Virgili, fill del terrissaire Maró i d’una dona lliberta, anomenada Magia. El pare, home laboriós i intel·ligent, pogué recollir una petita fortuna, a força de treballs i privacions, cosa que li va permetre donar al fill una bona educació. Virgili estudià a Cremona fins als disset anys; el 15 d’octubre de 699 de la fundació de Roma vestí la toga viril i passà a Milà a continuar els seus estudis. Un any després el trobem a Nàpols dedicat al ple coneixement dels autors grecs, especialment d’Homer, Teòcrit de Siracusa i Hesíode, els quals va saber assimilar correctament, tal com es pot veure en les seues obres. També estudià quelcom de medicina, cosmologia, matemàtiques i filosofia. Adquirint, així doncs, una cultura molt universal i selecta, i sobresortint en el difícil art de saber utilitzar allò que s’ha aprés per aplicar-ho amb tota oportunitat en tots els casos en què una descripció o una simple menció d’un tema científic podia donar relleu o interès a llurs descripcions o enumeracions poètiques.
En la crònica d’Eusebi (addicionada per sant Jeroni) es diu que Virgili passà a Roma després d’haver estat a Milà, extrem que és objecte de discussió entre els biògrafs virgilians i que no ha estat esclarit encara. El que sí que resta plenament clar és que en l’any 705 de la fundació de Roma tornà a les seves terres de Màntua, on posseïa la modesta heretat paterna, que cuidava i administrava amb tanta assiduïtat com absència d’ambició. La vida del camp era llur encant i més ferma afició.
La taciturnitat, l’observació continuada, la tossuda reflexió, la memòria tenaç i la bondat i sinceritat eren les notes distintives del seu caràcter. Els seus biògrafs ens el presenten “corpore et statura grandi, aquilo colore, varia valetudino, facie rusticana”, mentre d’altres el comparen a un Apol·lo, “de blanca cara, cabell ros, cos esvelt i delicat, veu sonora i maneres finíssimes”. Entre aquestes dues descripcions oposades no seria desencertat decantar-se per un terme mitjà. De la seva afició a la vida camperola s’originaren els seus deu poemes bucòlics anomenats Èglogues, vertader tresor de poesia camperola, que sense ser absolutament original, és un vertader primor artístic i literari.
Gai Asini Pol·lió era llegat del triumvir Marc Antoni, i en nom d’aquest governava la regió de Màntua l’any 713 (de Roma) quan foren repartides les terres de la regió entre els soldats d’Octavi. La hisenda paterna de Virgili tocà en sort a un centurió anomenat Arri, i en veure’s el poeta despullat de la seva llar i patrimoni, es valgué de la seva amistat amb Asini Pol·lió, i de la que la unia amb Cornelius Gal, per tal que Octavi August retornés a Virgili la seva heretat paterna. El Cèsar va satisfer els desitjos dels amics del poeta i anomenà Alfeni Var governador de la Gàl·lia Transpadana, on radicaven les terres de Virgili. El nou governador havia estat condeixeble del poeta en l’escola de filosofia Sissó, i s’esforçà a satisfer els desitjos del seu amic, però la soldadesca tornà a apoderar-se de la finca de Virgili, i aquest es va veure no solament despullat de bell nou, sinó que va estar a la vora de morir víctima de la rapacitat dels soldats, havent de passar nedant el riu Minci per salvar la vida.
En aquell temps, Virgili havia ja escrit alguna de les seves famoses èglogues, i els seus amics l’aconsellaren que anés a Roma a implorar la clemència d’August. Tant aquest com el seu ministre i privat Mecenàs acolliren amb cura el poeta, i no solament li foren retornades les seves possessions, sinó que fins i tot se li atorgà una crescuda indemnització pecuniària. En dues de les seves millors èglogues, Virgili agraeix la llibertat dels seus egregis afavoridors i lamenta de passada els infortunis dels seus compatriotes. Virgili passà a residir en una casa del barri Esquilí de Roma, molt pròxima als jardins de Mecenàs. Allà reuní una escollida biblioteca, i restà constituït en el poeta àulic per excel·lència.
La cort d’August es complaia de veure’s envoltada i celebrada pels millors enginys de les lletres llatines. Virgili compartia amb Horaci el favor de Mecenàs, i no és de meravellar que en escriure el seu primer poema, l’Eneida, i en cantar la genealogia de la família d’Octavi August entreteixís una corona de lloances i vaticinis tan grats com hiperbòlics en pro de la família imperial regnant. Es diu que en llegir a la seva llar August el cant en què Virgili fa desfilar els herois i successors de la família Octàvia, en descriure l’adveniment del jove Marcel (mort en la flor de llurs anys), i declamar aquell Tu Marcellus eris, tan famós en els grats vaticinis, l’emperador plorà d’emoció i regalà al poeta una enorme suma de sestercis.
A més d’Horaci, Virgili fou bon amic de Tibul, Properci, Agripa, Mesal·la i Asini Pol·lió. Gaudí d’una popularitat eixordadora i l’envoltà una atmosfera d’afecte i veneració no igualada en cap època anterior i posterior. Model de candor, de sinceritat, de gratitud i de benevolència amb tothom, Virgili assolí a ser el vertader model i prototipus de l’home perfecte i exemplar, dintre de la cosmogonia pagana. El seu amor a l’estudi fou considerable, i encara més ho fou la seva laboriositat i la cura amb què esporgava, corregia i esmenava cent vegades, si era menester, els seus versos. En totes les seves obres s’observa la cura i seny amb què el poeta s’esforçava a deixar per a la posteritat obres que resistissin els embats del temps.
Als trenta-quatre anys es retirà a Nàpols, per a dedicar-se a escriure el seu poema geopònic Les Geòrgiques, que va compondre per consell de Mecenàs, el qual desitjava encaminar les energies del poble romà a l’exercici de l’agricultura, en què veia una font de riquesa i prosperitat molt oblidada d’un poble guerrer, que necessitava, per altra banda, els tresors amagats en el si de la terra per a no finir esgotat per la penúria. Virgili acabà el 714 (de la fundació de Roma) el seu poema Les Geòrgiques i emprà els deu anys següents a escriure l’Eneida, el poema nacional dels orígens, grandesa i esplendor de Roma.
Per això s’encaminà a Grècia, visitant, a més, tots els llocs i comarques de l’Àsia Menor, on Homer enquadrà i emplaçà les accions de les seves epopeies. No li mancaren a Virgili ocasions ni motius d’inspiració per a la seva epopeia. Residí a Patres, Corfú, Creta i, sobretot, a Atenes, on el trobà August al seu retorn d’Orient. L’emperador de l’Orb volgué que el poeta l’acompanyés de nou a Roma, i així ho feu, però no havia desembarcat a Brindis l’any 19 aC quan morí a conseqüència de la seva dèbil i malaltissa complexió, menyscabada per les fatigues d’una turbulenta navegació.
Les seves despulles foren traslladades a Nàpols i respectant-ne la seva última voluntat foren incinerats en el camí de Puteoli (Pozzuoli) a 3 km d’aquella ciutat. En el seu sepulcre es posà aquesta inscripció, atribuïda al mateix poeta, tot i que sense una font clara:
«
Mantua me genuit; Calabri rapuere; tenet nunc Parthenope. Cecini pascua, rura, duces. (Màntua m’engendrà. Els calabresos em retingueren. Ara em posseeix Nàpols. Vaig cantar els pastors, els camperols i els cabdills).
»
Instituí hereus en Valeri Pròcul, a August, Mecenàs, Luci Vari i Ploci Tucca. Aquests dos últims foren qui cuidaren de les primeres transcripcions de llurs obres, sense que es posseeixi cap còdex contemporani, ja que les primeres conegudes són, com a molt antigues, del segle v o v