Posted on by amomuseu

Xostakóvitx, Dmitri 1906-1975

Música  |  Compositors i intèrprets

(fonts: vikipèdia, llista d’obres, Grove)

Inicis fins 1926  |    1926 – 1936  | 1936 – 1953  |   1953 – 1962   |   1962 – 1975

Xostakóvitx és un dels músics més importants del segle XX, amb una producció formidable que inclou quinze simfonies, quinze quartets de corda, dues òperes, una opereta, sis concerts, música de cambra, cicles de cançons, música per a piano, cantates, oratoris, amb un inconfusible llenguatge musical, sovint inquietant, sarcàstic i amarg, i sempre vinculat fortament a les circumstàncies que va viure (i que va patir) durant tota la seva vida. Les seves nombroses partitures cinematogràfiques, una extensa música teatral incidental i tres ballets són de qualitat més variable. Després d’un període avantguardista inicial, Xostakóvitx es va adherir al romanticisme musical, en la línia de Mahler. No obstant això, va fer algunes incursions en el terreny de l’atonalitat. La seva música sol incloure contrastos aguts i elements grotescs. Autor prolífic, en tots els gèneres musicals va aportar un llenguatge no solament personal i distintiu, sinó també renovador i brillant com pocs, la qual cosa li ha fet entrar directament en la història de la música.

Inicis fins 1926

En aquests immediats anys prerevolucionaris, Dmitri va créixer en un entorn privilegiat en comparació amb la gran majoria de ciutadans. La família tenia dos cotxes, una datxa, un piano de la marca Diederichs i comptaven amb un tutor alemany, servents i una mainadera. Era un noi tranquil amb afició a la natura i a caminar, va assistir a l’escola comercial privada Maria Xidlovskaia del 1915 al 1919, juntament amb nens de la intel·lectualitat, com els Trotski, Kustódiev, Kàmenev i Kérenski. La mare, Sofia Vassilievna, va descobrir molt aviat les qualitats privilegiades del seu fill per als assumptes musicals, i es convertí ella mateixa en la seva primera professora de piano. Tan aviat com va començar, els seus dots musicals van florir. En un sol mes ja podia tocar peces simples de Mozart i de Haydn. A mitjan agost de 1915, un mes després d’haver començat les lliçons, la mare de Xostakóvitx el va portar a classes de piano amb el professor més important de Petrograd, Ignatiy Glyasser.  Segons sembla, podria tocar tot El clavecí ben temperat.

El 1919 entra al Conservatori dirigit per Alexander Glazunov, que aviat va reconèixer el talent de DX, com a pianista i compositor. Xostakóvitx va ser membre actiu del Cercle de Joves Compositors (1921-1924) i també del Cercle Anna Fogt (1921-1925), dues associacions seguidores de les tendències musicals contemporànies de l’Oest.

Durant els anys posteriors a la Revolució Russa de 1917 fins al final de la Guerra Civil i a la introducció de la Nova Política Econòmica de Lenin el 1921, moltes institucions van quedar sense fons econòmics: el Conservatori no en va ser una excepció i les classes sovint tenien lloc a temperatures gelades. La família de Xostakóvitx, que abans havia estat benestant, també en va patir les conseqüències. El pare de Xostakóvitx va morir de pneumònia el febrer de 1922 i la família va haver de mantenir-se amb la mare mecanografiant i la germana gran donant classes particulars de piano. Sempre va ser un noi malaltís i la primavera de 1923 va desenvolupar tuberculosi i va haver de ser operat dels ganglis limfàtics. Després de completar l’examen final de piano del Conservatori el juny, encara amb el coll embenat, va anar a fer-se cures en un sanatori de Gaspra, a Crimea. Aquest viatge va estimular l’amor pels viatges que va durar la major part de la seva vida (generalment preferia viatjar al sud a la primavera, però passar els mesos d’estiu al nord de Rússia). Allà va conèixer Tatiana Glivenko, filla d’un filòleg de Moscou de qui es va enamorar i amb qui es va escriure gairebé tota la vida.

(1)  1926-1936

La primera simfonia és el treball de graduació i va tenir un gran èxit. La dècada següent a la seva graduació va ser triomfant. El jove Xostakóvitx es va convertir ràpidament en un dels compositors mascota del règim comunista, rebent encàrrecs per a partitures de cinema, música incidental i ballets.

El 1927 va ser un any ple d’esdeveniments per al compositor. Xostakóvitx va tenir una trobada amb Prokófiev, que realitzava la primera de moltes visites a Rússia abans del seu retorn definitiu nou anys després. Xostakóvitx va tocar la seva Primera Sonata per a piano recentment acabada, que va ser una de les poques obres de la generació més jove de compositors soviètics que va impressionar Prokófiev. Després d’aquesta visita, i amb l’encoratjament de Iavorski, Xostakóvitx va produir el seu encara més extrem Aforismes op.13, una sèrie de peces de gènere perversament maltractades que semblen intents d’escandalitzar els sarcasmes de Prokofiev.[2]

A la primavera va començar una llarga amistat amb el musicòleg Ivan Sol·lertinski, que seria el seu millor amic fins a la seva mort el 1944.[16] Les visions contundents de Sol·lertinski sobre la tradició simfònica van ser factors vitals en el desenvolupament de Xostakóvitx amb el neoclassicisme germànic postmahlerià de Hindemith i Krenek.[2] Amb l’ànim de Sol·lertinski, va fer un estudi profund de la música de Mahler i, en fer-ho, va descobrir l’afinitat del compositor més important de la seva carrera, que tindria una gran influència en la seva música a partir de la Quarta Simfonia.

L’estiu del 1927, Xostakóvitx s’allotjava a Dietskoïe Selo quan va conèixer a Nina Varzar, una pianista amb talent, però també estudiant de matemàtiques i física a qui, de forma similar a Xostakóvitx, li agradava l’esport, en particular el patinatge sobre gel i l’escalada alpina. Es van casar el 1932, «sense dir ni una paraula a ningú».

L’ôpera “El nas” sobre l’obra de Gógol és qualificada de formalista, que tant podia significar que era un conservador acadèmic rutinari de la música burgesa, com un radical que utilitzava recursos formals i avantguardistes. En qualsevol cas, el terme equivalia a una acusació d’incomprensible pel “poble” per estar ideològicament mal pensada, segons el criteri del Partit Comunista liderat per Stalin. Després de superar l’examen obligatori d’ideologia marxista, Xostakóvitx va continuar el postgrau al Conservatori fins a l’1 de gener de 1930, i complint els requisits dels estudiants va presentar com a treball final la Tercera Simfonia, subtitulada El primer de maig, composta a mitjans de 1929.

Públicament va criticar la música occidental i el jazz. Però quna va semblar que afluixava el control va escriure la primera jazz Suite.

Durant aquest temps es va dedicar intensament a compondre l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk, que es va estrenar el 1934 i va tenir un èxit immediat, encara que després va ser prohibida en el seu país durant vint-i-sis anys, uns personatges mesquins i sense escrúpols en un fosc lloc de la Rússia més profunda, on tot és fàstic i sexualitat reprimida. El resultat és una obra que reivindica la llibertat sexual mentre les instàncies oficials tractaven el sexe com una cosa exclusivament orientada a la fecunditat.

El 1936 va acabar-se-li la tranquil·litat. El 26 de gener, Stalin i un grup d’oficials del Partit van assistir a la representació de la nova producció del teatre Bolxoi de Lady Macbeth, i el resultat va ser un article condemnatori que va aparèixer a la revista comunista Pravda el 28 de gener, amb un famós article titulat Caos en comptes de música. L’article criticava durament a Xostakóvitx per la confusió de la seva música, en lloc de promoure la música natural i humana, i li deixava ben clar quines serien les conseqüències si no corregia els seus errors.

Orquestra

Òpera

    • Op. 15: The Nose, satirical opera in three acts (and an epilogue) after Gogol (1927–1928); also a suite for orchestra (see Op. 15a)
    • Op. 29: Lady Macbeth of the Mtsensk District, opera in four acts after Leskov (1930–1934); later revised as Katerina Ismailova (see Op. 114); also a suite for orchestra (see Op. 29a)

Cambra

    • Two Pieces for string quartet (1931) (arranged from Lady Macbeth of the Mtsensk District and from The Golden Age)
    • Op. 8: Piano Trio No. 1 in C minor (1923)
    • Op. 9: Three Pieces, for cello and piano (1923–1924, lost; a fourth piece may have been destroyed by the composer)
    • Op. 11: Two Pieces, for string octet (1924–1925)[3]
    • Op. 33 [sic]: Impromptu (Экспромт), for viola and piano (1931)[4]
    • Op. 40: Cello Sonata in D minor (1934)
    • Op. 40a: Moderato, for cello and piano (1934)

Piano

    • Op. 2: Eight Preludes (1919–1920)
    • Minuet, Prelude, and Intermezzo (1917 or 1919–1920)
    • Murzilka (1920)
    • Op. 5: Three Fantastic Dances (1922)
    • Op. 6: Suite in F♯ minor for two pianos (1922)
    • Op. 12: Sonata No. 1 (1926)
    • Op. 13: Aphorisms (1927)
    • Op. 34: 24 Preludes (1932–1933)

(2) 1936 – 1953

Després de la crítica i l’amenaça, en una època de purgues i execucions, mira de fer obres més accessibles amb les simfonies mentre que amb la música de cambra pot experimentar més lliurement. El treball més significatiu d’aquesta època va ser la Sisena Simfonia, composta entre l’abril i l’octubre de 1939. En aparença semblava que a Xostakóvitx li començaven a anar bé les coses. El Quintet per a piano i corda, per la seva bellesa, impecable factura i força expositiva, va obtenir un gran èxit des del dia de la seva estrena, rebent el 1941 ni més ni menys que el Premi Stalin, a més d’haver estat guardonat amb l’Ordre de la Bandera Roja.
Esclata la guerra i pateix el setge de Leningrad que inspirarà la setena simfonia. Es trasllada a Moscú. Dóna classes per tenir ingressos. 8a simfonia fosca, com un memorial, la novena no és el cant a la victòria que esperava el règim.
El 1948 torna la repressió a les arts, la música havia de ser quelcom que un obrer pogués xiular anant a la fàbrica. Va haver de deixar de donar classes.  El 1951 el compositor es va convertir en diputat del Soviet Suprem.

Simfonies

    • Simfonia núm. 4, op 43, 1936
    • Simfonia núm. 5, op 47, 1937 “la resposta pràctica i creativa d’un artista soviètic cap a una crítica justa”
    • Simfonia núm. 6, op 54, 1939
    • Simfonia núm. 7, op 60, 1941 Leningrad
    • Simfonia núm. 8, op 65, 1943
    • Simfonia núm. 9, op 70, 1945 ( s’esperava una simfonia monumental per celebrar el final de la guerra però va escriure una peça més lleugera i íntima,
    • Op. 77: Violin Concerto No. 1 in A minor (1947–1948, originally published as Op. 99; tocava simfonies de Haydn amb Kabalevsky)
    • Op. 50a: Suite from The Maxim Trilogy for chorus and orchestra (1938)
    • Suite for Jazz Orchestra No. 2 (3 movements) (1938) [amb sentit de l’humor, es confon amb suite per varietats de 1956)
    • Op. 64a: Suite from Zoya, for chorus and orchestra (1944, arranged by Levon Atovmyan), Op. 75a: Suite from The Young Guard (1951, arranged by Levon Atovmyan), Op. 76a: Suite from Pirogov, for orchestra (1947, arranged by Levon Atovmyan), Op. 78a: Suite from Michurin, for chorus and orchestra (1964, arranged by Levon Atovmyan), Op. 80a: Suite from Meeting on the Elbe, for voices and orchestra (1948), Op. 82a: Suite from The Fall of Berlin, for chorus and orchestra (1949, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 1, for orchestra (1949, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 2, for orchestra (1951, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 3, for orchestra (1953, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 4, for orchestra (1953, arranged by Levon Atovmyan)

Cambra

Piano

(3) 1953 – 1962

El 1953 va morir Stalin i la figura de X es rehabilita. Es casa per segona vegada però es divorcia als tres anys. Rep premis a la URSS i a l’estranger. El 1958 apareixen símptomes de poliomelitis. Cedeix a la pressió d’afiliar-se al partit comunista. A canvi, pot programar obres que estaven prohibides. Es casa per tercer cop.

Orquestra

  • Simfonia núm. 10, op 93, 1953 [una peça fosca, que alguns interpreten com una crítica a l’època de Stalin]
  • Simfonia núm. 11, op 103, 1957 [40 aniversari de la revolució d’octubre, Rússia, un poble que ha patit massa]
  • Simfonia núm. 12, op 112, 1961 [ dedicada a Lenin ]
  • Simfonia núm. 13, op 113, 1962 [massacre dels nazis a Babi lar]
  • Op. 102: Piano Concerto No. 2 in F major (1957) [ una peça alegre, diferent]
  • Op. 107: Cello Concerto No. 1 in E♭ major (1959) [ dedicat a Rostropovitch que se’l va aprendre de memòria en quatre dies]

Cambra

  • Op. 94: Concertino in A minor for two pianos (1953)
  • Tarantella for two pianos (1954)
  • Variations VIII, IX, and XI for the Eleven Variations on a Theme by Glinka (1957)

(4) 1963 – 1975

Amb la salut cada cop més feble, la poliomelitis li debilita les mans. La majoria dels seus últims treballs –la Catorzena i Quinzena simfonies, i els últims quartets– són foscos i introspectius. Van atraure moltes crítiques favorables d’Occident. Gràcies a grans solistes com Mstislav Rostropóvitx, David Óistrakh, Sviatoslav Richter i directors com ara Ievgueni Mravinski i Kiril Kondraixin, les seves obres s’interpretaven i es gravaven cada vegada amb més freqüència. Mor el 1975 de càncer de pulmó.

Orquestra

    • Simfonia núm. 14, op 135, 1969 . onze escenes de poemes vinculats a quatre autors, Lorca, Apollinaire, Küchelbecker i Rilke, que tracten la idea de la mort
      • Adagio. “De profundis” (Federico García Lorca)
      • Allegretto. “Malagueña” (Federico García Lorca)
      • Allegro molto. “Loreley” (Guillaume Apollinaire)
      • Adagio. “Le Suicidé” (Guillaume Apollinaire)
      • Allegretto. “Les Attentives I” (On watch) (Guillaume Apollinaire)
      • Adagio. “Les Attentives II” (Madam, look!) (Guillaume Apollinaire)
      • Adagio. “À la Santé” (Guillaume Apollinaire)
      • Allegro. “Réponse des Cosaques Zaporogues au Sultan de Constantinople” (Guillaume Apollinaire)
      • Andante. “O, Del’vig, Del’vig!” (Wilhelm Küchelbecker)
      • Largo. “Der Tod des Dichters” (Rainer Maria Rilke)
      • Moderato. “Schlußstück” (Rainer Maria Rilke)
    • Simfonia núm. 15, op 141, 1971 (autobiogràfica: infantesa, fosca, ironia, final)
    • Op. 126: Cello Concerto No. 2 in G major (1966)
    • Op. 129: Violin Concerto No. 2 in C♯ minor (1967)
    • Suite for Variety Orchestra (8 movements) (post-1956), [abans confosa amb la Suite per jazz orquestra no.2] [amb sentit de l’humor]
    • Op. 85a: Suite from Belinsky, for chorus and orchestra (1960, arranged by Levon Atovmyan), Op. 89a: Suite from The Unforgettable Year 1919, for orchestra (1953, arranged by Levon Atovmyan), Op. 97a: Suite from The Gadfly, for orchestra (1955, arranged by Levon Atovmyan), Op. 99a: Suite from The First Echelon, for chorus and orchestra (1956), Op. 111a: Suite from Five Days, Five Nights, for orchestra (1961), Op. 114a: Suite of Five Fragments from the opera Katarina Izmailova, for orchestra (1963), Op. 116a: Suite from Hamlet, for orchestra (1964, arranged by Levon Atovmyan), Op. 120a: Suite from A Year Is Like a Lifetime, for orchestra (1965)

Cambra

 

  • ta1: 13700001906
  • ta2: 13700001975
| PDF text