Llibre I
Les constel·lacions
Llibre I del conreu
Quan la Balança haurà fet iguals les hores del dia i del son, i ja parteix el món per la meitat entre la llum 210 i les ombres, poseu al treball, llauradors, els toros, sembreu els ordis dins les planes fins al límit marcat per les pluges de l’intractable solstici d’hivern. És també el moment de colgar dins la terra la llavor del lli i el cascall estimat de Ceres, i d’inclinar-vos sense espera damunt les arades, mentre ho permet la terra eixuta i els núvols romanen suspesos.
A la primavera, se sembren les faves; aleshores també, gra de Mèdia, t’acullen els solcs esponjosos; i retorna cada any el conreu del mill, quan el Taure resplendent obre l’any amb les seves daurades banyes i, cedint a l’astre que l’acara, el Ca es pon.”
Però, si és per recollir el forment o la robusta espelta que treballes la terra, i només tens esment de les espigues, espera que a l’alba s’escondeixin les filles d’Atlant i que desaparegui la constel·lació de Gnosos amb la seva ardent Corona, abans de confiar als solcs les sements que els deus i d’apressar-te a lliurar a la terra rebel l’esperança de l’any. Molts comencen abans de la posta de Maia; però llur espera es veu mofada per un esplet de vana cugula. Si, al contrari, sembres la veça i el tirabec vulgar i no desdenyes de cultivar la llentilla de Pelúsium, rebràs clares indicacions de l’ocàs del Bouer: comença ara la sembra i continua-la fins a la meitat de les gebrades.
Vet aquí per què uns espais ben delimitats divideixen l’orbe que descriu el sol d’or recorrent cada any les dotze constel·lacions del firmament. Cinc zones es reparteixen el cel: l’una, l’enrogeix sempre el sol roent i la torra sempre amb el seu foc; al seu entorn, dues 235 zones extremes s’estenen per la dreta i per l’esquerra, obscures, preses pel gel i per les negres pluges; entre elles i la zona del mig, d’altres dues han estat concedides als mísers mortals per favor dels déus, i hi ha un cami traçat entre elles dues per on havia de girar obliquament el seguici dels signes La volta celeste, mentre puja alçant-se cap a l’Escítia i els cims Rifeus,” baixa inclinant-se cap a les contrades del migjorn de Libia. L’un d’aquests pols, el tenim sempre al damunt del cap; però l’altre, el tenim sota els peus i només és vist per la negra Estix i pels Manes subterranis. Aquí l’immens Dragó rellisca amb un replec sinuós, a la manera d’un riu, a l’entorn i al llarg de les dues Osses, de les Osses que tenen por de mullar-se dins la plana liquida de l’Oceà. Alli, segons diuen, o regna l’etern silenci d’una nit profunda i els vels de la nit hi atapeeixen les tenebres, o bé l’Aurora, fugint de nosaltres, hi torna i 250 hi porta el dia, i tan aviat com el sol ixent ens fa sentir el buf dels seus cavalls panteixants, alli l’enrogit Vèsper encén els focs de la nit.
Vet aquí com, malgrat el capteny dubtós del cel, podem conèixer per endavant les estacions, el dia de la sega i el temps de la sembra; quan convé batre amb els rems l’ona marmòria del mar pèrfid, d’avarar les flotes equipades o de tombar, al seu temps, el pi dins els boscos. No és endebades que sotgem la posta i l’eixida de les constel·lacions, així com les quatre estacions diverses que es reparteixen igualmente l’any.