1808 Els valsos a Viena, l’Apollo Hall i els Tivoli Pleasure Gardens. The massive Apollo Hall became the center of the waltz craze in Vienna from 1808–1812. The Apollo had five large ballrooms and forty-four other public rooms, in addition to three glass houses, thirteen kitchens, an artificial waterfall, a lake with live swans, and flowers and trees that bloomed year round. Everything in the Apollo was done on a grand scale. One chandelier in the dining room held 5,000 candles. The musicians were tastefully hidden so that as the elite of Vienna swirled around the floor, the melodic strains of the waltz seemed to float down from the sky itself. Opened on January 10, 1808 to celebrate the engagement of the Emperor Francis I to his third wife, Princess Maria Ludovica d’Este, the Apollo Palace could accommodate up to 5,000 patrons. The entrance fee for the inaugural soirée was 25 guilders, an exorbitant sum in those days. The dancing hall catered to the wealthiest citizens of Vienna, and stories were shared of members lighting cigars with burning bank notes.
The Tivoli Pleasure Gardens, which opened in September of 1830, was another popular spot for waltzing. The gardens contained a spectacular colonnaded dancing pavilion that overlooked all of Vienna. One of the added attractions at the Tivoli was a toboggan-like chute with four tracks that allowed sixteen carriage-type cars mounted on sledges to speed excited patrons up and down.
[Tango, Buenos Aires: Club Sin Rumbo]
El jazz
[New Orleans i els vaixells del Mississipi?]
NYC: Roseland Ballroom amb Fletcher Henderson, Cab Calloway i Duke Ellington al Cotton Club, i Chick Webb al Savoy Ballroom.
Kansas City: Count Basie i Mary Lou Williams a a l’orquestra d’Andy Kirk.
Memphis: Jimmy Lunceford
Chicago: Earl Hines actua al Grand Terrace Cafe a Chicago.
[ hi ha llocs emblemàtics pel ball a l’època del rock’ n roll?
Infantesa. Adolescència. Adult1. Adult2. Adult3. Moviments i música.
Infantesa
Recordo una actuació del Rius i Taulet en què anàvem disfressays de xinets i fèiem una petita coreografia.
Adolescència
1971 Festes d’adolescents: rock “suelto”, Let it be amb Lolita Queralt. Rock i sardanes a Solius.
1973 Descobriment del jazz. Ballant els matins a casa amb les peces d’orgue de Fats Waller. Solo en un concert de jazz a la facultat de Física. Una verbena on l’Ana Barjau anava en un vestit llarg. Curs de claqué amb AB.
Adult1
1982 Balls de saló amb Pilar , Vicenç a l’escola de la Mariona Cortés, rock, foxtrot, vals, bolero, chachacha, tango, pas doble. Recordo un “Sex machine” de James Brown a una discoteca de Francesc Macià. Balls amb la Teresa i la Maria havent sopat a Castellar. Balls sol al garatge, recordo “Here comes the Parade” de Harry Connick, o el “Quick silver” d’Art Blakey.
1997 Balls al matí al Parc de l’Oreneta amb N. Classe particular de claqué.
Adult2
2000 Lindy Hop amb la Nathalie. Claqué amb la Cristina. A partir de 2007
2007 Balboa amb Albert i Glòria. ( Blandine). Classe oberta de blues a SM i Spank the Baby (Júlia). començo a anar sol a les jams. Balboa. DJ. Blues. Teatreneu.
DJ al Maremagnum. Jams al Parc de la Ciutadella, Virreina, Colla de MartaL
2010. Iniciació Laia
2014: Dansa clàssica per adults amb la Mar Gómez. Swing, amistat amb la Judit Bessó. Balboa, Lindy al Parc, Marula, Mnac, Virreina.
2015: Segueixo el ballet i començaré Gafieira amb la Judit. Swing al DIO, la Virreina i unes sessions al MNAC on aniré després de visitar el museu. Jams de blues a l’Estació.
Adult3
Segueixo un temps el ballet i la Gafieria però ho acabo deixant. Curs de shag. Bebop amb Aline Sokulska i sessions de Jazz Beetween. Ball sol a casa a mitja tarda. Festivals, Cocoa, BLE, Copenhaguen. Participació a la BCNswing. WestCoast a SwingCats.
2016: Ha tancat l’escola Rosita Mauri i començo a Rítmic on inicialment hi ha la Mar, que després no seguirà però mantindré el curs amb la jove Melanie, i tot de noietes joves que a sobre són campiones de gimnàsia rítmica! Em costa seguir la classe però em tracten amb afecte. També em costa el curs de Gafieira, algunes ballades al Marula i a sant Boi. Swing a Virreina, Sedeta, DIO, Te Aroha.
2017: Dansa al Centre Moral del Poblenou, un nivell molt alt, em cobren de més i ho deixo. Gafieira fins a l’estiu. Swing, cubs, BLE, blues a la llum de la lluna a Badalona. L’Estació.
2018: Curs de Shag a Spank the Baby i a SwingManiacs amb l’Elisabet. Barrejar jazzsteps i lindy amb l’Alba. Jam bebop amb l’Alina Sokulska, sessió al Freedonia.
2019: Festivals Cocoa, el BLE, el Dragtheblues i el Winterswing a Lausanne. Alguns Jazzbetween. BAll lliure amb la Paula. Al Design Market inesperat amb Laura.
2020: Una classe de Giant Steps amb l’Alina Sokulska. Enyoro el ball que es va interrompre el març. A casa faig “dansa clàssica”, aprenc el shim sham i el moonwalk.
2024. Un trimestre de WestCoast amb l’Elisabet a SwingCats.
Moviment i música
Caminar a Leipzig escoltant la cantata bwv 008 de Bach
Dansa implícita als museus amb mjq o mompou
Córrer muntanya avall a Patagònia i Zermatt amb el Chuck’s Beat de Bo Didley,
Passes clandestines al garatge quan deixava la bicicleta tornant de treballar
Córrer els matins amb playlists de jazz, la celta, la húngara
[La poesia lírica grega, i la xinesa, expressen sentiments universals com l’efímer i la brevetat de la vida, o l’amor]. (Brit): A la Iliada trobem els déus manipulant els humans a través de les seves emocions. (CGPT)En general a l’èpica no hi trobem una descripció dels pensaments interiors però s’infereix a partir de les accions. [com la tristesa i ira d’Aquiles per la mort de Patrocle, l’enveja en les discussions per armes i esclaves, el desig d’Ulisses per seguir el cant de les sirenes]. El mateix passaria a les tragèdies. A la literatura cavalleresca, la Divina Commedia o el romanç amorós, els personatges encarnen virtuts, defectes o sentiments però sense arribar a una descripció. En Shakespeare i Cervantes hi trobem monòlegs que revelen els sentiments i conflictes interiors.
Però no és fins al s18 que apareix la novel·la amb Pamela (1740) i Clarissa (1748) de Samuel Richardson que, en forma epistolar, els personatges descriuen les seves emocions. Al s19 amb Jane Austen, Fyodor Dostoevsky, Leo Tolstoy, George Eliot, i en especial la “Madame Bovary” de Gustave Flaubert, la vida interior interior dels personatges és explorada en detall. Al s20, James Joyce (Ulysses, 1922) i Virginia Woolf (Mrs. Dalloway, 1925) intenten seguir instant a instant el Corrent de consciència.
[llegint podem suposar les emocions dels personatges i empatitzar] Poesia per tema
Gèneres
Llibres
Les llibreries solen presentar les obres de ficció en les categories:
Literatura
Ficció històrica
Ciència ficció i fantasia. Arthur C. Clarke. Isaac Asimov. Robert Heinlein. Becky Chambers.
Thriller i suspens:
Romàntica
Misteri i crim: Conan Doyle, Sherlock Holmes. Philip Marlowe. John Le Carré.
Joves (Young Adult)
Amb les possibilitats d’autopublicació del llibre electrònic l’oferta s’ha diversificat en milers de microgèneres, acció i aventura, bèliques, històries nàutiques, epistolars, gòtica, mèdiques, Far West, Feel Good, Religiosa i espiritual, rural, sàtira i humor, terror, vida urbana. [Hi ha com una coevolució en que els autors s’adapten a les tendències dels lectors i aquestes van trobant els seus nínxols particulars.
(CGPT) Amazon parteix de la classificació de la indústria de publicació BISAC, que té unes 4000 categories , i segons estudis d’indústries orientades a KDP (Kindle Direct Publishing) com KPD Rocket o Kindlepreneur, l’hauria expandit fins a unes 16000. Els autors inclouen les paraules clau que guien els potencials lectors cap al nínxol corresponent.
(NewYorker 2021 sobre com Amazon ha canviat la manera d’escriure novel·les. Vox 2024 sobre la indústria de generar novel·les assistit per intel·ligència artificial. )
Cinema
Als videoclubs, i ara a venda de dvds, hi havia categories com
Acció i aventura: Die Hard 1988
Animació: Tom&Jerry, Jungle Book
Ciència ficció: Blade Runner
Comèdia
Drama
Fantasia
Infantil i familiar
Policíaques
Romàntiques
Terror i sobrenatural
Thriller
Igual que amb Amazon i el Kindle, Netflix classifica uns 4000 films i 2000 programes de televisió en unes 3000 categories.
[Podem especular que cada gènere serveix a un determinat tipus d’emoció. La ficció romàntica a l’amor, acció i bèl·lica a la ira, el thriller i el terror a la sorpresa, en ocasions a tendències violentes i sàdiques, l’eròtica al plaer sensual, les policíaques, una barreja d’interès humà i intel·lectual, el drama per l’empatia, i experimentar les penes i alegries dels personatges. A la ciència ficció vivim móns millors o pitjors que el que vivim, proveïnt una fuga de la realitat que ens sembla grisa i poc interessant. A vegades la manipulació emocional és molt òbvia. Moltes pel·lícules d’acció comencen presentant un personatge que comet accions abominables, fent créixer el desig que algú li trenqui la cara. I quan finalment l’heroi se’l carrega en la lluita final, sentim una satisfació (la catarsi d’Aristòtil). És un recurs barat aixecar l’interès de l’espectador amb el risc d’una catàstrofe, un terratrèmol, un avió oi vaixell que s’estavellarà. L’amenaça a la destrucció de tot el món és gairebé sinònim de film dolent. O bé quan es pretén commoure l’espectador amb situacions òbviament emotives com les malalties d’algú estimat, a les novel·les o sèries d’hospitals, per exemple. Isabel Coixet a “Cosas que nunca te dije”.
El consum de ficció associat a les emocions encaixa bastant amb la teoria de Freud que els nostres desigs es desplacen al pla imaginari.
I una classificació per estats d’ànim o activitats:
Chill
Happy
Sad, “coping loss”
Party, “dancing”
Workout
Focus
Romantic
Sleep
Després aquestes es desgranen en potser 5000 subcategories diferents que els permeten fer playlists ajustades als interessos de cada usuari i, més important, al seu estat emocional del moment, amb la qual cosa té informació sobre l’estat d’ànim dels seus 200M d’usuaris.
Segons l’article del MIT, hi ha 6291 microgèneres.
Assaig de playlist:
Mysterium tremens: Bach, Passions. Rèquiem de Mozart
[Omès per la Britannica] (CPGT) Hi ha estudis amb evidències de com la música indueix a diferents emocions en funció del tempo, el ritme, la tonalitat major o menor, les melodies previsibles o inesperades, harmonia consonant o dissonant, la dinàmica. [De sempre s’ha fet servir tambors per animar els soldats dels exèrcits, balades per la tendresa, música alegre per la dansa] (Estudis de Gabrielsson and Lindström 2001, Juslin and Laukka 2003, Koelsch et al. 2005, Hunter, Schellenberg, and Schimmack 2008).
Plató a la República descriu quines emocions corresponen a cada escala (Música a l’antiguitat). Les modernes també tenen associat un aspecte emocional.
Podríem assajar una taula d’adjectius com la que fem servir a l’hora d’avaluar els vins?
el ritme, lent ràpid, pesant o lleuger (avancem ràpid, un pas tranquil però ferm, o ens arrosseguem), obstinato que indica un destí indefugible.
el volum, fort o fluix
seguit i decidit, dubitatiu
“textura espessa” / clara, segons si hi ha molta densitat d’instruments i so, o bé si hi ha silencis (immobilitat intercalada)
la melodia i l’harmonia,
Tant la música com la dansa expressen emocions, estats d’ànim, són reconeixibles frases que evoquen una explosió d’energia i alegria vs fatiga i tristesa, afecte suau o agressió furiosa. Es poden fer correspondre amb les emocions bàsiques identificades pels psicòlegs? Podem assajar quina mena de moviment o frase musical hi associaria un músic o coreògraf?
Sorpresa: interrupció del moviment, salt, o caiguda /
Ira: moviment d’aproximació, braços agressius / ritme brusc, volum alt
Disgust: moviment d’allunyament, evitar mirada / to menor? final brusc?
tristesa: moviment lent, cercles dubitatius, caiguda a terra
Por: semblant al disgust?
A les coreografies de ballet hi ha un repertori de gestos que vénen del llenguatge emocional, recollir-se amb els braços creuats, acollir amb els braços oberts, assenyalar, mirar …
Després potser hi hauria músiques i moviments que suggeririen sentiments i emocions que no hem tingut mai de manera natural, com un nou món a descobrir.
Podríem concebre un projecte semblant al dels temes de la poesia lírica? Intentar classificar frases musicals i de dansa d’acord amb la mena d’emoció que expressen?
[ Certa música ens fa ballar, l’Ave Maria de Schubert ens posa la pell de gallina i gairebé ens fa saltar les llàgrimes potser un sentiment alhora de bellesa i de com n’és de fràgil]
[Els balls de saló, tenen emocions associades? El tango i els flamenc són més seriosos i passionals. El blues, més íntim i sensual. En el swing, es somriu. ]
El déu hindú Shiva en la forma de ballador còsmic (nata=dansa, raja=senyor)
(EB) In the most common type of image, Shiva is shown with four arms and flying locks dancing on the figure of a dwarf, who is sometimes identified as Apasmara (a symbol of human ignorance; apasmara means “forgetfulness” or “heedlessness”). Shiva’s back right hand holds the damaru (hourglass-shaped drum); the front right hand is in the abhaya mudra (the “fear-not” gesture, made by holding the palm outward with fingers pointing up); the back left hand carries Agni (fire) in a vessel or in the palm of the hand; and the front left hand is held across his chest in the gajahasta (elephant-trunk) pose, with wrist limp and fingers pointed downward toward the uplifted left foot. The locks of Shiva’s hair stand out in several strands interspersed with flowers, a skull, a crescent moon, and the figure of Ganga (the Ganges River personified as a goddess). His figure is encircled by a ring of flames, the prabhamandala.
In the Nataraja sculpture, Shiva is shown as the source of all movement within the cosmos and as the god whose doomsday dance, represented by the arch of flames, accompanies the dissolution of the universe at the end of an eon. His dance of creation is said to have been performed in Chidambaram (an important Shaiva centre in South India), a place that is identified with both the centre of the universe and the human heart. The gestures of the dance represent Shiva’s five activities (panchakritya): creation (symbolized by the drum), protection (by the “fear-not” pose of the hand), destruction (by the fire), embodiment (by the foot planted on the ground), and release (by the foot held aloft).
Dansa tribal: per afavorir les collites, la fertilitat, la renovació anual de la naturalesa en el cicle de les estacions. Per animar els guerrers. [indis americans, Àfrica, Haka maorí]
Egipte: Hi ha pintures i escrits de dansa religiosa amb el sacerdot representant déu. Hi ha evidències de dansa del ventre, de caràcter eròtic, amb ballarines especialitzades per entretenir els rics. També acrobàcies com a les danses adagio. [ ].
Grècia clàssica: (EB) Van rebre influència dels egipcis. Hi havia danses rituals religioses a Apol·ló, i a Dionís. (Plató fou un teòric de la dansa). Una de les nou muses que inspiren les arts està dedicada a la dansa, Terpsichore . Pyrrhiche, danses que evoquen el combat. Dansa ecstàtica entre els seguidors de Dionisos, primer les dones i després homes representant sàtirs. Algunes d’aquestes danses van ser l’embrió del teatre.
Roma: (EB) la noblesa romana no veia la dansa amb bons ulls però no van poder frenar la influència grega. La representació d’obres amb gestos, pantomimi, es va fer popular.
Danses jueves esmentades a l’antic testament.
Dansa clàssica índia: Es remunta potser al 1000 BCE. La dansa representa llegendes hindus amb codi de gestos molt elaborat. S’ha propagat a tota la zona d’influència hindu i budista al sudest asiàtic. [ ]
(EB) Els pobles germànics tenien danses de fertilitat i de guerra en el marc de les seves religions no cristianes. L’església catòlica, d’una banda s’hi oposava, com Sant Agustí, pel fet de ser una manifestació del desig i la luxúria. Però Sant Basili de Cesarea el 350 deia que era l’activitat més noble dels àngels. I Dante també els faria ballar. Les danses de les religions paganes van passar a ser seculars quan aquestes van ser substituides pel cristianisme. Va començar la divisió entre la dansa social participativa i la dansa com a espectacle executada per un especialista, un joglar o comediant.
Danses d’èxtasi. Ball de Sant Vitus (masses de gent saltaven i ballaven com a posseïts als segles XIV i XV a Alemanya i Itàlia [un antecedent de les rave?]. Totentanz a Alemanya (La dansa de la mort a Verges).
Al segle XII la societat estava dividida en noblesa, pagesia i clergat. La noblesa, inspirant-se en els ideals cantants pels trobadors ballaria danses elegants en parella evocant l’amor cortesà. La pagesia en canvi ballaria en cercle, sovint agafats de les mans i a vegades cantant.
Basse dance, ballo [ ] Aquest era el ball social més extès, en un ritme pausat. Sovint es combinava amb el saltarello (haute dansa) o el Tourdion, de ritme més viu. És el precursor de la pavana. Originat a la cort de Borgonya i estès després a tota França.
s.XII Sufís Pels místics sufís, la dansa giratòria és uan forma de meditació. Una branca [ ]
Flamenco (EB): Ball del sud d’Espanya que seria el resultat de la trobada entre els inmigrants romanís, o gitanos, procedents del Rajasthan, i la cultura jueva i mora.
RENAIXEMENT
Amb el renaixement, Itàlia passa a ser el centre de l’evolució de la dansa substituint a França . A les diferents corts els joglars muntaven espectacles sofisticats per a les celebracions. Apareix al figura del “mestre de dansa”. El 1416 Domenico de Piacenza publica el primer tractat de dansa a Europa: De arte saltandi et choreas ducendi.
A partir de danses populars van evolucionar balls més sofisticats i formes musicals, com el Branle a França i la Morisca a Espanya, la jiga, la canaria i altres. La Sarabanda i la xacona originàriament eren danses populars a les colònies espanyoles, d’influència afroamericana, que van fer-se populars a tot Europa [com el jazz 400 anys després!]. El 1588 Thoinot Arbeu publica la Orchésographie on es descriu el tipus de ball i música que correspon a la la basse danse, pavanes, galliard, volta, courante, allemande, gavotte, canarie, bouffon, moresque i diferents variacions de branle. (la forma musical de la suite de danses).
Inicis del ballet: Caterina de Médicis es casa amb el rei Henri II i introduirà a la corta francesa els espectacles d’Itàlia fent venir el músic Baltasar Beaujoyeulx que el 1581 crearà el que es considera el primer ballet, en la forma de ballet de cour, combinant coreografia i narrativa en un espectacle de cinc hores.
Segles XVII i XVIII
A França la dansa esdevindrà molt popular. Estèticament es reacciona al manierisme i exageració del barroc amb un suposat retorn a la simplicitat, el rococó.
BALLET
(inicis del ballet 1550 – 1830) Amb Louis XIV (1638-1715) el ballet es consolida. En l’espectacle le ballet de la nuit, de 12 hores, apareixia ballant representant el déu Apol·ló. El 1661 Louis XIV funda la Académie Royale de danse. Apareixen tractats i escrits com Orchésographie de Arbeau i la Choréographie ou l’art de décrire la danse de Raoul Feuillet on ja es defineixen els termes dedans i dehors per la posició del cos. El ballet es va professionalitzant i deixarà de ser un acompanyament decoratiu de representaciosn teatrals per constituir un espectacle independent.
A partir de 1700 el ballet i el ball social seguiran camins separats.
BALL SOCIAL
A la cort de Versailles es ballava una suite de danses, començant per un Branle encapçalat pel rei. Seguia una Courante, que s’havia tornat més lenta. La gavota es ballava en cercle, fent cada parella un petit solo. A vegades seguia una Allemande, ball procedent d’Alsàcia, amb la dona recolzada al braç de l’home. Relacionada amb el ländler, serà un precursor del vals. Però la forma més popular era el minuet. Venia del del Poitou i el nom derivava de “pas menu”, pas petit.
A Anglaterra el ball es democratitza. Playford publica el 1760 The ENglish Dancing Master amb moltes danses populars, com la “Morris dance”. S’extendrà entre les classes burgeses i populars a Europa. La contredanse anglaise indicant dos línies de balladors cara a cara, la contredanse française, en rotllana.
Amb la revolució francesa, la vida de cort que propiciava el minuet va quedar obsolet. Com altres aspectes de la cultura romàntica, en literatura i pintura, el vals va venir d’Alemanya, concretament del sud. Allà i a Àustria eren populars els ländler, dreher o deutscher, on les parelles ballaven alegres amb més llibertat. Sense les regles dels mestres de dansa, el vals permetia més expressivitat i entregar energia amb passió. Viena en va ser la capital i des d’allà es va extendre a tot Europa. Juntament amb el vals es van fer populars danses que venien de Bohèmia com la polca, que en forma accelerada es deia galop, i la mazurka, procedent de Polònia.
Els ideals de naturalitat, passió i expresivitat passaran a dominar el ballet, contraposat a les convencions preexistents. El 1760 Noverre havia publicat Lettres sur la danse et sur les ballets on ja intentava renovar el ballet. El ballet romàntic poblarà els escenaris d’esperits de la natura, fades i sílfides. Millora la tècnica de les ballarines femenines que agafaran el protagonisme que abans tenien els masculins. Ballet blanc amb les ballerines de blanc i presència “d’esperits” (Giselle)A la Sylphide apareix per primer cop el balla amb puntes i tutus llargs i blancs amb Marie Taglioni. Canvis tècnics amb la il·luminació amb gas. Auguste Bournonville i Jules Perrot són els principals coreògrafs.
El ballet romàntic i Paris perden força però arriba una època d’esplendor a Rússia amb els coreògrafs francesos Marius Petipa i Jules Perrot a la cort dels tsars Romanov a Sant Petersburg i Moscú. Torna el paper del protagonista masculí. Anna Pavlova, Vaslav Nijinsky.
ALTRES ESPECTACLES
Apareix el genere de l’opereta, espectacles musicals de caràcter còmic que acostumaven a tenir números de dansa. A Viena es representaven a la Volksoper mentre que l’òpera “sèria” es feia a la Staatsoper. Seguia la tradició de la commedia dell’arte italiana, el Vaudeville francès, o l’English Ballad. A França l’autor més cèlebre va ser Jacques Offenbach amb l’Orphée aux enfers (1858), a Anglaterra W.S. Gilbert and Arthur Sullivan. 82).
L’espectacle de music hall amb balls com el can-can, sense les pretensions d’art del ballet, es va fer molt popular a Paris.
A Amèrica hi havia molta varietat d’espectacles, amb minstrel shows, vaudeville, inicis del tap dance i soft-shoe a partir de dansa irlandesa. Els blancs imitaven els negres i els seus balls pintant-se la cara, i els negres estrafeien els blancs creant noves danses com el cakewalk.
Segle XX
El nou segle veurà el ballet renovat pels Ballets russes de Diaghilev establert a París. Després de la segona guerra mundial Londres i New York emergeixen com a centres de creació. Es considera que la dansa expressi emocions enlloc de narrar una història. Des de 1975 els coreògrafs busquen cada cop més sorprendre amb quelcom nou i original.
El ball social viurà grans canvis. L’Europa i Amèrica d’abans de la guerra segueix amb els valsos i galops alhora que intenta reviure el minuet i la pavana. Però aviat tot quedarà desplaçat per la irrupció de música i balls de sudamèrica i afroamericana.
Als teatres de New York, al barri de Broadway, apareix un nou tipus d’espectacle, el musical, hereu de l’opereta però amb temes i música específicament americans, que no imitaven les operetes europees. Tant la música com el ball acabaran incorporant molts elements del jazz. La música de compositors com Jerome Kern, Rodgers&Hart, Cole Porter, Hammerstein, Iving Berlin o George Gershwin aportarà temes que es consolidaran també fora dels escenaris entre els intèrprets de jazz. El ball serà molt important i hi hauran elaborats números de tap dance i acrobàcia.
Als anys ’30 es comencen a filmar películ·les musicals. Busby Berkeley mostra coreografies geomètriques de molts ballarins. Aviat es fan populars les comèdies de l’extraordinari Fred Astaire, de parella amb Ginger Rogers. Aquest gènere permetia evadir-se de les misèries de l’època de la depressió. Després de la segona guerra mundial el gènere es renova, intentant introduir al dansa de manera més natural en la història.
A partir dels ’60 el cinema musical “clàssic” decau [potser degut també a l’evolució del jazz que s’ha dividit en una branca més progressiva i intel·lectual, i el Rhythm&blues que acabarà en el rock’nroll]. Al teatre els musicals continuaran. Als ’90 seran populars els del britànic Andrew Lloyd Weber però queden lluny de la vitalitat del musical americà clàssic.
A Europa havia quedat relegat a Music Hall. A Rússia seguia però es volia alliberar de l’estricta tradició imperial. El 1909 Diaghilev presentà a Paris els Ballets Russes. Després de la revolució de 1917 s’hi van afegir molts ballarins. Va tenir com a principal coreògraf Michel Fokine. Després van venir Vaslav Nijinsky, la seva germana Nijinska i Léonide Massine. Va encarregar música a Stravinsky i va recórrer a autors francesos moderns com Debussy, Ravel o Satie. Va innovar en la posta en escena amb decorats de Picasso, Alexandre Bénois, Matisse, Léon Bakst o Coco Chanel. Algun dels seus ballarins més famosos van ser Vaslav Nijinsky, Anna Pavlova i Tamara Karsavina. Fan gires per tot el món. El 1913 l’estrena del Sacré du Printemps serà un escàndol. Amb la revolució el ballet queda tocat a Rússia, molts dels talents deserten a Europa però aviat els soviets el recuperen com a element cultural tot mantenint la tècnica. Nureyev, Baryshnikov i Makarova desertarien.
A Amèrica Marta Graham i Isadora Duncan trenquen amb la tradició i proposen una dansa més natural que expressi les emocions humanes i que no hagi de ser com una marioneta que executa figures convencionals. Va ser un moviment sobretot de dones. Van buscar inspiració en altres fonts com la dansa oriental o les il·lustracions de dansa en ceràmica grega. Ruth StDenis i Ted Shawn van fundar una escola d’on sortirien Marta Graham i altres. A Alemanya el moviment de l’Ausdrucktanz va tenir com a teòric Rudolf Laban que va inventar un sistema de notació dels moviments.
Marie Rambert introdueix el ballet a Gran Bretanya. El 1940 es crea la Vic Wells amb Ninette de Valois i Frederick Ashton que acabarà essent el Royal ballet.
Les gires dels ballets russos van popularitzar el ballet i apareixen nous centres de creació a New York, Londres i altres llocs. Als USA Balanchine funden el NYC ballet el 1948. El Sadler Wells es convertirà en el Royal Ballet el 1956, Frederick Ashton serà el principal coreògraf. Anthony Tudor el 1957 crearà l’American Ballet Theater. Es fundaran companyies a Stuttgart amb el coreògraf Cranko, Canadà, Cuba, Iran o Beijing. Béjart el ballet de Lausanne. Jerome Robbins crerà coreografies per ballets i musicals. Peter Wright a Londres i Stuttgart. Kenneth Mcmillan. El 1958 Alvin AIey funda el Alvin Ailey American Dance Theater per expressar la cultura afromaericana.
Els coreògrafs volen deixar la seva empremta personal. Es barreja el ballet clàssic i la dansa moderna. [Es renuncia al moviment “bonic” per expressar les emocions humanes] Es reinterpreten ballets clàssics. Twyla Sharp barreja ballet i jazz. William Forsythe. Kennet Macmillan. Jiri Kylian (Netherland Dans Theater). David Bintley (Birmingham ballet). John Neumeier (Hamburg Ballet). Wayne Mcgregor. Christopher Wheeldon.
Ballarins: Barysnikov, Sylvie Guillem, Carlos Acosta, Tamara Rojo
Les companyies russes del Kirov i el Bolshoi van seguir fent gires representant el ballet clàssic amb gran èxit. Londres i New York van continuar amb molta activitat i nous centres arreu del món van anar apareixent. Nous coreògrafs com Marta Graham, Merce Cunningham, Twyla Sharp van introduir innovacions i experiments. Alguns coreògrafs com Jerome Robbins van col·laborar també amb els musicals de Broadway com West Side Story.
BALL SOCIAL
Després de dècades de ritmes sobretot ternaris, arriben ritmes quaternaris sincopats com el two-step el quickstep o el foxtrot, el ragtime, el charleston, el swing, el jitterbug, el lindy hop i el rock’nroll. amb el swing, la música i la dansa evolucionen alhora. Del món llatí, el tango, la rumba i molts altres. La creativitat afroamericana, del nord i del sud, predominarà tot el segle.
A Anglaterra sobretot es consoliden els balls de saló amb estils definits i regles, amb el quickstep, vals, fox-trot, tango i blues. I d’estil llatí, la rumba, la samba, el calypso i el cha-cha-cha.
https://youtu.be/yCoPdguD7H4
1928 Victor Silvester Modern Ballroom dancing
Gràcies a la ràdio i el tocadiscos, la gent podia ballar sense haver de tenir una orquestra a la seva disposició. Hi ha una progressiva individualització. Si abans hi havia una comunitat ballant en cercle o en línia, amb el vals i el swing es passa a ballar en parella i més endavant, a les discoteques cadascu tot sol. Alhora, als ’70 i ’80 també hi havia coreografies preparades que incorporaven moviments atlètics del gimnàs i de dansa moderna. Bona part de la dansa es crea al carrer, la dansa urbana. Amb el hip-hop neixen balls acrobàtics que requereixen un gran entrenament com el break-dance.
El 2007, abans de conèixer aquest text de Valéry, en un post jo comparava la lectura de la poesia amb el passejar per un jardí contraposant-ho a la lectura d’una novel·la que seria com una excursió cap un destí determinat.
La EB recorda que prosus i versus volen dir, originàriament, caminar recte i tornar.
Aquí Valéry fa una comparació molt bonica amb la dansa i el caminar, comparació que a mi m’agrada invertir i dir que la dansa és la poesia del moviment.
La marche, comme la prose, vise un objet précis. Elle est un acte dirigé vers quelque chose que notre but est de joindre. Ce sont des circonstances actuelles, comme le besoin d’un objet, l’impulsion de mon désir, l’état de mon corps, de ma vue, du terrain, etc., qui ordonnent à la marche son allure, lui prescrivent sa direction, sa vitesse, et lui donnent un terme fini. Toutes les caractéristiques de la marche se déduisent de ces conditions instantanées et qui se combinent singulièrement chaque fois. Il n’y a pas de déplacements par la marche qui ne soient des adaptations spéciales, mais qui chaque fois sont abolies et comme absorbées par l’accomplissement de l’acte, par le but atteint.
La danse, c’est tout autre chose. Elle est, sans doute, un système d’actes ; mais qui ont leur fin eux-mêmes. Elle ne va nulle part. Que si elle poursuit quelque objet, ce n’est qu’un objet idéal, un état, un ravissement, un fantôme de fleur, un extrême de vie, un sourire – qui se forme finalement sur le visage de celui qui le demandait à l’espace vide. Il s’agit donc, non point d’effectuer une opération finie, et dont la fin est située quelque part dans le milieu qui nous entoure, mais bien de créer, et d’entretenir en l’exaltant un certain état, par un mouvement périodique qui peut s’exécuter sur place ; mouvement qui se désintéresse presque entièrement de la vue, mais qui s’excite et se règle par les rythmes auditifs.
Mais, si différente que soit cette danse de la marche et des mouvements utilitaires, veuillez noter cette remarque infiniment simple, qu’elle se sert des mêmes organes, des mêmes os, des mêmes muscles que celle-ci, autrement coordonnés et autrement excités.C’est ici que nous rejoignons la prose et la poésie dans leur contraste. Prose et poésie se servent des mêmes mots, de la même syntaxe, des mêmes formes et des mêmes sons ou timbres, mais autrement coordonnés et autrement excités. (…) C’est pourquoi il faut se garder de raisonner de la poésie comme on fait de la prose.
Quand l’homme qui marche a atteint son but, quand il a atteint le lieu qui faisait son désir et dont le désir l’a tiré du repos, aussitôt cette possession annule définitivement tout son acte ; l’effet dévore la cause, la fin a absorbé les moyens ; et quel que fut l’acte, il n’en demeure que le résultat. Il en est tout à fait de même du langage utile : le langage qui vient d e me servir à exprimer mon dessein, mon désir, mon commandement, mon opinion, ce langage qui a rempli son office s’évanouit à peine arrivé ? Je l’ai émis pour qu’il périsse, pour qu’il se transforme radicalement en autre chose dans votre esprit ; et je connaîtrai que je fus compris à ce fait remarquable que mon discours n’existe plus : il est remplacé entièrement par son sens.
Il en résulte que la perfection de cette espèce de langage, dont l’unique destination est d’être compris, consiste évidemment dans la facilité avec laquelle il se transforme en autre chose. Au contraire, le poème ne meurt pas pour avoir vécu : il est fait expressément pour renaître de ses cendres et redevenir indéfiniment ce qu’il vient d’être.La poésie se reconnaît à cette propriété qu’elle tend à se faire reproduire dans sa forme : elle nous excite à la reconstituer identiquement.
Paul Valéry – Poesie et pensée abstraite, Conférence à l’université d’Oxford, in Variété, 1939
[M’agrada pensar que ho podem dir a l’inrevés, la dansa és la poesia del cos en moviment. Expressem, l’alegria per sentir que tenim unes cames i uns braços articulats i que som capaços de moure’ns (l’alegria pura que a vegades veiem en nens a les festes majors o jams de swing); comunicant les emocions de la melodia que es pot elevar, o quedar en suspens, o resoldre una frase. Ajustem els batecs i ritme de les passes als batecs de la música; la relació amb el terra i la gravetat quan saltem, llisquem, o piquem; la relació amb un altre cos amb qui estem interaccionant, la parella de dansa, com dos planetes en òrbita.
(En un comentari a l’Alina li posava: Yes, create and celebrate! Paul Valèry said that “Poetry is to prose as dancing is to walking”. I like to invert the metaphor and think of dancing as the poetry of the body, celebrating that we are alive and and being able to move (the pure joy that we can witness in very young kids), communicating the emotions of the melody, the rhythm of our steps adjusting to the rhtyhm of the music being the metre of the verse, using the different ways we can relate to the dancefloor and gravity, that is, stepping, sliding, dragging or jumping, the different ways to interact with a dancing partner like two planets in orbit. You write beautiful poems when you dance, I like “reading” them).]
El poeta A.R. Ammons va escriure un assaig el 1967 A Poem is a walk. Un poema seria com caminar perquè cada cop és nou, perquè demana la implicació de tot el cos, i perquè no serveix per a res: You could ask what walks are good for. Here you would find plenty: to settle the nerves, to improve the circulation, to break in a new pair of shoes, to exercise the muscles, to aid digestion, to prevent heart attacks, to focus the mind, to distract the mind, to get a loaf of bread, to watch birds, to kick stones, to spy on a neighbours wife, to dream. My point is clear. You could go on indefinitely. Out of desperation and exasperation brought on by the failure to define the central use or to exhaust the list of uses of walks, you would surrender, only to recover into victory by saying, Walks are useless. So are poems.
I tampoc ha de voler dir res: Or you could find out what walks mean: do they mean a lot of men have unbearable wives, or that we must by outward and inward motions rehearse the expansion, and contraction of the universe; do walks mean that we need structure – or, at an obsessive level, ritual in our lives? The answer is that a walk doesn’t mean anything, which is a way of saying that to some extent it means anything you can make it mean – and always more than you can make it mean. Walks are meaningless. So are poems.
La poesia ens presenta l’universal en el concret. Second, I would suggest you teach that poetry leads us to the unstructured sources of our beings, to the unknown, and returns us to our rational, structured selves refreshed. Having once experienced the mystery, plenitude, contradiction, and composure of a work of art, we afterward have a built-in resistance to the slogans and propaganda of oversimplification that have often contributed to the destruction of human life. Poetry is a verbal means to a nonverbal source. It is a motion to no-motion, to the still point of contemplation and deep realization. It’s knowledges are all negative and, therefore, more positive than any knowledge. Nothing that can be said about it in words is worth saying.
