Antropologia filosòfica

[esborrany, Història de com s’ha pensat la vida humana ]

Antiguitat

Plató
Estableix el marc que condicionarà tota la tradició occidental: l’ànima (“psyché”) és distinta del cos i li és superior. La seva tripartició —racional, irascible i concupiscible— no és una descripció clínica sinó una antropologia moral: explica per què els humans podem ser nobles o degradats, per què hi ha conflicte interior. El “Fedó”, el “Fedre” i la “República” són, en aquest sentit, els primers grans textos de “psicologia filosòfica”. [continua amb Aristòtil i Tomàs d’Aquino.

Aristòtil
Fa un gir decisiu amb el “De Anima”: l’ànima no és una substància separada sinó la “forma” del cos viu, el seu principi d’organització. Això li permet pensar l’ànima en gradació —vegetativa, sensitiva, racional— i obrir una via naturalista. Les “funcions” de l’ànima (percepció, memòria, imaginació, desig) es poden estudiar quasi empíricament. Aristòtil és, en certa manera, el primer “psicòleg de les facultats”. En percepció Aristòtil distingia entre qualitats específiques, com la llum o el so, captades per un sol sentit, i qualitats comunes com moviment/repòs, número, forma i magnitud. Després hi hauria unes qualitats accidentals “aquell objecte blanc és el fill de Diares”.
A Parva Naturalia tracta qüestions de la percepció sensorial, l’ànima com una tauyleta de cera, tabula rasa, que rep impressions, la memòria i el record, el son i la vigília, els somnis i l’endevinació durant el son, la longevitat i la brevetat de la vida (De longitudine et brevitate vitae), (De juventute et senectute, De vita et morte, De respiratione).

Estoics, epicurs, escèptics
l’ànima i la vida bona. Les escoles hel·lenístiques desplacen la pregunta cap a l’ètica pràctica: “com hem de viure, donada la nostra constitució?”. Els estoics desenvolupen una psicologia de les passions (“pathé”) com a judicis erronis: la ira, la por, el desig excessiu, no són forces irracionals sinó creences falses sobre el bé. La teràpia filosòfica consisteix a corregir-les. Epictet, Marc Aureli i Sèneca escriuen, de fet, manuals de transformació psicològica. Els epicuris proposen una psicologia del plaer i el dolor com a guia natural de la conducta [? Ataràxia Epicurs] – Els escèptics (Pirró, Sext Empíric) observen que la suspensió del judici produeix “ataraxia”, un estat psíquic de serenitat. La pràctica filosòfica és aquí clarament una intervenció sobre l’estat mental.

El gir neoplatònic i cristià
Plotí introdueix una novetat enorme: la “introspecció” com a mètode. L’ànima no s’entén observant el món exterior sinó replegant-se sobre si mateixa, en un moviment d’ascens cap a l’Un. La vida interior té una “profunditat” —hi ha nivells de l’ànima que normalment no percebem.
Agustí d’Hipona hereta Plotí i el transforma radicalment. Les “Confessions” (397 d.C.) són el primer gran text d’autobiografia psicològica: l’examen de la memòria, la voluntat i la intel·ligència com a traces de la Trinitat, la descripció de la divisió interior (“nollem velle quod volebam”), la teoria del temps com a distensió de l’ànima. Agustí descobreix la “voluntat” com a facultat irreductible —ni Plató ni Aristòtil havien donat-li aquest protagonisme— i amb ella la noció d’una interioritat que pot estar en conflicte amb si mateixa.

[S’identifiquen les facultats i es valora la racional com a quelcom que ens distingeix dels animals i que ha de guiar la nostra conducta]

Edat mitjana

La psicologia medieval és, en bona part, una elaboració de l’esquema aristotèlic dins un marc teològic.

Avicenna (Ibn Sina) elabora una psicologia de les facultats notablement sofisticada, incloent-hi la distinció entre percepció sensible i estimació (“wahm”), i proposa el cèlebre “argument de l’home flotant” —un ésser privat de tota sensació seguiria sent conscient de la seva pròpia existència— que anticipa Descartes.

Tomàs d’Aquino sintetitza Aristòtil i la tradició cristiana: l’ànima és forma del cos (contra el dualisme platònic), però l’intel·lecte agent és de naturalesa espiritual. La seva anàlisi de les passions (“Summa Theologica”, I-II, qq. 22-48) és extraordinàriament detallada: onze passions bàsiques, les seves relacions, els seus objectes, les seves modificacions corporals.

Les facultats de l’ànima

La doctrina clàssica de les facultats (“potentiae animae”) ve essencialment d’Aristòtil i és sistematitzada per la tradició escolàstica, especialment per Tomàs d’Aquino.

Aristòtil al “De Anima” havia distingit tres nivells d’ànima:

Ànima vegetativa (“anima vegetativa”): comuna a plantes, animals i homes. Governa la nutrició, el creixement i la reproducció. No té consciència.
Ànima sensitiva (“anima sensitiva”): present en animals i homes. Inclou la percepció sensorial, el moviment i l’apetit. És aquí on resideixen les passions.
Ànima racional (“anima rationalis”): exclusiva de l’home. Capacitat d’abstracció, judici i voluntat.

Facultats de l’ànima racional

Enteniment (“intellectus”): facultat de conèixer. Es subdivideix en “intellectus agens” —que abstreu les formes universals de la matèria— i “intellectus possibilis” —que les rep i les emmagatzema.
Raó (“ratio”): en sentit estricte, la capacitat de raonar discursivament, d’inferir i argumentar. Distingida de l’intel·lecte intuitiu.
Voluntat (“voluntas”): facultat apetitiva racional, és a dir, la capacitat de tendir vers el bé conegut per la raó. És aquí on resideix la llibertat.
Memòria: en la tradició agustiniana adquireix un rang gairebé ontològic —és on l’ànima guarda no sols records sinó la presència de Déu mateix.
Consciència moral (“synderesis”): facultat innata de conèixer els primers principis morals. Distinta de la “conscientia”, que aplica aquests principis als casos concrets.

Val la pena notar que mentre l’intellectus, la ratio i la memòria tindrien equivalents en la psicologia moderna, aprenentatge i intel·ligència, la voluntas i la synderesis queden difuses. La voluntas no era simplement “voler coses” en sentit banal, sinó la facultat d’orientar-se vers el bé percebut per l’intel·lecte, la capacitat d’adhesió o rebuig actiu. [Es tracta una mica dins la motivació acràsia (weakness of will).] Ho toquen una mica autors com Roy Baumeister (recurs cognitiu), Albert Bandura (psicologia de l’agència i autoeficàcia), però el problema és que la psicologia moderna no sap veure un subjecte agent.

La sindèresi és encara més interessant i específica: era l’hàbit dels primers principis pràctics, la capacitat innata de reconèixer el bé bàsic (bonum est faciendum, malum vitandum). No era raonament moral, sinó una mena de percepció moral immediata, pre-reflexiva, que ningú no podia perdre completament ni per la corrupció del caràcter. Quedava com una espurna irreductible fins i tot en el pitjor dels humans. Jonathan Haidt des de la psicologia social, parla d’una intuïció moral i Rawls des de la filosofia proposa una moral universal innata semblant a la gramàtica universal de Chomsky. La neurologia ha mostrat la relació entre certes àrees del cervell i la consciència moral.

Notem però que la responsabilitat penal en el dret modern recull el plantejament de les facultats medievals: “Actus non facit reum nisi mens sit rea”, “L’acte no fa culpable si la ment no és culpable.” L’acusat ha de saber què estava fent (“intelectus”), hi ha d’haver intenció (“voluntas”), i ha de poder distingir el bé del mal (“synderesis).

Les passions

Apetit concupiscible: orientat al plaer i al dolor simples.

Amor / Odi
Desig / Aversió
Alegria / Tristesa

Apetit irascible: orientat a superar obstacles en la recerca del bé o la fugida del mal. [fight/flight]:

Esperança / Desesperació
Audàcia / Por (timor)
Ira (sense contrari, perquè és la reacció davant un mal present)

En total, onze passions fonamentals, de les quals l’amor és considerada la més bàsica i el fonament de totes les altres —cosa que ressona curiosament amb Scheler.

Notem que hi ha una correspondència amb 5 d eles 6 emocions bàsiques proposades per Ekman: Por (“timor”), Ira (“ira”), Tristesa (“tristitia”), Alegria (“gaudium”, Disgust (“odium” / “abominatio”). La sorpresa no és inclosa per Tomàs com a passió fonamental potser perquè la tracta com l’estat cognitiu d’admiració.

El model tomista és més fi que la llista d’Ekman (Classificació emocions). La distinció entre amor, desig i alegria com a tres passions separades del concupiscible captura quelcom que Ekman col·lapsa en una sola categoria de felicitat. Tomàs distingia l’amor com a orientació vers el bé, el desig com a tensió vers el bé absent, i l’alegria com a repòs en el bé present. Són tres estats fenomenològicament molt diferents.

De manera similar, la distinció entre esperança i audàcia —totes dues positives davant un obstacle futur, però la primera orientada a un bé difícil d’assolir i la segona com a impuls d’atac— capta matisos que la psicologia de les emocions moderna ha tardat molt a recuperar. [L’audàcia estaria relacionada amb la reacció de fight/flight mentre que esperança i desesperança tindrien a veure més amb el temperament o actitud que tenim a la vida, personalitat: Discussió)

Notem que bàsicament tenim un model on:

Les passions aporten l’energia i la direcció inicial.
L’enteniment proporciona el coneixement del bé real.
La voluntat pren la decisió final, influïda per ambdues però no determinada mecànicament per cap.

La virtut consisteix, no a eliminar o reprimir les passions [que condueix a la consciència dissortada] sinó a educar-les de manera que es desitja espontàniament allò que la raó reconeix com a bo. [També Spinoza]

Val la pena notar la semblança amb el model dinàmic de Freud:

Les passions / l’id (“Es”): font d’energia, impuls cec, principi de plaer (amb la particularitat que l’inconscient no seria accessible)
L’enteniment-voluntat / el superego (“Über-Ich”): instància normativa i reguladora. (mentre que pels clàssics l’enteniment accedeix a veritats objectives en Freud es tracta de normes socials contingents interioritzades)
L’ego (“Ich”) / la voluntat mediadora: instància que negocia entre les forces en conflicte i la realitat exterior.

Els clàssics creuen que hi ha un marge de llibertat per regular les passions cap a bons fins. Freud pinta la naturalesa humana com una mecànica de forces que empenyen, es reprimeixen i descarreguen. Es podria dir que Freud és, en part, un aristòtelic sense teleologia i sense llibertat, que ha afegit l’inconscient i ha eliminat Déu. El que queda és una arquitectura semblant amb un contingut radicalment diferent.

Modernitat: el subjecte i la consciència, dualisme, empirisme, racionalisme

Descartes
(1506-1650). Radicalitza el dualisme: el “res cogitans” i el “res extensa” són substàncies absolutament heterogènies. L’ànima es redueix a “consciència” (“mens”, “cogitatio”), i el cos a mecanisme. Això té conseqüències enormes. La introspecció es converteix en el mètode privilegiat per a l’estudi de la ment. El problema ment-cos es planteja amb una agudesa nova —i crea l’enigma que la psicologia científica mai no ha resolt del tot. La “certesa” de la pròpia existència pensant es converteix en fonament de tot coneixement. [però no ens permet avançar gaire i ignora tot el que passa sota l’iceberg]. Al mateix temps obre la possibilitat a estudiar el cos com a màquina.

Hobbes
(1588-1679)[Claude s’ha oblidat de “On man” al Leviathan de Hobbes] [S’exploren models: la vida humana com a seguit d’experiències, la vida humana com a matèria en moviment moguda per impulsos]

Locke
(1632-1704) Desplaça la pregunta: en comptes de preguntar-se “quina és la naturalesa de l’ànima”, pregunta “com adquirim els nostres continguts mentals”. La seva teoria de les idees simples i complexes, de la reflexió com a sentit intern, és una proto-psicologia empírica. Berkeley ho accentuarà.

Malebranche. (1638-1715). Dualisme, ocasionalisme.

Leibniz
(1646-1716)Introdueix les “petites percepcions” —percepcions que tenim sense ser-ne conscients— anticipant la noció d’inconscient. Leibniz monades que segueixen el seu impuls independentment de les relacions. Hipòtesi de l’harmonia preestablerta.

Christian Wolff
(1679-1754)és el primer a usar sistemàticament el terme “Psychologia” com a disciplina autònoma, distingint entre “psychologia empirica” (1732 descriptiva) i “psychologia rationalis” (1734 metafísica). Això és significatiu: s’accepta que l’estudi de la ment pot tenir una dimensió d’observació sistemàtica, no sols de deducció metafísica. Kant tallarà, però, les ambicions científiques de la psicologia: al no poder aplicar-hi matemàtiques ni experimentació (no es pot observar externament la ment com s’observa la naturalesa física), la psicologia no pot ser una ciència en sentit estricte.

La Mettrie (1709-1751): L’homme machine.

Hume
(1711-1776). Dissol el “jo” en un feix d’impressions i idees, i amb això posa en qüestió la mateixa unitat de la persona.

Condillac (1714-1780), model mecànic de les sensacions corregint Hume i [La metàfora d’una estàtua a qui anem dotant d’informació, precursor de la metàfora de l’ordinador]

Immanuel Kant
(1724-1804). La psicologia no pot ser una ciència en sentit estricte. Pot ser, com molt, una “antropologia pragmàtica” —una descripció del que els humans fan amb la seva ment. La seva “Antropologia des d’un punt de vista pragmàtic” (1798) és precisament això: un inventari de les capacitats i disposicions humanes des d’una perspectiva pràctica.

Tetens (1736-1807) afegeix l’afectivitat a més de l’enteniment i la voluntat. [seguint Hume?]

Maine de Biran
(1766-1824). A França, desenvolupa una psicologia de l’esforç i la voluntat des de la introspecció, i pot ser considerat un pont entre la filosofia de l’ànima i la psicologia com a ciència de l’experiència interna.

Antropologia filosòfica després de la psicologia, sXIX i SXX

[Fins ara s’han identificat facultats i passions, s’ha proposat un model bàsic de funcionament on les passions impulsen i són regulades per la raó.
A l’era moderna es proposen models ment/cos, models de formació d’idees a partir de senyals dels sentits (empirisme) alhora que per introspecció s’identifiquen idees innates.]

A finals del sXIX es comença a estudiar al laboratori s’acumulen recerca sobre sensacions, percepció, aprenentatge, intel·ligència, llenguatge, coneixements, motivació i emocions. [Ja no “pensarem” la condició humana generalitzant des de la butaca i les experiències pròpies i l’observació quotidiana sinó que “estudiarem” la condició humana amb experiments. Watson (1913) proclama que la psicologia ha de ser la ciència de la “conducta observable”, no de la consciència. Es tanca la introspecció com a mètode. La ment queda fora .

[Cal assenyalar tres autors que fan aportacions a la psicologia i la filosofia alhora, i els tres amb formació mèdica.]

Wilhelm Wundt
funda el primer laboratori de psicologia experimental a Leipzig el 1879. Però és important matisar: Wundt no creia que tota la psicologia pogués ser experimental. Distingia entre una “psicologia fisiològica” (experimental, per als processos elementals) i una “Völkerpsychologie” (psicologia dels pobles, per als processos superiors com el llenguatge, el mite, la moral), que havia de ser històrica i hermenèutica.

William James
Publica els “Principles of Psychology” (1890), una obra que és alhora filosofia i ciència: la noció de “corrent de consciència”, la teoria de les emocions, la psicologia de l’hàbit, el pragmatisme de la ment. James no vol separar psicologia i filosofia —i de fet acabarà tornant a la filosofia pura.

Freud
(1899 interpretació dels somnis, 1930 El descontent de la civilització) Vol ser científic (model termodinàmic de l’energia psíquica) però treballa amb material que la ciència experimental no pot tocar: el desig, el somni, el símbol, la transferència. La psicoanàlisi no és del tot ciència ni del tot filosofia —és una cosa nova, una “hermenèutica de la vida interior”. [És també un pensador de la cultura].

Fenomenologia
Brentano proposa una psicologia “descriptiva” basada en el concepte d'”intencionalitat”: tots els actes mentals es caracteritzen per estar dirigits cap a un objecte.
Husserl proposa investigar l’estructura de l’experiència conscient [el que hauria pogut recollir William James en observar el corrent de consciència], el que trobem “an der Sachen selbst”, prescindint de si existeix (ἐποχή), descripció de les estructures de la consciència, noema-noesi (Idees I, 1913), i la constitució de l’objecte, fenomenologia genètica i del “món de la vida” Lebenswelt, (La crisi de les ciències europees, 1936).
S’hi contraposa Heidegger amb la noció de l’home que viu abocat a un moment concret i finit (Dasein) que acabarà en la mort. [ostres, estic aquí i em moriré] Sartre també parteix de la finitud concreta però accentua l’home com a projecte lliure que es fa, l’existència precedeix l’essència. [ostres, estic aquí i he de fer alguna cosa].

Antropologia filosòfica
Max Scheler (“Die Stellung des Menschen im Kosmos“, 1928) proposen que la pregunta per l’ésser humà no pot respondre’s des de la ciència natural perquè la ciència natural pressuposa ja una comprensió de l’ésser humà com a ésser que pregunta i interpreta. L'”antropologia filosòfica” de Scheler, Plessner i Gehlen no s’oposa a la biologia ni a la psicologia empírica, sinó que vol ser-ne el fonament: preguntar no “com” funciona la ment, sinó “quin tipus d’ésser” és aquell que té ment. [estic aquí, segueixo els impulsos o m’elevo?].
[WK]: Cassirer: Homo simbolicus, reprès per Gilbert Durand; l’home com a creador [i consumidor que viu dins] de móns simbòlics que imagina. [el que somiem]
Altres Joseph Maréchal (1878–1944), Paul Häberlin (1878–1960), Martin Buber (1878–1965),[25] E.R. Dodds (1893–1979), Hans-Georg Gadamer (1900–2002), Eric Voegelin (1901–85), Hans Jonas (1903–93), Josef Pieper (1904–97), Hans-Eduard Hengstenberg (1904–1998), Jean-Paul Sartre (1905–80), Maurice Merleau-Ponty (1908–61), Paul Ricoeur (1913–2005), Emerich Coreth (1919–2006), Hans Blumenberg (1920-1996), René Girard (1923–2015), Leonardo Polo (1926–2013), Alasdair MacIntyre (1929–2025), Pierre Bourdieu (1930–2002), Jacques Derrida (1930–2004) and P. M. S. Hacker (1939- ). Michael D. Jackson. Existential Anthropology.

[William James observa el corrent de consciència. Freud imagina un model termodinàmic. Els fenomenòlegs aporten nocions sobre l’estructura de l’experiència, molt abstracte (Husserl), Heidegger i Sartre sobre la manera d’estar en el món. L’antropologia filosòfica de Scheler i altres situen l’home respecte la resta del cosmos (igual com els antics ho feien respecte dels animals i Déu).]

Altres: Consciència, ment i matèria