Posted on

El mercat de l’art

[qui encarrega, qui compra, qui decideix què és art]

Antiguitat   Edat mitjana i sXVI   sXVII Holanda, sXVIII-XIX   Acadèmies i Salons    De les col·leccions privades als museus públics     Crítica i revistes   Galeries i Biennals El Canon al sXX, el mercat

Antiguitat

Grècia
A la Grècia clàssica els principals comitents eren, per ordre d’importància, les polis com a entitats col·lectives, els santuaris panhel·lènics i els particulars rics. La polis encarregava temples, escultures votives i monuments públics, però no a través d’un gust “civil” abstracte sinó de decisions polítiques molt concretes. El cas del Partenó és paradigmàtic: Pèricles va impulsar el programa escultòric d’Atenes com a instrument de propaganda política, i hi va haver debat públic i fins i tot oposició. L’Assemblea votava els pressupostos.
Els Jocs (Olímpia, Delfos, l’Istme) generaven una demanda enorme d’escultura votiva pagada per individus —atletes, tirans, generals— que volien immortalitzar victòries. Aquí sí que hi ha un mecenatge privat, però amb una finalitat pública i religiosa molt clara, no estètica en el sentit modern.
El canvi cap a l’hel·lenisme, de l’ideal clàssic contingut —el “kouros”, el Dorífor de Policlet com a càlcul quasi matemàtic de la perfecció— cap a l’expressivitat hel·lenística no té un sol motor. L’imperi d’ALexandre substitueix l’ordre de les polis. El comitent ja no és una comunitat cívica que s’expressa col·lectivament sinó una cort reial que vol impressionar, commemorar conquestes i legitimar el poder de forma molt més personal i teatral. Els Ptolemeus a Alexandria, els Atàlides a Pèrgam, competeixen amb programes artístics colosals —l’Altar de Pèrgam n’és l’exemple suprem— on el pathos, el moviment i la tensió dramàtica serveixen narratives de poder molt més intenses que la serenitat cívica atenenca. Els artistes han anat acumulant prestigi i autonomia. Ja al segle IV comencen a emergir figures com Praxíteles o Lisip amb estils recognoscibles i clients que els busquen “a ells” específicament. Praxíteles introdueix el nu femení (l’Afrodita de Cnidos) en part perquè tenia un client —els cnidis— que va acceptar l’aposta. Això és un artista negociant amb el gust del comitent i estirant-lo.

Roma
Hi ha tres capes. L’emperador i la família imperial dominen l’art monumental i propagandístic —l’Ara Pacis, la Columna Trajana. Les elits senatorial i eqüestre s’equipen de col·leccions privades, sovint d’originals grecs saquejats o de còpies, i aquí sí que es pot parlar de mecenatge privat en el sentit que coneixem: Ciceró comprant escultures per a les seves vil·les, Lúcul important jardins sencers. I hi ha una demanda popular per a la decoració domèstica, els retrats funeraris, els frisos dels col·legis d’oficis, que genera un art més directe i narratiu, menys idealitzat.

En absència d’institucions crítiques formals, el gust el definien de manera difusa els “grammatici” i rètors que comentaven obres en els seus escrits, els filòsofs (Plató condemna els pintors, Aristòtil els rehabilita parcialment), els viatges a santuaris i ciutats que creaven cànons de “les obres que cal veure” —Pausànies al segle II dC és gairebé un guia de museu avant la lettre— i sobretot la imitació dins dels tallers. Els artistes aprenien copiant els mestres consagrats, i això creava una transmissió del cànon molt conservadora que els grans canvis —com el pas al hel·lenisme— havien de forçar des de fora.

Edat mitjana i sXVI

Fins al sXVI el que regeix és l’encàrrec o el mecenatge per part de Església (per a altars, frescs, escultures), nobles (per a palaus, retrats), oligarquies urbanes (per a edificis públics). Es signaven documents detallats especificant tema, mida, materials (fins i tot la quantitat d’or o blau lapislàtzuli), terminis i preu. L’artista treballava per comanda específica. És el cas de Miquel Àngel i la Capella Sixtina. L’artista era considerat com un artesà d’alt nivell [com si encarreguem una reforma de la cuina].

sXVII Holanda. sXVIII i XIX: Acadèmies i Salons

Al sXVII holandès, tenim una república amb una societat burgesa, protestant (sense demanda d’imatges religioses a l’església), rica i amb una àmplia classe mitjana que volia decorar les seves llars. Els artistes pintaven “per l’estoc” (voorraad), sense encàrrec previ, especialitzant-se en gèneres (natures mortes, paisatges, escenes de gènere, marines). Els quadres es venien a l’estudi del pintor, en subhastes públiques, a fires com la de Sant Miquel a amsterdam, o a través de marxants(com Hendrick van Uylenburgh, el marxant de Rembrandt), que subministraven materials als artistes, els avançaven diners i comercialitzaven les seves obres.

A la república holandesa l’estat no va crear una acadèmia estatal, quedant els artistes associats al gremi de Sant Lluc. A les monarquies van apareixent acadèmies per formar els artistes i definir el gust oficial.

  • Accademia del Disegno. Firenze, 1563. Fundada per Cosimo I de’ Medici amb el criteri intel·lectual: Giorgio Vasari (Les vides). L’artista passa de ser artesà a intel·lectual
  • Accademia di San Luca. Roma, 1577 (formalitzada al s. XVII). Fundada per una associació d’artistes sota protecció papal. Es controla la professió a Roma. Prestigi internacional (Roma com a capital artística [pels encàrrecs de l’Església?]
  • Académie Royale de Peinture et de Sculpture. París, 1648. Patrocinada per la Corona i fundada per un grup d’artistes liderats per Charles Le Brun. Art al i el Salon com a mecanisme oficial de visibilitat (1667, al Salon Carré del Louvre). El 1863 el Comitè va rebutjar moltes obres que no encaixaven amb l’estil realista, i l’emperador va decidir exposar-les en altres sales, donant lloc al “Salon des refusés” (Delacroix, Courbert i els impressionistes eren rebutjats sistemàticament. Dejeuner sur l’herbe de Manet). El 1884 és desafiat pel Salon des Independents sense jurat.
  • Akademie der bildenden Künste. Viena, 1692 (formalitzada 1705). Fundada per Leopold I.
  • Akademie der Künste – Berlín, 1696. Fundada per Friedrich I de Prússia.
  • Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid, 1752. Fernando VI (monarquis borbònica); va anar substituint progressivament els gremis [Dalí hi estudiaria]. Saló a la seva seu al Palacio Goyeneche i partir de 1856 Exposiciones Nacionales de Bellas Artes.
  • Royal Academy of Arts. London, 1768. Fundat per George III, Joshua Reynolds primer president. Tenia més autonomia respecte a l’Estat. Somerset House (1780–1837), Trafalgar Square (1837–1868), Burlington House, Piccadilly (des de 1868 fins avui).

Als Salons eren exposicions oficials, amb jerarquia de llocs preferents o racons i atorgava medalles i també pensions i beques [que permetien treballar als artistes]. eren l’esdeveniment artístic de l’any, consagraven o enfonsaven un artista. Hi comprava l’aristocràcia, l’alta burgesia, col·leccionistes estrangers i també l’estat, que així anava formant una col·lecció. El públic no decideix que s’exposa ni la medalla però comenta aprovant o escandalitzant-se. Neix la crítica.

[A sXVIII seguia sota la influència de l’ideal clàssic. És l’època en que els joves aristòcrates anglesos fan el  El Grand Tour per conèixer les runes i les escultures que han quedat de l’època romana. Grècia, sota l’imperi otomà, és més inaccessible.

A partir del segle XIX algunes de les obres que tenen èxit als salons i guanyen una medalla són comprades per l’Estat i després passen als museus que canonitza el que s’ha proposat als Salons.

[L’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona enviava els millors estudiants a Roma, pel prestigi de l’Acadèmia de Sant Lucca, pagant-los una pensió a canvi d’una sèrie d’obres pintades. El paisatgisme a Catalunya, Fortuny]

De les col·leccions privades als museus públics

Abans de la revolució francesa les col·leccions reials no eren públiques. Els palaus dels nobles i la reialesa tenien galeries (galeries palatines) on exposaven les seves col·leccions de quadres per exhibir lka seva cultura i poder. Consistien en sales llargues amb pintures penjades de terra a sostre (horror vacui), juntament amb escultures, tapissos, objectes preciosos. S’organitzaven per jerarquia o valor, no per cronologia ni escola. Hi tenien accés el sobirà i la seva cort i convidats com diplomàtics, artistes protegits i erudits seleccionats.

A Itàlia hi havia la Galeria dels Uffizi (Florència), originalment galeria dels Mèdici. S’obrirà parcialment al públic al segle XVIII, i el Palazzo Pitti (Galeria Palatina). A França la Galeria del Louvre i la Galeria de Fontainebleau. A Espanya el Alcázar de Madrid i el Palacio del Buen Retiro, base del futur Museo del Prado. A Àustria la Kunstkammer dels Habsburg, Galeries a Viena i Praga.
Les galeries palatines convivien amb els gabinetes de curiositats iniciats al sXVI que acabarien convertint-se en museus de ciències naturals al segle XVIII.

Els primers museus públics:

  • British Museum. Londres, 1759. – Londres, 1753 / obert 1759. Basat en la col·lecció de Sir Hans Sloane i fundat per una acte del Parlament. Model enciclopèdic: art + ciència + arqueologia.
  • Uffizi. Firenze, 1765. Procedent de la col·lecció Medici.
  • Museu del Louvre. París, 1793. Després de la revolució francesa la col·lecció reial passa a ser propietat de la nació. El museu com a instrument de formació del ciutadà republicà. El primer gran museu d’art en sentit modern.
  • Museo del Prado. Madrid, 1819. Impulsat per Fernando VII i basat en la col·lecció reial espanyola.
  • National Gallery. Londres, 1824. L’estat compra la col·lecció Angerstein. Es tracta d’evitar que les obres mestres vagin a parar a mans privades i alhora educar el gust públic.
  • Altes Museum. Berlín, 1830. Projecte de Prússia, arquitectura museística “moderna”, símbol nacional.

La Crítica i les Revistes

Antecedents, l’estètica dels filòsofs, i els tractats d’Alberti i Vasari.

La crítica d’art moderna neix a Europa al segle XVIII, sobretot a França, amb l’aparició de la premsa periòdica i un públic burgès interessat en l’art. Les obres exposades als Salons són objecte de polèmica i debat. Es publica a revistes literàries i filosòfiques, pamflets i opuscles. Més endavant apareixeran les revistes espeicalitzades d’art. Denis Diderot (1713–1784) amb les seves “Critiques des Salons” (1759–1781) publicades a la “Correspondance littéraire” (circulació privada entre elites) és considerat el primer crític modern, que assumeix la seva subjectivitat (“a mi em commou”, “em sembla fred”). Altres seran Étienne La Font de Saint-Yenne i Quatremère de Quincy. A Gran Bretanya William Hogarth escriurà “The Analysis of Beauty” (1753). John Ruskin serà clau al sXIX, defensant a Turner i fent una crítica moral, social i espiritual. Addison i Steele debaten qüestions estètiques al Spectator i al Tatler. A Alemanya la crítica d’art està molt lligada a la filosofia estètica. Gotthold Ephraim Lessing, “Laocoön” (1766), sobre els límits entre pintura i poesia. Johann Joachim Winckelmann és el pare de la història de l’art moderna; l’ideal del classicisme (“noble simplicitat i serena grandesa”).

Al sXX a França Guillaume Apollinaire defensa el cubisme i les avantguardes, Picasso, Braque, Duchamp. Fa una crítica poètica, intuïtiva, molt lligada als artistes. André Breton amb el surrealisme és més un ideòleg que un crític que argumenta [i volia reservar-se el poder].
A Alemanya tenim reflexions més que no pas crítica de l’art actual. Aby Warburg canvia la manera d’analitzar la història de l’art. [Gombrich, Panofsky, Klibansky, Saxl] Walter Benjamin replanteja l’art en l’era de la reproducció tècnica. Theodor W. Adorno sobre si llegim l’art modern com a resistència o negació.
A UK Roger Fry (1866–1934) introdueix el postimpressionisme al món anglosaxó. La seva exposició “Manet and the Post-Impressionists” (1910) va sacsejar Londres. Va defensar Cézanne, Van Gogh i Gauguin. Herbert Read (1893–1968), gran divulgador de l’art modern al món anglosaxó, mostra Henry Moore, Barbara Hepworth i Ben Nicholson.
Després de la WWII als USA passa a ser hegemònic amb Clement Greenberg, el crític més influent del segle XX que estableix el cànon del modernisme formalista i consagra Pollock, Rothko, Newman. Harold Rosenberg valora l’“Action Painting”, l’art com a gest, existència, drama. Entre els dos defineixen què és l’art modern “seriós” de 1940 a 1970
Lionello Venturi (1885–1961), Itàlia. Els impressionistes i els expressionistes abstractes. Va publicar “Història de la crítica d’art”, obra fundacional.

Post WWII

  • John Berger (1926–2017), crític marxista, humanista i radicalment contrari al formalisme de Greenberg, autor de la sèrie televisiva i llibre “Maneres de mirar” (1972), que va democratitzar la comprensió de la imatge. Va defensar la funció social de l’art i va atacar el culte a l’artista geni. No hi ha cànon fix, sinó art compromès (el realisme soviètic primerenc, el muralisme mexicà).
  • Pierre Restany (1930–2003), fundador del Nou Realisme (1960) juntament amb Yves Klein, Arman, César. Va teoritzar sobre l’apropiació d’objectes quotidians i el rebuig a la pintura de cavallet.
  • Lawrence Alloway (1926–1990), va encunyar el terme “Pop Art” el 1958. Crític del formalisme, defensava la cultura popular i la massiva. Warhol, Lichtenstein, Hamilton.
  • Leo Steinberg (1920–2011), va escriure un assaig fonamental sobre Jasper Johns. Va teoritzar sobre el “flatbed picture plane”, canviant la comprensió de la pintura post-pictòrica. la pintura ja no e´s una mena de finestra al món sinó una superfície vertical, a terra, on s’hi pot posar pintura, objectes, vídeo, qualsevol cosa que aporti sentit.
  • Lucy Lippard (1937), crítica feminista i activista. Autora de “Six Years: The Dematerialization of the Art Object” (1973).Art conceptual, body art, art feminista (Judy Chicago, Eva Hesse).
  • Rosalind Krauss (1941), fundadora de la revista “October” (1976), la publicació acadèmica més influent en teoria de l’art contemporani. Va introduir el postestructuralisme (Derrida, Lacan) a la crítica d’art. Minimalisme, art postconceptual, Sol LeWitt, Richard Serra.
  • Arthur Danto, “El final de l’art”.

A Europa veiem la transició de Crítics a Comissaris

  • Giulio Carlo Argan (1909–1992), l’art abstracte i el disseny industrial.
  • Germano Celant (1940–2020), va inventar el terme “Arte Povera” (1967). Comissari i crític. Va portar l’art italià a l’escena internacional. Penone, Anselmo, Kounellis, Pistoletto.
  • Harald Szeemann (1933–2005), va inventar el comissari independent. Director de la Documenta 5 (1972), que va redefinir què és una exposició. Beuys, Boltanski, Nauman.
  • Nicolas Bourriaud (1965), va encunyar el terme “Estètica relacional” (1998). Rirkrit Tiravanija, Philippe Parreno, Pierre Huyghe.

REVISTES

Al sXVIII Diderot escriu els seus famosos “Salons” per a la “Correspondance Littéraire”, un butlletí manuscrit privat distribuït a uns pocs subscriptors aristòcrates europeus. A Anglaterra, Addison i Steele debaten qüestions estètiques al “Spectator” i al “Tatler”, publicacions de cultura general dirigides a la burgesia urbana cultivada.
El “Journal des arts, des sciences et de littérature”, fundat a París el 1799, o el “Journal des Luxus und der Moden” (1786), són piublicacions dirigides a un públic geenral que també tracten d’altres temes.

Al sXIX comencen les publicacions per a especialistes dirigides a qui pot comprar les obres o estudiosos. A UK, la “Repository of Arts, Literature, Commerce, Manufactures, Fashions and Politics”, fundada per Rudolph Ackermann el 1809. A Paris, la “Gazette des Beaux-Arts”, fundada el 1859, i publicada per Charles Blanc, ja no està destinada al públic dels salons sinó a col·leccionistes, erudits i artistes establerts. D’altres seran “The Art Journal” (1839) a Anglaterra. A Alemanya, la “Zeitschrift für bildende Kunst” (1866) és acadèmica i dirigida a historiadors de l’art.

Amb les avantguardes apareixen les revistes com a manifest d’un moviment estètic. “La Revue Blanche” (París, 1891) publica Bonnard, Vuillard, i dóna veu als nabís. “Ver Sacrum” (Viena, 1898), revista de la Secessió vienesa. “Der Sturm” (Berlín, 1910) promou l’expressionisme i l’abstracció. “391” de Picabia o “Dada” de Tzara són provocacions estètiques en forma de revista. S’editen pels mateixos artistes i s’adrecen a un públic reduït però combatiu.

“The Burlington Magazine” (1903) representa el model acadèmic anglosaxó: rigor historiogràfic, públic universitari i museal. “Cahiers d’Art” (1926) barreja crítica i documentació fotogràfica d’alta qualitat, dirigida a un públic culte però no necessàriament acadèmic. “Artforum”, fundada el 1962 a San Francisco, neix com una publicació independent i crítica i progressivament es converteix en el vehicle principal de legitimació del mercat de l’art novaiorquès, finançada per publicitat de galeries.

El patró que emergeix és que el cercle de públic es va estrenyent, dels burgesos del XIX que anaven als Salons, a l’acadèmia i  les galeries orientades a qui té poder adquisitiu i influint en el cànon amb la publicitat a les revistes.

Dels Salons a les galeries i les biennals

Podríem dir que les obres del sXVII que veiem exposades als museus eren encàrrecs de l’elit, excepte en el cas d’holadna, que més tard han passat de les col·lccions reials als museus públics. Les obres dels segles sXVIII–XIX haurien passat el filtre d’un Salon, on potser haurien aconseguit una medalla, haurien estat comprats per l’Estat o nobles, i més tard consagrats al museu. COm exemples paradigmàtics tenim David, Ingres, Géricault, Delacroix.

A finals del sXIX i al sXX, això canvia. Els rebutjats pel Salon oficial comencen a aparèixer a altres llocs, començant pel Salon dels rebutjats. Els marxants i les galeries privades que fan exposicions individuals, esdevenen d’intermediaris entre els artistes i els col·leccionistes privats [apareix la burgesia industrial com a client]. A Paris, la Bernheim-Jeune (1863) exposà els realistes de l’escola de Barbizon, impressionistes i una gran exposició sobre Van Gogh el 1901. La galeria Durand-Ruel va ser fonamental pels impressionistes. (els quadres els comprava un públic heterogeni, metges, cantants, els preus oscil·laven entre 100 i 1500 francs de l’època, uns 1500-25000 € avui, mentre que INgres venia els seus quadres a uns 50.000 francs. Els preus es dispararien pels compradors nou rics americans a partir de 1886).
Després hi va haver Picasso i Kahnweiler, Matisse i Vollard, Miró i Pierre Matisse. A Londres la Grosvenor Gallery (1877) va ser crucial per desafiar l’acadèmia i donar cabuda als prerrafaelites i esteticistes. L’expressionisme abstracte a New York va tenir Charles Egan i Sidney Janis per Willem de Kooning, la Betty Parsons Gallery va acollir Pollock, Rothko i Barnett Newman, la 291 d’Alfred Stieglitz (Nova York, clau per la fotografia i l’art modern americà), Leo Castelli per l’expressionisme abstracte i el pop. Galeries Gagosian Los Angeles 1980.

Galeries catalanes: Sala Parés, Joan Gaspar, Dalmau

Les Biennals

El 1893 un grup d’intel·lectuals venecians encapçalats pel batlle de l’època, Riccardo Selvatico, van decidir impulsar la “I Esposizione Internazionale d’Arte della Città di Venezia” que va ser inaugurada el 30 d’abril de 1895 pels reis d’Itàlia, Umberto I i Margherita di Savoia, i va rebre 224.000 visitants. L’objectiu era guanyar protagonisme en el context del recent creat estat Italià. A partir de 1907 cada país instal·lava els seus pavellons. El 1910 ja s’hi exhibien artistes de renom internacional, amb una sala dedicada a Klimt, una exposició individual de Renoir i una retrospectiva de Courbet. Després van venir la Whitney Biennial de Nova York el 1932 creada per Gertrude Vanderbilt Whitney centrada en art americà contemporani i obres fetes els dos darrers anys. El 1951 es crea la Biennal de São Paulo, fundada per l’industrial italobrasileny Ciccillo Matarazzo, inspirada en Venècia i amb un objectiu similar. Després n’aniran apareixent d’altres. A Venècia es venien obres fins que el 1968 le sprotestes estudiantils contra la cultura consumista burgesa amenaçaven de cremar els pavellons. Ara es ven a les Fire si galeries. La frase que circula al món de l’art és: “See in Venice, buy at Basel.”
El 1955 es funda la Documenta a Kassel per Arnold Bode, que volia mostrar les obres prohibides pels nazis, Picasso kandinsky, però aviat es volcarà cap a la’rt contemporani.

Les fires

La primera fira d’art va ser Art Cologne (1967) i va establir el model que totes les altres han seguit, galeries amb estand, obres a la venda, públic mixt de col·leccionistes i curiosos. EL 1970 tres galeristes suïssos, Ernst Beyeler, Trudi Bruckner i Balz Hilt, funden Art Basel que serà la fir alíder, amb edicions a Hong Kong, Miami Beach i París.
La FIAC de París va néixer el 1974 com a resposta francesa. La TEFAF de Maastricht, fundada el 1988, és considerada la destinació més eminent per a belles arts, antiguitats i disseny, incloent-hi Old Masters, amb una orientació a obres antigues més que no contemporànies. La Frieze de Londres, neix el 2003 a partir de la revista homònima fundada per Amanda Sharp i Matthew Slotover el 1991, posant l’èmfasi en l’excel·lència curatorial amb instal·lacions ambicioses, projectes per encàrrec i art de performance, diferenciant-se de fires més orientades al mercat com Art Basel. L’Armory Show de Nova York, fundada el 1994, pren el nom de la mítica exposició de 1913 que va introduir l’art modern europeu als Estats Units. ARCOmadrid va néixer el 1982 com a conceptualització de la Institució Firal de Madrid (IFEMA). ACtualment hi ha un mercat important a la regió del Golf, amb Art Basel llançant una fira a Qatar i Frieze prenent el control d’Abu Dhabi Art.

Com el Salon, la Biennal de Venècia té jurats, premis, inclusions i exclusions que determinen carreres. I com el Salon, és un espectacle públic que educa —o provoca— el gust col·lectiu. El Salon era popular en el sentit literal, desenes de milers de parissencs hi anaven com a activitat social ordinària, hi havia catàlegs de butxaca i debat a la premsa generalista. Hi havia una crítica pública dirigida al públic culte en general. Diderot escrivia els seus “Salons” per a un públic ampli i cultivat; Baudelaire feia el mateix.
Les biennals i les fires actuals són molt més especialitzades, parlen principalment al circuit de galeristes, col·leccionistes, comissaris i crític. El gran públic hi és convidat però no n’és el destinatari real. La crítica d’art viu en publicacions especialitzades i en catàlegs que ningú llegeix fora del circuit. Les xarxes socials han creat alguna cosa vagament similar —Instagram com a nou Salon, s’ha dit— però sense la profunditat analítica que tenia la crítica il·lustrada.

El Canon al sXX, de la Crítica al mercat i missatge polític inofensiu

Les galeries i els marxants són els primers legitimadors, els que seleccionen i aposten. Van començar al sXX Durand Ruel, amb Daniel-Henry Kahnweiler (Picasso, Braque, cubisme), Leo Castelli (Nova York, Johns, Rauschenberg, Lichtenstein, Warhol, Stella, Serra), Ileana Sonnabend (pop art, art conceptual, arte povera). [Compren barat i després intenten crear un consens sobre el canon per poder vendre més car el que han comprat]

Les revistes també influeixen, qui és publicat a “ARTnews”, “Artforum” (fundada 1962), “October”, “Frieze”, “Flash Art”, és canonitzat.
Els directors de museus com Alfred H. Barr Jr. (1902–1981), al MoMA, va fer un relat lineal de l’art modern que encara seguim avui (cubisme, fauvisme, surrealisme, etc.) que encara avui aprenem. James Johnson Sweeney. Kirk Varnedoe. Pontus Hultén al Centre Pompidou.

A la primera meitat els crítics com Fry o Greenberg, i els historiadors com Barr construeixen el relat. De 1900 a 1930, els crítics i els artistes i de 1930 a 1970, els crítics i els museus, amb influència màxima de 1945-1970. Greenberg va decidir què era art modern i què no. Els crítics tenien autoritat moral i intel·lectual.

A la segona meitat els comissaris com Szeemanno o Celant) prenen el relleu. El crític esdevé acadèmic o desapareix. La Biennal de Venècia (2026 els artistes de la 61 edició) i la Documenta són els altaveus mundials. La Documenta de Kassel (cada 5 anys) amb Harald Szeemann (Documenta 5) canvien les regles l’exposició ja no mostrava només el millor [com sabem què és?], sinó que construïa un relat [proposa una narrativa]. Okwui Enwezor (1963–2019) a la documenta Documenta 11 (2002) va descolonitzar el cànon introduint Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Segueixen Carolyn Christov-Bakargiev (Documenta 13), Massimiliano Gioni, Ralph Rugoff, etc.

A finals del sXX qui estableix el canon és el mercat dirigit als col·leccionistes, amb les cases de subhastes com Sotheby’s i Christie’s. El publicista i col·leccionista Charles Saatchi crea el premi Young British Artists que consagrarà Damien Hirst i el seu tauró dissecat i Tracy Emin. Jeffrey Deitch: galerista i comissari. Mugrabi.
Les institucions i la seva agenda política sobre el que és correcte o rellevant influeixen en la selecció d’obres i finançament. Durant la guerra freda la CIA va donar suport a l’expressionisme abstracte per treure valor a l’art per al poble de la Unió soviètica, deixant fora el realisme social dels anys 30, per exemple. [Paradoxalment, ara són els tradicionals com els Stuckists o el Meam de Barcelona qui es rebel·len contra la nova acadèmia (el Turner Prize) del mercat i una agenda política provocadora però inofensiva i woke].

Al sXVIII i XIX el públic general participava i tenia un interès en els salons i el debat de la crítica mentre que avui és un afer més reservat a especialistes i col·leccionistes. Potser l’art ha deixat de ser una expressió de l’artista que expressa le sinquietuds del moment per convertir-se en una mena d’esquema de ponzi especulatiu alimentat per galeries, que no crea valor, que només serveix per especular econòmicament i per que els adinerats facin ostentació de la seva capacitat adquisitiva.
Don Thompson, en el seu llibre The $12 Million Stuffed Shark (2008), analitza el mercat de l’art contemporani com un sistema on el preu es construeix artificialment a través de la reputació, el màrqueting i l’escassetat fabricada, més que pel valor estètic o cultural. El seu argument és que el mercat de l’art d’alt nivell funciona com qualsevol mercat de béns de luxe: ven estatus, no art. Thierry Ehrmann, fundador d’Artprice, i altres analistes del mercat han documentat com un nombre molt reduït d’artistes (menys del 0,5%) concentren la immensa majoria del valor transaccionat, cosa que s’assembla estructuralment a esquemes especulatius. El filòsof Jean Baudrillard ja apuntava que l’art contemporani s’havia convertit en un sistema de signes sense referent real, on el preu és l’únic significat que resta.

Al sXV l’església i la noblesa determinaven el contingut de l’art amb els seus encàrrecs i el geni dels artistes s’expressava dins d’aquests límits. Avui un artista ha d’intentar “connectar” amb el que creu que serà més susceptible de cridar l’atenció de comissaris de biennals, el que un galerista podrà vendre com a prestigiós als seus rics clients. L’artista teòricament pot fer “el que vulgui”, però ala pràctica ha d’interioritzar un conjunt de criteris difusos i canviants sobre el que és “rellevant”, “crític”, “innovador” o “compromès” als ulls d’un circuit molt petit de persones.
Tant el teòleg medieval com el comissari d’una biennal defineixen què entra i que no, amb al diferència que el teòleg responia a un sistema de creences compartit per milions. El comissari contemporani respon a un circuit de potser uns pocs milers de persones a escala global relacionats amb el circuit de galeries. Lorenzo de Mèdici volia que Florència sencera veiés i admirés el que havia encarregat. El prestigi era públic i civil. El col·leccionista contemporani sovint compra per guardar en ports francs de Ginebra o Luxemburg, lliures d’impostos, sense que ningú mai no vegi l’obra. El gest és purament financer i d’estatus dins d’un club privat, sense cap ambició de contribució cultural pública.

El Turner Prize, la Biennal de Venècia, el mercat de les grans galeries —Gagosian, Hauser & Wirth, White Cube— i les col·leccions dels grans museus públics funcionen com una acadèmia tan normativa com el Salon del XIX, amb els seus criteris de selecció, els seus comissaris com a nous académics, els seus artistes consagrats. El que ha canviat és el contingut del cànon, no l’existència del cànon.
L’art políticament compromès que domina les institucions públiques [woke] és inofensiu. Cap instal·lació del MoMA desafia el capitalisme financer que finança el MoMA. És un art que assumeix les posicions culturalment progressistes sense qüestionar les estructures de mercat. Žižek ho ha dit amb la seva brutalitat habitual: és l’art perfecte per a un sistema que necessita aparèixer crític sense ser-ho. La Biennal de Venècia pot tenir pavellons sobre el canvi climàtic i els drets dels migrants mentre els seus patrocinadors són bancs i fons d’inversió.

Discussió

Qui defineix què és l’art?

[Hi ha un art públic, que promou el poder, un art per al consum privat de col·leccionistes amb poder adquisitiu. El públic normal accedeix a l’art de l’estat o església i a partir del sXIX, igual que passa amb els viatges o amb la lectura, comença a desenvolupar-se una pràctica privada més general, amb accés als museus i les reproduccions. Amb la música i el teatre tardarà una mica més, fins que arribi la ràdio i la televisió.] [La relació del poder amb l’art que encarrega vindrà donada pels mitjans tècnics, i sobretot, pel que commou a cada moment, i aquí sí que la sensibilitat canviant del públic influeix en el poder].

A l’antiguitat hi havia una tradició d’arquitectura i escultura que reforçava el poder establert i la pràctica religiosa.

Edat mitjana i renaixement: encàrrecs de l’església i al noblesa. Art per salvar-se. En el romànic mostrarem imatges de la vida de Jesús, del martiri dels sants, dels turments de l’infern i les ànimes salvades al cel. Això canvia amb els protestants que rebutgen la idolatria de les imatges, la salvació és per la fe [interior] no per l’obediència ni les butlles i influeix en el Concili de Trento de 1563. A partir d’aleshores l’església s’imposa, no per la por a l’infern sinó per la por a la inquisició, que estarà vigent fins a finals del sXVIII. L’art de l’església ja no espanta amb l’infern sinó que exhibeix el seu poder amb imponents catedrals i frescos.

Als sXVII i XVIII tenim com a gèneres de més prestigi, que consoliden el poder, ja sia civil o eclesiàstic, la pintura d’història amb escenes bíbliques, mitològiques, al·legòriques, i com a gèneres menors la natura morta o el paisatge que tenen el seu primer públic burgès a Holanda. Subjau la idea de l’art com a vehicle de grandesa moral i intel·lectual. [Hem passat d’un art per l’home temerós de Déu, a un art que creu en el projecte il·lustrat, ens salvarem per la raó que és privilegi de l’elit educada].

Amb les acadèmies i els seus salons, creats per les monarquies, hi ha una una tradició.  Els artistes passaven anys dibuixant escultures clàssiques, després cossos humans en viu, sempre amb els mestres vigilant que el resultat s’assemblés als models grecs i romans. L’ideal era la “belle nature”, és a dir, la naturalesa millorada, ennoblida, depurada de les seves imperfeccions. Hi ha un públic culte [que paga una entrada, no que compra l’obra] i una crítica que proposa uns valors i que pot establir un debat.

A finals del sXIX les galeries privades creen un circuit alternatiu al de l’acadèmia i els salons, començant pel marxant Paul Durand-Ruel que aposta econòmicament pels impressionistes rebutjats. [Aquí hi ha els artistes que comencen explorant noves possibilitats, encara sense públic].
Al sXX l’Acadèmia és substituïda per una combinació de Crítics, Revistes (establishment cultural), Directors de museus (establishment del poder públic) i galeries amb biennals (poder econòmic). Fins que al sXXI queda el poder públic, que subvenciona el que segueix la seva agenda política, i alhora biennals, galeries i col·leccionistes posen en marxa una mena d’esquema de Ponzi on l’art deixa d’estar orientat a una experiència estètica per convertir-se en un suport del diner, com una mena de bitcoin (el cas evident de l’art digital basat en NFT). Avui el mercat de l’art ha substituït el debat públic per la validació privada del preu.

Així resumint, tenim l’art de l’antiguitat, al servei de consolidar el poder, el romànic i gòtic per convèncer els fidels, les escenes bíbliques i històriques de l’església i la noblesa (de les monarquies absolutistes), el parèntesi privat holandès amb els paisatges i la natura morta, els salons del s18 i 19 amb les grans escenes històriques i romàntiques (l’estat modern), el trencament dels impressionistes i les galeries, l’avantguarda europea i l’expressionisme abstracte americà amb Greenberg i la CIA,  la combinació de subvencions polítiques i mercat de galeries i biennals.

Qui l’hauria de definir? el poder, l’artista missatger de l’absolut?

D’una banda veiem que l’art és determinat pels interessos de qui el paga, i al mateix temps ve determinat per una conversa d’estils que es va renovant, hi ha una tensió entre tradició i innovació, una dialèctica, el que els artistes exploren en arquitectura i pintura, sorprendre amb nous efectes.
[Ho podríem comparar amb les espècies i el medi evolucionant alhora].

Durant segles, els requeriments del comprador implicaven suposava un missatge moral, primer amb escenes bíbliques, després mitològiques, després del sublim en la naturalesa.
Després s’explora el paisatge, el bodegó, el retrat, les escenes familiars. La llum de la naturalesa, les formes i colors ja sense forma (de Kandinsky a Rothko).

Quan sentim un rebuig davant de la sorpresa gratuïta davant l’art actual com a inversió especulativa, ens preguntem si hi ha un art absolut, l’ideal grec? O potser a cada moment hi ha una resposta a l’esperit (Zeitgeist) de l’època?

Hi ha un art absolut? Hi ha una resposta a cada moment de la història? Hi ha una dialèctica, acció i reacció?

L’artista és més com un bon ebenista que fa un moble elegant i de bon gust seguint les indicacions del comprador? O és un missatger de l’absolut? Bach o Beethoven. Giotto o Van Gogh . Quan el seu germà, després la cunyada, galeries i col·leccionistes americans el canonitzen, proposen un relat? És tant diferent de Hodler o Soldberg? El valoraríem igual si hagués estat un banquer que pintés els diumenges? El valor és el resultat de la confluència complexa de l’obra en si, el relat de la vida que hi ha darrere, la presentació que en fan galeries, i l’interès dels col·leccionistes del moment; sempre hi ha una xarxa de valoració social. Si el valor és sempre una construcció social, llavors el mercat de l’art no és una perversió del sistema sinó la seva expressió més honesta: explicita que el valor el decideix qui té poder per imposar-lo. Les fires i galeries no corrompen quelcom pur; revelen que la puresa mai no va existir.

El valor el dicten els qui tenen poder adquisitiu? El polític que subvenciona l’agenda política o els amics? O bé s’hauria de consensuar entre el públic en general com si fossin sèries de Netflix?

El consum de l’art, col·leccionistes i gent normal

Com accedim i consumim art els que no som rics? La gent normal tot just arribem a pagar el lloguer i la hipoteca, el menjar i els escoles dels nens. Quins excedents queden per comprar art original? I on l’exposaríem? Quina mena d’accés tenim a la bellesa i objectes bonics?

Anem a veure exposicions als museus que s’han pagat amb els impostos de tots, i que conté el que ha decidit un polític o el que ha establert l’establishment especulatiu de galeries i biennals?
Potser tenim alguna reproducció a casa, com a molt un original modest.  Potser un bon disseny assequible d’Ikea?

Galeries art

Posted on

El paisatge i la naturalesa

[esborrany]

Antecedents el gòtic. sXVII Paisatge ideal i paisatge real. sXVIII Vedutes sXIX romanticisme impressionisme sXX

Altres: Xina

Introducció

(CGPT) pensar el paisatge com a resposta a preguntes:

  • Què hauria de ser la natura? → Poussin, Claude
  • Què és el meu món? → holandesos
  • Què hi ha allà fora? → Roberts, topogràfics
  • Què sento davant la natura? → romàntics
  • Què veig exactament ara? → impressionistes

1. Origen: Paisatge com a fons (Giotto, Leonardo). client església
2. Naixement del Gènere (s. XVII):
” Pòl Ideal: Poussin, Claude Lorrain (Itàlia/França). religiós i mitològicmcliet església i noblesa culta
” Pòl Real: Ruisdael, Hobberma (Holanda). client burgesia
2a sXVII Vedute
3. Maduresa i Drama (s. XIX):
” Documentalisme Exòtic: David Roberts, Church (Visió “científica-espectacular”).
” Romanticisme: Friedrich, Turner (Visió emocional i espiritual).
” Realisme / Barbizon: Corot (Visió naturalista, observació directa).
4. Revolució Perceptiva (Mitjan s. XIX):
” Impressió: Monet (La llum com a subjecte).
5. Reacció i Abstracció (Finals s. XIX – s. XX):
” Postimpressionisme: Cézanne (estructura), Van Gogh (emoció), Gauguin (símbol).
” S.XX: Expressió, somni i finalment, abstracció.

 

Antecedents, els paisatges en la pintura gòtica

A les pintures religioses del Gòtic italià primerenc (Cimabue, Giotto encara en transició), el fons és daurat, els sants no se situen en el món natural sinó es un espai espiritual sagrat. Al sXV, els primitius flamencs com Jan van Eyck, Robert Campin o Rogier van der Weyden van substituir el fons daurat per interiors domèstics detalladíssims i finestres que donen a petits paisatges urbans o rurals. Aquest no és un paisatge genèric. És un paisatge observat, concret i carregat de significat. Al retaule de Merode de Robert Campin, a través d’una finestra es veu el carrer d’una ciutat flamenca amb tot tipus de detalls quotidians. [Fra Angelico, Bellini][Mestre de la Seu d’Urgell, en el St.Jaume Pelegrí de Lleida es veu la transició del fons de pa d’or a la introducció del paisatge].
Aquest canvi situa els fets sagrats en un entorn que el devot pot reconèixer. Jesús, Maria i els sants passen a viure en cases, ciutats i paisatges que s’assemblen als dels espectadors. Comença a fer-se servir la perspectiva i l’efecte de la llunyania s’aconsegueix amb tons més blavosos. A vegades hi ha també una narrativa simbòlica, l'”hortus conclusus” o el lliri blanc representa la virginitat de Maria, un camí que serpenteja cap a un castell llunyà, el pelegrinatge de la vida o el camí cap a la salvació.
Poc a poc, aquesta finestra va creixent, com en la “La Madonna del Canceller Rolin” de Jan van Eyck (1485), el paisatge a través de l’arcada és immens, complex i ocupant gairebé la meitat del llenç, fins que al sXVI, amb artistes com Joachim Patinir o Herri met de Bles, ja no és un complement sinó el que s’anomena un paisatge-món, un escenari que envolta les figures religioses que van perdent importància. Panofsky diu que Patinir inventà el paisatge com a “formidable escenari” independent [el quadre que sempre anava a veure al Prado]. A l’escola veneciana amb Giorgione [la tempestat] o Tiziano, l’escena també passa a ser l’objecte d’interès.
El sXVII
Al sXVII l’escena esdevé protagonista de dues maneres, els paisatges ideals de Claude Lorrain i Nicolas Poussin i els paisatges reals de Ruisdael i Hobema

Durant segles el paisatge va ser un fons per a figures religioses o històriques. Per que esdevingui un gènere autònom al s.XVII i XVIII caldrà l’arribada de l’humanisme i la ciència, que proposa una mirada diferent de la religiosa, els viatges i una nova relació amb la natura.

És un paisatge construït mentalment, amb una composiciño controlada, inspirat en l’antiguitat clàssica. Les figures mitològiques o bíbliques dignifiquen l’escena.

A Holanda hi ha el gran gir modern Van Goyen, el paisatges sense mites ni escenes bíbliques, el que es troba en la realitat, camins, molins, cels amb núvols, aiguamolls. Ruisadel no pinta simplement arbres, sinó el temps, la humitat, la melangia.
Això passa perquè hi ha una burgesia urbana protestant, que no té una devoció per le simatges religioses.

 

Poussin i Claude Lorrain treballen a Roma, dins l’òrbita del catolicisme, la cort i l’humanisme clàssic. Els seus clients són la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàtica. Les obres aporten prestigi, cultura clàssica i educació moral dins d’un marc catòlic i humanista. És el territori de les monarquies, el papa i els cardenals. En aquest sentit incorporen figures nobles i un simbolisme per tald e justificar-se; no val per si sol. Els artistes tenen una formació intel3lectual, coneixen els clàssics i la Bíbia. La pintura és l’expressió d’una idea. EL paisatge és un símbol de poder i ordre.
Els holandesos viuen en una república protestant (que desconfia de la imatge religiosa), comercial, urbana i relativament igualitària. Els clients són mercaders, professionals liberals. Les obres es fan per vendre, no per encàrrec. Serviran per decorar les cases i afirmar una identitat. Podríem contraposar el paisatge de la cultura i les idees al paisatge de la ciència empírica, l’observació directa [una mica racionalisme i empirisme]. En lloc de reis i cardenals o un poder centralitzat aquó hi ha una república que s’ha fet a si mateixa oposant-se a la monarquia espanyola i ha conquerit territori al mar.

Els horitzons de Claude Lorrain són llunyans, amb una llum daurada, evocant el temps mític d el’eternitat. ELs horitzons de Ruisdael son baixos, amb un cel enorme poblat de núevols canviants.

Els primers no pinten un lloc concret, construïxen un paisatge ideal, harmoniós, ordenat per lleis matemàtiques i clàssiques. És el món com “hauria de ser”. [Aquestes són les vistes que inspiraran els paisatgistes anglesos].
Claude Lorrain: Mestre de la llum, la bellesa serena i poètica. Plans successius, un punt de llum al fons (el sol o el mar). El seu objectiu és la bellesa serena i poètica.
Nicolas Poussin: Més filosòfic i sever. Els seus paisatges són escenaris per a històries ètiques i morals (de la Bíblia o la mitologia). La natura és ordenada, geomètrica, intel·lectual. [Et In Arcadia Ego]
Pertanyen al món catòlic de la contrareforma, els seus clients són la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica.
Salvator Rosa (1615-1673): Escenes que anticipen el sublim romàntic, a l’extrem de la calma que suggereix Lorrain.
Els paisatgistes holandesos com Jacob van Ruisdael, Meindert Hobbema o Van Goyen pinten el seu entorn immediat: camps, molins, camins polsosos, mars tempestuosos, cles ennuvolats. No hi ha històries heroiques, sinó la vida quotidiana i la lluita contra els elements. És un paisatge democratitzat, comprat per burgesos que s’identificaven amb ell. [Podem pensar en les grans escenes de Brueghel com a antecedent?]

El segle XVIII, Vedutes

El gust rococó i l’aristocràcia valorarà els paisatges imaginaris, els “capricci” les vistes clàssiques, a vegades amb ruïnes com les popularitzades per Hubert Robert, amb artistes com Giambattista Tiepolo (en els seus fons paisatgístics), i sobretot Francesco Guardi, Canaletto i Bellotto, amb les seves precises vistes de Venècia. Aquests són també exponents del Vedutisme (paisatge urbà topogràfic), que respon al desig il·lustrat de catalogar i conèixer el món. Aquest conèixer el món es concretava en el Grand Tour, el viatge formatiu dels joves aristòcrates, sobretot britànics. Creave un  mercat per les “Vedutte” amb gravats de les ruïnes com els de Piranesi.

A més dels documents exactes de les vedutes, a finals de segle els artistes comencen a concebre el paisatge per expressar emocions, l’experiència del sublim davant la naturalesa. Les escenes mostren tempestes, ruïnes gòtiques (no només clàssiques), cims muntanyencs. És una reacció contra el racionalisme absolut.
A Itàlia, Piranesi accentua el caràcter dramàtic de les ruïnes amb les “Vedute di Roma” i imagina les “Carceri d’Invenzione”. [Del segle XVIII, tot i que fora del paisatge i la naturalesa tenim l’arquitectura imagianda de Boullée i Ledoux].
A França, Hubert Robert, també capta la força de la natura a més de les ruïnes. Claude-Joseph Vernet pinta ports i tempestes marines amb gran drama.
A Anglaterra són remarcables els fons dels retrats de Thomas Gainsborough, Richard Wilson aplica l’estructura clàssica a les muntanyes de Gal·les o als llacs italians. Joseph Wright of Derby pinta paisatge nocturns amb llum de lluna o de volcà, carregats d’emoció i misteri.
A Espanya, Luis Paret amb paisatges mariners molt delicats i el jove Francisco de Goya en els seus cartrons per a tapissos, on introdueix escenes populars en paisatges naturals.

 

SXIX Romanticisme, Realisme, Impressionisme, documents

Els Romàntics
El paisatge deixa de ser objectiu per ser l’expressió de l’ànima. La natura és sublim, poderosa, terrible, espiritual. Caspar Friedrich (1874-1840) posa figures de esquena per a que *nosaltres” sentim la transcendència. Turner (1775-1851) dissol les formes en llum, color i atmosfera per a expressar la força cegadora de la natura. John Constable (1876-1837) a Anglaterra.

Thomas Cole?

Els Realistes i l’Escola de Barbizon
reaccionen contra l’ideal. Surten de l’estudi i pinten “plein air” (a l’aire lliure), captant atmòsferes reals, arbres amb textura, llum canviant. Són els precursors dels Impressionistes. Camille Corot (1796-1875) és el pont, amb la seva delicadesa poètica. Théodore Rousseau (1812-1867).

Els impressionistes
Claude Monet (1840-1926), Camille Pissarro(1830-1903), Alfred Sisley. La forma es desfà en pinzellades curtes i colors purs. El que importa no és l’arbre, sinó com vibra la llum sobre l’arbre a una hora concreta del dia. [Es deconstrueix la Gestalt de la percepció en els seus elements simples].
Postimpressionisme. A Cézanne (1839-1906) ja no l’interessa la llum efímera, sinó l’estructura geomètrica sota l’aparença (muntanya de Sainte-Victoire). Vol “fer del impressionisme quelcom sòlid i durador, com l’art dels museus”. En Van Gogh (1853-1890) el paisatge és una explosió d’emocions, els xiprers flamegen, els camps bullen. El color i la pinzellada són pura angúnia i èxtasi.[a mig camí dels expressionistes]. Gauguin (1848-1903), el paisatge com a evasió i símbol. Colors plans, antinaturals, composicions que busquen un paradís primitiu i espiritual. [Vallotton? 18665-1925]

El paisatge document.
Documenten monuments, tipus humans i paisatges desconeguts per al públic europeu que es descobreixen per l’auge del colonialisme i l’arqueologia. Poden accentuar l’espectacle amb una llum dramàtica. David Roberts (1796-1864) i els seus viatges a Orient. John Frederick Lewis o Frederic Edwin Church (Amèriques).
Hi ha una continuitat entre les Vedutes de Canaletto ie ls gravats de Piranesi, i les aquarel·les i litografies de David Roberts. Les primeres satisfeien la demanda de records dels punts del GRand Tour, les segones porten l’Orient exòtic a la burgesia curiosa. Temes nous, de la ruïna clàssica a les civilitzacions perdudes d’Egipte, el pictoresc de les figures dels habitants locals. Els olis de Canaletto i Bellotto eren per l’aristocràcia. El tiratge de les 135 “Vedute di Roma” de Piranesi podia ser d’uns centenars. La sèrie de litografies acolorides a mà “The Holy Land, Idumea, Arabia, Egypt & Nubia” de David Roberts publicada entre 1842 i 1849, 247 en 6 volums, va tenir un tiratge d’uns 600 exemplars.

sXX

>>situar el paisatgisme de Catalunya, l’escola d’Olot, Joaquim Mir, Rusinyol

Expressionistes (Die Brücke): Paisatges distorsionats amb colors violents per a expressar crisi social i existencial.
El paisatge interior del simbolisme (??)çç
Surrealistes: Paisatges onírics, deserts inquietants (Dalí, De Chirico).
Abstracció: El paisatge es converteix en pur camp de color (Mark Rothko) o en senyals de la natura (Georgia O’Keeffe). La referència al món visible pot gairebé desaparèixer.

Xina

Una compaació. La pintura de paisatge xinesa (anomenada Shanshui, literalment “Muntanya-Aigua”) es mou entre aquests dos pols: l’immens i universal i el proper i particular.
(DS) proposta de comparar les dues maneres d’entendre el paisatge El Paisatge com a Escenari i com a Respiració”
“(O variants com: “Horitzó i Detall: Paisatges d’Europa i Xina”, “La Natura Observada, La Natura Habitada”)

EL PUNT DE VISTA / L’OBSERVADOR I EL VIATGER: Des d’on miro la natura? Al Wanderer Im NebelMeer de Caspar Friedrich l’home d’esquena contempla el paisatge des de fora. A “Viatgers entre Muntanyes i Rius” de Fan Kuan (c. 1000, dinastia Song), les figures són minúscules perdudes en una geografia còsmica. Aquí, el punt de vista no és d’un sol home des d’un cim, sinó un viatge visual que serpenteja per tot el rotlle, una experiència immersiva [com un ocell o un dron].

L’ESPAI I EL TEMPS / L’INSTANT I L’ETERN: Què captura la pintura? Els impresionistes francesos com a “Les peupliers” de Claude Monet capturen un moment precís de llum i atmosfera en un lloc concret a una hora del dia. És efímer, sensorial, subjectiu. Als paisatges xinesos de les dinasties Song o Yuang no es representa un moment concret sinó l’esperit immutable i etern de la natura (“qi”). Les muntanyes són arquetípiques, no identificables. El rotlle es desplega en el temps, com un poema visual. És una meditació sobre allò permanent, no sobre el canviant. [com Lorrain o Poussain].

L’HUMÀ A LA NATURA / PROPORCIÓ I JERARQUIA: Quin és el lloc de l’home? En el paisatge holandès del segle XVII (ex: Jacob van Ruisdael). L’home transforma i habita el paisatge: molins, camins, pastures, la natura és un entorn a domesticar o un recurs. [? no surten figures humanes] En els paisatges xinesos amb muntanyes immenses i figures diminutes l’home és una part ínfima del còsmic. No domina, s’hi integra amb humilitat. L’ermità a la cabana és el model: viu amb la natura, no contra ella. Els bambús i les roques són igual d’importants que les figures. A Europa l’home és el senyor o l’habitant del paisatge. A la Xina, és un convidat, una partícula del Dao universal.

EL DETALL I EL TOT / LA PINZELLADA I EL SIGNE: Com es pinta una fulla, una roca? A Europa es detalla tot, per exemple, en les herbes de Dürer. Es busca la fidelitat òptica, la imitació exacta de la textura i la forma. En una pintura de bambús de Wen Tong (dinastia Song) o de Zheng Xie (dinastia Qing), cada pinzellada és un signe cal·ligràfic que expressa la vitalitat (“qi”) de la planta, la seva elasticitat i fortalesa. És un exercici espiritual. Una roca es pinta amb “arrugues” que revelen les forces geològiques que l’han modelat.força vital i el caràcter del detall.

EL SUPORT I L’EXPERIÈNCIA / EL QUADRE I EL ROTLLE: Com es mira l’obra? A Europa tenim un quadre en marc daurat, penjat a la paret [permanentment], es contempla de cop, des d’una distància fixa. És una finestra il·lusionista al món. A Xina, un rotlle de mà (手卷) s’ha de subjectar amb les mans i desenrotllar d’esquerra a dreta, uns 50 cm cada vegada, com qui llegeix un llibre. És una experiència íntima, privada i en el temps. Un rotlle horitzontal pot tenir més de 10 metres. És un viatge.

Islam

Paisatges rurals i urbans a incloure a la cultura UK

Altres: la fotografia, el bodegó i la naturalesa de prop el turf de Dürer,

 

Posted on

Real Jardín Botánico de Madrid

Jardins Jardins en un mapa

L’actual jardí té el seu origen en el trasllat ordenat per Carlos III, del creat per Fernando VI el 1755. Va ser dissenyat inicalment per l’arquitecte reial Francesco Sabatini i modificat després per Juan de Villanueva per donar-li un caràcter més científic, ordenat i simètric presentant les diferents famílies botàniques. Va acollir les plantes recollides en diferents expedicions.

[El vaig conèixer per primer cop el 1987, en un viatge amb la Pilar i hi he tornat a cada viatge a Madrid, acompanyant la visita al Prado. M’agradava la presentació del regne botànic, amb una estètica d’ordre i classificació.

 

 

 

Posted on

Aranjuez

Jardins Jardins en un mapa

Jardín de la Isla

Segle XVI, desenvolupat principalment entre 1523 i 1600. Va continuar rebent intervencions i ampliacions fins al segle XVII. Impulsat primer per Carlos I i culminat per Felip II, que transforma Aranjuez en residència reial i dona forma al jardí tal com es coneix. El disseny principal es deu a Juan Bautista de Toledo i després a Juan de Herrera, arquitectes reials de Felip II. El jardí segueix el model renaixentista a l’“italiana”, amb parterres geomètrics, fonts i canals hidràulics.

Jardín del Príncipe

Creat al segle XVIII, entre 1771 i 1804 aproximadament, per encàrrec de Carlos IV quan encara era Príncep d’Astúries (d’aquí el nom del jardí). El projecte el dirigeix sobretot Pablo Boutelou el Jove, membre de la famosa família de jardiners reials d’origen francès. S’inspira en el model de jardí paisatgístic anglès, amb illes, llacs, camins sinuosos i una col·lecció botànica molt rica.

Posted on

Schwetzingen

Jardins Jardins en un mapa

Els jardins del castell (Schloss) de Schwetzingen es van formar principalment al segle XVIII. Ja hi havia un primer jardí des de finals del segle XVII (aprox. 1697), però la gran ampliació i el disseny actual començaren a partir de 1749–1752 sota el mandat del elector Carles Teodor (Karl Theodor, Kurfürst von der Pfalz), que va encarregar la transformació del recinte en un gran jardí residencial.
L’arquitecte / jardiner paisatgista principal responsable del projecte va ser Nicolas de Pigage (amb la col·laboració dels jardiners de la cort i artistes del moment); més tard hi intervingué també Friedrich Ludwig von Sckell, que aportà influències de l’estil paisatgístic anglès en la reforma posterior.

Galeria

Posted on

ChengDu, Cabana de DuFu

Du Fu (712-770) va construir una humil cabana de palla a la vora del riu Huanhua, on va escriure més de 240 poemes que reflectien la vida durant un període convuls de la Xina. La cabana original no es conserva, però el lloc es va convertir en un lloc de commemoració. Durant la dinastia Song es va  reconstruir el lloc com a memorial, afegint elements paisatgístics. Les dinasties Ming i Qing van expandir els jardins amb pavellons, estanys i plantacions de bambú.  Avui és un parc de 24 hectàrees que combina arquitectura tradicional, jardins serens i elements literaris (com inscripcions dels seus poemes).

A la mateixa ciutat hi ha el  Parc Huanhuaxi (2003) amb jardins inspirats en la tradició on es pot beure te (Parcs urbans)

També el parc de

Sichuan.

Posted on

Xina, arquitectura i jardins

Xina

Arquitectura: Principis  Història    Urbanisme
Jardins: Principis  Poesia   Història   Ubicació

Arquitectura

Principis

Hi ha una sèrie de principis que es van establir als primers imperis i que s’han mantingut durant 4000 anys fins arribar a la trobada amb els gratacels al segle XX. Aquests principis són comuns a Xina, Japó i Indoxina.

  • Estructures de fusta i sostres amb voladissos
    Ús de fusta com a material principal, amb columnes i bigues. Els sostres amb voladissos estan dissenyats per protegir de la pluja i el sol. Els dougong (sistemes modular de mènsules encaixades sense claus) són una innovació única que distribueix el pes i permet grans voladissos.

  • Simetria i jerarquia
    Els edificis importants (palaus, temples) tenenm un eix central al voltant del qual es disposen els diferents edificis de manera ordenada. Així es fa referència a l’ordre cosmològic i l’harmonia confuciana. L’arquitectura axial (com a la Ciutat Prohibida) simbolitza el poder centralitzat. (en canvi els jardins seran asimètrics per imitar la naturalesa).
    Els edificis amb portes que donen a l’entrada són més importants que els dels costats.
  • A més de la geometria, els símbols també són presents a la decoració, dracs, fènix, núvols, colors com el vermell (prosperitat) i el groc (imperial). (Escultura)
    Elements simbòlics del feng-shui i el taoisme:
    Mampares de cara a l’entrada per aturar els mals esperits que es mouen en línia recta. Decoració amb símbols de les tres divinitats celestials Sanxing, Fu, Lu, shou, els tres estels, Júpiter (fortuna), Mizar de l’Ossa major (prosteritat) i Canopus a la constel·Lació de Carina, l’estel més brillant de l’hemisferi sud. (longevitat). orientació amb una muntanya al nord i aigua al sud, a l’entrada.
  •  Cobertes de teula vidriada i colors simbòlics
    Les teules grogues (per a l’emperador) o verdes (per a nobles) tenen significat ritual. Els sostres amb cantonades corbades són típics en temples i palaus.
  • Patis interiors i jardins
    Les cases tradicionals (siheyuan) organitzen els espais al voltant de patis, seguint principis de feng shui.
    Tenim els patis 院) i a una escala més petita els “Sky well” (天井) [pou al cel, el nostre celobert que en els blocs de pisos és un espai secundari i a les andaluses un petit paisatge. Aquests patis ajuden a la ventilació i regular la temperatura. Al nord acostumen a estar orientats al sud, protegint-se del vent del nord i fent arribar el màxim de lluma la façana. Al sud els patis són més petits i recullem aigua del sostre (com l’impluvium romà).

Una mansió tindria de l’època Song tindria diversos pavellons distribuïts al voltant de patis interiors, units per passadissos coberts o camins entre jardins i patis. [porta al sud]. El pavelló central era el més important, orientat cap al sud. Aquí es trobava la sala d’actes o recepció (堂屋 tángwū). Al darrere hi havia les habitacions més privades i de més rang (com les dels pares o patriarques). Als laterals i darrere, pavellons per a altres membres de la família, servents, cuines, magatzems, etc. Els membres masculins acostumaven a ocupar espais més propers al centre; les dones i nens vivien en zones laterals o més interiors (*nei yuan*, “pati interior”).
El jardí era fonamental: no només com espai de lleure sinó com a element espiritual i estètic. Hi podien haver llacs artificials, roques decoratives, pavellons de lectura, ponts petits, etc.

  • Horitzontalitat
    Mentre que a occident la importància d’un edifici s’expressa en la verticalitat, amb torres, aquí es posa l’èmfasi en l’extensió horitzontal. Els sostres semblen surar en l’espai sobre la base, mentre que els murs verticals tenen menys importància. Les sales de la Ciutat Prohibida, per exemple tenen el sostre relativament més  baix que els equivalents occidentals.

Història

  • Antiguitat i primeres dinasties (Xia, Shang, Zhou – fins al 221 aC)
    Estructures funeràries (túmuls), palaus de fusta (desapareguts) i ciutats murallades. Primeres mostres d’urbanisme i planificació ritual.
  • Dinastia Qin (221–206 aC)
    Uniformització arquitectònica com a part de la unificació de l’Imperi. Construcció del primer tram de la Gran Muralla. Mausoleu de l’emperador Qin Shi Huang amb l’exèrcit de terracota.
  • Dinastia Han (206 aC–220 dC)
    Consolidació del model del palau imperial i residències amb patis. Avenç en tècniques de cobertes i decoració. Introducció del budisme, que influirà en temples i pagodes.
  • Dinasties del Nord i Sud i Tang (220–907)
    Arquitectura monumental (ex. gran capital Chang’an); influència a Corea i Japó. Introducció del budisme: Els temples de pedra (com les “Grutes de Longmen”) mostren influència índia. Pagodes, estructures en forma de torre (originàries de “stupes” budistes), com la Pagoda de l’Oca Salvatge (Xi’an).
  • Dinasta Song (960–1279)
    Refinament i estandardització: El tractat “Yingzao Fashi” (1103) codificà tècniques de construcció. Els Song afegiren més decoració als sostres i columnes. Aparició i desenvolupament de pagodes de maó o pedra.
  • Dinastia Yuan (1271–1368)
    Influències mongoles; construccions més massives i fortificades. Expansió de l’arquitectura urbana i religiosa.
  • Dinastia Ming (1368–1644)
    Reconstrucció de la Ciutat Prohibida a Beijing. S’estandarditza l’estil de palau imperial: sostres grocs, eix simètric, terrasses elevades. Renovació de la Gran Muralla.

Ciutat Prohibida

Hutongs

  • Dinastia Qing (1644–1911)
    Continuïtat estilística amb els Ming, però amb més ornamentació. Influències manxús i tibetanes (ex. Palau d’Estiu, Temple del Cel, harmonia cel-terra). Jardins ornamentals sofisticats com Yuanmingyuan [Palau d’estiu] i Suzhou combinant roques, aigua i pavellons).

  • Primera meitat del segle XX (1912–1949)
    Període de transició amb influències occidentals. Construcció d’edificis colonials (Shanghai, Qingdao) amb estils neoclàssics, art déco i victorians.  Intent de crear un estil fusió sino-occidental (ex. universitats amb façanes occidentals i sostres xinesos).
  • Període maoista (1949–1976) Arquitectura monumental socialista: grans places, edificis administratius (ex. Gran Sala del Poble (Influència deñ realisme soviètic). Durant la revolució Cultural s’enderroquen molts edificis antics. Prioritat a la funcionalitat i al col·lectivisme (blocs residencials uniformes). Quan es van haver de construir ràpidament instal·lacions per als camps petroliers de Daqing es va recórrer a la tècnica de la terra compactada com a exemple d’autosuficiència i frugalitat impulsat per Mao. A la llarga va resultar ineficient.
  • Reformes i obertura (des de 1978)
    Boom urbanístic i verticalització: aparició de gratacels, centres financers i zones especials (Shenzhen). Internacionalització: participació d’estudis d’arquitectura globals. Nou urbanisme xinès: Intent d’integrar la tradició amb la modernitat.
    A partir dels anys 1990–2000, es fa un esforç per recuperar la identitat cultural a través de l’arquitectura.  Façanes inspirades en motius tradicionals,  brises solars amb formes de gelosies o teulades reinterpretades. Barris moderns inspirats en antics hutongs o jardins xinesos. Utilització de materials contemporanis per recrear l’estètica tradicional (acer, vidre, formigó.

Torre CCTV, Rem Koolhaas. Torre Shanghai. Estadi niu d’ocell. Herzog&Meuron. Museu d’Història de Ningbo

Urbanisme

[En els viatges vaig notar l’ordre de l’orientació, la muralla amb les portes, la torre del tambor per senyalar les hores a la nit i la torre de la campana]

Els principis de simetria, jerarquia i orientació que regien l’arquitectura xinesa tradicional també s’aplicaven a l’urbanisme, especialment a les ciutats planificades durant les dinasties imperials. L’ordenació de les ciutats seguia regles estrictes basades en el cosmologia tradicional, el confucianisme i el feng shui, amb un enfocament en l’alineació amb els punts cardinals i la distribució simbòlica del poder.

  • Orientació nord-sud i eix
    Les ciutats ideals (com Chang’an [actual Xi’an] durant els Tang o Beijing durant els Ming i Qing) es disposaven al llarg d’un eix central que corria de nord a sud. L’emperador, associat amb el Cel (“Tian”), governava des del nord (simbolitzant autoritat), mentre que els súbdits s’orientaven cap al sud (d’aquí que els edificis principals mirin al sud). Els carrers principals s’organitzaven en graella, amb simetria respecte a l’eix central. Per exemple a Chang’an (Dinastia Tang) l’avinguda Zhuque de 155m connectava les portes N i S. Tenia 108 barris en graella envoltats per muralles. A Beijing (Ming i Qing) hi ha un eix N-S des de la Porta Yongding (sud) fins a la Torre del Tambor (nord), passant per la Ciutat Prohibida. En ubicacions de topografia difícil o estructures de canals necessàries per al comerç, el traçat s’adaptava.
  • Jerarquia dels espais
    La ciutat prohibida, elc entre del poder, reservada exclusivament a l’emperador i la cort. La ciutat Imperial voltada de muralles que allotjava funcionaris i serveis administratius. La Ciutat Exterior on vivien els comuns, amb barris (“hutong”) organitzats al voltant de patis (“siheyuan”).
  • Muralles i portes
    Les ciutats estaven envoltades de muralles (de maó o terra compactada) amb portes monumentals orientades als quatre punts cardinals. La Porta Meridiana (“Wumen”) a Beijing era l’entrada principal (reservada a l’emperador), mentre que les altres portes tenien funcions específiques (ex: la Porta Zhengyang per a rituals).
  • Edificis oficials i temples
    Temples ancestrals i altars (com el Temple del Cel a Beijing) es col·locaven seguint l’eix simètric, amb estructures orientades al sud. Els yamen (seus del govern local) ocupaven posicions centrals dins les ciutats.
  • Feng shui i elements naturals
    Les ciutats es situaven entre muntanyes al nord (protecció) i riu al sud (recursos i comunicació). Els carrers s’alineaven per evitar “fluxos d’energia negativa” (“sha qi”), seguint corrents d’aigua o relleu natural.

Una Ciutat de Comtat Típica (Dinastia Qing) tenia:

  • 1. Centre: “Yamen”, Temple dels Déus Locals.
    El Yamen (衙门) era el centre de poder de la ciutat, on els funcionaris imperials (“mandarins”) administraven justícia, cobraven impostos i gestionaven afers civils. Tenien una gran sala d’audiències (per a judicis i cerimònies), oficines per a funcionaris (registres, impostos) i presons o cel·les per a detinguts (generalment a la part posterior). Ubicat al centre, a l’eix principal nord-sud.
    El Temple dels Déus Locals (城隍庙, Chénghuáng Miào) funcionava com a “jutjat espiritual”, on es creia que el déu local (“Chenghuang”) jutjava les ànimes després de la mort. També era un lloc on els funcionaris feien juraments de lleialtat a l’emperador.
  • 2. Eix principal: Carrer amb botigues i cases de comerciants.
    Aquí hi havia les Cases de canvi  (钱庄, Qiánzhuāng), bancs que gestionaven préstecs i transaccions comercials, sovint propietat de famílies mercants poderoses. També albergs i Fondes (客栈, Kèzhàn), per a viatgers i comerciants que transitaven per les rutes comercials (com la Ruta de la Seda o el Gran Canal).
  • 3. Zona sud: Mercat principal.
    Els merca principal (市, Shì) estava dividit per gremis (seda, ceràmica, aliments) i obrien en dies específics (segons el calendari lunar). A més hi havia mercats temporals a les portes de la ciutat o en barris perifèrics.
  • 4. Zona nord: Temple Confucià i Acadèmia.
    L’Acadèmia Confuciana (书院, Shūyuàn) era el centre educatiu per a la preparació dels exàmens imperials. S’ensenyaven els clàssics confucians i s’organitzaven cerimònies en honor de Confuci. Al Temple Confucià (孔庙, Kǒng Miào) es realitzaven rituals oficials en honor de Confuci.
  • 5. Perifèria: Temples budistes/taoistes i barris obrers.Temple Budista (寺, Sì) i Temple Taoista (观, Guàn), centres de culte i vida comunitària, amb jardins i sales per a meditació. Els temples budistes solien tenir criptes per a emmagatzemar textos sagrats.Els funcionaris vivien a prop del “yamen”, els comerciants ocupaven zones properes al mercat i els pagesos vivien fora de les muralles. Les famílies riques tenien cases amb un pati central (Siheyuan 四合院). La gent normal viai en carrers estrets ( Hutong (胡同) [el 2005 a Beijing observava aquestes illes sense sanejament, amb uns lavabos públics a les cantonades, els habitatges merament dormitoris sense finestres i la gent fent vida al carrer]

Algunes ciutats prou riques, com Suzhou o Yangzhou), tenien escenaris fixos (戏台, Xìtái) per a òpera tradicional (“Peking opera” o “Kunqu”).
D’altres infraestructures públiques eren els magatzems de gra  (粮仓, Liángcāng) controlats pel govern per a redistribuir aliments en temps de fam.

Els ponts sobre canals o rius eren punts clau per al comerç. Les portes de la ciutat tenien guàrdies que cobraven peatges.

A les ciutats tradicionals no hi trobem biblioteques públiques que no van aparèixer fins a finals del s19 i es promouen durant l’època republicana (1912-1949). Es fa més popular el concepte de “lectura pública” (公共閱讀).
Des de la Dinastia Han que existia la Biblioteca Imperial de la dinastia Han que recopilava llibres per ús administratiu, cerimonial i acadèmic. La Siku Quanshu (四庫全書) era un gran catàleg enciclopèdic del segle XVIII. Les famílies aristocràtics i els literati tenien grans col·leccions privades. Les acadèmies confucianes (書院 / shuyuan), des del segle VIII (Tang) i sobretot a Song i Ming, es van establir institucions educatives per a l’estudi clàssic i la preparació dels exàmens imperials. Sovint tenien biblioteques molt bones, tot i que no eren pròpiament “públiques”. Molts temples budistes i taoistes funcionaven com a centres d’estudi i conservació de textos religiosos i filosòfics que a vegades deixaven llegir i copiar a monjos, pelegrins i devots.

Jardins

L’art dels jardins a Xina ha existit durant 3000 anys. Va des dels enormes jardins dels emperadors fins als jardins més íntims dels literati o comerciants benestants. Evoquen un paisatge ideal en miniatura que vol evocar l’harmonia que hi hauria d’haver entre l’home i la natura. Normalment el jardí és un espai limitat per parets i té una bassa o un estany, roques, arbres i, quan són grans, una sèrie de pavellons connectats per camins. Així, integren arquitectura, escultura, pintura i poesia.

El jardí podia ser un lloc per trobar-se amb amics, beure i escriure poesia, o un lloc per trobar la tranquil·litat. A partir de la dinastia Han molts jardins eren retirs de funcionaris caiguts en desgràcia o fastiguejats de les intrigues i corrupció de la cort. Sovint es tenia present el taoisme, buscant allunyar-se del mundà. Les pedres, muntanya, yang, simbolitzarien la cerca de la immortalitat mentre que l’aigua apuntaria al buit i l’efímer, yin, el canvi. Els dos es complementen, [l’aigua acaba erosionant la roca, i la roca desvia l’aigua].

Principis

Ji Cheng

Ji Cheng (计成, 1582–c. 1642) va ser poeta, teòric i dissenyador de jardins. El 1634 va publicar el “El tractat sobre jardins” 园冶 Yuán Yě, establint uns principis:

  • Atenció al natural (师法自然): “Si bé tot el que hi ha al jardí és obra de l’home, ha de semblar que hagi estat creat pel cel.” S?ha d’imitar la naturalesa sense fer-ne una còpia literal, sinó captant-ne l’essència. Per exemple, les rocalles havien de semblar “muntanyes en miniatura” amb l’asimetria i fluïdesa del paisatge salvatge.
  • Tres Elements: Aigua (estanys, rierols) com a element dinàmic. Rocalles (especialment les del llac Taihu) com a esquelet del jardí. Vegetació (pins, bambús, cirerers) per marcar el pas de les estacions. [símbols taoistes]
  • Principi de “demanar prestat” (借景, jièjǐng): Integrar paisatges llunyans (com muntanyes o pagodes) en la composició del jardí mitjançant finestres, passadissos o pavellons oberts.
  • Evitar l’ornament excessiu en que cau a vegades la noblesa rica, i buscar la simplicitat elegant dels espais dels erudits.
  • [i el principi que el jardí no es pugui veure sencer des d’una perspectiva sinó que es vagi descobrint a mesura que es recorre]

Fragment d’un poema seu sobre el Jardí de l’Ombra dels Cirerers:
“Sota els cirerers en flor, la llum es filtra com aigua,
i les ombres dels arbres escriuen caràcters invisibles a terra.
Si et quedes quiet, sentiràs que el jardí respira,
i les paraules dels antics susurren entre les fulles.”

Les mides (“Spatial Hierarchy in Chinese Gardens”* (Harvard-Yenching Institute, 2019).

  • Jardins Imperials
    Palau d’Estiu (颐和园, Beijing): Superfície: 2.9 km² (inclou el llac Kunming, que ocupa 3/4 de l’àrea). L’emperador Qianlong va expandir-lo el 1750 com a “resposta” als jardins de Jiangnan. Només la Galeria Llarga (长廊) mesura 728 metres.
    Jardí de la Perfecta Brillantor (圆明园, Beijing): Superfície original: 3.5 km² (350 hectàrees), amb 120 estructures paisatgístiques. 5 vegades la Ciutat Prohibida. Els emperadors Qing hi passaven 6 mesos a l’any.
    Muntanya de Chengde (避暑山庄): Superfície: 5.6 km², el jardí imperial més gran. Incloïa prats mongols i temples tibetans en miniatura.
  • Jardins de Nobles i Mandarins (Mitjans-grans).
    Elements obligatoris: Estany central (40% de l’àrea), rocalles amb passadissos (15%), pavellons (10%).
    Jardins de Suzhou (propietat d’oficials retirats o mercaders rics): Jardí de l’Administrador Humil: 5.2 hectàrees. Jardí del Passeig: 2.3 hectàrees. (Cost: Equivalent a 20 anys del salari d’un alt funcionari Ming, uns 800kg de plata. Segons la llei Ming: Els no nobles no podien tenir estanys > 400 m² ni roques > 3 metres d’alt. [prevenien un cas com Vaux le Vicomte].
  • Jardins de Mercaders Acomodats (Petits però refinats).
    Amb estratègies per aprofitar l’espai amb terrasses, com el “Jardí de la Xarxa de Pesca” (Suzhou, 0.6 hectàrees), amb pisos superiors per ampliar la vista. Finestres circulars que emmarquen paisatges com quadres.
    Jardí Yuyuan (Shanghai): 2 hectàrees (construït per un comerciant de sal el 1559).
  • Patis de Cases Siheyuan (Miniatura absoluta)
    Mida típica: 4×4 metres (espai central) contenint els tres elements imprescindibles. Una rocalla simbòlica, una única pedra Taihu (1-1.5 m) representant muntanyes. Un petit estany de menys d’un m2 amb carpes koï. Un sol arbre bonsai (granat, bambú nan o cirerer) en una tina de ceràmica representant un bosc ancestral.
    A les *hutongs* de Beijing, els patis dels siheyuan comercials tenien jardins un 60% més petits que els dels funcionaris. Un petit jardí amb un bonsai i un roca podia costar tres mesos del sou d’un artesà.

[propostes de DeepSeek per adaptar els principis clàssics a espais petits actuals)
Els principis de disseny en espais petits recullen la idea d”Un món en un gra de sorra” (一沙一世界). “Small Spaces, Zen Places”* (Phillip Tang) [ Al la meva terrassa, els dos tangrams de molsa i coníferes, i el de ceràmica de la Mercè, ho evoquen, sense que ho sabés].
En una terrassa de 4 m² es posaria una pedra vertical (60-80 cm) com a punt focal, envoltada de graveta blanca que imiti un riu i un conífera bonsai (alguns recorren a imitacions de fibra perquè les autèntiques pedres Taihu són cares i pesades). Si és possible, integrar vistes llunyanes, si ´no, crear un “marc” amb una finestra de fusta tallada (patrons geomètrics xinesos) que enquadri una planta destacada (ex: un bambú Fargesia en una tina). En lloc d’un estany, una gerra amb una bomba submergible (12W) per crear un raig d’aigua silenciós, o una safata d’acer corten (40×30 cm) amb 5 cm d’aigua i fulles de lotus en pots submergits. Vegetació per a un clima mediterrani: Bambú nan (Fargesia murielae, creix en pots i no és invasiu, arbre de la felicitat (Serissa foetida), heura de fulla petita (Hedera helix, tapissa paretals sense ocupar espai.)
En una terrassa o balcó de 2-4 tindríem “Zona “muntanya” amb una pedra vertical i un bonsai de pi (costat est), “zona “aigua” amb una font en una gerra al centre, i una “zona planura” amb un tatami de cotó amb de 60×60 amb coixins per seure.
En un pati interior (6-10 m²) hi podria haver un passadís serpentejant, lloses de pedra irregulars (30 cm d’ample) entre herba Mondo (Ophiopogon japonicus) i una paret amb finestra circular emmarcant una tina amb bambú.
Detalls que ho farien mé sinteressant: fanals de paper d’arròs amb LEDs càlids (posicionats per projectar ombres de bambú a les parets), campanes de vent en tubs de bambú (afinades en escala pentatònica), estores de cànem i coixins de lli en tons terrosos.

Poesia

La relació entre poesia i jardins a Xina és bidireccional.

Era molt comú que els erudits, en visitar un jardí o paisatge, improvisessin versos. Això formava part de les trobades culturals (雅集, yǎjí), on es bevia te, pintava i recitava. A la dinastia Song, els banquets en jardins privats incloïen jocs de improvisació poètica, on els convidats havien de completar un poema sobre un tema donat (per exemple, la floració d’un cirerer del jardí). En les dinasties Ming i Qing els emperadors organitzaven concursos de poesia en llocs com el “Jardí de la Perfecta Brillantor” (Yuanming Yuan). Els versos guanyadors s’inscrivien en pedra o fusta. (“Plorant els cirerers en flor” de Liu Zongyuan (柳宗元) va ser escrit després d’una visita a un jardí abandonat, reflexionant sobre el pas del temps. Durant un banquet al “Jardí de l’Administrador Humil” (s. XVI), els convidats van improvisar poemes sobre les canyes xiuxiuejant al vent. Els versos es van gravar després en taules de fusta penjades als pavellons. Era costum escriure un poema en un full de paper i llançar-lo a l’estany com a ofrena als esperits del paisatge. Això simbolitzava que les paraules es fusionaven amb l’escena.
Els dissenyadors de jardins van plasmar ideals poètics en pedra, aigua i vegetació i sovint incorporen inscripcions (en pedres, pavellons o passadissos) amb versos que evoquen el seu esperit. Els jardins serien com “poemes tridimensionals”. Els dissenyadors buscaven “pintar amb paisatges” (如画, rúhuà), i la poesia era part integral d’això. Les finestres emmarcaven vistes com si fossin versos visuals. Algunes rocalles es disposaven per recordar versos sobre muntanyes llegendàries (com les del poema “Camí a Shu és difícil” de Li Bai). “El pavelló de les Orquídies” (兰亭集序, Lántíngjí Xù) de Wang Xizhi (s. IV) va inspirar jardins (el famós “Jardí de l’Administrador Humil” a Suzhou té una àrea dedicada a aquesta tradició. Poemes de Tao Yuanming (陶渊明, s. IV-V) sobre la vida idíl·lica com “La font dels préssecs en flor” (桃花源记) va influir en jardins que busquen transmetre utopia i retir pastoral, com els dissenys amb camps de crisantems o camins amagats que simulen valls secretes. Poemes de Wang Wei (王维) o Li Bai (李白) pinten paisatges que després es van materialitzar en jardins (“Llac de l’Oest” de Hangzhou té inscripcions dels seus poemes en pavellons.)

  • Els pins, símbols de resistència i longevitat, són omnipresents en jardins xinesos (com al “Jardí de la Foresta de Lleons” de Suzhou), representant la fermesa del savi. Sovint es planten junt a roques per contrastar textures.

Bai Juyi (白居易, dinastia Tang)

Sol i dret, el pi es manté verd;
el vent i la gelada no poden canviar la seva naturalesa.
Fins i tot si la neu l’amaga, no perdrà la seva dignitat.

  • Els estanys en jardins (com al “Jardí de l’Administrador Humil”) es dissenyaven per reflectir el cel i la lluna, creant escenes que evocades per versos. Els ponts de mig arc completaven el cercle del reflex, simbolitzant la unió del cel i la terra.

Li Bai (李白):
La lluna freda s’enfonsa en l’estany verd,
i la seva llum es dispersa com seda trenada.
Si preguntes per què el món és tan clar,
és perquè el cel s’ha banyat en aquestes aigües.

  • Els Pavellons d’hivern en jardins com al Palau d’Estiu) es col·locaven en llocs aïllats, amb finestres que emmarcaven paisatges nevats, recreant aquesta atmosfera de quietud melancòlica. [poema esmentat a l’antologia]

Poema de Liu Zongyuan (柳宗元):
“Mil muntanyes sense ocells en vol,
deu mil camins sense petjades humanes.
En una barca solitària, un vell amb barret de plomes,
pesca sol en el riu gelat.”

  • Als jardins de Jiangnan (com el Jardí Yuyuan), es plantaven cirerers prop de passadissos perquè els visitants experimentessin aquesta bellesa fugac (concepte budista mujō). Els poetes improvisaven versos sota els arbres en flor.

Du Fu (杜甫):
“Les flors del cirerer s’obren i cauen en un instant,
com si el temps es burlés de la nostra fragilitat.
Demà, el vent les haurà esborrat totes,
i només quedaran les branques nues com ossos.”

  • Les roques esculpides per l’erosió natural (com les del llac Taihu) es col·locaven com a “paisatges en miniatura”. Els poetes les descrivien com “ossos de la terra” o “somnis petrificats”.

Inscripció en una roca del Jardí de la Xarxa de Pesca (Suzhou):
“Mira aquesta roca: no és muntanya ni núvol,
però si t’hi fixes, veuràs tot un univers.”

  • Els bambús es planten en cantonades de jardins (com al Jardí del Passeig) per crear jocs de llum i ombra, i el seu soroll s’integrada en el “concert natural” del jardí (aigua + vent + ocells).

Su Shi (苏轼, dinastia Song):
“Sense bambú, la vida es torna vulgar.
Sense el seu xiuxiueig, el vent perd la seva música.
Sense la seva ombra, la llum és massa crua.”

Història

  • Dinastia Han (206 aC – 220 dC)
    • Jardins imperials a Chang’an i Luoyang (no conservats, només restes arqueològiques).
  • Dinastia Jin (265–420)
    • Jardí de l’Erudit (referències literàries, no conservat).
  • Dinastia Tang (618–907)
    • Jardins imperials a Chang’an (com el Jardí Huaqinga Lintong, restaurat).
    • Llac de l’Oest (西湖, Xī Hú) a Hangzhou (Zhejiang). No és un jardí tancat, sinó un paisatge cultural modelat des de la dinastia Tang (s. IX), amb temples, pagodes i illots artificials.
  • Dinastia Song (960–1279)
    • Jardí del Mestre de les Xarxes o xarxa de pesca (网师园, Wǎngshī Yuán, Suzhou). Fundat el 1140, reconstruït el 1770 (Qing).
    • Jardins de la Muntanya de Wuyi (Fujian), associats al neoconfucianisme i al teisme, amb pavellons i temples integrats en un paisatge natural (desenvolupats des de la dinastia Song).
  • Dinastia Yuan (1271–1368)
    • Jardí de la Foresta de Lleons (狮子林, Shīzǐ Lín, Suzhou). Creat el 1342. famós pels seus penya-segats i roques calcàries.
    • Jardí de la Retirada i la Reflexió(退思园, Tongli, prop de Suzhou).
  • Dinastia Ming (1368–1644)
    • Jardí de l’humil Administrador(拙政园, Suzhou, 1509).
    • Jardí de la Pervivència(留园, Suzhou).
    • Yǐng Yuán(影园, “Jardí de l’Ombra dels Cirerers”, Yangzhou, dissenyat per Ji Cheng, 1634, no conservat.
    • Wù Yuán(寤园, “Jardí de la Quietud Recuperada”, Hui-zhou/Anhui, Ji Cheng, s17, no conservat.
    • Jardí Yuyuan (豫园, Yù Yuán, Shanghai), construït el 1559 (dinastia Ming) per un oficial retirat, és un exemple clàssic de jardí privat del sud de Xina.
  • Dinastia Qing (1644–1911)
    • Yuanmingyuan(圆明园, Beijing), jardí de la Perfecta Brillantor, construït al segle XVIII (dinastia Qing) com a residència imperial, va ser saquejat i cremat el 1860 per forces franco-britàniques durant la Segona Guerra de l’Opi. Avui en dia és un conjunt de ruïnes emblemàtiques.
    • Jardins imperials del Palau d’Estiu(颐和园, Beijing) construït inicialment el 1750 durant el regnat de l’emperador Qianlong (Qing), però destruït i reconstruït el 1886 després de les Guerres de l’Opi.
    • Jardí de la Tranquil·litat (静园, Jìng Yuán, Beijing), un jardí imperial de la dinastia Qing, dissenyat amb elements del sud de Xina.
    • Jardí del Llac de l’Oest(Hangzhou, més aviat un paisatge-jardí integrat, restaurat).
    • Jardí Yuyuan(豫园, Xangai, creat a finals Ming però ampliat i restaurat Qing).
  • Època moderna (segle XIX – XX)
    • Yu Yuan(愚园, Nanjing, finals s19).
    • Reconstruccions contemporànies a Suzhou, Nanjing i Yangzhou.

Jardins per ubicació i itinerari
(en parèntesi els que no suggereix DeepSeek a un itinerari de 7 dies Beijing, Suzhou, Hangzhou, Yangzhou i Shanghai)

BEIJING
(Jardins Imperials i Siheyuan). Tema: El poder i la intimitat (2 dies)

  • Palau d’Estiu (颐和园). Passeig per la Galeria Llarga (728 m) i puja al Turó de la Longevitat per veure com l’aigua i l’arquitectura es fusionen.
  • Ruïnes del Jardí de la Perfecta Brillantor (圆明园, Yuanmingyuan, Jardí de la Perfecció Rodona). Visita emocional als vestigis del jardí saquejat, amb parades als llocs on s’inscrivien poemes
  • Parc Beihai (北海公园, amb restes de jardins imperials). Jardí imperial més “humà”, amb el temple White Dagoba i petits pavellons per a te.
  • Visita un siheyuan restaurat al Barri de Shichahai (ex: Gongwangfu), amb patis de 4×4 m amb bonsais i roques. (Taller de plantació de mini-bambús en pots de ceràmica, Teatre Lao She amb una obra sobre la vida als hutongs)
  • Jardí de la Tranquil·litat (静园, Jìng Yuán, Beijing) Un jardí imperial de la dinastia Qing, dissenyat amb elements del sud de Xina. )

SUZHOU
(2 dies) Considerats com l’apogeu de l’art dels jardins xinesos, molts són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Complementar amb un concert de música Pingtan (tradicional de Suzhou) al jardí Kunqu Museum i sopar al Songhelou, restaurant del segle XVIII amb vistes al canal. Visita al Suzhou Museum (dissenyat per I.M. Pei), amb el seu jardí modern inspirat en Ji Cheng.

  • Jardí de l’Administrador Humil (拙政园, Zhuōzhèng Yuán). 1509 (Ming). Pavelló “Aroma de Lotus” i l’àrea inspirada en el poema Lántíngjí Xù.
  • Jardí de la Xarxa de Pesca (网师园, Wǎngshī Yuán). 1140 (Song), reconstruït el 1770 (Qing). Jardí petit (0.6 ha) amb el famós petit pont “Pas de la Lluna”.
  • Jardí Canglang (沧浪亭): Un dels més antics (s. XI), amb muralles que “prenen prestats” els paisatges urbans.
  • (Jardí del Passeig o pervivència (留园, Liú Yuán). 1593 (Ming), ampliat durant la dinastia Qing.)
  • (Jardí de la Foresta de Lleons (狮子林, Shīzǐ Lín). 1342 (Yuan), famós pels seus penya-segats i roques calcàries.)
  • (Jardí de la Retirada i la Reflexió (退思园, Tongli, a prop de Suzhou))

HANGZHOU
El paisatge natural com a jardí

  • Paisatge del Llac de l’Oest (西湖景区, integració de muntanyes, aigua i jardins). No és un jardí tancat, sinó un paisatge cultural modelat des de la dinastia Tang (s. IX), amb temples, pagodes i illots artificials. Passeig en barca fins a l’Illa dels Tres Llacs que Reflecteixen la Lluna (inspiració per a molts jardins privats). (Espectacle Impressió del Llac de l’Oest, Zhang Yimou)
  • Temple de Lingyin (灵隐寺) – Jardins monàstics amb roques esculpides amb figures budistes i fonts naturals.

YANGZHOU
Jardins Poètics i Tradició Literària. Versos en verd. ( Taller de cal·ligrafia al Yangzhou Museum, escrivint poemes sobre jardins.)

  • Jardí Geyuan (个园). Únic per les seves rocalles de les quatre estacions (roques blanques per a l’hivern, pedres roges per a l’estiu).
  • Jardí He (何园, Heyuan). Combina arquitectura occidental i xinesa, amb passadissos suspesos sobre l’aigua.
  • (Jardí de l’Ombra dels Cirerers (影园, Yǐng Yuán, avui desaparegut).

SHANGHAI
Jardins Urbans i Adaptacions Modernes. El jardí en la metròpoli

  • Jardí Yuyuan (豫园) – Busca els detalls: els dracons de fang als murs, les finestres amb forma de cinc batalles. 1559 (Ming), construït per un oficial retirat, és un exemple clàssic de jardí privat del sud de Xina.
  • Adaptacions contemporànies: Zhujiajiao, poble d’aigua amb jardins privats de mercaders (ex: Kezhi Garden). Houtan Park: Jardí ecològic dissenyat per Yu Kongjian, amb influències de Ji Cheng.

ALTRES

  • NANJING: Zhan Yuan (瞻园, el més antic de la ciutat, encara visible). Yu Yuan (愚园, finals del XIX, restaurat). Xu Yuan (煦园, jardí de príncep).
  • Anhui (Hui-zhou): Jardí Wù Yuán (寤园, obra de Ji Cheng, ja desaparegut).
  • Fujian: Jardins de la Muntanya de Wuyi (Fujian) , associats al neoconfucianisme i al teisme, amb pavellons i temples integrats en un paisatge natural (desenvolupats des de la dinastia Song).

VISITATS

2005: Ciutat prohibida, palau d’estiu, temple del cel (Beijing i Xian),  Jardins de ChengDu (Sichuan)
2010: Ciutat prohibida, palau d’estiu, temple del cel Beijing.

Arts decoratives i roba

mobles i objhectes

mobles i tauiles

el te

els literati

 

sabatilles

Posted on

Giardino Giusti

Jardins Jardins en un mapa

Jardins a la italiana en terrassa i parterres formals, plantats el 1580 per la família Giusti. Palau manierista del s16 amb addicions posteriors.. Un dels millors exemplars d’aquest estil al centre de Verona. [any 2027

Galeria

Posted on

Jardines del Real Alcázar de Sevilla

Jardins  Jardins en un mapa

Els jardins del Real Alcázar es remunten a un castell construiït pels `rabs el s X al voltant del qual s’hi van anar afegint jardins i horts. Van ser remodelats al sXVI. Elements afegits al s17, Galería grutesco, jardines de la Danza, Galera, de las Flores, de la Cruz, del Príncipe, de las Damas. El 1927 s’hi va afegir un jardí anglès en uns terrenys d’ús agrícola.

[Recordo estar assegut a l’ombra i sentir la remor de l’aigua que baixava per tot arreu, en el que probablement era una molt intel·ligent canalització de les aigues que baixaven de Sierra Nevada (vídeo  Expo Sevilla ).

Posted on

Jardins del Dr. Pla i Armengol

Jardins Jardins en un mapa

El 1927 el Dr.Pla compra la finca per construir-hi l’Institut ravetllat-Pla pel tractament de la tuberculosi i encarrega a l’arquitecte Adolf Florensa la casa i uns jardins d’estil noucentista.

[Bona part de la finca, actualment és prac urbà i horts, amb basses per granotes. Però al voltant de l’edifici hi ha unes precioses basses amb pèrgoles i alguna escultura d’inspiració clàssica].

Galeria

Posted on

Mar Arza

Mar Arza, Castelló de la Plana 1976

Lettersacpe (Ícaro). Can Framis

 

Avenç

Com si d’un joc es tractés, obro un COMPTE CORRENT PER ESTALVIAR PARAULES i estableixo normes a l’hora de fer els ingressos. Les vivències quotidianes i les dates significatives al llarg dels mesos tenen reflex en les paraules escollides com a dipòsit. Cada lletra suma un euro, altres signes mig més. En els càrrecs, on la mancança és fa més evident, cada lletra resta fins a set euros. L’última pàgina de la llibreta, que té un total de set, queda amb l’últim apunt incomplet i amb la quantitat simbòlica de la precarietat. Les limitacions del codi bancari es transformen en possibilitats, i una acció rutinària es converteix en acció poètica.

La motivació principal va vindre arran del sentiment de vulnerabilitat que el desamor pot provocar. La sensació de trobar-se en la més absoluta indigència emocional, a la intempèrie, desprotegida. És fa palesa la necessitat d’un bon cabdal de belles paraules com a suport afectiu, un remanent de caliu que aculli i reconforti, un recurs a la poesia que il·lumini el camí…

I d’aquí la HIPÒTESI: si estalviem diners per quan haguem de tindre menester, potser també podriem estalviar paraules per quan les necessitem?

En el fons és una trampa que posa en paral·lel l’intangible de la poesia i dels apunts bancaris. Hi ha sarcasme en aquest fet, en la necessitat de la nostra recerca de seguretat, de recurs —tal volta patológic— a la previsió, perquè aventurem contingències i pensem que les sortejarem amb unes xifres de més al banc, que tal volta poden ser tant volàtils com uns escrits mecànics en una llibreta d’estalvis. Perquè, de sobte, hi ha fets que ho trasbalssen tot.

Acaba èssent una crítica al sistema establert. Donades les circumstàncies actuals, on la font de la crisi actual semblen ser les entitats bancàries i les seves pràctiques, infiltrar poesía en els seus comptes és tot un acte subversiu, una mordaç acció de revolta poètica amb els seus mateixos mecanismes. Cada visita al banc, cada ingrés de paraula, cada actualització de llibreta, resulta ser una inversió del codi, una invasió subtil per capgirar el sistema.

Allò immaterial, com són els sentiments, és precisament el que pot envair en la més flagrant contradicció aquell lloc reservat a la fredor numèrica. SI L’ESPAI SIMBÒLIC DEL PODER ÉS INUNDAT AMB L’ÚS DE LA PARAULA, LA BELLESA I LA POESIA, POTSER LES XIFRES PODRÀN ARRIBAR A SER MÉS HUMANES.

La vie mode d’emploi

Un volant del CAP transformat en poesia

Aparecidamente, 2024

Omplint els espais dels marges entre les línies de dues pàgines

Galeria

Posted on

Parc del Laberint d’Horta

Jardins Jardins en un mapa

(VK) Joan Antoni Desvalls (1740-1820),  era un aristòcrata il·lustrat de l’època, VI marquès de Llupià, III marquès del Poal i marquès consort d’Alfarràs, interessat per les ciències i les arts, amb coneixements de matemàtiques, ciències físiques, història, economia i belles arts; dominava el francès i l’italià. Va ser deixeble i col·laborador del matemàtic i filòsof Tomàs Cerdà, i va  escriure diversos treballs sobre física, zoologia i meteorologia, com la Disertación sobre los terremotos de 1783 o El aerómetro o pesalicores de 1791. Va comprar els terrenys el 1791 i les obres es van iniciar el 1794 i es van acabar el 1808. El mateix Desvalls va intervenir en el disseny del jardí, d’estil neoclàssic, amb la col·laboració de l’arquitecte italià Domenico Bagutti,  el jardiner francès Joseph Delvalet es va encarregar de la plantació.

Topiaria de boixos dins del palau que imita l’estil mozàrab. Un jardí inferior amb la cabana de l’ermità, Safareig. El laberint, dos temples. A dalt un pavelló neoclàssic amb un estany rectangular on queda reflectit. El canal romàntic amb l’illa de l’amor.

Galeria

 

mic_green_pinother_02.png

L’he visitat algun cop abans del 2000, un cop vaig fer quelcom prohibit, i ge fet la visita a fons el 2025,

 

41.44016279981423, 2.1455820246659676

Posted on

Art Xina

Xina  Literatura

Pintura: Estils   Dinasties Tang   Song   Yuan   Ming   Xina moderna    Contemporani   /      Cal·ligrafia

Escultura   Ceràmica  Arts decoratives: interiors

Sales de l’Art Museum:

  • 71 Comunicant amb el cel: bronzes rituals antics. 72 Els bronzes de Sanxingdui
  • 73 Jade
  • 74 Els  guerrers de Terracotta de Qin Shi Huamgdi
  • 75 Tombes i escultura religiosa  76 Objectes de les tombes Han i Tang
  • 77 Ceràmica Xinesa Liao i Song 78 Ceràmica Xinesa Yuan Ming i Qing
  • 79 Pintura de la dinastia Tang 80 Coves dels 1000 budes i Mogao
  • 81 Zhang Zeduan, paisatge riu, Song 82 Wudai, Song nord 83 Song sud
  • 84 Pintura Yuan 85 Pintura Ming
  • 86 Pintura Qing i posterior
  • 87 Arts decoratives [la meva tetera]

[no hi ha sala de cal·ligrafia]

Estils pintura

Gongbi (工笔), “Precisió i detall”.
Es caracteritza per la seva atenció als detalls i la precisió en les línies. Les obres són molt acurades i realistes. Pinzellades fines i controlades, amb un enfocament en la perfecció tècnica. Colors vius, brillants i saturats, aplicats en capes per aconseguir profunditat i realisme. Temes tradicionals, escenes narratives, retrats, flors i ocells, amb un estil més formal i decoratiu.

Xieyi (写意), “Espontaneïtat i expressió”
Es basa en la lliure expressió de l’artista, amb pinzellades ràpides i fluïdes que capturen l’essència del subjecte. Minimalisme, menys detalls i es concentra en la sensació o l’emoció que transmet l’obra. Tècnica de tinta, predomina l’ús de tinta xinesa, amb variacions de tons i textures per crear profunditat i moviment. Abstracció, les formes són més suggerides que explícites, deixant espai a la imaginació de l’espectador. Connexió espiritual, reflecteix la filosofia taoista i budista, buscant la harmonia entre l’home i la natura.

Dinastia Tang (618-907)

81

Època daurada de la cultura. Va tenir artistes remarcables com Wu Daozi (c. 680-759), mestre de la pintura de figures religioses i mitològiques. Les seves obres es caracteritzaven per línies fluides i dinàmiques. Wang Wei (699-759) va ser un precursor de la pintura de paisatges.

Els suports fràgils de tinta sobre seda fa que no s’hagin conservat obres originals, però es coneixen per còpies i la influència.

[buscar]

Tombes de Qiang Ling  Coves de Mogao

Blanc que il·lumina la nit

Primera neu a la riba del riu

Dinastia Song (960-1279)

Es va desenvolupar l’estil *shanshui* (muntanya i aigua), que buscava capturar l’essència de la natura.

Zhang Zeduan (1085-1145). Va crear el famós rotlle *”Al llarg del riu durant el Festival Qingming“, la vida quotidiana a la capital Song (Kaifeng, Bianjing) amb un detall impressionant.

Wu Dai i Song del nord 82

Fan Kuan (c. 960-1030): Un dels mestres del paisatgisme, la seva obra més famosa és “Viatjants entre Muntanyes i Rius”, una pintura monumental que representa la grandiositat de la natura. [Tal com comenta Lin Yutang, les figures humanes són petitíssimes]


Guo Xi (c. 1020-1090): Autor de *”Primavera primerenca”. Va teoritzar sobre la pintura de paisatges en el seu llibre *”El Sublim Missatge dels Boscos i els Rius”.

Cui Bai

Song del Sud, l’art de l’exili (83)

La pintura recull un recurs del neo-confucianisme, la reformulació del confucianisme davant del repte del budisme, que consisteix a presentar només una part d’una discussió deixant al deixeble (en aquest cas l’espectador), que completi l’escena .

100 nens jugant

Li Shan Wind and Snow in the pines s13

Dinastia Yuan (1271-1368)

Durant la dinastia Yuan, els artistes van començar a expressar més llibertat personal i emocional en les seves obres, influïts per la dominació mongola i el budisme chan (zen).
(Art Museum), recelosos del nou poder, alguns artistes pintaven missatges de resistència com el bambú vinclat pel vent que després es recupera.

Zhao Mengfu (1254-1322): Pintor, cal·lígraf i erudit, va revitalitzar els estils clàssics. La seva obra “Cavalls i Ramader” és un exemple destacat.

Autumn colours on the Quiao and Hue mountains

 

Ni Zan (1301-1374). Membre dels “Quatre Mestres Yuan”, conegut pels seus paisatges senzills i minimalistes, com “Sis senyors”.

Zhu Deron , original Chaos, 1348

Dinastia Ming (1368-1644)

AM 85

La dinastia Ming va veure un renaixement de les tradicions culturals xineses, i la pintura es va caracteritzar per la diversitat d’estils i temes.

Shen Zhou (1427-1509): Fundador de l’Escola Wu o del sud, a l’àrea de Suzhou, mestre del paisatgisme i la pintura de flors i ocells. La seva obra “Poeta a la Muntanya” és un exemple del seu estil contemplatiu.

Qiu Ying (c. 1494-1552): Pintor de l’Escola Zhe,  conegut per les seves obres detallades i coloristes, com “El Jardí dels presseguers” o “l’Emperador Guangwu vorejant un riu”.

Acomiadant-se a Xunyang (sobre un poema de Bai Juyi)

Dai Jin, vida de pescadors, escola Zhe, seguint l’estil de la dinastia Song

Dong Qichan, Escenes de tardor (museu de Shanghai)

Llibres biblioteca: WEN ZHENGMING (1470-1559)

Dinastia Qing (1644-1912)

AM 86 [AM els nous governants manxús, cercant ser acceptats, promouen la tradició.

Shitao (1642-1707): Un dels artistes més innovadors del període, Shitao va defensar la individualitat creativa.

Àlbum “Tornant a casa” al MET

10.000 taques de tinta lletges (10.000 ugly inlblots) [no seria una pintura en concret sinó una idea desenvolupada al seu tractat “Huayu Lu” (畫語錄), on les 10.000 taques de tinta  serien una metàfora de le sinfinites possibilitats de l’expressió artística; fins i tot les, aparentment caòtiques i lletges taques de pintura podien contenir una bellesa profunda.
[Jackson Pollock i Tàpies, els 10.000 objectes del taoisme]

Reminiscences of QinHuai

Bada Shanren (1626-1705), descendent de la família imperial Ming, conegut per les seves pintures de flors, ocells i paisatges, caracteritzades per un estil exagerat i expressiu.

Lang Shining (Giuseppe Castiglione, 1688-1766), un missioner jesuïta italià que va treballar per a la cort Qing, va fusionar les tècniques de pintura xineses i occidentals en obres com “Cents Cavalls“.

Va ser influent el tractat Manual of the Mustard Seed Garden.

Gao Qipei, que `pintava amb les ungles

Llibres biblioteca: GAO FENGHAN (1683-1748), CHENSHUREN (1883-1948), Paisatges de GUILIN. AAVV

Xina moderna

En el segle XX, la pintura xinesa va experimentar una transformació radical amb la influència de l’art occidental i els canvis polítics.

Qi Baishi (1864-1957). Pintor de flors, ocells i paisatges, Qi Baishi és conegut pel seu estil simple però vibrant.

Gambes

Xu Beihong (1895-1953).  Va combinar tècniques occidentals i xineses.


Zhang Daqian (1899-1983),  un dels artistes més influents del segle XX, conegut pels seus paisatges impressionants i la seva tècnica de pintura amb esquitxos.

Paisatge amb taca

Vivint amb tranquilitat

 

Contemporani

Ai Weiwei (n. 1957). Potser l’artista xinès contemporani més conegut internacionalment, Ai Weiwei treballa amb escultura, instal·lacions i activisme polític. Obres com Sunflower Seeds (Tate Modern) han captat l’atenció global. (WK)

Xu Bing (n. 1955). Conegut per les seves obres que juguen amb la llengua i l’escriptura, com Book from the Sky, on crea textos il·legibles amb caràcters inventats.

Zhang Xiaogang (n. 1958) – Conegut per les seves pintures surrealistes i emotives, especialment la sèrie Bloodline, inspirada en les fotos de família de l’era maoista.

Zeng Fanzhi (n. 1964) – Famosa la seva sèrie Mask, que reflecteix la psicologia de la societat xinesa moderna.

Yue Minjun (n. 1962) – Conegut pels seus personatges rient amb expressions grotesques i pel seu estil de realisme cínic.

Liu Xiaodong (n. 1963) – Pintor realista contemporani que captura escenes socials amb un estil expressiu i íntim.

Huang Yong Ping (1954-2019) – Artista d’avantguarda que va barrejar influències occidentals i taoistes, conegut per obres conceptuals de gran escala.

Cal·ligrafia

(DS) La cal·ligrafia xinesa es divideix en cinc estils principals, coneguts com a “els cinc grans estils” (五体, Wǔtǐ).

篆书 (Zhuànshū), Estil de Segell
El més antic, utilitzat principalment en inscripcions en bronze i pedra durant les dinasties Shang i Zhou. Caracteritzat per línies uniformes i formes geomètriques, més decoratiu que funcional.

隶书 (Lìshū), Estil Clerical
Dinastia Han. Línies són més amples i planes, amb un aspecte més estructurat i menys rígid que l’estil de segell. Transició cap a estils més moderns.

楷书 (Kǎishū) – Estil Regular
Dinastia Tang. El més comú i fàcil de llegir, utilitzat en textos formals i impresos. (bon punt de partida per als principiants).
Yan Zhenqing (颜真卿, 709–785), mestre de l’estil regular, conegut per la seva força i solidesa en els traços, “Yan Qinli Stele”.

行书 (Xíngshū) – Estil Semi-Cursiu
Un estil més fluid i ràpid que l’estil regular, però encara llegible, popular entre els erudits i artistes per la seva elegància i expressivitat.

Wang Xizhi (王羲之, 303–361, Tres Regnes), el “savi de la Cal·ligrafia”, autor de “Lantingji Xu” (Prefaci del Pavelló de les Orquídies). Va dominar l’estil semi-cursiu i és un referent per a generacions posteriors.

Mi Fu (米芾, 1051–1107), dinastia Song, conegut pel seu estil semi-cursiu únic i expressiu.

Zhao Mengfu (赵孟頫, 1254–1322). Un cal·lígraf de la dinastia Yuan que va reviure i va perfeccionar estils antics com el regular i el semi-cursiu.

草书 (Cǎoshū) – Estil Cursiu o herbaci
El més abstracte i difícil de llegir, amb traços molt lliures i connectats. Molt apreciat per la seva bellesa artística i expressió emocional.

Zhang Xu (张旭, segle VIII), dinastia Tang, un mestre de l’estil cursiu, conegut per la seva energia i llibertat en els traços.

Escultura

  • L’exèrcit a terracotta (dinastia Qin 221-210 BC 2HAX1 )

Guerrers de Xian (2005)

  • Escultures religioses de Buda. El budisme va arribar a Xina al s1 i acceptat a les dinasties nord i sud (s4-s6) fins a consolidar-se a les dinasties Sui i Tang.
    Escultures monumentals en grutes i muntanyes: Yungang (Datong, Shanxi) – Dinastia Wei del Nord (segles V-VI). Longmen (Luoyang, Henan) – Wei del Nord a Tang (segles V-IX). Mogao (Dunhuang, Gansu) – Han a Yuan (segles IV-XIV). Gran Buda de Leshan, estil més realista i refinat (Sichuan) – Dinastia Tang (segle VIII). A la dinastia Song l’escultura es torna més delicada i espiritual, menys monumental. Dinastia Ming: Temple del Buda de Jade (Xangai).
    [hi ha també les figures dels ferotges guardians de les tombes]

Leshan

Guanyin of the Southern Seas, s11 (dinastia Song)

  • Els guardians dels temples
    Els Quatre Reis Celestials (四大天王 – Sì Dà Tiānwáng), defensen el dharma als quatre punts cardinals. 天王 (Chíguó), est, protegeix la nació, porta un instrument de corda (pipa). 增长天王 (Zēngzhǎng), sud, fa créixer les bones qualitats, espasa. 目天王 (Guǎngmù), Oest, observa i vigila, porta una serp o una torre. 多闻天王 (Duōwén), nord, protegeix la riquesa i el Dharma, porta ombrel·la o estendard.
    Els Reis Nio o Lokapalas (金刚力士 – Jīngāng Lìshì), dues figures musculoses i ferotges, sovint col·locades a banda i banda d’una entrada, A xina conegudes com a Ha i Heng, perquè simbolitzen el so inicial i final de l’univers (com un “AUM” xinès). Un té la boca oberta (Ha, que comença el so), l’altre la té tancada (Heng, que l’acaba).
    Generals celestials (天将 – Tiān Jiàng), que a vegades es confonen amb deïtats daoistes o personatges de la mitologia, apareixen a tombes de nobles o en escultures funeràries com a “defensors de l’ànima contra esperits malignes”.

Els quatre reis celestials, Beihai Park

Lokapalas

  • [La tortuga, al grua, el drac que recordo de les visites als temples]
    La tortuga (龟, “guī”) representa longevitat i estabilitat, un símbol de vida llarga, paciència i resistència a la cultura xinesa; saviesa i coneixement (al “I Ching) està associada amb la predicció del futur i la connexió amb el cel i la terra.
    La grua (鹤, “hè”) representa immortalitat i elevació espiritual, és l’animal sagrat en el taoisme, associat amb els “xian” (immortals) que volen cap als regnes celestials. També noblesa i bones virtuts, la fi del cicle de la reencarnació en el budisme.
    El drac (龙, “lóng”) representa poder celestial i protecció. És el símbol més important de la mitologia xinesa, associat amb la força, la sort i el control sobre l’aigua (pluja, rius i mars). Són guardians dels temples i es creu que allunyen els esperits malignes. En el taoisme, el drac representa el canvi, energia (yang) i el flux de l’univers (“qi”).
    En temples taoistes, aquestes figures simbolitzen l’harmonia entre l’home i la natura, així com els valors de la immortalitat i la saviesa. En els budistes la tortuga i la grua poden representar la longevitat i la transcendència del sofriment, mentre que el drac actua com a protector del Dharma (l’ensenyament budista). En els temples confucianistes, aquests animals recorden virtuts com la perseverança (tortuga), la noblesa (grua) i l’equilibri social (drac). Beijing

Ceràmica

Entre el final de la dinastia Tang el 907 i la consolidació de la dinastia Song el 960, tenim la ceràmica Liao, amb decoracions i esmaltada en verd.

Song
Van promoure al construcció de forns i es van produir grans quantitats de celadó (ceràmica d’un to verdós). Els artistes van emprendre una cerca de la perfecció en la forma i el color [la puresa espiritual]
[resposta del DeepSeek quan li pregunto per ceràmica contemporània després de dir que valoro la Song: És un plaer parlar amb algú que aprecia la bellesa subtil de la ceràmica Song, amb el seu enfocament en la forma, el color del esmalt i la sensació de serenitat.]

(Xian, 2005)

Yuan
Sota la dinastia mongola va seguir la indústria, sobretot a Jingdezhen, a la província de Jiangxi, produint-ne molta per exportar. Característic l’esmaltat de blau sobre blanc.

Ming
Van mirar de tallar les relacions internacionals que havien iniciat els Yuan però va seguir l’exportació però la demanda occidental va fer que continués.

Qin
Els manxús van seguir el patronatge de Jingdezhen. Van intentar controlar l’accés als ports però al demanda occidental de ceràmica i te era enorme. Els gustos occidentals van impulsar decoració més acolorida.

Contemporani

Després de períodes convulsos, molts ceramistes del segle XX es van dedicar a recuperar i reproduir amb màxima fidelitat les tècniques i formes de dinasties glorioses (Song, Ming, Qing).
A partir dels anys 80, amb l’obertura de la Xina, els artistes van començar a utilitzar l’argila no per fer objectes funcionals (gerres, bols), sinó com a mitjà d’expressió artística pura. L’obra es converteix en escultura abstracta o figurativa, sovint amb un fort contingut conceptual i social. Aquí és on el teu interès per la forma troba el seu màxim exponent: la forma deixa de ser funcional per esdevenir narrativa o emocional.
La Desconstrucció i el “Wabi-Sabi” Intencional: Artistes influïts per l’estètica Song (la valoració de l’imperfecte, el subtil) però amb un llenguatge contemporani. Creen peces que semblen erosionades, trencades i reconstruïdes, o que juguen amb textures extremes. És un diàleg postmodern amb la sensibilitat antiga.
Fusió d’Influències Globals: Ja no es treballa només des de la tradició xinesa, sinó que s’absorbeixen corrents de l’art contemporani internacional, del “land art”, del minimalisme o de l’abstracció occidental, creant un híbrid únic.

  • Li Huasheng (n. 1944): Pioner en la ceràmica contemporània. Les seves obres són gestuals, expressives, i juguen amb el destorb i les textures, evitant la perfecció suau.
  • Bai Ming (n. 1965): Un pont perfecte. És un coneixedor profund dels estils tradicionals (esmalts blaus i blancs, formes Song), però les descompon, les repeteix en sèries i introdueix elements geomètrics o grafismes que les allunyen del seu context original. És un imprescindible per a tu.

Artistes Contemporanis Destacats (s. XXI): Liu Jianhua (n. 1962). Ai Weiwei (n. 1957). Liu Baomin (n. 1967. Zheng Ning (n. 1987): Representant d’una generació més jove. Crea formes orgàniques i fluïdes que recorden a coralls, núvols o roques erosionades, amb esmalts de colors suaus i textures que conviden a la contemplació. Té molt de l’esperit Song però és totalment contemporània. Sun Ying (n. 1972).

Esdeveniments clau: La Biennal de Ceràmica de Jingdezhen (la capital histórica de la porcellana) és l’epicentre per veure tendències. També la Fira d’Art de Shanghai o la Documenta de Kassel (on Ai Weiwei ha exposat).

Arts decoratives

Els interiors, mobles

Les dependències d’una llar benestant, un noble o comerciant serien:

  • Sala principal o de recepció (厅 “tīng”): Per rebre visites i ocasions formals.
  • Estudi (书房 “shūfáng”): Espai més privat per a la lectura, escriptura, pintura i música. Reflectia el caràcult cultural del propietari.
  • Dormitoris (卧室 “wòshì”): Sovint amb llits-alcova.
  • Cuina (厨房 “chúfáng”): Normalment separada de l’edifici principal per evitar fums i incendis.
  • Altar dels avantpassats (祠堂 “cítáng” o un racó dedicat): Per al culte familiar.
  • Patis (院子 “yuànzi”): Eren el cor de la llar, proporcionant llum, ventilació i un contacte amb la natura.

Dinastia Tang 618-907)
El Protagonisme de la Plataforma (Kang)
Concepció de l’espai: Espais oberts, amb divisions mitjançant biombos (屏风 “píngfēng”) i cortines. Pocs mobles fixos
Dependències clau: Una gran sala principal multifuncional (recepció, cerimònies, àpats), dormitoris, possibles pavellons annexos per a l’estudi o la música.
Mobiliari: Seien a terra sobre catifes o estores, al voltant de taules baixes. Utilitzaven coixins, bancs baixos o escambells (筌蹄 “quántí”). Encara no ha arribat la caidra que es reservava per a personatges de gran estatus o monjos.
Altres mobles: Arxius-biblioteca de caixes i estants (柜 “guì”), panys de vestir (衣架 “yījià”), taules de te i d’escriptori.

Dinasties Song i Yuan (960-1368)
La Revolució de la Cadira i l’Etiqueta
Concepció de l’espai: Els interiors esdevenen més íntims i especialitzats. Els biombos continuen essent clau, però ara també hi ha panells de fusta i portes amb enteixinat de paper.
Dependències clau: Es diferencia clarament la sala de recepció formal (amb seients alts) dels espais privats (dormitori, estudi). L’estudi del senyor de la casa (书房 “shūfáng”) es converteix en el santuari cultural, amb el seu propi mobiliari (taula d’escriptori, prestatgeria, taulell per a instruments). La cuina solia ser un espai separat.
Mobiliari: Es generalitzen les cadires (椅 “yǐ”), taules altes i armaris. Això canvia completament la postura corporal i l’etiqueta social. Cadires amb respatller de barrots (灯挂椅 “dēngguà yǐ”), cadires amb braços i seient de fusta (四出头官帽椅 “sì chūtóu guānmào yǐ”), tamborets plegables. Fustes de proximitat (alzina, “nanmu”), línies rectes, elegància senzilla. L’estètica Song és de simplicitat refinada i harmonia amb la natura.

Cadires Song

Estudi (Shufang) >> a part

Ming i Qin (1368-1912)

L’Apogeu de la Tradició Clàssica
Concepció de l’espai: Plantes més complexes, amb múltiples patis. Els panells de fusta tallada i les portes amb enteixinat de paper o closca són omnipresents. Apareixen els llits-alcova (拔步床 “bábù chuáng”), una habitació dins l’habitació. A més de les anteriors, poden aparèixer sales específiques per al culte als avantpassats, per al te, o per a les concubines. La diferenciació entre espais masculins i femenins és més marcada.

Yan ji taules i prestatgeries modulars: A la dinastia Song era els erudits i aristòcrates utilitzaven un conjunt de taules rectangulars i triangulars per a banquets i reunions (Yanji) que es podien combinar de múltiples maneres per adaptar-se a diferents ocasions, nombre de convidats i espais. A la dinastia Ming Huang Bosi ho va recopilar i Gē Zhù en va expandir les possibilitats.

Mobiliari: Edat d’Or del moble xinès. Les formes de la dinastia Ming (sobrietat, proporcions perfectes, respecte per la fusta) evolucionen cap a l’ornamentació més complexa de la dinastia Qing. . Materials de luxe: Ús de fustes dures i precioses importades (palissandre “huánghuali”, bosc de roses “zǐtán”), incrustacions de marbre, nacre, laca. Peces emblemàtiques: Llits-alcova, escriptoris amb calaixos amagats, prestatgeries altíssimes (架格 “jiàgé”), taules de centres amb forma de tambor.

Segle XIX i  principis del XX – Influència Occidental i Modernitat
Concepció de l’espai: A les ciutats portuàries (Shanghai, Canton), apareixen les villas d’estil occidental (“shikumen”, edificis amb terrassa) amb habitacions dedicades (menjador, sala d’estar). El “saló” occidental conviu amb l’altar dels avantpassats. Les cuines comencen a modernitzar-se.
Mobiliari: Eclecticisme. Mobles tradicionals xinesos es munten amb sofàs d’estil Art Déco, taules de centre europees i rellotges de paret.
A les grans ciutats, el gas d’enllumenat (després el gas natural o en bombones) va començar a introduir-se a finals del segle XIX i principis del XX.

Segle XX – Actualitat – Globalització i Identitat
La cuina de carbó va anar quedant substituïda per gas ciutat o bombones de butà a les zones aïllades, fins a la instal·lació de gas natural als anys 90. A partir del 2000 es comencen a popularitzar les cuines d’inducció.
Concepció de l’espai: Apartaments i cases d’estil internacional, amb planta oberta. Cuina occidental integrada, lavabos, dormitoris individuals.
Mobiliari: Moble industrial, influència del modernisme escandinau i japonès. Recuperació del Ming minimalista com a icona d’identitat xinesa moderna.

China furniture: mobles a l’estil de diferents dinasties que es poden comprar avui.

Atuells

 

 

Roba

 

objectes i te: Pertanyia al mateix cercle que Wen Zhenheng que va escriure el “Tractat de les coses supèrflues”.

Contemplació de la natura, el sublim en els paisatges

China online Museum

Art in China. LUNAS, CRAIG, China. WETZEL, ALEXANDRA

Viatges 2005, 2010

Posted on

Palau de les heures

Jardins Jardins en un mapa

Construït el 1896 per a l’industrial Josep Gallart que volia competir amb el laberint d’Horta del Marquès d’Alcarràs. Uns jardins molt cuidats, amb traçat geomètric simètric, dues terrasses amb basses i palmeres. (VK)

Galeria

Posted on

Parcs urbans

[esborrany

Catalunya

Barcelona: Parc de la Ciutadella,

Terrassa: Parc de Vallparadís

Espanya

Madrid: Parque del retiro

UK

London: Hyde Park, Regent’s Park (on vaig a córrer cada cop que vaig a Londres), Kew Gardens.

USA

New York: Central Park

Xina

ChengDu,

[consulta a DeepSeek] Parc del Poble de Cultura (文化公园, Wénhuà Gōngyuán) o Parc Huanhuaxi (浣花溪公园). A Chengdu, els jardins públics amb serveis de te són icònics, però el que millor s’ajunta a la teva descripció és:
– Pavellons del te al Parc Huanhuaxi (o als voltants del *Parc del Poble de Cultura*), on es practica el “cháguǎn” (茶馆), la tradició de prendre te amb aigua calenta il·limitada. Pagues per un bol o tassa de te (ex: te de jasmin o Mengding ganlu), i els cambrers passaven amb termos d’aigua calenta (*”rèshuǐpíng”*) per omplir-la tantes vegades com volguessis. Ambient: Gent local jugant a mahjong, llegint diaris, o escoltant òpera Sichuanesa.

Posted on

Jardins de la Fontaine. Nîmes

Jardins Jardins en un mapa

Iniciades unes obres per proveir d’aigua a la ciutat, es decideix fer uns jardins que posin en valor les restes romanes i santuari ja existents. (WK)

[Als jardins a la francesa s’hi afegiran grutes

Posted on

Jardines del Palacio de la Granja de San Ildefonso

Jardins Jardins en un mapa

Construït per encàrrec de Felip V seguint la idea de Versailles del seu avi Lluís XIV de França. Els jardins van ser dissenyats perRené Carlier seguint Le Nôtre. (VK) “Va aprofitar les pendents naturals dels pujols per aconseguir la perspectiva visual i per obtenir l’energia per fer brollar l’aigua de cadascuna de les vint-i-sis fontanes monumentals que decoren el parc. Les fonts estan inspirades en la mitologia clàssica.

Visitat el 1996 durant un viatge a Castella. Vídeo

Posted on

Fansworth House

Galeria

Notes visita 27/10/2024:

Edith Fansworth era de bona família, va estudiar per ser concertista de violí però va acabar dedicant-se a la medecina fent tractaments avançats de ronyó. Va trobar el prat prop del riu Fox i va comprar uns quants acres al coronel McCormick (n’havia vist la mansió a GoldCoast). Va conèixer Mies i li va encarregar la casa que havia de tenir un cost de 40.000$, un preu molt elevat per l’època. Van ser amics un temps però quan els costos es van disparar fins a 70.000$ es van barallar i van anar a judici. Edith hi va viure uns anys, però la casa va tenir alguns problemes de goteres, i a més, ella que aspirava a la intimitat privada amb la naturalesa, a tocar el violí, a llegir poesia, es trobava tot d’intrusos que, atrets per la celebritat de la construcció, s’apropaven a fer-hi fotos. Al final es va vendre la casa i se’n va anar a viure a Itàlia. La va comprar Lord Palumbo, que la va restaurar i van encarregar els mobles, que el projecte inicial de Mies havia deixat inacabat, al seu nét, també arquitecte. Ara pertany al NationalTrust.

Des de l’entrada, caminem uns 700m a través del bosc, que està preciós ara a la tardor, fins que arribem prop de la casa on John ens farà una explicació. Només la contemplació de les proporcions des de fora ja aporta una pau. Està elevada de terra exactament 5’3” (no he acabat d’entendre la raó de Mies). Sí que és cert que l’atenció al més mínim detall va ser exhaustiva. Per exemple, per fer la base de bigues d’acer feien falta primer unes soldadures estructurals i després unes altres decoratives. Per la cuina va encarregar el taulell d’acer inoxidable més llarg que s’havia fet mai. Si havia dedicat 2.000 hores a projectar un edifici d’oficines, en dedicaria 5.000 a pensar la casa. La casa estava elevada pel fet d’estar construïda en una zona inundable, amb el riu a uns 30m. Això fa que sembli flotar en l’aire enmig de la natura. És bàsicament, una capsa de vidre. Per les proporcions de l’edifici, el cantilever i la terrassa, recorda el pavelló de Barcelona. John ens explica que la sensibilitat per l’acabat de les superfícies, en particular el marbre, és perquè seva família eren picapedrers. La casa està pensada per a una sola persona. Si de fora és una capsa, de dins, amb totes les parets de vidre, és un seguit de marcs a la naturalesa que l’envolta. Al centre un paral·lelpíped allargat, amb la cuina a un costat, i la sala a l’altre. A l’entrada W hi ha una taula de despatx i el menjador. Un lavabo de convidats amaga una porta que du a la maquinària de tuberies de la casa, que així no es veu. La teulada de fora sembla plana però en realitat té pendent i recull l’aigua al centre, de manera que a fora no hi ha cap desaigüe. A l’altre extrem un moble separa el llit. A un costat hi té l’equip de música i a l’altre l’armari. Extraordinari, perfecte. I el dia de tardor que hem tingut ho ressaltava.

Notes 2

La casa Fansworth és potser l’espai més fascinant que he visitat mai. Edith Fansworth, una metgessa de prestigi, d’una família amb diners, que a més tocava el violí i llegia poesia, la va encarregar a Mies Van der Rohe el 1945. De fora, com una capsa de vidre flotant enmig del bosc, de dins, tot finestra emmarcant la natura del voltant, sense cap obstacle, sense parets. És un espai pensat per a una sola persona, un refugi de cap de setmana. Al centre hi ha un mòdul amb els dos lavabos i al centre la maquinària de la casa ( les tuberies de lavabo, cuina, connexions elèctriques, queden amagades a l’interior i s’hi accedeix per una porta amagada al lavabo de convidats). A un costat la cuina i a l’altre la sala d’estar. A un extrem u perpendicular, un armari de roba i a l’altre costat, moble de música. El sostre sembla pla però en realitat té pendent cap al centre on es recull l’aigua que baixa per l’interior de manera que no es veu cap desaigüe. La “maquinària de la casa,. L’atenció al detall de Mies va ser extraordinària, el guia ens explicava que si per un gratacels d’oficines hi dedicava unes 2.000 hores, es calcula que en va dedicar 5.000 a dissenyar la casa Fansworth. La màxima simplicitat requereix un esforç immens. El guia ens explicava que Mies venia d’una família de picapedrers, que tallava lloses per als cementiris, entre altres coses. Això explicaria l’atenció a les textures i a la qualitat dels materials. Per la casa Fansworth va fer venir marbre travertino de Roma.

Cap el 1950 una casa costava uns 10.000$ i si estava al barri més prestigiós de Chicago podia arribar als 20.000$. Mies li va dir a Edith Fansworth que li podia fer la casa per uns 40.000$ però després els costos es van disparar i volia cobrar-li 70.000$. Havien estat amics però això va fer que es barallessin i van anar a judici. A més, Edith volia privacitat i trobar-se sola enmig de la natura però la casa aviat va agafar fama i venia gent que saltava la tanca per fer fotos i dibuixar-la. El 1972 es va vendre la casa a Lord Palumbo i es va retirar a una villa prop de Florència. Lord Palumbo va invertir una fortuna en restaurar-la i va encarregar els mobles que veiem ara al net de Mies, Dirk Lohan, ja que Edith hi havia portat uns que ja tenia, no mobles de Mies van der Rohe.
Això fa reflexionar sobre com n’és de difícil arribar a una perfecta pau d’esperit i harmonia i que potser hem d’acceptar la imperfecció.

Cases que he visitat  Llocs on m’agradaria haver viscut

Posted on

Jardins de mar i murtra

Jardins Jardins en un mapa

Karl Faust comprà unes finques de vinya perdudes per la fil·loxera, el 1921 s’hi fa construir una casa per l’arquitecte noucentista Josep Goday i el 1924 es retira de l’empresa i es dedica a la creació del jardí botànic, important espècies de diferents llocs del món. Treballs interromputs per la guerra civil. El 1936 es construeix el templet de Linné, també de Josep Goday. Faust coneix i ajuda Ramon Margalef. Té elements paisatgístics com les pèrgoles o l’escalinata amb xiprers que du al templet. Molt cuidat.

 

Galeria

Posted on

Jardins de Cap Roig

Jardins Jardins en un mapa

Creat pel matrimoni de Nicolau Woevodsky i Dorothy Webster el 1927.  Vint hectàrees amb 800 espècies mediterrànies i cactus. Ara pertanyen a la Fundació la Caixa i estan cuidats impecablement. El jardí mediterrani és modèlic perquè amb les plantes pròpies d’aquí ben podades, brucs i sobretot, llentiscle, aconsegueix un paisatge autèntic i endreçat. Hi ha diverses escultures notables, entre elles, la de Quim Domene inspirada en el poema de Salvat-Papasseït, “La casa que vull”. Des del “castell” que ara té un auditori on s’hi fan festivals, una sèrie de terrasses van acompanyant el desnivell, Monges, Bassin, enamorats. Després un camí llarg amb un mur de pedra, el jardí del coronel, molt acolorit i una zona de lectura, el jardí de la Dorothy, amb butaques i tauletes, i l’aigua que brolla a prop. Pensava que era una llàstima que no hagués portat res per llegir quan en un armari hi vaig trobar una antologia de poesia catalana, una de Salvat-Papasseit i el Rem del 34 de Joaquim Ruyra. Més avall el jardí acull una col·lecció de cactus i té un mirador des d’on es veuen les illes Formigues. 

Galeria

Posted on

Parc Samà

Jardins  Jardins en un mapa

Construit el 1881 per Salvador Samà i Torrens (1861-1933), marquès de Marianao, hereu d’una família catalana establerta a Cuba que s’havia enriquit gràcies al tràfic d’esclaus.
El jardí el realitzà el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, autor del Parc de la Ciutadella, que comptà possiblement amb l’ajut d’Antoni Gaudí, que aleshores era el seu deixeble. El marquès hi va fer un petit zoo amb espècies de tot el món. És un jardí romàntic amb senderons laberíntics que envolten parterres de gespa i arbres i plantes exòtiques. Té un estany amb tres illes artificials, amb una gruta al centre.

Té un còpia d’un Hèrcules Farnese.

Galeria

Posted on

Terrasses imaginàries: 10 jardins

Vaig pensar la terrassa com a tres Tangrams corresponents a 6 micropaisatges: el bosc de Solius i els camps. L’aigua amb bambús i arbre de ribera i un jardí geomètric. Un hort i la vegetació de sorra. Hi ha un espai cobert i es pot donar la volta caminant. Quan s’entra no es veu de cop tot el conjunt, fent l’efecte que  sigui més gran. Al començament encara podia moure els contenidors però després les rodes es van fer malbé. Vaig afegir 2 tangrams dedicats a paisatges de molsa i coníferes i després uns bonsais amb peces de ceràmica de la Mercè Rius.

Una configuració amb tots els contenidors junts deixant el màxim d’espai.

Una altra possibilitat:

Castellar
El jardí de Castellar era d’una mida molt semblant a la terrassa d’Aymà. Recollint idees del llibre “Diseño de jardines” de Herwig i Stehling, tenia una pèrgola que li aportava intimitat sense aixecar una paret, un menjador, un paisatge amb una muntanyeta i un xiprer, i un saló.

El jardí secret
Al Palazzo Te de Mantova, una gran palau amb patis i jardins extensos, Luis Gonzaga va voler crear un espai més íntim, el seu Giardino segreto, amb una gruta, una sala i un petit jardí d’unes mides similars a les de la terrassa.

Laberint
Recordo els laberints de Villandry, i al jardí d’Horta. En  anglès es distingeix entre “maze“, on hi jha bifurcacions amb camins que no porten enlloc, i “labyrinth“,  on hi ha un únic recorregut però que no va directament al destí sinó que fa moltes giragonses. Pot simbolitzar una peregrinació a la ciutat santa del cel, com el la catedral de Chartres. Aquest està inspirat en un mosaic del Palazzo Te.

Jardí zen
Alguns dels que vam veure a Japó el 2006 tenien una mida semblant a la terrassa. A la Saline Royal (2024) també n’havien realitzat un. Hi hauria una galeria de fusta fosca, el jardí de pedres i una zona de molsa.

Teatre d’aigua
Després del Serapium, l’espai més fascinant de Villa Hadriana és el “Teatro Maritimo” un espai tancat que de fora no s’anticipa i que en entrar hi ha una columnata circular envoltant una bassa amb una illa al mig. Hi ha “illes” semblants als jardins de Boboli, aquesta molt  més gran amb tarongers i llimoners, a Villa Lante, i l’île d’amour al jardí romàntic de Chantilly. Als jardins d’indians com el Parc Samà, o el Parc de Can Solei i Ca l’Arnús a Badalona també proposen illes en estanys artificials.

Hort
L’Hortus conclusus de l’edat mitjana era un jardí tancat, a vegades dedicat al lleure, a vegades dedicat a conrear hortalisses. L’hort ordenat geomètricament va ser reconstruït de manera genial a Villandry.

Jardí natural
El jardí anglès del segle XVIII va transformar les extensions dels voltants de les mansions en paisatges que evocaven una naturalesa ideal. A Hidcote Manor, a primers del sXX  es va mantenir la mateixa idea en espais més reduïts. A vegades l’única intervenció consistia a segar un camí enmig de les herbes salvatges. Aquí traçaríem un sender fins a un banc, amb el mateix pi que tinc ara a un costat.

Posted on

Escultura antiga

notes + galeries de fotos extra

 

Hèrcules Farnese  Galeria

El vaig veure el 2018 a Nàpols, Museo Archeologico Nazionale. El 2024 vaig reconèixer les còpies a Versailles i Vaux le Vicomte, daurat, dominant el final de la perspectiva al castell. (i una petita i imperfecta còpia al Parc Samà)

Heracles “descansa recolzant-se a la clava (el seu bastó) a manera de crossa; damunt la clava hi ha pell del lleó de Nemea, mort per Hèracles en un dels seus treballs. Amb la mà dreta, darrere l’esquena, l’heroi aguanta les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, que li asseguraran la vida eterna. Però en la figura es representa el cansament de l’home. La massissa musculatura fa la impressió d’una potència exhausta.”
Una còpia romana del sIII d’un original de Lisip (390-300) que es va trobar el 1546 a les termes de Caracal·la i va passar a la col·lecció d’Alexandre Farnese.

El braç esquerre recolzat a la clava damunt d’una roca, el braç dret darrere, sostenint les pomes de les Hespèrides. Una figura poderosa i feixuga, la cama esquerre avançada, tot el cos descansant sobre la clava, inclinat endavant també. No és un Apol·lo o un Hermes esvelt. Un pit ample, unes espatlles poderoses, unes cames fortes. Potser com un jugador de rugby. Vist de darrere, potser els malucs més expressius de la història de l’art, seguint la inclinació de les cames.

Corredors de la Villa dei papiri  Galeria

Bronzes de dos corredors procedents de la Villa dei papiri, vistos al Museo archeologico nazionale el 2018. Es tractaria d’una còpia d’un original grec del sIV BCE de l’escola de Lisip.
Semblen dos adolescents molt joves. Els dos en una postura similar, la cama esquerre endavant, el cops inclinat. El que està més al fons mira una mica més cap a l’esquerra.

El tors del Belvedere

Vist el 2022 al Museo Pio Clementino al vaticà. Es creu que estracta d’una còpia d’un original de principis del sII BCE.

Una figura asseguda sobre la pell d’un animal. Si estractés d’un lleó seria Heracles i el lleó de Nemea, o potser Àiax, sobre una pantera, contemplant el suïcidi. Va ser admirat per Michelangelo i Raffaello. Una llegenda deia que el papa Juli Ii hauria demanat a Michelàngel de completar-la i aquest hauria refusat.

Laocoont i els seus fills    Galeria

Datada al  s.I CE, signada per Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes, realitzada en marbre blanc. Museu del vaticà, 2024.
Apol·lo envia unes serps marines a estrangular el sacerdot troià i els seus fills (La guerra de Troia) . Volia advertir de l’engany del cavall. ( anàlisi de la contradicció entre l’expressió de les celles i el front)

Galeries    Escultura clàssica

Posted on

Giverny

Jardins Jardins en un mapa

El 1883 Monet s’instal·la a Giverny comprant una casa amb un jardí d’una hectàrea (100×100 m).  Va fer tallar una avinguda de pins i va crear un jardí amb diferents parterres a diferents alçades i colors. L’avinguda tindria arcs metàl·lics on s’enfilen rosers. Va desenvolupar una passió per les plantes, buscant espècies rares i atractives gastant-hi tot el que podia.

El 1893 va comprar un terreny adjacent que estava travessat per un rierol. Va eixamplar-lo per fer un petit estany ple de corbes i assimetries, inspirat pels jardins japonesos que coneixia de làmines que col·leccionava. Va fer construir un pont japonès.

Claude Monet va arribar a pintar fins a 250 quadres dels nenúfars del seu jardí

Visitat el 1999 amb la família i l’Oriol.

 

Posted on

Jardins de Santa Clotilde

Jardins Jardins en un mapa

El Marquès de Roviralta, casat amb Clotilde, influit pels jardins renaixentistes va encarregar el projecte a Nicolau Rubió i Tudurí. Es van començar a construir el 1919. El 1927 Clotilde va morir i les obres es van aturar, reprenent-se el 1929. Es van acabar després de la guerra civil. [Consisteixen en una sèrie de corredors amb xiprers, alguns dels quals tenen vistes al mar. Als graons de les escales hi ha una línia d’heura i sembla una cascada. Algunes escultures d’inspiració clàssica. Amb una llum com la d’avui, el verd clar de la gespa contrasta ambv el verd fosc dels fins, el blau clar del cel i el fosc del mar. Estan ben mantinguts. (18/06/2024)

Galeria

Posted on

Abadia de Melk

Jardins Jardins en un mapa

Entre 1702 i 1736 es va construir l’actual abadia barroca, sobre un monestir benedictí que es remuntava al 12.  La seva biblioteca tenia una gran col·lecció de manuscrits. AL s18 va ser un centre de la il·lustració i fins i tot tenia una llotja masònica.

El 2000 es van recrear una sèrie de jardins, inspirant-se en l’estil barroc i els jardins anglesos:

  • El Cabinet Clairvoyée al NW
  • El jardí del paradís al sud (amb la inscripció “Paradies ist in uns”)
  • El jardí Walafrid Strabo Garden i el jardí mediterrani.
  • El camí de Sant Benet amb textos per meditar
  • La bassa amb jardí oriental al NE i til·lers de 250 anys

1. Entrance and Exit.
2. Baroque Map of the Abbey and the Abbey Park
3. Laurus Edelbacher “The Father, the Son and the Holy Spirit”
4. Baroque Garden Pavilion
5. Cabinet Clairvoyée
6. St. Benedict’s Path
7. Jardin Oriental – Asian Wooden Pavilion
8. Baroque Water Reservoir – Christian Philipp Müller “The New World”
9. Neo-Baroque Round Pavilion
10. Miguel Horn “Kissing Monkeys”
11. Gor Chahal “Beyond the Horizon”
12. Hans Hoffer “Talking Stones – The Story of Creation”
13. Paradise Garden – “Walahfrid Strabo Garden”
14. Jardin Méditerranéen
15. Campfire Circle – Miguel Horn “The Fire Devils”
16. Ingrid Kralovec “The Ravens Landed in the Abbey Garden”
17. Commemorative Board – The vanished St. Steven’s Church
18. Panoramic Terrace – Northern Bastion, Special Exhibition
19. Shop

Galeria

48.2284, 15.3318

Posted on

Schloss Charlottenburg

Jardins Jardins en un mapa

Schloss Charlottenburg va ser la residència d’estiu dels reis de Prússia de 1701 a 1888. El jardí a la francesa va ser traçat per  1697 von Siméon Godeau el 1697 i el 1819 Peter Joseph Lenné va fer el jardí anglès. Mausoleu per la reina Louise de 1810.

Galeria

Posted on

Palazzo Te

Jardins Jardins en un mapa

La residència d’estiu de Luis Gonzaga II, fill d’Isabella d’Este, edificada el 1535, un conjunt de dependències al voltant d’un pati, ricament decorades amb frescs de Giulio Romano amb temes mitològics, cavalls, la sala mig eròtica dels amors de Cupid i Psique (que també vaig veure a Chantilly) i l’extraordinària gigantomàquia, amb els déus derrotant els titans. Un segon espai obert, que acaba amb un semicercle. A la dreta hi ha el Giardino segreto, un espai més íntim en gran residència (com el Santuario de Chantilly).

Galeria

 

Posted on

Villa Hadriana

Jardins Jardins en un mapa

I visito la Villa Hadriana, el retir de l’emperador a Tibur (avui Tivoli), construïda entre 120 i 130. Em fixo en la manera de posar els maons dels romans, en diagonal. La bassa del Pecile reflecteix els magnífics xiprers i el cel blau. La sala on hi ha set [absis] que potser corresponien als set savis de Grècia [segons el Protàgores de Plató]. El teatre marítim, un bassa circular dins d’un recinte i al centre una illa -té un poder simbòlic-. L’Hospital, que era on s’allotjaven els hospiti, els hostes, amb els mosaics força intactes. Dependències i termes. L’espai del Serapeum, amb les arcades, l’escultura del guerrer, un cocodril. Un museu amb escultures, la roca amb vistes. Vaig tornant pel laberint de runes, la Piazza d’Oro, el temple de Venus. A prop hi hauria d’haver el teatre grec però no hi ha manera d’arribar-hi. El trobaré a la sortida.

Galeria

 

Posted on

Villa d’Este

Jardins Jardins en un mapa

Feta construir pel cardenal Ippolito II d’Este (1509–1572), 1560-1570, net del Papa Alexandre VI, fill de Lucrezia Borgia, una família rica i patrocinadora de les arts i els estudiosos. La Villa té diverses estances amb frescos. El pendent s’organitza en una successió de terrasses i fonts. Per tot arreu se sent l’aigua com baixa. Les he anat resseguint amb tota la calma. Al primer nivell, El bicchierone de Bernini. després la font de l’oval a la dreta, es podia passar rera la cascdsa, la font de la Rometta simbolitzant Roma a l’esquerra. La font del Drac, en restauració i tot seguit, al llarg de la següent terrassa, la meravella de les Cento fontane (en realitat, 300 brolladors). Al següent nivell hi ha dues amples basses (Le Peschiere) que ofereixen la perspectiva necessària per les espectaculars fonts de Neptú i de l’orgue, amb les grans brolladors projectant, les basses en perspectiva a les fonts de Neptú i de l’orgue. Queda un jardí de boixos i xiprers i la font de la natura, simbolitzada per una dona de molts pits [una deïtat oriental?].
Reflexionava sobre els temes dels jardins. A Europa tots es basen en la mitologia grega, potser algun en els sants cristians, però tots aquests cardenals preferien temes grecs. Quins altres? Japonesos i xinesos valoren les pedres i arbres que transmeten la diversitat de la natura. A Orient podríem fer jardins amb els mites egipcis -de fet a la Vil·la Hadriana hi ha un Serapium, pel déu metge egipci-, i potser els assiris o babilonis.

Galeria

 

 

Posted on

Saline Royal. Arc-et-Senans

Jardins Jardins en un mapa

Recinte d’una fàbrica de sal dissenyat per Claude Nicholas Ledoux  (llibre) el 1775 que havia de formar part del projecte de ciutat ideal de Chaux. Com Boullée, aquest arquitecte té una idea racional i utòpica de l’arquitectura, arribant a concebre una ciutat ideal amb edificis dedicats als valors que contribuirien a la millora moral dels ciutadans.

A començaments del s20 el sistema de producció era obsolet i el complex va quedar abandonat fins que el 1982 va ser rehabilitat com a espai museístic i incorporat al patrimoni de la UNESCO. A llarg del cercle s’hi han creat alguns petits jardins contemporanis. Molts d’ells estan en mal estat de manteniment però alguns com el zen, criptògames i el blau del cel tenen molt interès.

Galeria

Posted on

Villa Lante

Jardins Jardins en un mapa

Sóc el primer visitant del jardí i tinc la sort que no hi ha ningú. Un encàrrec del cardenal Gambara atribuit a Jacopo Barozzi de Vignola cap el 1560. No és gaire gran però la sensació de moure’s entre verd i el so de l’aigua és màgic. Un dels jardins que més m’han agradat. Al llarg del pendent s’hi disposen fins a sis fonts. Primer una àmplia terrassa de boix podat amb una font quadrada i 4 mori, després un cercle amb 70 brolladors i uns massissos de flors, una gran taula de pedra amb la font dels gegants, la cadena d’aigua, un canal que la fa baixar des de la font dels dofins i al començament, una bassa amb gruta que simbolitza la pluja o el diluvi, on comença l’aigua a la natura que acabarà al quadrat ordenat de baix de tot. Una meravella absoluta. En una de les loggias hi ha pintat un mapa del jardí.

Galeria

 

Posted on

Sacro Bosco

Jardins Jardins en un mapa

Una fantasia del príncep Vicino Orsino, amb disseny atribuit a Pirro Ligorio, i escultures de Simone Moschino. Algunes es van realitzar a partir de les roques que hi havia al bosc [com es podria fer a Solius].

Salvador Dalí va quedar fascinat pel parc i va fer un curt film sobre ell, cosa que en va afavorir la restauració. També Jean Cocteau. No hi ha un pla racional sinó el desig de sorprendre “sfogare il core”, alliberar el cor. Potser té a veure amb la Hypnerotomachia Poliphili.

La boca de Plutó, amb la inscripció “Ogni pensiero vola”. Hercules i Caco. Una tortuga, una balena, Pegasus, la casa pendente (“mi gira la testa, e mi giro per mio conte. Non è simpatico), un drac, un elefant d’Hannibal atrapant un legionari, una nimfa dormint, la fúria, l’equidna, Persèfone, el ca Cerber, el temple de l’eternitat, dedicat a Giulia Farnese, la dona del príncep.

Galeria

Posted on

Giardino de Boboli

Jardins Jardins en un mapa

Un dels primers jardins italians, comanat pels Medici a mitjan s16, davant del Palazzo Pitti elevant-se fins a donar una vista sobre la ciutat. [Ordena el desnivell de dos turons en dues perspectives, amb vistes sobre la ciutat.] El van dissenyar, primer Niccolò Tribolo, després Bartolomeo Ammanati i Giorgio Vasari. Bernardo Buontalenti en va fer les escultures.

El primer eix parteix d’un amfiteatre fins a la font de Neptú. Es pot pujar directament o amb rampes laterals menys inclinades.
El segon eix fou obra de Giulio Parigi, amb un corredor de xiprers que acaba en l’Isolotto (1618)  una bassa al mig de la qual hi ha com una illa ideal ambb tarongers i llimoners en grans testos.

Galeria

Posted on

Parco Mediceo di Pratolino.

Jardins Jardins en un mapa

El 1560 Francesco de Medici va comprar la propietat. Hi va construir una esplèndida villa amb un gran jardí. En morir la propietat va quedar abandonada. El 1872 la va adquirir el príncep rus Demidoff.

D’aquella època en queda l’anomenat Colosso dell’Apennino, de Giambologna (1579), un gegant que representa les muntanyes dels Apenins, un gegant d’onze metres, agenollat que, sembla esclafar el cap d’un monstre.

Galeria

 

Posted on

Château de Vullierens. Jardins des Iris

Jardins Jardins en un mapa

Antiga fortalesa medieval, el castell data del 1692.  El s20 Doreen Bovet va crear els jardins d’Iris, 50.000 exemplars de 400 espècies. A l’entrada hi ha un anomenat “jardí secret”. Tot es ple d’escultures modernes notables, especialment el Bing Bang, una esfera de centenars de tubs units que en deixar-la anar oscil·la com si fos una explosió. Un laberint de fustes. Al final d’una avinguda de jacints de bosc hi ha el “roi Lézard”, un recorregut pel bosc amb escultures de follets per estimular la consciència pel medi ambient. web

Galeria

Posted on

Chateau Vaux le Vicomte

Jardins Jardins en un mapa

Construit entre 1668 i 1661 per al Superintendent de finances del rei, Nicolas Fouquet, Le Vau arquitecte, Le Brun pintor i decorador i Le Nôtre pels jardins. Vatel com a maître d’Hotel, considerat un dels fundadors de la gran cuina francesa, uns anys després es suicidaria a Chantilly per no servir el plat de peix a temps en un banquet amb 2000 convidats.
Té unes proporcions harmonioses. La sala oval és elegantíssima. S’obre una gran perspectiva que baixa fins al riu i després puja pel bosc fins a una estàtua daurada de l’Hercules Farnese. A dos basses el castell es reflecteix perfectament.
Un intendent ric, un rei pobre, un Colbert que pretenia el lloc de Fouquet van fer que després d’una ostentosa festa el 17 d’agost de 1661, que narra Lafontaine fos arrestat i condemnat. Però Louis XIV reclutaria el mateix equip per començar Versailles.

Galeria

Posted on

Chateau Chantilly

Jardins Jardins en un mapa

Sobre un edifici de 1560 d’Anne de Montmorency, passarà a Louis II de Bourbon, prince de Condé, gran estratega en la guerra dels 30 anys. l castell rebrà Louis XIV, s’hi representaran obres de Molière, i Vatel, que n’era maître d’hotel després d’haver-ho estat a Vaux le Vicomte, se suicidarà tement que el peix no seria servit a temps. arrasat durant la revolució i reconstruit per Henri d’Orleans, Duc d’Aumale que aplegarà una col·lecció d’obres d’art i una biblioteca impressionant. Hi ha les tres Gràcies de Raphael, una galeria amb vitralls il·lustrant la història de Cupid i Psique, i in espai reduit on hi tenia les obres que més apreciava, el “Santuario”.
Jardins formals d’André Le Nôtre (1680?) amb un eix que no està centrat al castell i bassins molt grans en proporcions.
Jardí anglo-chinois, de 1773, per l’arquitecte Jean-François Leroy, amb set casetes d’aspecte rústic. Inspiraran el petit Trianon de Maria Antonieta a Versailles.
Jardí anglès dissenyat per Victor Dubois el 1817, amb elements romàntics com l’île d’Amour i el Temple de Vénus.

Galeria

Posted on

Chateu Chenonceau

Jardins Jardins en un mapa

Acabat de construir el 1560, el 1570 es completa la galeria pont sobre el riu Cher per l’arquitecte Philibert de l’Orme.
Francis I va requisar el castell als seus propietaris, per deutes pendents. El seu fill Henri II el va regalar a la seva maîtresse Diane de Poitiers. Va ser ella qui va encarregar la construcció del pont i uns primers jardins. A la mort del rei, la seva vídua Caterina de Médicis va reclamar el castell, forçant Diana a intercanviar-lo per un altre. Henri III va ser assassinat per un catòlic fanàtic i la seva vídua Louise de Lorraine s’hi quedà reclosa. Henri IV el va regalar a la seva amant Gabrielle d’Estrées. El 1733 el compra Claude Dupin. La seva esposa Louise era una dona culta que tindrà un saló on rebrà gent com Voltaire, Montesquieu,  Buffon, tindrà com a tuor del seu fill a Jean-Jacques Rousseau que començarà a escriure l’Émile at Chenonceau.
Després serà comprat per diversos industrials i des del 1913 pertany a la família Menier, fabricants de xocolata. El 1951 serà restaurat.

[Primera visita el 199X?.
2024: D’entrada el jardí de plantes medicinals és un pàl·lid reflex de Villandry. Però el conjunt és força interessant. Hi ha un jardí molt bonic dissenyat per Russell Page el 1952. Hi ha dos jardins geomètrics dedicats a Diane de Poitiers i Caterina de Medicis. M’encanta la cuina, i el que és una meravella són tots els arranjaments florals que hi ha als corredors i estances.

Galeria

Posted on

Jardins de Versailles

Jardins Jardins en un mapa

Louis XIV va encarregar-ne la construcció a Le Vau i Le Nôtre després de la cèlebre festa del 17/8/1661 de 167 a Vaux Le Vicomte, en uns terrenys de caça que havia establert Louis XIII. EL palau serà acabat per Mansart. S’hi va instal·lar i es va convertir en la capital de França. Així van seguir Louis XV i Louis XVI. Amb la revolució la capital tornaria a Paris. No serà restaurat fins 1830.

Le Nôtre va dissenyar una gran perspectiva est-oest. Després hi anà afegint “bosquets”, sales a l’aire lliure: Bosquet du Marais el 1670, Bosquet du Théâtre d’Eau, Île du Roi and Miroir d’Eau, Salle des Festins, Bosquet des Trois Fontaines, Le the Labyrinthe el 1671, Bosquet de l’Arc de Triomphe el 1672; Bosquet de la Renommée (Bosquet des Dômes), Bosquet de l’Encélade el 1675.

Galeria

[Visita 199X?
2024: El seu geni era, donat un bosc, trobar el traçat geomètric més proper a la natura i després sorprendre el visitant amb salons inesperats.

La Font d’Apol·lo, el Jardin du Roi, amb arbres monumentals, Bassin du Miroir, que tenia músic ai brolladors d’aigua funcionant (l’anterior no), l’íntim Salle des marroniers, el Bosquet de la Colonnade, un espai magníficament arbitrari, com una invitació a meditar sobre l’ordre de l’univers. Bosquet de la Girandole. Els altres 4 a la banda nord: B.Obelisque, Encelade, una pèrgola amb un gegant, i Dôme, cercle amb estàtues. B. Etoile, una gran extensió sense projecte i el Dauphin. En dues avingudes hi ha uns bassins amb escultures daurades i detalls de colors dedicades a Saturn, Flora, Bacchus i Ceres. Següents 4: el delicat bosquet de la Reine i la magnífica sala de ball, elíptica, amb una font dalt de qual es posaven els músics. Els fantàstics bains d’Apollon que mostren els cavalls del sol reposant en una gruta artificial. Teatre de l’eau, un jardí modern fet de fa poc que sembla més rutinari . Al nord queda al gran Bassin de Neptú, que ha engegat els brolladors, i una avinguda que du al catell. A un costat el b.Arc de Triomphe que no té cap arc sinó una escultura representant la glòria de França. B.des Trois Fontaines, molt bonic. Entre els dos, una avinguda que du al castell. Entre les moltes escultures n’hi ha quatre que representen els quatre temperaments. A dalt hi ha dues basses que evoquen els principals rius de França.

M’adono que això és el que jo pretenia fer a Solius amb la placeta dels vents, un caminet enmig dels brucs que de sobte arriba a un espai obert amagat.

 

 

 

geo data

ta1

ty1

 

Posted on

Jardins de Villandry

Jardins Jardins en un mapa

Castell i jardins des del renaixement, el que trobem avui és obra de l’espanyol Joachim Carvalho, d’origen portuguès, nascut a Extremadura, metge brillant casat amb una rica hereva americana que li permetrà comprar i recrear uns jardins renaixentistes el 1902. Belvedere, els quadrats de topiaria del jardí de l’amor, la música, els jardins de l’aigua i del sol, el laberint, le jardin des Simples amb plantes medicinals, els 9 quadrats geomètrics de potager impecable, amb els enciams de diferents colors, que suggereixen que el món podria ser ordenat i bell. Van rotant per no esgotar el terra (guaret) i per combinar els colors.

Galeria

Villandry 1994

Posted on

Jardins de Marqueyssac

Jardins Jardins en un mapa

En mans de la mateixa família des de 1692. Suposo que deuria començar com a punt defensiu dalt d’un massís calcari de la Dordogne, bosc de pins, alzines, roures i boixos. Cap el 1860 Julien de Cerval traça fins a 5 km de camins i ajusta alguns boixos. I davant del castell en planta milers per crear “le chaos des buis” que ara ens fascina, com si nedessin entre unes onades vegetals immobilitzades. Hi ha un laberint per a nens.

Galeria

Posted on

Jardins botànics

Jardins Jardins en un mapa

BOLOGNA Orto Botanico, 1568

LONDRES, Chelsea Physic Garden 1673

Establert el 1673 com a jardí de plantes medicinals per la Worshipful Society of Apothecaries. Obert al públic el 1983.

Web, Galeria

1853 Botanischer Garten Linz. Visitat el 2004 durant el viatge al Donau. Jardí fundat el 1853.

BLANES 1945 Jardí botànic Pinya de Rosa.

Hi començà plantant cactus l’enginyer  Fernando Rivière de Caralt diferents cactus i avui la col·lecció en té 7000 varietats. una col·lecció molt notable de suculentes però paisatgísticament no té tant d’interès. M’ha recordat els senecios del Kilimanjaro i els arbres de Joshua Tree NP. Uns altres eren com unes columnes. Els antics vivers estan en ruïnes, aquest jardí havia conegut millors dies. Galeria

BARCELONA

Jardins Costa i Llobera. Montjuic.  1970. Projecte conjunt de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor i del mestre de l’escola de jardineria, tècnic i especialista en plantes crasses, Joan Pañella.

Antic jardí botànic. 1941. L’any 1930 Pius Font i Quer va crear el Jardí Botànic Històric, a la pedrera de la Foixarda de Montjuïc. Aquest jardí va ser inaugurat el 17 de juliol de 1941. Va quedar afectat per la construcció d’accessos per als nous equipaments olímpics i l’any 1986 fou tancat pels problemes d’estabilitat de les parets. Va ser reobert al públic l’octubre de 2003.

Jardí botànic. 1999.

 

 

 

Posted on

A Dance to the Music of Time. Poussin. 1640

London. Wallace Collection.

Un encàrrec de Giulio Rospigliosi (després el Papa Climent IX). Les quatre figures es poden interpretar com les quatre estacions, Tardor (d’esquena), Hivern, Primavera i Estiu. O també, interpretades com diferents fortunes, la pobresa, el treball, la riquesa i el plaer o luxe.

Va donar nom a la novel·la d’Anthony Powell.

[Podria simbolitzar que ens cal ballar com podem amb la música que toca el temps, és a dir, la circumstància que ens ha tocat viure a cada moment.  La joventut, l’edat adulta, la primera vellesa … ]

Posted on

Schloss Schönbrunn

Inicis Al s14 pertanyia al monestir de Katterburg. Destruït el 1605, l’emperador Matias el feia servir per caçar, i fou ell qui descobrí una “bonica font”.  El 1642 Eleonor de Gonzaga, esposa de Friedrich II va fer construir uns jardins formals. Van ser destruits pels turcs. Leopold i el seu fill van construir un nou palau i uns jardins dissenyats per Jean Trehet, deixeble de  Le Nôtre. Durant el regnat Marie Theresa es van reformar castell i jardins amb 32 escultures (1777)  i ornaments representant runes romanes. El s19 els jardins es van obrir al públic i una part es va reformar a l’estil anglès.

Galeria

Posted on

Taj Mahal

Jardins   Mapa

The Taj Mahal is an ivory-white marble mausoleum on the right bank of the river Yamuna in Agra, Uttar Pradesh, India. It was commissioned in 1631 by the fifth Mughal emperor, Shah Jahan (r. 1628–1658) to house the tomb of his beloved wife, Mumtaz Mahal; it also houses the tomb of Shah Jahan himself. The tomb is the centrepiece of a 17-hectare (42-acre) complex, which includes a mosque and a guest house, and is set in formal gardens bounded on three sides by a crenellated wall. Construction of the mausoleum was essentially completed in 1643, but work continued on other phases of the project for another 10 years.

4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858

[Gairebé sempre es parla de l’edifici però la major part de l’experiència ve donada per la perspectiva que dóna el jardí, un espai buit d’edificis, l’efecte marc]

The complex is set around a large 300-metre (980 ft) square charbagh or Mughal garden. The garden uses raised pathways that divide each of the four-quarters of the garden into 16 sunken parterres or flowerbeds. Halfway between the tomb and gateway in the centre of the garden is a raised marble water tank with a reflecting pool positioned on a north–south axis to reflect the image of the mausoleum. The elevated marble water tank is called al Hawd al-Kawthar in reference to the “Tank of Abundance” promised to Muhammad.[39]

Elsewhere, the garden is laid out with avenues of trees labelled according to common and scientific names[40] and fountains. The charbagh garden, a design inspired by Persian gardens, was introduced to India by Babur, the first Mughal emperor. It symbolises the four flowing rivers of Jannah (Paradise) and reflects the Paradise garden derived from the Persian paridaeza, meaning ‘walled garden.’ In mystic Islamic texts of the Mughal period, Paradise is described as an ideal garden of abundance with four rivers flowing from a central spring or mountain, separating the garden into north, west, south and east.

Posted on

Fort Amber. Jaipur

Jardins   Mapa

Palau prop de Jaipur

A 11 km de Jaipur, exemple d’arquitectura Rajput, construït el 1592.

4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858

The garden, located between the Jai Mandir on the east and the Sukh Niwas on the west, both built on high platforms in the third courtyard, was built by Mirza Raja Jai Singh (1623–68). It is patterned on the lines of the Chahar Bagh or Mughal Garden. It is in a sunken bed, shaped in a hexagonal design. It is laid out with narrow channels lined with marble around a star-shaped pool with a fountain at the center. Water for the garden flows in cascades through channels from the Sukh Niwas and also from the cascade channels called the “chini khana niches” that originate on the terrace of the Jai Mandir.

Posted on

L’escola d’Atenes. Rafael. 1510

Identificació possible dels filòsofs i contemporanis en qui s’hauria inspirat.

  • 14: Plató (Leonardo da Vinci), sostenint el Timeu i assenyalent al cel [les idees]
  • 15: Aristòtil amb l’Ètica a Nicòmac.[amb la ma estesa a terra]

  • 1: Zenó de Cítion o Zenó d’Elea? ,  2: Epicur amb una corona de fulles de parra simbolitzant els plaers [interpretació errònia] al cap i un llibre.
  • 3: Desconegut (Frederic II de Màntua?) — 4: Boeci o Anaximandre o Empèdocles? (Prenent nota de Pitàgore)s— 5: Averrois (anacronisme però important per haver transmès els clàssics al Renaixement).
  • 6: Pitàgores (a la pissarra el epogdoon, que mostra les relacions que hi ha entre l’harmonia de la música i les lleis matemàtiques). — 7: Alcibíades o Alexandre el Gran? — 8: Antístenes o Xenofont (historiador)?

  • 9: Hipàcia (Francesco Maria della Rovere o l’amant de Rafael Margarida) 10: Èsquines o Xenofont?
  • 11: Parmènides? — 12: Sòcrates — 13: Heràclit (Michelangelo. els dos amb mal geni?)

  • 16: Diògenes el cínic, al centre, separat dels altres, amb roba deixadai un bol d fusta.  17: Plotí?

  • 18: Euclides o Arquímedes amb estudiants (Bramante)? — 19: Estrabó (geògraf, amb una esfera terrestre) o Zoroastre? (Baldassare Castiglione o Pietro Bembo) — 20: Ptolemeu (sostenint una esfera celeste)— R: Apel·les (el pintor, Rafael) — 21: Protògenes (Pintor, Perugino).

Posted on

Arquitectura clàssica

Art  |    Arquitectura   |   Grècia

Edat de ferro

1700-1580 BCE Palau de Minos a Knossos (excavat per Arthur Evans)

s14 BCE Grècia Micènica. Micenes. Schlieman.

Grècia arcaica

Els temples no  eren un lloc de trobada ja que el sacrifici es feia a l’altar fora. Inicialment només hi havia un terreny sagrat, un santuari, amb un munt de pedres on fer l’ofrena. S’haurien començat a fer edificacions per allotjar una estàtua de la divinitat. Inicialment els temples eren de fusta, fang i maons, una casa per la divinitat a prop de l’altar on s’oferien sacrificis.

A partir del 650 coneixen l’arquitectura egípcia i substitueixen la fusta per pedra. Es defineix l’ordre dòric, possiblement a Corint i més tard, cap el 600 el jònic, més a orient.

Tenien els següents elements:

  • Timpà o Pediment, sovint decorat amb escultures
  • Cornisa
  • Fris, alternant triglífs i mètopes on hi podia haver escultures
  • Arquitrau que sostenia el sostre
  • Columnes, en l’ordre dòric, joni o corinti. Capitell,  fusta, base
  • Plataforma


Les colònies d’Itàlia i Sicília són pròsperes i edifiquen grans temples a siracusa i Acragas, amb terra cuita ja que no disposen de marbre pentèlic.

Es defineix una planta que té els següents elements

  • naos, on s’exposa l’escultura, a vegades en una habitació a part (Adyton)
  • pronaos, porxo a l’entrada, i opistòdom a l’altre extrem, sense accés a la naos, afegit per simetria, que podia servir de magatzem o tresor.
  • perístasi: perímetre amb columnes.

També n’hi havia amb planta circular, “Tholos”

Reproducció estàtua Atenea a Nashvile

Grècia clàssica

Els temples seguien unes proporcions determinades per les mides de la planta o diàmetre de les columnes.La proporció entre columnes frontals i laterals era de n / (2n+1), per exemple 5×11, 6×13, o en el cas del Partenó, 8×17. COm que la línia recta visualment sembla caure a la meitat, els arquitectes hi afegien un subtil curvatura per compensar-ho. Les columnes estaven lleugerament inclinades cap a dins. La majoria estaven orientats a l’est, en honor al sol. L’oest s’associava amb l’entrada a l’Hades.
Els elements estaven pintats, blanc en general, blau als trigífs i vermell a les metopes i el pediment. Aquests sovint estaven decorats amb escultures .

Pericles va impulsar la construcció de diferents edificis a l’Acròpolis a Atenes. L’arquitecte Ictinus va disposar diferents edificis:

  • l’entrada amb el Propyleum i el temple d’Atena Nike a la dreta
  • L’Erectèon, seu de cultes més antics, evoca la disputa entre Atena i Posidó, el fundador de la ciutat, Erecteu, amb un traçat condicionat pel fort desnivell. Té dos porxos laterals, un d’ells amb les cariàtides.
  • El Partenó que allotjava la gran estàtura d’Atena de Fídies.

Temples dòrics

  • Temple de Zeus a Olímpia 460 BCE (6×13)
  • Temple d’Apol·ló a Delos (6×13)
  • Partenó (8×17), temple d’Hefest (6×13)a Atenes
  • Temple de Posidó a Súnion (6×13)
  • Temple de Zeus a Nemea, Temple d’Atena a Thegea
  • Temples d’Hera i Posidó a Paestum [Magna Grècia, sud de Nàpols), Olimpeion a Agrigent, Apol·ló a Siracusa

Temples jònics

  • Heraion a l’illa de Samos a l’Egeu (560)
  • Artemision a Èfes (Jònia, Turquia)
  • Apol·ló a Dydima (Jònia)
  • Atena Polias a Priene (Jònia)
  • Artemision a Magnesia (Jònia)
  • Parts de l’Erectèon a l’Acròpolis
  • Asclepi a Epidaure (Peloponès)
  • Jandial (Pakistan)

Període hel·lenístic

Alexandre expandeix l’imperi i les construccions més importants seran fora de Grècia. Pèrgam a Jònia (Turquia, Museu Berlin 2004), Alexandria a Egipte (el far i la biblioteca), Rodes (amb el colós). L’auster estil dòric passa de moda i predomina el decorat corinti. Serà seguit pels romans.

Temples corintis

  • Serapium i Hermòpolis a Alexandria
  • Temple de Zeus Olímpic a Atenes (175-146 BCE)

Roma

Vitrubi (80-15 BCE). Va escriure els 10 llibres d’arquitectura del que en circulaven còpies a l’Edat mitjana i va ser copiat per l’Scriptorium de Carlemany. Redescobert a la biblioteca de Sant Gall el 1414, tindrà la seva editio Princeps el 1486, sense il·lustracions. Cesare Cesariano en fa il·lustracions el 1521.
Vitrubi sostenia que l’arquitectura havia de tenir utilitas, firmitas i venustas, utilitat, fermesa i bellesa.

  1. Urbanisme, enginyeria civil i qualificacions per a ser arquitecte o enginyer
  2. Materials de construcció
  3. Temps i ordres d’arquitectura, proporcions en edificis i el cos humà (que va dur Leonardo a dibuixar el seu home de Vitrubi).
  4. Continuació del llibre III
  5. Edificis civils
  6. Edificis domèstics
  7. Paviments i revestiments decoratius
  8. Subministrament d’aigua i aqueductes
  9. Ciències, geometria, mesuraments, astronomia, rellotge de sol
  10. Màquines, setge militar, molins d’aigua,  drenatge, pneumàtica
Si els grecs havien fet servir sobretot el marbre pentèlic els romans faran servir el travertí de Tivoli. Aquest era decoratiu, sota hi havia parets de maó. Per les construccions més simplex enguixaven parets de maons sense coure. Com a ciment feien servir pozzolana barrejat amb argila. Van modificar els ordres grecs, afegint el toscà i barrejant el jònic i el corinti, aquest el més popular (descrits per Palladio al primer llibre d’arquitectura):
Si inicialment segueixen els models grecs, a l’època d’August les plantes ja difereixen i la decoració es carrega amb temes florals.  [La volta de les Basíliques i el Panteó és una innovació romana?]

Temples

Els temples [potser perquè estaven menys aïllats] s’orientaven en relació amb els altres. Eren més amples i el peristil a vegades es reduïa a columnes enganxades a la paret.

  • Fortuna Virilis, Mars Ultor, Castor i Pòl·lux, Concord i Antoninus, Faustina a Roma
  • Temple de Minerva a Assís, Pompeia
  • Temple de Bacchus a Baalbek, temple del sol a Palmira a Síria.
  • Maison Carrée a Nimes

Temples circulars

  • Temple des Vesta (deessa de la família) a Roma i Tivoli , Venus a Baalbek.
  • El Panteó a Roma, dedicat a tots els déus, de 44 metres de diàmetre i parets de 6 metres de gruix.

Altres tipus d’edifici

  • Tombes: Cecilia Metella, Adria, Via Appia.
  • Basíliques: edificis civils per administrar justícia o fer transaccions comercials. Basíliques Júlia i Emilia. Basílica de Maxentius prop del Colisseu. [Com és que les esglésies cristianes van seguir el model de la basílica més que el dels temples? potser perquè volien que fos un lloc de trobada?].
  • Banys i termes, Caracalla
  • Amfiteatres: el Colisseu
  • Circus per les curses de cavalls: Circus Maximus de Roma, fragment a Tarragona
  • Teatres, Arles, Nimes [Tarragona]
  • Arcs triomfals: Titus a Roma, Arc de Berà, Jerash
  • Palaus i residències al turó del Palatí. Domus Àurea de Neró.  Villa Hadriana a Tivoli. Palau de Dioclecià a Split. Villa dei misteri a Pompeia.
  • Domus, amb habitacions al voltant d’un pati. Insulae que eren com blocs de pisos.  (L’imaginari, llocs on hauria viscut).
  • Ciutats, amb planificació rectangular seguint el cardo (E-W) i el decumanus (N-S) amb el Forum al centre. Roma tenia la Cloaca Maxima i al museu de Badalona es veu també traçat de clavegueram. Traçat a Barcelona a Catalunya Romana. Algunes ciutats del nord d’Àfrica (Timgad, Tebessa a Algèria, Thuburbo majus a Tunísia [i Jerash a Jordània?]) conserven intacte el traçat.
  • Ponts i aqüeductes (Tarragona).

Basílica de Maxentius

Domus Aurea

Model de Domus ( llocs on hauria volgut viure)

[infñuència Palladio, Piranesi

Piranesi (1720-1778), arquitecte i gravador, va recórrer Roma, excavant i aixecant plànols de les restes romanes. Considerava l’arquitectura romana superior a la grega. Va dur a terme moltes planxes de gravats, Vedute di Roma, Antichità Romane, dirigides als turistes i alhora amb l’aspiració de documentar l’art romà. Especialment interessants són les reconstruccions imaginàries de grans edificis, que semblen apuntar a un paisatge metafísic, i les presons.

walhalla de LudwigII

L’armari de Castellar

Posted on

Escultura clàssica

Art  |    Escultura   |   Grècia

S’han conservat molt poques obres, les integrades en l’arquitectura i tenim un coneixement indirecte a través de les còpies romanes. Galeria 

(en negreta les que he vist)

Art ciclàdic

3000-2000 BC Edat de bronze

A les illes cíclades hi ha una cultura pròspera, contemporània de la minoica, que fa unes escultures de formes simplificades, usualment deesses. (museu art ciclàdic)

[foto casa]

Grècia pre clàssica

900-800 BC Període geomètric

800-650 BC Període orientalitzant

650-480 BC Període Arcaic: sota la influència d’Egipte s’esculpeixen cossos de joves, kouroi homes, kore, dones, inicialment molt estàtics seguint un model teòric.

Grècia clàssica

480-330 S’aconsegueix una representació natural del cos.

Primer

  • Mestre d’Olímpia. Pediments del temple de Zeus. Les mètopes il·lustren els 12 treballs d’Hèrcules.
  • Miró (sV): El Discòbol (còpia romana al museu nacional de Roma). Va treballar sobretot en bronze.
  • L’auriga de Delfos. Delfos.
  • Poseidó. Museu arqueològic d’Atenes
  • Guerrers de Riace

[afegir fotos o galeria]

Plenitud: la figura humana s’idealitza, sense mostrar trets representatius de l’edat, joventut o vellesa, ni les emocions. No es representa un individu sinó un ideal d’home. Acabades les guerres amb Persia el 449, els recursos es poden dedicar a reconstruir i embellir la ciutat d’Atenes, sota Pericles.

  • Fídias: Se li atribueixen Atena en or i ivori pel Partenon, i Zeus assegut a Olímpia (337) (Obres perdudes). Disseny general de les figures del temple del Partenon (British Museum). Les mètopes il·lustren la batalla entre centaures i lapites.
  • Policlet (480-410): Va escriure un canon sobre les proporcions ideals del cos masculí, perdut. A través de còpies romanes coneixem el Dorífor i el Diadumen.
  • Escultures que mostren el cos femení de manera més natural, revelant les formes a través dels plecs del vestit. Fris del temple d’Atena victoriosa (Niké) de Paeonius a l’Acròpolis.

Dorífor de Policlet. Còpia romana del museu de Nàpols.

Tardà:

  • Praxíteles: 395-330 Figures més naturals i relaxades.
    • Hermes portant Dionisos ( possible original, Olímpia),
    • Afrodita de Cnidos . Cap Kauffman al Louvre, suposadament una bona còpia. [7′ el tabic nasal ample i al mateix nivell que el front, l’expressió com de determinació, fermesa i interès i un esbós de somriure confiat). Venus Colonna al museu del vaticà. ). A Villa Hadriana hi ha una reproducció del temple circular i l’escultura. L’original s’hauria encarregat al sIV BCE per al temple de Venus a Cnidos i va ser una de les primeres representacions del cos femení nu, fins aleshores dominat per figures d’herois i atletes masculins. Se’n van fer molts còpies i que va establir un cànon pel cos femení.
    • Apol·ló Saurocton (còpia romana Louvre, postal).
    • Potser Hermes del Belvedere, o deixeble (Museu vaticà)
  • Escopes de Paros: (395-350) Arquitecte dels temples d’Atena a Arcàdia, Àrtemis a Efes, Mausoleu Halicarnas. Tenia renom per l’expressió que donava a les escultures.  Pothos, el desig al museu arqueològic de Nàpols.
  • Lisip:  (390-310) Les escultures es poden apreciar recorrent-les al voltant. Retrat d’Alexandre. Apoxiomenos als museus vaticans. Els Corredors de la Villa dei papiri a Herculanum (museu arqueològic de Nàpols). L’Hèrcules Farnese també s’atribueix a l’escola de Lísip.

Grècia hel·lenística

S’accentua l’expressivitat de les emocions, amb el gest i els plecs de la roba. És en aquesta època que es comencen a fer còpies de les escultures clàssiques.

  • Altar de Pergamom (Berlin)
  • Victòria (Nike) de samotràcia (Louvre)
  • Tors de Belvedere (museu vaticà), que serà molt admirat al renaixement.
  • El Laocoont (museu vaticà)
  • Venus de Milo, nombroses còpies romanes (Louvre)

Roma

Accent en el retrat. Còpies d’originals grecs.

L’escultura clàssica, grega a través de les còpies romanes tindrà una influència enorme al renaixement. Escultors: Donatello (c. 1386-1466).. Michelangelo Buonarroti (1475-1564), Benvenuto Cellini (1500-1571), Bernini (1598-1680) i més tard Antonio Canova (1757-1822). I també pintors com Leonardo da Vinci (1452-1519) i Raphael (1483-1520).
Malgrat diverses evidències, durant segles hem cregut que les escultures clàssiques eren de marbre blanc sense pintar.  [els romans ja no les pintaven?] Els crítics contraposaven la “puresa” i classicisme de l’escultura clàssica a les policromades medievals. (New Yorker 2018/10/29 ).
Als temples budistes i hindus tenim budes, monstres i ganeshes pintats de colors vius com els Orient tenim els “caballitos”.

2005  Museu arqueològic de Delfos. Museu arqueològic d’Olympia. Museu art ciclàdic. Museu arqueològic d’Atenes. (Arquitectura,  Escultura)

Nàpols 2018 [completar galeria]

Roma 2022 [completar galeria]

Posted on

Penhurst Place and Gardens

421 Jardins   Jardins en un mapa

El castell de Penhurst Place data del sXIV. El 1552 va ser adquirit per Sir William Sidney, soldat i poeta, cortesà de Henry VIII.  Els jardins van començar amb un traçat renaixentista i al sXVII s’hi incorporà el jardí italià i el porxo. Va ser renovat al sXIX pel 1st Lord De L’Isle amb l’estany de nenúfars i el Nut Garden.

Galeria

Posted on

Sissinghurst Castle Garden

421 Jardins   Jardins en un mapa

El terreny ha estat ocupat des de l’edat mitjana. El 1554 va passar a Thomas Sackville, 1st Earl of Dorset, un avantpassat de Vita Sackville-West. Els  segles 18 i 19 va quedar en desús i el 1930 va ser adquirit per Vita Sackville-West, escriptora i poeta. Ella i el seu marit,Sir Harold Nicholson van dedicar els següents 30 anys a fer créixer un jardí concebut com una sèrie de cambres diferents que ofereixen perspectives i ambients cambiants. És notable la col·lecció de roses antigues.

Galeria

Blog dels jardiners

 

 

Posted on

Et in Arcadia Ego. 1637

Uns pastors al bosc contemplen una tomba amb la inscripció “Et in Arcadia ego”. S’interpretaria com a memento mori, la mort que ens avisa “jo també sóc a l’Arcàdia” [i no us en podeu escapar]. Podia haver-se inspirat en l’Ègloga V de Virgili on apareix la tomba de Dafne.

Louvre

Poussin n’havia fet una versió anterior el 1627, i abans Guercino, la primera amb aquest tema. Les crítics assenyalen que el pastor que ressegueix l’ombra de l’altre simbolitza el descobriment de l’art segons la tradició descrita per Plini el vell (Història natural  XXXV 5, 15). Així, l’art és la manera que té l’home d’enfrontar la mortalitat. L’art estaria simbolitzat per la figura femenina.]
Erwin Panofsky suggereix que aquesta segona versió no és tant un avís de la mort com una acceptació contemplativa. Parlaria el difunt dient “jo també vaig ser a l’Arcàdia”, seguint a Herder, schiller i Goethe,  “Auch ich war in Arkadien (geboren)”. [aquesta interpetació podria enllaçar amb l’actitud d’Epicur d’acceptar que la vida és efímera, gaudir el que es pugui (Carpe Diem), i estar agraït pel que hem pogut viure].

L’Arcàdia simbolitzava la vida senzilla sense els afanys de poder i prestigi. Una vida cantada per Horaci a diversos poemes i sobretot al Beatus Ille, o la Oda a una vida solitària de Fray Luis de Leon.

[ jo en tinc una versió modificada i és que ja no tenim on fugir per trobar la pau, la vida al camp ja no és viable, tot està urbanitzat i el món virtual ple de soroll i missatges. Ens cal construir activa i tenaçment un entorn habitable mantenint a ratlla l’abocador de deixalles que ho envaeix tot .
També podem pensar que “et in Arcadia Ego” es pot generalitzar a tot el que és finit. La mort és el final definitiu però tota la vida està plena de finals. Hi ha un final de la infantesa, un final de la joventut, una final d’una etapa vivint a un lloc, un final d’una feina, una final d’una relació. Igual que l’organisme, constantment ens estem reconstruint.]

L’any 2005 en un viatge a Grècia vaig voler passar per l’Arcàdia i fer una excursió pel riu Lousios.

Posted on

Mapa arquitectura

421 Arquitectura

Posted on

Temple Komyo-ji. Tadao Ando. 1999

421 Arquitectura   Mapa arquitectura

Capella de la Ibaraki Kasugaoka Church, membre de la United Church of Christ al Japó. Un contenidor de formigó que deixa passar la llum per unes obertures

Reconstrucciño d’un antic temple budista de la secta Terra Pura.   COnstrucció de fusta que es reflecteix en una bassa. (Architectuul)

Galeria

Posted on

L’església de la llum. Tadao Ando. 1989

421 Arquitectura   Mapa arquitectura

Capella de la Ibaraki Kasugaoka Church, membre de la United Church of Christ al Japó. Un contenidor de formigó que deixa passar la llum per unes obertures que formen una creu.

Galeria

Posted on

Die Sünde. Franz von Stuck. 1912

Una de les diferents versions (altres a Munic i a Villa von Stuck) [ Juntament amb la Judit de Klimmt, ambdós del moviment Sezession, representa una dona segura del seu poder de seducció]

Franz von Stuck. Alte Nationalgalerie. Berlin. 1912

Posted on

Neustrelitz

Jardins Jardins en un mapa

Els jardins de la residència dels ducs de Mecklemburg-Strelitz van ser dissenyats pel paisatgista prussià Jean Joseph Lenné sobre un antic jardí barroc.

Un temple d’estil clàssic recorda la reina Louise de Prússia.

 

Mecklemburg-Strelitz

Galeria

Posted on

Sanssouci. Potsdam

Jardins Jardins en un mapa

Fridrich der Grosse el va encarregar a Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff  el 1745 com a residència d’estiu, un lloc d’esbarjo on escapar de la pompa i cerimònia de la cort (sanssouci, sense preocupacions). .ion, rather than a seat of power.Molt més petit que Versailles, tot just 10 habitacions, en estil rococó. Els jardins són unes terrasses de vinya amb una bassa al final. Al parc hi ha un pavelló xinès.
És on el rei tocava la flauta acompanyat del fill de Bach i on li va encarregar l’ofrena musical.

Galeria

Posted on

Schloss Branitz

Jardins Jardins en un mapa

Amb 60 anys, Hermann, príncep de Pückler-Muskau va crear un parc a l’estil anglès on abans hi havia només una extensió de sorra. Va concebre’l fent una transició de bosc a jardí més definit des de l’exterior fins al voltant del castell, amb diversos llacs. Un tret remarcable són dues piràmides, record del viatge del príncep a l’Orient de 1834 a 1840. Una d’elles és enmig d’un llac i hi va ser enterrat.

Branitz Park

Galeria

Posted on

Giorgione. Venus adormida. 1510

Gemälde Galerie Alte Meister. Dresden.

Acabada per Tiziano. (wk)

7′ 2024.

Atribuida a Giorgione (1477-1510) de fa temps es considerava que els paisatges els havia acabat Tiziano (1490-1576) i ara potser es creu que també va fer la figura. (Els edificis de la dreta apareixen en una altra obra de Tiziano)

És el primer nu de la pintura occidental (hi ha un gravat amb una posició semblant a la  Hypnerotomachia Poliphili de 1499. El naixement de Venus de Botticelli de 1480 està més cobert.). [I un dels millors, si comparem amb les resta). La Tempestat que s’exposa a la Galleria de l’Accademia de Venècia, el primer paisatge.

[La figura té una serenitat dolça. Fa pensar en la calor de l’estiu per que s’hagi pogut adormir sense tenir fred. Fa pensar també en la confiança de poder estar nua sense que haver de patir per si algú la mira o li vol fer mal. El cap recolzat al braç dret i la ma esquerra descansant relaxadament sobre la vulva.
Hi ha un contrast de tons, la seva pell blanca i el llençol blanc, emmarcats en el coixí vermell i l’herba fosca.
Hi ha cinc plans: L’herba amb flors, un segon prat amb la bardissa a l’esquerra, Un poble amb una fortalesa i dos arbres. Uns camps i boscos més lluns i, al fons, unes muntanyes i un mar o un llac.]

 

Posted on

Antonello da Messina. Sant Sebastià. 1477

Gemälde Galerie Alte Meister. Dresden

La pintura sorprèn, primer per l’audaç perspectiva, amb un punt fuga baix, a l’alçada dels genolls que fa la figura de Sant Sebastià si aparentment més alta que els edificis del paisatge urbà.
En segon lloc, sorprèn per la calma. Un home acaba de ser martiritzat, lligat a un pal, ferit amb quatre fletxes. El cos nu, no expressa cap dolor, suaument corbat, i la mirada d’ell amunt a l’esquerra, com meditant. L’escenari que l’envolta també li és indiferent, ningú fa cas al màrtir. A l’esquerra un home dormint a terra, una dona amb un nen als braços. A la dreta dos soldats. A dalt al pont, dos grups de dones que han estès una catifa. Més al fons s’endevina una ciutat ideal, edificis blancs, nets, uns arbres. Dos homes grans conversant, i més lluny, en la gran esplanada, dues parelles més.

Un paisatge urbà molt buit, grans espais i perspectives, recorda la pintura metafísica de Giorgio da Chirico.

Antonello da Messina té un Sant Jeroni notable a la National Gallery.

Sant Sebastià s’ha representat sempre com un jove delicat i serè. Un de les representacions més conegudes és la de Guido Reni. La bellesa del cos i  el patiment sofert amb serenitat van fer que molts gais s’hi veiessin reflectits, entre ells, Oscar Wilde i Mishima, que es va fer retratar com a tal. Com amb d’altres obres, com per exemple l’èxtasi de Sta.Teresa, hi ha una expressió que és tant èxtasi com agonia. (Liverpool Museum, Artnet ).

Posted on

Rafael. Madonna Sixtina

Dresden. Gemäldegalerie Alte Meister.

Juny 2024. Estic 7 minuts observant-la a la postal. Tantes vegades que l’havia visitat, i ara hi trobo coses noves, com uns rostres d’àngels difuminats rera la cortina, la dinàmica de les mirades de les figures, la mare de Déu i el nen mirant a l’espectador, sant Sixte a ell, Sta Bàrbara als putti, i aquests amunt (diuen que potser Rafaello es va inspirar en uns nens que miraven l’aparador d’un forner), el moviment de la mare de Déu.

Posted on

Nanzen-ji

Jardins Jardins en un mapa

Kyoto. El temple es remunta al 1291 i és la seu de la branca Nanzen-ji del Zen Rinzai. El jardí pertany a les dependència de l’abat i va ser construit cap el 1600 per Kobori Enshu.


Galeria

Posted on

Gingaku-ji

Jardins Jardins en un mapa

Kyoto. El jardí forma part del complex del Temple del pavelló de plata (Gingaku-ji), una construcció de la cultura  Higashiyama Culture del període Muromachi period. Com altres va començar com una residència per un shogun, Ashikaga Yoshimasa i després va a passar a ser un Temple Zen, avui associat a la branca Shokoku-ji del Zen Rinzai.

El jardí s’atribueix al paisatgista Sōami. Un con de grava evoca el mont Fuji. La molsa és especialment important i se n’exposa una cinquantena de tipus diferents.


Galeria

Posted on

Ryogen-in

Jardins Jardins en un mapa

Kyoto.  Un temple secundari del Daitoku-ji, de la branca Rinzai del budisme zen. Fundat per Kogaku Sōkō el 1509. Conté pintures del monjo Soami a qui a vegades s’ha atribuït el jardí sec. Però sembla que no té un significat religiós sinó que segueix la tradició dels paisatges xinesos de la dinastia Song (3AX02) representant un oceà i illes.

Al mateix complex del Daitoku-ji hi ha el Daisen-in.


Galeria

Posted on

Ryoan-ji

Jardins Jardins en un mapa

Kyoto. El temple de Ryōan-ji, “el drac en pau” pertany a l’escola Myōshin-ji de la branca Rinzai del budisme Zen. El seu jardí  kare-sansui (“dry landscape”) hauria estat construït a finals del s15 en terrenys que haurien estat propietat del clan Fujiwara. El temple va ser mausoleu d’emperadors.

El jardí evocaria la idea de del “wabi-sabi“, wabi la paret d’argila i sabi la grava. Cada dia els monjos hi passen el rasclet.


Galeria

Posted on

Kongobu-ji

Jardins Jardins en un mapa

Koya-san. Jardí modern, de 1984 en el temple principal del budisme Shingon a la muntanya de Koya, fundat per Kobo Daish el 816. L’edifici principal es construí el 1593. Un jardí de roca seca (banryutei) dels més grans del Japó.

Galeria

Posted on

Koko-en

Jardins Jardins en un mapa

Himeji. 1992

Galeria

    Posted on

    Ritsurin koen

    Jardins Jardins en un mapa

    Takamatsu. Completat el 1745, jardins dels senyors feudals, públic el 1875. La muntanya Shiun serveix de fons.

    Galeria

    Posted on

    Koraku-en

    Jardins Jardins en un mapa

    Okayama. El 1687 el daimyo Ikeda Tsunamasa l’encarrega a Tsuda Nagatada. El 1884 passa a ser públilc. Està concebut com una passejada (kaiyu) que va presentant diferents perspectives i escenes a mesura que avança.

    Galeria