Neix a Brunnen, a la riba del llac de Lucerna, fill del pintor de paisatges Alfred Schoeck. Comença estudiant art a Zurich però després es decanta per la música. El 1907 estudia a Leipzig amb Max Reger.
Es guanya la vida dirignt corals, acompanyant al piano i dirigint l’orquestra simfònica de Sant Gall. Influència d’Hugo Wolf. A partir de 1916 l’industrial Werner Reinhart li farà de mecenes. Això li eprmetrà dedicar-se la composició. Fa coneixença amb Ferruccio Busoni que havia arribat a Zurich fugint de Berlin. Aquest li passa un libreto amb un esborrany de música de Philipp Jarnach i Schoeck completa una òpera en tres dies, Don Ranudo.
- Serenade, op.1, small orch, 1906–07
- Sonata per violí i piano en D, op.16, 1908–9
- Walzer per piano, woo 32, 1910
- Concerto quasi una fantasia, B, op.21, violí i orquestra, 1911–12
- Quartet de corda no.1, D, op.23, 1911–13
- Souvenires de Brissago per piano, woo 79, ?1915
- Elegie (N. Lenau, J. von Eichendorff), op.36, B, cor i orquestra, 1915, 1921–2
- op.25 Erwin und Elmire (incid music and songs, J.W. von Goethe), 1911–16, Zürich, 11 Nov 1916
- op.27 Don Ranudo (comic op, 4, A. Rüeger, after L. Holberg), 1917–18, Zürich, 16 April 1919, rev. version, Dresden, Staatsoper, 3 Oct 1930
- Serenade, op.27, ob, eng hn, str, 1930 [from Don Ranudo]
- op.28 Das Wandbild (scene and pantomime, F. Busoni), 1918, Halle, 2 Jan 1921
- 2 pieces per piano, op.29, 1919
- op.32 Venus (op, 3, Rüeger, after P. Mérimée: La Vénus d’Ille), 1919–21, Zürich, 10 May 1922, rev. version, Zürich, 26 Nov 1933
Cap el 1918 comença una relació amb la pianista Mary de Senger que l’influirà musicalment. Descobreix la música d’Alban Berg i els Six de Paris, cosa que el fa sentir antiquat. Això, juntament amb la fi de la relació amb de Senger suposa un trasbals vital i estilístic que es reflecteix en la cançó Die Entschwundene. Abandona el món tonal. Compon tot seguit el cicle vocal de Gaselen i comença Penthesilea.
- Quartet de corda no.2, C, op.37, 1923
- Die Entschwundene (1923), vocal
- Gaselen (G. Keller), op.38, Baríton, fl, ob, b cl, tpt, pf, perc, 1923
- op.39 Penthesilea (op, 1, Schoeck, after H. von Kleist), 1923–5, Dresden, Staatsoper, 8 Jan 1927, rev. version, Zürich, 15 May 1928
El 1925 es casa amb Hilde Bartscher, una soprano alemanya deu anys més jove. Penthesilea és acollit amb indiferència i la seva sonata per clarinet baix, potser la seva obra més moderna, és rebutjada al festival ISCM de Siena. Reacciona amb comentaris despectius sobre la música contemporània i gira l’esquena al modernisme. Conserva la tècnica de les obres dels 1920s però torna a una harmonia conservadora. El Notturno per a baríton i quartet de corda, compost durant un període de turbulències conjugals mostra influències de la segona escola de Viena, va ser valorat per Alban Berg.
- Lebendig begraben (Keller), op.40, Bar, orch, 1926
- Sonata, op.41 per clarinet baix i piano 1927–8
- Wandersprüche (Eichendorff), op.42, S/T, cl, hn, pf, perc, 1928
- op.43 Vom Fischer un syner Fru (dramatic cant., 1, Schoeck, after P.O. Runge and J.L. and W.C. Grimm), 1928–30, Dresden, Staatsoper, 3 Oct 1930
- Sonata, E, op.46, vn, pf, 1931
- Notturno (Lenau, Keller), op.47, Bar, str qt, 1931–3
- Präludium, op.48, 1932–3
- Cantata Op.49 (Eichendorff)
- op.50 Massimilla Doni (op, 4, Rüeger, after H. de Balzac), 1934–6, Dresden, Staatsoper, 2 March 1937
La seva darrera òpera Das Schloss Durande es va estrenar a Berlin. L’autor del libretto per simpatitzant nazi però Goering va criticar el libretto com a “excrement” i es van aturar les representacions. L’estrena a Zürich també va fracassar. Schoeck no era nazi però el fet que hagués acceptat estrenar la seva obra a Berlin va fer un traidor als ulls dels seus compatriotes. Va caure en una depressió. El 1944 va patir un atac de cor del qual no es va poder arribar a recuperar mai del tot.
Durant la convalescència el seu amic Herman Hesse li va enviar poemes de Heinrich Leuthold, un poeta de Zürich. Compondrà diversos cicles com Spielmannsweisen (1944) per veu i arpa, i Das stille Leuchten)1946) com intentant fer-se perdonar no ser prou suís. Moria el 1956 deixant una imatge, no ben bé encertada, d’anti-modern i “l’últim romàntic”. La seva música va quedar oblidada però a partir dels anys 70 es va començar a recuperar [quan va afluixar el dogma de l’avantguarda].
- op.53 Das Schloss Dürande (op, 4, H. Burte, after J. von Eichendorff), 1937–41, Berlin, Staatsoper, 1 April 1943
- Sommernacht, pastoral intermezzo, op.58, str, 1945
- Suite, A, op.59 , str, 1945
- Concert per cello, op.61, 1947
- Festlicher Hymnus per orquestra, op.64, 1950
- Concert per a trompa i orquestra, op.65, 1951
- Befreite Sehnsucht (Eichendorff), op.66, S, orch, 1952
- Ritornelle und Fughetten per piano, op.68, 1953
- Nachhall (Lenau, M. Claudius), op.70, Mez/Bar, orch, 1954–5