If the hill overlooking our city has always been known as Adam’s Grave, only at dusk can you see the recumbent giant, his head turned to the west, his right arm resting for ever on Eve’s haunch,
can you learn, from the way he looks up at the scandalous pair, what a citizen really thinks of his citizenship,
just as now you can hear in a drunkard’s caterwaul his rebel sorrows crying for a parental discipline, in lustful eyes perceive a disconsolate soul,
scanning with desperation all passing limbs for some vestige of her faceless angel who in that long ago when wishing was a help mounted her once and vanished:
For Sun and Moon supply their conforming masks, but in this hour of civil twilight all must wear their own faces.
And it is now that our two paths cross.
Both simultaneously recognise his Anti-type: that I am an Arcadian, that he is a Utopian.
He notes, with contempt, my Aquarian belly: I note, with alarm, his Scorpion’s mouth.
He would like to see me cleaning latrines: I would like to see him removed to some other planet.
Neither speaks. What experience could we possibly share?
Glancing at a lampshade in a store window, I observe it is too hideous for anyone in their senses to buy: He observes it is too expensive for a peasant to buy.
Passing a slum child with rickets, I look the other way: He looks the other way if he passes a chubby one.
I hope our senators will behave like saints, provided they don’t reform me: He hopes they will behave like baritoni cattivi, and, when lights bum late in the Citadel, I (who have never seen the inside of a police station) am shocked and think: ‘Were the city as free as they say, after sundown all her bureaus would be huge black stones’:
He (who has been beaten up several times) is not shocked at all but thinks: ‘One fine night our boys will be working up there.’
You can see, then, why, between my Eden and his New Jerusalem, no treaty is negotiable.
In my Eden a person who dislikes Bellini has the good manners not to get born: In his New Jerusalem a person who dislikes work will be very sorry he was born.
In my Eden we have a few beam-engines, saddle-tank locomotives, overshot waterwheels and other beautiful pieces of obsolete machinery to play with: In his New Jerusalem even chefs will be cucumber-cool machine minders.
In my Eden our only source of political news is gossip: In his New Jerusalem there will be a special daily in simplified spelling for non-verbal types.
In my Eden each observes his compulsive rituals and superstitious tabus but we have no morals: In his New Jerusalem the temples will be empty but all will practise the rational virtues.
One reason for his contempt is that I have only to close my eyes, cross the iron footbridge to the tow-path, take the barge through the short brick tunnel and
there I stand in Eden again, welcomed back by the krumhorns, doppions, sordumes of jolly miners and a bob major from the Cathedral (romanesque) of St Sophie (Die Kalte):
One reason for my alarm is that, when he closes his eyes, he arrives, not in New Jerusalem, but on some august day of outrage when hellikins cavort through ruined drawing-rooms and fish-wives intervene in the Chamber or
some autumn night of deletions and noyades when the unrepentant thieves (including me) are sequestered and those he hates shall hate themselves instead.
So with a passing glance we take the other’s posture; already, our steps recede, heading, incorrigible each, towards his kind of meal and evening.
Was it (as it must look to any god of cross-roads) simply a fortuitous intersection of life-paths, loyal to different fibs ?
or also a rendezvous between accomplices who, in spite of themselves, cannot resist meeting
to remind the other (do both, at bottom, desire truth?) of that half of their secret which he would most like to forget
forcing us both, for a fraction of a second, to remember our victim (but for him I could forget the blood, but for me he could forget the innocence)
on whose immolation (call him Abel, Remus, whom you will, it is one Sin Offering) arcadias, utopias, our dear old bag of a democracy, are alike founded:
For without a cement of blood (it must be human, it must be innocent) no secular wall will safely stand.
Per bé que el turó que domina la ciutat ha estat sempre conegut amb el nom de Tomba d’Adam, és només a hora foscant que es veu el gegant jacent, ambm el cap girat a ponent i a la dreta descansant per sempre més damunt l’anca d’Eva.
que hom pot descobrir, per la manera en què contempla la desedificant parella, quin concepte té el ciutadà de la ciutadania.
Talment com ara es pot sentir en el marrameu de l’embriac el dolor rebel que clama disciplina paternal, en l’esguard lasciu apercebre una ànima inconsolable,
que escodrinya desesperadament els gambirots que passen i hi cerca vestigis del seu Àngel sense cara que molt de temps ha quan desitjar servia d’alguna cosa la va cavalcar una vegada i desaparegué:
Car el sol i la lluna forneixen llurs màscares igualadores, però en aquesta hora de crepuscle civil tots han de dur posades llurs pròpies cares.
I és ara que els nostres dos camins s’encreuen.
Tots dos reconeixem alhora l’antitipus de l’altre: que jo sóc un arcàdic, que ell és un utopista.
El s’adona amb menyspreu del meu ventre d’Aquari; i jo, alarmat, de la seva boca d’Escorpió.
Li agradaria veure’n netejant latrines; i a mi veure’l traslladat a un altre planeta.
Cap dels dos no parla. Quina experiència podríem compartir?
Mirant una pantalla que hi ha en un aparador, faig notar que és massa horrible perquè ningú en bon seny la compri; ell fa notar que és massa cara per que la pugui comprar un pagès.
Passant prop d’un vailet de suburbi malalt de raquitisme, jo miro cap a l’altre costat; ell hi mira, si en passa un de galtaplè.
Jo espero que els nostres senadors es captindran com sants, posat que no em vulguin reformar; ell espera que es captindran com baritoni cattivi, i, quan els llums cremen a la Ciutadella a gran hora de la nit,
a mi (que no he estat mai en una comissaria de policia) em xoca i penso: “Si la ciutat fos lliure com diuen, a sol colgat totes les oficines serien grans blocs de pedra negra”;
ell (que ha estat atonyinat diverses vegades) no se n’estranya gens ni mica, ans pensa: “un gran vespre la nostra gent hi treballarà”.
Ja veieu, doncs, per què entre el meu Edèn i la seva Nova Jerusalem cap tracte no es pot negociar.
Al meu Edèn qui avorreix Bellini té la bona educació de no haver nascut; a la seva Nova Jerusalem qui avorreix el treball, li sabrà força greu haver nascut.
A meu Edèn tenim unes quantes màquines de balancí, locomotores amb tènder, rodes hidràuliques i alres ginys antiquats amb els quals jugar; a la seva Nova Jerusalem àdhuc els xefs seran com qui, amb la sang més fresa que un peix, vigila una màquina.
Al meu Edèn l’única font d’informació política que tenim és el xafardeig; a la seva Nova Jerusalem, hi haurà un diari especial en ortografia simplificada per a gent no gaire enlletrada.
Al meu Edèn tothom observa rituals compulsius i tabús supersticiosos, però ens manca sentit moral; a la seva Nova Jerusalem els temples seran buits però tothom practicarà les virtuts racionals.
Una de les raons del seu menspreu és que no haig de fer sinó tancar els ulls, travessar el pont de ferro fins al camí de sirga, passar amb la gavarra pel curt túnel de maons, i ve-te’m aquí de nou a l’Edèn, on em tornen a acollir els corns, doppioni i fagots de xalestos minaires, i el tritlleig de la catedral (romànica) de Santa Sofia (Die Kalte):
Una de els raons del meu esverament és que quan ell tanca els ulls entra, no a la Nova Jerusalem, ans en un dia august d’atrocitats en què diablons guimben per sales atrotinades i peixateres intervenen a la Cambra o
en una nit tardorenca de delacions i rivals ofegats, en què lladres impenitents (jo mateix inclòs) són arrestats i aquells que ell odia s’han d’odiar ells mateixos.
Així, doncs, amb un ràpid cop d’ull determinem l’actitud de l’altre; les nostres passes reculen, i ens aviem, inesmenables, cadascú al seu àpat i la seva vetllada.
Fou simplement (com deu semblar a qualsevol déu de cruïlla) un encreuament fortuït de camins de vida, lleials a diferents faules?
O bé una cita entre còmplices que, malgrat ells, no se saben estar de trobar-se.
Per fer memòria a l’altre (delegem tots dos, en el fons, la veritat?) d’aquella meitat de llur secret que ell més voldria oblidar, obligant-nos als dos, per una fracció de segon, a recordar la nostra víctima (si no fos per ell, jo oblidaria la sang; si no fos per mi, ell oblidaria la innocència).
Damunt la immolació de la qual (diguem-li Abel, Remus o qui vulgueu, és el mateix Sacrifici pels Pecats) arcàdies, utopies, el nostre vell sarró de la democràcia, es fonamenten semblantment:
Car sense ciment de sang (cal que sigui humana, cal que sigui innocent) cap mur secular no pot sostenir-se amb seguretat.