Hi vaig anar de petit amb els pares, “la nostra casa de Montserrat”. Suposo que hi vaig anar d’excursió amb l’escola, més endavant amb el centre excursionista de Castellar i amb la Nathalie. Però ho retrobo sobretot el 2009 en fer-hi una estada a les cel·les. Faig les excursions principals recorrent tot el massís. Hi torno amb els pares, la Teresa i la Maria, la Laia. El 2013 faré la volta montserratina de’n Francesc. Hi torno el 2017.
Només sortir del cremallera sembla que hagi viatjat a una terra molt llunyana. Instal·lar-me a la cel·la, amb poques possessions. Començar el dia assistint a Laudes. Ascendir entre les roques, trobar els boixos i les alzines. Tornar al migdia o a la tarda. Assistir a vespres, sabent que els pares ho estaven veient a casa per internet.
Les grans perspectives, les roques verticals, els llocs inaccessibles, el silenci, la bellesa del paisatge, ens fan resituar la nostra posició en el món, una posició més petita, més feble i plena d’admiració pel voltant.