karen amstrong, la religió depèn dels pobles
william James ka religió depèn de les persones
Hegel i Hölderlin
Wallace stevens
Tens raó, l’he trobat llegint Wallace Stevens. Aquest poeta l’incorporo al meu projecte pel suggeriment de Notes towards a Supreme Fiction. El projecte màxim de la imaginació seria elaborar una nova religió (potser el que s’esbossa en l’escrit “El més antic programa de l’idealisme alemany” atribuït a Hegel i Hölderlin). I la particularitat de Stevens és que creu que el projecte val la pena tot i assumint que es tracta d’una ficció.
Això lliga molt bé amb el que dèiem sobre Novalis, i de fet crec que el Systemprogramm n’és quasi l’anella que falta entre els dos.
El Systemprogramm com a versió “seriosa” del projecte
El fragment (1796-97, en la cal·ligrafia de Hegel però d’autoria disputada entre ell, Hölderlin i Schelling) demana explícitament una “nova mitologia”, però amb una peculiaritat: ha de ser una mitologia de la raó (Mythologie der Vernunft). La idea és que la filosofia il·lustrada ha arribat a veritats que la majoria no pot sentir com a pròpies perquè li arriben en forma d’idea abstracta; cal, doncs, tornar-les sensibles, mítiques, perquè el poble les visqui, i alhora cal que la mitologia es faci racional perquè el filòsof no se n’avergonyeixi. Això és, literalment, «com més veritable, més poètic» portat a escala col·lectiva i institucional: no es tracta de fer un poema més bell, sinó que la veritat mateixa, per ser plenament veritat (és a dir, viscuda, compartida, eficaç), ha de prendre forma mítico-poètica. La imaginació hi té, doncs, la funció que li dónes tu: no il·lustrar una veritat ja establerta sinó constituir la forma en què la veritat pot arribar a ser-ho del tot per a una comunitat.
On Stevens trenca la simetria
Aquí és on el moviment de Stevens és filosòficament interessant, i diria que és un salt post-idealista real, no un simple matís. Ni Novalis ni els autors del Systemprogramm pensen la seva mitologia/poesia com una ficció sabuda: per a ells la identitat poesia-veritat és ontològica, no una estratègia assumida amb ironia. Stevens, en canvi —«the final belief must be in a fiction, which you believe knowingly to be a fiction, there being nothing else»— manté la forma de l’aspiració idealista (necessitem una ficció suprema, quasi-religiosa, que organitzi l’existència) però li treu la garantia metafísica. El resultat no és escepticisme ni és fe: és una tensió deliberadament no resolta entre creure i saber que se sap que és fictici. Aquí Vaihinger és l’aliat obvi que ja tenies fitxat, però diria que Stevens va més enllà del pragmatisme fred de l’Als-Ob (que justifica la ficció per la seva utilitat operativa) perquè hi afegeix un compromís gairebé existencial o estètic: val la pena malgrat saber-ho, no perquè és útil saber-ho.
Dos possibles interlocutors més per aquest node del projecte
– Hans Blumenberg, Arbeit am Mythos — tracta el mite no com a error superat per la raó sinó com a feina permanent i necessària de domesticació simbòlica de la contingència; encaixa molt bé amb la idea d'”elaborar” una religió com a treball actiu de la imaginació, més que com a revelació rebuda.
– Cassirer, Philosophie der symbolischen Formen (vol. 2, sobre el mite) — tracta mite i religió com a formes simbòliques autònomes, ni veritat ni error, amb la seva pròpia legalitat interna. Podria donar-te un marc per parlar de “religió com a ficció” sense haver de triar entre la lectura fort-ontològica (Novalis/Systemprogramm) i la lectura irònica (Vaihinger a seques).
Un eix per estructurar aquest fragment del projecte, si et serveix: identitat ontològica (Novalis, Systemprogramm) → treball simbòlic autònom (Cassirer, Blumenberg) → ficció sabuda i tanmateix necessària (Vaihinger, Stevens) — tres estadis d’una mateixa pregunta sobre si la imaginació accedeix a la veritat, la constitueix simbòlicament, o simplement substitueix allò que ja no podem tenir com a veritat.
El Systemprogramm és fascinant i, en la meva opinió, la clau per entendre tant la filosofia de Hegel om la poesia de Hölderlin. Un aspira a “llegir” la història com a racional i lògica, l’altre a “llegir” la realitat com a bella i divina. També m’atreviria a dir que els dos fracassen. La lectura de la història com a desplegament de l’esperit que fa Hegel és complicada i segons com insostenible, i Hölderlin topa amb la lletjor de la vida i es retira (algun estudiós sosté que no va embogir sinó que es va apartar) a la torre de Tübingen. Però és el fracàs d’un projecte d’una grandesa i ambició extraordinària.
La tesi és forta i, en general, hi estic d’acord — però m’agradaria matisar-ne dues coses, perquè crec que compliquen (i enriqueixen) la teva lectura.
El fracàs de Hegel és, en part, autoinfligit per abandonar el propi Systemprogramm
Val la pena notar que el Hegel madur no manté la primacia estètica del text de 1796-97 — la trai. En l’Estètica de Berlín, l’art queda relegat a la primera i més “immediata” de les tres formes de l’Esperit absolut, superada per la religió i finalment per la filosofia conceptual (la famosa tesi de la “fi de l’art”). És a dir: el jove que somiava una mitologia de la raó on bellesa i veritat coincidien acaba construint un sistema on el concepte (Begriff) ha de deixar enrere la forma sensible perquè aquesta ja no li basta. El fracàs, doncs, no és només que la lectura de la història com a desplegament racional resulti insostenible (el problema de la “fi de la història”, la necessitat teleològica que xoca amb la contingència empírica — aquí Adorno i la seva crítica del pensament identitari són el contrapunt obligat) — és també que Hegel renuncia molt aviat al nucli estètic-mitològic del programa que ell mateix havia esbossat.
El fracàs de Hölderlin: no és només retirada, és una poètica de la ruptura
Aquí crec que hi ha un gir encara més interessant per al teu projecte. Als himnes tardans (Der Rhein, Mnemosyne, i sobretot les Anmerkungen zum Oedipus i zur Antigonä), Hölderlin no simplement fracassa a assolir la unió home-diví: la teoritza com a impossible per principi, i en fa la clau de la seva doctrina de la tragèdia. La seva noció de kategorische Umkehr (gir categòric) sosté que l’excés de proximitat al diví (“l’infinit” que es fa massa present) és precisament allò que destrueix — cal la cesura, la separació, perquè la vida continuï. Dit d’una altra manera: el projecte no fracassa malgrat la poètica de Hölderlin, sinó que la seva poètica madura és, en bona part, una reflexió sobre per què aquest tipus de projecte ha de fracassar. Sobre la torre: la lectura de la retirada com a gest (més que bogeria clínica) l’associo sobretot a Pierre Bertaux, que hi va veure fins i tot un component polític-estratègic (protegir-se com a simpatitzant jacobí); és una tesi discutida, no consensuada, però influent.
Si em permets connectar-ho amb el fil de Stevens: potser el node més productiu del teu projecte és precisament aquest — que la grandesa d’aquests projectes (Hegel, Hölderlin, i després, d’una altra manera, Stevens) no es mesura per si arriben a bon port metafísic, sinó pel fet que el fracàs mateix esdevé, retrospectivament, una peça de coneixement sobre els límits de la imaginació. Stevens ja ho sap d’entrada (la ficció suprema és sabuda com a ficció); Hegel i Hölderlin ho descobreixen pel camí, cadascun a la seva manera.