Aprenentatge i condicionament

Psicologia: Història, Vigília, son, consciència, inconscient, Sensacions i percepció, Aprenentatge i condicionament, memòria, Pensament i llenguatge, Afectivitat, Motivació

Introducció | Instints, conducta heretada | Condicionament clàssic, operant. Aprenentatge perceptiu. Aprenentatge social per imitació. Aprenentatges complexos. Piaget: acomodació i assimilació.

Introducció

[Organisme resultat de l’evolució, que creix en un medi social [igual que el ADN necessita un medi com l’úter] les capacitats humanes necessiten un úter. Van apareixent necessitats que satisfem amb diferents tipus de conducta:

instins (heretats genèticament)
conducta apresa per condicionament (incorporada)
conducta pensada com a solució de problemes (pròpia o transmesa culturalment)

]

La conducta al nivell més baix apareix inicialment com un repertori de respostes disponibles davant certs estímuls més una capacitat d’anar ampliant i modificant aquest repertori mitjançant l’aprenentatge. “Aprendre” ve de “prendre”, incorporar alguna cosa. Aquesta incorporació no resideix en el DNA [només els instints fixats genèticament]. Direm que l’aprenentatge és una modificació estable de la conducta que s’adquireix amb l’exercici de la conducta.

L’escola associacionista veu l’aprenentatge com la formació d’hàbits per associació d’elements psíquics o conductuals prèviament inconnexes. Aquests elements són estímuls i respostes. S’ha discutit si la conducta s’acumula grdualment o bé si hi ha uns “àtoms de conducta” que s’adquireixen totalment. Les corbes d’adquisició gradual serien aleshores un seguit d’increments atòmics. (Sembla que aprenentatges simples com el condicionament salivar serien continus mentre que d’altres més complexos com les associacions verbals estarien formats per quanta. Hull proposà l’equació que donava la probabilitat de resposta E=DxH on D seria l’impuls o drive (motivació, ex. hores de dejuni) i H l’hàbit adquirit (que es podria posar com H=1-10-aN on N és el nombre d’assaigs reforçats). L’efecte del reforç resultat de la resposta seria disminuir el drive (la gana). El problema és que no tots els aprenentatges obeeixen a una homeostasi, i que es donen cassos d’aprenentatge sense reforç.

L’escola de la Gestalt es pot considerar hereva del racionalisme filosòfic. Va posar de manifest les insuficiències de l’associacionisme (simple suma d’elements) assenyalant la relació entre les parts per formar un tot o Gestalt. Els queda per explicar la gènesi d’aquestes Gestalten ja que s’equivoquen en suposar-les innates.

Se sap (H0111) que els mol.luscs de fa 2.500 milions d’anys ja es poden sotmetre a condicionament simple (clàssic o operant H1833, H1834). Pretendre que tot aprenentatge és associació equival a pensar que aquests milions d’anys no han aportat res de nou.

Es pot assenyalar (P 383) que “en els organismes inferiors la conducta tendeix a estar regulada extrínsecament pels estímuls més intensos que incideixen sobre els seus sentits; a l’increment del cervell li correspon, en canvi, una regulació central més a llarg termini i més independent de l’estimulació actual”. Alhora, “en els animals inferiors el repertori de percepcions està bàsicament prefixat per l’herència, mentre que en els organismes més evolucionats, gran part del seu aprenentatge consisteix en la formació de percepcions adquirides, les unes per simple condicionament i les altres pel fet d’establir explícitament, relacions entre les coses que es veuen. [Adquireixen una representació del món i una identitat històrica, amb un determinisme més intern que extern].

El salt entre mol.luscs i mamífers està en la diferència entre els hàbits neuromusculars (segregar saliva després d’una llum) i els actes neurocognitius de percebre l’estructura d’una situació.

Els nous tipus d’aprenentatge van anar apareixent per satisfer necessitats evolutives. Així, per un animal que hagi d’aprendre a orientar-se ràpidament en grans espais, calen sentits distals i la retenció de mapes cognitius de la situació. Això suposa anar més enllà de les cadenes senso-motrius que suposen el recorregut reiterat del territori.

Si no hi hagués hagut noves formes d’aprenentatge els animals superiors no haurien estat altra cosa que enormes paramecis.

Els nivells superiors d’aprenentatge es recolzen en els inferiors i en situacions d’estrès els bàsics prenen el control. “L’organisme i el seu medi encaixen com el pany i la clau (Uexküll 1909)”.

Conducta heretada, reflexos, instints

[Les respostes fixades davant certs estímuls correspondrien a pesos de la xarxa neuronal que s’haurien anat fixant al llarg de l’evolució]

Darwin a l’Origen de les espècies assenyala que [el repertori] els instints són tan importants com l’estructura corporal de cara a la supervivència. La conducta animal va des de simples tàxies a conductes complexes de caça, aparellament o migració.

El reflex
És la conducta més simple [però per si sola no constitueix conducta ja que no hi ha propòsit, veure debat]. Parlem de reflexos involuntaris, o incondicionats [un repertori de respostes preparades sense que hagi d’intervenir el cervell]. Tenim:

Monosinàptics: patel·lar, resposta de flexió al cop al tendó del genoll. És un arc reflex, un circuit que connecta una neurona receptora a una eferent. Un dels primers experiments sobre el sistema nerviós va consistir a decapitar una granota i estimular la flexió de la cama (Ciències de la vida s18)]
Polisinàptics o de flexió: retirada de la ma en tocar un objecte calent, extensors (recuperar l’equilibri en trepitjar un objecte punxegut),
Reflexos cranials (troncoencefàlics): contracció de la pupil·la en ser il·luminada, tancar els ulls si es toca la còrnia, vomitar si es toca la gorja, vestíbulo ocular que estabilitza la visió [per això fan seguir els dits amb la mirada], salivació amb el menjar.
S.Autònom: ritme del cor, respiració, digestió.
Reflexos primitius, que només es donen en els nous nats i desapareixen al cap d’uns mesos: succió, agafar el dit, arquejar l’esquena o aixecar el cap

Alguns reflexos serveixen per valorar possibles danys cerebrals en cas d’accident, el tronc cerebral amb la reacció a la pupil·la, o el reflex patel·lar per la medul·la.

Els reflexos són invariables, mateix estímul implica mateixa resposta.

Instints
(CGPT) Els instints són patrons de conducta innats però més complexos que els reflexos. Mentre que els reflexos donen respostes ràpides i curtes, com retirar la mà si ens estem cremant, els instints poden consistir en una sèrie d’accions orientades a aconseguir un objectiu relacionat amb la supervivència de l’espècie. En els animals podem tenir pautes d’aparellament, lluita fight-flight, la construcció de refugis o paranys, com els nius, les teranyines, els túnels o la migració de les aus i balenes. Són susceptibles d’adaptació, mentre que els reflexos són fixes. Mentre que els reflexos es resolen a la medul·la o el tronc cerebral, els instints integren informació processada al cervell. La conducta instintiva és compartida per tota l’espècie. (Veure conducta heretada als animals, pels estudis). [Sembla que no hi ha una teoria i classificació estàndar]. William James va considerar instints de supervivència i altres com curiositat. Freud va introduir la noció d’instint de vida, Eros, relacionat amb el plaer, la reproducció, la gana, el desig sexual, i l’instint de mort, Thanatos, una tendència inconscient a l’agressió, destrucció i autodestrucció.

(VK)

Por a les serps i les aranyes en nadons és detectada en nadons de 6 mesos.
Plor infantil [instint del nadó] i vincle matern (amb intervenció de l’oxitocina).
Resposta de lluita o fugida.
Conducta de cooperació o instint social.
Resistència al canvi.

(CGPT):

Instint de supervivència: lluita o fugida. Paralització (freeze).
Autopreservació: evitar el dolor, sobresalt.
Reproducció: desig sexual i instint paternal
Social: cohesió de grup i establir vincles, empatia, reconèixer jerarquies dins dels grups.
Curiositat: explorar l’entorn i solucionar problemes
Protecció i seguretat: d’un mateix i dels altres, construcció de refugis.
Satisfer la gana i la set
Por a les altures, foscor, serps, sorolls forts
Imitació i aprenentatge

Habituació i sensibilització
[modificacions]
En l’habituació baixa la resposta com a conseqüència de la repetició de l’estímul. Es dóna des dels protozous als vertebrats i fins al nou nat (Pinillos 5.III). En la sensibilització una resposta innata augmenta amb la repetició de l’estímul. Es dóna fins als vertebrats inferiors i sembla que en organismes superiors en l’escala evolutiva desapareix essent substituït per altres mecanismes més complexos com el condicionament clàssic o associatiu (P 5.IV). El condicionament inhibitori o càstig comença als metazous i roman fins a l’home. Es tan eficaç que dos shocks elèctrics en granotes i gossos durant el menjar els pot inhibir fins a morir de gana. Es tracta de la disminució i fins i tot desaparició d’una resposta a conseqüència de l’associació amb una altra resposta que la inhibeix.
[simulables amb una regla de Hebb en la sensibilització i antihebb en l’habituació].

Condicionament clàssic

Quan es repeteix un estímul EI (estímul innat) amb resposta innata RI juntament amb un de neutre EC arriba un moment fins que el neutre sol causa la resposta RC amb ajuda d’una recompensa o reforç. Increment dels pesos que relacionen els patrons dels dos estímuls.

(P 5.VI 245-280) L’experiència clàssica de Pavlov (1903) és la repetició d’un estímul sonor juntament amb la col·locació de pols de carn a la llengua, fet que dóna una salivació innata fins que només el so causa la salivació. El requisit necessari és la contigüitat entre els dos estímuls tot i que sovint cal un reforç, una recompensa al compliment de la RC després del EC. Simplement la regla de Hebb reforçaria els pesos entre el patró so i patró aliment de manera que després l’input parcial del so posarà en marxa tot el patró so-aliment amb al resposta consegüent.

El condicionament és possible en organismes tan elementals com els cucs i fins a l’home. Aquest mecanisme opera des de reaccions motores d’embrions de pollastre a associacions paraula-saliva (semàntica) en els humans. És interessant remarcar la continuïtat entre l’associacionisme de Hume i el condicionament clàssic. Pavlov indicarà que en l’home les coses es compliquen més degut a l’existència del “segon sistema de senyals” (pensament i llenguatge). Pavlov treballà el condicionament apetitiu amb el reforç de l’aliment mentre que Bekhterev tracta el condicionament evitatiu amb shocks elèctrics.

Els condicionaments es poden separar entre exteroceptius i interoceptius segons la procedència dels estímuls. Parlem de condicionament de segon ordre i superiors quan usem un EC ja adquirit per associar-ne un de nou.

La llei d’adquisició del condicionament estableix l’adquisició de la resposta condicionada RC per contigüitat de l’estímul innat EI i el condicionat EC. La llei de l’extinció afirma la desaparició de la RC quan el EC no va seguit del reforç (el menjar després de la campana). Mentre que el reforç és necessari en els aprenentatges elementals com aquest, sembla que un excés de motivació estorba en aprenentatges més complexos. En els inicis de l’aprenentatge s’observa una generalització de l’EC, és a dir, que es respon a una sèrie d’estímuls semblants, mentre que més endavant es discriminen millor els E i es produeix una diferenciació (per exemple, el gos només respondrà a sons amb freqüències compreses en un interval determinat). [En termes de patrons de xarxes neuronals, aquesta classificació suposa afegir nodes discriminatoris als esquemes (H1720)]. La llei de la intensitat afirma una correlació entre la intensitat entre la intensitat de l’estímul (EC i EI) i l’eficàcia del condicionament.

Tot i que és possible condicionar organismes descerebrats, l’escorça cerebral participa gairebé sempre. És provat que l’aprenentatge incrementa el nombre de connexions entre neurones amb el consegüent augment de massa cortical. Es parla de focus dominant quan en una zona del cervell s’hi acumulen excitacions estables. Aquests controlarien d’altres zones no dominants de manera que l’excitació d’una de les segones tindria un patró eferencial controlat per les primeres.

Òbviament el condicionament amplia les possibilitats adaptatives de l’organisme més enllà del que donen de si els reflexos i els mecanismes preassociatius. Fins ara teníem una conducta automàtica basada en reflexos. [En podríem dir respostes de “contacte”. El gos saliva per contacte amb el menjar. Aquest mecanisme permet anticipar-se i respondre a un senyal de menjar. Està emergint el món de la informació superposat al món físic. Fins ara havia interaccionat matèria i energia. Quan tenim un organisme i un entorn, a més de matèria i energia hi comença a haver recepció d’informació, hi comença a haver una representació del món.]

Condicionament operant

Fixació de respostes possibles a un estímul mitjançant reforç.
[El condicionament operant suposa que hi ha un repertori de respostes possibles] que es van assajant (trial and error) fins que queda reforçada l’adequada. Les respostes no són conseqüència d’un estímul sinó espontànies. Per exemple quan el ratolí apren a obrir la porta per obtenir el formatge no és estimulat directament a fer això.

Skinner renuncia a usar la ment o la biologia en l’estudi i s’até a l’observació estricta de la conducta. Evita també parlar d’instrument perquè suposa finalitat. (Es interessant notar que el reforç directe sobre l’àrea de plaer, Olds i Milner) fixa la resposta molt eficaçment però en canvi s’extingeix molt de pressa [no crea mapa cognitiu?]).

En general el CC regeix més aviat el sistema autònom (conducta vegetativa) i el CO el sistema cerebro-espinal que regula els moviments musculars voluntaris. Tot i això el CO pot arribar a modificar els batecs del cor, la pressió arterial o les contraccions intestinals (Miller 1969). En l’home s’ha arribat a poder controlar les ones Ó i d’altres aspectes de l’activitat bioelèctrica del sistema nerviós.

La diferència fonamental és que el CC modifica una resposta innata ja existent (un reflex, un instint) condicionant-la a un altre estímul mentre que en el CO el reforç no prefixa la naturalesa dels operants. Els estímuls de CC són simples, un senyal lluminós o un so imposat des de fora, mentre que en el CO l’estímul (la palanca a accionar) forma part de la situació experimental i és el subjecte que l’ha de trobar activament. La resposta del CC no té caràcter supervivencial (la salivació del gos de Pavlov no és menjar), ni caràcter afectiu, extingint-se amb facilitat i sense causar fustració. En canvi les respostes del CO faciliten la supervivència creant estratègies de conducta, tene un signe afectiu clar i són resistents a l’extinció (P 296).

En els experiments es varia la proporció de vegades que es premia l’operant amb el reforç i el temps que transcorre entre la resposta i el premi. Es veu que l’adquisició [fixació de la resposta] és més ràpida i més resistent a l’extinció que en el condicionament clàssic. En els animals la tècnica de reforç pot arribar a modelar la conducta fins a extrems insospitats. Per exemple, en pocs minuts es pot obligar a un colom a rodar com els caballitos. La conducta humana té però d’altres mètodes d’aprenentatge més eficaços.

[Sembla el mecanisme de selecció de gens de l’evolució però aplicat a la conducta. Hi ha una sèrie de conductes que apareixen aleatòriament i “sobreviuen” les que s’adapten millor].

Aprenentatge aversiu
La resposta davant d’un estímul negatiu pot ser emocional si no es pot evitar [un cop donat e1, per a qualsevol resposta ri tenim e2 dolorós. Això donarà una resposta d’ansietat a e1. [S’assembla al CC. Si a la llum li segueix un xoc elèctric no evitable, la sola llum provocarà la resposta emocional. El mateix passaria en alguns cassos amb la figura del pare i la pallissa].

Quan l’estímul nociu no es pot evitar però sí es pot esquivar o disminuir el càstig tenim una resposta de fugida. [No podem evitar el senyal lluminós però sí disminuir el xoc accionant una palanca, no podem evitar la presència del pare però podem escapar a la pallissa fugint].

Quan donada la situació prèvia l’individu pot evitar l’estímul nociu tenim un condicionament d’evitació [evitem trobar-nos amb el pare marxant de casa].

Aprenentatge perceptiu

Formació d’un mapa cognitiu per patrons , esquemes ( Ciències cognitives i Xarxes neuronals). (Percepció)

[En successives passades d’estímuls simultàniament presents e1, e2, …, s’estableix un esquema de conjunt E amb relacions entre els ei que podran ser:

i) connexió necessària.
ii) estímuls incompatibles.
iii) probabilitats parcials de que es doni ej si es dóna ei. Aquest conjunt d’estímuls relacionats és el que anomenàvem esquema o percepció (H1720) o bé “mapa cognitiu”. Recordem que el mapa cognitiu podia incloure també el conjunt d’accions que es podien emprendre en una situació determinada i els resultats corresponents.

Els aprenentatges clàssic i operant, amb els seus repertoris e-r, no permetrien que el subjecte s’enfrontés a una realitat complexa i canviant. Cal remarcar que en l’aprenentatge clàssic, on s’associen estímuls i respostes individualment, a N estímuls li poden correspondre N respostes; mentre que si també es recullen les relacions entre estímuls, aleshores podem tenir N! respostes.

Tipus:

Aprenentatge d’orientació. Per moure’s en l’espai l’organisme necesita una representació del medi on es mou. Gleitman (1955) sotmeté a shock a unes rates durant el trajecte des de diferents punts fins a una posició on parava. Les rates van aprendre a anar a aquesta posició, és a dir, van aprendre a orientar-se en l’espai (place learning).
Aprenentatge de relacions. Lashley mostrà com, animals entrenats a executar una tasca tal com pot ser obrir una porta amb la pota, en anular-se-li la possibilitat de fer-ho amb la pota, s’adaptaven fent-ho d’una altra manera. Això provava que no s’havia associat l’estímul de la situació amb l’acció muscular de la pota, sinó que s’havia adquirit un “mapa cognitiu” on l’acció sobre la porta, es faci com es faci, quedava relacionada.
Aprenentatge latent. Es pot veure que la conducta a l’atzar (rates recorrent un laberint) sense el reforç que suposaria el premi d’aliment en trobar el recorregut correcte, també conforma un mapa cognitiu de manera que quan l’organisme té una necessitat (ex. la rata es posa a dieta), sap trobar ràpidament la sortida al laberint sense haver estat entrenada. Vol dir que havien adquirit un mapa cognitiu. Es pot veure doncs que els animals inverteixen energia aprenent sense reforç i que se sap generalitzar i adaptar. (Per salvar els seus plantejaments els conductistes diran que hi ha un transfer dels hàbits apresos a la nova situació).
Aprenentatge de configuració. Platonov mostrà el 1912 que estímuls que individualment no es podien associar a una resposta separadament, sí que ho podien fer com a conjunt (un estímul tèrmic no es podia fer servir per condicionar clàssicament (H1833) a la resposta salivar, mentre que la suma d’un estímul tèrmic i un tàctil sí que ho podien fer). Això prova que el tot és més que la suma de les parts.
No obstant la interpretació teòrica d’aquest fet variava segons les escoles. Mentre que per Köhler hi ha una Gestalt prèvia, innate, on s’inscriuen els estímuls, Pavlov dirà que les gestalten s’han anat constituint en associacions successives.
Per Tolman no tot es redueix a connectar estímuls amb respostes. Els plantejaments estrictament conductistes no podien explicar perquè es podia respondre a estímuls no exactament idèntics. Per això cal suposar que el subjecte elabora un “mapa cognitiu”, un conjunt d’estímuls relacionats de manera que si és donada una part, aleshores s’infereix el total [això correspon a la noció d’esquema, on donada una informació parcial el sistema busca el best match i infereix la situació global corresponent. Per exemple, si es veu una cuina s’infereix que en els armaris hi haurà plats i a la nevera aliments]. La prova de que s’estableix un mapa de relacions entre estímuls i que no els tractem aïlladament, la tenim en l’experiència amb gallines que responien a una diferència d’intensitats de gris més que no pas al seu valor absolut.

L’aprenentatge perceptiu permetrà que, abans de parlar, els nens aprenguin a fer discriminacions complexes, com la identificació d’un objecte entre altres, la identificació d’una persona des de diferents angles o l’expectativa de l’estímul que seguirà a un altre. Aquestes expectatives s’avaluen en probabilitats i Brunswick (1951) provà la finesa del procés d’assignació i correcció de probabilitats (probability matching). Es interessant notar que només l’home és capaç d’aquesta discriminació, els animals usen expectatives màximes, optant el 100% per estímuls que només han aparegut un 75%. (P.351).
L’home també és capaç de discriminacions incidentals, recordar associacions entre formes i colors arbitràries.

La discriminació invertida consisteix a canviar un criteri après abans. Si inicialment el petit de dos trapezis és el bo, després es fa a l’inrevés (l’experiència es pot complicar més). Els nois poden adaptar-se fàcilment al canvi [serà que adquireixen l’esquema que es tracta d’una situació on hi ha un estímul bo que va canviant, només caldrà fer un parell d’intents per saber si es tracta del gran o el petit]. Els animals i els nens petits no són capaços d’aquesta discriminació.

[En l’aprenentatge perceptiu sembla fonamental el probability matching o detector de regularitats (PDP), H1812.2. Serà per acumulació de patrons al llarg de l’experiència que el subjecte podrà arribar a viure en un món que no està format per sèries aleatòries d’estímuls sinó en un món raonablement constant i uniforme, amb canvis regulars i d’altres d’accidentals. Tindrem també un conjunt de situacions típiques, un context, i l’assignació de probabilitats determinarà què és l’habitual i què és l’excepcional. Aquest procés comença amb l’adquisició de l’objecte permanent en el nen (H5000).
En la vida normal què tenim? que tot input activa el model del món que hem adquirit. Cada dia quan ens despertem fem IPL del model del món i el carreguem en memòria fins que ens adormim, aleshores què passa?
La pràctica de l’aprenentatge perceptiu suposa l’adquisició d’una representació del món. És el que Piaget anomena la construcció del real. En aquest procés cal remarcar l’adquisició de l’objecte permanent després d’una constància perceptiva, la situació d’aquests objectes en un espai euclidià, situació dels fets en un temps lineal i l’adquisició d’un jo.]

Aprenentatge Social. Imitació

[o vicari, Observational Learning o modeling, segons la Social Learning Theory de Bandura] L’observació d’un model que executa un acte i és reforçat constitueix un reforç secundari per l’observador.

[Aquest aprenentage suposa un pas previ molt important: que el subjecte s’ha format un patró d’ell mateix en el món, i un patró dels altres subjectes, de manera que els pot identificar com a semblants. Seria també el fonament de la intersubjectivitat i la comprensió. D’on vindria? Podem observar externament el propi cos i el dels altres, així com les accions que executen. Això permetrà atribuir als altres subjectes les sensacions i emocions purament internes. La comunicació verbal jugarà un paper importantíssim que encara no podem tractar al nivell subsimbòlic. És clar que existeix perquè els simis ho fan (neurones mirall)].

Una vegada més es fa palesa l’existència d’un mapa cognitiu. En la imitació s’executen respostes noves sense haver estat adquirides abans amb un entrenament del tipus condicionament instrumental. Així un nen evitarà jugar amb ganivets si ha vist que un altre nen es talla.

Els experiments de Bandura els 1960s van mostrar que els nens incorporaven conducta, no per condicionament operant, sinó observant el que feien els adults. Hi havia també una identificació amb adults del propi sexe.

Aprenentatges complexos

Hi ha activitats com ballar, tocar un instrument musical, escriure a màquina, anar en bicicleta, conduir que no es poden pensar com una resposta simple (caminar, baixar una palanca). Intervenen diversos muscles amb moviments coordinats que es van rectificant contínuament segons varia l’entorn (jugar a tenis).

S’ha vist que l’adquisició d’aquestes habilitats demana una pràctica espaiada amb descans.

Acomodació i Assimilació. Piaget

[tot i que avui ja no s’accepta la idea d’estadis de desenvolupament ben delimitats, les nocions d’assimilació i acomodació segueixen essent importants].

Assimilació: el nen respon a una nova situació sense modificar els seus esquemes previs. La nova informació s’interpreta d’acord amb el que ja es coneix.

Acomodació: una nova situació fa que el nen modifiqui el seu esquema o en creï un de nou per adaptar-se millor.

Cada experiència del subjecte s’ha d’inscriure en esquemes preestablerts [al començament el món del nen és teta/no_teta]. Hi haurà experiències que encaixaran totalment, d’altres que ho faran parcialment i d’altres que seran rebutjades. Cada experiència té un component que es repeteix i un de nou. Hi ha un equilibri entre la necessitat d’estabilitat cognitiva i l’adaptació a la realitat. [és com progressa la ciència, mirem de treballar amb el que coneixem fins que una experiència ens obliga a replantejar el nostre model]

[Codeterminació
L’ameba que engoleix una partícula d’aliment, l’assimila, transformant-la en estructures pròpies i desfent-se dels components que no li serveixen. Alhora, l’estructura anatòmica i els processos fisiològics digestius han d’estar adaptats al tipus de menjar que té disponible (Richmond p.97). Així la forma de l’ameba determina el tipus d’aliment digerit mentre que el tipus d’aliment digerit determina la forma de l’ameba.
Varela apuntava en el mecanisme complex d’interacció subjecte-ambient. En l’assimilació, el subjecte actua sobre el medi sense canviar ell, mentre que en l’acomodació és ell qui canvia. En l’evolució no són només les espècies les que canvien adaptant-se al medi, també canvien el medi. Herbívors i pastures evolucionen alhora, flors i insectes evolucionen alhora.

Reflexió

reflex: es parla de reflex INVOLUNTARi, incondicionat perquè és automàtic i no intervé la voluntat. P236 insisteix en que no constitueixen conducta, ja que aquesta és sempre una “interacció de l’organisme amb el seu medi” i suposa “una radical propositivitat que pertany al sistema com a tal, a l’organisme o subjecte, i no a cap de les seves parts o estructures parcials. ” [conducta per tant, implica un mínim de complexitat i aquesta és la resposta al problema de llibertat i determinisme: la llibertat no requereix l’indeterminisme, requereix el determinisme del subjecte.

El 47% del temps estem en mode de pilot automàtic. Actuant per reflex o conductes apreses que ja no ens cal

aprenentage i condicionament és canviar, quins vénen de fora i quins vénen de dins? si vull millorar el ball, vaig a un curs, en canvi, si repetidament estic sotmès a estrès i ansietat, aprenc a desconfiar de tot.

apernentatge previ al llenmguatge, entrena tot l’organisme, respostes motores i emocionals lligades

museu imaginari: laboratori on aprenem? se’ns condiciona

Articles de referència

CHAPTER III LEARNING AND CONDITIONING 65
READING 9: IT’S NOT JUST ABOUT SALIVATING DOGS! 65
Pavlov, I. P. (1927). Conditioned reflexes. London: Oxford University Press.
READING 10: LITTLE EMOTIONAL ALBERT 72
Watson, J. B., & Rayner, R. (1920). Conditioned emotional responses. Journal of
Experimental Psychology, 3, 1-14.
READING 11: KNOCK WOOD! 78
Skinner, B. F. (1948). Superstition in the pigeon. Journal of Experimental Psychology,
38, 168-172.
READING 12: SEE AGGRESSION . . . DO AGGRESSION! 85
Bandura, A., Ross, D., & Ross, S. A. (1961). Transmission of aggression through imitation
of aggressive models. Journal of Abnormal and Social Psychology, 63, 575-582.