Simultaneously, as soundlessly,
Spontaneously, suddenly
As, at the vaunt of the dawn, the kind
Gates of the body fly open
To its world beyond, the gates of the mind,
The horn gate and the ivory gate
Swing to, swing shut, instantaneously
Quell the nocturnal rummage
Of its rebellious fronde, ill-favored,
Ill-natured and second-rate,
Disenfranchised, widowed and orphaned
By an historical mistake:
Recalled from the shades to be a seeing being,
From absence to be on display,
Without a name or history I wake
Between my body and the day.
Holy this moment, wholly in the right,
As, in complete obedience
To the light’s laconic outcry, next
As a sheet, near as a wall,
Out there as a mountain’s poise of stone,
The world is present, about,
And I know that I am, here, not alone
But with a world and rejoice
Unvexed, for the will has still to claim
This adjacent arm as my own,
The memory to name me, resume
Its routine of praise and blame
And smiling to me is this instant while
Still the day is intact, and I
The Adam sinless in our beginning,
Adam still previous to any act.
I draw breath; this is of course to wish
No matter what, to be wise,
To be different, to die and the cost,
No matter how, is Paradise
Lost of course and myself owing a death:
The eager ridge, the steady sea,
The flat roofs of the fishing village
Still asleep in its bunny,
Though as fresh and sunny still are not friends
But things to hand, this ready flesh
No honest equal, but my accomplice now
My assassin to be, and my name
Stands for my historical share of care
For a lying self-made city,
Afraid of our living task, the dying
Which the coming day will ask.
Simultàniament, tan calladament,
espontàniament, sobtadament
com llavors que al fast de l’alba els gentils
portals del cos s’obren de bat a bat
al món d’enllà, els portals de la ment,
el portal de corn i el de vori,
es tanquen d’una revolada, tot d’una
sufoquen l’escorcoll nocturn
de la Fronda rebel, malcarada,
malintencionada i de poc braç,
sense dret de vot, vídua i òrfena
per un error històric:
evocat de l’ombra per veure-hi clar,
de l’absència a la manifestació,
sense nom ni història em desperto jo
entre el meu cos i el dia.
Sant aquest moment, perfectament a dins
del dret vial, llavors que en total
obediència al clam lacònic de la llum,
immediat com un llençol, prop com una paret,
allà fora, amb el petri aplom d’una muntanya
el món és present, circumstant,
i sé que no sóc sol, aquí,
ans amb un món i m’alegro,
sense cap greuge, que la voluntat no hagi reclamat
encara com a seu aquest braç que jeu al meu costat,
que la memòria no m’hagi anomenat, ni hagi reprès
la rutina del blasme i la lloança
i aquest instant em somrigui quan
el dia resta encara intacte i sóc
l’Adam sens pecat del nostre començament
l’Adam anterior a tot acte.
Prenc alè; i això vol dir, és clar, desitjar
sigui el que sigui, ésser assenyat,
ésser diferent, morir, i el preu que cal pagar,
comsevulla que sigui, és el Paradís
perdut, és clar, i la mort de què sóc deutor:
la carena desficiosa, el mar impertorbable,
les llises teulades del poblet de pescadors
encara adormit a la calanca,
bé que frescs i assolellats no són encara amics
sinó coses abstables, aquesta carn prompte
no és pas l’honrat igual ans el seu còmplice ara,
el meu futur assassí, i el meu nom
representa la part històrica de neguit que em toca
per un falsa ciutat feta sola,
esfereïda de la tasca del nostre viure, el morir
que el dia que s’apropa reclamarà.