La mirada a la història i l’efímer

Història, Contemplació


La mirada al cel ens fa adonar de la nostra petitesa en la immensitat de l’espai. La mirada a la història de l’univers, els canvis geològics i l’evolució biològica a la terra ens fa adonar de la nostra petitesa en el temps. Si ho representem en 137km, la història de la humanitat de 10.000 anys són 10 cm, i la nostra vida no arriba a 1 mm.

La mirada a la història ens presenta múltiples cultures que floreixen i es moren, edificis que es basteixen i acaben convertits en runa, literatura que entusiasma i després s’oblida, o la pintura, com deia Dante al Purgatori: “Oh vana gloria de l’umane posse! / com’poco verde in su la cima dura, /se non e` giunta da l’etati grosse! / Credette Cimabue ne la pittura / tener lo campo, e ora ha Giotto il grido, / si` che la fama di colui e` scura.”

Tot passa i tot desapareix. La vida és finita i efímera. El sentiment que hauríem volgut viure altres coses, o conservar algunes que desapareixen és comú a totes les vides humanes. El pas del temps és uns dels grans temes de la poesia.
Podem intentar abastar tot el que està passant ara? Tot el que ha passat?
A cada moment estan passant moltíssimes coses que no podem acabar de copsar. Què està passant ara a diferents llocs del món? Què podem veure? Podem imaginar que podem viatjar a qualsevol moment en  l’espai i temps i veure quines civilitzacions hi havia al món, i en aquell punt, quin paisatge.

Hegel contempla “un quadre immens d’esdeveniments i fets de configuracions infinitament diverses de pobles, Estats, individus, que es succeeixen sense parar. ” I observa que “La història ens arrabassa del més noble, del més bell, pel qual nosaltres ens interessem: les passions ho han esfondrat; és caduc. Tot sembla que passa, i que res roman. Tot viatger ha sentit aquesta malenconia.” Ell voldrà veure en el canvi un desplegament necessari de la raó però sense aquesta fe, la història apareix sense sentit.

Juntament amb el sentiment d’insignificància, podem tenir el de formar part de tot, com un dels components d’ una ona, o una veu d’un cor, que contribueix a l’harmonia total. Potser som insignificants i fins i tot redundants, però com la pluja (idea de la Maria), o els que contribueixen a fer pinya als castells, no per això deixem de tenir sentit.

El dring d’una copa

No sabem gaire bé en quin moment els fenomens i processos de les neurones fan que emergeixi la consciència.

Tampoc sé del segur, què fa que de tant en tant senti que estic connectat a tot, a la matèria, a totes les vides que s’estan succeïnt una rera l’altra (els avantpassats).

És una mica com quan fem passar el dit per la vora d’una copa, a vegades no se sent res, i de sobte apareix el so delicat de la vibració del vidre.

Formar part d’una ona

Lynn Margulis va dir que la vida no és tant un nom com un verb, “It is a material process, surfing over matter like a strange slow wave. It is a controlled artistic chaos, a set of chemical reactions so staggeringly complex that more than 4 billion years ago it began a sojourn that now, in human form, composes love letters and uses silicon computers to calculate the temperature of matter at the birth of the universe.”

Richard Dawkins, a “The selfish gene” ha suggerit que som portadors de gens, en el sentit que l’evolució s’explica millor en termes de supervivència de gens que no pas d’individus de l’espècie. I el mateix podria dir-se de les idees, els mems.

Així que, temporalment, som una agrupació d’àtoms, de molècules orgàniques, de gens, de processos biològics i mentals que conformen un individu que viu una història. Aquest individu transmet uns gens, propaga certs mems, té certs efectes sobre el medi i altres individus, i desapareix.

Marc Aureli (1 i 2) deia a les Reflexions” Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?”

M’agrada la metàfora que aquests processos complexos de vida, experiències conscients, idees, és com una cançó que interpreta un cor amb membres canviants. Imagino un cor de veus cantant als porxos d’una plaça, s’hi va afegint gent, que aprenen la cançó dels que tenen al costat, potser segueixen una veu o una altra, i s’hi queden cantant. Potser faran algun canvi. Alguns dels que hi eren se’n van, però la cançó segueix sonant. Altres arribaran que s’afegiran a  alguna de les veus.

Jo existeixo com a individu gràcies a que hi ha aquesta ona organitzada, o millor dit, un conjunt d’ones superposades, com funcions de Fourier complexes, i ahora, contribueixo a mantenir l’ondulació. Els diferents nivells de vibració poden ser subtils i no fer-se aparents, deixant lloc pel misteri amb una base real. La idea de nivells de complexitat superposats que exposo al treball “layered ontology” va en aquest sentit. L’evolució i canvis possibles en l’ona podrien incorporar dialèctiques de Hegel. Aquestes vibracions sembla que no són a tot l’univers, potser només sonen en un racó de l’univers. I si n’hi ha d’altres, de moment no se superposen.

Hi ha un meravellament quan m’adono que en mi existeix ara, la matèria de l’univers, les solucions de la vida propagades d’un ésser viu al seu successor, les solucions de la vida en comunitat organitzada en idees que acumula la història, el meu cos i el meu relat reconstruint-se, reescrivint-se, la meva persona formant part de la comunitat, en treball i en idees. Jo la mantinc, de la mateixa manera que la gent que aixeca els braços en un camp de fútbol. Vibren en mi totes aquestes ones. O bé sóc la fusta que transmet una flama. Tot l’univers en mi, jo sóc un moment de l’autoconsciència de l’univers. La vida és una mica com una música que canta un cor en una plaça, i m’hi afegeixo, n’escolto algun fragment i el canto, igual o una mica modificat, i mantinc la música, fins que vénen uns altres i la continuen a la seva manera. Després desapareixeré i, com la pluja que ha caigut, no quedarà altre rastre de mi que una taca d’humitat les primeres setmanes i després les plantes que segueixen vivint gràcies a l’aigua rebuda. Aquesta experiència de pertinença correspondria al mysterium fascinans.

 

(Del quadern de viatge del gran tour el 2017): Som una mica també com una cèl·lula de l’orgaisme, que existeix gràcies a les altres, i durant un temps és l cos duent a terme alguna funció. Algunes cèl·lules són importants, d’altres fan pinya, i algunes poden ser tòxiques. Després desapareixen.

Seguint amb la idea que hi ha diferents melodiues disponibles, i que ens podem adherir a unes o altres o, fins i tot, aportar-ne de noves, em ve al cap el fenòmen de la llum i els nivells d’energia dels àtoms. Cada àtom o mol·lècula, rep fotons, però només absorbeix els que corresponen als seus nivells d’energia,  i després deixa anar fotons que corresponen als salts que hi ha entre els seus nivells quàntics, cadascun té el seu propi espectre. Així mateix, a nosaltres ens arriben tota mena d’inputs, memes, informacions, experiències. I segons la nostra constitució, en retornem uns o altres. Podem reenviar queixa, frustració, enveja, amplificar l’odi i la porqueria, com en algunes tertúlies. O podem ser transparents a la brutícia i, com en JM Clavero, reenviar bon humor, compassió, curiositat.