SCHELER, MAX,
Quina coincidència afortunada, quan en aquest món el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir, efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.
Welch seltener Glücksfall, wenn in dieser Welt der sittlich Gutwillige und Gutgesinnte auch Erfolg hat – das erreicht, was wir »historische Größe« nennen, d. h. erhebliche Wirkmacht auf die Geschichte. Kurz und selten sind die Blüteperioden der Kultur in der menschlichen Geschichte. Kurz und selten das Schöne in seiner Zartheit und Verletzlichkeit.
Short-lived and rare are the flowering periods of culture in human history. Short-lived and rare is beauty in its tenderness and vulnerability.
Die Stellung des Menschen Im Kosmos
Resum de Claude
“El lloc de l’home en el cosmos” (1928)
Aquesta obra breu però densa és una de les peces fonamentals de l’antropologia filosòfica del segle XX. Scheler hi planteja una pregunta radical: “què és, essencialment, l’ésser humà?”
El problema de partida
Scheler observa que mai no hem tingut tanta informació sobre l’home com en la seva època —ciències naturals, psicologia, etnologia— i, paradoxalment, mai no hem sabut tan poc “què és” l’home. Les tres tradicions dominants (la religiosa judeocristiana, la grecoracionalista i la naturalista-evolucionista) ofereixen imatges incompatibles entre si.
L’escala dels éssers vius
Scheler proposa una jerarquia de les formes de vida psíquica:
1. Impuls afectiu — present fins i tot en les plantes; tendència cega cap a la nutrició i la reproducció.
2. Instint — comportament rígid, hereditari, orientat a finalitats específiques.
3. Memòria associativa i hàbit — capacitat d’aprendre per assaig i error.
4. Intel·ligència pràctica — present en els grans primats; resolució de problemes nous sense assaig previ.
L’home comparteix tots aquests nivells amb els animals, però hi afegeix quelcom radicalment nou.
El “Geist”: l’esperit com a ruptura
El que distingeix l’home no és la intel·ligència superior, sinó el Geist (“esperit”). Les seves característiques essencials són:
– Obertura al món (“Weltoffenheit”): l’animal viu tancat en el seu entorn biològic (“Umwelt”); l’home pot prendre distància de la realitat immediata i contemplar-la com a tal. No és presoner dels seus impulsos. [podem tenir contacte amb les nostres esperances]
– Capacitat d’ideació: l’home pot captar “essències”, allò universal i necessari, més enllà dels fets particulars.
– Consciència de si mateix (“Selbstbewusstsein”): l’home es pot fer a si mateix objecte de reflexió.
– Ascetisme vital: l’esperit té la capacitat de dir “no” als impulsos i necessitats biològiques. L’home és “l’animal que pot negar-se a si mateix”.
La paradoxa fonamental
Aquí rau la tensió dramàtica de l’obra: l’esperit, per naturalesa, no té energia pròpia. És la vida —els impulsos, els instints, la vitalitat— la que té força. L’esperit per si sol és impotent; necessita la vida per actualitzar-se. I la vida, sense l’esperit, és cega.
L’home és, doncs, un ésser en tensió permanent entre dos principis: el vital (impuls, cos, eros) i l’espiritual (raó, amor, obertura). No és àngel ni animal, sinó la cruïlla on ambdós s’enfronten i es necessiten mútuament.
La relació amb Déu
Scheler acaba amb una reflexió teològica: l’home és el lloc on Déu —entès com a esperit pur— arriba a la consciència de si mateix a través de la història. Déu necessita l’home tant com l’home necessita Déu; és un procés mutu d’autocreació i autorrealització.
[Aquí es podria assimilar al desenvolupament de l’Esperit de Hegel, amb al diferència que l’Esperit de Hegel es desplega inexorablement, com una deducció lògica, mentre que per Scheler l’home no és només una consciència superposada, la història depèn d’ell, Déu arriba a ser en l’home]
Scheler parlarà de l’home com a “liebendes Wesen”(homo amans) contraposat a “homo sapiens”. Amor s’entén no com a sentiment psicològic sinó com un acte espiritual [que valora]. Ho exposa a l’obra “Ordo Amoris”: cada persona té un ordre intern d’estimacions i amors que constitueix el nucli més profund de la seva identitat moral. Conèixer una persona de debò és conèixer el seu “ordo amoris”. Concep la persona com a una estructura de tres parts, el cos viscut, l’ànima i l’esperit. [Com si tingués una possibilitat o impuls de participar en el més elevat]. Aquí hi ha una influència cristiana que després Helmuth Plessner desconnectarà. Juntament amb Arnold Gehlen, aquests tres pensadors són el nucli del que es considera antropologia filosòfica.