Lynn Margulis va dir que la vida no és tant un nom com un verb, “It is a material process, surfing over matter like a strange slow wave. It is a controlled artistic chaos, a set of chemical reactions so staggeringly complex that more than 4 billion years ago it began a sojourn that now, in human form, composes love letters and uses silicon computers to calculate the temperature of matter at the birth of the universe.”
Richard Dawkins, a “The selfish gene” ha suggerit que som portadors de gens, en el sentit que l’evolució s’explica millor en termes de supervivència de gens que no pas d’individus de l’espècie. I el mateix podria dir-se de les idees, els mems.
Així que, temporalment, som una agrupació d’àtoms, de molècules orgàniques, de gens, de processos biològics i mentals que conformen un individu que viu una història. Aquest individu transmet uns gens, propaga certs mems, té certs efectes sobre el medi i altres individus, i desapareix.
Marc Aureli (1 i 2) deia a les Reflexions” Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?”
M’agrada la metàfora que aquests processos complexos de vida, experiències conscients, idees, és com una cançó que interpreta un cor amb membres canviants. Imagino un cor de veus cantant als porxos d’una plaça, s’hi va afegint gent, que aprenen la cançó dels que tenen al costat, potser segueixen una veu o una altra, i s’hi queden cantant. Potser faran algun canvi. Alguns dels que hi eren se’n van, però la cançó segueix sonant. Altres arribaran que s’afegiran a alguna de les veus.
Jo existeixo com a individu gràcies a que hi ha aquesta ona organitzada, o millor dit, un conjunt d’ones superposades, com funcions de Fourier complexes, i ahora, contribueixo a mantenir l’ondulació. Els diferents nivells de vibració poden ser subtils i no fer-se aparents, deixant lloc pel misteri amb una base real. La idea de nivells de complexitat superposats que exposo al treball “layered ontology” va en aquest sentit. L’evolució i canvis possibles en l’ona podrien incorporar dialèctiques de Hegel. Aquestes vibracions sembla que no són a tot l’univers, potser només sonen en un racó de l’univers. I si n’hi ha d’altres, de moment no se superposen.
Hi ha un meravellament quan m’adono que en mi existeix ara, la matèria de l’univers, les solucions de la vida propagades d’un ésser viu al seu successor, les solucions de la vida en comunitat organitzada en idees que acumula la història, el meu cos i el meu relat reconstruint-se, reescrivint-se, la meva persona formant part de la comunitat, en treball i en idees. Jo la mantinc, de la mateixa manera que la gent que aixeca els braços en un camp de fútbol. Vibren en mi totes aquestes ones. O bé sóc la fusta que transmet una flama. Tot l’univers en mi, jo sóc un moment de l’autoconsciència de l’univers. La vida és una mica com una música que canta un cor en una plaça, i m’hi afegeixo, n’escolto algun fragment i el canto, igual o una mica modificat, i mantinc la música, fins que vénen uns altres i la continuen a la seva manera. Després desapareixeré i, com la pluja que ha caigut, no quedarà altre rastre de mi que una taca d’humitat les primeres setmanes i després les plantes que segueixen vivint gràcies a l’aigua rebuda. Aquesta experiència de pertinença correspondria al mysterium fascinans.
(Del quadern de viatge del gran tour el 2017): Som una mica també com una cèl·lula de l’orgaisme, que existeix gràcies a les altres, i durant un temps és l cos duent a terme alguna funció. Algunes cèl·lules són importants, d’altres fan pinya, i algunes poden ser tòxiques. Després desapareixen.
Seguint amb la idea que hi ha diferents melodiues disponibles, i que ens podem adherir a unes o altres o, fins i tot, aportar-ne de noves, em ve al cap el fenòmen de la llum i els nivells d’energia dels àtoms. Cada àtom o mol·lècula, rep fotons, però només absorbeix els que corresponen als seus nivells d’energia, i després deixa anar fotons que corresponen als salts que hi ha entre els seus nivells quàntics, cadascun té el seu propi espectre. Així mateix, a nosaltres ens arriben tota mena d’inputs, memes, informacions, experiències. I segons la nostra constitució, en retornem uns o altres. Podem reenviar queixa, frustració, enveja, amplificar l’odi i la porqueria, com en algunes tertúlies. O podem ser transparents a la brutícia i, com en JM Clavero, reenviar bon humor, compassió, curiositat.
