Posted on by amomuseu

Semiòtica

Cultura: Semiòtica, lingüística, Símbols

Introducció   Teòrics de semiòtica    Comunicació      Xarxes

Introducció

[exemples de signes: els sons del llenguatge parlat, les lletres del llenguatge escrit, els senyals de circulació,  equacions, gràfiques, gestos, escenes en pintura o fotografia o publicitat, ] [música, potser també? els tocs de cornetí indicant atac o retirada]

[com es van començar a comunicar els humans, què pensem que eren els protollenguatges?]

Semiòtica: l’estudi de la comunicació de significat o estat emocional mitjançant signes.

Tindrem: llenguatge, icones, símbols (objectes, escenes)

Tenim

  • Semàntica, l’estudi del significat
  • Sintaxi, estudi de l’estructura dels signes
  • Pragmàtica, estudi de com funcionen els signes

Quan s’aplica al llenguatge (language) tenim la lingüística, referit sobretot a al comunicació verbal i escrit en les diferents llengües (language, tongue) d’una comunitat (tot i que en sentit ample llenguatge també es pot referir a altres sistemes de comunicació, com llenguatge de programació o llenguatge musical). La parla (speech) és la manifestació individual i concreta de la llengua, per exempel amb accents o mnodismes característics.

L’estudi dels símbols cobriria la comunicació més enllà de les estructures lingüístiques, com signes d etràfic, equacions matemàtiques o imatges [i també, jocs, rituals religiosos]

[Les teories de la comunicació recollirien l’aspecte pragmàtic, no tant l’estructura de relacions entre signes i qüestions de significat (relació entre missatges, estat mental dels comunicants i referència). Se centren en el procés de transmissió, emissor-medi-receptor. La semiòtica té un enfocament més teòric i es pregunta, “què volen dir els signes? com funcionen entre sí?”. Els estudis de comunicació s’adrecen als media, publicitat i relacions públiques; es demanen “com es pot transmetre la informació de manera efectiva?”, “Com s’interpreten els missatges?” [seria la versió moderna de la retòrica dels antics].

Teòrics de semiòtica

Ferdinand de Saussure (1857-1913)

En el seu curs de lingüística fet a la Universitat de Ginebra entre 1906 i 1911, introdueix conceptes més generals sobre comunicació depassant l’àmbit de la lingüística. Moria el 1913 sense publicar les seves teories, però els seus alumnes les publicaren el 1915 amb el títol de Curs de lingüística general.

1, Un signe té dues parts relacionades de manera arbitrària:

  • Significant: la imatge acústica o la forma del signe (per exemple, la paraula “arbre”).
  • Significat: el concepte mental associat a aquest significant (la idea d’un arbre a la ment de l’intèrpret, i no pas l’arbre real com a objecte físic )

2. La llengua (langue) és un sistema de signes interconnectats i que el valor d’un signe depèn de la seva relació amb els altres signes dins del sistema lingüístic. -> estructuralisme
Distinció entre llengua (langue), el sistema estructurat de signes compartit per una comunitat lingüística i parla (parole), l’ús individual i concret de la llengua en la comunicació.

 

Charles Sanders Peirce (1839-1914)

La tríada semiótica:

  • sign, el signe en si mateix [el significant de Saussure]
  • object
  • interpretant, la interpretació del signe a la ment de l’intèrpret [el significat de Saussure]

Els signes podien ser:

  • Icones: Signes que s’assemblen a l’objecte que representen (per exemple, una fotografia).
  • Índexs: Signes que tenen una connexió física amb l’objecte que representen (per exemple, el fum com a senyal de foc).
  • Símbols: Signes que tenen una relació arbitrària amb l’objecte que representen, basada en convencions (per exemple, les paraules).

 

Roland Barthes (1915-1980)

Aplica la semiòtica a la comprensió dels mites moderns, la literatura i la comunicació visual.
A Mythologies (1957), analitza com els mitjans de comunicació i la cultura popular transmeten significats ideològics mitjançant els mites. A la publicitat i les notícies, hi ha dos nivells de significació: la denotació, el significat literal d’un signe i la connotació, el significat cultural o ideològic que es construeix sobre aquest signe.
A “La mort de l’autor” (1967), argumenta que l’autor no és la font última de significat d’un text, sinó que el sentit d’una obra es crea a través de la lectura que en fa cada lector. Això suposa un canvi radical en la crítica literària, ja que abans es donava molta importància a la intenció de l’autor. Distingeix entre obra (œuvre), un conjunt tancat i unitari, tradicionalment associat a la literatura clàssica i Text, una xarxa oberta de significats que varia segons la interpretació del lector. Influiria en el postestructuralisme i en la teoria de la intertextualitat.
A “Le plaisir du texte* (1973)” distingeix dues maneres de llegir, el “Texte de plaisir”, fàcil i plaent, que confirma les expectatives del lector i el “Texte de jouissance”, que desafia el lector, el fa sentir desconcertat i el força a reflexionar.
A “La chambre claire” (1980), tracta de la fotografia i la relació entre la imatge i el record. Nota el Studium, l’interès general d’una fotografia per la seva composició o tema i el Punctum, un detall inesperat que desperta una emoció subjectiva en l’espectador.

Thomas Sebeok (1920-2001)

Va estendre la noció de signes a la comunicació entre espècies vives:

1. Signals, senyals que desencadenaven una reposta immediata, per exemple una fugida en cas de perill.
2. Icons – Signes que s’assemblen al que representen, una fotografia o la imitació d’un so.
3. Indexes (Indices) – Signes connevtats al que refereixen, per exemple el fum respecte del foc.
4. Symbols – Signes basats en convencions culturals.
5. Symptoms – signes naturales que refereixen un estat interior, per exemple la febre.
6. Models – Signes complexos que funcionen com a representacions o simulacions de la realitat, com el model de sistema solar.

 

Umberto Eco (1932-2016)

Fa un enfocament interdisciplinari amb lingüística, filosofia, literatura i estudis culturals. La semiòtica no es limita a l’estudi dels signes sinó que és el marc general per entendre la cultura i la comunicació [veure memòria col·lectiva]. Els sgnes no semrpe tenen un significat fix, sinó que depenen de la interpretació que en fa el receptor.
Al “Tractat de semiòtica general” (1975) parteix de Saussure i Peirce. Fa notar que en la comunicació hi ha “codi tancat”, quan el significat està força fixat (com en la llengua) [el codi de circulació o les equacions], o codi obert, quan el significat depèn de la interpretació i pot variar (com en les obres d’art [quadres, cinema, teatre]). Aquesta obertura s’argumenta a “Opera aperta” (1962). Ho matisarà el 1990 a “Els límits de la interpretació”, en el sentit que si bé un text permet diferents lectures, no totes són vàlides, l’autor estableix uns límits. Un lector pot trobar nous significats (Interpretació oberta)[amb cert fonament] però no inventar-s’ho (Interpretació descontrolada). Tenim el “Lector empíric”, qualsevol lector real, que pot entendre el text de manera diferent segons el seu context [i que potser no pesca cap referència], i el “Lector model”, capaç d’interpretar el text segons les seves pistes internes.
En els continguts de cultura popular (la televisió, el cinema, la publicitat) es poden identificar dues menes de valors ideològics funciona com un sistema de signes que transmet valors ideològics (Apocalíptics i integrados, 1964), amenaces ((apocalíptics) o legítims (integrats). Estudia el paper de la manipulació dels mitjans i la capacitat del públic d’interpretar missatges de manera crítica. [Ara els integrats són els “transgressors”, són els que reben les subvencions].

Algirdas Julien Greimas (1917-1992)

Va desenvolupar eines metodològiques per estudiar la manera com els textos construeixen significats, inspirant-se en la lingüística estructural de Saussure i en el formalisme rus, contribuïnt a l’anàlisi del discurs narratiu i la semiòtica estructural.
En els relats es poden arribar a identificar sis actuants (categories abstractes que completen una acció), agrupats en tres oposicions fonamentals:
Subjecte ↔ Objecte, el protagonista i el seu objectiu.
Destinador ↔ Destinatari, qui impulsa l’acció i qui en rep [pateix] el resultat.
Ajudant ↔ Oponent, qui facilita o dificulta l’acció.
Per exemple, aplicat a La Caputxeta Vermella: Subjecte: Caputxeta Vermella/Objecte: Portar el menjar a l’àvia. Destinador: La mare (que li encomana la missió),Destinatari: L’àvia (qui rep el benefici). Ajudant: El caçador (ajuda a derrotar el llop)/Oponent: El llop (obstacle a la missió).
El quadrat semiòtic és una eina per analitzar les oposicions semàntiques dins dels textos. Es basa en la idea que els conceptes no existeixen aïllats, sinó en relació amb oposicions i negacions [Per exemple, els personatges secundaris en les històries]:
A – Un concepte afirmatiu (ex. “bo”) / B – El seu contrari (ex. “dolent”)
No-A – L’oposició a A (ex. “no bo”, que no és exactament dolent) / No-B – L’oposició a B (ex. “no dolent”, que no és exactament bo)
Els textos (mites, contes, pel·lícules i fins i tot en notícies o discursos polítics) tindrien una estructura profunda, basada en transformacions que condueixen el protagonista d’un estat inicial a un estat final. Sovint segueixen un esquema com:
1. Estat inicial (equilibri)
2. Disrupció (conflicte)
3. Acció de transformació (intent de resolució)
4. Estat final (nou equilibri)

Yuri Lotman (1922-1993)

Va ser un dels semiòtics més importants del segle XX, especialment en l’àmbit de la semiòtica de la cultura i l’anàlisi dels textos artístics. Fundador de l’Escola de Tartu-Moscou, va desenvolupar una teoria en què la cultura es veu com un sistema de signes que interactua i evoluciona constantment, d’aplicació a la cultura i textos artístics.
Introdueix el concepte de semiosfera, inspirat en la noció de “biosfera” de Vernadsky: “L’espai semiòtic fora del qual la comunicació i la significació no són possibles.” La cultura no és una sèrie de textos aïllats, sinó un espai global on els signes interactuen, es transformen i generen nous significats. Hi ha zones centrals (on les normes són estables) i zones perifèriques (on sorgeixen innovacions i híbrids culturals). Per exemple, el pas de l’art clàssic a l’avantguarda es pot entendre com una transformació dins de la semiosfera, on elements perifèrics (com el cubisme o el dadaisme) desafien les convencions del centre.
Un text, ja sigui literari, artístic, cinematogràfic, etc.) és una unitat semiòtica complexa que genera múltiples significats segons el context cultural i l’experiència del lector [Com Umberto Eco]. [Posa d’exemple 1984 de Geroge Orwell comentant que es pot llegir com una crítica al comunisme, o als estats totalitaris, i jo de nen el vaig llegir com un conte!]..
Hi ha un “llenguatge natural”, com el verbal, que és compartit per tothom, i “llenguatges secundaris”, com el cinema, la pintura, la moda, la música, que funcionen amb els seus propis codis i regles. Per exemple en el cinema, un pla fosc amb pluja no significa només “és de nit i plou”, sinó que pot transmetre un estat emocional (angoixa, misteri, perill).[Efecte Kuleixov, on s’interpreta de manera diferent una mateixa expressió en funció de les imatges que l’acompanyen.]
La cultura funciona com una memòria col·lectiva que es transmet de generació en generació a través dels textos. Els mites, les llegendes, els rituals i la literatura són mecanismes per conservar i transformar el coneixement cultural. [i oral?]

Comunicació

1948. Harold Lasswell, model basat en cinc preguntes: Qui diu què, per quin canal, a qui i amb quin efecte? D’aplicació en mitjans de comunicació i propaganda.
1949 Teoria de la informació. Claude Shannon i Warren Weaver (Teoria Matemàtica de la Comunicació, 1949) proposen un model matemàtic de transmissió de missatges a través d’un canal atenent a problemes de soroll que es resoldrien amb redundàncies. Fonamental en telecomunicacions.lectrònic amb una bona codificació redueix el “soroll” (errors en la transmissió).
1960 David Berlo (Model SMCR): Source (Emissor) – Message (Missatge) – Channel (Canal) – Receiver (Receptor).
1960 Roman Jakobson (Funcions del Llenguatge) assenyala l’aspecte fàctic de la comunicació lingüística [el que se’n diu també conversa activa].
1964. Marshall McLuhan (Teoria dels Mitjans) . Fa notar la importància del canal (The medium is the message), per exemple, el mateix contingut té un efecte diferent en un llibre, a la televisió [o a tiktok].
1967 Paul Watzlawick (Teoria de la Comunicació Humana), axiomes de la comunicació, “No es pot no comunicar”, tota conducta comunica. Per exemple, el to de veu i el llenguatge corporal poden contradir el missatge verbal [la broma del pare “ets molt maco” tot cridant].

Xarxes

Mems, continguts participatius i algoritmes
Algoritmes i Memètica. Dawkins, a Selfish Gene (1976) proposa que la unitat d’evolució i supervivència no són els organismes sinó els gens. Introdueix la noció de “mem” per descriure l’evolució de continguts culturals que seria similar a la dels virus.
El 2006 Henry Jenkins asenyala que els consumidors ja no són passius; creen i comparteixen continguts, fent que els missatges es propaguin de manera viral (Cultura de la participació i narrativa transmèdia). El 2014 Shifman a memes in Digital Culture, ho aplica a l’estudi de la propagació de missatges a les xarxes socials.
Això fa que el paper dels algoritmes de les plataformes sigui fonamental:

2011. Eli Pariser.”The Filter Bubble”. Les plataformes com Facebook, Google i Twitter prioritzen continguts que reforcen les creences de l’usuari en comptes de mostrar informació diversa. Així els algortimes formen una bombolla personalitzada segons les nostres interaccions prèvies, creant un entorn informatiu tancat. [només veurem continguts dels que pensen com nosaltres] .
2018. Tarleton Gillespie. “Custodians of the Internet”. Les plataformes digitals actuen com a “custodis de la informació” determinant quins missatges són visibles.
2017. Zeynep Tufekci. “Twitter and Tear Gas”. Mostra com les plataformes i els seus algoritmes amplifiquen o redueixen la visibilitat dels missatges polítics. Això pot ser de manera automàtica, només per incrementar clicks, ajustos dels administradors o resultat de manipulació per part de tercers mitjançant bots. Durant la primavera àrab, twitter va servir per mobilitzar però els governs autoritaris també van escampar desinformació [i per això Elon Musk va comprar Twitter, eliminant els controls de fact checking]. 2016-2022, Kate Crawford & Meredith Whittaker (AI Now Institute), i Yochai Benkler (2018 “Network Propaganda”) presenten les mateixes conclusions.
2018. Safiya Umoja Noble. “Algorithms of Oppression” mostra com els algoritmes poden perpetuar biaixos socials i racials en els resultats de cerca i en la priorització de continguts. Per exemple una cerca de “black girls” retorna resultats hipersexualitzats.

La desinformació  i   el mal ús de la AI  són un dels principals problemes actuals.

Biblioteca

  • Barthes, Roland Mythologies |DW:4 Filologia. Lingüística. | ebk0044 |(F) |
  • Binet, Laurent septième fonction du langage : roman (Littérature Française) (French Edition), La |DW:4 Filologia. Lingüística. | ebk0050 |(F) |
  • CHOMSKY, NOAM Aspectos de la teoría de la sintaxis |DW:4 Filologia. Lingüística. | lib0911 |(S) |235 pp.
  • COLLINS English-Spanish Dictionnary |DW:42 Filologia anglesa. | lib0637 |(ES) |600 pp.
  • CORBEIL, ARCHAMBAULT Diccionario visual, español inglés francés alemán italiano |DW:4 Filologia. Lingüística. | lib1588 |(E) |686 pp.
  • Danesi, Marcel Of Cigarettes, High Heels, and Other Interesting Things |DW:4 Filologia. Lingüística. | ebk0234 |(E) |
  • LAKOFF, George i JOHNSON, MARK Metaphors we live by |DW:4 Filologia. Lingüística. | pdf062 |(E) |
  • PLETT, HEINRICH Einführung in die rhetorische textanalyse |DW:41 Filologia en general. | lib0805 |(D) Hamburg, Helmut Buske, 1991|125 pp
  • PUJOL, JOSEP M., SOLÂ, JOAN Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor .. |DW:4 Filologia. Lingüística. | lib0981 |(C) Barcelona: Columna, 1995|424 pp.
  • SAUSSURE, FERDINAND DE Curso de lingüística general |DW:4 Filologia. Lingüística. | lib0912 |(S) |370 pp.

 

| PDF text