Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El filòsof ha de posseir tanta força estètica com el poeta. Els homes sense sentit estètic són els nostres filòsofs de la lletra. La filosofia de l’esperit és una filosofia estètica. No es pot ser espiritualment ric en res, fins i tot sobre la història no es pot raonar amb riquesa d’esperit – sense sentit estètic. Aquí s’ha de fer evident de que manquen els homes que no entenen cap idea – i que confessen amb prou franquesa que tot els és obscur tan aviat com es va més enllà de taules i registres.
La poesia reb d’aquesta manera una més alta dignitat, torna a ser al final el que era al principi – mestra de la humanitat, doncs ja no hi ha filosofia, ja no hi ha història, només la poesia sobreviurà a les altres ciències i arts.
Al mateix temps escoltem sovint que la multitud ha de tenir una Religió sensible. No només la multitud, també el filòsof té aquesta necessitat. Monoteisme de la Raó i del cor, politeisme de la imaginació i de l’art, això és el que ens cal!
Parlaré en primer lloc d’una idea que, pel que jo sé, encara no ha arribat al pensament de cap home – hem de tenir una nova mitologia, però aquesta mitologia ha d’estar al servei de les idees, ha d’arribar a ser una mitologia de la Raó.
Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs. Aleshores regnarà entre nosaltres una perpètua unitat. Mai més la mirada de menyspreu, mai més el tremolor cec del poble davant dels seus savis i sacerdots. Només aleshores ens espera l’igual conreu de totes les forces, tant les del singular com els de tots els individus. Cap força serà ja oprimida, aleshores regnarà una universal llibertat i igualtat dels esperits! – Un esperit més alt, enviat del cel, ha de fundar entre nosaltres aquesta nova Religió; serà la darrera obra, la més gran, de la humanitat.
(El text va aparèixer en una subhasta el 1913. La lletra és de Hegel però sembla inspirat per Hölderlin).