Sistemes d’escriptura

Literatura i llenguatge | Suports escriptura | Evolució dels llenguatges

Tipus

Logografies: Cada caràcter representa una unitat semàntica, un mot o morfema. N’hi ha milers.
Sil·labaris: Cada caràcter representa una síl·laba. N’hi ha centenars.
Alfabets: Cada caràcter representa una lletra o so. Menys de 100. En les escriptures abugides hi ha signes per les consonants i les vocals s’hi introdueixen amb signes diacrítics. En els abjads només hi ha signes per les consonants i les vocals les ha d’inferir el lector.

Llatí, ciríl·lic, hangul (coreà), altres alfabets
Àrab, altres abjads (sense vocals)
Devaganari (sànscrit índia), altres abugides (vocal associada a la consonat que es modifica amb diacrítics)
Sil·labaris, japonès katakana [sistema mixte, logogràfic i sil·labari]
Logogràfic (xinès)

Inicis i evolució

Abans dels sistemes d’escriptura pròpiament dits, hi havia l’ús de grafemes per designar objectes o conceptes. Hi ha exemples de proto-escriptura a diverses cultures del neolític. Un sistema d’escriptura ha de ser complet [mapejant la parla oral]. Es creu que de manera independent va aparèixer a Mesopotàmia, Egipte, Xina i mesoamèrica.

La possible evolució de l’escriptura és:

Mesopotàmia i Egipte

Mesopotàmia: Inicialment un seguit de logogrames en tauletes d’argila representaven mercaderies en transaccions comercials. Cap el 2600 l’escriptura cuneiforme va evolucionar per representar les síl·labes del llenguatge sumeri. La mateixa escriptura es va adaptar per altres llenguatges, l’Acadi, l’Hurrita i l’Hitita. Entre 1767 i 1823 Niebuhr, Münter i Grotefend van arribar a desxifrar “Darius, rei de reis” en l’escriptura persa que és la més simplificada. Més tard es van desxifrar l’elamita, el babiloni, acadi i sumeri. El sil·labari tenia uns 600-1000 signes. Un contracte de de venda:

Egipte: els jeroglífics són un sistema que barreja logogrames i síl·labes, amb uns 1000 caràcters. Sembla que es va desenvolupar independentment de l’escriptura cuneiforme. El 1799 les tropes de Napoleó van descobrir la Pedra de Rosetta que va permetre desxifrar els jeroglífics el 1820 per Jean-François Champollion. Del llibre dels morts:

Xina, Japó, Corea

Xina
Hi ha inscripcions de pictogrames en ossos de la dinastia Shang, cap al -1200. El -220 l’emperador Qin va imposar una reforma unificant caràcters en uns 3300 de tipus Xiǎozhuàn (segell petit). L’escriptura lìshū o clerical s’estableix a la dinastia Tang. Serà substitïda el 303 per l’estil regular o Kǎishū que encara es fa servir avui, atribuit al cal·lígraf Wang Xizhi i que arribarà al seu esplendor amb la dinastia Tang. Hi ha dos estils més, per a un ús més personal i artístic, la semicursiva Xíngshū i la cursiva Cǎoshū que evolucionen a partir del clerical i apareixen al mateix temps que el regular.
EL 1956 el govern introdueix l’escriptura simplificada per facilitar l’alfabetització. El 1958 s’introdueix el Pinyin que és la transcripció fonètica del mandarí a un alfabet llatí.
El 121 el diccionari Shuōwén Jiězì llistava 9,353 caràcters, el Yùpiān del
543, 16,917. El Kāngxī Zìdiǎn del 1716, 49,174. I el Yìtǐzì Zìdiǎn de 2004 en recollia fins a 106,230. El diccionari modern de 2016 Xiàndài Hànyǔ Cídiǎn llista els 12500 que es fan servir habitualment. Els nens a l’escola n’aprenen uns 3500. Els caràcters es poden classificar segons els “radicals” que es fan servir per construir-los, 214 Kangxi.

(Història de la cal·ligrafia xinesa, Quants caràcters hi ha en xinès)

Japó
És una combinació de caràcters logogràfics heretada del xinès, el kanji, i caràcters de sil·labari, el kana. I aquest té el tradicional hiragana i el katakana que incorpora paraules estrangeres o noms cientifics.

Corea
Feia servir una escriptura molt semblant el logogràfic xinès fins que el 1443 el rei Sejong el gran va crear el Hangul, com a sistema complementari. un alfabet amb 14 consonants i 10 vocals. Van subsistir els dos fins que després de la independència del Japó, que havia prohibit la llengua coreana, el Hangul es va imposar. [visualment sembla logogràfic però no ho és]

Mesoamèrica i Andes

Apareixen glifs olmecas al període pre-clàssic (-2500 250), azteques al clàssic i un sistema mig logogràfic mig sil·làbic amb els maies, amb 700 glifs diferents dels quals un 75% s’ha desxifrat.

[semblen illes de l’eixample][no he trobat cap referència a si el Quechua i l’aymara dels Andes tenien escriptura]

Els alfabets

Cap el -1800 apareix el proto-sinaític, un alfabet abjad simplificat desenvolupat per treballadors i esclaus semites que vivien a Egipte, possiblement inspirats en jeroglífics egipcis. D’aquí en va sortir el fenici, que es va expandir per tot el mediterrani.

Del fenici en sortiran els alfabets grec, amb els derivats que s’estendran a occident amb el llatí i el ciríl·lic, i l’arameu que ho farà a l’orient amb l’àrab i l’hebreu.

(A Creta hi havia l’alfabet linear A, que no s’ha pogut desxifrar, i després a Micenes el linear B).

Grec, llatí, cirílic

alfabet grec: el primer que tindrà vocals. (Mite de l’origen de l’alfabet)

Ciríl·lic

Llatí

Arameu: Hebreu i Àrab

Són abjads

Arameu

Hebreu

Àrab

Índia i sànscrit

Tot i ser una de les civilitzacions més antigues no s’han desxifrat els sistemes d’escriptura antics tot i que sembla clar que els textos vedes del -1500 s’havien escrit. No queda clar si deriva d’una escriptura de l’Indus pendent de desxifrar o si, en tractar-se d’un alfabet, té influència semítica. En tot cas el -300 trobem el Brahmi que és l’antecessor del sànscrit devanagari escrit es forma el s7 a partir del brahmi. És un sistema abujida d’esquerra a dreta.
Es fa servir també al Nepal, Tibet i sudest asiàtic. Són de la mateixa família el Bengalí i el Tamil.

El 1888 es crea l’alfabet fonètic internacional.

Llista de llenguatges per ordre del primer document escrit, llista de llenguatges per sistema d’escriptura

(WK)