I
Complacencies of the peignoir, and late
Coffee and oranges in a sunny chair,
And the green freedom of a cockatoo
Upon a rug mingle to dissipate
The holy hush of ancient sacrifice.
She dreams a little, and she feels the dark
Encroachment of that old catastrophe,
As a calm darkens among water-lights.
The pungent oranges and bright, green wings
Seem things in some procession of the dead,
Winding across wide water, without sound.
The day is like wide water, without sound,
Stilled for the passing of her dreaming feet
Over the seas, to silent Palestine,
Dominion of the blood and sepulchre.
II
Why should she give her bounty to the dead?
What is divinity if it can come
Only in silent shadows and in dreams?
Shall she not find in comforts of the sun,
In pungent fruit and bright, green wings, or else
In any balm or beauty of the earth,
Things to be cherished like the thought of heaven?
Divinity must live within herself:
Passions of rain, or moods in falling snow;
Grievings in loneliness, or unsubdued
Elations when the forest blooms; gusty
Emotions on wet roads on autumn nights;
All pleasures and all pains, remembering
The bough of summer and the winter branch.
These are the measures destined for her soul.
III
Jove in the clouds had his inhuman birth.
No mother suckled him, no sweet land gave
Large-mannered motions to his mythy mind.
He moved among us, as a muttering king,
Magnificent, would move among his hinds,
Until our blood, commingling, virginal,
With heaven, brought such requital to desire
The very hinds discerned it, in a star.
Shall our blood fail? Or shall it come to be
The blood of paradise? And shall the earth
Seem all of paradise that we shall know?
The sky will be much friendlier then than now,
A part of labor and a part of pain,
And next in glory to enduring love,
Not this dividing and indifferent blue.
IV
She says, “I am content when wakened birds,
Before they fly, test the reality
Of misty fields, by their sweet questionings;
But when the birds are gone, and their warm fields
Return no more, where, then, is paradise?”
There is not any haunt of prophecy,
Nor any old chimera of the grave,
Neither the golden underground, nor isle
Melodious, where spirits gat them home,
Nor visionary south, nor cloudy palm
Remote on heaven’s hill, that has endured
As April’s green endures; or will endure
Like her remembrance of awakened birds,
Or her desire for June and evening, tipped
By the consummation of the swallow’s wings.
V
She says, “But in contentment I still feel
The need of some imperishable bliss.”
Death is the mother of beauty; hence from her,
Alone, shall come fulfilment to our dreams
And our desires. Although she strews the leaves
Of sure obliteration on our paths,
The path sick sorrow took, the many paths
Where triumph rang its brassy phrase, or love
Whispered a little out of tenderness,
She makes the willow shiver in the sun
For maidens who were wont to sit and gaze
Upon the grass, relinquished to their feet.
She causes boys to pile new plums and pears
On disregarded plate. The maidens taste
And stray impassioned in the littering leaves.
VI
Is there no change of death in paradise?
Does ripe fruit never fall? Or do the boughs
Hang always heavy in that perfect sky,
Unchanging, yet so like our perishing earth,
With rivers like our own that seek for seas
They never find, the same receding shores
That never touch with inarticulate pang?
Why set the pear upon those river-banks
Or spice the shores with odors of the plum?
Alas, that they should wear our colors there,
The silken weavings of our afternoons,
And pick the strings of our insipid lutes!
Death is the mother of beauty, mystical,
Within whose burning bosom we devise
Our earthly mothers waiting, sleeplessly.
VII
Supple and turbulent, a ring of men
Shall chant in orgy on a summer morn
Their boisterous devotion to the sun,
Not as a god, but as a god might be,
Naked among them, like a savage source.
Their chant shall be a chant of paradise,
Out of their blood, returning to the sky;
And in their chant shall enter, voice by voice,
The windy lake wherein their lord delights,
The trees, like serafin, and echoing hills,
That choir among themselves long afterward.
They shall know well the heavenly fellowship
Of men that perish and of summer morn.
And whence they came and whither they shall go
The dew upon their feet shall manifest.
VIII
She hears, upon that water without sound,
A voice that cries, “The tomb in Palestine
Is not the porch of spirits lingering.
It is the grave of Jesus, where he lay.”
We live in an old chaos of the sun,
Or old dependency of day and night,
Or island solitude, unsponsored, free,
Of that wide water, inescapable.
Deer walk upon our mountains, and the quail
Whistle about us their spontaneous cries;
Sweet berries ripen in the wilderness;
And, in the isolation of the sky,
At evening, casual flocks of pigeons make
Ambiguous undulations as they sink,
Downward to darkness, on extended wings.
Harmonium (Poetry Foundation)
MATÍ DE DIUMENGE
I
Complaences de barnús, i després
cafè i taronges la cadira al sol,
llibertat verda com les cacatues,
i així, damunt l’alfombra, dissipar
el sant silenci del vell sacrifici.
Ella que somieja i sent la fosca
usurpació de l’antiga catàstrofe,
calma que s’enfosqueix entre llums d’aigua.
Picants taronges i ales verd-lluentes
semblen anar en processó de difunts,
serpentejant per l’aigua, i en silenci.
Un dia que és com l’aigua que, en silenci,
s’aquieta als passos que ella, somniosos,
fa al mar vers la callada Palestina,
domini de la sang, també sepulcre.
II
¿I ella, per què ha d’entregar-se als difunts?
¿Què és la divinitat si pot mostrar-se
tan sols en ombres callades i en somnis?
¿Ella, no pot trobar al comfort del sol,
o en fruits picants i verds lluents, tampoc
en bàlsams ni en la bellesa del món,
res d’un valor semblant a la idea d’un Cel?
L’ha de dur en ella, la divinitat:
passions de pluja, esprit de neu que cau;
laments en soledat, desapagades
eufòries quan el bosc floreix; ventades
d’emocions –carrers molls, nits de tardor–;
tots els plaers, tots els dolors amb què es recorden
les rames de l’estiu, les branques de l’hivern.
Són mesures que busquen la seva ànima.
III
Nasqué inhumanament, Júpiter, dalt dels núvols.
No l’alletà cap mare, cap dolç país va dar-li
moviments elevats per la seva ment mítica.
Es mogué entre nosaltres, com un rei murmurant
que es mogués, majestuós, enmig dels seus servents,
fins que la nostra sang, mesclada, virginal,
amb el Cel, sadollés el desig de manera
que els servents ho veiessin als estels.
¿La sang, ens pot fallar? ¿O pot ser que esdevingui
la sang del paradís? ¿I pot ser que la terra
sembli tot el que ens cal saber del paradís?
El cel serà, llavors, més amigable que ara,
una part amb esforç i una part amb dolor,
i el preludi gloriós de l’amor perdurable,
i no aquest blau separador i apàtic.
IV
Ella diu: “Veus, m’alegra veure els ocells que es lleven
i, abans d’aixecar el vol, testen la realitat
dels camps boirosos amb preguntes dolces;
¿però quan els ocells marxen, i els camps càlids no tornen
mai més, on és, llavors, el paradís?”
No existeix ni l’encalç de profecies,
ni cap vella quimera de sepulcre,
ni una cova daurada, ni cap illa
melodiosa que és llar dels esperits,
ni cap sud visionari, ni cap palmera amb núvols
perduda al cim del Cel, que ha persisit
com la verdor d’abril; o que persistirà
com els ocells que es lleven quan ella els rememora,
o quan ella desitja junys i vespres, empesa
per un fet consumat: l’aleteig d’orenetes.
V
Ella diu: “Però em fa falta, tot i que això m’alegra,
una felicitat que no s’acabi.”
La mort és la mare de la bellesa; i, perxò, tan sols d’ella
prové l’acompliment dels nostres somnis
i desitjos. És ella la que escampa les fulles
de l’extinció segura al nostre corriol,
corriol trist, malalt, i als altres corriols
on van sonar els metalls del triomf, o bé on l’amor
xiuxiuejava fent curt de tendresa,
però ella també és qui fa que, al sol, el salze tremi
per les donzelles que miren i seuen
damunt d’una herba retuda als seus peus.
I fa que els nois apilin prunes i peres fresques
en un platot tronat. Les donzelles les tasten
i amb passió s’abandonen per les fulles esparses.
VI
¿No hi canvia la mort, al paradís?
¿Hi cauen mai els fruits madurs? ¿Les branques
s’hi alcen plenes buscant sempre aquest cel perfecte,
immutables, com ho és la terra que es desgasta
amb rius com els rius nostres que van a buscar mars
que mai no troben, com les costes que es retiren
i mai no les atrapen les punxades deformes?
¿Per què situar les peres a les ribes dels rius
o perfumar les costes amb l’olor de les prunes?
Ai las, ¡que s’hi vesteixin amb els nostres colors,
amb els teixits sedosos que fan les nostres tardes,
que pessiguin les cordes dels insípids llaüts!
La mort és la mare de la bellesa, mística,
i, en el seu pit ardent, hi concebem les nostres
mares terrals que esperen, sense poder dormir.
VII
Lleugers, i turbulents, cantant, un rotlle d’homes
en un matí d’estiu proclamaran orgiàstics
la seva esponerosa devoció pel sol,
no com a un déu, sinó a com seria un déu
despullat enmig d’ells, com una font salvatge.
El seu cant devindrà un cant del paradís,
emanat de la sang, i retornat al cel;
i en el seu cant hi haurà, de veu en veu,
el llac ventós on son senyor es delecta,
arbres com serafins, turons fent l’eco,
i el cor perdurarà per molt de temps.
Coneixeran la germanor celeste
d’homes mortals i de matins d’estiu.
I allà d’on vénen i allà on aniran,
damunt dels peus, hi duran la rosada.
VIII
Ella sent, just damunt l’aigua callada,
la veu que diu: “La tomba a Palestina
no és pòrtic per esperits persistents.
Sepulcre de Jesús, és on reposa.”
Vivim en un vell caos, el del sol,
la vella servitud de nits i dies,
la solitud de l’illa, abandonada, lliure,
enmig d’una aigua extensa, indefugible.
Cérvols per les muntanyes, guatlles fent-nos
xiulades espontànies al damunt;
móres dolces al mig de la malesa;
al vespre i, en l’isolament del cel,
estols esparsos de coloms que fan
ondulacions ambigües quan s’enfonsen
de ple en l’obscuritat, ales esteses.