[esborrany, Història de com s’ha pensat la vida humana ]
Grècia: l’ànima com a principi de vida
Plató estableix el marc que condicionarà tota la tradició occidental: l’ànima (“psyché”) és distinta del cos i li és superior. La seva tripartició —racional, irascible i concupiscible— no és una descripció clínica sinó una antropologia moral: explica per què els humans podem ser nobles o degradats, per què hi ha conflicte interior. El “Fedó”, el “Fedre” i la “República” són, en aquest sentit, els primers grans textos de “psicologia filosòfica”.
Aristòtil fa un gir decisiu amb el “De Anima”: l’ànima no és una substància separada sinó la “forma” del cos viu, el seu principi d’organització. Això li permet pensar l’ànima en gradació —vegetativa, sensitiva, racional— i obrir una via naturalista. Les “funcions” de l’ànima (percepció, memòria, imaginació, desig) es poden estudiar quasi empíricament. Aristòtil és, en certa manera, el primer “psicòleg de les facultats”.
Hel·lenisme: l’ànima i la vida bona. Les escoles hel·lenístiques desplacen la pregunta cap a l’ètica pràctica: “com hem de viure, donada la nostra constitució?”. Els estoics desenvolupen una psicologia de les passions (“pathé”) com a judicis erronis: la ira, la por, el desig excessiu, no són forces irracionals sinó creences falses sobre el bé. La teràpia filosòfica consisteix a corregir-les. Epictet, Marc Aureli i Sèneca escriuen, de fet, manuals de transformació psicològica. Els epicuris proposen una psicologia del plaer i el dolor com a guia natural de la conducta [? Ataràxia Epicurs] – Els escèptics (Pirró, Sext Empíric) observen que la suspensió del judici produeix “ataraxia”, un estat psíquic de serenitat. La pràctica filosòfica és aquí clarament una intervenció sobre l’estat mental.
El gir neoplatònic i cristià: interioritat i profunditat. Plotí introdueix una novetat enorme: la “introspecció” com a mètode. L’ànima no s’entén observant el món exterior sinó repliant-se sobre si mateixa, en un moviment d’ascens cap a l’Un. La vida interior té una “profunditat” —hi ha nivells de l’ànima que normalment no percebem.
Agustí d’Hipona hereta Plotí i el transforma radicalment. Les “Confessions” (397 d.C.) són el primer gran text d’autobiografia psicològica: l’examen de la memòria, la voluntat i la intel·ligència com a traces de la Trinitat, la descripció de la divisió interior (“nollem velle quod volebam”), la teoria del temps com a distensió de l’ànima. Agustí descobreix la “voluntat” com a facultat irreductible —ni Plató ni Aristòtil havien donat-li aquest protagonisme— i amb ella la noció d’una interioritat que pot estar en conflicte consigo mateixa.
[S’identifiquen les facultats i es valora la racional com a quelcom que ens distingeix dels animals i que ha de guiar la nostra conducta]
Edat Mitjana: la sistematització de les facultats
La psicologia medieval és, en bona part, una elaboració de l’esquema aristotèlic dins un marc teològic. Avicenna (Ibn Sina) elabora una psicologia de les facultats notablement sofisticada, incloent-hi la distinció entre percepció sensible i estimació (“wahm”), i proposa el cèlebre “argument de l’home flotant” —un ésser privat de tota sensació seguiria sent conscient de la seva pròpia existència— que anticipa Descartes. Tomàs d’Aquino sintetitza Aristòtil i la tradició cristiana: l’ànima és forma del cos (contra el dualisme platònic), però l’intel·lecte agent és de naturalesa espiritual. La seva anàlisi de les passions (“Summa Theologica”, I-II, qq. 22-48) és extraordinàriament detallada: onze passions bàsiques, les seves relacions, els seus objectes, les seves modificacions corporals.
[a complementar amb l’antropologia religiosa]
Modernitat: el subjecte i la consciència
El segle XVII representa una ruptura. Descartes radicalitza el dualisme: el “res cogitans” i el “res extensa” són substàncies absolutament heterogènies. L’ànima es redueix a “consciència” (“mens”, “cogitatio”), i el cos a mecanisme. Això té conseqüències enormes. La introspecció es converteix en el mètode privilegiat per a l’estudi de la ment. El problema ment-cos es planteja amb una agudesa nova —i crea l’enigma que la psicologia científica mai no ha resolt del tot. La “certesa” de la pròpia existència pensant es converteix en fonament de tot coneixement. [però no ens permet avançar gaire i ignora tot el que apssa sota l’iceberg]. Locke desplaça la pregunta: en comptes de preguntar-se “quina és la naturalesa de l’ànima”, pregunta “com adquirim els nostres continguts mentals”. La seva teoria de les idees simples i complexes, de la reflexió com a sentit intern, és una proto-psicologia empírica. Berkeley i Hume radicalitzen aquesta via: Hume dissol el “jo” en un feix d’impressions i idees, i amb això posa en qüestió la mateixa unitat de la persona. Leibniz introdueix les “petites percepcions” —percepcions que tenim sense ser-ne conscients— anticipant la noció d’inconscient. [Claude s’ha oblidat de “On man” al leviathan]
[S’exploren models: la vida humana coma seguit d’experiències, la vida humana com a materia en moviment moguda per impulsos]
Segle XVIII: cap a una “ciència de l’ànima” empírica
Christian Wolff és el primer a usar sistemàticament el terme “Psychologia” com a disciplina autònoma, distingint entre “psychologia empirica” (1732 descriptiva) i “psychologia rationalis” (1734 metafísica). Això és significatiu: s’accepta que l’estudi de la ment pot tenir una dimensió d’observació sistemàtica, no sols de deducció metafísica. Kant talla, però, les ambicions científiques de la psicologia: al no poder aplicar-hi matemàtiques ni experimentació (no es pot observar externament la ment com s’observa la naturalesa física), la psicologia no pot ser una ciència en sentit estricte. Pot ser, com molt, una “antropologia pragmàtica” —una descripció del que els humans fan amb la seva ment. La seva “Antropologia des d’un punt de vista pragmàtic” (1798) és precisament això: un inventari de les capacitats i disposicions humanes des d’una perspectiva pràctica.
Maine de Biran, a França, desenvolupa una psicologia de l’esforç i la voluntat des de la introspecció, i pot ser considerat un pont entre la filosofia de l’ànima i la psicologia com a ciència de l’experiència interna.
[ideintifiquem capacitats, com podrien fer els conductistes, i identifiquem experiències]
Segle XIX: la gran bifurcació
Aquí s’accelera el procés de separació. Herbart intenta matematitzar la psicologia: les representacions (“Vorstellungen”) interaccionen segons lleis quantificables, hi ha un “llindar de la consciència” per sota del qual les representacions queden reprimides. Influirà en Fechner i en el jove Freud.
Fechner (1860, “Elemente der Psychophysik”) estableix una relació matemàtica entre estímuls físics i sensacions mentals (la llei de Weber-Fechner). Per primera vegada, la vida mental sembla mesurable. Wilhelm Wundt funda el primer laboratori de psicologia experimental a Leipzig el 1879. Però és important matisar: Wundt no creia que tota la psicologia pogués ser experimental. Distingia entre una “psicologia fisiològica” (experimental, per als processos elementals) i una “Völkerpsychologie” (psicologia dels pobles, per als processos superiors com el llenguatge, el mite, la moral), que havia de ser històrica i hermenèutica. La reducció de Wundt a “fundador de la psicologia experimental” simplifica el seu projecte.
Paral·lelament, William James publica els “Principles of Psychology” (1890), una obra que és alhora filosofia i ciència: la noció de “corrent de consciència”, la teoria de les emocions, la psicologia de l’hàbit, el pragmatisme de la ment. James no vol separar psicologia i filosofia —i de fet acabarà tornant a la filosofia pura.Brentano proposa una psicologia “descriptiva” basada en el concepte d'”intencionalitat”: tots els actes mentals es caracteritzen per estar dirigits cap a un objecte. Això influirà decisivament en Husserl i la fenomenologia, però també en la psicologia empírica austríaca.
[Es comença a estudiar quantitativament una part de la vdia humana, es mesuren els estímuls i s’anoten les sensacions corresponents. James i Brentano fan un cop d’ull al corrent de consciència]
El llindar del segle XX: la triple ruptura
A finals del XIX i principis del XX es produeixen tres moviments que, cadascun a la seva manera, trenquen amb la tradició filosòfica:
- La psicologia experimental i conductista: Watson (1913) proclama que la psicologia ha de ser la ciència de la “conducta observable”, no de la consciència. Es tanca la introspecció com a mètode. La ment queda fora —o es nega. El model és la física.
- La psicoanàlisi de Freud: paradoxalment, Freud vol ser científic (model termodinàmic de l’energia psíquica) però treballa amb material que la ciència experimental no pot tocar: el desig, el somni, el símbol, la transferència. La psicoanàlisi no és del tot ciència ni del tot filosofia —és una cosa nova, una “hermenèutica de la vida interior”.
- La fenomenologia i l’antropologia filosòfica: Husserl, Heidegger, i finalment Max Scheler (“Die Stellung des Menschen im Kosmos“, 1928) proposen que la pregunta per l’ésser humà no pot respondre’s des de la ciència natural perquè la ciència natural pressuposa ja una comprensió de l’ésser humà com a ésser que pregunta i interpreta. L'”antropologia filosòfica” de Scheler, Plessner i Gehlen no s’oposa a la biologia ni a la psicologia empírica, sinó que vol ser-ne el fonament: preguntar no “com” funciona la ment, sinó “quin tipus d’ésser” és aquell que té ment.