La informació incompleta

El conte dels sis savis cecs i l’Elefant, i també el conte dels músics de Bremen il·lustren com podem arribar a hipòtesis equivocades a partir d’informació incompleta.


Els sis savis cecs i l’elefant

Fa més de mil anys, en la vall del riu Brahmaputra, vivien sis homes cecs que passaven les hores competint entre ells per a veure qui era el més savi de tots. Per tal de demostrar la seva saviesa, els savis explicaven les històries més fantàstiques que se’ls ocorrien i després decidien d’entre ells qui era el més imaginatiu. Així doncs, cada tarda es reunien al voltant d’una taula i mentre el sol es ponia darrere de les muntanyes i l’olor dels esplèndids menjars que els servien començava a colar-se per sota de la porta de la cuina, un savi rere l’altre relataven la història que, segons ells, havien viscut aquell dia, mentre els altres l’escoltaven, entre incrèduls i fascinats, intentant imaginar les escenes que aquest els descrivia amb gran detall.

Però un dia varen començar a parlar sobre un elefant, i no eren capaços d’arribar a un acord sobre la forma exacta d’un elefant. Les idees eren oposades i com cap d’ells havia pogut tocar-lo mai, van decidir sortir a l’endemà a la cerca d’un exemplar i d’aquesta manera poder sortir de dubtes. De bon matí, a l’alba, es varen possar en camí, amb un guia que els conduriria cap a trobar un elefant. I posats en fila amb les mans a l’esquena, van marxar cap el camí que s’endinsava en la selva més profunda. No havien caminat molt, quan,de sobte, van veure un gran elefant tombat. Mentre s’acostaven l’elefant es va incorporar, però de seguida va perdre interès i es va preparar per a menjar-se l’esmorzar de fruites que ja havia preparat. Els sis savis cecs estaven plens d’alegria i es felicitaven uns als altres per la seva sort. Finalment, podrien resoldre el dilema i decidir quina era la veritable forma de l’animal.

El primer de tots, el més decidit, es va abalançar sobre l’elefant, amb gran il·lusió per tocar-lo. Les presses van fer que el seu peu ensopegués amb una branca i xoqués de front amb el costat de l’animal. – Oh, germans meus! -va exclamar- jo us dic que l’elefant és exactament com una paret de fang assecada al sol.

Va arribar el torn del segon dels cecs, que va avançar amb més precaució, amb les mans esteses davant d’ell, per a no espantarlo. En aquesta posició de seguida va tocar dos objectes molt llargs i punxeguts, que es corbaven per sobre del seu cap. Eren els ullals de l’elefant. – Oh, germans meus! Jo us dic que la forma d’aquest animal és exactament com la d’una llança… sens dubte, aquesta és! La resta dels savis no podien evitar burlar-se en veu baixa, ja que cap s’acabava de creure el que els altres deien.

El tercer cec va començar a acostar-se a l’elefant per davant, per a tocar-lo amb molta cura. L’animal, encuriosit, es va girar cap a ell i li va rodejar la cintura amb la seva trompa. El cec va agafar la trompa de l’animal i la va resseguir de dalt a baix notant la seva forma allargada i estreta, i com es movia a voluntat. – Escolteu benvolguts germans, aquest elefant és més aviat com… com una llarga serp. Els altres savis negaven en silenci, ja que en res s’assemblava a la forma que ells havien pogut tocar.

Era el torn del quart savi, que es va acostar per darrere i va rebre un suau cop amb la cua de l’animal, que es movia per a espantar als insectes que el molestaven. El savi va agafar la cua i la va resseguir de dalt a baix amb les mans, notant cadascuna de les arrugues i els pèls que la cobrien. El savi no va tenir dubtes i va exclamar: – Ja ho tinc! – va dir el savi ple d’alegria- Jo us diré com és la veritable forma de l’elefant. Sens dubte és igual a una vella entenimentada.

El cinquè dels savis va prendre el relleu, i es va acostar a l’elefant pendent d’escoltar qualsevol dels seus moviments. En l’alçar la seva mà per a buscar-lo, els seus dits van resseguir l’orella de l’animal i donant-se la volta, el cinquè savi va cridar als altres: – Cap de vosaltres ha encertat en la seva forma. L’elefant és més aviat com un gran ventall pla.

I va cedir el seu torn a l’últim dels savis perquè ho comprovés per ell mateix. El sisè savi era el més vell de tots i quan es va encaminar cap a l’animal, ho va fer amb lentitud, repenjant el pes del seu cos sobre un vell bastó de fusta. De tan doblegat que estava per l’edat, el sisè cec va passar per sota de la panxa de l’elefant i al buscar-lo, va agafar amb força la seva gruixuda pota. – Germans! Ho estic tocant ara mateix i us asseguro que l’elefant té la mateixa forma que el tronc d’una gran palmera. Ara tots havien experimentat per ells mateixos quina era la forma veritable de l’elefant i creien que els altres estaven equivocats. Satisfeta així la seva curiositat, van tornar a donar-se les mans i van tornar cap a casa seva.

Altra vegada asseguts sota la palmera que els oferia ombra i els refrescava amb els seus fruits, van reprendre la discussió sobre la veritable forma de l’elefant, segurs que el que havien experimentat per ells mateixos era la veritable forma de l’elefant. Segurament tots els savis tenien part de raó, ja que d’alguna manera totes les formes que havien experimentat eren certes, però sens dubte tots alhora estaven equivocats respecte a la imatge real de l’elefant.


Els Músics de Bremen

Vet aquí que hi havia un home que tenia un ase. Durant molts anys, l’animal havia portat els sacs al molí sense rondinar mai, però amb el pas del temps les forces li començaven a fallar i cada dia feia la feina amb més pena que glòria. El seu amo, veient que ja no li feia servei, va començar a pensar a desfer-se’n.

L’ase, que era vell però no pas ximplet, va veure a venir la jugada i es va entristir molt. Però no es va quedar de potes plegades esperant la seva mala sort. Es va dir a si mateix:

—Me n’aniré a Bremen. Allà podré fer-me músic de la banda municipal.

I dit i fet, va agafar el camí i va començar a trescar.

Després de caminar una bona estona, va trobar un gos de caça estirat a la vora del camí, bufant com si acabés de córrer una marató.

—Què et passa, company? Per què bufes d’aquesta manera? —li va preguntar l’ase.

—Ai, amic meu! —va respondre el gos—. Soc vell, cada dia soc més feble i ja no serveixo per anar a caçar llebres. El meu amo m’ha volgut pelar i he hagut de fugir cames ajudeu-me. Però ara, com em guanyaré les garrofes?

—Escolta’m bé —va dir l’ase—. Jo me’n vaig a Bremen a fer-me músic. Vine amb mi! Jo tocaré el llaüt i tu pots tocar el tabal.

Al gos li va semblar una idea de primera i van continuar el camí plegats.

No havien caminat gaire quan van trobar un gat assegut al marge, fent una cara de pomes agres que feia feredat.

—Què et passa, vell bigotis? —va preguntar l’ase—. Fas una cara llarga com un dia sense pa.

—Qui pot estar content quan et va la vida en joc? —va miolar el gat—. Com que m’he fet vell, tinc les dents gastades i m’estimo més jeure vora el foc i fer roncar la gata que empaitar ratolins, la meva mestressa m’ha volgut ofegar. He pogut escapar, sí, però ara no sé on caure mort.

—Doncs vine amb nosaltres a Bremen! —el va animar l’ase—. Tu saps fer serenates nocturnes, així que segur que et fitxen com a músic.

El gat va acceptar la invitació i es va unir a la colla.

Una mica més endavant, van passar per davant d’una masia i van veure un gall enfilat al portal, cantant a plens pulmons i amb tota la seva ànima.

—Cridant així ens trencaràs els timpans! —va dir l’ase—. Què et passa?

—Ho he encertat, oi? —va respondre el gall—. He anunciat bon temps, però demà és diumenge i venen convidats. La mestressa, que no té gens de pietat, ha dit a la cuinera que em vol fer a l’escudella. Aquesta nit em tallaran el coll, així que crido ara que encara puc!

—Au, va, cresta-roja! —va dir l’ase—. Val més que vinguis amb nosaltres. Anem cap a Bremen. Trobarem alguna cosa millor que la mort, segur. Tens bona veu i, si fem música plegats, sonarà d’allò més bé.

La proposta va agradar al gall i tots quatre van continuar el viatge.

Però Bremen era lluny i no hi podien arribar en un sol dia. Quan es va fer fosc, van arribar a un bosc i van decidir passar-hi la nit. L’ase i el gos es van ajeure sota un roure immens, el gat es va enfilar a una branca i el gall va volar fins a dalt de tot, on se sentia més segur.

Abans d’adormir-se, el gall va guaitar als quatre vents i va veure una llumeta que brillava a la llunyania.

—Companys! —va cridar—. Hi ha d’haver una casa no gaire lluny, perquè veig llum!

—Doncs aixequem el camp i anem-hi —va dir l’ase—, que aquest hostal de sota l’arbre no és gaire còmode.

El gos va pensar que un parell d’ossos o una mica de carn no li anirien gens malament, així que van enfilar cap a la llum. Quan van arribar a la casa, que estava ben il·luminada, l’ase, com que era el més alt, va mirar per la finestra.

—Què hi veus, ruquet? —va preguntar el gall.

—Què veig? —va contestar l’ase—. Veig una taula parada amb estovalles blanques, plena de bon menjar i beure, i una colla de lladres que s’estan posant les botes.

—Això ens aniria com l’anell al dit —va dir el gall, llepant-se el bec.

Els animals van començar a cavil·lar com podien fer fora els lladres. I, finalment, van trobar la manera. L’ase es va posar dret amb les potes del davant a l’ampit de la finestra; el gos va saltar a l’esquena de l’ase; el gat es va enfilar sobre el gos, i el gall va volar i es va posar sobre el cap del gat.

Quan van estar ben col·locats, a un senyal convingut, van començar el seu concert: l’ase va bramar, el gos va bordar, el gat va miolar i el gall va cantar. Tot seguit, es van llançar contra la finestra, trencant els vidres amb un estrèpit espantós.

Els lladres, en sentir aquell daltabaix terrible, es van pensar que entrava un fantasma o un monstre de l’infern i van fugir esperitats cap al bosc, tremolant de por.

Els quatre músics es van asseure a taula, es van cruspir tot el que havien deixat els altres i van menjar com si no haguessin de tornar a tastar res en un mes.

Quan van estar tips, van apagar el llum i van buscar un racó per dormir, cadascú segons el seu costum. L’ase es va ajeure a la palla de l’era, el gos darrere la porta, el gat vora les brases de la llar de foc i el gall es va posar a la biga del sostre. I com que estaven tan cansats, es van adormir de seguida.

Passada la mitjanit, els lladres van veure des de lluny que a la casa ja no hi havia llum i que tot semblava tranquil. El capità dels lladres va dir:

—No hauríem d’haver estat tan gallines.

I va enviar un dels seus homes a inspeccionar la casa. L’espia ho va trobar tot en silenci. Va anar a la cuina per encendre un llum i, en veure els ulls del gat que brillaven en la foscor, es va pensar que eren brases vives. Hi va acostar un llumí per encendre’l, però el gat, que no estava per bromes, li va saltar a la cara i el va esgarrapar i bufar.

L’home, mort de por, va voler fugir per la porta del darrere, però el gos, que era allà ajagut, es va aixecar d’un salt i li va clavar les dents a la cama. Quan passava corrents per l’era, l’ase li va etzibar una guitza de campionat. I el gall, que s’havia despertat amb tot el xivarri, va cridar des de la biga:

—Quicquiriquic!

El lladre va córrer com si el perseguís el dimoni fins a trobar el seu capità i li va dir:

—Ai, capità! A la casa hi ha una bruixa horrible que m’ha esgarrapat la cara amb unes ungles llargues. A la porta hi ha un home amb un ganivet que m’ha punxat la cama. A l’era hi ha un monstre negre que m’ha apallissat amb una maça de fusta. I a dalt de tot de la teulada hi ha el jutge, que cridava: «Porteu-me’l aquí!». Així que he fugit tan ràpid com he pogut.

Des d’aquell dia, els lladres no es van atrevir mai més a tornar a la casa. I als quatre músics de Bremen els va agradar tant aquell lloc que van decidir quedar-s’hi a viure per sempre més.

Explicar, predir?

[quan vaig presentar l’article “com és possible el nou?” una noia em va preguntar què era per mi explicar i de moment vaig respondre que era relacionar un concepte amb experiències intuïtives, per exemple la idea d’electró amb les “fotos” dels experiments]

Se m’acut que també té a veure amb la capacitat de predicció. En una màquina o un sistema, es tractaria d’identificar totes les parts, i saber què passa si en falta o falla alguna, la molla d’un rellotge, per exemple. La  idea és que si muntem totes les peces de la manera correcta i accionem de la mateixa manera tindrem els mateixos resultats. Sabem com funciona.

En una recepta de cuina, el coneixement és saber que aplegant determinats ingredients i aplicant les mateixes accions obtindrem el mateix resultat. El mateix a l’hora de fabricar un gerro, obtenir bronze, ferro, o un xip.

L’observació astronòmica i la geografia serien similars. Observaré que al cap de l’any els estels es van desplaçant. Puc predir que trobaré al cel el 8/12/2027. I en geografia tenir el bon mapa vol dir poder predir què trobaré si camino durant una hora cap al nord.

Metaphors we live by. Lakoff & Johnson

Metaphors we live by, 1980

El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora

[les metàfores funcionen perquè estan arrelades en la nostra experiència, com a cossos en l’espai, com a subjectes de relacions socials; després ho traslladem

Cassos: metàfores d’orientació, substància.

Nous significats

Epistemologia, objectivisme, subjectivisme, experiencialisme

La importància de les metàfores amb què vivim

Resum


El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora

Metaphor is for most people a device of the poetic imagination and the rhetorical flourish—a matter of extraordinary rather than ordinary language. Moreover, metaphor is typically viewed as characteristic of language alone, a matter of words rather than thought or action. For this reason, most people think they can get along perfectly well without metaphor. We have found, on the contrary, that metaphor is pervasive in everyday life, not just in language but in thought and action. Our ordinary conceptual system, in terms of which we both think and act, is fundamentally metaphorical in nature.

exemple: arguments is war

Traslladem l’estructura i propietats d’un domini a un altre. Això n’il·lumina alguns aspectes i n’amaga uns altres.


Les metàfores més bàsiques es basen en la nostra experiència en el món [ com a cos tridimensional sota gravetat ] [ les formes a priori de Kant ] (For example, the concepts OBJECT, SUBSTANCE, and CONTAINER emerge directly. We experience ourselves as entities, separate from the rest of the world—as containers with an inside and an outside. We also experience things external to us as entities—often also as containers with in-sides and outsides.)

(1) orientació. Spatial orientations like up-down, front-back, on-off, center-periphery, and near-far provide an extraordinarily rich basis for understanding concepts in orientational terms.

exemples: happy is up, [ estic enfonsat ]

(2) Metàfores ontològiques de substància i contenidors en l’espai, considerar com una substància coses que no ho són. El nostre cos és un contenidor, l’habitació on som. La nostra experiència és la de moure’ns per diferents contenidors, també de substàncies que entren i surten del nostre cos. El camp visual, activitats i estats mentals també s’entenen com a contenidors o objectes. [ post sobre geografies emocionals ]

  • caminem cap a la pau, augmenta la inflació
  • THE MIND IS AN ENTITY IS elaborated in our culture.
  • THE MIND IS A MACHINE, We’re still trying to grind out the solution to this equation. My mind just isn’t operating today. Boy, the wheels are turning now!
  • THE MIND IS A BRITTLE OBJECT, Her ego is very fragile. You have to handle him with care since his wife’s death. He broke under cross-examination.

(3) personificació

Perhaps the most obvious ontological metaphors are those where the physical object is further specified as being a person. This allows us to comprehend a wide variety of experiences with nonhuman entities in terms of human motivations, characteristics, and activities. Here are some examples:

  • His theory explained to me the behavior of chickens raised in factories.
  • This fact argues against the standard theories.

(4) Metonimia

We are using one entity to refer to another that is related to it. This is a case of what we will call metonymy. Here are some further examples:

He likes to read the Marquis de Sade. (= the writings of the marquis)

(5) Més exemples

  • THEORIES (and ARGUMENTS) ARE BUILDINGS: Is that the foundation for your theory?
  • IDEAS ARE FOOD: What he said left a had taste in my mouth. IDEAS ARE PEOPLE: The theory of relativity gave birth to an enormous number of ideas in physics. IDEAS ARE PLANTS: His ideas have finally come to fruition. IDEAS ARE MONEY: Let me put in my two cents’ worth. IDEAS ARE CUTTING INSTRUMENTS: That’s an incisive idea.
  • UNDERSTANDING IS SEEING
  • LOVE IS A PHYSICAL FORCE (ELECTROMAGNETIC, GRAVITA-TIONAL, etc.)I could feel the electricity between us. LOVE IS A PATIENT: This is a sick relationship. LOVE IS MADNESS: 1’m crazy about her. LOVE. IS MAGIC: She cast her spell over me.
  • THE EYES ARE CONTAINERS FOR THE EMOTIONS: I could see the fear in his eyes. His eyes were filled with anger.
  • EMOTIONAL EFFECT IS PHYSICAL CONTACT: His mother’s death hit him hard.
  • PHYSICAL AND EMOTIONAL STATES ARE ENTITIES WITHIN A PERSON: He has a pain in his shoulder.
  • LIFE IS A CONTAINER: I’ve had a full life.

La possibilitat de nous significats, la metàfora en la poesia

The metaphors we have discussed so far are conventional metaphors, that is, metaphors that structure the ordinary conceptual system of our culture, which is reflected in our everyday language. We would now like to turn to metaphors that are outside our conventional conceptual system, metaphors that are imaginative and creative. Such metaphors are capable of giving us a new understanding of our experience. Thus, they can give new meaning to our pasts, to our daily activity, and to what we know and believe.

To see how this is possible, let us consider the new metaphor LOVE IS A COLLABORATIVE WORK OF ART. This is a metaphor that we personally find particularly forceful, insightful, and appropriate, given our experiences as mem-bers of our generation and our culture. The reason is that it makes our experiences of love coherent—it makes sense of them. We would like to suggest that new metaphors make sense of our experience in the same way conventional metaphors do: they provide coherent structure, highlighting some things and hiding others.

Metaphors may create realities for us, especially social realities. A metaphor may thus be a guide for future action. Such actions will, of course, fit the metaphor. This will, in turn, reinforce the power of the metaphor to make experience coherent. In this sense metaphors can be self-fulfilling prophecies.

For example, faced with the energy crisis, President Carter declared “the moral equivalent of war.” The WAR metaphor generated a network of entailments. There was an “enemy,” a “threat to national security,” which required “setting targets,” “reorganizing priorities,” “establishing a new chain of command,” “plotting new strategy,” “gathering intelligence,” “marshaling forces,” “imposing sanctions,” “calling for sacrifices,” and on and on. The WAR metaphor highlighted certain realities and hid others. The metaphor was not merely a way of viewing reality; it constituted a license for policy change and political and economic action. [ com quan la dreta qualifica de l’intent de referendum com a cop d’estat]

Metaphors, as we have seen, are conceptual in nature. They are among our principal vehicles for understanding. And they play a central role in the construction of social and political reality. Yet they are typically viewed within philosophy as matters of “mere language,” and philosophical discussions of metaphor have not centered on their conceptual nature, their contribution to understanding, or their function in cultural reality. Instead, philosophers have tended to look at metaphors as out-of-the-ordinary imaginative or poetic linguistic expressions, and their discussions have centered on whether these linguistic expressions can be true. Their concern with truth comes out of a concern with objectivity: truth for them means objective, absolute truth. The typical philosophical conclusion is that metaphors cannot directly state truths, and, if they can state truths at all, it is only indirectly, via some non-metaphorical “literal” paraphrase.

[En quin sentit pot ser veritat una metàfora nova? Ens aporta una nova manera de veure les coses]

Exemple: Let us now ask what is involved in understanding as true the nonconventional metaphor “Life’s . . . a tale told by an idiot, full of sound and fury, signifying nothing.” This non-conventional metaphor evokes the conventional metaphor LIFE IS A STORY. If we in fact view our lives and the lives of others in this way, then we would take the metaphor as being true. What makes it possible for many of us to see this metaphor as true is that we usually comprehend our life experiences in terms of the LIFE IS A STORY metaphor. We are constantly looking for meaning in our lives by seeking out coherences that will fit some sort of coherent life story. And we constantly tell such stories and live in terms of them. As the circumstances of our lives change, we constantly revise our life stories, seeking new coherence.

 


Epistemologia, objectivisme i subjectivisme

Any adequate theory of the human conceptual system will have to give an account of how concepts are (1) grounded, (2) structured, (3) related to each other, and (4) defined. So far we have given a provisional account of grounding, structuring, and relations among concepts (subcategorization, metaphorical entailment, part, participant, etc.) for what we take to be typical cases. We have argued, moreover, that most of our conceptual system is metaphorically structured and have given a brief account of what that means.

[ la metàfora es basa en l’experiència i les similaritats – encara que ells ho rebutgen ], l’abstracció i l’homonímia no l’expliquen bé.

Concepts are not defined solely in terms of inherent properties; instead, they are defined primarily in terms of interactional properties.

What we are offering in the experientialist account of understanding and truth is an alternative which denies that subjectivity and objectivity are our only choices. We reject the objectivist view that there is absolute and unconditional truth without adopting the subjectivist alternative of truth as obtainable only through the imagination, unconstrained by external circumstances. The reason we have focused so much on metaphor is that it unites reason and imagination. Reason, at the very least, involves categorization, entailment, and inference. Imagination, in one of its many aspects, involves seeing one kind of thing in terms of another kind of thing—what we have called metaphorical thought. Metaphor is thus imaginative rationality. Since the categories of our everyday thought are largely metaphorical and our everyday reasoning involves metaphorical entailments and inferences, ordinary rationality is therefore imaginative by its very nature. Given our understanding of poetic metaphor in terms of metaphorical entailments and inferences, we can see that the products of the poetic imagination are, for the same reason, partially rational in nature.

[ l’objectivisme erra quan atribueix als objectes propietats independents de la nostra interació i experiència amb ells. El subjectivisme erra quan pretén que els conceptes i la imaginació poden ser arbitraris. ] [això no és nou, Piaget ja parlava d’assimilació i acomodació; és el mateix que en l’evolució i , modifiquem l’entorn i som modificats alhora quan ens hi adaptem]


La importància de les metàfores anb què veiem el món i vivim

How we think metaphorically matters. It can determine questions of war and peace, economic policy, and legal decisions, as well as the mundane choices of everyday life. Is a military attack a “rape,” “a threat to our security,” or “the defense of a population against terrorism”? The same attack can be conceptualized in any of these ways with very different military consequences. Is your marriage a partner-ship, a journey through life together, a haven from the out-side world, a means for growth, or a union of two people into a third entity?

The heart of metaphor is inference. Conceptual metaphor allows inferences in sensory-motor domains (e.g., domains of space and objects) to be used to draw inferences about other domains (e.g., domains of subjective judgment, with concepts like intimacy, emotions, justice, and so on). Because we reason in terms of metaphor, the metaphors we use determine a great deal about how we live our lives.


Resum

The theory of metaphor has come a long way from the humble beginnings presented in this slim volume. Yet, most of the key ideas in this book have been either sustained or developed further by recent empirical research in cognitive linguistics and in cognitive science generally. These key ideas are the following:

  • Metaphors are fundamentally conceptual in nature; metaphorical language is secondary.
  • Conceptual metaphors are grounded in everyday experience.
  • Abstract thought is largely, though not entirely, metaphorical.
  • Metaphorical thought is unavoidable, ubiquitous, and mostly unconscious.
  • Abstract concepts have a literal core but are extended by metaphors, often by many mutually inconsistent metaphors.
  • Abstract concepts are not complete without metaphors. For example, love is not love without metaphors of magic, attraction, madness, union, nurturance, and so on.
  • Our conceptual systems are not consistent overall, since the metaphors used to reason about concepts may be inconsistent.
  • We live our lives on the basis of inferences we derive via metaphor.

Notes inventari invscult, pendent d’integrar

Quan pensem en el conjunt de frases usem per descriure una part de la realitat, més enllà dels mots individuals, per exemple una discussió, una guerra, la construcció o l’elaboració d’una teoria, es veu el que Lakoff i Johnson han anomenat estructura metàfòrica del nostre sistema conceptual. [No deia Aristòtil que la realitat es pot dir de moltes maneres?] Veurem la metàfora a recursos retòrics (C2540) però aquí avancem que consisteix a descriure una situació en termes d’una altra. Per això hi ha d’haver una certa identitat estructural entre substituens i substituendum. Vol dir que la percepció de l’estructura de les parts i el seu paper en el conjunt revela similituds. (Veure la noció de esquema o visió conjunta a xarxes neuronals H1XXX). Concebir una situació en termes d’una altra de més coneguda sembla un procediment fonamental del nostra sistema conceptual. La metàfora il.lumina sobre el substituens, però com que la identitat estructural només és parcial també amaga i pot dur a extrapolacions: Una teoria pot estar “està ben construïda” però no “necessita amoblar-se”.

Així quan parlem d’una discussió ho fem en termes de batalla: “Ataca el seu oponent amb arguments de pes”, “Defensà la tesi”. La identitat estructural rau en que hi ha dues o més parts en conflicte. En parlar d’una teoria podem dir que “està sòlidament construïda”, o que “No s’aguanta per enlloc” indicant que consta de diverses parts (dades, arguments) jerarquitzades que s’aguanten les unes a les altres. És gairebé impossible explciar informàtica i telecomunicacions sense recórrer a la imatge d’uns paquets que es belluguen d’un costat a l’altre. A matemàtica es va veure la importància de poder tractar problemes abstractes com podrien ser les propietats de les funcions o vectors en termes d’espai i de mètrica, de manera que hi poguem aplicar tota la intuïció [esquema H1XXX] que tenim en aquest terreny.

Si anem fent enrera buscant què és el més elemental, la mena de metàfora a la qual recorrem, trobem:

– Metàfores de moviment (concebir situació i canvi de les parts en termes de moviments en l’espai): “Els jocs van cap AMUNT”.
– Metàfores de container (situar les parts respecte d’un domini): “Què fas FORA de la feina?”
– Metàfores ontològiques (concepció d’una entitat abstracte com a una substància, un objecte físic): “teoria ben construïda”, “Em surt fum del cap de tant pensar”, “El seu cervell funciona bé”.
– Metàfores de personificació (entendre experiències d’objectes en termes d’activitat humana): “Aquesta sequera ens farà la guitza”.

La majoria d’aquestes metàfores es basen en identitats estructurals ja establertes. Quan el poeta fa metàfores, no està ornamentant sinó fent recerca de nous aspectes, creant nous significats: “La vida és un conte estúpid explicat per un idiota”.

D’altres metàfores no es basen tant en identitats estructurals com en les prioritats i valors vigents d’una societat: Antigament un home religiós equivalia a “home de bé” mentre que ara vol dir “conservador”. Avui una activitat “per ordinador” indica modernitat i eficàcia. L’anunci de coca-cola light amb l’Elton John i Louis Armstrong intenta canviar “light -> més sa però sense sabor” per “light -> més sa amb més vida i més marxa”. (Veure creences culturals CXXXX, SXXXX).