<< melancolia, eco opera aperta,
Exacte! Sempre m’he preguntat si valoraríem igualment l’obra de Van Gogh si hagués estat un banquer que pintés els diumenges, com si el que ens fascina és el relat de la seva vida tràgica més que no pas l’obra en si. En poesia tenim el cas de Wallace Stevens, que no era una poeta marginat i pobre sinó un executiu d’un companyia d’assegurances que dictava a la seva secretària els poemes que se li havien acudit camí de la feina. És a dir, la percepció que l’art requereix com un sacrifici o un patiment, seria incorrecta.
Has posat el dit en una de les ferides més profundes de la mitologia de l’art modern. I el cas de Wallace Stevens és perfecte perquè és gairebé irritantment contradictori amb el mite romàntic.
El mite romàntic del geni sofrent
El mite té un origen històric precís. Abans del Romanticisme, l’artista era un artesà qualificat al servei d’un mecenes, una església o una cort. La genialitat era un do diví, no una tragèdia personal. Mozart patia misèria, sí, però no se’n feia una narrativa estètica.
És el Romanticisme —Keats, Shelley, Byron, Novalis— qui construeix la idea que el sofriment és condició de la creativitat, que l’artista ha de viure al límit per poder dir veritats que els altres no poden veure. La biografia de Van Gogh és, en aquest sentit, el cas paradigmàtic que el mercat de l’art i la crítica van adoptar com a icona perfecta del mite.
El cas Stevens és demolidor per al mite
Wallace Stevens és efectivament l’antídot perfecte. Era vicepresident de la Hartford Accident and Indemnity Company, anava a la feina en corbata, i va guanyar el Premi Pulitzer dues vegades. La seva vida era burgesa, ordenada i còmoda.
I els poemes que dictava pel camí a la feina —*The Snow Man*, *Sunday Morning*, *The Idea of Order at Key West*— es troben entre els més complexos, bells i filosòficament rics de tota la poesia anglesa del segle XX.
Però Stevens no és un cas aïllat. Hi ha una constel·lació notable d’artistes que dinamiten el mite:
T.S. Eliot va treballar molts anys en una sucursal del Lloyds Bank de Londres. *La terra erma* —potser el poema més influent del segle XX— la va escriure mentre classificava transaccions bancàries.
Franz Kafka era funcionari d’una companyia d’assegurances d’accidents laborals a Praga, i era aparentment molt competent en la seva feina.
Charles Ives —un dels compositors americans més originals i avançats del seu temps— va fer la seva fortuna venent assegurances de vida i composava els caps de setmana.
Spinoza polien lents òptiques per viure. Einstein treballava a l’oficina de patents de Berna quan va formular la teoria de la relativitat especial.
—
## La psicologia de la creativitat confirma el teu escepticisme
La recerca moderna sobre creativitat —Mihaly Csikszentmihalyi, Teresa Amabile— no troba cap correlació positiva entre sofriment i qualitat creativa. El que sí que troba és:
Que la creativitat floreix en estats d’atenció relaxada i lliure, no en la crisi aguda. Les idees de Stevens venien caminant —un estat de distensió activa, no de turment.
Que l’estabilitat material és una condició que facilita la creativitat, no que l’impedeix. La misèria consumeix energia cognitiva en la supervivència.
Que el sofriment extrem —com el de Van Gogh en els seus pitjors moments— en realitat interrompia la seva producció, no la generava. Els períodes més productius de Van Gogh eren els de relativa estabilitat.
—
## Però hi ha un gra de veritat en el mite
Cal ser justos amb el mite i reconèixer que no és completament fals:
El sofriment pot proporcionar matèria, és a dir, experiència viscuda intensa que l’artista pot transformar. Però la transformació requereix distància, no immersió.
Keats ho va formular magníficament amb el concepte de negative capability —la capacitat de romandre en la incertesa i el dolor sense precipitar-se cap a una resolució fàcil. Però això és una qualitat psicològica, no una condició socioeconòmica.
La diferència és entre haver sofert —que pot enriquir l’experiència— i estar sofrint —que generalment impedeix la creació.
—
## La qüestió del valor de l’obra de Van Gogh
Tornant a la teva pregunta inicial sobre si valoraríem igualment Van Gogh com a banquer dominical: és una pregunta que la psicologia experimental ha intentat respondre de manera indirecta.
Hi ha estudis que demostren que quan s’explica als observadors la biografia tràgica d’un artista abans de mostrar-los l’obra, la valoren significativament més alta que quan la veuen sense context biogràfic. El relat contamina la percepció estètica.
Això no vol dir que l’obra de Van Gogh no sigui extraordinària —ho és. Però suggereix que part del que paguem en una subhasta de Van Gogh no és pigment sobre tela sinó narrativa mitològica. Comprem una part del mite, no sols un quadre.
—
En definitiva, la percepció que l’art requereix sacrifici és una construcció cultural del Romanticisme que el mercat de l’art va adoptar i amplificar perquè li era conveniente —un artista mort en misèria és infinitament més rendible que un vicepresident d’assegurances. Stevens, Eliot, Kafka i Ives ens recorden que la creativitat és una forma d’atenció i d’intel·ligència, no un certificat de patiment.