Brahms, Johannes – Museu ?!

Infantesa i joventut (1833-1850) Primera etapa (1950-1862) Maduresa 1862-1875 Èxit 1875-1889 Darrers anys 1889-1897

Home de vegades difícil i intransigent, va compondre obres mestres en tots els gèneres excepte en l’òpera. His music features expressive counterpoint, freer dissonance, rhythmic vitality, and traditional forms.

Infantesa i joventut 1833-1850

Neix a Hamburg el 1833. El pare, procedent de Holstein, tocava el contrabaix, la trompa, la flauta i el violí. Va rebre les primeres lliçons del seu `pare. Des de 1840 va estudiar piano amb Otto Friedrich Willibald Cossel. Cossel es queixava el 1842 que Brahms «podria ser un molt bon intèrpret, però no deixa de compondre sense parar». Als deu anys, Brahms va debutar com a intèrpret en un concert privat. Entre 1845 i 1848 Brahms va estudiar amb el mestre de Cossel, el pianista i compositor Eduard Marxsen. Marxsen havia conegut personalment Beethoven i Schubert, admirava les obres de Mozart i Haydn, i era un gran devot de la música de J. S. Bach. Marxsen va transmetre a Brahms la tradició d’aquests compositors i va assegurar que les seves pròpies composicions s’hi arrelessin.

Des dels 14 anys va interpretar en recitals. Va compondre diverses obres amb pseudònim que més enfavant va destruir.

Primera etapa 1850 – 1862

(VK)

Col·laboració i viatges
El 1850 Brahms va conèixer el violinista hongarès Ede Reményi i el va acompanyar en diversos recitals durant els anys següents. Aquesta va ser la seva introducció a la música d’estil gitano, com la csardas, que més tard es convertiria en la base de les seves composicions més lucratives i populars: els dos conjunts de Danses hongareses (1869 i 1880).

El 1853, Brahms va emprendre una gira de concerts amb Reményi i, al maig, va visitar el violinista i compositor Joseph Joachim a Hannover. Brahms va tocar algunes de les seves pròpies peces per a piano sol per a Joachim, qui cinquanta anys més tard recordava: «Mai en el transcurs de la meva vida artística m’he sentit més completament aclaparat».[26] Aquest va ser l’inici d’una amistat que duraria tota la vida, tot i que es va truncar temporalment quan Brahms es va posar al costat de la dona de Joachim en el seu procés de divorci el 1883. Brahms admirava Joachim com a compositor i, el 1856, es van embarcar en un exercici de formació mútua per millorar les seves habilitats en (en paraules de Brahms) «doble contrapunt, canons, fugues, preludis o el que sigui».

Els Schumann i Leipzig. Brahms va visitar Düsseldorf l’octubre de 1853 i, amb una carta de presentació de Joachim, va ser acollit pels Schumann. Robert, profundament impressionat i encantat pel talent del jove de vint anys, va publicar un article titulat «Neue Bahnen» («Nous camins») en el número del 28 d’octubre de la revista Neue Zeitschrift für Musik, on presentava Brahms com algú que estava «destinat a donar expressió als temps de la manera més elevada i ideal». El novembre de 1853, va escriure a Schumann que la seva lloança «despertarà unes expectatives tan extraordinàries en el públic que no sé com podré començar a complir-les». Durant la seva estada a Düsseldorf, Brahms va participar amb Schumann i el seu alumne Albert Dietrich en la creació d’una sonata per a violí per a Joachim, la Sonata F-A-E; les lletres representaven les inicials del lema personal de Joachim, Frei aber einsam («Lliure però sol»).

L’elogi de Schumann va portar a la primera publicació de les obres de Brahms amb el seu propi nom. Brahms va anar a Leipzig, on Breitkopf & Härtel van publicar els seus opp. 1–4 (les sonates per a piano núms. 1 i 2, les Sis cançons op. 3 i l’Scherzo op. 4), mentre que Bartholf Senff va publicar la Tercera sonata per a piano op. 5 i les Sis cançons op. 6. A Leipzig, va oferir recitals que incloïen les seves dues primeres sonates per a piano i es va reunir amb Ferdinand David, Ignaz Moscheles i Hector Berlioz, entre d’altres.
Després de l’intent de suïcidi de Schumann i el seu posterior internament en un sanatori mental a prop de Bonn el febrer de 1854 (on va morir de pneumònia el 1856), Brahms es va establir a Düsseldorf, on va donar suport a la llar i es va encarregar dels assumptes pràctics en nom de Clara. A Clara no se li va permetre visitar Robert fins dos dies abans de la seva mort, però Brahms sí que el va poder visitar i va actuar com a intermediari.

Brahms va començar a sentir profundament per Clara, que per a ell representava un ideal de feminitat. Tanmateix, es trobava en conflicte pel que feia a la seva relació romàntica i s’hi va resistir, escollint la vida de solter en un aparent intent de centrar-se en la seva obra. Malgrat això, la seva relació intensament emocional va durar fins a la mort de Clara. El juny de 1854, Brahms li va dedicar el seu op. 9, les Variacions sobre un tema de Schumann. Clara va continuar donant suport a la carrera de Brahms programant la seva música en els seus recitals.

Composicions inicials, recepció i polèmiques
Després de la publicació de les seves Balades per a piano op. 10, Brahms no va publicar cap altra obra fins al 1860. El seu projecte principal d’aquest període va ser el Concert per a piano en re menor, que havia començat com una obra per a dos pianos el 1854 però aviat va veure que necessitava un format de més gran escala. Instal·lat a Hamburg en aquell moment, va obtenir, amb el suport de Clara, un lloc com a músic a la petita cort de Detmold, capital del Principat de Lippe, on va passar els hiverns de 1857 a 1860 i per a la qual va escriure les seves dues Serenates (1858 i 1859, op. 11 i 16). A Hamburg va fundar un cor femení per al qual va escriure música i que va dirigir. D’aquest període també daten els seus dos primers quartets amb piano (op. 25 i op. 26) i el primer moviment del Tercer Quartet per a piano, que finalment va aparèixer el 1875.

El final de la dècada va comportar contratemps professionals per a Brahms. L’estrena del Primer Concert per a piano a Hamburg el 22 de gener de 1859, amb el compositor com a solista, va ser mal rebuda. Brahms va escriure a Joachim que la interpretació havia estat «un fracàs brillant i decisiu … això obliga a concentrar els pensaments i augmenta el coratge … Però els xiulets van ser massa…». En una segona interpretació, la reacció del públic va ser tan hostil que Brahms va haver de ser retingut perquè no abandonés l’escenari després del primer moviment. Com a conseqüència d’aquestes reaccions, Breitkopf & Härtel van declinar publicar les seves noves composicions. Brahms va establir aleshores una relació amb altres editors, inclòs Simrock, que finalment es convertiria en el seu principal soci editorial.

Brahms també va intervenir el 1860 en el debat sobre el futur de la música alemanya, però amb un resultat força desafortunat. Juntament amb Joachim i altres, va preparar un atac contra els seguidors de Liszt, l’anomenada New German School. En particular, s’oposaven al rebuig de les formes musicals tradicionals i a les «mesquines i lamentables males herbes que creixen de fantasies a l’estil de Liszt». Un esborrany es va filtrar a la premsa, i la Neue Zeitschrift für Musik en va publicar una paròdia que ridiculitzava Brahms i els seus associats com a retrògrads. Brahms no va tornar mai més a intervenir en polèmiques musicals públiques.

Aspiracions frustrades
La vida personal de Brahms també estava marcada per dificultats. El 1859 es va comprometre amb Agathe von Siebold. El compromís es va trencar aviat; tot i així, després d’això Brahms li va escriure: «T’estimo! T’he de tornar a veure, però soc incapaç de suportar lligams. Escriu-me … si … puc tornar per abraçar-te, besar-te i dir-te que t’estimo». No es van tornar a veure mai més, i Brahms confirmaria més tard a un amic que Agathe havia estat el seu «darrer amor».

Brahms també havia esperat obtenir la direcció de la Filharmònica d’Hamburg, però el 1862 aquest càrrec va ser concedit al baríton Julius Stockhausen. Brahms va continuar esperant obtenir-lo, però quan finalment li van oferir la direcció el 1893, la va rebutjar perquè «s’havia acostumat a la idea d’haver de seguir altres camins».

1851 Op. 4 Scherzo in E♭ minor piano

1852 (19 anys) Sonata de piano No.2 en F# Op.2

1853

Sonata de piano No.1 C Op.1
6 Cançons Op.3
Sonata de piano No.2 F- Op.5
6 Cançons Op.6
6 cançons Op.7
(Trio “Hymn in Veneration of the Great Joachim” A)

1854

Piano, Variacions sobre un tema de Schumann op.9
Piano, 4 balades op. 10
Concert de piano No.1 Op.15 [mal rebut]
Simfonia No.1 C-, revisada 1876, Op.68
Piano trio No.1 B, revisat 1889, Op.8

Fins ara Brahms considerava més important el sentit de la seva obra que la forma. Li agradava l’expressió sincera i els contrastos sobtats. Les seves obres eren senzilles, tendres i el piano va ser el seu principal mitjà d’expressió. Quan comença a treballar contrapunt i formes musicals amb Joachim pren més interès per l’estructura.

1856

Piano Quartet No. 1 in G- Op.25
Piano Quartet No.2 A Op26
Piano Quartet No. 3 Cm (“Werther Quartet”) Op.60
Geistliches Lied, Op.30

1857

Serenade No.1 D Op.11
Piano, 11 Variacions sobre un tema en D. 13 variacions sobre una melodia húngara en D. Op.21

1858

Ave Maria, Op.12
Begräbnisgesang, Op.13 per a cor i vents
8 Cançons, Op.14
Serenade No.2 AM Op.16
5 poemes Op.19
3 Duets, Op.20
Psalm 13, Op.27

1860

Vier Gesänge, Op.17 Cor, trompa, arpa
Sextet No.1 Bb, Op.18
Marienlieder, Op.22, cor
2 Motets, Op.29
3 cors sagrats Op.37
12 Cançons, cor femení, Op.44

1861

Piano, Variacions i fuga sobre un tema de Händel, OP.24
Piano Quartet No. 2 A Op.26
4 Duets, Op.28
Quartet vocal, e3 peces, Op.31
Romanzen aus Magelone, Op.33
5 cançons per cor masculí, Op.41
3 cançons per cor mixte, Op.42

1862 Sonata per Cello No1 E Op.38

Maduresa 1862-1875

Trasllat a Viena
A la tardor de 1862 Brahms va fer la seva primera visita a Viena, on es va quedar durant l’hivern. Tot i que Brahms va considerar la possibilitat d’acceptar càrrecs de direcció en altres llocs, es va establir progressivament a Viena i aviat la va convertir en la seva llar. El 1863 va ser nomenat director de la Wiener Singakademie. Va sorprendre el públic programant moltes obres dels primers mestres alemanys com Heinrich Schütz i J. S. Bach, així com d’altres compositors antics com Giovanni Gabrieli; la música més recent hi era representada per obres de Beethoven i Felix Mendelssohn. Brahms també va escriure obres per al cor, incloent-hi el seu motet op. 29. Tanmateix, en veure que el càrrec li ocupava massa temps que necessitava per compondre, va deixar el cor el juny de 1864.

Wagner i el seu cercle
Brahms es va relacionar amb dos membres propers del cercle de Wagner. El gener de 1863 va conèixer Wagner per primera vegada, per a qui va interpretar les seves Variacions sobre un tema de Händel op. 24, que havia completat l’any anterior. La trobada va ser cordial, tot i que Wagner, en anys posteriors, faria comentaris crítics i fins i tot insultants sobre la música de Brahms. Brahms, tanmateix, va mantenir aleshores i després un gran interès per la música de Wagner, ajudant en els preparatius dels concerts vienesos de Wagner el 1862/1863, i rebent com a recompensa de Tausig un manuscrit d’una part de Tannhäuser (que Wagner va reclamar de retorn el 1875).

1863

Estudis per piano: Variacions sobre un tema de Paganini. Op.35
Cantata Rinaldo, Op.50
2 Motets, Op.74

1864

9 Cançons, Op.32
Piano Quintet Fm, Op.34
Sextet de corda No.2 G, Op.36

Rèquiem i creences personals
El febrer de 1865 va morir la mare de Brahms, i ell va començar a compondre la seva gran obra coral Un Rèquiem alemany, op. 45, de la qual sis moviments ja estaven completats el 1866. Les estrenes dels tres primers moviments es van fer a Viena, però l’obra completa es va interpretar per primera vegada a Bremen el 1868 amb gran èxit. Un setè moviment (el solo de soprano «Ihr habt nun Traurigkeit») es va afegir per a l’igualment exitosa estrena a Leipzig (febrer de 1869). L’obra va continuar rebent reconeixement tant del públic com de la crítica arreu d’Alemanya, així com a Anglaterra, Suïssa i Rússia, marcant de manera efectiva l’arribada de Brahms a l’escena internacional.
Batejat a l’església luterana quan era infant i confirmat als quinze anys a l’església de Sant Miquel, Brahms ha estat descrit com a agnòstic i humanista. El devot catòlic Antonín Dvořák va escriure en una carta: «Un home així, una ànima tan noble — i no creu en res! No creu en res!». Quan el director Carl Martin Reinthaler li va demanar que afegís textos explícitament religiosos al seu Rèquiem alemany, es diu que Brahms va respondre: «Pel que fa al text, confesso que amb molt de gust ometria fins i tot la paraula alemany i en faria servir humà; també, amb el meu millor coneixement i voluntat, prescindiria de passatges com Joan 3:16. D’altra banda, he triat una cosa o una altra perquè soc músic, perquè ho necessitava, i perquè amb els meus venerables autors no puc esborrar ni discutir res. Però més val que m’aturi abans de parlar massa».

1865

Trio per trompa Eb Op. 40
4 Cançons, Op.43
Ein deutsches Requiem, Op.45
4 Cançons, Op.46
5 Cançons, Op.47
7 Cançons, Op.48
Quartet de corda No1. Cm, Quartet de corda No.2 Am, Op.51

1867 9 Cançons Op.49

1869

Liebeslieder-Walzer, Op.52
Alto Rhapsody per contralt i cor masculí, Op.53
Schicksalslied per a cor i orquestra, Op.54

1871

Triumphlied per a baríton, cor i orquestra, Op.55
8 Cançons Op.57
8 Cançons Op.58

Brahms també va experimentar en aquest període èxit popular amb obres com el seu primer recull de Danses hongareses (1869), els Valsos amorosos, op. 52 (1868-1869), i les seves col·leccions de lieder (op. 43 i 46–49). Després d’aquests èxits, finalment va completar diverses obres amb les quals havia lluitat durant anys, com la cantata Rinaldo (1863–1868), els seus dos primers quartets de corda op. 51 núm. 1 i 2 (1865–1873), el Tercer Quartet per a piano (1855–1875), i va seguir treballant en la primera simfonia, iniciada el 1855 i que no apareixeria fins el 1876.

De 1872 a 1875, Brahms va ser director dels concerts de la Gesellschaft der Musikfreunde de Viena, on va assegurar que l’orquestra estigués formada només per professionals. Va dirigir un repertori remarcable —i també criticat— per la seva èmfasi en la música antiga i sovint «seriosa», que anava des de Isaac, Bach, Händel i Cherubini fins a compositors del segle XIX que no pertanyien a la New German School. Entre aquests hi havia Beethoven, Schubert, Mendelssohn, Schumann, Joachim, Ferdinand Hiller, Max Bruch i ell mateix (especialment les seves grans obres corals, el Rèquiem alemany, la Rapsòdia per a contralt i el patriòtic Triumphlied, op. 55, que celebrava la victòria prussiana a la Guerra francoprussiana de 1870-1871). El 1873 es va estrenar la seva obra orquestral Variacions sobre un tema de Haydn, concebuda originalment per a dos pianos, que s’ha convertit en una de les seves peces més populars.

1873

Variacions sobre un tema de Haydn (Sant Antoni) Op.56a
8 Cançons Op.59
Danses Húngares (orquestra i transcripció per piano)
4 Duets, Op.61
7 cançons per a cor mixte, Op.63

1874

9 Cançons Op.63
3 Quartets, Op.64
Neue Liebeslieder Op.65
5 Duets, Op.66

Èxit 1875-1889

Primeres simfonies i música orquestral
La Primera Simfonia de Brahms, op. 68, va aparèixer el 1876, tot i que havia estat iniciada a principis de la dècada de 1860. Durant aquesta dècada va evolucionar molt gradualment; el final potser ni tan sols es va començar a concebre fins al 1868. Brahms va ser prudent i típicament autocrític respecte a la simfonia durant la seva composició, escrivint als seus amics que era «llarga i difícil», «no gaire encantadora» i, significativament, «llarga i en do menor», cosa que, com assenyala Richard Taruskin, deixava clar que Brahms estava prenent com a model (per a una simfonia) la Cinquena Simfonia de Beethoven. L’obra cita el tema de l’«Oda a l’alegria» de la Novena Simfonia; Hans von Bülow la va anomenar «la Desena de Beethoven». Malgrat la càlida acollida que va rebre, va continuar insatisfet i va revisar àmpliament el segon moviment abans de la publicació de l’obra. Tot seguit va venir una sèrie d’obres orquestrals ben rebudes: la Segona Simfonia op. 73 (1877), el Concert per a violí op. 77 (1878; dedicat a Joachim, que va ser consultat de prop durant la composició), i les obertures Festival acadèmic (escrita arran de la concessió d’un doctorat honoris causa per la Universitat de Breslau) i Tràgica de 1880.

Fama, crítiques i Dvořák
El maig de 1876, la Universitat de Cambridge va oferir concedir doctorats honoris causa en música tant a Brahms com a Joachim, amb la condició que componguessin noves obres com a «tesis» i que fossin presents a Cambridge per rebre el títol. Brahms era reticent a viatjar a Anglaterra i va demanar rebre el grau in absentia, oferint com a tesi la simfonia ja interpretada anteriorment (novembre de 1876).

L’elogi de Breslau a Brahms com «el líder en l’art de la música seriosa a l’Alemanya actual» va provocar un comentari verinós de Wagner en el seu assaig Sobre poesia i composició: «Conec alguns compositors famosos que en les seves mascarades de concert es disfressen un dia de cantant de carrer, l’endemà de perruca d’Händel cantant al·leluies, un altre dia de violinista de Czardas jueu, i després novament de simfonista molt respectable disfressat de Número Deu» (en referència a la Primera Simfonia de Brahms com una suposada desena simfonia de Beethoven).

Brahms era ja reconegut com una figura important en el món de la música. Havia format part del jurat que va concedir el Premi Estatal de Viena al (aleshores poc conegut) compositor Antonín Dvořák en tres ocasions, primer el febrer de 1875, i després el 1876 i el 1877, i havia recomanat amb èxit Dvořák al seu editor, Simrock. Els dos homes es van conèixer per primera vegada el 1877, i Dvořák va dedicar a Brahms el seu Quartet de corda, op. 34 d’aquell any. També va començar a rebre diversos honors: Lluís II de Baviera li va concedir l’Orde Maximilià de Baviera per a la Ciència i l’Art el 1874, i el melòman duc Jordi de Meiningen li va atorgar la Creu de Comanador de l’Orde de la Casa de Meiningen el 1881.

En aquest període, Brahms també va decidir canviar la seva imatge. Després d’haver estat sempre afaitat, el 1878 va sorprendre els seus amics deixant-se barba, escrivint al setembre al director Bernhard Scholz: «Arribaré amb una gran barba! Prepara la teva dona per a un espectacle ben espantós». El cantant George Henschel recordava que després d’un concert «vaig veure un home que no coneixia, més aviat corpulent, d’alçada mitjana, amb cabells llargs i barba espessa. Amb una veu molt profunda i ronca es va presentar com a “Musikdirektor Müller”… un instant més tard, tots ens trobàvem rient de bon cor pel perfecte èxit de la disfressa de Brahms». L’episodi també mostra el seu gust per les bromes.

1875 Quartet de corda No.3 Bb. Op.67

1877

9 Cançons Op.69
4 Cançons, Op.70
5 Cançons, Op.71
5 Cançons, Op.72
Simfonia No.2 D Op.73
Duets, 4 balades, Op.75

1878

Concert de piano No.2 Bb Op.83
Concert per violí D Op.77
Sonata per violí i piano No.1 G Op.78
Piano, 8 peces per piano Op.76
6 Cançons, Op.85
6 Cançons, Op.86

1879 2 Rhapsodies per piano Op.79

1880

Obertura per un festival acadèmic Op.80
Obertura Tràgica Op.81
Nänie per a cor i orquestra, Op.82
Duets 5 romances, Op.84
Trio piano violí i cello No.2 C, Op.87

El 1882 Brahms va completar el seu Concert per a piano núm. 2, op. 83, dedicat al seu mestre Marxsen. Va ser convidat per von Bülow a fer l’estrena de l’obra amb la Meiningen Court Orchestra. Aquest va ser l’inici de la seva col·laboració amb Meiningen i amb von Bülow, que situaria Brahms com un dels «Les tres Bes»; en una carta a la seva esposa va escriure: «Ja saps què penso de Brahms: després de Bach i Beethoven, el més gran i el més sublim de tots els compositors».

Els anys següents van veure les estrenes de la Tercera Simfonia, op. 90 (1883), i de la Quarta Simfonia, op. 98 (1885). Richard Strauss, que havia estat nomenat assistent de von Bülow a Meiningen i que inicialment dubtava de la música de Brahms, va acabar convencent-se gràcies a la Tercera Simfonia i es va mostrar entusiasta amb la Quarta: «una obra gegantina, gran en concepció i en invenció». Un altre defensor, però més prudent, de la generació jove va ser Gustav Mahler, que va conèixer Brahms per primera vegada el 1884 i en va romandre un conegut proper. Considerava Brahms un mestre conservador, més orientat cap al passat que cap al futur. El valorava com a tècnicament superior a Anton Bruckner, però més arrelat a la terra que Wagner i Beethoven.

El 1889, Theo Wangemann, representant de l’inventor nord-americà Thomas Edison, va visitar el compositor a Viena i el va convidar a fer una gravació experimental. Brahms va interpretar una versió abreujada de la seva primera Dansa hongaresa i de Die Libelle de Josef Strauss al piano. Tot i que la introducció parlada de la breu peça musical és força clara, el piano és en gran part inaudible a causa del fort soroll.

Aquell mateix any, Brahms va ser nomenat ciutadà honorari d’Hamburg.

1882

Quintet de corda No.1 F, Op. 88
Gesang der Parzen per a cor mixte i orquestra, Op.89

1883

Simfonia No.3 F Op.90
6 Cançons i Tafellied per a cor i orquestra, Op.93

1884

Dues Cançons per Alto Viola i piano, Op.91
4 Quartets Op.92
5 Cançons, Op.94, 7 Cançons, Op.95, 4 Cançons, Op.96, 6 cançons Op.97
Simfonia No.4 Em Op.98

1886

Sonata per violí i piano No.2 A Op.100
Sonata per cello No2 F Op.99
Trio piano, violí i cello No.3 Cm, Op.101
5 cançons per a cor i orquestra, Op.104
5 Cançons Op.105, 5 Cançons Op.106, 5 cançons Op.107

1887

Concert doble per violí i cello Am op.102
Zigeunerlieder, Op.103

1888 Sonata per violí i piano No.3 D. Op.108

Anys finals 1889-1997

Brahms i Johann Strauss II es coneixien des de la dècada de 1870, però la seva estreta amistat correspon als anys 1889 i posteriors. Brahms admirava bona part de la música de Strauss i va animar el compositor a signar amb el seu editor Simrock. En dedicar un ventall a Adele, l’esposa de Strauss, Brahms hi va escriure les notes inicials del vals Al bell Danubi blau, afegint-hi les paraules «malauradament no és de Johannes Brahms». Tres setmanes abans de la seva mort, va fer l’esforç d’assistir a l’estrena de l’opereta de Johann Strauss Die Göttin der Vernunft (La deessa de la raó) el març de 1897.

Última música de cambra i cançons
Després de l’èxit de l’estrena vienesa del seu Segon Quintet de corda, op. 111, el 1890, Brahms, amb 57 anys, va començar a pensar que podria retirar-se de la composició, dient a un amic que «ja havia aconseguit prou; ara tenia davant meu una vellesa tranquil·la i podia gaudir-la en pau». També va començar a trobar consol acompanyant la mezzosoprano Alice Barbi i potser li va proposar matrimoni (ella només tenia 28 anys). La seva admiració per Richard Mühlfeld, clarinetista de l’orquestra de Meiningen, va reactivar el seu interès per la composició i el va portar a escriure el Trio per a clarinet, op. 114 (1891); el Quintet per a clarinet, op. 115 (1891); i les dues Sonates per a clarinet, op. 120 (1894).

Brahms també va escriure en aquest període els seus darrers cicles per a piano, op. 116-119, i els Vier ernste Gesänge (Quatre cançons serioses), op. 121 (1896), que van ser motivats per la mort de Clara Schumann i dedicats a l’artista Max Klinger, gran admirador seu. L’últim dels Preludis corals per a orgue, op. 122 (1896), és una versió de «O Welt ich muss dich lassen» («Oh món, t’he de deixar») i constitueix les darreres notes que Brahms va escriure. Moltes d’aquestes obres van ser escrites a casa seva a Bad Ischl, on Brahms havia anat per primera vegada el 1882 i on va passar tots els estius a partir de 1889.

A l’estiu de 1896 a Brahms li van diagnosticar icterícia i càncer de pàncrees, i més endavant aquell mateix any el seu metge vienès li va diagnosticar càncer de fetge, la mateixa malaltia de la qual havia mort el seu pare Jakob. La seva última aparició pública va ser el 7 de març de 1897, quan va assistir a un concert en què Hans Richter dirigia la seva Simfonia núm. 4; hi va haver una ovació després de cadascun dels quatre moviments. El seu estat va empitjorar progressivament i va morir el 3 d’abril de 1897 a Viena, a l’edat de 63 anys. Brahms està enterrat al Cemeteri Central de Viena de Viena, sota un monument dissenyat per Victor Horta amb una escultura d’Ilse von Twardowski.

1889

Fest- und Gedenksprüche, Op.109
3 Motets, Op.110

1890 Quintet de Corda No.2 G (Prater), Op.111

1891

6 Quartets, Op.112
13 Canons, Op.113
Clarinet Trio Am, Op.114
Clarinet Quintet in B-, Op.115

1892

7 Fantasies per piano OP.116
3 Intermezzi per piano Op.117

1893

6 Peces per piano, Op.118
4 Peces for Piano. Op.119

1894 Dues sonates per clarinet F- Eb Op.120

1896 Vier ernste Gesänge, Op.121

Moria el 3 d’abril de 1897, als 63 anys, d’un càncer de pàncrees