Hegel [La història real com a desplegament raonable de la raó]
Segon esbós (1830). La història filosòfica del món
A. [CONCEPTE GENERAL DE LA FILOSOFIA DE LA HISTORIA]
[LA IDEA DE LA RAÓ]
Sobre el concepte provisional de la filosofia de la història del món, vull observar, primer de tot, que, com be dit, a la filosofia, d’entrada, se li fa el retret que va a la història amb pensaments. Però l’únic pensament que ella porta amb si mateixa és el simple pensament de la raó, que la raó domina el món, i que, per tant, també la història del món s’ha esdevingut raonablement. […] En la filosofia mateixa, però, això no és cap pressuposició; en ella es mostra, mitjançant el coneixement especulatiu, que la raó -aquí ens podem quedar amb aquesta expressió, sense discutir més de prop la referència i la relació amb Déu- és la substància, la potència infinita, la matèria infinita de tota vida natural i espiritual, la forma infinita, la realització d’aquest contingut seu. És la substància, per i en la qual tota realitat té el seu ésser i el seu subsistir. És la potència infinita: la raó no és tan impotent per ser només l’ideal, només el deure-ser i que es troba només fora de la realitat, qui sap on, en tot cas només com a quelcom particular en el cap d’alguns homes.
[…]
La raó es basa en ella mateixa i té en ella el seu fi; es duu ella mateixa a l’existència i es desenvolupa. El pensar ha de prendre consciència d’aquest fi de la raó.
[…]
A aquells d’entre vosaltres, senyors, que encara no coneixen la filosofia, els demanaria que entressin en aquest discurs sobre la historia del món amb la fe en la raó, amb la set per conèixer-la.
[…]
Però, el contingut de la història del món és raonable i ha de ser raonable; una voluntat divina regeix poderosament en el món, i no és tan impotent per no determinar-ne el gran contingut. Conèixer això substancial ha de ser el nostre objectiu; i per conèixer això s’ha de venir amb la consciència de la raó, no ulls físics o enteniment finit, sinó l’ull del concepte, de la raó, que penetra el que és superficial i penetra la pluralitat del garbuix variat dels esdeveniments.
[Un quadre immens d’esdeveniments i fets. El canvi]
[LES CATEGORIES DE LA CONSCIÈNCIA HISTÒRICA]
La primera categoria resulta de la visió del canvi dels individus, pobles i Estats, que un moment hi són i atreuen els nostre interès i després desapareixen. És la categoria del canvi.
A la vista tenim un quadre immens d’esdeveniments i fets, de configuracions infinitament diverses de pobles, Estats, individus, que es succeeixen sense parar. És reclamat tot el que pot entrar en el sentiment de l’home i el pot interessar, tota percepció del bé, el bell, el gran; tota mena de fins, que reconeixem i la realització dels quals desitgem, que es conceben i es persegueixen; que ens provoquen esperança i temor. En tots aquests esdeveniments i atzars hi veiem un obrar i un patir humans, en general com els nostres, i, per tant, provoquen el nostre interès a favor o en contra. Tan aviat ens atreu la bellesa, la llibertat, la riquesa, com ens estimula l’energia, per la qual el vici s’imposa. A vegades veiem com avança penosament la massa enorme d’un interès general per després, deixada a la complexitat infinita de les petites relacions, que polvoritzar-se; com també a vegades d’un gran desplegament de forces en surt una minúcia, i a la inversa, del sembla insignificant en surt l’enorme; pertot hi ha el garbuix més variat, que ens atreu en el seu interès, que quan desapareix, en surt de seguida un altre al seu lloc.
La cara negativa de la categoria del canvi desperta dol en nosaltres. Allò que ens pot deprimir és que la figura més rica i la vida més bella tenen el seu ocàs, i que caminem entre les runes del més excel·lent. La història ens arrabassa del més noble, del més bell, pel qual nosaltres ens interessem: les passions ho han esfondrat; és caduc. Tot sembla que passa, i que res roman. Tot viatger ha sentit aquesta malenconia. Qui ha pogut estar entre les ruïnes de Cartago, Palmira, Persèpolis, Roma, sense que li provoquin consideracions sobre el caràcter efímer dels imperis i dels homes, sense que li provoquin el dol per aquella vida tan rica i potent? I no es tracta del dol que sentim a la tomba de persones estimades, per pèrdues que ens afecten personalment, sinó del dol desinteressat per l’ocàs de vida humana cultivada i brillant.
Però a aquesta categoria del canvi hi està connectat un altre aspecte, per saber que de la mort en surt nova vida. Aquest és un pensament que conceberen els orientals, potser el seu pensament més gran i certament el suprem de la seva metafísica.
B. La realització de l’esperit en la història
L’espectacle del mal en el món p.140
Quan considerem aquest espectacle de les passions i les conseqüències de la seva acció violenta, quan mirem la manca de seny, que acompanya no sols les passions, sinó també i principalment les bones intencions, els fins just quan la història ens posa davant els ulls el mal, moral i físic, la ruïna dels imperis més florents que l’home ha produit, quan mirem els individus amb la compassió més pregona per la seva misèria sense nom, només ens podem sentir envaïts per la tristor a causa de la caducitat en absolut, però, en la mesura que aquesta ruina no és tan sols una obra de la natura, sinó de la voluntat de l’home, un tal espectacle pot acabar duent-nos, més que a la tristor moral, a la rebel·lió del bon esperit. És fàcil transformar aquests esdeveniments en el quadre més terrorífic, sense exageració retòrica, simplement amb la correcta composició de la desgràcia que s’ha fet sofrir fins i tot el més gloriós de les configuracions de pobles i Estats com també les virtuts privades o innocència. Aleshores sentim el dolor més pregon i inconsolable, no compensable amb resultat reconciliador, i contra el qual ens volem defensar o del qual volem sortir pensant que així són les coses, un destí, no hi ha res a fer, no hi podem canviar res. I aleshores, per tal de sortir de la tristor que ens provoca aquella reflexió, retornem al nostre sentiment de vida, a l’actualitat dels nostres fins i interessos, que exigeixen, no un dolor pel passat, sinó la nostra activitat; retornem fins i tot a l’egoisme, que està a la vorera tranquil·la, des de la qual gaudeix amb seguretat de la mirada llunyana de la confusa massa de ruïnes. Però, fins i tot quan considerem la història com un escorxador, al qual s’han dut a sacrificar la felicitat dels pobles, la saviesa dels Estats i la virtut dels individus, aixi i tot al pensament li brolla necessàriament la pregunta sobre a qui, a quin fi últim s’ha presentat aquest sacrifici monstruosíssim.
Religiositat simple i religiositat culta p.174
La religiositat i l’eticitat d’una vida limitada d’un pastor, d’un camperol, en la seva interioritat concentra da i la seva limitació a relacions poques i ben senzilles, té valor infinit, el mateix valor que la religiositat i l’eticitat d’un home cultivat i d’una existència rica en accions i d’amples relacions.
La religió autèntica suposa el diví, l’esperit penetrant el real p. 193
En la religió cristiana la idea divina s’ha revelat com la unitat de la naturalesa divina i la humana. Aquesta és la veritable idea de la religió. A ella pertany el culte: aquest no és altra cosa que la consciència singular que assoleix aquesta unitat d’ella amb el diví. L’enteniment dels temps recents han fet de Déu una abstracció, un enllà de l’autoconsciència huma- na, un mur llis i ferri en el qual l’home s’esbardella el cap. Però la raó té unes idees totalment distintes a les abstrac cions de l’enteniment.
L’objecte de la religió és el ver, la unitat del subjectiu i de l’objectiu. Però, en les religions determinades, a l’absolut se’l separa freqüentment del finit, fins i tot allà on aquest ja s’anomena esperit; però així esperit és només pur nom buit.
C. La marxa de la història del món
[EL PRINCIPI DE L’EVOLUCIÓ] p. 219
El canvi abstracte en general, que es dóna en la història, ja fa temps que s’ha comprès de tal manera que alhora implica un progrés cap a millor, a més perfecte. Els canvis en la natura, per molt infinitament múltiples que siguin, només mostren un cercle, que sempre es repeteix; en la natura no s’esdevé res de nou sota el sol, i en aquesta mesura el joc multiforme de les seves configuracions comporta una monotonia avorrida. Solament en els canvis, que s’esdevenen sobre el sòl espiritual, sorgeix quelcom de nou. Això que es manifesta en l’espiritual deixa veure en l’home una determinació diferent que en les coses purament naturals. Aquestes es troben sotmeses a una sola determinació; presenten sempre el mateix caràcter estable, al qual retorna tot canvi i queda reduït a quelcom de subordinat. En canvi, la determinació que apareix en l’home és una efectiva capacitat per al canvi, i en concret al canvi a millor, a més perfecte: un impuls de la perfectibilitat.
[… p221] En ella no hi trobam cap principi d’exclusió, no posa cap meta, ni cap fi últim. L’únic permanent, l’única determinitat que la constitueix és el canvi.
En quart lloc segueix aleshores l’edat germànica, el món cristià. Si també aquí es pot comparar l’esperit amb l’individu, aleshores aquesta edat s’hauria d’anomenar la de la vellesa. La cosa pròpia de la vellesa és viure només en la memòria, en el passat, no en el present; i en aquest sentit la comparança és impossible. L’individu, d’acord amb la seva negativitat, pertany a l’element [terrenal] i desapareix. Però l’esperit retorna al seu concepte. En l’edat cristiana l’esperit diví ha vingut al món, ha pres el seu lloc en l’individu, que ara és perfectament lliure, té en si llibertat substancial. Això és la reconciliació de l’esperit subjectiu amb l’objectiu. L’esperit s’ha reconciliat, unit, amb el seu concepte, en el qual s’ha escindit adqui rint subjectivitat, per a la qual havia sortit de la natura. -Tot això és l’apriorístic de la història, al qual l’experiència ha de correspondre.
[Llegir la història amb idees prèvies] p.242
Que una particularitat determinada constitueixi de fet el principi peculiar d’un poble és l’aspecte que s’ha de rebre empíricament i s’ha de mostrar de manera històrica. Fer això pressuposa no sols una exercida capacitat d’abstracció, sinó també un coneixement familiar amb les idees. Hom ha d’estar familiaritzat a priori amb el cercle en què se mouen aquests principis, si volem anomenar la història d’aquesta manera; de la mateixa manera que, per citar el més gran bome en aquest gènere de coneixement, Kepler va haver de conèixer a priori les el·lipses, els cubs, els quadrats i les relacions d’aquests per poder descobrir a partir de les dades empiriques, les seves lleis immortals, que constitueixen les determinacions tretes d’aquest cercle de representacions. Qui ignora els coneixements de les universals determinacions elementals no pot entendre aquelles lleis, com tampoc le haguera pogut descobrir per molt que haguera contempla el cel i els moviments dels seus astres. Es d’aquesta ignorància dels pensaments sobre la configuració evolutiva de la llibertat que prové una part dels reprotxes que es fan a una consideració filosòfica sobre una ciència, que se sol considerar empirica, a causa de l’anomenat apriorisme les idees que la filosofia introdueix en aquella matèria.
Els moments dels poble. p. 255
Un poble no pot recórrer diversos graons, no pot fer època dues vegades en la història del món. […] En la història del món un poble només pot ser el dominant una vegada, perquè en el procés de l’esperit només se li pot encarregar una tasca. […] 263 Cada poble històric té assignada la tasca d’un principi.
[ L’esperit enriquint-se, contenint el passat]. 259
Però el que l’esperit és ara, ho ha estat sempre; ara només és la consciència més rica, el concepte de si mateix ela borat més pregonament. L’esperit té en ell encara tots els graons del passat, i la vida de l’esperit en la història és ser un moviment circular de diferents graons que, en part, apareixen en l’actualitat i, en part, aparegueren en configuracions passades. Encara que recorreguem el passat, per llarg que sigui, ens ocupem del present, perquè tenim a veure amb la idea de l’esperit i en la història del món tot ho considerem només com a manifestacions seves. La filosofia té a veure amb el present, l’efectiu. Els moments que sembla que l’esperit ha deixat ja endarrere, els té sempre en la seva pregonesa actual. Igual que en el passat ha hagut de recórrer els seus moments en la història, també els ha de recórrer en el present, en el concepte de si.
[ sembla suggerir que l’ontogènia resumeix la filogènia, el creixement de l’infant a home resumeix l’evolució de les espècies i la història. I alhora, quan jo penso això, ja no sóc només jo, sóc l’esperit absolut pensant-se a sí mateix]
Annexos
[L’esperit entrant a l’existència concreta [encarnació]. Geografia] p.265
Des que l’esperit entra en l’existència, se sotmet al mode de la finitud i, per tant, al mode de la naturalitat en general. Les configuracions particulars es distingeixen, ja que, la forma de la naturalitat és l’exterioritat recíproca en la qual les determinitats particulars s’exposen com a singularitats. Aquesta determinació abstracta conté la raó de la necessitat que, allò que apareix en l’esperit com a graó particular, actua com a figura que existeix per a si com a particular, natural i que exclou les altres. Aquesta particularitat, en la mesura que s’exposa en la natura, és particularitat natural, és a dir, és com a principi natural, com a determinitat natural particular. En això es basa que cada poble, que és la representació d’un grao particular de l’evolució de l’esperit, sigui una nació; el seu caràcter natural correspon a allò que és el principi espin- tual en la sèrie de les configuracions espirituals.
Amb aquest aspecte natural entrem en la determini tat geogràfica; ella conté el que pertany al graó de la natura. En l’existència natural hi estan continguts alhora els dos aspectes d’aquesta determinitat: per una part, la vo luntat natural del poble o la manera de ser subjectiva dels pobles; però, per altra part, hi és també com a natura exterior particular.
Les zones càlides i les redes no són, com a tals, escenari de la història del món. Aquests extrems són exclosos, des d’aquest aspecte, per l’esperit lliure. En conjunt és la zona temperada la que ha ofert l’escenari per a l’espectacle de la història del món. Però, entre les zones temperades és la nòrdica la que és apta per a això. p.268
- L’altiplà. Les planures sense aigua són preferentment la residència dels nòmades, en el món antic dels pobles mongols i àrabs. [ Àsia central]
- planures fluvials [Xina, Indus]
- el mar [la mediterrània]
Diferències entre Amèrica del nord i amèrica del sud p. 284
A Amèrica del Nord hi veiem prosperitat tant per l’augment d’indústria i població, com per l’ordre civil i una llibertat estable; tota la federació es converteix en un Estat i té el seu centre polític. En canvi, a Amèrica del Sud les repúbliques es basen només sobre el poder militar; tota la història no és més que una permanent revolució: Estats federats se separen, altres s’alien de bell nou; i totes aquestes transformacions es fonamenten en revolucions militars. Les diferències més precises d’ambdues parts d’Amèrica ens mostren dues orientacions contraposades: un punt és el polític, l’altre és la religió. Amèrica del Sud, on s’establiren els espanyols i afirmaren la seva supremacia, és catòlica; Amèrica del Nord, en canvi, encara que sigui en general un país de sectes, en els seus trets fonamentals és protestant. Una altra diferència és que Amèrica del Sud fou conquerida, però Amèrica del Nord fou colonitzada. Els espanyols s’apoderaren d’Amèrica del Sud per dominar i fer-se rics tant pels càrrecs polítics com per extorsions.
Amèrica del nord, pel profit individual p. 286
Amèrica del Nord i el seu destí
Si comparem, encara, Amèrica del Nord amb Europa, allà trobam l’exemple perdurable d’una constitució republicana. La unitat subjectiva hi és; ja que hi ha un president al cap de l’Estat, que, per assegurar-se contra tota ambició monàrquica, és elegit només per quatre anys. Protecció universal de la propietat i quasi absència d’impostos són fets que contínuament s’alaben. Amb això alhora s’indica el caràcter fonamental: consisteix en l’orientació de l’home privat a adquirir i a guanyar, a la preponderancia de l’interès particular, que s’ocupa de l’universal només com a ajuda per al propi profit. De tota manera hi ha condicions jurídiques, una llei jurídica formal; però és un dret sense honestedat; i així els comerciants americans tenen la mala fama d’estar protegits per la llei per defraudar. Si, per una part, l’església protestant provoca l’essencial de la confiança, tal com ja hem dit, per altra part, conté també, per això mateix, la validesa del moment del sentiment, que es pot traduir en els capritxos més variats. Des d’aquest punt de vista es diu que cada un pot tenir una cosmovisió pròpia i, per tant, tam bé una religió pròpia. D’aquí la divisió en tantes sectes, que arriba fins a l’extrem de la bogeria.
Els regnes històrico-mundials són quatre: 1) l’oriental, 2) el grec, 3) el romà, 4) el germànic.
