Ara i aquí [ copiat tot l’arxiu del poblenou, a simplificar i repartir amb a733 i l’exploració del Poblenou] [Arxiu d’història del Poblenou]
Puc pensar què està passant ara a altres llocs del món i puc intentar pensar què passava aquí abans i què passarà després.
Aquí és el Passatge d’Aymà 3r 3a, 08005 Barcelona, 41.39753, 2.20464
Què passarà després?
Algun dia em moriré, la Teresa i la Maria hauran de buidar el pis. Algú el comprarà o el llogarà. Quina gent serà? Una família? Com ho redecoraran? Encara hi serà el 2220? O l’hauran enderrocat, i com serà el nou edifici? O potser el mar haurà pujat de nivell i això seran runes? Quins desastres poden passar ( Global catastrophes).
En uns 5.000 Ma el sol es tornarà una gegant vermella i creixerà fins ocupar les òrbites de mercuri, Venus i la Terra. Després es tornarà una nana blanca. Quina mena de vida humana hi pot haver després de tant de temps, és difícil d’imaginar.
2002 – 2020
Aquest bloc el van començar a construir el 2001 i hi vam entrar a viure el març de 2002. Davant hi havia el pàrquing d’autocars amb dos gossos als quals de vegades els llençàvem ossos.
En aquests anys el barri s’ha gentrificat, nous edificis, restaurants, espais de coworking.
1992 – 2002
Transformació 1992 amb els jocs Olímpics, es fa el PArc del Poblenou i es treuen les vies. [ en general é suna època d’optimisme per Barcelona]
1970-1992
(Instituto Nacional de la Vivienda, 1952, “blocs Tupolev”)
La dècada dels 70 representa la dècada en què es comencen, més clarament, les organitzacions veïnals i, amb elles, la demanada d’una vida més digna per les persones que viuen al barri.
El 1969 apareix la clandestina “Comissió de Barri” que, més tard, es convertiria enl’Associació de Veïns del Poble Nou. El 1970 es fundà la del Taulat, en oposició al Pla de la Ribera.
L’Associació de Veïns del Poble Nou engegà a principi dels 70 diverses campanyes com ara la reivindicació d’un institut als terrenys on havia hagut el Centre de Protecció de Menors; la denúncia dels fums de l’empresa Fertrat; la recuperació de la platja convertida en un abocador; la vindicació de les condicions d’habitabilitat; l’oposició al Pla Comarcal del 76; el suport als obrers d’Iberia Radio…
Amb la transició i l’arribada de la democràcia, s’inicià un període d’efervescència política, en el qual les associacions de veïns i entitats assoliren les màximes fites d’activitat i participació.
Es recuperen les tradicions populars i les festes majors als carrers. De nou, la gent competeix per guarnir el seu tros i organitzar balls o activitats per als infants.
L’Associació de veïns organitza el que serà el tradicional concert d’havaneres a la placeta Prim i a la platja es fan sardinades populars. La festa és de tots!
El 1978 neix una nova entitat: l’Ateneu La Flor de Maig, ubicada a l’antiga seu de la cooperativa de igual nom. Aquest mateix any, s’inaugura al cap de la Rambla el conjunt escultòric de Josep Ricart dedicat al Dr.Trueta, fill del barri, com també l’escriptor Xavier Benguerel i els artistes plàstics Enric Casanovas, Ramon Calsina i Josep M.Subirachs, entre d’altres personatges que ha donat el Poblenou.
1940 1970
Amb el triomf del bàndol franquista el 1939, la postguerra encetà al barri un llarg període caracteritzat per l’escassetat, la repressió i la manca de llibertats. El règim totalitari ultraconservador provocà un retrocés important en tots els camps.
Malgrat les millores que el procés col·lectivitzador havia introduït en algunes empreses durant la guerra, el retorn dels propietaris suposà ladepuració, l’acomiadament o ladenúncia de molt obrers. Alguns havien marxat a l’exili, d’altres restaren amagats i molts foren reclosos en presons, com la fàbrica coneguda com “el Cànem”. La vida política oficial sota el franquisme tingué un únic color: el blau de la Falange i del Movimiento Nacional.
Malgrat la repressió, l’activitat política i sindical no fou totalment estroncada. A l’ombra de la clandestinitat, uns quants militants continuaren la seva lluita.
Els regidors municipals representaren els interessos polítics del règim. La major part procedia de les files falangistes, i alguns d’ells tenien interessos econòmics en el mateix districte.
Malgrat l’escassetat i el racionament de la dècada dels 1940 i 1950, cada any -pràcticament des d’acabada la guerra-, els veïns oblidaven per uns dies la penúria del moment i s’aplegaven per celebrar la festa major, la qual es movia en dos nivells diferents: la programada per la Comissió oficial i la que la gent del barri feia en els seus carrers. Hi havia uns premis en metàl·lic –entre 400 i 1000 pesetes- concedits per la comissió als carrers més ben guarnits. De vegades es comptabilitzaren fins a 17 carrers adornats, i els que més sovint van tenir premi foren, entre d’altres, el passatge Cantí i els carrers Llatzaret, Marià Aguiló, Amistat i Guillem de Llúria. Durant la festa els veïns organitzaven balls, sardanes, berenars, pallassos, concursos de cantants, varietés… Era l’autèntica festa!
La Comissió oficial organitzava concursos-exposicions de pintura i repartia els “Premios a la virtut, al trabajo y al amor patrio”; distribuïa diners als necessitats i organitzava un berenar per als nens del Centre de Protecció de Menors. Per la seva banda, les entitats celebren les seves pròpies activitats de festa major.
Els anys 60 el Centre Moral, a més de les habituals representacions teatrals a càrrec de la seva secció, organitzava el famós Trofeu Mans, concurs de cinema amateur.
A l’Aliança es lliuraven els Premis Sant Martí. El Consell del Districte els atorga a persones o entitats que han destacat en la seva tasca envers St.Martí.
La festa del “Pa amb vi i sucre” esdevingué un dels moments més assenyalats quant a participació veïnal. La Rambla era la confluència de les diverses generacions, que s’aplegaven durant un dia per celebrar un dels actes més tradicionals.
Durant la festa major de 1960, s’inaugurà l’escultura anomenada”L’adolescència”, de Martí Llauradó.
El 1939, totes les entitats amb un marcat caire polític havien quedat esborrades del mapa. Només restaren les més arrelades. No cal dir que aparegueren les lligades a Falange i al sindicat vertical, que s’aprofitaren d’algun vell edifici, com ara el de l’Aliança vella.
La vida cooperativa mai no recuperà la força que havia tingut abans de la guerra. La Flor de Maig va desaparèixer.
El 1950 s’inaugurà el nou edifici del Centre Moral i Cultural. Justament la dècada dels 50 fou la de més esplendor per a les societats culturals. Es feia teatre amateur al Centre, a l’Ateneu, a Pau i Justícia i a l’Artesana. El teatre professional tenia lloc al Casino i a “Can Descanso”. I en tots s’hi feien balls.
Durant els anys 1950 es crearen dues noves parròquies: Sant Pancraç, el 1954, i Sant Bernat Calbó, el 1956.
L’església nacional-catòlica de la immediata postguerra donà pas a principis dels any 50 a una nova generaciósensible a les qüestions socials.
Els anys 60, arran del Concili Vaticà II, l’església s’obrímés al barri tant a nivell pastoral com social: es creà el Moviment Infantil, amb activitats educatives i lúdiques.
A més de les celebracions habituals al carrer, com les processons de Divendres Sant i del Corpus, una activitat tradicional de l’Església del barri era l’atenció envers els malalts i invàlids, i el seu acompanyament cap a Lourdes. Els malalts es reunien al vestíbul del Centre Moral i Cultural. Havien decidit anar a Lourdes per demanar la intercessió de la Mare de Déu. Aquests viatges es segueixen fent al llarg de moltes dècades.
Fou també l’època en què sorgí la revista “Quatre Cantons”, editada a partir de 1963, sota l’aixopluc de Santa Maria.
Els anys 50, les classes populars comencen a plantar cara a la política social i econòmica del règim. Si la dècada s’encetà amb la vaga de tramvies, a finals de la dècada dels 50, a les empreses Hispano Olivetti, Vicente Illa i algunes altres hi hagueren aturades importants provocades per la davallada econòmica motivada per l’estabilització i l’inici de la crisi del tèxtil.
Les condicions de vida dels treballadors eren precàries. Els preus dels articles anaven pujant a un ritme més accelerat que els salaris, i el poder adquisitiu dels obrers durant aquells anys era força baix.
La davallada econòmica va fer que moltes grans indústries pleguessin, sovint mancades de matèries primeres o de combustible, però també per l’empobriment d’amplis sectors de la població i per la impossibilitat d’exportar. Era un fet freqüent que les grans fàbriques en crisi, com ara Can Folch o Can Saladrigas, dividissin les naus en petits espais que llogaven. És l’època en què s’estenen petits tallers i apareixen obradors tèxtils on es treballa manualment. És, també, el moment que apareixen petites empreses d’economia submergida.
Els anys 1960 foren l’època econòmicament més estable. Tot i així, la conflictivitat augmentà: el 1962, per exemple, s’encetà un conflicte a Can Girona per la reclamació d’un salari mínim especificat. Foren també els anys de la reconstrucció del sindicalisme de classe.
La factoria d’Iberia Radio quedà destruïda el 1971 per un incendi, en què moriren tres bombers. Això desencadenà un conflicte entre l’empresa i el personal. Dos anys després, l’Olivetti també patí un conflicte laboral.
El 1974 s’anuncià l’obertura del carrer Pallars, que afectava alguna de les instal·lacions de Can Felipa. Per aquest motiu, Càtex acomiadà 72 obrers que treballaven a la nau afectada. Un any després, l’empresa feia expedient de crisi i es traslladà fora de Barcelona.
Durant la dècada dels 1970 el Poblenou patí fortament la crisi del sector tèxtil i va veure com moltes de les seves empreses desapareixien, deixant sense feina centenars de treballadors.
El 1973, una aturada de Mototrans acabà amb 25 treballadors acomiadats, i una altra a Frigo amb 13 despatxats més. Durant el 1974, Letona es negà a acceptar les millores salarials demanades pels obrers, que deixaren de fer hores extres. El resultat fou l’acomiadament de 140, dels quals 27 restaren definitivament al carrer. El mateix any es produïren tensions a S.F.Vila. El 1976, milers d’obrers del metall anaren a la vaga: lluitaven per unes condicions socials més justes.
Al llarg dels anys 1940 i 1950 les intervencions urbanístiques al Poblenou foren summament puntuals, i es limitaren a l’obertura de carrers que restaven tallats per fàbriques i a la construcció d’alguns blocs d’habitatges.
Al passeig Calvell s’hi construïren entre 1953-56 els blocs del Patronat Municipal de l’Habitatge. Fins el 1965 no s’obrí la Rambla fins a aquest passeig.
La tanca que limitava les vies del tren fou una de les principals barreres urbanístiques que aïllaven el barri i li tallaven el pas al mar.
El dia de Nadal de 1962 el barri apareix cobert de neu.
Fins els anys 1940, a la Mar Bella hi havia dos establiments de banys i nombrosos dels anomenats “merenderos”. Lentament l’espai entre aquests i les vies del tren va ser ocupat per barraquistes que, a més de la misèria, havien de suportar els temporals de mar, com els dels anys 1947, 48, 51 i 53 que van endur-se barraques i platja, sovint amb el cost de vides humanes.
No va ser fins que el desgast produït per l’aigua arribà a tocar les vies, que les autoritats hi posaren remei, fent una vorera de pedres paral·lela a la costa i espigons.
Durant un munt d’anys la platja com a tal deixà d’existir, i es convertí en un immens abocador de runa i deixalles. Les restes de nombrosos enderrocs de Barcelona o rodalies acabaven a la platja, que anaven formant pisos premsats de terra i runa, i que es barrejaven amb les closques i minerals que les onades arrossegaven fins a la sorra. Un paisatge erm i trist que es completava amb les fogueres que s’hi encenien per cremar deixalles. Buscadors de metalls, captaires, pescadors i solitaris era l’element humà predominant.
El 1966 uns 3 mil barraquistes del Somorrostro foren traslladats, per una anunciada visita de Franco a unes maniobres navals.
La recuperació no arribaria fins el 1981 amb la democràcia.
L’augment demogràfic causat per les grans immigracions durant el franquisme va fer créixer el ja tradicional dèficit de serveis del Poblenou, extremadament greu en els camps de l’ensenyament, la sanitat i els transports. A més, seguien sense solució vells problemes com la contaminació, l’aïllament del barri entre l’autopista i les vies, o les periòdiques inundacions per manca d’una xarxa adequada de clavegueres. Els incendis sovintejaven motivats pels riscos que oferia l’existència de tanta indústria.
La restringida oferta educativa pública va fer que moltes generacions realitzessin els seus estudis a centres de fora del barri o a escoles privades i acadèmies. Les principals escoles eren Arnau, Llull, Pius XII, Lope de Vega les Franciscanes, Almi, donya Quimeta, l’Aliança Escolar, Mossèn Pius Bosch, Cots, Domingo, San Luis… Posteriorment, escoles com Voramar, Montseny i Grèvol foren un reforç per pal·liar aquestes insuficiències. El centre de formació professional Poblenou amplià el sistema educatiu.
A meitat dels anys 70 es construeix el metro que enllaçarà més fàcilment el barri amb la resta de la ciutat. I el 1977 s’inaugurà.
Les insuficiències al Poblenou foren les condicions necessàries pel naixement delmoviment veïnal. Però el fet que funcionà com a detonant fou el Pla de la Ribera, projecte impulsat el 1966 per un grup de grans empreses que disposaven de solars i fàbriques al sud del barri, i que constituïren la societat Ribera S.A. Dos anys més tard, l’ajuntament de Porcioles aprovà el projecte. Es tractava de construir una gran urbanització davant de la platja, separada del barri vell per mitjà d’una autopista. El Pla suposava el desnonament de més de 15 mil veïns, a més de la pèrdua de llocs de treball a les moltes empreses que calia enderrocar i un munt de repercussions negatives sobre el barri, entre elles la desaparició de la seva estructura tradicional. Cinc anys més tard -però-, quasi 8 mil impugnacions aconseguiren aturar el projecte.
1900 – 1939
1920
1928
1927 al carrer Pujades neixia Maria Rosa Juvé
El Poblenou ha disposat d’entitats recreatives que omplien el poc temps de lleure dels seus habitants, en una època en què els transports eren pocs i cars per als veïns, proletariat en la seva majoria.
La Societat Recreativa i Cultural l’Aliança es va fundar el 1869. La seva primera seu va estar al carrer Wad-Ras. El 1884 estrena un nou local a la Rambla-Wad Ras. El 1905, ampliant el ventall de manifestacions culturals, lúdiques i esportives, s’inicien les projeccions de cinema.
L’edifici va ser transformat per un altre de més important el 1919.
Anys després, fruit de les diferències polítiques entre els socis, s’acorda la construcció d’un de nou, el Casino l’Aliança, del 1929, obra de l’arquitecte Amadeu Llopart.
L’Ateneu Colón fou fundat el 1889 per una penya d’amics.
El 1910 es fundà el Centre Moral i Cultural que, al principi, es deia Centre Social.
Com a barri obrer, el Poblenou heretà el missatge d’en Clavé i les seves corals: L’agrupació més antiga fou “El Sabre de Plata”, fundada el 1896. Unes tenien el seu estatge social propi i d’altres s’aixoplugaven en un bar o en el marc d’una entitat.
La vida esportiva també hi ha estat força present. El 1909 naixia el Júpiter, club de futbol. El seu nom venia d’un aerostàtic guanyador d’una d’aquelles curses de globus inflats amb gas que es van fer populars a la primera dècada del segle. El camp del Júpiter es trobava a la cruïlla de Lope de Vega i Llull.
El 1931 aquesta entitat va fer un homenatge a Francesc Macià, president de la Generalitat. Altres formacions esportives foren la Penya Ciclista i el Club Atlètic Poble Nou, ambdues del 1929, i el Gladiador, del 1932. Arran d’una escissió del Júpiter, el 1916 es creà l’Agrupació Excursionista Icària. La seva primera seu fou a la Rambla, per passar després a instal·lar-se al carrer Llull.
El 1930 va constituir-se el primer club de natació del barri, el Club Natació Poblenou. I sense constituir cap entitat, el 1912 s’obrí la Societat de Banys de la Mar Bella amb l’esperit de fomentar les activitats a l’aire lliure. Presumia de ser “la platja més neta de la zona marítima de Barcelona”.
Pel que fa al món polític, els republicans havien tingut de sempre un gran predicament a Sant Martí. Els vells republicans i els nous -els radicals d’en Lerroux- arribaren a tenir força locals arreu del barri. El 1912, la recent creada C.N.T. tingué alguns dels seus nuclis primerencs al Poblenou.
Un barri obrer tradicionalment castigat per lainjustícia social, difícilment podia escapar-se de l’esclat revolucionari que es va estendre per Barcelona al llarg de l’anomenadaSetmana Tràgica, el 1909. La crema d’edificis religiosos dominà el carrer. Foren cremats el convent de les Franciscanes -escola per a les filles de bona família-, a la rambla, i la comissaria de policia.
Entre 1912 i 1923 Barcelona patí temps durs caracteritzats per les vagues i els atemptats, alguns dels quals tingueren lloc a Sant Martí. El cop d’estat del general Primo de Rivera va aportar al Poblenou, entre altres coses, divisions entre els propis veïns. És el que va passar a l’Aliança vella, quan una part dels socis va fer costat al dictador, provocant que els dissidents obrissin una nova seu a la vora.
Entre els veïns oposats a la política antiobrera i anticatalanista del nou règim hi ha via el jove escriptor Xavier Benguerel que, el 1924 i juntament amb Salvador Roca, van fundar la revista “Poblenou”, que serví de defensa de les postures catalanistes del barri durant la dictadura.
Durant els anys 1920 s’obriren humils passatges, alguns carrers i s’aixecaren ponts. Malgrat tot, les fàbriques i l’antiga xarxa de petits carrers continuaven tallant els grans, projectats per Cerdà.
La II República
El 1931, sota la República, el Poblenou era alhora un barri republicà i anarquista. En les fàbriques i tallers, el sindicat majoritari era la CNT. Els oficinistes eren del CADCI i de la UGT. La crisi social i econòmica d’aquest període ocasionà nombrosos conflictes laborals.
Els fets d’octubre de 1934 també tenen el seu ressò al barri.
A les eleccions del 1936, els candidats del Front Popular d’Esquerres aconseguiren a Sant Martí 23 mil vots.
Al Poblenou, juntament amb els nuclis tradicionals republicans i llibertaris, hi apareix un nou partit: el Bloc Obrer i Camperol.
Quan esclata la Guerra civil, el 18 de juliol de 1936, la resposta del Poblenou no es fa esperar. Un barri tradicionalment obrer i d’esquerres, en el qual vivien o treballaven els principals dirigents anarcosindicalistes, prengué part activament en l’aturada de la rebel·lió feixista. Els veïns hagueren de patir l’horror dels bombardejos, a més de la fam, el fred i la por.
GUERRA CIVIL
Els fets de maig de 1937, quan els estalinistes del PSU s’enfrontaren a mort contra els comunistes antiestalinistes del POUM i els anarquistes de la CNT, no tenen trascendència al Poblenou ja que aquests últims dominen el barri.
Pel fet d’haver-hi tantes fàbriques, sobretot foneries, el Poblenou esdevé zona d’indústria de guerra. Hi destaquen les fàbriques metal·lúrgiques de Can Girona, Can Torras, Can Ribera, Can Soldevilla i els Tallers Oliva Artès.
Els franquistes aviat se n’adonen. Els primers bombardejos sobre el Poblenou venen per mar; el vaixell de guerra “Canarias”, produeix els primers morts entre els veïns, concretament el 29 de març de 1937, al Carrer dels Pellaires. Els aeris vingueren després i s’incrementaren a partir del novembre de 1938. En els pitjors moments, dos o tres avions sobrevolen la zona fins a quatre vegades en una mateixa nit.
Can Rivière i Can Girona també són castigades, així com els habitatges dels voltants,com ara la França Xica on un dels bombardejos ocasiona molts morts.
Al Carrer Wad-Ras, enfront l’Aliança Vella, una bomba destrueix dos blocs d’edificis. En un dels baixos es troba l’orxateria el Tio Ché. Els seus propietaris, però, que es troben dinant, salven miraculosament la vida.
Les bateries antiaèries es troben a la Torre de les Aigües i a la Mar Bella. Per a protegir la població de les bombes dels aeroplans es construeixen a tot Barcelona refugis subterranis. Al Poblenou, les mateixes fàbriques metal·lúrgiques n’edifiquen, exceptuant Can Girona que aprofita la Torre de les Aigües com a refugi. Sota alguns carrers, els veïns també s’afanyen a construir-n’hi.
El col·legi de les franciscanes a la Rambla és convertit en un banc de sang i hospital. Calen llits, matalassos i mobles.
industrialització s.xix
La revolució industrial a Sant Martí començà el primer terç del segle XIX. La proximitat a Barcelona, la facilitat i l’abundància d’aigua, la barator dels aliments, de l’estatge i dels terrenys, donaren un gran impuls a la fabricació, triant el pla martinenc per establir les indústries. Sant Martí es distingí en activitats com el blanqueig, estampat i tintoreria. Aparegueren nous processos de fabricació que requerien una tecnologia força mecanitzada, com ara el vapor.
Alhora, necessitaven una considerable mà d’obra. El desenvolupament industrial comportà -doncs- un paral·lel creixement demogràfic i, amb ell, l’edificació de més cases. Fàbriques pioneres foren Achon i Ricart, a la dècada dels 40.
Cap a la dècada de 1840-50 la concentració d’habitatges sorgida al sud del terme de Sant Martí fou batejada popularment com a Taulat o “Pueblo Nuevo”. El 1855, Ildefons Cerdà es refereix al barri dient-li Icària, influït com estava per companys que intentaven crear una comunitat de regust socialista utòpic.
Des de Barcelona, el principal accés a aquest nou barri era el passeig del Cementiri, obert el 1839. De seguida, els industrials del sudest de la ciutat hi van veure possibilitats d’expansió. Amb els anys, el passeig -futura Avinguda d’Icària- serví per fer entrar a Barcelona els vins i aiguardents que venien de fora, i a més esdevingué el nucli de confluència del naixentferrocarril. El 1848, va néixer el primer de tot Espanya, la línia de Mataró que travessava els terrenys de la platja deserta del Poblenou.
El 1854 es va obrir el carrer de Sant Joan de Malta, que en realitat era el camí natural de Sant Martí cap a la platja. I per la mateixa època es va fer, al sector del Taulat, la plaça Isabel o -des del 1868- Prim.
Els anys 1870 -lligat a la desaparació de la Ciutadella militar i al canvi polític-, el nombre de fàbriques va créixer vertiginosament, i amb elles, la població i els habitatges.
Al costat de les noves factories es van formar ben aviat nous nuclis urbans, com ara el barri de la Plata -entre els carrers de Wad-Ras [Ara Dr. Trueta?] i Badajoz- i el d’Icària, al sud de l’Avinguda d’Icària.
S’hi sumaven el nucli central del Poblenou, articulat al voltant de la Rambla i de Marià Aguiló, entre el carrer Pere IV i el Taulat. El 1886 s’urbanitzà com a rambla el passeig del Triomf, nucli urbanístic però també social i associatiu del barri.
D’entre les diverses indústries que es van instal·lar a finals del segle XIX, en destacaven algunes prop de l’Avinguda d’Icària, com ara la Teneria Barcelonesa, prop del Bogatell, i el Gas Lebon.
S’hi ubicaren també magatzems de dipòsit -com Crédito y Docks- magatzems de vins, fabricants d’aiguardents -com ara Martini & Rossi i Can Bardina- i farineres -com El Progreso, Folch i Albiñana, La Perfección i Can Gili-. Sant Martí esdevingué la capital del segment modern de la indústria farinera espanyola, gràcies a la proximitat del port i la densitat de la trama industrial.
Els boters abundaven al barri de la Plata, habitat especialment per immigrants valencians i aragonesos.
Més tard, al voltant de l’Avinguda d’Icària s’aixecaren Can Rocamora -fàbrica de sabó i espelmes- i la fàbrica de mosaics Escofet.
Pell que fa al barri en general, entre totes les indústries destacava la tèxtil, sobretot la dedicada a les filatures i ram de l’aigua. És el cas de Ca l’Arañó, Can Felipa, Can Saladrigas, l’Escocesa, el Cànem, Torelló, Can Janas, Muntadas, Casas i Jover, Can Forasté, Juncadella o Ferrer i Vidal. Al ram del metall destacaren Can Girona, Can Torras i Rivière. D’altres rams foren els de les adobaries, el químic i el de l’alimentació; en aquest darrer cal esmentar Xocolates Amatller i Olis Basseda. El paisatge industrial el completaven nombrosos petits tallers i fàbriques mitjanes.
En els espais que deixaven aquestes grans indústries -que sovint tallaven els carrers- s’aixecaren edificis d’humils habitatges, generalment mal construïts i amb deficients condicions higièniques. Les epidèmies de còlera, tifus o verola, que fins ben entrat el segle XX, produïren gran mortaldat, eren moneda corrent, i trobaven terreny adobat en les humils i poc higièniques vivendes dels obrers.
A això cal afegir la manca d’enllumenat de gas als carrers, l’existència de pous negres i dipòsits de latrines que -juntament amb els fums de les xemeneies- empudegaven l’ambient i produïen problemes per a la salut. També mancaven lleis contra el llançament de deixalles, així com transports públics i escoles. Laconvivència dels habitatges de la gent amb les fàbriques era força difícil pels perjudicis que aquestes els ocasionaven.
Les condicions laborals i de vida dels treballadors i treballadores eren força precàries: Llargues jornades de treball, sous baixos, treball de dones i infants, inexistència d’ajuts per malaltia o invalidesa, o jubilacions; àpats insuficients, falta d’higiene, d’escolaritat… Problemes que les cròniques crisis econòmiques agreujaven.
Els anys 1870, els obrers més conscienciats s’havien organitzat: uns participaven en les naixents associacions de treballadors, i altres, als ateneus obrers.
La resta de la població la conformaven la classe mitjana de comerciants, empleats qualificats, propietaris i petits industrials, i una classe acomodada d’industrials més importants que vivia a la rambla.
En una barriada treballadora com la del Poblenou, el cooperativisme tingué forta implantació. El 1876 va néixer L’Artesana i el 1890 La Flor de Maig, que arribaria a ser una de les cooperatives més importants del país, fins i tot amb granges pròpies a Cerdanyola. Les cooperatives de consum eren muntades i gestionades pels obrers mateixos, que intentaven ajudar-se comprant menjar a preu més econòmic, i també en el camp cultural i social.
Amb el sentiment de saber-se desatès l’ajuntament de Sant Martí, davant dels seus problemes, no té res d’estrany que es formés un moviment segregacionista, ben propi de l’època. Així fou com, el 1851, el Poble Nou reclamà la segregació, aconseguint-la el 1870, encara que la Diputació anul•là l’acord.
El 1897, Sant Martí de Provençals i altres poblacions del Pla foren agregades a Barcelona. El Poblenou passava a ser un barri més de la ciutat-comtal.
Per la seva banda, el Poblenou comptava amb vuit barriades que tenien personalitat pròpia: la Llacuna, el Taulat, la Plata, Trullàs, la França Xica, el Darrera el Cementiri, Pequín i el Somorrostro. Aquestes darreres barriades es tractaven en realitat d’indrets amb barraques ubicades al llarg del litoral poblenoví.
La del Darrera el Cementiri es trobava -com el seu nom indica- entre aquest i la via del tren.
Pequín era als límits amb Sant Adrià. Sembla ser que el van aixecar famílies orientals que havien emigrat de les Filipines el 1870.
El Somorrostro, que va néixer amb la immigració provocada per l’Exposició Universal de 1888, s’estenia entre la Barceloneta i el Gas Lebon. En aquest indret naixerà la ballarina Carmen Amaya.
segles XII a XVIII
“L’espai físic que avui ocupa el nostre barri va ser una zona humida pantanosa, típica de les àrees properes als desembocaments, com és el cas de la del Besòs. Topònims com Llacuna o Joncar, recorden aquest fet.
Entre els segles XII i XIII aquesta zona humida va començar a aprofitar-se econòmicament amb pastures per al bestiar destinat a abastir a Barcelona. Amb elles comencen a aparèixer masies, com la de Can Canals o la de El Taulat d’en Llimona. La vida exclusivament agrària va durar fins al segle XVIII.
La zona ja era la que hi havia al darrera de la Ciutadella, construida després de la desfeta de 1714. D’aquest segle és la construcció de la Casa de la Quarentena, -on eren revisats els viatgers sospitosos de portar malalties epidèmiques-, la instal·lació del primer cementiri fora muralles i general i l’aparició de les fàbriques d’indianes -teixiits inspirats en l’Extrem Orient-. Fet, aquest darrer, que canviarà profundament la zona. És l’inici d’un important poblament humà.
Segles I a XII
[A les afores de la Barcino Romana , no quedava prop de la Via Augusta
Primers assentaments humans? -20.000 arribada de grups que havien sortit de l’Àfrica, 6000 pasturatge? Potser encara estava inundat.
Poblenou al Quaternari i Holocè
Els terrenys del Poblenou, propers a la desembocadura del Besós apareixen al mapa geològic com a Q3D: graves, sorres i llims (plana al·luvial deltaica)
Ja en temps històrics, les planes litorals de l’Empordà, del Baix Llobregat i de l’Ebre havien anat creixent amb els al·luvions aportats pels rius, de manera que, cap a l’any 50, la línia de costa es trobava ja bastant pròxima a l’actual :
Ara fa 11 500 anys, quan s’inicià l’Holocè, el període geològic actual, el nivell de la mar s’havia anat estabilitzant i es trobava al voltant de 2 metres per damunt de la cota actual. La major part de les planes de l’Empordà, del Besòs, del delta del Llobregat i del delta de l’Ebre es trobaven submergides. Eren badies poc profundes, envoltades de terres baixes al·luvials, de les quals emergien alguns illots. Cap a l’any 1000 a.C., l’acumulació de sediments aportats pels rius havia fet augmentar considerablement les àrees emergides i el seu paisatge consistia en aiguamolls i terres baixes pantanoses. Als assentaments humans, localitzats a la perifèria d’aquelles planes i també en alguns illots, es començaren a desenvolupar l’agricultura i la ramaderia; les restes dels poblats ibers en són un bon testimoni.
-18000
Fa vora de 18 000 anys, tot just després del darrer màxim glacial, el nivell de la mar es trobava situat unes quantes desenes de metres per sota del nivell actual. Les glaceres que cobrien les zones més altes dels Pirineus desapareixien de mica en mica i, en alguns circs i algunes concavitats del perfil longitudinal de les seves valls, es formaven petites conques lacustres, de vegades contingudes per les antigues morenes.
A l’inici del Pliocè, la connexió entre l’Atlàntic i la Mediterrània s’havia restablert i a mitjan Pliocè, fa uns 3 Ma, el nivell de la mar no tan sols s’havia recuperat, sinó que havia ascendit uns 100 metres per damunt del nivell actual. Prou com perquè algunes àrees de les fosses tectòniques properes a la costa tornessin a ser envaïdes per una mar poc profunda.
Poblenou al Neogè 23 a 2.58
-7Ma Salí messinià
Ara fa uns 7 milions d’anys, un succés extraordinari afectà tota la conca mediterrània i les terres emergides que l’envolten: en el Messinià la Mediterrània es va assecar. La major part de l’àrea va quedar convertida en un salí gegantí situat a centenars de metres per sota del nivell de l’Atlàntic. És possible que el paisatge s’assemblés força a una espècie de combinació de triangle dels Àfar amb alguns salares de l’àrea andina i de la conca de la Mar Morta. Aquell canvi brutal en el nivell de base provocà que els rius s’encaixessin molt profundament en les antigues plataformes marines i que l’erosió que produïen a les zones de les capçaleres progressés en direcció al continent.
Poblenou al Paleogè
A poc a poc, la Conca de l’Ebre s’anava reblint de sediments. Cap a la fi de l’Eocè, fa uns 37 Ma, havia passat de ser connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia a un règim pràcticament endorreic que afavoria l’evaporació (figura 11). Això va determinar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s’edificaven petites construccions d’esculls coral·lins.
66 [Àfrica s’anava acostant, encara s’havien de formar els Alps, a mitja orogènia alpina]
A finals del Cretaci i principis del Paleogen, la situació general havia evolucionat amb rapidesa. El procés de convergència entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea havia conduït a l’inici de la col·lisió entre ambdues plaques. Ara fa uns 65 Ma la major part de la Placa Ibèrica, incloent Còrsega i Sardenya que es trobaven a la zona que actualment és ocupada pel Golf de València i el Golf del Lleó, era emergida i sotmesa a una intensa erosió. L’antiga connexió entre l’Oceà de Tetis i el Golf de Biscaia al llarg de la zona pirinenca havia quedat interrompuda per l’emersió de l’àrea oriental.
Més enrera ens fa qüestionar què vol dir “aquí”
És la latitud i longitud? O és la posició relativa a la placa ibèrica que s’ha anat desplaçant?
Poblenou al Mesozoic (quan es va desfent Pangea)
90Ma
150Ma inicis Cretàcic
la placa Ibèrica es va separant d’Europa
170Ma
220 [Pangea s’obre i la placa Ibèrica queda perduda enmig]
Triàssic
240Ma
Poblenou al Paleozoic
260
340 Carbonífer (es va formant Pangea)
Durant el Devonià i part del Carbonífer es dipositaren carbonats de plataforma marina soma, molt rics en fauna (cefalòpodes, trilobits, coralls, peixos i d’altres organismes), i també sediments propis de conca marina profunda, com les calcàries vermelles amb goniatits (les calcàries griotte) i els nivells d’acumulació de radiolaris. Alhora començà la colonització de les zones emergides per les primeres plantes i els primers amfibis [ en van trobar un al Montseny?]. Cap a finals del Devonià s’esdevingué la segona gran extinció. Durant el Carbonífer les plaques fragmentades a l’inici del cicle Hercinià tornaren a convergir fins a col·lidir amb les restes de Gondwana, resultant un esdeveniment deformatiu major, l’orogènia herciniana. Aquesta zona és caracteritzada per estructures de plegament acompanyades de processos metamòrfics de gran abast i d’una intensa activitat magmàtica intrusiva.