Plató, al “Fileb” i a la “República” adovbocava per la “mesura”. Aristòtil a l'”Ètica a Nicòmac” desenvolupa la doctrina de la virtut com a terme mig (mesotes) entre dos extrems oposats (p. ex., el valor és el terme mig entre la covardia i la temeritat; la temperança entre la insensibilitat i la disbauxa). Epictet i els estoics, Epicur també veuran la moderació com un alliberament. A l’Oda II, 10 Horaci ens exhorta a triar “aurea mediocritatem”.
Tomàs d’Aquino, Erasme de Rotterdam, Montaigne, Spinoza, Stuart Mill també.
És també una noció central en Confuci, 中庸 (“zhōngyōng”, “doctrina del terme mig”). Buda parla del Camí del Mig (“majjhimā paṭipadā”) entre l’ascetisme extrem i el plaer desbocat és la base de l’ensenyament budista.
El cas de la casa Fansworth fa qüestionar l’esforç de cercar la perfecció. El que havia de ser l’habitatge ideal, acaba costant un esforç i uns diners desmesurats, amb goteres, i amargant la relació entre Edith Fansworth i Mies Van der Rohe. Potser hauríem d’haver anat una mica en la direcció concebuda per Mies sense dur-ho a l’extrem.
Passaria el mateix amb la cerimònia del te, que partia de l’ideal de senzillesa i a l’extrem acaba essent un ritual rígid per exhibir el poder. (Els espai d’estudi).
El cristianisme, que comença amb la compassió i la capacitat de sacrifici, una humilitat sana que ens allunya de l’orgull però que pot acabar amb una autoflagel·lació morbosa i sentiment de culpabilitat. (Religions comparades)
La forma física, que parteix de la idea d’estar sa i fer goig, i acaba amb trastorns alimentaris, operacions d’estètica (la necessitat de ser atractiu).
L’art modern, que partia de buscar l’original o la denunciar la injustícia i acaba amb la nova acadèmia woke o la piràmide especulativa de les galeries. (el mercat de l’art)