Els espais d’estudi

Shūzhāi les sales d’estudi dels literati a les dinasties Song i Ming

Els estudis dels literati (文人士大夫, “wénrén shìdàfū”) durant les dinasties Song i Ming eren espais sagrats de cultivació personal, reflex de l’ànima del seu ocupant i un microcosmos dissenyat per a la pràctica de les arts i la contemplació estètica [de poesia, dibuixos o objectes d’art). Yunshuang Zhang parla d'”espai privat porós”, en el sentit que si bé era un lloc per a la reclusió personal, també era un espai obert a la interacció amb convidats de confiança, servint com a mostra de la identitat i els valors culturals del seu propietari. Era el centre neuràlgic per a la cal·ligrafia, la pintura, la poesia i tocar el “qin” (cítara).

El mobiliari —taula baixa, tamboret, prestatges oberts— és de fusta fosca sense lacar, amb veta visible. Els objectes arcaics de bronze evoquen la dinastia Zhou, l’antiguitat venerable. Una finestra dona al jardí, o almenys a una roca i un bambú. El “wabi” japonès vindrà directament d’aquí. És un espai que transmet un ambient de serenitat, refinament intel·lectual i harmonia amb la natura.

Objectes clau

Objectes d’Escriptura (文房四寶, “Wénfáng Sìbǎo” – Els Quatre Tresors de l’Estudi).
- Pinzells (毛筆, “máobǐ”) de diferents mides i pèls (cabra, llop, marta) emmagatzemats en estris de porcellana o bambú.
- Tinta (墨, “mò”), barres d’estil de tinta xinesa decorades, fregades en una pedra de tinta (“硯, yàn”) amb aigua.
- Paper (紙, “zhǐ”), paper “xuan” (宣紙), de textura suau i absorbent, ideal per a la cal·ligrafia i la pintura a la tinta. Es guardava en rotlles.
- Tampó d’empremta i pasta (印泥, “yìnní”). Els literati signaven les seves obres amb segells tallats en pedra (de “shoushan”, “qingtian”, etc.) amb els seus noms o lemes, estampats amb una pasta vermella.
Rotlles d’Art i cal·ligrafia, penjats a les parets o sobre la taula per a la contemplació. Verticals (掛軸, “guàzhóu” amb pintures de paisatges (山水, “shānshuǐ”) sobris i atmosfèrics (Song) o més vigorosos i detallats (Ming).
Rotlles horitzontals (手卷, “shǒujuàn”) per desplegar sobre la taula i anar “llegint” el paisatge o la narració. Pintures d’ocells i flors (花鳥畫, “huāniǎohuà”), especialment de bambú, prunera, orquídia i crisantem (els “Quatre Gentlemans”).
Escultures i Objectes de Jade o ceràmica. El jade simbolitza virtut, puresa i permanència. Els literati ho apreciaven per la seva textura i simbolisme. Podien ser el suport pels pinzells, (筆架, “bǐjià”) en forma de turons, el bol per rentar els pinzells (筆洗, “bǐxǐ”) trepitjapapers (紙鎮, “zhǐzhèn”), suports per a rotlles. També petites escultures d’animals mítics o , muntanyes en miniatura que recorden paisatges.
Estris per al Te (茶具, “chájù”).
Song: Inspirats en l’estètica jian (fosc) o qingbai (blanc blavós). Tasses amb suports (碗托, “wǎntuō”), recipients per batre el te en pols (“chawan” per al matcha), gerros simples.
Ming: Reflecteixen l’aparició del te en fulles (infusió). Teteres de Yixing (宜興紫砂壺), petites i sense esmaltar, fetes d’argila porosa que absorbeix els sabors. Tasses sense nansa (“gaiwan” per a tastar) i safates per escórrer l’aigua.
Altres Objectes Imprescindibles a la Sala.
Cremador d’encens (香爐, “xiānglú”), de bronze o ceràmica (com els famosos “ge” o “guan”), per perfumar l’ambient i purificar l’esperit durant la lectura o la creació.
Qin (古琴): Una cítara de set cordes, l’instrument per excel·lència del literat. Normalment es col·locava sobre la taula.
Roques (供石, “gōngshí”): Pedres de formes fantàstiques i erosionades, generalment de llac Taihu, que representaven microcosmos o paisatges abstractes.

La Dinastia Song (960 – 1279): El Naixement d’una Tradició

L’estudi va emergir com un espai cultural distintiu. L’estètica dominant era la de la simplicitat, la sobrietat i la connexió amb la natura. Els mobles i objectes reflectien una “elegància concisa, puresa i bon gust, i una textura natural i senzilla”.

Taula de trellat ample (畫桌, “huàzhuō”): De línies rectes i senzilles, sense complicacions, feta sovint de fustes clares com el “huanghuali” o el “zimu” (sandalwood). Pensada per estendre rotlles per pintar o contemplar.
Cadira de braços quadrats (扶手椅, “fúshǒuyǐ”) o Cadira amb respatller alt (官帽椅, “guānmàoyǐ”) de disseny auster però ergonòmic, símbol de dignitat i postura recta.
Armari baix o prestatgeria (架格, “jiàgé”) per guardar llibres i objectes valuosos, disseny obert o amb portes simples.
Taula de te baixa (矮茶桌, “ǎi cházhuō”) per a cerimònies de te íntimes, col·locada sovint sobre un tatami.

Shen Zhou 沈周, 1427–1509, Purification Studio (Dizhai tu 滌齋圖) 1506. Dinastia Ming. Museu Princeton.

Seated Gentleman. s12. Museu Nacional de Taipei

La Dinastia Ming (1368 – 1644): La Consagració d’un Ideal

A la dinastia Ming, la cultura de l’estudi va assolir el seu màxim esplendor. Es van escriure manuals complets, com el “Zun Sheng Bajian” (Vuit Discursos sobre l’Art de Viure) de Gao Lian, que descriuen fins al més mínim detall com havia de ser un estudi perfecte.
La mida de l’estudi era crucial. Es dictava que havia de ser “clar i net, però no massa ample”, ja que un espai massa gran podia danyar la vista i dissipar la concentració. Fora, s’havia de crear un paisatge en miniatura: plantes com orquídies i pi, un estany amb peixos daurats i una cascada o rierol per netejar els pinzells, integrant l’estudi amb un jardí privat ple de simbolisme.

Els mobles Ming Ming constitueixen l’apogeu de l’ebanisteria clàssica):

Taula de treball amb calaixos (書案, “shū’àn”) o Taula de pintar (畫案, “huà’àn”): Peces mestres de proporció perfecta, amb unions de fusta (sense claus ni cola) i fustes exòtiques amb veta espectacular com el huanghuali o la pau rosa (“zitan”).
Cadira de cercle (圈椅, “quānyǐ”), iIcona del moble Ming. El respatller semicircular integrat als braços simbolitza l’abraçada del cel. Còmoda i bella.
Prestatgeria elegant (櫃架, “guìjià”), a la dreta, amb portes, calaixers alts (“liángguì”) o estructures obertes per als volums essencials de filosofia, poesia i cal·ligrafia, així com per a rotlles de pintura col·leccionats.
Taula de pedestal (香几, “xiāngjī”) alta i esvelta, per col·locar un cremador d’encens, una orquídia o una escultura.

La taula tindria els “Quatre Tresors” i tots els seus complements: un suport per a pinzells (“bige”), un renta-pinzells (“bixi”), un degotador (“shuizhu”), un segell (“yinzhan”), unes balances per a paper (“zhenzhi”), etc.
Al costat esquerre una zona de descans amb un petit llit de fusta (“tachuang”) i un escambell (“gundeng”) als peus. Al costat del llit, una tauleta petita (“xiaojizhuo”) que podia sostenir un gerro amb flors fresques o un encenser per cremar encens aromàtic.
A la paret, penjada, una guqin (cítara) i un o dos rotlles de pintura. La norma dictava que la pintura havia de ser de “muntanyes i aigües com a primera opció, flors i ocells en segon lloc”, evitant figures humanes i animals per no distreure.

Escriptori dinastia Ming al Bowers Museum

Paraules clau: “明代文人书房” (estudi de literati Ming) o “宋代书斋” (estudi Song).
Els tractats com el “Zhangwu zhi”, el Tractat sobre els objectes superflus de Wen Zhenheng (Ming tardana) codifiquen amb detall obsessiu quins objectes han d’estar presents i com: la pedra de moldre tinta, el pinzell, el “gongshi” (pedra de jardí amb forma curiosa), l’orquídia en test, la tassa de te, uns pocs rotlles triats. I sobretot el que no hi ha d’haver: res excessiu, res cridaner, res que pertanyi al món dels mercaders o dels funcionaris vulgars. L’austeritat és signe d’elevació. (National Palace Museum, Abebooks ).

Música de qin a escoltar

“Fluxos d’Aigua” (流水, “Liu Shui”): L’obra mestra per excel·lència. Descriu l’aigua des d’un rierol fins a un mar embravecut. És la peça que probablement escoltaria un literat mentre contemplava un rotlle de paisatge.
“La Bogeria d’un Borratxo” (酒狂, “Jiu Kuang”): Atribuïda al poeta Ruan Ji (segles III-IV). Capta l’estat d’ebrietat deliberada com a protesta contra un món corrupte. Té un ritme sincopat únic.
“Tres Variacions sobre el Toc de la Ploma” (梅花三弄, “Meihua San Nong”): Evoca la fragància i la resistència del pruner florit (梅花) a l’hivern, símbol de la integritat del literat.
“Paisatge Nevallat i Riu Fred” (瀟湘水雲, “Xiao Xiang Shui Yun”): Una obra llarga i complexa de l’època Song que expressa la nostàlgia per una pàtria perduda i la fusió amb el paisatge boirós dels rius Xiao i Xiang.
“L’Ocell de la Boira busca el seu Bosc” (霧鎖寒林, “Wǔ Suǒ Hán Lín”) (o títols similars): Peces que descriuen paisatges solitaris i atmosfèrics, molt freqüents en el repertori.

El flux de l’aigua de Guan Pinghu (inclòs en el Voyager).
Tres variacions de la flor del la prunera. Li Xiangting
Sheng Ren Chang Cheng Yu
Wang Fei

El Senchado

L’estudi dels literati xinesos (Shuzhai o 書齋) i les cambres de te japoneses (Chashitsu o 茶室) són espais que en principi busquen la simplicitat i connexió amb la natura, fugint de l’opulència, buscant materials naturals i rústics (fusta, paper, bambú, fang) i estan dissenyats per integrar-se o tenir vista directa cap a un jardí que evoca la natura salvatge. Els dos reserven un lloc central i d’honor per mostrar una pintura en rotlle (kakemono al Japó) o cal·ligrafia, acompanyada d’un arranjament floral o un cremador d’encens.

Però les funcions són diferents, el Shuzhai xinès és el taller d’un creador ple d’objectes inspiradors que reflecteixen la seva ment culta, el Chashitsu japonès és un temple de buidor dissenyat per eliminar qualsevol distracció i centrar tota l’atenció en el moment present de compartir el te. El primer és un espai confortable i elegant, amb la col·lecció d’antiguitats, llibres, roques estranyes i fustes nobles, un espai per crear i estudiar dins de la tradiució del Confucianisme i el taoisme. El segon és l’escenari d’un ritual inspirat en el budisme zen, la pràctica de la presència plena, la impermanència i la humilitat. Busca la bellesa del que és auster, vell, imperfecte, incomplet i rústic, el Wabi-Sabi (侘寂). Una porta petita obliga els visitants a ajupir-se. Hi ha un minimalisme extrem, l’espai és buit, sense mobles.

Però al Japó del període Edo (segles XVII-XVIII), la cerimònia tradicional del te (Chanoyu) s’havia convertit en un instrument polític del shogunat i de la classe samurai. Tot i que havia nascut sota els ideals de simplicitat del budisme Zen (wabi-sabi), s’havia tornat extremadament rígida i dogmàtica amb moviments mil·limètricament codificats (temae) i els estris utilitzats havien passat a ser objectes de luxe desorbitats que s’usaven per demostrar poder i estatus. Els intel·lectuals, poetes i pintors japonesos (coneguts com a bunjin o homes de lletres) patien una profunda fascinació per la cultura xinesa de les dinasties Ming i Qing. Com que no podien viatjar a la Xina, van decidir importar-ne l’estil de vida a través del te.

El gran catalitzador d’aquesta revolució va ser un monjo budista anomenat Baisao (que literalment significa “el vell venedor de te”). Va abandonar els vots monàstics i es va dedicar a caminar per Kyoto venent te d’infusió de fulla lliure (Sencha), que s’acabava d’introduir des de la Xina. No cobrava un preu fix, sinó el que la gent li volgués donar. El seu objectiu era oferir un espai de llibertat absoluta, criticant obertament el Chanoyu formal com una pràctica buida i elitista [amb te verd en pols, Matcha). Així va néixer el la via del Sencha (Senchado). En lloc de les cambres de te tancades es reunien en estudis oberts al jardí, plens de llibres, pinzells xinesos i petits fogons per bullir l’aigua al moment. En lloc de romandre en un silenci sepulcral com exigia el te de fons Zen, a les trobades de Sencha es xerrava alegrement, es debatia de política, es recitaven poemes i es pintava de manera improvisada. Es van deixar de banda els bols grans i rústics de ceràmica japonesa per utilitzar petites teteres de fang de Yixing (Xina) i tasses minúscules de porcellana blanca que permetien apreciar millor el color i la fragància del te verd. Amb el temps, irònicament, aquest moviment lliure del Sencha també es va acabar codificant en escoles amb els seus propis mestres (formant el que avui es coneix com Senchado o 煎茶道).

[Potser s’acosta més a l’ideal la petita cabana de Kemo no Chomei (espais de l’ànima, Japó]

Sant Jeroni i l’estudi en la pintura occidental

Sant Jeroni (345-420) va ser el traductor de la Bíblia al llatí i per això se l’ha representat sovint a l’escriptori, la cambra com un espai d’estudi.

Domenico Ghirlandaio, Sant Jeroni al seu estudi (1480): Un fresc a l’església d’Ognissanti a Florència que mostra el sant envoltat d’una gran quantitat d’estris d’escriptura i llibres, amb un gran realisme en els detalls quotidians.

Dürer. Sant Jeroni al seu estudi (1514)

Galeria (amb Vicenzo Catena i Antonello da Messina).

Altres: Còpia de Van Eyck,

Al s17 Vermeer pinta els científics, L’astrònom. 1668 i El geògraf.1669.

Europa, Studioli, gabinets de curiositats, maison du philosophe

Studiolo

Al mateix temps que els Shuzhai Ming, al s16 Itàlia alguns nobles o mercaders cultes encarregaven una cambra per estudiar, amb decoració culta. Hi ha l’studiolo de Federico da Montefeltro a Urbino (1478, actualment al MET), el d’Isabella d’Este a Ferrara i el de Francesco I a Firenze.

Studiolo del duc de Montefeltro

[les fotos dels studiolos que es conserven no tenen taula i cadires per seure i estudiar, ni vistes a fora. Tenen quadres que resumeixen el que es voldria tenir a la vista, una idea interessant, un resum del món que podria recorrer mirant a les parets. ]

En anglès, les cambres reservades per a l’estudi s’anomenaven “Closet” o “cabinet” i de la cambra van passar a denominar el govern (com el “divan”, etimologies).

La torre de Montaigne, on va escriure els essais el 1580 també era un espai d’estudi. I recordo la de Bussy Rabutin (1618 1693) rodona, també.

Els gabinets de curiositats

Wunderkammer, Kunstkammer, cabinet of curiosities

Al s16, amb l’exploració del món i el progrés de la ciència es van començar a col·leccionar objectes d’altres cultures, roques, animals, instruments científics, pintures i escultures.
[les grans col·leccions dels nobles eren com museus privats, com la de Rudolf II a Praga, o la de Sir Hans Sloane que donaria lloc al British museum.

Ferrante l’Imperator. Nàpols 1599

Cabinet of curiosities. Domenico Remps

La cambra d’estudi de Goethe a Weimar

L’estudi de Darwin a Down House

A Ermenonville, el marquès Girardin havia construit un jardí paisatgista basat en les idees de Jean Jacques Rousseau, amb diferents construccions (Fabriques) d’efectes estètics com el temple de la filosofia, volgudament inacabat. Entre aquestes construccions hi havia una cabana que Rousseau , convidat pel marquès, va fer servir el 1778. [sembla que no es va conservar].

Arquitectura moderna

Le Corbusier, Le Cabanon (1952), cabana d’ns 4×3 metres que es va construir per passar els estius, prop del mar.

Philip Johnson, al costat de la seva casa de vidre va fer-se un estudi biblioteca mig soterrat, amb llum zenital i una finestra al jardí. (1949)

Peter Zumthor, Haldenstein 198s

Món islàmic, el “maktaba” i la cambra del savi

Al món islàmic clàssic —Baghdad abbasida, Al-Andalus, l’Iran safàvida— la biblioteca privada (“khizanat al-kutub”) d’un metge o filòsof era també un espai de meditació. Ibn Sina descriu el seu mètode de treball nocturn amb vi i una espelma; Al-Biruni acumula instruments astronòmics i globus. L’objecte central és el manuscrit il·luminat, però també l’astrolabi —instrument que és alhora científic i bell— i el tauler de geometria.

L’equivalent tardà és l’espai del “mirza” persa o del culte otomà: cambres amb coixins baixos, una finestra amb mashrabiyya (reixa de fusta que filtra la llum sense exposar), tinta i ploma, i una col·lecció de “firman” (documents cal·ligrafiats) penjats a la paret.

Personal (la taula i la furgo)

La taula a Vilafranca, a Castellar, a Ciudad Real, a Aymà. La Furgo.