Traquis, Aiax, Antigona, Edip rei, Electra, Filoctetes, Edip a Colonos. Em falten les d’Euripides.

| PDF text