370 BCE
[Què volem pel noi que estimem? que satisfaci el nostre plaer? el seu bé? Ens hauríem de regir pel seny i l’interès, o per l’impuls de l’amor?] ens movem per dues coses, El desig i el seny . El desig, la bogeria de l’amor, és bona o dolenta? És un regal dels déus (La bogeria).
Com s’explica això? podem veure L’ànima com el carro de cavalls . L’ànima seria immortal i es mouria pel cel gràcies a les ales, però quan domina el cavall dolent, aquestes s’atrofien i caiem. Si puguessim estar el cel, amb les nostres ales, podríem contemplar el lloc supraceleste .
La visió d’un cos bell ens desperta el record de la condició divina perduda. El cavall rebel s’inclinaria només pel plaer, el cavall bo per la bellesa de l’ànima (inspiració divina, bogeria), i si l’àuriga aconsegueix controlar el carro, tornen a créixer les ales i les ànimes poden tornar al cel.
Les ànimes es poden guiar i persuadir amb discursos, usant la retòrica. El filòsof és un fabricant de discursos educadors, discursos que poden ser oberts, en forma de diàleg, o tancats.
Cal considerar que en cada u de nosaltres hi ha dos principis que ens governen i ens dirigeixen, els quals seguim allí a on ens dirigeixin: l’un és el desig natural de plaers, mentre que l’altre és una opinió adquirida que aspira al que és millor.
“Els béns més grans se’ns produeixen mitjantçant el deliri, que constitueix sens dubte un do que atorga la divinitat.”
El do de la profecia d’Apol·ló, els rituals místics de Dionisos per alliberar-se de les penes del present, la inspiració poètica de les muses, l’amor d’Afrofita.
“Imaginem, doncs, que s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parellad e cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’0aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altra és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable”.
Heus aquí, doncs, el gran monarca del cel, Zeus, que conduint el seu carro alat avança en primer lloc, ordenant i vigilant totes les coses. Després d’ell ve l’exèrcit de déus i de dimonis, distribuïts en onze grups, car Hèstia roman sola a la casa dels déus, els quals han estat posats en nombre de dotze com a déus que comanden, dirigeixen els grups, cadascun al lloc que li ha estat assignat. Són nombroses aleshores les visions benaurades i les evolucions que s’ofereixen a l’interior del cel, quan la nissaga de déus feliços hi circula, fent cadascun el que ha d fer, seguits per aquells que en tot cas vulguin i puguin, car l’enveja resta fora del cor diví. Tanmateix, quan se’n van als festins i al banquet, marxen cap els cims encrespats, per la part més alta de la volta que sosté el cel, on certament els carros dels déus, ben equilibrats i de bon comandament, avancen fàcilment, mentre que els altres ho fan amb gran esforç, car el cavall de tendència dolenta tira cap avall, inclinant el carro cap a la terra i atordint la mà d’aquell dels aurigues que no ha sabut domar-lo correctament. És allí on l’ànima es troba davant del seu combat penós i suprem. Car aquelles que s’anomenen immortals, un cop han arribat al cim, avancen cap a fora, s’alcen sobre l’esquena de la volta celeste i allí, dempeus, emportades per l’òrbita del moviment circular, contemplen el que es troba fora del cel.
El lloc supraceleste, cap poeta d’aquesta terra l’ha cantat ni l’arribarà mai a cantar dignament. Amb tot, heus aquí el que l’ocupa, car s’ha de gosar dir el que és veritable, sobretot quan es parla de la veritat. En efecte, l’essència que no té color, que no té figura, que tampoc no pot ser tocada, l’essència realment existent, que només pot ser percebuda per la intel·ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència, és allò que ocupa aquell lloc. Com que la ment divina es nodreix d’intel·ligència i de ciència pura, com també la ment de tota ànima que està disposada a rebre l’aliment que li conté, en veure al cap del temps l’ésser, s’omple de joia i en aquesta contemplació de la veritat troba el seu aliment i la seva delícia, fins que el moviment circular en la seva òrbita el retorna al mateix punt. Ara: en aquest període contempla la justícia en si mateixa, contempla també la sensatesa, contempla també la ciència, no pas aquella en la qual és present el fet d’esdevenir, ni aquella que és diferent segons sigui diferent l’ésser d’aquells éssers que nosaltres anomenem reals, sinó aquella que és ciència del que veritablement és ésser. Alhora, un cop ha contemplat de la mateixa manera tots els altres éssers que veritablement són i se n’ha delectat, s’enfonsa de bell nou a l’interior del cel i torna a casa seva. Quan ja hi ha arribat, l’auriga, tot posant els cavalls davant el pessebre, els serveix ambrosia i després els abeura amb nèctar.
Tal és, doncs, la vida dels déus …”