We, too, had known golden hours
When body and soul were in tune,
Had danced with our true loves
By the light of a full moon,
And sat with the wise and good
As tongues grew witty and gay
Over some noble dish
Out of Escoffier;
Had felt the intrusive glory
Which tears reserve apart,
And would in the old grand manner
Have sung from a resonant heart.
But, pawed-at and gossiped-over
By the promiscuous crowd,
Concocted by editors
Into spells to befuddle the crowd,
All words like Peace and Love,
All sane affirmative speech,
Had been soiled, profaned, debased
To a horrid mechanical screech.
No civil style survived
That pandaemonioum
But the wry, the sotto-voce,
Ironic and monochrome:
And where should we find shelter
For joy or mere content
When little was left standing
But the suburb of dissent?
També nosaltres vam conèixer hores daurades
quan l’ànima i el cos eren amics,
i a la llum groga d’una lluna plena
havíem ballat lents amb els nostres amors,
quan sèiem amb els savis i amb els bons
i creixia l’enginy i l’alegria
després d’un menjar noble, preparat
amb els coneixements de l’Escoffier;
quan havíem sentit la intrusa glòria
que els plors ens tenen sempre reservada,
i a la vella manera tots gosàvem
cantar cançons amb un cor ressonant.
Però sempre atacats i retallats
per la turba promiscua,
i assaonats pels editors
com a encanteris per torbar les multituds,
paraules com Amor i Pau, tot el discurs
afirmatiu i sa va esdevenir groller,
com un horrible xirigueig mecànic.
Cap estil cívic no va sobreviure
a aquest terrabastall,
excepte el to pervers,
el sotaveu sorneguer i monocrom.
¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
– quan ja tan poc queda d’empeus -,
tret dels suburbis del dissentiment?