[2022]
La infantesa i la vellesa comparteixen una característica que és la dependència, la necessitat que es tingui cura de nosaltres. El 1989 es va aprovar la Convenció sobre els drets de l’infant. Ens poden servir per pensar uns drets de la gent gran? En tant que dues etapes dependents, ¿quins punts tenen en comú i quins són diferents? La Convenció diu que es considera infància fins a la majoria d’edat als 18 però segons les cultures la independència pot arribar a oscil·lar entre els 12 i els 30. El període de dependència al final de la vida és molt variable, segons si la mort interromp sobtadament una vida independent, o si les limitacions físiques o mentals s’accentuen i s’allarguen.
La Convenció estableix el dret dels infants a ser infants, a no ser adults abans d’hora, a no haver de preocupar-se per l’alimentació, la salut o l’habitatge. Estableix que l’infant ha de ser estimat i protegit, que ha de poder dir el que pensa i el que sent, i que se l’ha d’escoltar i prendre seriosament.”
Si els infants no han de ser uns adults abans d’hora, ¿Podríem dir que els vells no han de ser uns adults caducats? De la mateixa manera que la vida de l’infant val la pena en si mateixa i no només com una etapa necessària per arribar a ser un adult independent, la vida de la gent gran val pena en si mateixa encara que hagi deixat de ser un adult que treballa i produeix. Són uns temps especials, primer, un temps de descobrir i meravellar-nos i, al final, un temps de mirar enrere i saber valorar l’oportunitat de viure que hem tingut.
L’article 2 de la Convenció estableix el dret a no ser discriminat. En el cas de la gent gran això voldria dir eliminar les barreres que els poden fer més difícil la vida. Es pot tractar de barreres físiques, i en aquest sentit les ciutats han de fer accessibles els espais públics de manera que s’hi puguin moure amb l’ajuda d’un caminador o una cadira de rodes. També hi poden haver barreres culturals, en particular les que podríem anomenar “barreres digitals”. La manera d’atendre els clients o ciutadans cada cop més consisteix en apps de mòbil o interacció a través d’un web. I no tots tota la gent gran hi està familiaritzada. Ha de ser possible ser un ciutadà o un client d’un banc sense un smartphone d’última generació.
Els articles 3, 4 i 5 estableixen la responsabilitat dels estats per garantir els drets dels infants quan els pares o altres persones no tinguin capacitat de fer-ho. En el cas de la gent gran moltes vegades no hi ha fills o bé se n’han desvinculat. Una de les dificultats de la darrera etapa de la vida és la solitud i l’aïllament, pel fet que la parella o les amistats ja s’hagin mort. Alguns països, com per exemple el Regne Unit, han establert organismes específics per tractar la solitud.
L’article 6 afirma que “Tot infant té el dret intrínsec a la vida, a ser ciutadà i és obligació de l’Estat de garantir la seva supervivència i el seu desenvolupament”. La mateixa idea aplicada a la gent gran implicaria el dret a una vellesa digna i una mort digna. A no ser abandonat, a no patir dolor innecessari. En aquest sentit hi ha el testament vital on es poden deixar instruccions quant a procediments de reanimació o allargament de la vida per mitjans artificials. Hi ha també el debat de l’eutanàsia; és una qüestió totalment nova. A l’infant no se li pregunta si vol venir al món, o si vol sobreviure.
L’infant té dret a expressar la seva opinió i que aquesta sigui tinguda en compte en tots els assumptes que l’afectin (Article 12). D’entrada l’opinió de la gent gran és la que hauria de prevaldre a l’hora de decidir sobre la seva vida. Però en alguns casos hi ha un deteriorament de les facultats cognitives que incapacita el vell per prendre decisions adequades quant a la seva salut o patrimoni. Això vol dir que pot incórrer en despeses absurdes, o ser víctima d’estafadors, venedors o cuidadors sense escrúpols, per exemple. Pot posar en risc la seva salut per no seguir els tractaments mèdics indicats. Tenim dos extrems, la plenitud de facultats i la incapacitat total que implicaria la designació d’un tutor per part d’un jutge. Entre aquests dos extrems hi ha un seguit d’estats intermedis que no és fàcil avaluar.
Els articles 28 i 29 tracten de l’educació de l’infant, que l’ha de preparar “per a una vida adulta activa”. S’educa els infants per a ser adults. Ens podem preguntar si s’hauria d’educar els adults a ser vells. ¿Estem preparats per deixar de ser adults actius en una professió i passar a ser jubilats, sense una ocupació i amb menys ingressos? ¿Estem preparats per acceptar la progressiva pèrdua de forces, físiques i mentals, que ens poden convertir en dependents? ¿Estem preparats per desprendre’ns de la majoria d’objectes i possessions que hem anat acumulant al llarg de la vida? ¿Estem preparats per a que la parella o els amics es vagin morint i ens quedem sols? Estem preparats per a acceptar la mort? Una educació per la vellesa hauria d’incloure, des de (1) la previsió de les finances, en cas que vulguem mantenir cert nivell de vida, (2) els hàbits de salut i socialització recomanables, (3) el coneixement de les opcions per afrontar la dependència, que poden anar des de cuidadors a casa, apartaments amb serveis per a gent gran fins a residències, (4) els preparatius per la mort, testament, testament vital, funeral i cerimònia, llista de gent a qui avisar. Segurament aquest és un aspecte impossible de plasmar en forma de dret en una convenció, però no per això, menys important.