La representació de la figura humana

El cos humà   421 Art L’ideal de bellesa al llarg de la història

Prehistòria  Antiguitat Postclàssica Renaixement, Barroc, s18 segle19 segle20


[Com s’ha representat la figura humana al llarg de la història? Ideal del cos o retrat? Quines edats, emocions, situacions?] [Què considerem important mostrar? la bellesa? les virtuts morals?  l’original que se surt del comú? la vida quotidiana? Si és la bellesa, quina idea en tenim?

ESBORRANY, pendent de fer galeria


Prehistòria

Al paleolític la figura humana és poc freqüent, a les coves d’Altamira i Lascaux hi ha representacions realistes d’animals però poques d’humans. Venus de Willendorf, dona grassa possiblement representant la fertilitat.

Al neolític trobem figures esquemàtiques. Cogul


Antiguitat

Egipte
Figures esveltes, simètriques. Escenes del món dels morts. Escenes de la vida quotidiana. [podem dir esquemàtic a les parets, retrats a les escultures?] Nefertiti, Tutankhamon, estàtua de fusta de l’escriba Ka’aper.

Assíria i Babilònia
[relleus]

Grècia
[Atletes i déus]. Escultures. Kouroi i kores estàtics a l’època arcaica. Ideal d’home, serenitat, proporcions. Decoració de gerros. A l’època hel·lenística s’expressen les emocions.
Roma
Còpies de les escultures  gregues. Retrat.
Escultura clàssica  Galeria   

[índia]
Maurya (s3-s1 BCE). Representacions de Buda. La natura en forma de dona voluptuosa en postura  tribhanga, 3 corbes. Gupta (s4-s8)

[Xina]
Dinastia Qin 221-202 BCE: els guerrers de Xian en terracota, amb trets individualitzats. Dinastia Han 202BCE-220. Figures de terracotta.

 


Postclàssica

Bizanci sV-XIII
[apareixen els sants com a tema] Mosaics bizantins a Ravenna

Romànic sX-XIII
Representació de sants, martiris, els dimonis i representació del l’amenaça del més enllà. [figures simbòliques] Sant Climent de Taüll. Galeria MNAC

Gòtic sXIV-XV
[Comença la cerca de la representació més natural de la figura].  Galeria MNAC, Mare de Déu dels consellers. Sant Jordi. Giotto (Capella Scrovegni Padova, vist 2017).

L’islam
no representa la figura humana]

Índia
s8-s13 Art Hindú. Buda. Figures mítiques i eròtiques. Temple de Khajuraho.

Nataraja, Shiva com a déu de la dansa

Xina
Dinasties Tang i Sui 220-960. Figures de buda. Pintures de dames de la cort.

Dinastia Song. Escenes de la vida quotidiana. Budes

 

Japó. s12 e-maki, Rotlles amb històries, el cavaller Ban Dainagon [tinc la reproducció]. L’estil onna-e, femení, representa escenes de les dames a palau, el otoko-e, masculí, homes en batalles.
Kamakura 1180-1333. s13 Escultura Kei. Monjos, dimonis mítics.
Muromachi 1333-1573. Arriba el budisme procedent de Xina. Rotlles a tinta representant monjos o escenes zen.


Renaixement i Barroc

Renaixement
[S’estudia l’art clàssic. Apareixen els mites grecs com a tema. Retrats de nobles, naturalitat i expressivitat en les escenes religioses. La imaginació de Bosch. escenes populars]
Itàlia. Florència. Escultura Donatello. Fra Angèlico (Convent de Sant Marc). Botticelli, el naixement de Venus. Mantegna. Crist mort. Leonardo da Vinci, Monnalisa, home de Vitrubi, Sant sopar. Miquel Àngel, la capella Sixtina. Raffaello, la madonna sixtina a Dresde, l’escola d’Atenes.  Giorgione, la tempestat. Tiziano.
Manierisme: Tintoretto.
Nord. Països Baixos. Van Eyck, el matrimoni Arnolfini. Roger van der Weyden, descendiment al Prado. Dürer, Melencolia, Adam i Eva. Grünewald. Cranach. Ieronimusch Bosch. Holbein, els retrats de la cort anglesa. Brueghel i les escenes populars.
Espanya. El Greco.

Barroc
[s’accentua l’expressió de les emocions, els clars i foscos]
Itàlia: Carracci. Caravaggio. Temes mítics i religiosos. Escultures de Bernini [
Nord: Rubens. Rembrandt. Mites i religió. Holanda, escenes d’interior. Vermeer.
Espanya: Velázquez, noblesa, el carrer.

s18
[escenes clàssiques i retrats de la noblesa, la imaginació de Goya i Blake]Anglaterra: Hogarth, Reynolds, Gainsborough. Retrats de l’aristocràcia [que no podia encarregar]. William Blake
França. David, l’assassinat de Marat
Espanya. Goya [noblesa, escenes populars, imaginari , les pintures negres

[Japó]
Edo 1600-1868. Planxes de fusta ukiyo-e. Hokusai. Predomina el paisatge i la natura.

[Xina Min i Qing. Igual que en les dinasties anteriors, amb excepcions, el tema de la pintura ha estat el paisatge, més que no pas la figura humana.]


s19

França: Ingres, escenes simbòliques? [esborrany d’un pit]. Delacroix, temes dramàtics. Millet, les espigadores. Courbet, el quotidià. Manet. Monet. Renoir. Degas. Rodin, el pensador. Toulouse-Lautrec. Cézanne. Gauguin, les dones de Taití. Van Gogh, els autoretrats.
Gran Bretanya: els prerafaelites [escenes religioses i literàries per expressar emocions]. Dante Gabriel Rosetti. John Everett Millais, Ofelila (Tate Modern, Manchester).
USA Whistler, la mare de l’artista.


s20

Nord: EdvardMunch, Melankoli, el crit.
França. Matisse. Cubisme. Picasso. Henri Rousseau.
Chagall, la imaginació dels contes.
Dalí [ el cos humà en un món imaginat]
USA. Edward Hopper, la solitud. Norman Rockwell
[Giacometti i Botero] David Hockney. Lucien Freud.

421 Fotografia


Free Gallery: Índex de temes míticsÍndex de Sants

London: National Portrait Gallery

Història dels jardins

421 Jardins Jardins en un mapa


Jardins a l’antiguitat

[Babilònia]

Egipte, Tebes

Villa Hadriana a Tivoli. Villa dei misteri, Pompeia


El jardí medieval

El  claustre, el jardí cortesà

El jardí islàmic

Mogols de Sahalamar Bag i Achabal, Taj Mahal, Jaipur

1250 Alhambra


El jardí renaixentista

Villa Lante

“la visió del jardí en alçat, de manera que el problema sorgit de l’emplaçament en fort pendent que presentaven les vil·les al voltant de Florència se soluciona incorporant-la en el disseny del jardí a través del seu tractament arquitectònic”.  (Ribas)

Bomarzo


El jardí barroc

Le Nôtre i la perspectiva

Vaux le Vicomte. Versailles


El jardí anglès

Capability Brown

Blenheim, Stowe

El jardí romàntic

Buttes Chaumont, central park

Jardí contemporani


Qüestions

2024
[Quan parlem d’estils de jardí, sembla com si donat un terreny, poguessim triar-ne un o un altre. A l’hora d’ordenar l’espai, sí que podem optar per fer palesa la geometria subjacent al relleu, o bé dibuixar la naturalesa com si fossim Claude Lorrain. Però en el cas dels jardins a la italiana, ve donat pel pendent del terreny]
El plantejament de Versailles busca la sorpresa de trobar “salons” a la natura.

2024
Els jardins ens resulten atractius per l’espectacle de la natura, les proporcions dels elements de parterres i basses però també per la introducció d’elements mitològics, escultures i temples. A l’Europa dels segles 16, 17 i 18, tot i tenir una religio cristiana, els jardins es poblen d’escultures inspirades en la mitologia grega, fins i tot quan són encàrrecs de cardenals com Gambara a Villa Lante, o la Villa d’Este. En els cassos més ambiciosos, un jardí podria arribar a proposar un recorregut iniciàtic, com els ritus òrfics que desconeixem, o les ciutats imaginades per Ledoux.
Quin jardí podríem proposar avui? No ens valen els símbols cristians, com les creus de terme o les capelles que es troben ran de carretera a Grècia i Polònia. I tampoc ens ressonen els Hèrcules, Apol·los i Venus. Racionero va proposar un claustre a la Seu d’Urgell on als capitells hi havia dictadors en lloc de dimonis.
Quins altres móns simbòlics trobem a altres cultures? A la Xina i sudest asiàtic, les imatges de Buda, les deïtats dels mandales tibetans; a la Índia el divers i voluptuós panteó de divinitats. A la Xina i el Japó els jardins celebren la naturalesa sense imatges de divinitats, una pedra singular, un xiprer, la grava dels jardins zen.
Quina espiritualitat es pot proposar avui? Quina mena d’espais? Un contrast entre perspectives amples i espais íntims i recollits, com la perspectiva de Versailles i els seus bosquets. Contemplar la història de l’univers i la galeria dels avantpassats. Els cicles de la natura. La loteria del destí. La visió de la història com cases amb les parets ensangonades. La fragilitat de la naturalesa, com un cercle amb una meitat sana i l’altra contaminada. La fragilitat de la vida humana, amb els retrats efímers de Oscar Muñoz. El soroll i el silenci: om el dibuix de l’abocador.
Hem d’inventar una religió en el sentit de la ficció Suprema de Wallace Stevens? Aquest museu ?! esbossa una preparació a l’entrada basada en els 5 obstacles del Nadika. Després es contempla l’ara i aquí estenent-se en l’espai -què passa a altres llocs del món- i el temps -què hi havia abans aquí-. Contemplació de l’inventari immediat que podem veure i sentit, exploració a la terra i la vida, la història, univers: el model matemàtic, el dibuix de la ha de l’univers i la terra (ja fet), la història de les visions del món. com va creixent en espai i temps. La meva vida, reconèixer i acceptar els errors, valorar tot el viscut, recuperar instants amb el palau de la memòria. Explorar l’experiència humana i el món de a cultura.

Potser un jardí que sigui una extensió buida i desolada i en un racó, un tangram de molsa o coníferes evocant la terra enmig d’un vast univers. Potser un espai com el Battistero de Parma.

Schrödinger. What is Life

La Vida


Erwin Schrödinger. Què és la vida?

(A partir d’unes conferències a Dublin el 1943. Encara no s’havia establert l’estructura i paper del DNA).

The large and important and very much discussed question is:
How can the events in space and time which take place within the spatial boundary of a living organism be accounted for by physics and chemistry?
The preliminary answer which this little book will endeavour to expound and establish can be summarized as follows:
The obvious inability of present-day physics and chemistry to account for such events is no reason at all for doubting that they can be accounted for by those sciences.

  • Un cristall aperiòdic
    The most essential part of a living cell  the chromosome fibre  may suitably be called an aperiodic crystal. In physics we have dealt hitherto only with periodic crystals. To a humble physicist’s mind, these are very interesting and complicated objects; they constitute one of the most fascinating and complex material structures by which inanimate nature puzzles his wits. Yet, compared with the aperiodic crystal, they are rather plain and dull. The difference in structure is of the same kind as that between an ordinary wallpaper in which the same pattern is repeated again and again in regular periodicity and a masterpiece of embroidery, say a Raphael tapestry, which shows no dull repetition, but an elaborate, coherent, meaningful design traced by the great master.
    [Ignorant això, a Layered Ontology jo apuntava que la Física és la ciència dels sistemes uniformes, gasos, líquids, sòlids, res a veure amb la complexitat de la vida].
  • Aleatori individual, predictible en grans números
    Per què han de ser tant petits els àtoms i tan grossos els nostres cossos?  (Suppose that you could mark the molecules in a glass of water; then pour the contents of the glass into the ocean and stir the latter thoroughly so as to distribute the marked molecules uniformly throughout the seven seas; if then you took a glass of water anywhere out of the ocean, you would find in it about a hundred of your marked molecules.) [Els àtoms estan vibrant i sotmesos a la incertesa, ab comportaments impredictibles. Només quan en tenim molts i podem tenir comportaments promigs que ens dóna la mecànica estadística. El moviment Brownià mostra les vibracions dels àtoms, l’agitació tèrmica. La inexactitud d’una llei quant al nombre de partícules n és de l’ordre de 1/√n. [Per tenir un comportament ordenat, doncs i protegit dels moviments monoatòmics aleatoris, un organisme viu ha de ser un sistema de moltes partícules.
  • El mecanisme de l’herència
    [Com aconseguim mantenir i transmetre un ordre?] In calling the structure of the chromosome fibres a code-script we mean that the all-penetrating mind, once conceived by Laplace, to which every causal connection lay immediately open, could tell from their structure whether the egg would develop, under suitable conditions, into a black cock or into a speckled hen, into a fly or a maize plant, a rhododendron, a beetle, a mouse or a woman.
    The egg divides into two ‘daughter cells’ which, at the next step, will produce a generation of four, then of 8, 16, 32, 64, . . ., etc. The frequency of division will not remain exactly the same in all parts of the growing body, and that will break the regularity of these numbers. But from their rapid increase we infer by an easy computation that on the average as few as 50 or 60 successive divisions suffice to produce the number of cells2 in a grown man  or, say, ten times the number,2 taking into account the exchange of cells during lifetime. Thus, a body cell of mine is, on the average, only the 50th or 60th ‘descendant’ of the egg that was I.
    [Podem estimar que un gen és de l’ordre d’uns 300 Angstroms, tot just 100 distàncies atòmiques. Els raigs X augmenten les mutacions].
  • Com expliquem que es mantingui l’ordre dels gens?
    How can we, from the point of view of statistical physics, reconcile the facts that the gene structure seems to involve only a comparatively small number of atoms (of the order of 1,000 and possibly much less), and that nevertheless it displays a most regular and lawful activity  with a durability or permanence that borders upon the miraculous? El gen es conserva a 36.6º!
  • Energia quantificada
    Les pertorbacions no tenen efecte perquè l’energia està quantificada i cal aportar un mínim per canviar d’estat. El temps esperat depèn de la temperatura segons τeW/kt. We believe a gene  or perhaps the whole chromosome fibre  to be an aperiodic solid.
  • Ordre, desordre i entropia
    Life seems to be orderly and lawful behaviour of matter, not based exclusively on its tendency to go over from order to disorder, but based partly on existing order that is kept up.
    To the physicist  but only to him  I could hope to make my view clearer by saying: The living organism seems to be a macroscopic system which in part of its behaviour approaches to that purely mechanical (as contrasted with thermodynamical) conduct to which all systems tend, as the temperature approaches the absolute zero and the molecular disorder is removed./ Living Matter Evades the Decay to Equilibrium  /  When a system that is not alive is isolated or placed in a uniform environment, all motion usually comes to a standstill very soon as a result of various kinds of friction; differences of electric or chemical potential are equalized, substances which tend to form a chemical compound do so, temperature becomes uniform by heat conduction. After that the whole system fades away into a dead, inert lump of matter. A permanent state is reached, in which no observable events occur. The physicist calls this the state of thermodynamical equilibrium, or of ‘maximum entropy’. /  It Feeds on ‘Negative Entropy’. How does the living organism avoid decay? The obvious answer is: By eating, drinking, breathing and (in the case of plants) assimilating. The technical term is metabolism. Thus a living organism continually increases its entropy  or, as you may say, produces positive entropy  and thus tends to approach the dangerous state of maximum entropy, which is death. It can only keep aloof from it, i.e. alive, by continually drawing from its environment negative entropy  which is something very positive as we shall immediately see. L’entropia és una mesura del desordre [uniformitat tèrmica] Entropia = k log (Desordre).
  • Is Life Based on the Laws of Physics?
    The unfolding of events in the life cycle of an organism exhibits an admirable regularity and orderliness, unrivalled by anything we meet with in inanimate matter. We find it controlled by a supremely well-ordered group of atoms, which represent only a very small fraction of the sum total in every cell. Moreover, from the view we have formed of the mechanism of mutation we conclude that the dislocation of just a few atoms within the group of ‘governing atoms’ of the germ cell suffices to bring about a well-defined change in the large-scale hereditary characteristics of the organism. 

    An organism’s astonishing gift of concentrating a ‘stream of order’ on itself and thus escaping the decay into atomic chaos  of ‘drinking orderliness’ from a suitable environment  seems to be connected with the presence of the ‘aperiodic solids’, the chromosome molecules, which doubtless represent the highest degree of well-ordered atomic association we know of  much higher than the ordinary periodic crystal  in virtue of the individual role every atom and every radical is playing here.
    Els sistemes físics: Even when the chemist handles a very complicated molecule in vitro he is always faced with an enormous number of like molecules. To them his laws apply. He might tell you, for example, that one minute after he has started some particular reaction half of the molecules will have reacted, and after a second minute three-quarters of them will have done so. But whether any particular molecule, supposing you could follow its course, will be among those which have reacted or among those which are still untouched, he could not predict. That is a matter of pure chance.
    Els sistemes biològics:  In biology we are faced with an entirely different situation. A single group of atoms existing only in one copy produces orderly events, marvellously tuned in with each other and with the environment according to most subtle laws…. Every cell harbours just one of them (or two, if we bear in mind diploidy). Since we know the power this tiny central office has in the isolated cell, do they not resemble stations of local government dispersed through the body, communicating with each other with great ease, thanks to the code that is common to all of them?
  • Si tot és física, no hi ha lliure albir?
    To the physicist I wish to emphasize that in my opinion, and contrary to the opinion upheld in some quarters, quantum indeterminacy plays no biologically relevant role in them, except perhaps by enhancing their purely accidental character in such events as meiosis, natural and X-ray-induced mutation and so on  and this is in any case obvious and well recognized.

    i) My body functions as a pure mechanism according to the Laws of Nature.
    (ii) Yet I know, by incontrovertible direct experience, that I am directing its motions, of which I foresee the effects, that may be fateful and all-important, in which case I feel and take full responsibility for them.
    [S apunta en la direcció dels místics que se senten connectats amb tot, the mystics of many centuries, independently, yet in perfect harmony with each other (somewhat like the particles in an ideal gas) have described, each of them, the unique experience of his or her life in terms that can be condensed in the phrase: DEUS FACTUS SUM (I have become God).
    Però també: Consciousness is never experienced in the plural, only in the singular. ..How does the idea of plurality (so emphatically opposed by the Upanishad writers) arise at all? Consciousness finds itself intimately connected with, and dependent on, the physical state of a limited region of matter, the body. [la negreta és meva. No tot està connectat, en un experiment sobre situacions en les quals jo deicideixo, els factors que influeixen són la meva identitat, la meva manera de ser, ls meves expectatives. Certament amb una base biològica i neurològica, però una part de l’univers que és el que anomenem “jo” o “self”.]
    The only possible alternative is simply to keep to the immediate experience that consciousness is a singular of which the plural is unknown; that there is only one thing and that what seems to be a plurality is merely a series of different aspects of this one thing, produced by a deception (the Indian MAJA); the same illusion is produced in a gallery of mirrors, and in the same way Gaurisankar and Mt Everest turned out to be the same peak seen from different valleys. [S suggeriria que el jo és il·lusori]Yet each of us has the indisputable impression that the sum total of his own experience and memory forms a unit, quite distinct from that of any other person. He refers to it as ‘I’. What is this ‘I’? If you analyse it closely you will, I think, find that it is just a little bit more than a collection of single data (experiences and memories), namely the canvas upon which they are collected. And you will, on close introspection, find that what you really mean by ‘I’ is that ground-stuff upon which they are collected. You may come to a distant country, lose sight of all your friends, may all but forget them; you acquire new friends, you share life with them as intensely as you ever did with your old ones. Less and less important will become the fact that, while living your new life, you still recollect the old one. ‘The youth that was I’, you may come to speak of him in the third person, indeed the protagonist of the novel you are reading is probably nearer to your heart, certainly more intensely alive and better known to you. Yet there has been no intermediate break, no death. And even if a skilled hypnotist succeeded in blotting out entirely all your earlier reminiscences, you would not find that he had killed you. In no case is there a loss of personal existence to deplore. [el jo és fràgil i canviant, però és l’experiència més important qie tenim, i menystenir-lo com a il·lusori  és pobre. Amb una antropologia determinista un dimoni de Laplace veure com es va fent i desfent aquest conjunt de records i d’expectatives i com a cada moment decideix. Determinisme subspecie aeternitatis i experiència de llibertat. I resulta que el nostre punt de vista, allà on estem en l’experiment, és dins la capsa, no fora sub specie aeternitatis]

Bach. Comentaris de Gardiner

Bach


Mülhausen.  Actus Tragicus BWV 106 i la qüestió de la fe a l’hora d’escoltar Bach.

1723: BWV 76, 25, 105, 46, 109, 70

1724: BWV 20, 101, 38, 36, 91, 121, 65, 127, 6, 103, 74, 68, 176, Passió segons Sant Joan BWV 245

Música i text, BWV 77. Teologia o música. BWV 78, 95. Motets 229 i 225

Bach a Leipzig, Darrer any 668a, Visió final


[Gardiner explica que la manera de rebre la música de Bach no era amb la devoció dels concerts d’avui. La cantata estava pensada per ser interpretada just abans del sermó dins d’un ofici religiós llarg, i la idea era preparar els fidels per escoltar-lo. Però coincidia que la gent important arribava just per fer-se veure al moment del sermó, irrompia i saludava els coneguts mentre s’asseien. Pintures d’Emanuel de Witte i Hendrick van Vliet, mostren gossos fent pipi a les parets blanques de la Oude Kerk a Delft. S’assajava a correcuita durant la setmana. Els textos eren anònims en general, amb una teologia sinistra que veu el món com “a hospital peopled by sick souls whose sins fester like suppurating boils and yellow excrement” Veure sinó la cantata BWV 199.]

Mülhausen

  • BWV106. Many of his later works, including the two great Passion settings, deal with the same subject as a dichotomy between a world of tribulation and the hope of redemption – quite standard in the religion of the day. But none does so more poignantly or serenely than the Actus tragicus.u This extraordinary music, composed at such a young age, is never saccharine, self-indulgent or morbid; on the contrary, though deeply serious, it is consoling and full of optimism. Unlike some of Bach’s busier contrapuntal inventions, it has good ‘surface’ attraction, no doubt as a result of its unusually soft-toned instrumentation: just two recorders, an organ and a pair of violas da gamba. With this restricted palette Bach manages to create miracles: the opening sonatina comprises twenty of the most heart-rending bars in all of his works. From the yearning dissonance given to the two gambas, to the ravishing way the recorders entwine and exchange adjacent notes, slipping in and out of unison, we are being offered music to combat grief. Jean-Philippe Rameau once implored one of his pupils: Mon ami, faites-moi pleurer! 24 Listening to Bach’s sonatina, we are shown what Rameau meant and are moved. The whole work lasts less than twenty minutes and flows seamlessly through several switches of mood and metre. As often in the best music, there is a brilliant use of silence. After inserting a sequence of pleas for release from this world in which the soprano sings ‘Yes, come, Lord Jesus!’ several times over, Bach ensures that all the other voices and instruments drop out one by one, leaving her unsupported voice to trail away in a fragile arabesque. Then he notates a blank bar with a pause over it. This active, mystical silence turns out to be the exact midpoint of the work.
    The Actus tragicus also raises the delicate issue of religious belief – whether the partial or total presence (or absence) in the listener can influence receptivity to music. It would be invidious to insist that a person needs to hold Christian beliefs in order to appreciate Bach’s church music. Yet it is certainly the case that without some familiarity with the religious ideas with which it is imbued one can miss so many nuances, even the way his later music can be seen to act as a critique of Christian theology.The problem is hardly new. In a letter to Erwin Rhode (1870) Friedrich Nietzsche wrote, ‘This week I heard the St Matthew Passion three times and each time I had the same feeling of immeasurable admiration. One who has completely forgotten Christianity truly hears it here as Gospel.’28 Yet in 1878 he was to complain, ‘In Bach there is too much crude Christianity, crude Germanism, crude scholasticism … At the threshold of modern European music … he is always looking back towards the Middle Ages.’ Nietzsche points to the conflict some people experience in relation to Bach’s church music: put off by the harshness of some of the language, they are nonetheless in thrall to the music and the way it carries the conviction of his faith.In the process of reconciling these opposite responses one can empathise with William James on the subject of religion in general – using ‘every fibre of his intellectual energy to defend and justify freedom of the will’ and, in his phrase, ‘the right to believe’. Religion, he recognised, ‘like love, like wrath, like hope, ambition, jealousy, like every other instinctive eagerness and impulse … adds to life an enchantment which is not rationally or logically deducible from anything else’.29 At the same time it can embrace the torments of the ‘sick soul’ finding consolation in conversion, as seen in Augustine, Luther and Tolstoy, and the fascination of the divided self, as seen in John Bunyan – and indeed Bach.30 With him, music inspires a religious sensibility that is very common but not necessarily tied to a specific dogma. Just as there are many non-religious aficionados of Bach’s church music, so there are atheists among Bach-loving professional musicians. One of the most widely revered figures among contemporary European composers, György Kurtág, recently confessed, ‘Consciously, I am certainly an atheist, but I do not say it out loud, because if I look at Bach, I cannot be an atheist. Then I have to accept the way he believed. His music never stops praying. And how can I get closer if I look at him from the outside? I do not believe in the Gospels in a literal fashion, but a Bach fugue has the Crucifixion in it – as the nails are being driven in. In music, I am always looking for the hammering of the nails … That is a dual vision. My brain rejects it all. But my brain isn’t worth much.

Comença el cicle amb el primer diumenge després de Trinitat.

Primer cicle 1723:

  • BWV75
  • BWV76 (salm 19, The idea of the entire cosmos celebrating God’s rich creation was a gift to a composer of Bach’s conceptual ability. It allowed him to contemplate and expound the meaning of infinity, a concept that was largely sidestepped throughout the Middle Ages, of the cosmos being aware of itself, of how ‘nature and grace speak to all of mankind’, showing us how as humans we can marvel about our own ability to do so. Bach’s vision is reflected in his choice of instruments: regal trumpets in Part I to symbolize God’s glory; a viola da gamba, that ancient instrument he uses at moments of the most intense feeling, to underline the human potential for faith and love in Part II. Treating the poverty/riches antithesis would have been enough for most other composers. Instead Bach and his unknown librettist (could it have been Gottfried Lange, the poet–burgomaster, who was acting almost as his patron in these early years of his cantorate?) looked for ways to enrich the connective tissue. In his First Epistle, John focuses on the meaning of love for humanity – conveyed by Bach in a majestic aria for bass and trumpet (BWV 75/xii) – and then, the following week, on brotherly love (die brüderliche Treue) as the basis of worldly life, the means by which mankind gives honour to God (BWV 76/xi).
  • BWV25. ‘The whole world is but a hospital’ declares the tenor at one point in BWV 25, Es ist nichts Gesundes an meinem Leibe: Adam’s Fall has ‘defiled us all and infected us with leprous sin’.k Sickness, raging fever, leprous boils and the ‘odious stench’ of sin are described in detail in the text of this cantata, making no concession to the listener’s delicacy of feeling or potential queasiness. Although the unknown librettist builds to an impassioned appeal to Christ as the ‘healer and helper of all’ to cure and show mercy, it is Bach’s music that completes the spiritual journey for us. As listeners we sense this happening, but it is difficult to say how he affects a change in our perception of what the words are saying. Take the opening chorus with its gloomy description of a sin-ridden world: ‘there is no soundness in my flesh because of Thine anger; neither is there any rest in my bones, because of my sin’ (Psalm 38:3). Having set things in motion to underscore the words by every corroborative means he could devise (two-voiced canons, sighing motifs and unstable harmonies modulating downwards), Bach had, one might imagine, exhausted his expressive arsenal, but not so. In the fifteenth bar he brings in a separate ‘choir’ made up of three recorders, a cornett and three trombones to intone the familiar ‘Passion Chorale’,l one phrase at a time. Bach has added an independent commentary of his own which gradually works its magic, instilling the idea of hope and consolation. Here he reaches out to his listeners, his music serving as a kind of spiritual blood transfusion, in which the critical agency in the healing process emanates from the music, not the words.
  • BWV 105 i 46 reflecteixen la nova manera de compondre cantates. With summer giving way to autumn, the focus of the appointed texts for each Sunday is on the hazards of living in society – with warnings against false prophets and hypocrites and how to live righteously in a sin-affected world./ Having already acquired the knack of how to vivify a doctrinal message and, when appropriate, of delivering it with a hard dramatic kick, he is now exploring ways of how and when to balance it with music of an emollient tenderness, humouring and softening the severity of his texts while in no way blunting their impact. Time and again one senses Bach’s exceptional level of engagement with the words, his music going far beyond literal mimesis or the codified use of conventional figures and symbols. / Autumn passes to winter the themes of the week become steadily grimmer as the faithful are urged to reject the world, its lures and snares, and to focus on eventual union with God – or risk the horror of permanent exclusion. From week to week this dichotomy appears to grow harsher, with the stress on sin and guilt deepening as the weather worsens.
  • BWV 109, BWV 70. To convey the inner conflict between belief and doubt in BWV 109, Ich glaube, lieber Herr, hilf meinem Unglauben!, we find him assigning two opposing ‘voices’, sung by the same singer, one marked forte, the other piano. / For his final cantata of the Trinity season, BWV 70a, Wachet! betet! betet! wachet!, with its play on words, Bach increases the voltage.
  • Nadal, Epifania.  For Epiphany + 4, what must count as Bach’s most ‘operatic’ cantata bursts into life: BWV 81, Jesus schläft, was soll ich hoffen? Here he gives his listeners a foretaste of the enthralling music they could expect when his imagination was torched by a particularly dramatic incident. Based on Matthew’s description of Jesus’ calming a violent storm on the sea of Galilee that threatens to capsize the ship in which he and his disciples are sailing, it makes a sea voyage into a metaphor for the Christian life. It begins with Jesus asleep on board ship, the backdrop to an eerie meditation on the terrors of abandonment./old-fashioned recorders added to the string band for an aria for alto, the voice Bach regularly uses for expressions of contrition, fear and lamenting. Here he challenges the singer to a serious technical (and symbolic) test of endurance: to hold a low B without quavering for ten slow beats and then to negotiate a series of angular leaps and twists (through diminished and augmented intervals) to evoke the gaping abyss of approaching death./ Life without Jesus – his somnolent silence lasts all the way through the first three numbers – causes his disciples, and of course Christians ever since, acute anguish and a sense of alienation that rises to the surface in the tenor recitative with its dislocated, dissonant harmonies. In the background of the night we hear the words of Psalm 13 – ‘How long wilt thou forget me, O Lord, for ever? How long wilt thou hide thy face from me?’ – and the image of the guiding star precious to all mariners and to the magi. Suddenly the storm bursts. A continuous spume of violent demisemiquavers in the first violins is set against an unabated thudding in the other instruments. It reaches a succession of ear-splitting cracks on diminished seventh chords conveying the rage of ‘Belial’s waters’ beating against the tiny vessel. It is similar to one of Handel’s powerful ‘rage’ arias, demanding an equivalent virtuosity of rapid passagework by both tenor and violins, but imbued with vastly more harmonic tension – what Paradise Lost might sound like if set as an opera. Three times Bach halts the momentum mid-storm for two-bar ‘close-ups’ of the storm-tossed mariner. Though it feels intensely real, the tempest is also an emblem of the godless forces that threaten to engulf the lone Christian as he stands up to his tormentors. It is extraordinary what a vivid scena Bach has created from its beginning in a simple allegro in G major for strings alone. Jesus, now awake (as if he could possibly have slept through all the mayhem), rebukes his disciples for their lack of faith. In an arioso with straightforward continuo accompaniment, almost a two-part invention, the bass soloist assumes the role of vox Christi. After the colourful drama of the preceding scena the very sparseness and deliberate repetitiveness of the music is striking. One wonders whether there is a pinch of dramatic realism here, of yawn-induced rebuke (the repetition of warum?) or even of mild satire – one of those occasions when Bach may be poking fun at one of his Leipzig theological task-masters. There follows a second seascape, almost as remarkable as the earlier tempest, this time as an aria for bass, two oboes d’amore and strings. The strings are locked in octaves, a symbol of order to show that even the pull of the tides, the undertow and the waves welling up can be checked just as they are about to break by Jesus’ commands Schweig! Schweig! (‘Be silent!’) and Verstumme! (‘Be still!’).
  • BWV 67.  The first in this sequence, BWV 67, Halt im Gedächtnis, is especially impressive: the music vibrates with a pulsating rhythmic energy and a wealth of invention. Bach’s task here is to depict the perplexed and vacillating feelings of the disciples, their hopes dashed after the Crucifixion. He conveys the palpable tension between Thomas’s doubts and the need within the group to keep faith (the corno blasts this out as a sustained single note in the opening chorus, an injunction to ‘hold’ Jesus in remembrance). / Three times their anxiety is quelled by Jesus’ beatific utterance Friede sei mit euch (‘Peace be unto you’). At its fourth and final appearance the strings abandon their storm-rousing and symbolically melt into the woodwind’s lulling rhythms. In this way the scene ends peacefully, the concluding chorale acknowledging the Prince of Peace as ‘a strong helper in need, in life and in death’.

Segon cicle 1724: Bach’s decision to ground his Second Leipzig Cycle on Lutheran chorales was by no means arbitrary: it was a key difference between this and the first cycle, in which a scriptural dictum (or Spruch) had provided the opening to most of his pieces. / At all events, to plan a full cycle grounded on hallowed and iconic Lutheran hymns was one of Bach’s most courageous decisions as a composer – one that he sustained for the next nine and a half months with extraordinary consistency. For the next year Bach stuck limpet-like to these hymns: a total of fifty-two new cantatas used them as their starting-point and, once elaborated, gave them fresh currency.

  • BWV 20. That much is clear from the outset of his first cantata, BWV 20, O Ewigkeit, du Donnerwort. It is an astonishing piece, one that sets the tone for the whole cycle and sums up so many of the original features we will encounter – a new range of expression, the use of operatic technique to enliven the doctrinal message and wild contrasts of mood./ Where the previous year’s vision was of a faith-propelled anticipation of eternity in BWV 21, fear, rather than comfort, is now the subtext of BWV 20 – the chilling prospect of an eternity of torture and pain. / Powerful cross-accents and a huge upward sweep for the basses on Traurigkeit (‘grief’) characterise the double fugue. Abruptly the orchestra screeches to a halt on a diminished seventh. Only a bold dramatist would risk stopping the forward momentum to convey trepidation – personal and petrifying – and Bach had good reason to be proud of this. (Any late-coming worshippers entering at that point would have been frozen to the spot, their neighbourly greetings silenced.) Out of the ensuing silence, terse and angular fragments are tossed from oboes to strings and back again in anticipation of the choir’s resumption. / Climbing back into his pulpit, the bass delivers the harrowing prospect of ‘a thousand million years with all the demons’. Then, as he moves from recitative into aria, he abruptly changes tack and tone. We appear to have been shunted into the world of opera buffa, or, rather, of ducks – three of them (all oboes) and a bassoon. /
    Perhaps Bach could see no further way to develop the theme of eternity before offering a speck of hope to the Christian soul now thoroughly battered and bruised. He reminds us that the solution to life’s problems is childlike in its simplicity. / Bach’s depiction of hell is far richer and more polychromatic than that of any other composer before Mozart and Berlioz. So much of his richness comes from the dissonance that runs from the smallest to the largest./ A logical choice for his theme would have been the call to the lost sheep to wake up and throw off the sleep of sin (Ephesians 5:14), the subject of the electrifying bass aria with trumpet and strings which opens Part 2 – Bach’s answer, as it were, to Handel’s ‘The trumpet shall sound’ from Messiah – a taxing piece for both singer and trumpeter, requiring dramatic delivery and technical control. As if that were not enough, the alto soloist now blasts off in a tirade against the carnal world, much along the lines of an Oxford Street sandwich-board-wearer: ‘Repent before it’s too late: the end is nigh.’w And with this message comes a twist calculated to bring the listener up short: ‘Consider … it could be this very night that the coffin is brought to your door!’ It is not very often that Bach resorts to lurid pictorialism of the Hieronymus Bosch kind; yet, in the ensuing duet delivered to the errant pilgrim as though by Bunyanesque angels (alto and tenor), he treats us to a ghoulish cameo of ‘howling and chattering teeth’, of the ominous approach of the hand-drawn hearse as it clatters across the cobbled street. Successions of first inversion chords over a disjointed bass line in quavers with parallel thirds and sixths in the voice parts give way first to imitative and answering phrases, then to an anguished chromaticism evoking the bubbling stream and the drop of water denied to the parched rich man. The voices join for a final flourish. We hear the gurgling of the forbidden water and the continuo playing a last furtive snatch of the ritornello. Then, dissolve … fade out … silence. Extraordinary.
  • BWV 101, Nimm von uns, Herr, du treuer Gott. Ten Commandments (Dies sind die heil’gen zehn Gebot). / Over the final tonic pedal Bach engineers a disturbing intensification of harmony and vocal expression for the words für Seuchen, Feur und großem Leid (‘contagion, fire and grievous pain’). Here we sense Bach working his chosen motifs as hard as he possibly can, a trait we associate more readily with Beethoven./There is a single moment midway, enough to strike horror in the listener, when Bach makes an abrupt Mahlerian swerve from E minor to C minor on the word Warum [willst du so zornig sein?]. Not even Purcell, with his penchant for a calculated spot-lit dissonance, was capable of matching this when setting the same words in his anthem ‘Lord, how long wilt Thou be angry?’ Sudden juxtapositions of sacred text and personal commentary are a potent new dialectical weapon in Bach’s expressive arsenal. / … whole fresh layer of minutely differentiated articulation and dynamic markings now appeared to enable him and future musicians to realise the precise nuances present in his imagination. Deciding to write out a new flute part for the musical highpoint of the cantata, the soprano-alto duet, and as economical as ever with manuscript paper, he wrote it on the back of the cornet part.
  • BWV38 The theme of the hidden granting of faith returns later in the season in BWV 38, Aus tiefer Not schrei ich zu dir, for Trinity +21, based on Luther’s paraphrase of Psalm 130: he describes the cry of a ‘truly penitent heart that is most deeply moved in its distress … We are all in deep and great misery, but we do not feel our condition. Crying is nothing but a strong and earnest longing for God’s grace, which does not arise in a person unless he sees in what depth he is lying.’15 Bach would have known that Luther’s hymn was linked to a time-honoured Phrygian tune, one so perfectly suited to archaic treatment in motet-style that it is hard to imagine him setting it in any other way. /Once again he doubles each of the four voices with a trombone – a technique one might associate more readily with Schütz or even with Bruckner than with Bach. Besides their unique burnished sonority, these noble instruments bring a sense of ritual and solemnity to the overall mood. Bach seems intent on pushing the frontiers of this movement almost out of stylistic reach through the abrupt chromatic twists he gives to its modal tune. / All three of the cantata’s final movements are equally stern and uncompromising. Bach marks the recitative for soprano a battuta – unusually, to be sung in strict tempo – while the continuo thunders out the old tune as if daring the believer to give in to doubts in a magnificent reversal of usual practice, the singer’s weakened faith scarcely having time to express its frailty. As with his cantata for this Sunday from the previous year (BWV 109), he delays the provision and granting of help until the last possible moment. With all the voices given full orchestral doubling (including those four trombones), this chorale is not simply impressive, it is even intimidating in its Lutheran zeal – especially its final Phrygian cadence, with the bass trombone plummeting to bottom E.
  • BWV26 The instrumental ritornello to the opening chorale fantasia of BWV 26, Ach wie flüchtig, ach wie nichtig, is a stupendous musical confectionery illustrating the brevity of human life and the futility of earthly hopes. / Fleet-footed scales, crossing and re-crossing, joining and dividing, create a mood of phantasmal vapour – a brilliant elaboration of an idea that first came to him ten years earlier in Weimar./ There does seem to be a proto-Romantic Gestalt to the way Bach set it as an aria for tenor, flute, violin and continuo: each musician is constantly required to change functions – to respond, imitate, echo or double one another – while contributing to the inexorable forward motion of the tumbling torrent and a brief episode of falling raindrops. Human life first as mist and spray, then as a mountain torrent; next, Bach turns to the inevitability of beauty’s withering like a flower and the moment when man succumbs to earthly pleasures and ‘all things shatter and collapse in ruin.
  • BWV 91 Christmas Day itself began with BWV 91, Gelobet seist du, Jesu Christ, Bach’s majestic setting of Luther’s hymn, whose opening ritornello has the special sense of expectation that is the hallmark of Bach in Christmas mode: fanfares for the horns and running G major scales in the oboes that suggest the dancing of angels. In the unselfconscious abandon of his setting of das ist wahr (‘this is true’) and the syncopated Kyrie eleis! (reminiscent of a similar word-setting in the Zwiegesänge of Michael Praetorius), Bach’s seventeenth-century roots are exposed; and this mood persists in the soprano recitative interwoven with the second verse of the hymn and in the festive tenor aria set for three oboes swinging along in genial accompaniment. / When Bach came to re-work this cantata during the 1730s, in order to illustrate the human aspiration to sing (and, by implication, dance) like the angels, he added lilting syncopations to the vocal lines that clash with the violins’ dotted figure. / The polarity between them is reinforced by means of upward modulations, once in sharps (as if to symbolise man’s angel-directed aspirations), once in flats (as if to represent Jesus’ humanity). The music brings to mind the vivid imagery of Botticelli’s dancing angels or Filippino Lippi’s angelic band in full cry on the walls of the Carafa Chapel in Santa Maria sopra Minerva in Rome. / He may have been inspired by the vision of St John Chrysostom (c. 347–407), which he surely knew – those ‘thousands of Archangels and ten thousands of Angels … six-winged, full of eyes, and soar aloft on their wings, singing, crying, shouting, and saying Agios! Agios! Agios! Kyrie Sabaoth! Holy, Holy, Holy, Lord God of Hosts!
  • BWV 121. Bach adopts a wholly different strategy for its sequel the next day. More than in any other cantata you sense a primitive root, an early Christian origin for the Marian text of BWV 121, Christum wir sollen loben schon, one of the oldest-feeling of all Bach’s cantatas. Luther had appropriated and translated a famous fifth-century Latin hymn, ‘A solis ortus cardine’ (‘From the rising of the sun’), used for Lauds during the Christmas season, and Bach sets its opening verse in motet style, the voices doubled by a cornett and three trombones in addition to the usual oboes and strings. There is something mystical about this tune, not least in the way it seems to start in the Dorian mode and end in the Phrygian (or, in the language of diatonic harmony, on the dominant of the dominant). Replacing the portrayals of dancing seraphim are images of those angular, earnest faces that fifteenth-century Flemish painters use to depict the shepherds gazing into the manger-stall at the reinen Magd Marien Sohn (‘little son born of a spotless maid’). The archaic feel of the opening chorus seems perfectly attuned to the mystery of the Incarnation. Unequivocally modern, however, is the startling enharmonic progression – a symbolic ‘transformation’ no less – at the end of the alto recitative (No. 3) describing the miracle of the virgin birth. This is the tonal pivot of the entire work and, appropriately, it occurs on the word kehren (‘to turn or reverse direction’); with wundervoller Art (Bach’s play on words is his cue for a ‘wondrous’ tritonal shift) God descends and takes on human form, symbolically represented by the last-minute swerve to C major. It is the perfect preparation for the bass aria (No. 4), where bold Italianate string writing and solid diatonic harmonies are used to describe how John the Baptist ‘leapt for joy in the womb when he recognised Jesus’.
  • BWV 65. One of the crowning glories of Bach’s first Christmas season was BWV 65, Sie werden aus Saba alle kommen, for Epiphany 1724, and it is fascinating to observe him attaining the same peak the following year in BWV 123, Liebster Immanuel, Herzog der Frommen – but via a different route. One of the keys to this lies in the instrumentation. Where the atmosphere of the earlier work is oriental and pageant-like, the second opens with a graceful chorus in a little reminiscent of an Elizabethan dance, with paired transverse flutes, oboes and violins presented in alternation./ With their haunting sonority these ‘hunting oboes’ seem to belong to the world of Marco Polo – of caravans traversing the Silk Route – and it remains something of a mystery how a specialist wind-instrument-maker, Herr Johann Eichentopf of Leipzig, could have invented this magnificent modern tenor oboe with its curved tube and flared brass bell around 1722 unless he had heard one of these oriental prototypes played by visitors to one of Leipzig’s trade fairs. / Bach draws on a most opulent scoring for this entrancing triple-rhythm aria for tenor (No. 6). Pairs of recorders, violins, horns, and oboes da caccia operate independently and in consort, exchanging one-bar riffs in kaleidoscopic varieties of timbre.bb The quality of the arias in BWV 123 is more telling still: a tenor aria (No. 3), with two oboes d’amore, describes the ‘cross’s cruel journey’ to Calvary with heavy tread and almost unbearable pathos belying the words ‘[these] do not frighten me.’ Four bars in a quicker tempo to evoke ‘when the tempests rage’ dissolve in a tranquil return to the lente tempo as ‘Jesus sends me from heaven salvation and light.’ This is followed by what is surely one of the finest, but also loneliest, arias Bach ever composed, ‘Lass, o Welt, mich aus Verachtung’ (‘Leave me, O scornful world / To sadness and loneliness!’). The fragile vocal line, bleak in its isolation, is offset by the flute accompanying the bass singer like some consoling guardian angel trying to inspire him with purpose and resolve. Even the B section (‘Jesus … shall stay with me for all my days’) offers only a temporary reprieve because of the expected da capo. Here voice and instrument are intimately linked, but with the wordless flute left to complete what the singer cannot bring himself to utter. A year later Bach returned to this mood of Epiphany blues with a second hugely demanding bass aria, ‘Ächzen und erbärmlich Weinen’ from BWV 13, Meine Seufzer, meine Tränen, describing how ‘groaning and piteous weeping cannot ease sorrow’s sickness.’
  • BWV 127, Herr Jesu Christ, wahr’ Mensch und Gott, occupies a crucial role, for Bach placed a ‘chorale Passion’ like a jewel at its centre, just as he had done the year before. There are features of BWV 127, a strikingly experimental cantata, that function in the same way. The first occurs in the elegiac chorale fantasia that opens the work: here Bach weaves together no fewer than three chorale tunes – an instrumental presentation of the Lutheran Agnus Dei with its clear reference to Christ’s Passion, a funeral lament by the French composer Claude Goudimel (1565), and finally several strains of a chorale melody we recognise as that of the Passion chorale, Herzlich tut mich verlangen, which will feature so prominently in the Matthew Passion. Next, it is noticeable that the following recitative for tenor links the individual’s thoughts of death to the path prepared by Jesus’ own patient journey towards his Crucifixion. / self-quotation unique in Bach’s church music: for the solo part for bass is identical with the four choral entries of the spectacular double chorus ‘Sind Blitze, sind Donner’, one of the highpoints of the Matthew Passion and rightly identified.
  • BWV 6 The ‘Great Fifty Days’ from Easter to Whitsun were rooted in the Jewish tradition of marking the seven weeks plus one day between Passover (the Feast of Unleavened Bread) and Pentecost/Shavuot (the Feast of the Weeks, and also the Day of the Ceremony (Bikkurim) of First Fruits – harvest, in other words). They signalled the completion of Jesus’ work on earth, his last appearances to his disciples, his valedictory message to them to bolster their faith, and his promise to protect them through the coming of the Holy Spirit. It is thus a season of contrasts – of joy at Christ’s resurrection and reappearances, clouded by the prospect of his departure and the adversarial pressures of life in the temporal world. / This duality between a world deprived of Jesus’ light and physical presence and a world of increasing spiritual darkness is very palpable in Bach’s cantata for Easter Monday, BWV 6, Bleib bei uns, denn es will Abend werden. / Bach finds a way of ‘painting’ these two ideas by juxtaposing the curve of descent via trajectories of downward modulation with the injunction to remain steadfast – threading twenty-five Gs, then thirty-five Bs played in unison by violins and violas all through the surrounding dissonance.
  • BWV 103 Ihr werdet weinen und heulen, takes its title. It seems a little strange, therefore, to find that it opens with a glittering fantasia for a concertante violin doubled on this occasion by another unusual instrument – a soprano recorder in D, known as a ‘sixth flute’.
  • BWV 74 Whit Sunday might seem a strange day for a graphic depiction of hell. That, however, is the purpose of the alto aria ‘Nichts kann mich erretten’ from BWV 74, Wer mich liebet, der wird mein Wort halten, which makes demands of a solo violin at the opposite end of the expressive spectrum usually associated with Bach’s writing for that instrument. He seems determined to convey to his listeners with stark realism the image of hellish chains being rattled by Jesus in his struggle with worldly forces. Accordingly he sets up battle formations for his three oboes and strings, asking his violinist to execute fiendish bariolage, with the lowest arpeggiated note falling not on, but just after, the beat. The effect is both disjointed and invigorating. Soon the vocal line embarks on arpeggios that appear trapped within the vehement dialectic, as though it were trying to work itself free from the hellish shackles. At times this search for belief is plaintive, with cross-accented phrases reinforced by the oboe and solo violin against a menacing thud of repeated semiquavers. In the B section victory seems assured and the singer ‘laughs at Hell’s anger’ against colossal smashing chords by the winds and strings in triple and quadruple stops
  • BWV 68 At this point Bach was near to completing his ambitious design for the twelve Sundays leading up to Trinity Sunday, based on biblical citations. His settings of John’s words are full of purpose, never more so than in the final chorus of BWV 68, Also hat Gott die Welt geliebt, when, in place of a chorale, he puts to his listeners the chilling choice between salvation and judgement in the present life: ‘He that believeth on him is not condemned: but he that believeth not is condemned already’ (John 3:18). Bach’s setting is as uncompromising as the text: a double fugue whose two subjects describe the alternatives, the voices doubled by his familiar alliance of archaic brass instruments, a cornett and three trombones.
  • BWV 176. Trinity Sunday marks the last in the sequence of nine cantatas to texts by Christiane Mariane von Ziegler. The title of BWV 176, Es ist ein trotzig und verzagt Ding, translates as ‘There is something stubborn [or defiant or wilful] and yet fainthearted [or despondent or despairing] about the human heart.’ All the permutations of these adjectives apply to Bach’s setting, an arresting portrayal of the human condition – and might also reflect his own views, particularly as regards the intractable attitude of the Leipzig authorities.
  • La passió segons sant Joan BWV 245
    No opera overture of the first half of the eighteenth century that I know comes closer to anticipating the moods of those to Idomeneo or Don Giovanni than the opening of Bach’s John Passion; nor is there a better direct ancestor to Beethoven’s three preludes to Leonore. For pictorial vividness and tragic vision, the turbulent orchestral introduction is without parallel. Like a true overture, it beckons us into the drama – not in a theatre, but in a church or, nowadays, often in a concert hall. The tonality – G minor – is one that from Purcell to Mozart usually implies lamentation. The relentless tremulant pulsation generated by the reiterated bass line, the persistent sighing figure in the violas and the swirling motion in the violins so suggestive of turmoil, even of the physical surging of a crowd – all contribute to its unique pathos. Over this ferment, pairs of oboes and flutes locked in lyrical dialogue but with anguished dissonances enact a very different kind of physicality, one that can create a harrowing portrayal of nails being driven into bare flesh.
    It is entirely possible that such a unique fusion of music, exegesis and drama might have perplexed its original biblically saturated listeners, just as much as it seems guaranteed to pass over the heads of an often biblically disabled modern audience, who do, nonetheless, still find it so gripping./ Bach had set himself the herculean task of composing (as far as conditions and time allowed) new music each week for all the festivals in the church year, his initial target (most likely) a minimum of three annual cantata cycles, each with a Passion setting as its climax. Accordingly, the John Passion was to become his first major ‘planet’ encircled by its co-orbital ‘moons’ – the cantatas he had fashioned so far in his first season. / was his largest-scale work to date, one comprising forty separate movements and lasting over one hundred minutes, greatly exceeding any liturgical needs or directives, and one of a small selection of works that would occupy his thoughts at intervals for the rest of his career. It is significant that for two last performances in the year of his death and one the year before, he reverted in all essentials to its original state.

They had had almost a year in which to become accustomed to a style of music which Bach himself later freely admitted to the authorities was ‘incomparably harder and more intricate’ than any other music performed at the time.

The da capo structure that Bach adopts is no mere formality or structured conceit, as so often in contemporary opera: it is a metaphor for the entire Passion story in miniature. In the A section we are shown Christ glorified as part of the Godhead (‘Glorify thou me with thine own self with the glory which I had with thee before the world was’, John 17:5). The B section then refers to his abasement and anticipates the way he is destined to lay down his life for mankind. Finally, the reprise of the A section serves to mark Christ’s return to his Father in glory and majesty (Jesus prayed earlier that his disciples ‘may behold my glory, which thou hast given me’, John 17:24).l

John’s account is stretched over three ‘acts’. Act I (John 18:1–27) opens with the arrest and interrogation of Jesus at dead of night in the Sanhedrin court and comes to a head with Peter’s denial. Act II (18: 28–40 to 19: 1–16) then deals with the Roman trial in seven scenes on a split stage: the Jewish clergy and the mob outside the Praetorium, Jesus within and Pilate hovering from one to the other. It culminates with the passing of the death sentence. In Act III (19:17–42) the action shifts to Golgotha for Jesus’ Crucifixion, death and burial. With a sermon to accommodate at some point, it looks at first glance as though Bach intends to replicate John’s tripartite structure by placing it at the end of John’s Act I – his Part I, closing with the crowing of the cock in a verse from Matthew (26:75) which he interpolates to voice Peter’s remorse and bitter weeping.

For years I was struck by the way Bach seems to show an instinctive feel for knowing exactly when to interrupt the narrative and slow the pace down, when to intercalate solo arias in order to attach personal relevance to the unravelling of events, and when to insert ‘public’ chorales in which his listeners could voice (or hear voiced) their collective response.

There were sound theological precedents for his scheme in the way Lutherans were instructed first to read their Bible, then to meditate on its meaning, and finally to pray – in that order.

Two features of the trenchant crowd choruses immediately stand out: the rising chromaticism of the four voice lines in canonic imitation, and a manic whirling figure – usually in the flutes, once in the first violins, several times in both – that attached itself to the ‘mob’ ever since they first sent a search party out to arrest Jesus in Part I. Readily identifiable, too, is an incipient dactylic figure (long-short-short) first associated with the ‘delivering up’ of Jesus to Pilate but soon to be used with obsessive insistence – first by the Evangelist to convey (harshly) the whip-lashing ordered by Pilate and then (tenderly) in the long tenor aria meditation on that scourging. This figure will soon become the motto of the two fanatical Kreuzige choruses; but in those its remorseless bellicosity is welded to grinding dissonance, the product of fugal entries that have sprung out of the original oboe/flute collisions we noted in the opening chorus. The ferocity and sheer nastiness of these outbursts is chilling, especially as it reflects on us all (not just on the Jews and Romans): in Luther and Bach’s view we are all simul iustus et peccator, both sinless and sinning, and therefore inescapably implicated in the mob frenzy and mindless brutality that saw an innocent man condemned to be crucified. Bach finds two very different but equally compelling strategies to round out this portrayal: a sarcastic triple rhythm piece for the Roman guard ordered to stage Jesus’ mock coronation (with another of those twirling-whirling figures in the woodwind suggestive of a grotesque game of Blind Man’s Buff); and a pompous swaggering fugue-subject – of the kind that Handel was soon to use in his English oratorios to characterise his Old Testament baddies. Bach uses it to capture the self-righteous laying down of the secular law by the High Priest and his cronies – a clear trap for Pilate. Painters from Giotto to Hans Fries and Pieter Bruegel the Elder had found ways of bringing a vernacular realism to biblical scenes and to faces contorted by hatred.

Next he points to the way each of the five turbae encompasses the full span of chords associated with the ‘ambit’ of each particular key in which they are set and finds here ‘a striking resemblance to the ancient idea of Christ as Creator-Logos binding all things together into a cosmic system, or systema’.

My experience is that in performance this chorale, despite the ravishing cadence that precedes it, as though to herald a reflection of great importance – of fate having been ordained – does not register either as the axis of the trial scene or as the hub of the entire Passion. That prerogative goes to the immensely impressive tenor aria ‘Erwäge’ (No. 20) – a meditation on Christ’s self-sacrifice in which, after the escalating savagery of the turbae, we are offered the metaphor of ‘the most beautiful rainbow’ reflecting the blood and water on Jesus’ flailed back as a reminder of the ancient covenant between God and Noah after the flood.bb Significantly Bach has placed it precisely to straddle the chapter division in John’s Gospel: immediately after the mob’s insistence on Barabbas as the prisoner to be released and culminating in the scourging of Jesus, one of two exceptional moments when Bach lays aside the Evangelist’s narration and gives theatrical specificity and horror to the gruesome reality of Jesus’ flogging by the Roman soldiers. This is one of the most shocking juxtapositions in the whole work: the Evangelist’s outraged and outrageous burst of loud melismatic ‘rage’, followed immediately by the dulcet tonality of the ensuing arioso (‘Betrachte, meine Seel’, No. 19). One moment we see Jesus’ back torn and blood-streaked by flogging, and the next we are encouraged to see it as something beautiful – as the sky in which the rainbow appears as a sign of divine grace – close to what J. G. Ballard had in mind, perhaps, when he refers to the ‘mysterious eroticism of wounds’.31 That Bach attached exceptional importance to this arioso and its succeeding aria is manifest both from their length (with the full da capo of the aria, the scene runs to more than eleven minutes) and its highly unusual scoring – for two violas d’amore and a continuo of (implied) lute, gamba and organ.cc Outwardly this looks like a high-risk strategy: to halt the gripping dramatic forward momentum of the Roman trial scene with its layers of political posturing, collusion and refutation. Yet Bach’s instinct was sound. This, the nadir of Jesus’ physical degradation, was precisely the moment to halt the motion and to reflect and meditate on its consequences for mankind – to balance an arioso and aria of moving subjectivity in response to the overall objectivity of John’s account. The listener is led by means of suggestive (and theologically loaded) metaphors – and still more by beguiling musical textures – to contemplate the lacerated body of Jesus, rather as Grünewald does in his Isenheim Altarpiece and Hans Holbein does in his Dead Christ in the Tomb, with ängstlichen Vergnügen (‘anxious pleasure’) in so far as it leads to a pained, uneasy gratitude.dd The eruptive force, sensuality and eroticism in Bach’s expression of religious sentiment in this central aria may have been another moment to unsettle the Orthodox clergy of Leipzig and turn them against him. In the arioso that follows we are presented with the equivalent of Dürer’s Passiontide woodcuts in which flowers, in this case Himmelschlüsselblumen (primroses or cowslips), bloom from the crown of thorns. Bach is ultra-precise in his choice of instruments here: a pair of violas d’amore, the most tender, consoling instruments in his locker, with their ‘sympathetic’ strings, contrasted with the lute (or, in a later version, harpsichord) to suggest the pricking of the thorns, and serving to point up the contrast by very obvious tonal means – a tritone leap in the voice from C to F on Schmerzen to instigate sharpened harmonies whose raised pitches and upward tritone give instantly recognisable musical equivalence to the forms, with the ensuing celestial relaxation going to the flat keys (G minor) for the blooming of the ‘key-to-heaven-flower’.

Most poignant of all is the way his last words – Es ist vollbracht – are carried through, imitated and transposed by the viola da gamba in the celebrated alto aria (No. 30). The use of this already old-fashioned instrument, with its highly individual and plangent sonority, an etiolated reflection of the human voice, is a calculated device – one that he had used only once previously, in his first cantata cycle (BWV 76) and was to use again in the Matthew Passion. Again, as in ‘Ach, mein Sinn’, Bach adopts the majestic gestural language of the High French style, but here with the opposite effect: where in Peter’s aria it was speeded up to convey extreme agitation, here it is dirge-like to explore the borderline between life and death.hh In the B section the gamba’s tone and melody disappear completely in the wild arpeggiation of the string band – a cameo image of Christ as the hero of Judah.

This aria is Bach’s strongest yet most balanced way of interpreting John’s account – as both a meditation on Christ’s suffering and as the victorious affirmation of his identity, the hidden God revealed through faith on the Cross.

There has to be an explanation why, in our secular age, listening to the John Passion seems to provide so uplifting an experience for so many people. I would suggest that the multilayered structure underpinning Bach’s Passion can be ‘felt’, if not immediately seen or heard, by the listener, in the same way that flying buttresses, invisible to the visitor when entering a Gothic church, are essential to the illusion of lightness, weightlessness and the impression of height.


Pasió segons Santr Mateu BWV 244

Bach’s autograph manuscript score of the Matthew Passion is a calligraphic miracle. /
Uniquely among his autographs, he uses red ink – but generally only for the Gospel words, which thus stand out from the rest like some medieval missal and from the brown-black sepia that was his norm.

… the case of ‘Erbarm es Gott!’ (No. 51) it is not just the hard edge to the rhythms which softens the bridge to the aria ‘Können Tränen’, but the extreme instability of the underlying harmony, made up of chains of seventh chords, which veers from sharps to flats, back to sharps and (just when you expect a final cadence in F minor) makes a last-minute enharmonic swerve to flats – to G minor. Picander’s arioso text refers to a ‘vision of such pain’ (der Anblick solchen Jammers).

… final reminder of this comes in the unexpected and almost excruciating dissonance Bach inserts over the very last chord: the melody instruments insist on B – the jarring leading tone – before eventually melting in a C minor cadence. Looking back at the conclusion of the Matthew Passion, one is struck by how the character of Jesus – a much more human figure than the one portrayed in the John Passion – is delineated powerfully and subtly, even when reduced, as in the whole of Part II, to three lapidary utterances: his final Eli, Eli, lama asabthani?

Bach knew perfectly well what opera was and seems to have decided quite early in life that it wasn’t for him. What most distinguishes his Passions from operas of the time is the way he does away with the convention of a fixed point of reference for the audience, rejecting the idea of a listener who surveys the development of the dramatic narrative more like a consumer – entertained, perhaps moved, ingesting spoon-fed images, but never a part of the action.

In his book The Death of Tragedy, George Steiner maintains there has been no specifically Christian mode of tragic drama even in the noontime of the faith. Christianity is an anti-tragic vision of the world … The Passion of Christ is an event of unutterable grief, but it is also a cipher through which is revealed the love of God for man … Being a threshold to the eternal, the death of a Christian hero can be an occasion for sorrow but not for tragedy … Real tragedy can occur only where the tormented soul believes that there is no time left for God’s forgiveness. ‘And now ’tis too late,’ says Faustus in the one play that comes nearest to resolving the inherent contradiction of Christian tragedy. But he is in error. It is never too late to repent, and Romantic melodrama is sound theology when it shows the soul being snatched back from the very verge of damnation.

Bach set in motion a new burgeoning of the genre, leading his listeners to confront their mortality and compelling them to witness things from which they would normally avert their eyes. Perhaps Steiner might concede that, in this regard, such is the mythic charge to Bach’s two great Passions, they could be considered the natural sequel to the spoken dramas of Racine and the English early-seventeenth-century writers, in so far as their themes resonate far beyond their temporal and liturgical borders, demonstrating that ‘context of belief and convention which the artist shares with his audience’. While there is enough documentary evidence to make it possible to reconstruct the original liturgical setting of Bach’s Passions,p we cannot of course recover the way people experienced them at the time. Since they have proved that they can survive treatments as different as the old massed-choir Victorian rituals (with their strong whiff of sanctimoniousness) and, at the other extreme, the minimalist nostrums of historically informed practice (HIP) – and still move people – we can be certain there is no one definitive way of interpreting them, whether in church, in concert halls or within the secular embrace of the theatre.


Sobre la relació entre música i text

People often complain that music is too ambiguous,’ wrote Mendelssohn in 1842. Everyone understands words, of course, but listeners do not know what they should think when they hear music. ‘With me,’ he said, ‘it is exactly the opposite, and not only with regard to an entire speech but also with individual words. These, too, seem to me so ambiguous, so vague, so easily misunderstood in comparison to genuine music, which fills the soul with a thousand things better than words. The thoughts which are expressed to me by music that I love are not too indefinite to be put into words, but on the contrary, too definite’. It is a startling statement, one many musicians would subscribe to but the very opposite of what some others would expect. The relation of music to language is as complex as that of language to thought. Language can elucidate, but it can also throttle sensibility in the process of its transmission. Music, on the other hand, when it is performed, allows that channel of transmitted thought and sensibility to flow with total freedom: it might not be very good at expressing our everyday mundane transactions, but the thoughts it does express are conveyed more clearly and fully than they would be by words. So what happens when you put the two together – as has happened from the beginning of time until the latest pop song? Any opera or cantata by necessity places text and its musical voicing in a symbiotic relationship, one that creates both opportunities and constraints for the composer.

It is, I hope, obvious from the previous three chapters that in Bach we are dealing with a composer who was never satisfied just to ‘set’ religious texts, whether cantatas, motets or Passions. Emanuel Bach told Forkel that his father ‘worked diligently, governing himself by the content of the text, without any strange misplacing of the words, and without elaborating on individual words at the expense of the sense of the whole, as a result of which ridiculous thoughts often appear, such as sometimes arouse the admiration of people who claim to be connoisseurs and are not’.2 That may well have been the impression Emanuel wanted to give – that his father did not normally flout eighteenth-century conventions of text-setting. But the truth is that Bach’s texted music is far from compliant: it opens the door to all-encompassing moods, which he evokes far more powerfully and eloquently than words could alone, particularly as his textures are so often multilayered and thus able to convey parallel, complementary and even contradictory Affekts.

As Laurence Dreyfus has shown, ‘he develops selective ideas from his texts that spark a dominating instrumental melody, but he also attaches signs, genres and styles foreign to the text that impose, by way of a kind of performance or execution of the text, an obscuring palimpsest on the poetry.’

Abstract music provides us with emotions purified of prescribed narratives and untethered from any pressing reality. / We get the sadness of loss without loss itself, the sensation of terror without any object of terror to which we have to respond, the luminescence of joy that melts away as we perceive it. / Bach was unwilling to have his orchestra reduced to the role of a docile accompanist simply laying down material in an opening ritornello that the singer would later develop and embellish.

Take BWV 169, Gott soll allein mein Herze haben, composed in October 1726, the last and most consistently beautiful of his cantatas for alto solo. Here we find Bach approaching a text in his most collusive manner, formulating a rondo motif to match the motto-like phrase extrapolated from the Sunday Gospel (Matthew 22:34–46): ‘God alone shall have my heart.’ This simple idea (the propositio in rhetorical terms) provides the basis for an overarching unity, while permitting an implied dialogue between this figure – the repeated self-offering to the love of God – and the gloss (confirmatio) given to it by poet and composer.

  • BWV77 i l’ús de la trompeta
    Coming as the climax of a series-within-a-cycle in his first Jahrgang, BWV 77, Du sollt Gott, deinen Herren, lieben, was an opportunity for Bach to give resounding, conclusive expression to the core doctrines of faith already adumbrated in the first four Sundays of the Trinity season. His aim is to demonstrate by means of every musical device available to him the centrality of the two ‘great’ commandments of the New Testament and how ‘on these two commandments hang all the law and the prophets’. This leads him to construct a huge chorale fantasia in which the chorus, preceded by the upper three string lines in imitation, spells out the New Testament statement. At this point he decides to encase the sung New Testament Commandments with a wordless presentation of the Lutheran chorale melody ‘Dies sind die heilgen zehn Gebot’ (‘These are the holy Ten Commandments’) to demonstrate how the entire Law is contained within the commandment to love. Calculating that he can count on his listeners to make the link between tune and text, he introduces it in canon, a potent symbol of the Law, between the tromba da tirarsi (slide trumpet) at the top of his ensemble and the continuo at its base – a graphic device to demonstrate that the Old Testament serves as the bedrock of the New, or rather that the entire Law is understood to frame, and be inseparable from, Jesus’ injunction to love God and one’s neighbour.
    The strange thing is that whenever the chorale tune stops (in fact even before it gets going) the music reveals a searching, almost fragile quality – a quiet innocent introit without the usual eight-foot bass. Then comes a loud stentorian entry of the commandment theme (guaranteed to grab the attention of his congregation, you would think) and the choral voices thunder out ‘Thou shalt love the Lord thy God’ like so many evangelising sculptors chiselling the words out of the musical rock face. Suddenly a huge chasm in pitch, structure and dynamics opens up between the gentle interweaving of the imitative contrapuntal lines and the full, impressive weight of the double canon. Some find it helpful to hear this emphatic representation of height and depth as a spatial metaphor for the divine and human spheres – distant, yet interconnected. Beyond the obvious meshing of Old and New Testament commandments, the former strict in its canonic treatment, the latter freer and more ‘human’ in the working through of its vocal lines, is the symbolic separation of God’s control of the spheres of ‘above’ and ‘below’ (five statements of each, making ten in all). The music at this point is stupendous, the voices first in downward pursuit, then in upward, under the canopy of the trumpet’s final blast of the chorale tune. This is one of those breathtaking, monumental cantata openings that defies rational explanation. The end result is a potent mixture of modal and diatonic harmonies which leaves an unforgettable impression and propels one forwards to the world of Brahms’s German Requiem and beyond, to Messiaen’s Quartet for the End of Time – both overpowering works in which their very different music takes on Bach’s mantle of extending the biblical message through music to answer to the ultimate questions of fear and faith. What follows is a meditation on how ineffectual the believer’s will proves to be when attempting obedience to God’s commandments, and a foretaste of eternal life. Deceptive in its apparent simplicity and intimacy, an aria for alto is couched in the form of a sarabande, its weak phrase-beginnings and feminine cadences holding up a mirror to man’s proneness to fall short.
    As a foil to the singer, Bach decides at this point to recall his principal trumpet – so assured and majestic in the opening chorus, but now single and unsupported except by continuo alone. His role here is to convey human imperfection (Unvollkommenheit) in the baldest terms. If he had set out to write an obbligato melody for the natural (or valveless) trumpet, Bach could hardly have devised more awkward intervals and more wildly unstable notes – recurrent C sharps and B flats, and occasional G sharps and E flats, which either do not exist on the instrument or else emerge painfully out of tune. In other words Bach is putting on display the shortcomings and frailty of mankind for all to hear and perhaps even to wince at.
    To be the agent for illustrating the distinction between God (perfect) and man (flawed and fallible) is a tough ordeal for any musician unless you are a sad, white-faced clown, accustomed to playing your trumpet (badly) at the circus. But before jumping to the conclusion that Bach is being sadistic here, we should look beyond the surface of the music. Richard Taruskin claims that on occasion he ‘seems deliberately to engineer a bad-sounding performance by putting the apparent demands of the music beyond the reach of his performers and their equipment’.14 For that to be true, Bach would have had to allow for no remedial action to be available to his trumpeter using his large mouthpiece to ‘bend’ or ‘lip down’ (or ‘up’) the non-harmonic tones so as to make them slightly more acceptable, or to ask him to play the part on a tromba da tirarsi such as he often calls for in other contexts. The point is the effort Bach is concerned to illustrate as part of the music, and then, in blatant contrast, the ease with which, in the B section of the aria, he coasts through a ten-bar solo of ineffable beauty made up entirely of the diatonic tones of the natural trumpet without a single accidental: like some gleaming aircraft he emerges from a cloud bank into pure sunlight. Suddenly we are permitted a glorious glimpse of God’s realm, an augury of eternal life, in poignant juxtaposition to the believer’s sense of difficulty, incapacity, even, in executing God’s commandments unaided.i The device might be a bit drastic, but it is brilliantly effective. It requires the in-built unevenness of the natural trumpet to make its impact, which is simply lost when played on a modern chromatic valved trumpet. This is just a single example of the advantages historical instruments can bring to Bach performances. The techniques he uses in this cantata are extreme in their sophistication – in the first chorus by laying down the Law and in this aria by presenting the harsh dichotomy between God’s perfection and man’s efforts to imitate it. We are left wondering how an over-worked church musician, locked into numbing routines, could have come up with anything so inventive – and not as an isolated work but, as we saw in Chapter 9, as part of a coherent and highly impressive cantata cycle.
  • Teologia? Música?
    What can have spurred Bach to invent music of such density, vehemence and highly charged originality that it holds us spellbound? It is a question that has exercised scholars from the very beginning. Was it genuine religious fervour and the kind of single-minded dedication he exhibits on his title pages and in signing off each cantata with ‘SDG’ (‘To God alone the Glory’), or rather his innate sense of drama and an imagination instantly fired by strong verbal imagery?
    However, we should not condone the tendency of theologically motivated commentators to treat the cantatas as doctrinal dissertations, as opposed to discrete musical compositions, any more than accept the glee with which aggressive atheists try to debunk any theological basis for Bach’s musical exegesis… the final analysis nothing can gainsay or diminish the overwhelming transformative force of Bach’s music, the very quality that makes his cantatas so appealing to Christians and non-believers alike. When we are presented with thoughts and feelings in music, with far more candour, clarity and depth than we would otherwise be capable of, this can bring a huge sense of relief. We might at first feel preached at or lectured, and resist.

    • BWV78
      BWV 78, Jesu, der du meine Seele, opens with an immense choral lament in G minor, a musical frieze on a par with the exordia of both his Passions for scale, intensity and power of expression. Bach casts it as a passacaglia on a chromatically descending ostinato with the ‘ground’ acting as a counter-balance to a hymn tune, and weaves all manner of contrapuntal lines around it. Where you might expect the three lower voices to provide a respectful accompaniment to the cantus firmus, Bach gives them unusual prominence, mediating between passacaglia and chorale, anticipating and interpreting the chorale text just as the preacher of a sermon might do. Indeed, such is the power of exegesis here, one questions whether Bach was once again inadvertently stealing the preacher’s thunder by the eloquence of his musical oratory. It is one of those opening cantata movements in which you hang on every beat of every bar in a concentrated, almost desperate attempt to dig out every last morsel of musical value from the notes as they come within earshot. Not in one’s wildest dreams, then, could one envisage a more abrupt sequel to this noble opening chorus than the delicious, almost frivolous duet that follows – ‘Wir eilen mit schwachen, doch emsigen Schritten’ (‘We hasten with weak but diligent steps’). Any straightforward reading of the text itself would not suggest a piece of such irreverence and frippery: you expect something dutiful, and instead you get a playful romp. With its moto perpetuo cello obbligato there are echoes of Purcell (‘Hark the echoing air’) and anticipations of Rossini. Bach’s wizardry encourages you to smile, tap your foot or nod in assent to the plea ‘May thy gracious countenance smile upon us.’
    • Passió o asèpsia?
      Passion in a Bach performance is a rare commodity in today’s climate of antiquarian purity and musicological correctness, but its absence jars with the miracle of Bach’s technical expertise, his mastery of structure, harmony and counterpoint, and his having imbued them with such vehemence, meaning and – exactly that – passion.
    • Ocasions en que està menys inspirat
      Though we are accustomed by now to Bach’s original, dramatic and sometimes wayward settings of words to music, we occasionally stumble across a movement that seems misconceived or indicative of a rare lapse of concentration. Take the melody of the soprano aria ‘Lebens Sonne, Licht der Sinnen’ from BWV 180, Schmücke dich, o liebe Seele, for instance. It starts out attractively, but after nineteen consecutive bars in which the singer continues to repeat the same words over and over again (‘Sun of life, light of the mind’), it risks becoming unbearable. The aria ‘Ich bin herrlich, ich bin schön’ from BWV 49, Ich geh und suche mit Verlangen, is not much better. It feels like an early draft of ‘I feel pretty, oh, so pretty’ from West Side Story; but, unlike Bernstein’s (and unlike, say, ‘Nur ein Wink’ from the Christmas Oratorio, where one welcomes each repetition), Bach’s tune does not have enough intrinsic interest beyond a certain surface attraction to warrant so many repetitions of the same words.
    • Trompetes
      One way Bach found to get around the rules and constraints of word-setting was to select an overall idea from the text that sparked the idea of a dominating instrumental sonority in his imagination. He came to know, for example, exactly how best to use the resources of the ceremonial trumpet-led orchestra and choir of his day to convey unbridled joy and majesty without knowing scientifically that the trumpet’s upper partials have a stimulating effect on the nervous system of the listener. /
      One has only to think of the high trumpet writing in any of the choruses of the B minor Mass to realize what a potent and enthralling power this put at Bach’s disposal. / Take the opening of BWV 130, Herr Gott, dich loben alle wir – a song of praise and gratitude to God for creating the angelic host. Bach presents us with a tableau of the angels on parade: these are celestial military manoeuvres, some of them even danced, in preparation for combat. In the cantata’s centrepiece – a C major bass aria scored exceptionally for three trumpets …. Probably no composer before or since has written such a profusion of celestial music for mortals to sing and play – and no one could show off a trio of trumpets to such dazzling effect as Bach.
    • Acceptar la incertesa
      It is in this context that Keats’s famous formulation of negative capability has special pertinence – ‘when a man is capable of being in uncertainties, mysteries, doubts, without any irritable reaching after fact and reason’. Keats’s rationalisation of the subjective allows joy and uncertainties to coexist, and provides an unintended denotation of the effect on the listener of Bach’s consoling music.
    • BWV95
      Bach’s imaginative capacity to convey through music and words the final stretch of the Christian pilgrimage reaches a peak in the second part of the opening chorus of BWV 95, Christus, der ist mein Leben. Here he depicts the struggle between the forces of life and death before the soul reaches its longed-for destination.
      The only true aria in this cantata is one for a high-flying tenor – the mesmerising ‘Ach, schlage doch bald, selge Stunde’ (‘Ah, strike then soon, blessed hour’) – in which two oboes d’amore proceed in almost naked fourths, pausing every now and again to alight on a dissonance (the effect is similar to the way the echo of cracked bells hangs in the air) always accompanied by a persistent pizzicato of the Leichenglocken. But what exactly do they represent? Are they simply symbols introduced to resonate in his listeners’ minds, non-verbal means to trigger rhythmic patterns and sonorities in the aural imaginations of the bereaved?
    • Motets 229 i 225
      Equal fervour, but of a less militant, more sensuous kind, is to be found in the most intimate and touching of his double-choir motets, BWV 229, Komm, Jesu, komm. Bach’s explorations of the dialectical possibilities of eight voices deployed as two antiphonal choirs here, and in his Matthew Passion (see this page), goes many steps beyond the manipulation of spatially separate blocks of sound pioneered by the Venetian polychoralists and the rhetorically conceived dialogues of Gabrieli’s star pupil, Heinrich Schütz.
      ‘Hardly had the choir sung a few bars when Mozart sat up startled; a few measures more and he called out: “What is this?” And now his whole soul seemed to be in his ears. When the singing was finished he cried out, full of joy: “Now there is something one can learn from!” ’29 And why not? BWV 225, Singet dem Herrn, is by far the meatiest and most technically demanding of Bach’s double-choir motets, but that is not what dazzled Mozart in the Thomaskirche in Leipzig in April 1789, leading him to call for the parts, which he then ‘spread all around him – in both hands, on his knees, and on the chairs next to him – and, forgetting everything, did not get up again until he had looked through everything of Sebastian Bach’s that was there’. Nothing in Mozart’s previous experience of church music had prepared him for this – some of the most exhilarating dance-impregnated vocal music Bach ever wrote.
      Passages such as these remind us that Bach’s is a Baroque version of medieval ‘danced religion’. Just as many African languages lack distinct words for music and dance, so these two were once considered inseparable in Christian worship, their pagan, Dionysian fusion legitimised by the early church Fathers.
      To invoke ‘zest and delight of the spirit’, according to Clement of Alexandria (150–216), Christians were to ‘raise our heads and our hands to heaven and move our feet just at the end of the prayer – pedes excitamus’.30 He also instructed the faithful to ‘dance in a ring, together with the angels, around Him who is without beginning or end’ – an idea that, despite successive attempts of the church from the fourth to the sixteenth centuries to crack down on religious dancing in church, still held currency for Renaissance painters such as Botticelli and Filippino Lippi – and, I suggest, Bach, too, particularly in his Christmas music. At least Bach could claim the guarded backing of Luther, who, in accepting the legitimacy of ‘country customs’, said ‘so long as it’s done decently, I respect the rites and customs of weddings – and I dance anyway!’31 This is not very far from Émile Durkheim’s notion of ‘collective effervescence’ – the ritually induced passion or ecstasy that cements social bonds and which, he proposed, forms the ultimate basis of religion.v32 Suddenly we have a window on to those regular get-togethers of the Bach family – how their pious chorale-singing at the start of the day slipped into bibulous quodlibets at nightfall. Bach shared with his relatives a hedonistic vision of community based on the conviviality of human intercourse, one that in no sense clashed with his view of the seriousness of his calling as a musician or the funnelling of his creative talents to the greater glory of God. When Bach is in this mood, you sense that, for all its elegance, its dexterity and its complexity, his music has primitive, pagan roots. This is music to celebrate a festival, the turning-point of the year – life itself.
      He brilliantly chooses to persist with the Singet motto that accompanied the imitative effusion of his initial prelude now as a funky, offbeat commentary to his four-part fugue. This pays high dividends in the build-up of this long movement, as one by one the voices of both choirs re-enter emphatically, this time in reverse order (B-T-A-S), while the rich ‘accompaniment’ is re-distributed among the fugally unoccupied voices. In his second pairing, the finale of the motet, Bach achieves a different type of transition from prelude to fugue by narrowing the focus: suddenly and without a break, eight voices converge and become four. Out of the hurly-burly the united basses of both choirs step forward in a passepied set to the words ‘Let everything that hath breath praise the Lord.’ This might sound straightforward enough, but in practice it is a challenge to achieve a seamless and fluent transition at this point of liftoff. It needs a readjustment of the singers’ ‘radar’ to pass from a full, dense eight-part polyphony in common time to fusion as a single line, one-in-a-bar, with spatially distanced voices now airborne, insubstantial and still dancing. Several episodes follow in quick succession – exposition, stretto, sequence, re-appearance of the subject in the super-tonic, sequence, stretto – each with expectations of an imminent conclusion. But Bach’s high-wire act still has 113 bars to run, and what promised to be a sprint to the line turns out to be a 1,500-metre race. As the singers move into the final straight, you sense the crowd’s excitement. Suddenly it’s no longer a flat race – there’s a big hurdle ahead, one to take the sopranos up to a top B before they can breast the finishing tape, using up the last Odem (‘breath’) of which they are capable.
      Their popularity in our time goes a little way towards reversing the process of desocialisation that chased the choral dance first out of church and then from communal recreation of the kind we are told that the Bach family practised.33 (This was also a feature of my childhood, thanks to my parents’ no doubt unconscious re-creation of this pattern – intense sessions of a cappella singing, followed by physically liberating sessions of English country dancing based on John Playford’s The English Dancing Master (1651)). Through their extraordinary compression and complexity, Bach’s motets make colossal demands of performers, requiring exceptional virtuosity, stamina, and sensitivity to the abrupt changes of mood and texture as well as to the exact meaning of each word. Towards the end of his more than thirty years as music director of Berlin’s Singakademie in 1827, Carl Friedrich Zelter wrote to his friend Goethe, ‘Could I let you hear some happy day one of Sebastian Bach’s motets, you would feel yourself at the centre of the world, as a man like you ought to be. I hear the works for the many hundredth time, and am not finished with them yet, and never will be.’34 After knowing them for more than sixty years I feel exactly the same.
      This music – playing it, participating in it, listening to it – conveys a strong sense of being in the present and screens out all else. The very act of performing such a Bach piece produces a type of realised eschatology, one which implies that ‘end times’ are in a sense already here.

Bach a Leipzig

Had he stayed in Cöthen (a Calvinist court) the project would have never got off the ground. Had he taken up the Halle offer in 1713, he might well have suffered the same fate as his eldest son, Wilhelm Friedemann, and become enmeshed in sectarian controversy there. In worldly Hamburg his energies, like those of his second son Emanuel later on, might gradually have been sapped by administrative duties and by the need to spread his music around the city’s churches even more thinly than in Leipzig. There, too, he would have become easy prey to the sardonic mockery of Johann Mattheson and other fashion-conscious advocates of the modern galant style. In beguiling, Catholic Dresden, with its richly endowed Capelle, he would not have been free to create and perform the succession of Lutheran church cantatas that he carried through.

It was the last time Luther could speak – vicariously but authoritatively – to his flock without widespread dissent. It had to be then, in that decade. Any later and the percolation of enlightened thought into middle Germany might have taken the edge off Bach’s creative zeal as the doors of fashion began to shut him out.

Now Bach the church cantata composer-performer starts to fade out of vision, and for the first time he opens doors to other composers’ works. Churchgoers no longer know, and perhaps do not even care, if he performs works by Telemann, Stölzel or his cousin Johann Ludwig Bach, and the text booklets on sale do not tell them what they are listening to. Compare this to the coffee-house concerts, where the public can see who is in charge at close quarters, even if as part of a throng of enthusiastic listeners they are scattered throughout different interconnected rooms. They are free to get up, move around, stand in the doorways, and comment on the music and the musicians in the style of a genteel academy of cognoscenti. Bach’s role in the mid and late 1730s embraces an increasingly secular world: urban Leipzig on the threshold of the Enlightenment.

  • BWV668a, la darrera composició?
    In acknowledging Bach’s humanity we begin to see how similar to us he was. If we forgo attempts to explain his genius (as a divine gift, or the result of genetics or nurture) we gain something richer – a sense of connection as well as a more nuanced, ‘grainier’ idea of how his music is put together and a clue as to why it should have such a deep emotional affect on us. Perhaps music gave Bach what real life in many respects could not: order and adventure, pleasure and satisfaction, a greater reliability than could be found in his everyday life. It was also there to complete those experiences that otherwise might have existed only in his imagination – part-compensation for those stimulating adventures denied to him but not to Handel, whose travels to Italy provided him with such a fertile source of inspiration. Bach found security in sticking to a regular structure, to proportion and numbers, and to the calendar. It was a trait that took a particular shape, gaining impetus, in his fifties through his almost obsessive absorption with genealogy and family trees.

    Like his early mentor Dietrich Buxtehude, Bach may have kept alive a dream of joining the angelic choir (or ‘concert’) after death, seen by many at the time as the privileged gateway to heaven for musicians. / Buxtehude refers to it in the touching Klag-Lied he composed on the death of his own father, who, like him, had been an organist: Er spielt nun die Freuden-Lieder / Auf des Himmels-Lust-Clavier (‘He is now playing songs of joy / on the heavenly keyboard’). Far from trying to evoke the heavenly music his father was now hearing, Buxtehude’s setting is impregnated with dissonance and a persistent tremulous throb in the strings: it is as though wave after wave of filial love is inspiring him, while inconsolable sorrow buffets him in the act of pinning his music to the page. /
    August Pfeiffer and Heinrich Müller, recognised the role of music in transporting believers to that ideal as part of the ars moriendi.There are signs of this in what could well have been Bach’s very last composition. C. P. E. Bach was not in Leipzig at the time, he reported that his father’s so-called ‘Deathbed’ chorale, BWV 668a, Wenn wir in höchsten Nöten sein, was dictated shortly before his death ‘on the spur of the moment’ (aus dem Stegreif), to an unnamed friend.


    All through this final phase of his life, Bach was searching and penetrating musical terra incognita. It has taken generations of composers and performers to explore the equivalent of those blanks on a map cartographers once charmingly described as ‘here-be-dragons’: to re-trace his routes and come to terms with his findings. Two and a half centuries after his passing, no one could claim that the process is complete. Ignored for a time, then patchily revived, misrepresented, inflated, re-orchestrated, then in a puritanical overreaction scaled down, diminished and minimalised – there seems to be no end to the ways that Bach’s music can be manipulated to fit with the prevailing Zeitgeist and commercially exploited or used for political ends. All the while his music beckons us to view life through his eyes, the eyes of a consummate artist, as though to imply: this is a way of fully realising the scale and scope of what it is to be human within it. Therefore study and listen to it closely – and not just any performance will do, however well intentioned. In the words of a recent biographer, ‘There is no music so demanding to realise in sound, and so quick to reveal a lack of understanding or lack of integrity in approaching it’.

    Herder grasped the crucial idea that the creative and spiritual activity of man leads to expressions of an individual’s vision of life, to be understood only by sympathetic insight – the ability to ‘feel oneself into’ (sich hineinfühlen) the aspirations and concerns of others. One imagines that he might have understood the supreme value of Bach’s vocal works – not primarily as objects or artefacts, but as individual visions of life and as priceless forms of communication with his fellow man. For this is what is so distinctive when we compare Bach’s legacy to that of his forerunners and successors. Monteverdi gives us the full gamut of human passions in music, the first composer to do so; Beethoven tells us what a terrible struggle it is to transcend human frailties and to aspire to the Godhead; and Mozart shows us the kind of music we might hope to hear in heaven. But it is Bach, making music in the Castle of Heaven, who gives us the voice of God – in human form. He is the one who blazes a trail, showing us how to overcome our imperfections through the perfections of his music: to make divine things human and human things divine.

Estudiar la vida

[Entendre la vida és un camí que va de l’observació del que tenim al voltant fins a conèixer les complexes estructures i processos d’òrgans formats per teixits, formats per cèl·lules, formades per molècules orgàniques que duen a terme reaccions per obtenir energia, substituir el que es degrada i reproduir-se. Un camí que comença amb la mirada a través del microscopi, segueix amb experiments de química que reprodueixen els processos de la vida, i acaba amb l’intent de desxifrar el codi de la vida amb observació i manipulació a nivell molecular]


  • Classificació
  • Com neixen els animals i plantes? A un nivell molt bàsic observem que les plantes sorgeixen de llavors que germinen a terra, creixen si tenen llum i aigua, i es reprodueixen. Els animals, neixen petits, d’ous o placentes, creixen alimentant-se de plantes o altres animals, i es reprodueixen aparellant-se.
  • Com va començar la vida?
  • Conreu i ramaderia, com creixen? com es transforma l’aliment inanimat en part del cos? Quins són els òrgans? Com funcionen? Esquelet cor i venes, pulmons. [no es deu conèixer gaire la fisiologia dels invertebrats]
  • Què és la vida? què anima els organismes vius que els fa diferents de les pedres i l’aigua?

Ciències de la vida fins sXVI. Observant amb els ulls, herbaris, il·lustracions en llibres fets a mà. Aristòtil.  Escala dels éssers, ànima nutritiva en tots els éssers vius. Ànima sensitiva en els animals. A partir de 1500, espècies del nou món. S’han descrit unes 500 espècies animals i 500 plantes.


  • D’on ve la diversitat d’espècies? Poden barrejar-se i anar canviant?
  • Què trobem en mirar a través d’un microscopi?
  • Els animals, tenen ànima o són màquines?
  • Com s’origina el nou ésser, es va desenvolupant progressivament? o ja està acabat en miniatura? La vida, pot aparèixer per generació espontània?
  • Com funciona la “màquina animal”? Respiració i digestió.

Ciències de la vida segles XVII i XVIII. Observant amb el microscopi Hooke i Leeuwenhoek. Jardins botànics. 1757 Linneu 4326 animals i unes 6.000 plantes. Llista espècies. Reproducció sexual de les plantes. Nutrició de les plantes i moviment de la saba. Reproducció, respiració i nutrició en tots els éssers vius. Descartes veu els animals com a mecanismes complexos. Es veurà que les espècies són fixes.  Els organismes es desenvolupen progressivament (hipòtesi epigenetista). La respiració involucra oxigen i suggereix alguna mena de combustió. Experiments que exploren la digestió, músculs i nervis.


  • els organismes, estan formats per teixits i cèl·lules?
  • els processos de la vida, són processos químics?
  • què es transmet i què no per herència?
  • com es distribueixen les espècies segons el clima?
  • Com expliquem la diversitat d’espècies i les que s’han extingit que presenta la paleontologia?

Ciències de la vida. sXIX [amb millors microscopis i tècniques de tinció “veiem” les cèl·lules, bacteris i virus]. Schleiden i Schwann proposen que els organismes estan formats per cèl·lules, Rudolf Virchow que tota cèl·lula prové d’una altra. Detalls de la divisió celular mitosi i meiosi. La química de la vida: processos de fotosíntesi, respiració i digestió. Cuvier i Anatomia comparada. 300m plantes i 400m espècies d’animals identificades. Wallace i els reialmes biogeogràfics. Teoria de l’evolució de Darwin i nou criteri de classificació per clades. Mendel  i l’herència, al·lels dominants i recessius.


  • Quins components i processos tenen lloc dins les cèl·lules? Quines són les molècules de la vida?
  • Com es sintetitza una macromolècula de tanta complexitat com les proteïnes? [Com es codifica la informació de la vida?] La podem modificar?
  • Com es diferencien les cèl·lules per donar lloc als diferents teixits? Podem cultivar cèl·lules per obtenir teixits?
  • Com es relacionen animals i vegetals, entre sí? equilibri i ecologia]

Ciències de la vida. sXX-sXXI. Noves tècniques: Raigs X, cultius de cèl·lules.
Els materials de la vida: Glúcids, Lípids, greixos, proteïnes. Les parts de la cèl·lula: nucli, cromosomes, aparell de Golgi, mitocondries i cloroplasts. Bacteris.
Herència i genètica: cromosomes, DNA i la seva estructura 3 bases codifiquen un aminoàcid. Origen de la vida: Miller obté molècules orgàniques, hipòtesi de la simbiosi de Lynn Margulis. Enginyeria genètica, clonació, CRISPR. Determinació del genoma de les espècies. Nova classificació de la vida basada en la genètica: Bacteris, Arquebacteris, Fongs, plantes i animals. Identificades unes 390m plantes i 1.7M d’animals amb una estimació de 10M possibles.
Biosfera, ecologia, protecció de la biodiversitat. Conducta animal.


Lavoisier. Química i respiració

1743 – 1794 Seguint la tradició familiar fa la carrera d’advocat però pel seu compte estudia botànica amb Bernard de Jussieu, física amb l’abat Nollet, química amb Laplanche i Guillaume François Rouelle, i mineralogia amb Jean Étienne Guettard.

Compra accions de la Ferme générale, una empresa privada contractada pel govern francès per recaptar els impostos indirectes. Es casa amb Marie-Anne Pierrette Paulze, de catorze anys que estudià llatí i anglès, i dibuix amb Jacques Louis David. Il·lustrarà obres de Lavoisier.

El 1772 entra a l’Acadèmia Francesa de les Ciències i munta un laboratori a l’arsenal. Acusat per Marat, serà condemnat i guillotinat.


La combustió i teoria del flogist. Fins aleshores s’explicava la combustió per la presència d’una substància de pes negatiu que s’alliberava en creamr, fusta → cendra + flogist. Però Lavoisier va escalfar en recipients amb aire un diamant, sofre, plom, estany, i va poder observar que es formava una capa d’òxid que pesava més. Per tant alguna mena de material havia passat de l’aire al metall.

El gasòmetre. El gas obtingut escalfant per una reacció química  A passava per un tub a una campana sobre un bany de mercuri (anteriorment aigua) [el desplaçament del nivell d’aigua mesuraria la pressió i volum?].

La composició de l’aire. Va observar que una part de l’aire intervenia en la respiració, combustió i calcinaci,  i l’anomena “oxigène”, originador d’àcids. L’altre l’anomena “azote”, sense vida.

La composició de l’aigua. Boyle i Cavendish havien obtingut l’anomenat “aire imflamable” aplicant àcids a metalls. Priestley havia escalfat òxid de mercuri amb llum concentrada i observat que s’alliberava un gas que anomena “aire desflogisticat”. Aquest era el que intervenia en la respiració i la combustió. Combinat amb l’altre, donava aigua, i per això l’anomenà “hidrogène”, generador d’aigua. Fent passar vapor d’aigua damunt ferro molt calent s’obtenia òxid de ferro i hidrogen. Això demostrava que l’aigua no era un element [des dels grecs es pensava que tot estava format per combinació dels quatre elements].

La respiració. Va observar que els animals inspiraven oxigen i expiraven hidrogen de carboni i va especular sobre l’origen de la calor en els animals. Va construir un calorímetre que es mantenia a 0º per un embolcall de gel. Posant un conillet d’índies i mesurant el pes del glaç que s’havia fos tenien una mesura de la clor despresa.

La llei de conservació de la massa. On voit que, pour arriver à la solution de ces deux questions, il fallait d’abord bien connaître l’analyse et la nature du corps susceptible de fermenter, et les produits de la fermentation ; car rien ne se crée, ni dans les opérations de l’art, ni dans celles de la nature, et l’on peut poser en principe que, dans toute opération, il y a une égale quantité de matière avant et après l’opération ; que la qualité et la quantité des principes est la même, et qu’il n’y a que des changements, des modifications. (Al tractat de Química de 1789)

Tractat de Química. 1789 Traité Elementaire de Chimie PDF

  • De la formation des fluides aeriformes et de leur descomposition, de la combustion des corps simples & de la formation des acides. (anàlisi de l’aire de l’atmosfera, descomposició del gas oxigen amb sofrem fòsfor i carbó, formació d’àcids, quantitat de calòric en diferents reaccions)
  • De la combination des acides avec les bases salifiables & de la formation des dels neutre. (Taules de reaccions químiques).
  • Description des Appareils & des Opérations manuelles de la Chimie. (Gasòmetre, calorímetre)

Es descarta definitivament la idea antiga dels quatre elements i es proposen la llum, el calor i 33 elements que no es poden descompondre: oxigen, nitrogen, hidrogen, sulfur, fòsfor, clor, fluor, carboni, ferro, coure, plata, or, mercuri, plom, estany, antimoni, arsènic, bismut, cobalt, manganès, molibdè, níquel, platí, tungstè i zenc. (link)

Els àcids que es formen amb l’oxigen es denominen amb els sufixs “ic” i “ous” segons si tenen més o menys oxigen, per exemple, àcid sulfúric. I les sals corresponents: “ate” (sulfat de coure) o “ite” (sulfit de coure).

 


Experiments i aparells de Lavoisier del Museo Galileo

Ciències de la vida. sXX-sXXI

Ciències de la vida

La cèl·lula. Cromosomes i herència | L’estructura del DNA Origen de la vida i evolució  |   Enginyeria genètica i clonació  |  Biosfera. Ecologia i ecosistemes. Conservació   |  Conducta animal
SXXI: tècniques enginyeria genètica, CRISPR


[Tècniques. Millores en els microscòpis òptics, binocular (Ives 1902), il·lumianció ultraviolada, tècniques de tinció, micromanipulació i cultiu de teixits fora de l’organisme permetran explorar la cèl·lula amb més detall. Els raigs X permetran una nova manera de mirar] amb el microscopi electrònic] [Conreus de teixits en plaques de Petri, un dels elements més comuns als laboratoris] [ enzims de restricció per manipular DNA]. Els reptes de la biologia animal: desenvolupament de l’embrió i la diferenciació de cèl·lules.

La cèl·lula i química de la vida. Es coneixen més parts, nucli, cromosomes, aparell de Golgi, mitocondries i cloroplasts. Bacteris.  El citoplasma és un col·loide, un gel electronegatiu Glúcids, Lípids, proteïnes i aminoàcids. Glúcids i proteïnes formen enormes macromolècules. Krebs determina el pel qual [“es carreguen les piles de ATP” a partir de glúcids i oxígen”. Carrel fa cultius de teixits fora de l’organisme. Estudi de la mitosi. Diferenciació somàtica: teixits conjuntiu, ossi, hematies, sistema immunitari.   Protistes i virus: cultius de flora microbiana. Pasteur va considerar que hi deuria haver microorganismes invisibles al microscopi en no trobar l’agent de la rabia.  Loeffer, Frosch, stanley segueixen la recerca iniciada per Beijerinck. Fisiologia. Respiració: Wieland i Thunberg (1912-1920), després Warburg i Keilin (1921-1949) identifiquen les etapes de l’oxidació i el paper dels metalls com a catalitzadors. Cicle de Krebs (1937)  Zoologia. Invertebrats. Estudi d’hormones, sistema nerviós i reproducció. Botànica. Paper de l’hormona auxina en el creixement. Transport al Floema per gradient de pressió, Munch 1930, Sussex i Sadava 1983.

Genètica
Cromosomes i herència. El botànic Hugo de Vries amb l’onagre, i Carl Correns van localitzar als cromosomes els elements que transmetien l’herència. Theodor Boveri ho farà amb cucs i Walter Sutton amb llagostes (insecte). Morgan farà experiments amb la Drosophila, la mosca del vinagre. Confirmarà les lleis de Mendel, a la segona generació, 1/4, la meitat dels mascles, té els ulls blancs, que és un al·lel recessiu. Això prova que la informació es transmet a través dels cromosomes sexuals. Fenotip:  estudi de com es manifesta el genotip segons l’ambient.(genètica fisiològica). Evolució. S’altera artificialment els gens per causar i estudiar-ne les mutacions.

Placa de Petri (Petri 1887, a partir de Koch 1881)

L’estructura del DNA. Oswald Avery ja havia especulat que la informació genètica era al DNA i no a les proteïnes. El 1941 George Beadle i EdwardTatum van fer experiments introduint errors en el DNA i van comprova que les proteïnes sortien defectuoses. El 1929 Phoebus Levene havia establert que el DNA està format per nucleòtids, un monosacàrid, un fosfat i una base que podia ser Adenina, Citosina, Timina o Guanina. La foto 51 de Rosalind Franklin va ser interpretada per James Watson com a corresponent a una hèlix i amb Francis Crick van proposar una estructura de doble hèlix. Les dues cadenes s’uneixen per les bases, amb G-C, i A-T.

El 1961 van observar que si inserien tres nucleòtids en un virus, aquest fabricava una nova proteïna, un nou aminoàcid, però no si només s’inserien una o dues bases. Així, el “codi de la vida”, consistia entre 3 bases per a cada un dels 22 aminoàcids.

Les proteïnes es sintetitzen els ribosomes. el rmRNA, és el missatger que fa una còpia del “plànol” del DNA i el trasllada.

[Origen de la vida]. Miller obté molècules orgàniques simulant les condicions de la terra prebiòtica i confirma la hipòtesi d’Oparin.
Simbiosi. Lynn Margulis recull els treballs de Schimper, Mereschkowski i Paul Jules Portier, juntament amb els resultats més detallats sobre cloroplasts i  mitocondris obtinguts amb el microscopi electrònic i fonamenta la hipòtesi de la simbiosi per explicar l’origen dels eucariotes: dos organismes s’haurien unit per simbiosi, els cianobacteris  donant lloc als cloroplasts i bacteris Rickettsiales els mitocondris.

Enginyeria genètica. Joshua Lederberg observa que alguns bacteris poden intercanviar gens. A la dècada dels ’60  Arner i Matthew meselson descobreixen els enzims de restricció, els bacteris es poden “defensar” de la infecció d’uns virus amb uns enzims que tallen el seu DNA. Als ’70 Hamilton O. Smith, Thomas Kelly and Kent Wilcox iaïllen enzims que tallen el DNA per un lloc determinat [fan un únic tall al cromosoma? o tallen tots els punts?]. 1973 Herbert Boyer i Stanley Cohen tallen DNA de bacteris a lloc específics. I amb l’intercanvi de plàsmids, fan servir un altre enzim per unir fragments. El 1977 aconsegueixen sitetitzar una hormona, i el 1978 insulina, que serà aprovada per la FDA el 1982.
Clonació. En principi les cèl·lules somàtiques només fan còpies d’elles mateixes, només les de l’embrió tenen capacitat de generar un organisme o altres cèl·lules. El 1984 Willadsen aconsegueix fusionar cèl·lules extretes de l’embrió amb un òvul, però no progressarà. Wilmut i Campbell a l’Institut Roslind d’Escòcia aconseguiran fecundar un ou amb material genètic de la pell, i trasplantant després l’embrió a un úter, obtenint un clon de l’ovella donant.

Biosfera.
El 1926 Vernadsky té una visió global dels cicles de la vida, combinant geologia, química i biologia, i assenyalant la influència dels èssers vius en la circulació de la matèria:
Cicle de carboni, CO2 capturat per les plantes de l’atmosfera i absorbit també per les arrels, traslladat de les plantes als herbívors i d’aquests als carnívors, alliberat per la respiració d’animals i plantes. Els cadàvers es descomponen per bacteris i fongs tornant al sòl.
Cicle del nitrogen. Les plantes l’obtenen del sòl a través de les arrels i els animals l’obtenen a partir d’elles. Els bacteris i els fongs descomponen els cadàvers i alliberen amoníac, uns altres el converteixen en nitrits, uns altres a nitrats, poden tornar a ser absorbits per plantes o tornar a l’atmosfera per bacteris desnitrificants. Els llamps poden tornar a convertir el nitrogen en nitrats.

Ecologia i ecosistema. La noció de competència pels recursos introduïda a l’Evolució de les Espècies de Darwin el 1859 du a estudiar les relacions dels organismes entre ells i amb l’ambient.
El botànic Eugen Warming veu com algunes plantes s’adapten a temperatures extremes. Eugene i Howard Odum identifiquen les interaccions entre espècies com a perjudicials o [col·laboratives]. Per tal de coexistir les espècies han de trobar un “nínxol” que encaixi en la cadena tròfica. Arthur Tansley aportarà una visió global veient que hi ha un flux d’energia que comença amb el sol [fotosíntesi] fins a la pèrdua de calor dels éssers vius.
Conservació. Es pren consciència que cal conservar la diversitat biològica, i es funda la IUCN i el WWF.

Aportació de la genètica a la classificació de la vida i evolució. Nova classificació. El 1960, quan es pot observar el nucli cel·lular dels eucariotes es proposa 4 regnes: Procariotes (sense nucli: bacteris, virus), Eucariotes (Protistes, plantes, animals). El 1969 Whittaher remarca que els fongs tenen un metabolisme diferent d’animals i plantes i els situa en un regne a part dels eucariotes, 5 regnes. El 1977 Woese distingeix entre bacteris i Arquebacteris, basant-se en RNA i el metabolisme (rebutjat per Lynn Margulis).

Conducta animal. Konrad Lorenz estudia aprenentatge adquirit en ocells i assenyala l’existència de la empremta, l’adquisició d’una conducta que té lloc a una edat determinada. Tinbergen, el ritual de festeig del peix espinós. Skinner, observa que un animal que havia accionat una palanca de menjar, era capaç de repetir-ho. Throndike ceria que així es podrien explicar la majoria de conductes d’animals que semblen intel·ligents, simplement la repetició del que s’ha trobat per atzar. Però Wolfang Köhler, estudiant ximpanzès en captivitat notarà que són capaços de solucionar problemes, és a dir que tenen un propòsit [una pregunta]. A partir de 1970, l’etologia considerarà també la genètica i l’ecologia.

  • 1902 Teoria cromosòmica de Sutton i Boven
  • 1905 William Bateson proposa el terme “genètica”.
  • 1910 Equacions de Lotka-Volterra per descriure les poblacions d’espècies predadors-presa.
  • 1910 Mereschkowski proposa per primer cop la teoria de la simbiosi  The Theory of Two Plasms as the Basis of Symbiogenesis, a New Study of the Origins of Organisms
  • 1910 Carrel fa cultius de cèl·lules embrionàries, els teixits poden sobreviure fora de l’organisme.
  • 1911 Morgan descobreix que els gens són als cromosomes.
  • 1913 Es funda la British Ecological Society sota de direcció de Arthur Tansley.
  • 1916 Lennart von Post estudia la disribució d’espècies vegetals mitjançant el pol·len.
  • 1918 Paul Jules Portier a Les Symbiotes afirma que els mitocondris es van originar per simbiosi.
  • 1920 Hans Winkler proposa el terme “genoma”
  • 1924 Oparin formula la hipòtesi sobre com s’haurien pogut ensamblar molècules orgàniques.
  • 1926 Vladimir Vernadski: “tota la matèria passa per cicles naturals” (La Biosfera).
  • 1930 Ernst Munch proposa la translocació per explicar el transport de nutrients a les plantes al floema.
  • 1930 El microscopi electrònic
  • 1933 Morgan. El paper dels cromosomes en l’herència
  • 1933 Severo Ochoa identifica el RNA, rebrà el Nobel el 1959.
  • 1935 Arthur Tansley proposa el terme “ecosistema”.
  • 1935 Danielli i Dawson indiquen que la membrana cel·lular oleica està recoberta de proteïnes. El 1972 Singer i Nicolson ho refinaran dient que estan intercalades.
  • 1937 Krebs mitocondries. Cicle.
  • 1939 Ruska observa un virus amb un microscopi electrònic
  • 1941 Herman Kalckar descobreix l’ATP com a molècula que transporta energia en les cèl·lules.
  • 1943 Oswald Avery demostra que el DNA conté els gens de les cèl·lules
  • 1945 Dorothy Hodgkin descobreix l’estructura de la penicilina.
  • 1948 Es funda la International Union fort the Conservation of Nature.
  • 1952 Experiment de Miller i Urey que simulen la terra prebiòtica i obtenen aminoàcids a partir de metà, amoníac, aigua i hidrogen sotmetent-lo a descàrregues elèctriques. Confirmen la hipòtesi d’Oparin i Haldane.
  • 1953 Watson i Crick expliquen l’estructura de la doble hèlix de DNA.
  • 1953 Frederick Sanger determina la seqüència d’aminoàcids de la insulina.
  • 1954 Andrew Huxley i Jean Hanson mostren que als músculs, els filaments de la proteïna actina llisquen sobre la miosina per contraure’l tot consumint energia ATP.
  • 1955 Joe Tin Hijo compta els cromosomes humans, 46 [2×23].
  • 1958 F.C. Stewart obté pastanagues a partir de les seves cèl·lules.
  • 1958 Joshua Lederberg descobreix que alguns bacteris poden intercanviar gens enviant-los en petits anells de DNA anomenats plàsmids.
  • 1959 Edelman i Porter descobreixen l’estructura de proteïnes dels anticossos.
  • 1961 Melvin Calvin rep el Nobel de química per les reaccions de la fotosíntesi.
  • 1961 Peter Scott funda el World Wildlife Fund.
  • 1965 Hayflick descobreix el creixement anormal de cèl·lules que poden dur al càncer.
  • 1967 Lynn Margulis, On the origin of mitosing cells. 1981  Symbiosis in Cell Evolution
  • 1967 Kornberg, Goulian i Sinsheimer sintetitzen la molècula del DNA.
  • lorenz, pavlov, conducta animal
  • 1970 S’identifiquen les bases del gen d’un virus
  • 1973 Herbert Boyer i Stanley Cohen tallen DNA de bacteris a lloc específics. I amb l’intercanvi de plàsmids, fan servir un altre enzim per unir fragments.
  • 1975 Miklos Udvardy actualitza els reialmes biogeogràfics de Wallace.
  • 1976 Dawkins gen egoista, EO Wilson societats formigues
  • 1977 Carl Woese proposa classificar els éssers vius en Bacteria, Archea i Eucaria. Es basa en la seqüència de mRNA.

 

  •  1979 James Lovelock. Gaia, la terra com un organisme que s’autoregula.
  • 1983 Sussex i Sadava sobre el floema.
  • 1990 Inici del projecte el Genoma humà.
  • 1995 Publicació del primer genoma d’un bacteri
  • 1996 Dolly, ovella clonada
  • 1998 Genoma d’un cuc Caenorhabtidis

S XXI

Tècniques

Aplicacions de clonació.  2008 clonació terapèutica per guarir el Parkinson a ratolins. Intents de clonar espècies en perill o fins i tot espècies desaparegudes com el mamut. Les promeses de teràpies basades en cèl·lules mare no s’han fet realitat. (Technology Review).

Genoma. Projecte de seqüenciar el DNA de totes les espècies (New Yorker)

CRISPR. Edició de cèl·lules somàtiques per eliminar malalties. L’aplicació en embrions que perpetuarien la mutació està prohibida perquè el risc de conseqüències no previstes és massa gran. No

  • 2000 Genoma de la mosca del vinagre
  • 2002 Primer virus artificial
  • 2006 Es completa el Genoma humà
  • 2012, Jennifer Doudna i Emmanuelle Charpentier fusionen dos mol·lècules de RNA i ho combinen amb Cas9 de manera que podran tallar el DNA per on es vulgui. El 2020 rebran el premi Nobel.
  • 2018 He Jiankui edita 7 embrions que després seran fecundats in vitro. Dos dels quals han progressat. Ha estat condemnat per la comunitat internacional. (New Yorker)

Ciències de la vida. sXIX

Ciències de la Vida

Tècniques   |   Teoria cel·lular  |   Digestió    |    Anatomia comparada, Classificació, Inventari de la vida  |    Reialmes biogeogràfics   |    Teoria de l’evolució   |    Herència


Tècniques. El microscopi millora (Abbe 1878, amb Carl Zeiss), amb lents acromàtiques. Preparació de talls fins gràcies als micròtoms. Coloració de preparacions amb anilines que permet identificar diferents components orgànics, proteïnes, greixos o teixits nerviosos. Eines per micromanipulació, agulles i escalpels. Fotografia (1870) i cinema per enregistrar el moviment.
Apareixen els grans museus d’història natural, com els de París, Londres i New York [Viena]. Es creen parcs geològics, jardins i botànics i col·leccions d’herbaris. Apareixen les revistes especialitzades.

Teoria cel·lular. Bichat comença l’estudi dels teixits, la histologia, amb tècniques com la dissecació, maceració o cocció) i n’identifica 21, alguns especilitzats i també el teixit conjuntiu.
Schleiden (1804-1881), professor de Botànica a Jena, el 1838 conclou que tots els teixits de les plantes estan formats per cèl·lules i que l’embrió de la planta es desenvolupa a partir d’una sola cèl·lula. El 1839 Theodor Schwann (1810-1882), zoòleg a Berlin afirma el mateix pels animals. Col·laboren i encara no conceben la divisió per mitosi, així que pensen que les noves cèl·lules “cristalitzen” d’alguna manera en el material que hi ha entre elles. [això és el que deuria passar a l’origen de la vida ?]. El 1858 Rudof  Virchow i després Pasteur confirmaran que tota cèl·lula ve d’una altra cèl·lula i que no hi ha generació espontània. Les tècniques de coloració permetran visualitzar els cromosomes [quants augments?]. Fleming, Hertwig i Weisman observaran els processos de reproducció de cèl·lules de la mitosi i la meiosi. En la mitosi es duplica el material genètic i després es divideix el nucli i la cèl·lula. En la meiosi primer es donen dues cèl·lules amb la meitat de cromosomes, i després aquestes es tornen a dividir per donar 4 gàmetes haploides. (Reproducció). Dutrochet (1827) descobreix el paper de l’òsmosi a la membrana. 1877 Pfeffer sobre la permeabilitat cel·lular.  Van’t Hoff i Arrhenius n’enuncien les lleis (1884).

Microorganismes. Observats al sXVII per Leeuwenhoek, 1828 Ehrenberg els dóna nom. Ferdinand Cohn les classifica per la forma, bacils (bastonets), cocos (esferes), espirils (helicoïdals), vibrions (coma). 1870, Pasteur i Koch.  Algunes poden obtenir energia de minerals en un procés similar a la fotosíntesi (Vinogradski). Algunes aprofiten l’amoníac dels cossos en descomposició obtenint energia i fent nitrats que podran fer servir els vegetals. (Procariotes). [l’estudi dels virus requereix el microscopi electrònic]

Fisiologia animal
Digestió
. [Com es transformen els aliments?] els sucres es dissolen directament, la amilanasa desfà el midó, Theodor Schwamm va veure que la mucosa gàstrica desfeia les proteïnes. Kühne els anomenarà enzims. Claude Benard troba que el pàncrees segrega sucs capaços d’actuar sobre tots els nutrients.  Poc a poc s’identifica què passa a cada etapa: boca, estómac, intestí prim, intestí gruixut. (Fisiologia animal). La glucosa és el combustible que circula per la sang i es crema als teixits. La combustió amb què havien especulat Lavoisier i Laplace, origen de la calor del cos, no té lloc als pulmons sinó als teixits.
Respiració. 1838 fermentació o respiració anaeròbica observada per Cagniard de la Tour.  Felix Hope-Seyler descobreix com l’oxígen és recollit per la sang. El 1897 Büchner troba que extractes de llevat (sense la cèl·lula sencera) també poden fer fermentar la glucosa, ho fan els enzims.
Músculs. Es contrauen per l’acció de dues proteïnes la miosina (Kühne 1864) i l’actina (Halliburton 1887).

Fisiologia vegetal. [fins ara es pensava que les plantes es nodrien només amb aigua i podien ser ajudades pels fems. Saussure farà una sèrie d’experiments, publicant-ne els detalls per tal que d’altres els puguin replicar. Fotosíntesi Priestley ja havia indicat que les plantes sanejaven aire enrarit per combustió, és a dir, descomponien el CO2 fixant el carbó i alliberant oxigen. Això es produïa a la llum del sol i no amb la calor. Saussure prova que el carboni de les plantes l’han obtingut de l’aire. Proposa que el nitrogen l’adquireixen del sòl i no de l’atmosfera. A la nit no hi ha un procés de fixació del carboni però sí respiració, idèntic al dels animals, una mena de combustió lenta a tots els teixits. S’investiga el paper dels fongs en la fermentació i es treuen extractes de llevat que poden fer el mateix, per exemple transformar el sucre en alcohol. Els anomenen zimasa o diastasa i se’n van descobrint: emulsina (Liebig 1937), Lipasa (Claude Bernard 1849), Sacarasa (Berthelot).
Transport. L’òsmosi pot explicar l’absorció d’aigua a les arrels, però l’ascensió de la sàvia pel xilema s’ha de deure a un altre fenomen; la capilaritat encara està poc estudiada. Garreu (1849) mostra que l’evaporació d’aigua a les fulles és proporcional al nombre d’estomes.  Strasburger 1891 mostrarà el paper de la capilaritat). El transport de nutrients pel floema no s’entendrà fins al s20)
Liebig mostrarà que l’humus i els fems no aporten altra cosa que minerals. Sachs i altres determinaran els que són essencials: nitrogen, fòsfor, sofre, calci, potassi i magnesi. A més tenen un paper en petites quantitats, el ferro, zenc, magnanesi, i boro. Juntament amb l’aigua, carboni i oxigen són els 13 elements que componen les plantes. Boussingault demostra que les plantes no obtenen nitrogen de l’aire, mentre que es troba un augment de nitrats, el nitrogen amoniacal del sòl s’ha oxidat. Julius von Sachs demostra que la producció de midó es deu a l’activitat clorofílica de la llum.

Regulació i conducta. Berthold observa que la castració dels galls en disminueix l’agressivitat (1849). Edward Sharpley-Schafer veu que el nivell de sucre de la sang està regulat per les hormones insulina i glucagón, segregats pel pàncrees. Douglas Spalding (1841-1877) estudia la conducta  dels animals, innata i adquirida i assenyala l’efecte Baldwin, quan la conducta adquirida és un avantatge per a la supervivència en l’evolució. Audubon a Amèrica, Hans Christian Mortensen i  Hans Christian Cornelius Mortensen que marquen els ocells amb anells, aporten coneixement sobre els patrons de migració. Nikolai Przhevalsky i Vladimir Kovshov ho fan pels mamífers a l’Àsia.  Es troba que hi ha un coneixement innat de les rutes que pot ser modificat amb l’aprenentatge. Cap el 1850 Helmholtz estudia el calor animal, transmissió de senyals pel sistema nerviós, i els sentits de l’oïda i la vista. El 1891 Pavlov comença els experiments de condicionament amb gossos. Karl Ludwig.

Anatomia comparada. Cuvier estudia fòssils i espècies vivents i creu poder arribar a formular lleis, fins al punt que a partir d’un sol os es pot reconstruir l’animal sencer. Comparant els òrgans, distingeix vertebrats, mol·luscs, articulats i radiats. Estableix el principi de les correlacions orgàniques. Segueix la recerca Geoffroy Saint-Hilaire que assenyala la importància de les connexions entre els òrgans a l’hora de trobar la mateixa organització bàsica en tots els vertebrats. Els alemanys  Kielmeyer, Oken, fan notar la semblança entre els estadis de desenvolupament de l’embrió i l’escala de les espècies [“l’ontogènia resumeix la filogènia”]. Meckel compara la placenta a les brànquies dels peixos. Richard Owen proposa la teoria teoria  vertebral del crani que després serà descartada per Th. Huxley que observa que en els embrions el crani es comença a formar abans que  front i mandíbula, nas i maxilar superior, cintura pectoral i occipital, parietals. Gegenbauer situarà l’anatomia comparada del punt de vista de l’evolució.
Classificació. Malgrat l’observació de microorganismes per Hooke (1665) i Leeuwenhoek (1674), Linneu (1735) no els esmenta i no és fins el 1866 que Haeckel proposa tres regnes: Protoctista, Plantae, Animalia.
Inventari de la vida. La classificació de les espècies que Linneu havia deixat en 4370 [animals], es transformarà a partir de Darwin i mirarà d’incorporar les troballes de l’anatomia comparada, l’embriologia i la paleontologia. S’incorporen els cucs plans, paràsits nematodes, tardígrads i s’amplia enormement el coneixement de mol·luscs i insectes. [Una estimació de chatGPT dóna 300m espècies de plantes i 400m espècies d’animals identificades.

Reialmes Biogeogràfics. Expedicions per estudiar la fauna marina [la fauna del fons del mar encara està pendent] Zoogreografia, per saber com estan distribuits els animals (Schmarda 1853), Wallace. Huxley proposa tres grans zones, Arctogea (paleàrtic, neàrtic, oriental i etiòpica), Neogea (neotropical) i Notogea (austràlia). Es plantegen preguntes sobre com és possible que hi hagi la mateixa fauna en regions separades. Alexander von Humboldt va observar que el clima determinava el tipus de vegetació encara que les espècies fossin molt diferents. Alfred Russell Wallace generalitza les regions a Philip Sclater havia identificat pels ocells i proposa els següents reialmes biogeogràfics: Neàrtic, Paleartic,  Etiopia (Afrotropic), oriental (Indomalaia), Austrià (Australàsia i oceania), i neotròpic. (ecoregions).  Haeckel introdueix el concepte d’ecologia i Spencer estudia l’evolució de les poblacions. La idea de la competència per uns recursos limitats serà fonamental en Darwin.

Teoria de l’evolució. [Les espècies, són fixes o canvien?]  Les troballes de fòssils que corresponen a espècies diferents de les actuals. Com que no creu en l’evolució Cuvier afirma que alguna catàstrofre les va fer desaparèixer.  Lamarck creu que els trets adquirits es poden transmetre, i així s’explicaria la diversitat d’espècies. Charles Darwin, tenint en compte Malthus i les observacions proposa a l’origen de les espècies de 1859, que es donen una diversitat de modificacions. Aquestes entren en competència i en sobreviu una.

Herència. Es creia, amb raó, que els individus hereten característiques dels pares. Però com? Per exemple creuant flors blanques i vermelles, se n’obtindrien de rosades? Els experiments de Mendel el 1866 amb pèsols al jardí del monestir on era abat, van dur-lo a la conclusió que les característiques del color, el que més endavant s’anomenaria gen, s’heretaven senceres, és a dir, o blanc o vermell. Una dominava sobre l’altra (gen recessiu). Aquest darrer podia quedar emmascarat fins a una propera generació.  Els seus resultats van ser redescoberts el 1902 per Hugo de Vries Carl Correns. Més endavant es localitzarà el suport dels trets hereditaris als gens dels cromosomes.


  • 1800s Bichat Traité des membranes.
  • 1801 Persoon classifica els bolets
  • 1804 NT Saussure estableix que la fotosíntesi és un procés químic. Recherches chimiques sur la végétation.
  • 1806 Lamarck. tableau du règne animal. 1815. Histoire naturelle des animaux sans vertèbres.
  • 1811 Christian Sprengel descobreix el paper dels insectes en la polinització.
  • 1817 Cuvier Le régne animal. Basant-se en l’anatomia comparada estableix quatre tipus fonamentals: vertebrats, mol·luscs, articulats i zoòfits.
  • 1818 Geoffroy saint Hilaire, Philosophie anatomique.
  • 1821 Fries. Systema mycologicum
  • 1822 Es troben ossos d’Iguanadon que suporten la hipòtesi d’extinció d’espècies. 1861 Descobriment de l’Archaeoteryx.
  • 1827 Dutrochet, òsmosi.
  • 1828 Christian Ehrenberg observa bacteris.
  • 1831 Borwn descriu el nucli cel·lular.
  • 1833 Müller, Handbuch der Physiologie des Menschen.
  • 1837 Karl von Baer. Sobre els embrions. Über Entwickelungsgeschichte der Thiere
  • 1838 Schleiden. estudi cèl·lula
  • 1839: Purkyně observà el citoplasma cel·lular.
  • 1842 Justus von Liebig estableix que el calor corporal es deu a processos químics.
  • 1847 Theodor Schwann 214 tot està format de cèlules.
  • 1848 Richard Owen. On the Archetype and Homologies of the vertebrate skeleton.
  • 1848s Helmholtz mesura la velocitat de transmissió d’un estímul nerviós. Estudis dels sentits, acústica i òptica.
  • 1849 Arnold Berthold observa que la castració dels galls fa que disminueixi l’agressivitat.
  • 1849 Garreu mostra que l’evaporació d’aigua a les fulles és proporcional al nombre d’estomes.
  • 1850 Claude Benard troba que el pàncrees segrega sucs que actuen sobre tots els nutrients. Aïlla el glucogen i estableix la funció del fetge.
  • 1851 Garreu i Mohl, per separat estableixen la respiració de les plantes com un procés separat, similar al dels animals, que fixa oxigen i allibera CO2.
  • 1851 Wilhem Hofmeister estudia l’alternança de generacions en el cicle reproductiu de les plantes.  (DK 152) Biologia vegetal (DK 154)
  • 1854s Pasteur estudia el llevat de la cervesa i el vi. Amb esterilització rigorosa prova que no hi ha  generació espontània. Ho aplicarà a las malalties contagioses com el carboncle i la rabia. 1864. Demostra que els microbis presents a l’aire fan fermentar els liquids. 1870 teoria microbiana juntament amb Robert Koch. 1879 vacuna contra el còlera. 1882 vacuna contra la tuberculosi
  • 1857 Kölliker identificà els mitocondris.
  • 1857 Kelulé proposa l’estructura dels àtoms de carboni.
  • 1858 Rudolf Virchov generalitza que tota cèl·lula, inclosos tumors i pus, ve d’una altra cèl·lula: Omnis cellula e cellula. Die Cellularpathologie.
  • 1859 Primera edició de L’origen de les espècies de Darwin. 1871 L’origen de l’home.
  • 1860 Boussingault, experiments sobre el procés de nitrificació de les plantes.
  • 1860. Wallace. The geographical distribution of animals.
  • 1862 Julius Sachs descobreix el paper de la llum solar. Lehrbuch der Botanik. Formula l’equació clàssica de la fotosíntesi: 6CO2+6H2O→C6H12O6+6O2.
  • 1864 Wilhem Kühne aïlla la miosina que actúa als músculs. 1878 denomina els  “enzims” que descomponen les proteïnes.
  • 1866 Haeckel introdueix el terme Oecologia per designar les relacions dels animals i plantes amb el seu ambient.
  • 1866. Gregor Mendel proposa que certes característiques s’hereten a través d’uns partícules que anomenarà gens.
  • 1867. Spencer, Principes of Biology, amb teories sobre la població d’animals segons la seva fertilitat.
  • 1869 Lechartier i Bellamy mostren que la fermentacio alcohòlica és un fenomen general, la glucòlisi anaeròbia (en absència d’oxígen).
  • 1870 Carl Gegenbauer. Grunzüge der vergleichenden Anatomie.
  • 1874 Johann Lieberkühn troba unes fisures a l’intestí que alliberen més enzims.
  • 1875 Strasburger. Divisió cel·lular i cromosomes a les plantes.
  • 1876 Hertwig estudia la reproducció d’eriçons de mar, la fecundació de l’òvul per l’espermatozou i dedueix que el material cel·lular s’havia de dividir.
  • 1877 Pfeffer Osmotische Untersuchungen.
  • 1879 Fleming. Divisió cel·lular i cromosomes als animals. Un tint d’anilina es fixa al material àcid de la cèl·lula i l’anomena cromatina. Va poder observar com en la divisió cel·lular, la mitosi, aquest es duplicava.
  • 1880 Vinogradski descobreix la quimiosintesi, procés pels quals alguns bacteris poden sintetitzar components orgànics a partir de CO2 o metà fent servir l’oxidació de compostos inorgànics com sulfit d’hidrogen, o ions de ferro. Hi ha les Gammaproteobacteria que oxiden sulfurs, les Campylobacterota, les Aquificota, archea que es basen en metà, o les neutrofíliques que oxiden el ferro. Va inventar una columna amb fang, aigua i cel·lulosa per  conrear diferents tipus de bacteris. El 1890 descobreix bacteris que intervenen en la nitrificació.
  • 1883 August Weissman detallarà les dues fases de la meiosi, fins a obtenir 4 gàmetes.  Proposa que els trets hereditaris es transmeten només a través de les cèl·lules sexuals i no les somàtiques. Estudiant l’herència, talla la cua a generacions de rates per demostrar que les característiques adquirides no s’heretaven. Descobrí que les cèl·lules actuals comparteixen una semblança estructural i molecular amb cèl·lules de temps remots.
  • 1883 Andreas Schimper observa que la divisió de cloroplasts a les plantes s’assembla  a la que duen a terme els cianobacteris i suggereix que les palntes es van originar per la unió simbiòtica de dos organismes.
  • 1884. Tinció de Gram, en les preparacions per al microscopi.
  • 1884 Van’t Hoff i Arrhenius formulen les lleis d l’òsmosi.
  • 1886. Mercllin Berthelot descobreix com el nitrogen és fixat per bacteris.
  • 1887 Halliburton aïlla la proteïna muscular actina.
  • 1888 Waldeyer-Hartz  estudia els filaments de cromatina de Fleming i els anomena “cromosomes”.
  • 1891 Strasburger, transport per capilaritat al xilema.
  • 1891 Pavlov comença els seus experiments sobre fisiologia de la digestió i condicionament a l’institut de medecina experimental de Sant Petersburg.
  • 1891 Hans Driesch descobreix que les cèl·lules dels embrions d’eriçons de mar poden generar qualsevol altra cèl·lula del cos: cèl·lules mare.
  • 1898 Martinus Beijerinck observa el virus del tabac.

Ciències de la vida segles XVII i XVIII

Estudiar  la vida


SEGLE XVII

L’enciclopèdia d’Aldrovandi publicada el 1616 encara és bàsicament un recull del que s’ha escrit sobre els animals, no conté observacions pròpiament dites. La classificació distingeix entre: (1) Animals de sang vermella (vertebrats): quadrúpedes vivípars, ovípars, aus, peixos i cetacis, serps i dracs (éssers fabulosos. (2) Tous (llimacs, pops i calamars), testacis (caragols i petxines), crustacis, insectes (que inclou també els cucs de terra [semblança erugues i cucs?], zoòfits (animals que Aristòtil tampoc havia pogut classificar, anèmones de mar, holotúries. Tampoc presenta avenços la Historia Naturalis de Jonston. Els anatomistes de formació mèdica estudien els músculs i sistema digestiu, limitant als vertebrats, majoritàriament, i posen les bases per una anatomia comparada.

 


El microscopi. El 1590 Hans i Zachaias Janssen construeixen el primer microscopi compost. .Robert Hooke amb la seva Micrographia (1665) mostra per primer cop les potes d’una mosca i les ales dels insectes. Observa cèl·lules de suro, 40 μm. Malpighi estudia l’anatomia dels invertebrats. Leeuwenhoek construeix un microscopi millorat. Observa els microorganismes d’una bassa, els espermatozous, pugons, cloroplasts de 60 μm i potser bacteris de 2 μm. Jan Swammerdam avançarà en l’anatomia dels invertebrats. [ aquest avenç encara no arriba a concebre els organismes com a conjunt de teixits formats per cèl·lules.]. Claude Perrault comença a examinar els vegetals. (Vídeos A journey to the microcosmos)

Fisiologia. Treball pioner de Van Helmont sobre la digestió. Harvey descriu la circulació de la sang en els dos sentits, venes i artèries. Els vasos limfàtics. El moviment muscular i el sistema nerviós. Descartes i la glàndula Pineal.

Preguntes. Els animals, tenen ànima o són màquines? Descartes tenia el model dualista amb la connexió a la glàndula pineal. El progrés en la construcció de màquines  com rellotges permet imaginar els animals com a mecanismes complicats. S’hi oposarà Willis (1672 De anima brutorum)

  • 1605 Michal Sedziwoj suggereix que a l’aie hi ha un “elixir de vida”.
  • 1623 Gaspard Bauhin (1560-1620), metge i anatomista suís descriu unes 6000 espècies a la seva obra Pinax Theatri Botanica. Anticipa Linneu en fer servir una nomenclatura binomial.
  • 1627 Francis Bacon investiga sobre el paper dels nutrients i l’aigua en el creixement de les plantes. Sylva Sylvarum.
  • 1628 Harvey. Exercitationes anatomicae de motu cordis et sanguinis. sobre la circulació de la sang. 1651, que les cries dels animals es desenrrotllen a partir d’ous.
  • 1644 Van Helmont, estudia diferents ciències i medecina. Va ser un pioner de la química, procedent de l’alquímia que va introduir el terme “gas”, identificant el diòxid de carboni. Va estudiar la digestió assimilant-la a quelcom semblant a la fermentació més que no pas a una “cocció” o “agitació mecànica”. Fa un experiment amb un salze, mesurant la seva alçada, el seu pes, el de la terra i l’aigua. En 5 anys l’arbre va guanyar 74kg mentre que la terra era pràcticament la mateixa, 57 grams menys. D’aquí que el guany havia de venir de l’aigua (1648).
  • 1653 Thomas Bartholin, Vasa lymphatica. Vasos que recullen fluids als intersticis de les cèl·lules i els retornen a les venes. Més endavant es descobrirà el paper que tenen de distribució de limfòcits del sistema immune.
  • 1658 Jan Swammerda observa els glòbuls rojos al microscopi.
  • 1665 Robert Hooke. Micrographia. Observant el suro introdueix per primer cop el terme “cèl·lula”.
  • 1666. Marcello Malpighi estudià medecina i filosofia a Bologna i serà professor a la Universitat de Pisa. Anatome Plantarum, De viscerum structura exercitatio, De pulmonis epistolae, De polypo cordis. Identifica dos moviments de la sàvia de les arrels cap amunt i de les fulles cap avall. Observació dels estomes. Vasos espirals que compra, erròniament, amb la tràquea dels animals. [anticipa que els éssers vius estan formats per cèl·lules?]. 1671 Anatomia Plantarum.
  • 1669 Nicolas Steno proposa que els fòssils són restes d’animals extingits.
  • 1670. Thomas Willis. De Motu musculari. Distingeix entre els moviments voluntaris i els reflexes.
  • 1674. Leeuwenhoek descriu Infusoria (protistes), bacteria (obtingudes en general de la saliva humana), 1677 la vacuola als espermatozous, 1682 les fibres musculars. És el primer a tenyir les preparacions. [PDF Opera Omnia]
  • 1679. Abat Mariote, científic que formulà independentment la llei de Boyle, observà la nutrició de minerals i l’ascensió de la sàvia a les plantes que es compara a la circulació de la sang en els animals.
  • 1682. Grew. The anatomy of plants.
  • 1694 Rudolf Camerarius, professor de medecina i director dels jardins botànics a Tübingen descobreix la reproducció sexual de les flors tallant els estams: De sexu plantarum epistola (1694). Quan assenyala que el pol·len és transportat pel vent cita Virgili que a les Geòrgiques deis que algunes eugues eren fecundades pel vent de l’oest. [ això revela com va costar d’arribar a tenir clars els detalls de la reproducció]
  • 1686-1704. John Rey. Historia Plantarum on descriu  18699 espècies. [no totes serien acceptades com a espècies diferents avui] Introdueix la idea que cal indicar la comunitat a la qual pertany l’espècie vegetal. El 1710 es publicarà pòstumament The History of Insects.

SEGLE XVIII

D’on ve la diversitat d’espècies?
Fins aleshores era una creença comuna que en les espècies inferiors, la vida podia aparèixer de qualsevol cosa, com una humitat. I en les superiors, que es podien creuar totes. Poc a poc amb Ray i Linneu s’imposa el fixisme, alhora que s’admet que algunes espècies puguin modificar-se. Buffon considera els canvis deguts al clima (exterior), aliment (interior) i la domesticació. Així creu que les 200 espècies de quadrúpedes descrites es podrien agrupar en 38 tipus originals. L’avi de Darwin considerava que totes les formes de vida es remuntarien a un filament orgànic primordial a partir del qual haurien anat evolucionant els altres.

Com s’origina el nou ésser? És que hi ha un organisme en miniatura a l’espermatozou, o a l’òvul (germen)? o és que l’organisme es va desenrotllant progressivament (epigenetistes)? No hi havia una noció de com es poden barrejar o unir esperma i òvul per donar lloc a un embrió. Wolf demostrarà la hipòtesi epigenetista.

Generació espontània, hi ha animàlculs arreu? Si posem matèria orgànica en un pot, aviat s’enterbolirà i al microscopi es podran veure microorganismes. Buffon creu que hi ha per tot arreu unes molècules orgàniques que poden donar lloc a la vida en qualsevol moment. Un experiment de posar en un pot amb suc de carn i mirar d’esterilitzar-lo també va donar lloc a gèrmens (Needham 1745), per Spallanzani ho farà de manera més estricta, i no apareixen.

FISIOLOGIA ANIMAL. Respiració. Lavoisier fa experiments amb conillets d’índies mesurant el calor que desprenen (en un calorímetre de gel). Dirà que la “màquina animal” és regulada per la respiració, que consumeix hidrogen i carboni i subministra calor, la transpiració, que ajusta la calor, i la digestió, que retorna a la sang el que perd en respirar.  L’alliberament de calor tindria lloc als pulmons.  Spallanzani apuntava que tenia lloc a tots els teixits. Quant a la digestió Réaumur va fer experiments amb ocells i mamífers arribant a la conclusió que era mecànica en els granívors i química en els carnívors; no hi havia putrefacció.  Spallanzani va fer més experiments. Per obtenir mostra dels sucs gàstrics els feia ingerir petites esponges que recuperava fent-los vomitar o obrint-los. Encara no es va identificar el caràcter àcid del suc gàstric. Es formulen diverses teories inspirades en ebullició i explosió per explicar la contracció dels músculs. Boorhaave especulava els nervis eren com un tub que enviava pressió als músculs [model hidràulic]. Haller troba que els músculs tenen la propietat “d’irritabilitat” que conserven just després d’extirpar-se encara que no estiguin connectats als nervis. [ alguns invertebrats tenen fibres estriades com els vertebrats però hi ha diferències, en alguns sobretot en no estar lligats a una estructura d’esquelet sinó en molts cassos a una closca externa, [mentre que cargols i pops no tenen extremitats amb articulacions, insectes i crustacis, sí]]. Sistema nerviós. Els moviments reflexos (esternut, contracció de la pupil·la) tindrien lloc sense necessitar un senyal del cervell però en canvi requereixen la medula espinal tal com es veu amb granotes decapitades. Whytt, Unzer i Prochaska proposen teories que, sense tornar a l’animisme, refusen el mecanicisme de Descartes [hi ha sistemes físics que no són engranatges i molles]. Amb el descobriment de l’electricitat Galvani farà el primer experiment d’excitar una pota de granota.

La zoologia avança amb el microscopi, les col·leccions i les edicions il·lustrades com les de Maria Sibylla Merian (que inspiraria l’interès per les papallones a Nabokov), Lyonet, Frisch, Roesel von Rosenhof. Les col·leccions particulars creixen. S’amplien els dominis coneguts amb expedicions a Sibèria i Àsia Central, organitzades per Caterina la Gran, Islàndia (Dinamarca), i el Pacífic (James Cook). Linneu classifica els animals coneguts. Apareixen les Faunes, que descriuen els animals d’una regió determinada. Buffon compara les faunes del Vell i Nou món. Gràcies al microscopi es va completant l’inventari: protozous, celenterats (es descobreix la naturalesa animal dels pòlips), cucs intestinals, rotífers, briozous i braquiòpodes, mol·luscs, insectes (Réumur).

Classificació de les plantes. El 1690 Paul Herman havia distingit entre plantes amb llavors contingudes en un receptacle (angiospermes), i plantes amb llavors nues. El sistema de Linneu, reconegut per ell mateix com a artificial, es basava en el nombre d’estams, i tipus de flors. Això donava lloc a 24 classes dividides en diferents ordres. A França serà important el treball de Jussieu al Jardin du Roi. Adanson voldrà tenir en compte tots els aspectes i no tan sols els de reproducció. Aquest projecte només es completarà amb la genètica al s21. Igual que amb els animals, es compilen “flores” de regions determinades. El 1748 La Mettrie publica L’homme Plante, on identifica les grans funcions de tots els éssers vius: nutrició, respiració i generació. Els tres grans temes de recerca eren la circulació de la sàvia (Hale), els intercanvis de gas (Ingenhousz)[llum i fotosíntesi] i els moviments dels vegetals, les flors que s’obren i tanquen [ Rilke  Sonets a orfeu 2.V], les fulles que s’orienten.

Reproducció de les plantes. Es consolida la idea de la reproducció sexual, amb els òrgans masculins, els estams i el femení, el pistil. Sprengel trobarà el paper dels insectes a l’hora de propagar el pol·len. Els fruits, a més de contenir reserves per la planta són ingerits per animals que els escampen. Hedwig descobreix el cicle reproductor de les molses, amb alternança de generacions. Hofmeister al s19 comprendrà que sempre hi ha una alternança de generacions, en molses i falgueres en organismes diferents, i en les plantes amb flor els gametòfits viuen sobre l’esporòfit.

Fisiologia vegetal. Bacon i Van Helmont havien establert que les plantes absorbien aigua. Hales (1727) observa que l’aigua s’evapora a les fulles i és substituïda per la que s’absorbeix del terra.  Ingenhousz que les plantes necessiten llum, aigua i diòxid de carboni. (No serà fins el 1804 que Saussure descriurà la fotosíntesi i el 1961 Melvin Calvin el detall de la reacció química. El 1930 E.Münch proposarà la translocació pel transport de nutrients a través del floema).

[Notem que al s18 es comencen a publicar les obres  en francès o anglès, en lloc del llatí.]

  • 1727 Hales. Vegetable staticks. Mesura i compara la quantitat d’aigua absorbida per les arrels amb la que alliberen les fulles, i ho compara amb el que passa amb tubs capil·lars. 1733 Hemostaticks sobre transport de nutrients en els animals.
  • 1734-1742, Réaumur. Memoires pour servir a l’Histoire des insectes, 6 vols, descrivint-ne l’anatomia, fisiologia i conducta.
  • 1735 Linneu, que ja des de petit col·leccionava plantes, es farà metge i al Systema Naturae proposa una classificació jeràrquica de tota la natura en cinc nivells: regne, classe, ordre, família, Gènere i espècie. 1753 Species Plantarum. 1758 estén la nomenclatura binomial a totes les espècies.
  • 1740. Charles Bonnet descobreix la partenogènesi en pugons.
  • 1745 Needham descriu la presència d’animàculs o infusoris.
  • 1749 a 1783 Buffon. Théorie de la Terre (1749), Histoire naturelle de l’homme (1749), Histoire naturelle générale et particullière avec la description du Cabinet du Roi (44 volums). Histoire des oiseaux en 9 vols (1770-1783), Histoire des quadrupèdes (1755-1767). Matemàtic i després intendent du Jardin du Roi. A Montbard feia experiments per determinar si es podien creuar gossos i llops, o llebre i conill, per afinar el concepte d’espècie. Va assenyalar les diferències entre les faunes del vell i nou continent i que hi havia espècies que s’havien perdut.
  • 1749 Kew Botanical Garden
  • 1752 Réaumur, Sur la digestion des oiseaux.
  • 1759 Caspar Friedrich Wolf, Theoria Generationis. Estudia el desenvolupament d’un pollastre al microscopi i demostra que els òrgans no estaven preformats d’acord amb la hipòtesi epigenetista. Però no es troba una explicació de com apareix un organisme determinat a partir d’un embrió aparentment indeferenciat [ encara avui no ho sabem explicar del tot].
  • 1763. Michel Adanson. Familles des plantes.
  • 1768. Spallanzani observa que els ous de les granotes requereixen l’esperma per donar lloc a embrions (fecundació externa).  Aconseguirà fecundar artificialment una gossa. Abans Jacobi havia fent el mateix amb peixos. 1783 Demostra que els sucs gàstrics dissolen la carn.
  • 1770 Lavoisier planteja que els aliments alliberen calor en el cos com si fos una combustió.  1777. Memoire sur les changements que le sang eprouve dans les poumons et sur le mécanisme de la respiration. 1798 Sur la respiration des animaux.
  • 1779. Jan Ingenhousz. Experiments Upon vegetables. Seguint a Lavoisier, mostra que les plantes emeten oxígen de dia, quan estan a la llum, i gas carbònic a la nit. I que obtenen tot el carboni de l’atmosfera.
  • 1782 Senebier. Memoires physico-chimiques sur l’influence de la lumière solaire fa experiments amb llum artificial i veu que el carboni també és absorbit per les arrels,
  • 1782 Johann Hedwig estudia el cicle reproductor de les molses i les falgueres.
  • 1783 El metge i anatomista John Hunter va arribar a tenir 14.000 espècimens d’animals. Va establir que els animals de sang calenta mantenien la temperatura constant.
  • 1789 Gilbert White. The Natural History and Antiquities of Selborne . Descriu les plantes i animals a Selborne i les seves interaccions, anticipant l’ecologia. Assenyala el paper dels cucs de terra a l’hora de mantenir un terra sa.
  • .1791 Galvani. De viribus electricitatis in motu musculari commentarius.
  • 1793 El jardin i cabinet du Roi es converteixen en el Múseum d’Histoire Naturelle
  • 1793. Sprengel. Das endeckte Geheimnis der Natur. Estudia fins a 1000 tipus de pol·len i du a terme 500 hibridacions en 138 espècies.
  • 1796 Jean Senebier demostra que les plante absorbeixen CO2 inorgànic.

 

Ciències de la vida fins sXVI

La vida   |    Ciències de la vida

Antiguitat: Aristòtil, Teofrast. sXVI Catàlegs. [Observació]


343 BCE. Aristòtil. Història dels animals  on fa una biologia general dels animals, descrivint 400 espècies de les quals n’havia dissecat 50. Són especialment acurades les observacions de la vida marina a voltant de l’illa de Lesbos. A Parts dels animals  fa anatomia i fisiologia comparades i a Generació dels animals el seu desenvolupament. Ens arribà a través de l’àrab del Kitāb al-Hayawān (850) i la primera traducció llatina és del s13.  No serà fins al s19 que es tradueix a l’anglès i francès.

  • Llibre I:  Els animals i parts del cos humà.
  • Llibre II: Parts dels animals amb sang vermella, extremitats i dents dels gossos, els cavalls, l’home, l’elefant, els simis, el cocodril, el camaleó, els ocells, els peixos i les serps.
  • Llibre III: Els òrgans interns, les venes, els tendons, els ossos, la sang, la medul·la òssia, la llet, el quall i el formatge, i el semen.
  • Llibre IV: animals sense sang (invertebrats), cefalòpods, crustacis. Els sentits dels animals i el son, consideració sobre si els peixos dormen.
  • Llibres V i VI: La reproducció, espontània i sexual d’invertebrats marins, ocells, quadrúpedes, serps, peixos i artròpodes.
  • Llibre VII: La reproducció en l’home, pubertat, concepció, embaràs, lactància, l’embrió, el part, alletament i malalties dels infants.
  • Llibre VIII: El caràcter i els hàbits dels animals, aliment, migració, salut, malalties i influència del clima.
  • Llibre IX: La conducta social dels animals, signes d’intel·ligència en ovelles i ocells.

Al llibre VIII proposa una escala dels éssers:

I. Els éssers humans,
II. quadrúpedes vivípars,
III. cetacis,
IV. animals amb sang ovípars,
V. cefalòpodes,
VI. crustacis,
VII. els animals segmentats,
VIII. els mol·luscs amb conquilles,
IX. els oòfits (entre animals i vegetals),
X. les plantes superiors,
XI. les plantes inferiors,
XII. els éssers inanimats.

Atribueix una ànima vegetativa a les plantes, amb capacitat de créixer i reproduir-se.  Una ànima sensitiva als animals, amb capacitat de sentir i moure’s i una ànima racional als humans.

Teofrast  (372-287 BCE), deixeble d’Aristòtil, conegut com el pare de la botànica, hauria plantat el primer jardí botànic al Liceu d’Aristòtil. A De Historia Plantarum descriu l’anatomia de les plantes i les classifica en arbres, arbusts, herbàcies perennes, i herbes. A De Causis Plantarum tracta de la propagació i creixement, com a guia per a pagesos.

37 BCE Varro Rerum Rusticarum. 29 BCE Virgili a les Geòrgiques Sobre agricultura.

79 CE Plini el Vell. Naturalis Historia. Els llibres VIII-XI tracten de zoologia. XII al XXIII de botànica i aplicacions medicinals.


Edat mitjana

850? Al-Jahiz. (776-868) Llibre dels animals on descriu 350 espècies. Introdueix idees sobre la lluita per sobreviure, amb implicacions per a l’evolució, i la cadena alimentària, amb implicacions per l’ecologia.


SEGLE XVI

Al s16 s’incorporen les espècies descobertes al Nou Món, Orient i Àfrica. Encara no hi ha un sistema clar per classificar tots els animals i plantes. Alguns ho faran per ordre alfabètic, segons si tenen sang o no (seguint Aristòtil), segons si es creu que neixen de la terra (abelles, granotes, rates!), o sexualment (animals superiors). Il·lustradors com Belon (1557) contribuiran a la divulgació. En botànica es comencen a compilar herbaris i s’editen obres com el Herbarum vivae eicones de Otto Brunfels (1530). Seguint també a Gesner es comença a sistematitzar la classificació de les plantes, dicotiledònies, monocotiledònies (labiades, lleguminoses. L’estudi de les plantes està orientat sobretot a les seves propietats medicinals i gairebé tots els autors eren metges d’ofici que van impulsar jardins botànics a les universitats.

  • 1530. Brunfels. Herbarum vivae eicones [pdf 115]
  • 1542 Leonard Fuchs, 500 espècies vegetals descrites a De Historia Stirpium
  • 1555 Andrea Cesalpino (1519-1603) professor de medecina i responsable del jardí botànic a la universitat de Pisa. A De Plantis, estableix un sistema de classifica basat en els fruits i llavors, en lloc de fer-ho en ordre alfabètic o segons les propietats medicinals. Esbossa una “fisiologia” de les plantes, identificant nutrició, creixement i reproducció i situant “l’ànima de la planta” on el tronc s’uneix a les arrels. Com si fos un animal cap per avall, veu les arrels com la boca, i la sàvia que va fins als òrgans reproductors, equivalents a l’úter (HaC200).
  • 1559 Conrad Gessner (1516 – 1565), metge a Zürich, va compilar una Bibliotheca universalis i un tractat de Zoologia, Historia animalium i treballava en una botànica quan va morir. Va recollir exemplars als Alps i mantenia correspondència amb estudiosos de tot Europa que li enviaven materials. [pdf 116]
  • 1561 Aldovrandi, metge a la Universitat de Bologna i impulsor del seu jardí botanic, lectura philosophiae naturalis ordinaria de fossilibus, plantis et animalibus.
  • 1574. Lobel. Plantarum seu Stirpium historia. [pdf 114]
  • 1577 Geronimo Mercuriale suggereix la les mosques transmeten malalties.

Maqam, el sistema musical àrab

Música  |    Història de la música


El terme maqam apareix per primer cop en tractats de al-Sheikh al-Safadi al sXIV. És l’estructura modal de la música del Nord d’Àfrica, Orient i Àsia central, i hi pertanyen les cultures àrab, persa, turca i també els jueus sefardís (que havien estat en contacte amb la cultura àrab a Al-andalus).

Les diferents escales estan formades per dos jins o ajnas, de manera similar als tetracords de la música antiga grega. Aquí a vegades són de tres o de 5. Els més comuns:

Ajam: una quinta perfecta, com l’escala major

Bayati: d – g, amb un quart de to a la segona

Hijaz: una quarta que es caracteritza per un to i mig entre el 2on i 3er to. També dita escala frígia dominant.

Kurd: una quarta que és com el mode frigi inicial

Nahawand: una quarta, com l’inici de l’escala menor

Saba: semblant al bayati però amb la quarta disminuida, té un caràcter d’angoixa o desig.

Sikah: tres notes començant amb un quart de to.

Rast: pentacord amb la tercera mig quart de to baixa


Les escales, maqams

can start exploring maqamat by family, or one at a time, by using the Maqam Index.


La música a l’antiguitat

Música  |    Història de la música

Reconstruccions a Mesopotàmia i Grècia |   Els modes grecs   |   Plató sobre els modes


Mesopotàmia

Les cançons hurrites, tauletes en escriptura cuneiforme que descriuen afinacions d’una lira, datades cap el 1400 BCE i descobertes el 1950 a Ugarit, Síria. La h6 està pràcticament completa i s’ha transcrit.

(pàgina amb diferents versions)


Grècia

Himnes dèlfics a Apol·lo 128 BCE. Versió

Epitafi de Seikilos, 200 BCE-100 CE, Versió

Els pitagòrics afirmaven que l’important era mantenir les relacions simples de la matemàtica: 2:1 octava, 3:2 5a, 4/3 4a. Es veu que una octava està formada per una quarta i una quinta:  3×4/2×3. L’interval d’un to seria 9:8, i el d’un semitó 256/243. Així, tres intervals 9:8 9:8 256/243 formen una quarta, i tres tons i un semitó, una quinta. [notem que dos semitons no formen un to]. Es formaven diferents escales unint dos grups de 4 notes (tetracords). [c d e f  + g a b c per exemple].

Els tetracords eren sempre una quarta perfecta i les dues notes del mig es podien afinar de diferents maneres, o genera. Les quatre notes s’anomenen: hypate, parhypate, lichanos, mese.

Aristoxen de Tàrent no mantenia les proporcions matemàtiques exactes dels piagòrics. Definia un to per la diferència entre una quinta perfecta i una quarta perfecta. Un to es podia dividir en semitons, terços de to o quarts de to, corresponents als genera diatònic, cromàtic i enharmònic.

[La música grega sembla determinada sobretot per la lira, amb 4 o 7 cordes, era essencialment melòdica, sense harmonia de notes simultànies]


Els modes grecs

Hi ha tres genera:

  • diatònic: l’interval més gran és una segona major [1 to, els altres dos poden ser 1to i 1 semitó], les diferents afinacions possibles es diuen “ombres”.
  • cromàtic: l’interval superior és una tercera menor [ els altres dos seran 2 semitons]
  • Enharmònic: una tercera major [i dos quarts de to]

Combinant tetracords tenim les escales (descendents), cada grup té un autèntic i un plagal (hipo). Indico el mese, que seria la nota central, la cinquena baixant.  Els hipo s’obtenen desplaçant el tetracord superior a sota, el mese passa a ser la tònica. [assenyalo l’equivalència actual en el gènere diatònic del tetracord]

  • Dòric: e’ – e / a [que correspon al frigi]
  • Hipodòric o locri : a” – a/ d [aeoli]
  • Frigi: d’ – d/ g [dòric]
  • Hipofrigi: g’ – g / c [mixolidi]
  • Lidi: c’ – c / f [jònic]
  • Hipolidi: f’ – f/b [lidi]
  • mixolidi: b’ – b / e [locri]
  • Hipomixolidi : e’ –  e [? és igual que el dòric?]

(pdf)

Els genera cròmatic i enharmònic donaven lloc a altres escales. Aquí escolten la dòrica e – e’, en diatònic, cromàtic i enharmònic.


[els modes grecs haurien estat la base dels sistemes musicals d’orient a bizanci, també del cant siríac, que avui coneixem en les interpretacions de Soeur Marie Keirouz, i el cant gregorià, així com l’ambrosià de Milà o el mossàrab. No he trobat una bona referència que expliqui l’evolució o diferències entre uns i altres. Els grecs teòrics grecs Pitagòrics, Aristoxen i Ptolomeu, traduït després per Boeci, semblen centrar-se més en la matemàtica que en la música. Plató i Aristòtil però, comenten el diferent caràcter que tenen els modes.
Els modes gregorians recullen la nomenclatura grega, quatre models autèntics dòric, frigi, lidi i mixolídi [començant a d e f g] i quatre anomenats plagals que s’obtenen desplaçant el tatracord superior, hipodòric [aeoli], hipofrigi [locri], hipolidi [jonic] i hipomixolidi [que resulta igual que el dòric?].
[A occident es limiten al genera diatònic, mentre que l’oriental en tenia més. Potser d’aquí van passar al sistema musical àrab dels maqams].


Plató al llibre III de la República

Music in Plato’s Republic

 

This extract is from The Republic by Plato, Book III (398-403).

Then now, my friend, I said, that part of music or literary education which relates to the story or myth may be considered to be finished; for the matter and manner have both been discussed.
I think so too, he said.
Next in order will follow melody and song.
That is obvious.
Everyone now would be able to discover what we ought to say about them, if we are to be consistent with ourselves.
I fear, said Glaucon, laughing, that the word “everyone” hardly includes me, for I cannot at the moment say what they should be, though I have a suspicion.
At any rate you are aware that a song or ode has three parts – the words, the melody and the rhythm.
Yes, he said; so as that I know.
And as for the words, there will surely be no difference between words which are and which are not set to music; both will conform to the same laws, and these have already been determined by us?
Yes.
And the melody and rhythm will be in conformity with the words?
Certainly.
We were saying, when we spoke of the subject-matter, that we had no need of lamentations and strains of sorrow?
True.
And which are the harmonies expressive of sorrow? You are musical and can tell me.
The harmonies which you mean are the mixed or tenor Lydian, and the full-toned or bass Lydian, and such-like.
These then, I said, must be banished; even to women who have a character to maintain they are of no use, and much less to men.
Certainly.
In the next place, drunkenness and softness and indolence are utterly unbecoming the character of our guardians.
Utterly unbecoming?
And which are the soft and convivial harmonies?
The Ionian, he replied, and some of the Lydian which are termed “relaxed”.
Well, and are these of any use for warlike men?
Quite the reverse, he replied; and if so the Dorian and the Phrygian are the only ones which you have left.
I answered: Of the harmonies I know nothing, but would have you leave me one which can render the note or accent which a brave man utters in warlike action and in stern resolve; and when his cause is failing, and he is going to wounds or death or is overtaken by disaster in some other form, at every such crisis he meets the blows of fortune with firm step and a determination to endure; and an opposite kind for times of peace and freedom of action, when there is no pressure of necessity, and he is seeking to persuade God by prayer, or man by instruction and admonition, or when on the other hand he is expressing his willingness to yield to the persuasion or entreaty or admonition of others. And when in this manner he has attained his end, I would have the music show him not carried away by his success, but acting moderately and wisely in all circumstances, and acquiescing in the event. These two harmonies I ask you to leave; the strain of necessity and the strain of freedom, the strain of the unfortunate and the strain of the fortunate, the strain of courage, and the strain of temperance; these, I say, leave.
And these, he replied, are the Dorian and the Phrygian harmonies of which I was just now speaking.
Then, I said, if these and these only are to be used in our songs and melodies, we shall not want multiplicity of strings or a panharmonic scale?
I suppose not.
Then we shall not maintain the artificers of lyres with three corners and complex scales, or the makers of any other many-stringed, curiously harmonized instruments?
Certainly not.
But what do you say to flute-makers and flute-players? Would you admit them into our State when you reflect that in this composite use of harmony the flute is worse than any stringed instrument; even the panharmonic music is only imitation of the flute?
Clearly not.
There remain then only the lyre and the harp for use in the city, and the shepherds in the country may have some kind of pipe.
That is surely the conclusion to be drawn from the argument.
The preferring of Apollo and his instruments to Marsyas and his instruments is not at all strange, I said.
Not at all, he replied.
Then let us now finish the purgation, I said. Next in order to harmonies, rhythms will naturally follow, and they should be subject to the same rules, for we ought not to seek out complex systems of metre, and a variety of feet, but rather to discover what rhythms are the expressions of a courageous and harmonious life; and when we have found them, we shall adapt the foot and the melody to words having a like spirit, not the words to the foot and melody. To say what these rhythms are will be your duty – you must teach me them, as you have already taught me the harmonies.
But, indeed, he replied, I cannot tell you. I know from observation that there are some three principles of rhythm out of which metrical systems are framed, just as in sounds there are four notes out of which all the harmonies are composed. But of what sort of lives they are severally the imitations I am unable to say.
Then, I said, we must take Damon into our counsels; and he will tell us what rhythms are expressive of meanness, or insolence, or fury, or other unworthiness, and are to be reserved for the expression of opposite feelings. And I think that I have an indistinct recollection of his mentioning a complex Cretic rhythm; also a dactylic or heroic, and he arranged them in some manner which I do not quite understand, making the rhythms equal in the rise and fall of the foot, long and short alternating; and unless I am mistaken, he spoke of an iambic as well as a trochaic rhythm, and assigned to them short and long quantities. Also in some cases he appeared to praise or censure the movement of the foot quite as much as the rhythm; or perhaps a combination of the two; for I am not certain what he meant. These matters, however, as I was saying, had better be referred to Damon himself, for the analysis of the subject would be difficult, you know?
Rather so, I should say.
But it does not require much analysis to see that grace or the absence of grace accompanies good or bad rhythm.
None at all.
And also that good and bad rhythm naturally assimilate to a good and bad style; and that harmony and discord in like manner follow style; for our principle is that rhythm and harmony are regulated by the words, and not the words by them.
Just so, he said, they should follow the words.
And will not the words and the character of the style depend on the temper of the soul?
Yes.
And everything else on the style?
Yes.
Then beauty of style and harmony and grace and good rhythm depend on simplicity, – I mean the true simplicity of a rightly and nobly ordered mind and character, not that other simplicity which is only a euphemism for folly?
Very true, he replied.

[Socrates expands on the role of the artist in the ideal State and argues that unsuitable artists should be prevented from practising their art.]

And therefore, I said, Glaucon, musical training is a more potent instrument than any other, because rhythm and harmony find their way into the inward places of the soul, on which they mightily fasten, imparting grace, and making the soul of him who is rightly educated graceful, or of him who is ill-educated ungraceful: and also because he who has received this true education of the inner being will most shrewdly perceive omissions or faults in art and nature, and with a true taste, while he praises and rejoices over and receives into his soul the good, and becomes noble and good, he will justify blame and hate the bad, now in the days of his youth, even before he will recognize and salute the friend with whom his education has made him long familiar.
Yes, he said, I quite agree with you in thinking that it is for such reasons that they should be trained in music……….
Even so, as I maintain, neither we nor the guardians, whom we say that we have to educate, can ever become musical until we and they know the essential forms of temperance, courage, liberality, magnanimity, and their kindred, as well as the contrary forms, in all their combinations, and can recognise then and their images wherever they are found, not slighting them either in small things or great, but believing them all to be within the sphere of one art and study.
Most assuredly.
And then nobility of soul is observed in harmonious union with beauty of form, and both are cast from the same mould, that will be the fairest of sights to him who has en eye to see it?
The fairest indeed.
And the fairest is also the loveliest?
That may be assumed.
And it is with human beings who most display such harmony that a musical man will be most in love; but he will not love any who do not possess it.
That is true, he replied, if the deficiency be in the soul; but if there be any bodily defect he will be patient of it, and may even approve it.

[A short discussion of the nature of pleasure.]

Thus much of music, and the ending is appropriate; for what should be the end of music if not the love of beauty?

The Dialogues of Plato, translated by Benjamin Jowett, Volume Four, The Republic, edited by M Hare & DA Russell, Sphere Books Ltd., 1970, Book III (398-403), pp.165-171.

 

Estudi de l’evolució humana

→La Terra  | 44E La Terra. Evolució biològica i canvis geològics  |   Cronologia   |   Ha Geològica |  Les preguntes   |    El model    |    Els períodes   |    Pensar  |    Evolució humana


(WK)

Charles Darwin.  1859 On the Origin of Species. 1871 The Descent of Man proposa la teoria que l’home ha evolucionat per selecció natural a partir dels primats.

1925 , Raymond Dart, Australopithecus africanus, entre simis i humans.

1960-70 Louis, Mary, Richard, Meave Leakey a Olduvai Gorge i el llac Turkana. Homínids austrolopitequins i Homo erectus.

1974. Desert Afar, etiòpia. Donald Johanson , Australopithecus afarensis, “Lucy”. 1990 Tim D. White, Ardipithecus ramidus. and A. kadabba.[221]

2013 Rising Star Cave a Sudàfrica


Introducció de l’anàlisi genètica

1967 Vincent Sarich i Allan Wilson publiquen els resultats que mesuren la força de les reaccions immunològiques de l’albúmina del sèrum de la sang i ho interpreten com a la separació genetica. La separació entre els simis i els humans es remuntaria a 10M d’anys.

Amb la seqüenciació del DNA, mitocondrial en dones i cromosoma Y en homes, es podran resseguir les etapes de la diferènciació dels humans i les seves migracions. El 1980 Stringer i altres proposen la hipòtesi “Out of Africa” segons la qual l’homo sàpiens actual és descendent dels originats a l’Àfrica que haurien desplaçat les altres espècies que hi podia haver a altres zones. Coincideix amb el que proposava Darwin. L’homo Sàpiens hauria aparegut a Àfrica evolucionant a partir dels grans simis com els goril·les i ximpanzés. Ernst Haeckel en canvi creia que provenia d’Àsia. La teoria no tenia restes fòssils en les que fonamentar-se fins que el 1920 es van començar a trobar espècies intermèdies a Àfrica. A la dècada dels 1980-1990 es va proposar una teoria alternativa segons la qual l’homo sàpiens hauria evolucionat arreu a partir l’homo erectus, barrejant-se després entre els procedents d’Euràsia i d’Àfrica.

Història i ciències humanes, s19 s20

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la històriaEl Projecte de museu


s.XIX

L’escola alemanya d’historiadors. Colonialisme i arqueologia. L’aspiració a millorar la societat, positivisme i humanitarisme. Ciències humanes: economia, antropologia cultural, sociologia, ciències polítiques, dret. Història i ciències humanes al s20, Marx, Freud, Ha mentalitats. Fites.


L’escola Alemanya

(EB) El segle XIX la història està dominada per Alemanya on la invasió de Napoleó va estimular una generació d’historiadors a examinar rigorosament el passat per justificar la independència d’Alemanya. Herder ho havia anticipat al s18. Wilhem von Humboldt. Leopold von Ranke, Lachmann estableixen com treballar a partir de les fonts.
Leopod von Ranke (1795 1886) va establir definitivament com treballar a partir de les fonts. Part de la seva motivació era veure la intervenció de Déu en la història. Karl Lachmann, editor dels poetes llatins, va saber determinar la precedència dels manuscrits font. Fins el 1914 els historiadors de tot el món com el rus Rostovtzeff o l’anglès Stubbs, feien estades a Alemanya per aprendre la seva metodologia.
[La idea de la història com el desplegament de la civilització “superior”, colonització.] [Hegel i l’intent de llegir la història com el desplegament lògic d’un Esperit]


Colonialisme i arqueologia

(Yuval Harari, part del descobriment de la ignorància serà el descobriment de la història]
Mohenjo-daro fou una de les principals ciutats de la vall de l’Indus, una civilització que va desaparèixer el 1900 BC. Cap de les societats anteriors als britànics, ni elsMauryes, ni els Guptes ni els sultans de Delhi ni els grans mogols li van prestar cap atenció.
El 1830 l’oficial britànic Henry Rawlinson va ser enviat a Pèrsia per ajudar el Shah a entrenar l’exèrcit. En el seu temps lliure a trobar a les muntanyes del Zagros una làpida de 15m d’alçada i 25 d’ample, amb inscripcions cuneiformes en persa antic, babiloni i elamita, erigida per Darius I cap el 500 BC.
William Jones va arribar a la Índia el 1783 per fer de jutge a Bengala i va quedar tan fascinat que al cap de 6 mesos ja havia fundat la Asiatic Society per estudiar les cultures d’Àsia. Les seves observacions sobre el sànscrit van ser pioneres en la lingüística comparada i establir la família de llengües indoeuropees.
Es pot dir que els conqueridors europeus van conèixer bé els seus imperis, millor que no pas els conqueridors anteriors i potser que la població nativa.


Positivisme i humanitarisme

(EB) L’antic règim basat en l’aristocràcia i la propietat de terres, queda obsolet amb la Revolució francesa i la revolució industrial. Hi ha un gran augment de població: de 1750 a 1850 Europa passa de 140 a 166M, el món de 728 a més de 1000M. Apareix el proletariat que viurà en condicions precàries en suburbis urbans prop de les fàbriques, una vida menys acceptable que la del serf treballador de la terra d’un senyor, de la família ampla d’un mas, a les relacions més atomitzades d’una ciutat, del treball de la terra a les llargues hores a les fàbriques. Amb la democràcia apareixen el ciutadà com a votant i subjecte polític. La riquesa intangible, permetrà una acumulació desmesurada de capital.

La ciència de les societats i de l’home, la sociologia i l’antropologia, apareixen per les circumstàncies assenyalades i per tres tendències:

  • el positivisme, la creença que tot es pot estudiar i explicar científicament
  • l’humanitarisme, la tendència a millorar la situació dels desvalguts, les condicions de vida dels suburbis, la vida dels empresonats i la rehabillitació.
  • la idea de l’evolució aplicada a les societats, que havia aparegut en paral·lel a la de les espècies.

Ciències humanes

[Els antropòlegs ens han de donar coneixement sobre les societats primitives, les ciències polítiques i estudi de les lleis sobre el govern, política i sistema legal. Els economistes sobre la producció i distribució de béns. Els educadors sobre quin coneixement hem de transmetre i com. Demanem als sociòlegs que ens expliquin les causes de la guerra, la baixa natalitat o la criminalitat.]

Economia
(EB). Estudia els preus, des de les matèries primeres, als productes i serveis finals. La microeconomia se centra en els subjectes productors i consumidors; la macroeconomia en les nacions. Adam Smith a The Wealth of Nations, 1776, va assenyalar que sense intervenció del govern, el lliure mercat en condicions correctes, la cobdícia individual resultaria en preus correctes i virtuts públiques. Jean Baptiste Say (1803) defensa la competència i el lliure mercat contra el proteccionisme; la seva llei diu que la producció crea la demanda. David Ricardo (1817) sobre macroeconomia; un país guanyarà si s’especialitza a produir el que té més valor afegit i importa la resta.  John Stuart Mill defensa d’entrada el lliure mercat però admet intervencions si contribueixen al bé comú d’acord amb l’utilitarianisme (1848). Fréderic Bastiat (La loi 1850) defensa que la llei ha de defensar l’individu i la seva propietat. Introdueix la noció del cost de l’oportunitat (el benefici de decidir l’activitat A en comptes de l’activitat B). La paràbola de la finestra trencada “Ce qu’on voit et ce qu’on ne voit pas” contra dels que dirien que un vidre trencat és bo per l’economia perquè fa circular el diner; només hi guanya el vidrier i no veu tot el que passaria si no s’hagués de reparar el vidre [d’aplicació al turisme barat]. Marx, 1867, afirmarà que el valor és creat pel treball i que és injust enriquir-se només per la propietat dels mitjans de producció. Carl Menger (1873 Volkwirtschatslehre) corregeix la idea que el preu ve determinat pels costos de producció; introduint el marginalisme (el benefici que suposa pel comprador l’ús del bé adquirit, [que pot ser subjectiu]. Els marginalistes com Alfred Marshall, van corregir la idea que els preus es determinaven només per la quantitat d’oferta, també depenen del valor que li assigna el consumidor [arriba un moment en que per més treball que afegim al producte, aquest no augmenta de valor pel consumidor; podria ser l’exemple dels restaurants de luxe? I a l’inrevés, a vegades estem disposats a pagar més del que costa, com amb els iphones. La idea bàsica és que com més consumim d’una cosa, cada unitat successiva ens aporta menys; aplicant-ho a l’hora de demanar un plat a un restaurant, millor tastar-ne molts que afartar-nos amb un de sol]. Léon Walras planteja per cada producte la funció de la demanda i l’oferta i e preu queda determinat on es troben. El 1936, després del crack del 29, Keynes a The General Theory of Employment, Interest and Money va proposar que quan fallava la demanda, abans de caure en recessió i atur, l’estat havia d’emprendre la iniciativa per mantenir els llocs de treball ja que no es tracta d’una resposta eficient dels mercats sinó d’una malaltia. Milton Friedman de l’escola de Chicago, va tornar al lliure mercat indicant que cert nivell d’atur era natural i que voler reduir-lo amb intervenció del govern duia a un augment de la inflació. Va ser recollit pels governs conservadors de Reagan i Thatcher.

Antropologia cultural o etnologia
(EB). [ l’antropologia física se centra en l’evolució dels homínids, i potser també en les diferències entre races?]. Inicialment estudia grups petits de societats primitives a Àfrica, Oceania, Amèrica, i mira de trobar patrons comuns [pel que fa a infrastructura, estructura, superestructura]. [és el que trobem als museus, British, Ginebra, Museu etnològic i de les cultures del món]. Hi ha una visió eurocèntrica que es considera la civilització avançada que observa les altres.  Més endavant s’aplicarà a les societats urbanes actuals.
Des de l’antiguitat, historiadors i filòsofs han fet les preguntes sobre com s’adapten els pobles al seu entorn, sobre els seus costums [ Plató, nomos o fisis ]. Però serà al s19 [colonialisme] que soldats, comerciants i missioners recolliran informació [i espoliaran col·leccions per als museus]. Influirà la teoria de l’evolució de Darwin d’una banda, i també la reflexió sobre el conflicte que apareix quan canvien els mitjans de producció, la infraestructura, mentre que segueix vigent una superestructura que ha quedat obsoleta.
El s20 està marcat per la la figura de Franz Boas que rebutja el idea d’un progrés predeterminat en estadis, màgia, religió, l’evolucionisme de Frazer i altres, sinó que la diversitat de trets físics i culturals és resultat de tots els factors, de l’entorn i del passat d’aquella cultura; abans es pressuposava que la història dels primitius no era rellevant. Margaret Mead ( Coming of Age in Samoa 1928), Ruth Benedict ( The Chrysanthemum and the Sword 1946) i altres el seguiran. A França, Marcel Mauss va fer quelcom semblant, les societats són estructures que intenten mantenir un equilibri i influeixen factors físics i culturals . Claude Lévi-Strauss i Malinowski en seran deixebles. El funcionalisme proposa que els fets de la història o els aspectes de la societat s’expliquen identificant quina funció tenen respecte del conjunt. Radcliffe-Brown fa servir l’estadística i la matemàtica per donar raó de les estructures de parentiu. Ruth Benedict apunta que cada cultura defineix una psicologia pròpia, en contra de la idea d’una psicologia universal [cada cultura definiria unes biografies tipus dins les quals vivim; defineix els models del que és desitjable i el que no, què és acceptable i què no].

Sociologia
 És l’estudi de la conducta humana en les relacions socials, entre persones i els grups. Inclou l’estudi dels costums, estructures, institucions que sorgeixen en les interaccions, què manté units els grups i què els dissol.
En principi l’objectiu de l’antropologia i la sociologia és el mateix. a la pràctica, el primer estudia sobretot societats primitives, com s’organitzen, com satisfan les seves necessitats, quines idees comparteixen. I en tot cas després aplica els seus mètodes a les societats actuals. Els sociòlegs se centren més en societats actuals, els seus problemes i com gestionar-los. Recullen dades i miren d’obtenir correlacions fent servir tècniques d’estadística.
Comte i Spencer parlaven de “l’estàtica” i la “dinàmica” de les societats, què les manté unides i què les fa evolucionar [per semblança amb la física]. Seria la ciència superior. [A layered ontology jo deia que la Física és el ciència dels sistemes físics simples i l’home el més complex] [ Asimov va imaginar la psicohistòria, que permetria predir l’evolució de les societats].
Al s19 la societat es pensava com un organisme que podia evolucionar igual que les espècies biològiques (Herbert Spencer, Benjamin Kid, Lewis H. Morgan, E.B. Tylor).
Émile Durkheim (1858-1917) emfatitza que amb els grups socials apareixen elements diferents dels que podem trobar a la psicologia o biologia  (sentiments col·lectius, costums, nacions) [que els grups no es poden reduir a psicologia i aquesta a la biologia; la idea de quatre tipus de fet que vaig identificar pel meu compte als anys 90].
Kurt Lewin va proposar “l’equació” B = ƒ(P, E) B behavior en funció de la P persona i E l’entorn, assenyalant la importància de la situació del moment més que no pas el passat [ és el tipus d’experiment que plantejava a l’antropologia determinista, però evidentment, el passat de la persona és present a P]. El 1947 introdueix el terme “group dynamics” indicant que el tot és més que la suma de les parts, d’acord amb els principis de la Gestalt. Proposa experiments sobre interacció social.
El “simbolic interactionism” de William James, John Dewey, i George Mead va establir que la ment i el jo no formen part de l’innat de l’home sinó que s’adquireixen en un procés d’interacció social. Alemanya, Max Weber, Goerg Simmel.
[Se centra a vegades en trobar les causes de la pobresa o la criminalitat]. Cada país desenvoluparà les seves tècniques de recerca social. Els pioners a la Índia BBC . CEO generalitat. CIS España.

Ciències polítiques
(EB) [és descriptiu? és normatiu per ser just? és teràpia per estar millor?] [ antecedents en la República de Plató,  Macchiavelli, Hobbes, Rousseau i el Contracte social].
Saint-Simon el 1813 suggereix que la moral i la política poden ser una ciència. El seguirà Auguste Comte. [la idea que la raó ens guiarà per reparar la societat]. Herbert Spencer, Gumplowicz, Pareto, escola de Chicago amb Arthur Bentley, Charles Merriam 1925 New Aspects of Politics.
Harold Lasswell, Psychopathology and politics 1930, Who gets what, when, how 1936. [Estudis dels comportaments dels votants, enquestes d’opinió] [tots sabem què s’ha de fer, però no com ser reelegits si ho fem. Els ciutadans són com nens malcriats que voldrien ser mantinguts sense treballar. Un autòcrata benevolent faria el que cal sense reprimir. Però no hi ha autòcrates benevolents sinó humans cobdiciosos que reprimiran amb crueltat tot el que amenaci el seu poder. En una mena de relació perversa amo-esclau, els ciutadans segueixen els líders i al mateix temps els líders han de prometre el que els seus partidaris esperen, encara que no es pugui complir; i blasmaran els altres de que no es pugui fer. Els líders són presoners dels memes que ells mateixos han sembrat entre els seus votants.] Relacions internacionals: Hans Morgenthau, Politics among nations 1948.

Dret comparat
(EB) Antecedents de Soló compilant les lleis de diferents ciutats-estat. Plató sobre els costums, nomos o fisis. Aristòtil, la Constitució d’Atenes. Els pobles aplicaven els costums; els jutges a vegades havien de decidir sobre costums en conflicte. Cada nació té les seves lleis. L’estudi del dret comparat comença al s19.


Història al s20

(EB) Langlois, Seignobos i Lot, el 1898 estableixen clarament que la Història no és una ciència d’observació ni ha de pretendre formular lleis generals sinó la ciència de com extreure una idea del què va passar a partir de documents i fons imperfectes.
(WK) Al s20 la història es comença a veure més en relació a les ciències socials que no pas com una narrativa [humanística]. Es treballarà prestant atenció a la geografia, economia, ciències polítiques, psicologia i antropologia. A la unió soviètica els historiadors marxistes explicaran la història a partir de l’economia, les relacions entre els grups socials per satisfer les necessitats bàsiques [influits per la dialèctica de Hegel]. Avui no es considera vigent. En van ser seguidors Eric Hobsbawm, E. P. Thompson, Rodney Hilton, Georges Lefebvre, Eugene Genovese, Isaac Deutscher, C. L. R. James, Timothy Mason, Herbert Aptheker, Arno J. Mayer i Christopher Hil. Van oferir visions antimarxistes François Furet, Richard Pipes, J. C. D. Clark, Roland Mousnier, Henry Ashby Turner i Robert Conquest.

[Quin és el debat? Si la història ve determinada per la manera de produir, la tecnologia i l’economia, qui té la propietat dels mitjans de producció; per les estructures polítiques, si es tracta d’una tribu, un senyor feudal o una democràcia, per les idees? si es tracta d’un període religiós, pagà, laic? si creiem en el més enllà o si busquem una gratificació immediata? . la resposta òbvia és que tot compta.] [ O bé si la història ve determinada per la superestructura, per la religió que, per exemple, ens diu que hem d’acceptar la nostra sort i tindrem una recompensa a l’altra vida].

L’escola francesa dels Annales de Febvre i Bloch aspiraven a reconstruir i imaginar la història tenint en compte totes les classes socials i no només els reis i protagonistes de la vida política. D’aquí en va sortir del projecte de la Història de les mentalitats i després  la Histoire des representations. La primera tenia la pretensió de determinar els estats mentals de les classes socials. L’histoire des mentalités était, selon Mandrou, une histoire des visions du monde, d’abord très culturelle; pour d’autres historiens dont Vovelle, l’histoire des mentalités était en fait l’histoire des représentations collectives. En comparaison, pour Roger Chartier, les représentations sont la manière par laquelle on rend présent ce qui est absent. L’italià Carlo Ginzburg parlava de “microhistòries” i en el llibre els cucs i els formatges reconstruïa la vida d’un moliner del segle 16.  Amb la Alltagsgeschichte Lutke i Medick investigacen com era la vida de cada dia en l’Alemanya nazi del s20. [ em van suspendre un examen d’història als 14 anys perquè justament plantejava això, “com era ser un pagès a l’edat mitjana? què li venia al cap quan es llevava al matí?] [ aquesta aspiració em va fer comprar La història de la vida privada de Georges Duby, un dels  membres de la història de les mentalitats.
Intel·lectuals americans han posat la mirada en grups oblidats per motius ètnics o racials.

(EB). El s20 està marcat per la insatisfacció i l’aspiració a millorar de les classes socials baixes i grups oprimits. Si al s19 es creia que el descontent s’acabaria un cop estiguessin satisfetes les necessitats bàsiques, no va ser així.
Marx serà molt influent en el sentit que les societats no s’han de deixar a les forces cegues de la competició sinó que es poden planificar.
Freud influirà en els antropòlegs que miraran de trobar a les cultures primitives traces de l’inconscient que seria comú a tots. En política es buscarà l’origen de l’autoritat i les tensions que genera. (1921 Psicologia de les masses i anàlisi del jo, Massenpsychologie und Ich-Analyse. 1929 El malestar en la cultura, Das Unbehagen in der Kultur, 1929. ).
L’estructuralisme té un paper important. En psicologia implicava que les percepcions no eren una suma indiferenciada de sensacions sinó que estaven organitzades en relacions formant patrons. En sociologia voldrà dir que per entendre la societat hem de posar en relació cada element amb el seu context; no val estudiar només cada element per separat. D’aquí se’n segueix també el funcionalisme, que només podem entendre la conducta en relació a l’estructura.

Escola de Frankfurt. Es funda el 1929 durant la República de Weimar i aplega intelectuals insatisfets tant amb el capitalisme com amb el comunisme. Influències de Hegel, Marx, Freud, Max Weber, Simmel i Georg Lukács. [al final és Hegel-Marx amb matisos?].  Max Horkheimer en va ser el director i fer una crítica d’una societat que tenia una burgesia rica i una classe obrera explotada. D’altres membres notables seran Theodor W. Adorno, Erich Fromm i  Herbert Marcuse, Leo Löwenthal, Friedrich Pollock i Jurgen Habermas que la dirigirà a partir de 1960.
Exilats als USA després del nazisme, Adorno i Horkheimer escriuen la “Dialectic of Enlightenment” (1944) i Adorno Minima Moralia (1951) que són una crítica, no ja del capitalisme sinó de la civilització occidental en general.


Fites

1798 Thomas Malthus. Essay on Population.

1830 Auguste Comte. Cours de philosophie positive. Introdueix la idea de “sociologia” i “antropologia”, una ciència de la societat i de l’home.

1830 Es consolida el concepte de “revolució industrial” (Jérôme-Adolphe Blanqui’s “la révolution industrielle” 1837, Friedrich Engels el 1840 s’hi refereix aDie Lage der arbeitenden Klasse in England. El 1881 Arnold Toynbee el popularitza.

1848 John Stuart Mill, Principles of Political Economy, seguint l’utilitarisme de Jeremy Bentham.

1858 Herbert Spencer,  System of Synthetic Philosophy. La idea de supervivència del més apte de Darwin adaptada als membres de la societat. La hipòtesi que tot es pot explicar amb lleis universals, l’home amb la psicologia i l’antropologia, la societat amb la sociologia.

1867 Karl Marx. Das Kapital. Influït per la dialèctica, proposa que la societat evoluciona pel conflicte de clases. Amb el capitalisme, burgesia i proletariat tenen una relació inestable que durà al socialisme, amb la propietat comuna dels mitjans de producció i finalment a una societat sense classes.

1871 Tylor, Primitive Culture. (Antropologia) la visió de les societats primitives com a subdesenvolupades [ i per tant inferiors, no una manera alterniva de viure].

1887 Ferdinand Tönnies. Gemeinschaft und Gessellchaft (Sociologia) que explica els problemes socials d’europa per la transició de la vida agrícola comunitària a la vida individual de les societats industrials.

1890. Frazer, The Golden Bough, (Antropologia) un estudi que compara mites i religions, identificant ritus de fertilitat, sacrificis humans i altres símbols. Va escandalitzar en incloure el cristianisme com un cas més.

1902 Ernst Crawley, The mystic rose (Antropologia), un estudi de cerimònies de casament.

1907 Franz Boas, Antropology, 1911 The Mind of Primitive Man (1911) (Antropologia). Per un determinada població, la biologia, llenguatge, objectes i cultura, són autònoms, és a dir no es pot fer dependre l’un de l’altre. Tots són resultat d’un passat en el qual intervenen elements culturals i no culturals.

1922 Oswald Spengler, Der Untergang des Abendlandes, la decadència d’ocicident. La idea que les civilitzacions tenen un temps de vida limitat, com les espècies biològiques.

1934-1961 Arnold Toynbee, A Study of History. Classificació de les civilitzacions i de com canvien. Avui no es considera vigent.

1937 Pitirim Sorokin, Social and Cultural Dynamics. Les societats sempre en procés de desintegració i de caos.


La historia moderna s16 s17 s18

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18 |  S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la històriaEl Projecte de museu


MODERNA s16 s 17 s18

[La Britannica no considera les implicacions de cara a la història que va tenir el contacte amb el nou món. Fins ara la humanitat consistia en Europa, nord d’Àfrica, Orient, Índia i Xina, amb vaguetats sobre Sibèria, Àfrica subsahariana, Indoxina i Indonèsia]

Els historiadors del renaixement introdueixen la idea “d’edat mitjana”, el període entre l’antiquitat clàssica que redescobrien, i la seva època actual que qualificaven de moderna. Apareix en la Historiae Florentini populi de 1442 de Leonardo Bruni i la Historiarum ab inclinatione Romanorum imperii decades de Flavio Biondo. Guicciardini, història d’Itàlia entre 1494 i 1534.

Lorenzo Valla va introduir l’anàlisi filològica que comprovar la validesa de documents històrics i corregir la traducció llatina de la Bíblia. En particular va assenyalar [que els textos llatins no havien estat escrits per Crist ja que aquest parlava en hebreu i mai no va escriure res]. Poliziano va aplicar crítica textual els textos clàssics recuperats, mirant d’establir la cronologia dels documents.

Seguint els humanistes italians, les nacions que anaven naixent escrivien la història de l’origen de la nació. Paralipomena Hispaniae de Joan Margarit i Pau. Història de Polònia de Jean Dluglosz, Germania de Tacitus. Conradus Celtis. Münster Cosmographia de 1544.

Luter va haver de reescriure la història de l’església per negar l’origen diví de l’autoritat del Papa. Els protestants, fent servir la història d’Eusebius,  afirmaven que el papat havia estat corrupte des dels inicis o bé en algun moment al s6. Cada bàndol va escriure la seva versió. Mabillon a De re Diplomatica de 1681, en una polèmica amb jesuïtes sobre la història dels monestirs benedictins va establir el mètode per autenticar documents. Sir Henry Spelman va recollir els arxius de les esglésies a Anglaterra.

[1516 Thomas Moro. Utopia]

Al s17 es van compilar i editar registres de la història romana i medieval. No obstant, mentre que la matemàtica i la física oferien expectatives de progrés per a la societat, aquest no era el cas de la història. En el que serien precedents de les ciències socials apareix la noció “d’estructura” (Hobbes, Montesquieu, Rousseau, Adam Smith). Apareix també la noció de societat ideal i que les societats poden evolucionar.

1651 Hobbes, el Leviathan i la teoria del contracte Social

Al s18 no hi va haver d’entrada grans progressos però sí que hi havia més llibertat. Es podien escriure tesis sense por a ser empresonat si no agradaven al rei o l’església.

1725  Giambatista Vico a la Scienza Nuova presenta les humanitats en conjunt i explica els cicles de la història, com pugen i baixen les civilitzacions.

1748 Montesquieu, L’esprit des Lois, sense ser un historiador, sí que identifica la complexitat de les societats i la separació de poders, legislatiu, executiu i judicial. [Ciències socials]

1758 Quesnay, Tableau economique. Fisiocràcia, que la riquesa, basada en la terra, ve del treball.

1762 Rousseau Contrat Social [Ciències socials]

1764 Edward Gibbon, interessat per la idea de progrés, es planteja investigar “The Decline and Fall of the Roman Empire.” (It was at Rome, on the 15th of October 1764, as I sat musing amidst the ruins of the Capitol, while the barefooted friars were singing vespers in the Temple of Jupiter, that the idea of writing the decline and fall of the city first started to my mind. New Yorker”, we can picture, as in a Piranesi etching, the young Englishman (Gibbon was twenty-seven) perched on the steps of the ancient temple, contemplating the story of how Christianity plunged a continent into a thousand years of superstition and fanaticism, and determining to make that story the basis for a work that would become one of the literary monuments of the Enlightenment.) [ inexacte, qui es va carregar la cultura clàssica van ser els bàrbars ]. [Se li retreu que no va prestar prou atenció a la importància de la religió].

1776 Adam Smith, The Wealth of Nations

Seccions còniques

Elipsi


Paràbola

Una primera definició com a lloc geomètric, requereix considerar un punt anomenat focus i una línia recta que no passi per ell anomenada directriu. El conjunt de punts que són equidistants tant de la directriu com del focus forma la paràbola.
Una segona definició és com a secció cònica. La paràbola és la intersecció entre una superfície cònica i un pla paral·lel a un altre pla tangent a la superfície cònica. La paràbola forma part de la família de les còniques, que són les corbes resultants de les diferents interseccions entre una superfície cònica i un pla segons la seva posició mútua.
Una tercera definició és algebraica. Una paràbola és el gràfic d’una funció quadràtica, per exemple y = ax² .

La longitud focal és 1/4a


Hipèrbole

 

 

Arqueologia i estudi de documents

Les fonts de la història són de tres tipus: documents escrits, que poden ser subjectius (notes, diaris autobiogràfics) o oficials, objectes o pràctiques tradicionals (Patrimoni intangible de la Unesco).

(EB) La història es recolza en les següents disciplines:

  • arqueologia: identificar i descriure els objectes del passat i situar-los en el context històric. (veure la llista de les principals excavacions més amunt)
  • bibliografia: descripció i catalogació de llibres.
  • cronologies: Basades en fets notables o efemèrides astronòmiques, smb diferents sistemes segons les cultures. Xinesa (fins -2697), Japonesa (-660), Índia (eres Vikrama i Saka), Egipte (-1300), Babilònia i Assíria (-747 a -539), Jueus (-3762 des de la creació del món), Grècia (diferents segons les ciutats estat), Roma (basada en les llistes de magistrats), Cristiana (avui adoptada per tots, coincidint amb el 754 AUC ab urbe condita, fundació de Roma, proposada el 525 pel monjo Dionysius Exiguus), Era musulmana a partir de la hijrah, la peregrinació de la Meca a la Medina.
  • genealogia: la història de les famílies. Bíblica. Romana, amb els emperadors descendents dels déus. A l’edat mitjana els monjos comencen a escriure les genealogies dels reis. A partir de 1500 s’extén a tothom [registres parroquials? registres civils?]
  • diplomàtica: estudi dels documents legals i administratius. A l’edat mitjana hi va haver moltes falsificacions per l’intent de donar suport documental a tradicions orals de propietats. Al s17, les disputes entre el Jesuita Bolland i els benedictins van fer que Mabillon al De Re Diplomatica establís les bases sobre com autenticar documents. Julius von Ficker i Theodor von Sickel ho perfeccionen el 1854. Els experts identifiquen els tipus de lletra que fan servir les cancelleries de cada cort, Roman curial (pels Papes fins al s12), gòtic, caronlingi, minúscula. Els tipus que faran servir els impressors derivaran d’aquestes.
  • epigrafia. Estudi de les inscripcions. Important sobretot a Mesopotàmia, Egipte (també papirus) , Hitites, Pèrsia, Grècia, Roma, Índia, Pobles Turcs. [sembla que se solapa amb la diplomàtica? serien epígrafs inscripcions i papirus, i diplomàtica els documents de les corts]. Des del s15 hi havia qui col·leccionava inscripcions. L’acadèmia de Berlin va editar la compilació de les inscripcions gregues (1902 Ulrich von Wilamowitz Möllendorf) i llatines (1862 Theodore Mommsen) va recollir totes les inscripcions gregues.
  • paleografia: Estudi de l’escriptura manual (cert solapament amb l’epigrafia). Coneixement dels suports , papirus (dominant fins el 300), vellum o pergamí de pell, i paper. Tipus de lletra uncial romana, minuscula carolingia, gòtica.
  • sigil·lografia: estudi dels segells usats per autenticar. estampat o cilindre sobre argila (mesopotàmia). Roma, anells amb el segell per tancar amb cera. Les cancelleries merovingies els faran servir i l’ús s’estandrà de reis i bisbes fins a petits propietaris a partir del segle 13.  Segells quadrats a xina i Japó. Acabarà perdent vigència com a mitjà d’autenticació en favor de les signatures.
  • crítica textual. La reconstrucció dels textos preparats per la diplomàtica, epigrafia, sigil·lografia i paleografia. [ errors en les còpies? errors del mateix autor?].  Establir la genealogia dels textos (hi ha uns 5.000 manuscrits del text grec del nou testament, 300 de les metamorfosis d’Ovidi). Al s18 Bentley fa una edició revisada d’Horaci i comença a estudiar el nou testament. Lachmann al s19 fa edicions de textos grecs, llatins i alemany medieval. Bédier i Quentin.

El “descobriment” de la prehistòria

La prehistòria

1819 Thomsen pel museu de Copenhaguen classifica les eines trobades a jaciments segons la tecnologia: pedra, bronze i ferro.

1859 Jacques Boucher de Perthes al Somme, Pegelly a Devon troben eines de pedra que situen l’antiguitat de l’home molt abans dels 4004 que es creia segons la Bíblia. Això és possible gràcies a l’estratigrafia de Lyell i Cuvier i concorda amb la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin. ( El 1849 Sir Edwar Denny havia publicat a “Prophetical Stream Of Time; or An Outline of God’s Dealings With Man, From The Creation To The End Of All Things“. [1849

1865 Lubbock divideix l’edat de pedra en Paleolític i Neolitic.

1871 Darwin, The Descent of Men

1875 Marcelino de Sautuola, Cueva de Altamira

1913 Reck, Olduvai Gorge, 1931-1960 Leakey l’home té 2M d’anys d’antiguetat

1936 Gordon Childe, Man makes himself i la “revolució del neolític”.

1940 Lascaux

1948 Libby descobreix el mètode de datació del carboni-14, que permet anar enrera 40.000 anys.

1974 Autrolopithecus  “Lucy” a Hadar, Etiòpia


Teoria de l’evolució de Darwin (1859) |  L’estudi de l’evolució humana
-2.58 Ma Quaternari  |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -10000  |   Neolític -10000 -3000

 

 

La història a l’antiguitat i edat mitjana

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la històriaEl Projecte de museu


ANTIGUITAT

[Britannica] Als temples d’Egipte i babilònia els reis deixaven inscripcions amb els noms i fets, per tal de ser commemorats en la posteritat. Assurbanipal de Síria va deixar unes 20.000 tauletes d’argila amb dades administratives. Però no hi havia el projecte de descriure i explicar els fets del passat. Això va començar amb Herodot i les seves historiae.  ἱστορία en grec vol dir “investigació”, coneixement adquirit per recerca. Aquest gènere es preocupava més de l’excel·lència literària que no pas de l’atenció a les fonts, tot i que tant Herodot com Tucídides hi feien referència. D’altres fonts d’informació seran les biografies, tot i que sovint tendeixen a engrandir la llegenda del subjecte, i les cronologies. Aristòtil menysté la narracions de fets com a quelcom que es refereix al contingent i l’efímer, i valora més l’estudi de les “antiguitats”, com per exemple les constitucions dels estats grecs. La majoria d’aquestes obres s’ha perdut, queda la “Constitució d’Atenes”.

[La república i les Lleis de Plató, la Política dAristòtil, no compten com a ciències socials?]

Herodot (-484 -425) va ser el primer que va intentar investigar els fets, viatjant i preguntant. Va cobrir les guerres amb els perses, les vides dels reis que hi van intervenir, les batalles de Marató, Termòpiles, i Salamina.

Tucidides (-472 -400) Guerres del Peloponès

Documents que es conserven sobre l’antiga grècia a Eurodocs.

Varro (-116 -27) Erudit romà que va compilar quelcom semblant a una enciclopèdia i una cronologia. La major part de les seves obres s’han perdut. (De rustica, [Bernat Metge])

Polibi (- 205 -120) Dels orígens de Roma fins a les guerres púniques [Bernat Metge]

Juli Cèsar (-100 -44): Commentarii de Bello Gallico, Commentarii de Bello Civili  (les guerres civils des de la mort de Pompeu a Egipte. i potser De Bello Alexandrino, De Bello Africo, De Bello Hispaniensi.

Titus Livi (-59 17) Ab Urbe Condita, història de Roma des de la fundació fins als temps d’August.

Plutarc (46 119). Grec, vides paral·leles [Bernat Metge]

Tàcit (56-120). Annals [Bernat Metge] Història de Roma des de la mort d’August.

Suetoni (69 122) De vita Caesarum, les vides dels 12 primers emperadors

El poble jueu és dels pocs que recollia la història, a l’antic Testament, perquè la seva religió implicava la intervenció de Jehovah en el destí del poble. El Nou testament es presenta com a testimoni però no hi ha evidència històrica i es pretén que acompleix les promeses.
Eusebi de Cesarea (260 339) Historiador cristià grec que escriu una cronologia universal. La història humana té 6000 anys d’antiguetat i Jesús hauria nascut el 5500. L’adaptació per Sant Jeroni serà molt influent durant 1000 anys. Al sVI es comença a comptar a partir del naixement de Crist.

A Xina la tradició de Confuci establia que es registressin els fets. La primera obra que es conserva és el Shih Chi de SSu-Ma Ch’ien. Els buròcrates recollien el que passava escrupulosament. Liu Chich-chi (661 721) va escriure el primer tractat sobre el mètode de la història9. Ssu-ma Kuang (1019-1086) escriurà una història general que va de -403 a 959.


MEDIEVAL

A occident la majoria de la població és analfabeta i només alguns monjos fan alguna crònica. Bede (673 735) fa una història de l’església esmentant les fonts. Einhard (775 840) Vita Karoli Magni. Vincent de Beauvais (1184 1264), Speculum historiale . [la història com a a escenari de la salvació divina fins a la fi dels temps, llistant els papes, bisbes i reis per la gràcia divina]. [cal assenyalar que no és que l’església cristiana desplacés la cultura clàssica. La cultura clàssica va desaparèixer amb les invasions dels pobles de les estepes. I d’allà va començar la tasca dels monjos]

El llegat dels grecs es va mantenir a Bizanci. Priscus de Panium (450) descriu les incursions d’Atila. Procopius (500-565), conseller de Belisario, les guerres al nord d’Àfrica, història secreta criticant Justinià, Bellisario i les seves dones. L’edició completa de les obres de Plató és un manuscrit bizantí de 895.

Igual que els jueus, els musulmans van establir el Qur’an i el conjunt d’ensenyaments de Mahoma que formen la Shari’ah com a font de la història. At-Tabari al califat Abbassida d’Iraq va escriure la “Història de profetes i reis”. Els fets històrics eren interpretats com a resultat de la intervenció divina.
Ibn Khaldun (1332-1406) va ser un gran historiador i sociòleg. Havent servit a l’Espanya musulmana i nord d’Àfrica com a general, polític i primer ministre, va veure que gairebé sempre tot acabava en desastre, i es va interrogar sobre quina era la causa. Al Muqaddimah la introducció a la seva història universal fa consideracions sociològiques, distingint entre la vida nòmada i sedentària (berbers i àrabs), el declivi que té lloc quan un poble guerrer conquereix una ciutat. Les societats es mantindrien unides per una “cohesió social” que es pot reforçar amb la religió. Aquesta cohesió du certs grups al poder però conté en si mateixa llavors psicològiques, sociològiques, econòmiques i socials, que duran a la seva caiguda per ser reemplaçats per un altre grup. En general, tota gran civilització arribarà a un declivi i serà substituïda per uns bàrbars, que s’aniran refinant fins que al seu torn, seran substituïts per uns nous bàrbars.

1493 Schedel Liber Chronicarum, una enciclopèdia de fets històrics i paràfrasi de la Bíblia amb 1809 il·lustracions procedents de planxes tallades en fusta del taller de Nürnberg de Wolgemut, de qui va ser deixeble Dürer.  És un dels primers cassos d’integració de text i imatge. [PDF]. presenta la història del món en set edats:

  1. De la creació al diluvi
  2. fins al neixement d’Abraham
  3. fins al rei David
  4. fins al captivi de Bailònia
  5. fins al neixement de Jesucrist
  6. fins al temps actual (la part més extensa)
  7. sobre el final del món i el judici final

CATALUNYA, Les quatre grans cròniques.

Estrelles. Catàlegs

129 BC Hiparc de Nicea completa un catàleg i s’adona que la longitud d’algunes estrelles havia canviat, senyal que l’eix de rotació de la terra es movia (precessió dels equinoccis).

150 AC Ptolomeu publica l’Almagest, amb 1022 estrelles visibles, basant-se en gran part en el treball d’Hiparc. Agrupa les estrelles en 48 constel·lacions.

Tycho Brahe

1603 Johann Bayer Uranometria, amb el sistema d’identifcar les estrelles amb una lletra grega i el nom de la constel·lació ( Alpha Centauri or Gamma Cygni). 1200 estrelles.

1725 John Flamsteed Historia coelestis Britannica (1725). Fa servir números i el genitiu de la constel·lació: 61 Cygni. 3000 estrelles.

1781 Catàleg de Messier. Identifica objectes que no són estrelles puntuals. Més endavant s’identificaran com diferents tipus de cúmuls d’estrelles, nebuloses, restes de supernovas i galàxies. Messier estava interessat en cometes, i aquests objectes que no eren estrelles, eren inconvenients. Inicialment n’identificà 45 (M1 a M45) i més endavant fins a 103.

1801 Jérôme Lalande , Histoire Céleste Française amplia el catàleg fins a 47,390 estrelles.

1918-1924 El catàleg de Henry Draper mira d’identificar per primer cop els tipus espectrals de les estrelles, 225300. Henry Draper Catalogue

1930 Bright Star Catalog, de Yale, amb totes les estrelles de magnitud superior a 6.5.

1980 Guide Star Catalog, amb 20 milions d’estrelles.

Es calcula que  l’univers observable conté entre 1022 a 1024 estrelles, la majoria d’elles invisiblesa ull nu des de la terra, en particular les que són fora de la nostra galàxia.

Ciència. Electricitat i magnetisme

La Terra, Geografia |  Magnetisme


Tales de Mileto (625-545 BC) parla de les pedres de Magnèsia, una part de l’Anatòlia, que tenien la propietat d’atraure’s entre sí. Són pedres imantades de manera natural. També observa que l’àmbar (en grec elektron) atrau objectes lleugers com plomes després de ser fregat amb una pell.

El segle XII els xinesos fan servir pedres imantades que apunten al nord. A partir del 1200 es fan servir per orientar-se  [ quan el sol no està disponible ] (article brúixola). La diferència entre el nord geogràfic i la direcció que indica la brúixola (el nord magnètic

1600 William Gilbert escriu De Magnete, on descriu les propietats dels imants i proposa que la terra sencera és com un imant. Alguna altra teoria havia especulat amb que hi havia una illa magnetitzada al Pol nord [ és una hipòtesi semblant a la de Newton amb la gravetat, l’atracció entre dues masses és la mateixa que entre una massa i la terra, l’atracció entre dos imants és la mateixa que entre un imant i la terra]. Fa servir el terme “electricus” per descriure l’artacció entre objectes carregats.


1745 Pieter van Musschenbroek inventa l’ampolla de Leiden (Leiden jar) que permet emmagatzemar càrrega estàtica.

1752 Benjamin Franklin fa volar un estel enmig d’una tempesta i la descàrrega d’un llamp carrega una ampolla de Leiden. Es concebia l’electricitat com un fluid.

1772 Charles de Coulomb mesura l’atracció entre dues càrregues i formula l’equació de la força, proporcional a els càrregues i inversament proporcional al quadrat de la distància.

1780 Galvani estudia anatomia i la seva dona piles. Descobreix que una descàrrega al nervi activa els músculs d’un gripau mort (dos metalls diferents connectats entre sí a través de la cama.

1800 Alessandro Volta construeix la primera pila disposa discos de zenc i de coure separats per un cartró empapat d’uan dissolució d’aigua amb sal.

pila

1810 Humphry Davy descobreix que el corrent és generat per la reacció química dels electròdes connectats per la dissolució líquida conductora, l’electrolit.

1820 Oersted descobreix la relació entre l’electricitat i el magntisme observant que una brúixola es desvia en a proximitat d’un corrent elèctric.

Es desenvolupa el generador i la dinamo

[galvanòmetre] [ Amperímetre ]

Energia elèctrica: generar so, llum, calor, motors i reaccions químiques com  galvanització  i electròlisi

1820 Llei de Ohm  V=I· R

AMpère, solenoide, electroiman

1821 Michael Faraday: moure un iman i generar corrent + Joseh Henry, William Sturgeon, Hans Orsted

1860 James Clerk Maxwell, equacions de l’electromagnetisme

1866 Georges Leclanché inventa la pila seca.


1946 Elsasser proposa la teoria de la dinamo per explicar, [moviments del ferro combinats amb la rotació de la terra equivaldrien a un corrent en un solenoide que seria com una electroimant?] el camp magnètic de la terra. Però els models numèrics encara no són complets.

 

 

[ Quàntica, explicació del magnetisme a partir de la propietat del spin ]

La vida i l’entropia

[ esborrany] La vida


http://physics.gmu.edu/~roerter/EvolutionEntropy.htm

The second law of thermodynamics (the law of increase of entropy) is sometimes used as an argument against evolution. Evolution, the argument goes, is a decrease of entropy, because it involves things getting more organized over time, while the second law says that things get more disordered over time. So evolution violates the second law.

There are many things wrong with this argument, and it has been discussed ad infinitum. A summary of the arguments on both sides can be found on the links at www.talkorigins.org/faqs/thermo.html. These discussions never seem to involve any numerical calculations. This is unfortunate, since a very simple calculation shows that it is physically impossible for evolution to violate the second law of thermodynamics.

It is important to note that the earth is not an isolated system: it receives energy from the sun, and radiates energy back into space. The second law doesn’t claim that the entropy of any part of a system increases: if it did, ice would never form and vapor would never condense, since both of those processes involve a decrease of entropy. Rather, the second law says that the total entropy of the whole system must increase. Any decrease of entropy (like the water freezing into ice cubes in your freezer) must be compensated by an increase in entropy elsewhere (the heat released into your kitchen by the refrigerator).

A slightly more sophisticated form of the anti-evolution argument recognizes that the earth is not an isolated system; it receives energy from the sun. But, the argument goes on, the sun’s energy only increases disorder. It speeds the processes of breakdown and decay. Therefore, even with an energy source, evolution still violates the second law.

For the earth, though, we have to take into account the change of entropy involved with both the absorption of energy from the sun and the radiation of energy into space. Think of the sun as a heat reservoir that maintains a constant temperature T1 = 6000 K. (I am using the absolute, or Kelvin, temperature scale.) That’s the temperature of the radiating surface of the sun, and so it’s the effective temperature of the energy we receive from the sun. When the earth absorbs some amount of heat, Q, from this reservoir, the reservoir loses entropy:

.On average, the earth’s temperature is neither increasing nor decreasing. Therefore, in the same time that it absorbs heat energy Q from the sun’s radiation, it must radiate the same amount of heat into space. This energy is radiated at a much lower temperature that is approximately equal to the average surface temperature of the earth, T2 = 280 K. We can think of space as a second heat reservoir that absorbs the heat Q and consequently undergoes an entropy increase:

Since T1 is much larger than T2, it is clear that the net entropy of the two reservoirs increases:

Even if it is true that the processes of life on earth result in an entropy decrease of the earth, the second law of thermodynamics will not be violated unless that decrease is larger than the entropy increase of the two heat reservoirs. Any astronomy textbook will tell you that the earth absorbs 1.1 x 1017 Joules per second of power from the sun, so in one year we get (1.1 x 1017 J/sec)x(365 days/year)x(24 hours/day)x(60 min/hr)x(60 sec/min) = 3.5 x 1024 Joules of energy from the sun. This corresponds to an entropy increase in the heat reservoirs of

Just how big is this increase? For comparison, let’s calculate the entropy change needed to freeze the earth’s oceans solid. The heat energy involved is

Q = (latent heat of fusion)x(mass of ocean water) =

Water freezes at 273 K on the absolute scale, so the corresponding entropy change is

Comparing with the entropy increase of the two heat reservoirs, we see that this is a factor of (1.6×1024 J/K)/(1.2×1022 J/K) =� 140 larger. Remember, though, that the number for the heat reservoirs was for one year. Each year, more entropy is generated. The second law will only be violated if all the oceans freeze over in about 140 years or less.

Now, the mass of all the living organisms on earth, known as the biomass, is considerably less than the mass of the oceans (by a very generous estimate, about 1016 kilograms. If we perform a similar calculation using the earth’s biomass, instead of the mass of the oceans, we find that the second law of thermodynamics will only be violated if the entire biomass is somehow converted from a highly disorganized state (say, a gas at 10,000 K) to a highly organized state (say, absolute zero) in about a month or less.

Evolutionary processes take place over millions of years; clearly they cannot cause a violation of the second law.

L’astrolabi

↑   El firmament


viquipedia

És un instrument que combina un planisferi amb un inclinòmetre per mesurar l’alçada d’un objecte sobre l’horitzó.  El van fer servir els grecs i a l’edat mitjana els àrabs e van perfeccionar.

A In the sky se’n pot decarregar un model per imprimir per la latitud de 40º. A Astrolabeproject un programa per adaptar-lo a qualsevol latitud.

Funcionament (basat en el primer model)

(1) 1a La part de darrera de la “mare” té una alidada per mesurar l’alçada d’una estrella [ coordenades estelars ascensió recta (longitud) o declinació / coordenades de l’horitzó, altitude i azimuth], i situar el sol a la seva constel·lació sobre el cercle més exterior. 1b Les constel·lacions del zodíac al llarg de l’eclíptica, dividides en 30º. 1c el calendari de 1394 quan Chaucer va escriure el tractat sobre astrolabis. 1d el calendari actual, desplaçat 9 dies.  1e Calendari litúrgic amb les dates d’alguns sants (a number of significant Christian saints, 1f Umbra i recta trobar la raó entre l’alçada i la distància a partir de l’angle d’elevació. Indica x/12, és a dir, amb 45º marca 12 (12/12), amb 15º és 3/12.

(2) Frontal 2a el cercle de les hores + és migdia i la M mitja nit, la resta representada per lletres. 2b la rete té una projecció horitzontal de les estrelles, amb la polar al centre, i marcats hi ha el tròpic de càncer (23.5 per sobre), l’equador i el tròpic de capricorni (23.5 per sota l’equador).[coincidint amb això] hi ha l’ascensió recta. la rgela indica la declinació d’una estrella respecte de l’equador [ex, Sírius està a 6.8 ar i -18º de declinació]. If you are already familiar with the constellations, you may notice the surprising fact that the rete depicts all of the constellations back-to-front. Objects that appear to the left of Orion in the sky, appear to the right of it on the rete. Why did I make such a mistake?This is a historically authentic reproduction of the retes on the vast majority of medieval astrolabes, including the one described by Chaucer.  2c To find the position of the Sun on any given day, the scale on the reverse side of the mother is used. For example, on 1st June, the scales on the reverse side tell us that the Sun has moved approximately 10° through the constellation of Gemini. Turning back to the front of the astrolabe, we see on the rete that the point 10° through Gemini is a little to the north of Aldebaran. 2d The climate sits directly behind the rete, and shows a cobweb-like grid of lines that represent the visible portion of the sky. The criss-crossing lines are lines of constant altitude – called almucantars – and lines of constant azimuth – called azimuths – and they are used to determine the approximate alt/az coordinates of stars. The thick line at the outermost edge of the cobweb pattern shows the horizon of the visible sky. Just as on a modern planisphere, the rotation of the sky through the night is reproduced by rotating the star chart – in this case, the rete. As the rete is rotated clockwise, stars are seen to rise in the east and set in the west.As with a planisphere, the star chart must be brought into the correct rotation to represent a particular time and date before it can be used. On a planisphere, this is usually done by matching the desired time on a rotating scale to the desired date on a static scale marked around the edge of the planisphere. On an astrolabe, however, no such scales are provided. Alignment is usually achieved by measuring the altitude of a reference object – either the Sun or a star – using the alidade and then rotating the rete until its projection lies on the appropriate almucantar. [ si conec al meu horitzó, puc tenir una idea prou bona de l’azimuth, i l’altitud és el que m’ha donat la mesura amb l’alidada, així puc girar la rete a la posició correcta i veure on estan les altres estrelles]. 2e les hores desiguals (dividir la nit en 12, el dia en 12 que varia segons som a l’hivern o l’estiu) i les hores iguals.


descarregable

Ernst Haeckel. Kunstformen der Natur

Vida  |   Arbre de la vida   |   Taxonomia    df


(Seguint la classificació de Shipunov 2007)

Regnum Monera

Superphylum Archebacteria
Phylum 1. Archebacteria [ 6Methanobacterium ]
Superphylum Bacteria [ 6.2Bacillus ]3
Phylum 2. Firmicutes [ 6Bacillus ]4
Phylum 3. Actinobacteria [ 6Actynomyces ]]
Phylum 4. Hadobacteria [ 6Deinococcus ]
Phylum 5. Chlorobacteria [ 6Chloroflexus ]7
Phylum 6. Cyanobacteria [ 6Nostoc ]
Phylum 7. Bacteroidetes [ 6Bacteroides ]10
Phylum 8. Spirochaetes [ 6Spirochaeta ]]
Phylum 9. Planctobacteria [ 6Planctomyces ]12
Phylum 10. Proteobacteria [ 6Rhodospirillum ]
Phylum 11. Endomicrobia [ 6Endomicrobium ]

Regnum Protista

Superphylum Opistokontha [ 6.2Agaricus ]
Phylum 12. Choanozoa [ 6Sphaeroeca ]
Phylum 13. Eomycota* [ 6Mucor ]
Phylum 14. Microsporidia [ 6Microsporidium ]
[Bolets 15 i 16]
Phylum 15. Basidiomycetes [ 6Agaricus ]

(KFN 63)
Phylum 16. Ascomycetes [ 6Ascomyces ]
Phylum 17. Amoebozoa sed.m. [ 6Amoeba ]33
Phylum 18. Apusozoa sed.m. [ 6Apusomonas ]39
Phylum 19. Cercozoa [Subphylum Retaria [ 5.8Gromia ]/Classis 6(89). Plasmodiophorea [ 5Plasmodiophora ]48/7(90). Gromiea [ 5Gromia ]49/8(91). Foraminifera

(KFN 2, 12)
Subphylum Radiolaria

(KFN 1, 11, 21, 22, 31, 41, 51, 61)
Superphylum Excavata [ 6.2Euglena ]
Phylum 20. Metamonada [ 6Trichomonas ]
Phylum 21. Euglenozoa [ 6Euglena ]
Superphylum Alveolata [ 6.2Paramecium ]
Phylum 22. Dinozoa [ 6Peridinium ]

(KFN 14)
Phylum 23. Ciliophora [ 6Paramecium ]

(KFN 3, 13)
Superphylum Chromista [ 6.2Fucus ]
Phylum 24. Labyrinthomorpha [ 6Labyrinthula ]
Phylum 25. Bicoecea [ 6Bicosoeca ] ]72
Phylum 26. Opalozoa [ 6Opalina ]
Phylum 27. Oomycota [ 6Saprolegnia ]
Phylum 28. Chromophyta [ 6Fucus ]/Classis 1(131). Bacillariophyceae s.l. [ 5Diatoma ]76/2(132). Chrysophyceae s.l. [ 5Chrysococcus ]77/3(133). Hypogyrophyceae stat.m. [ 5Pedinella ]78/4(134). Raphidophyceae [ 5Rhaphidomonas ]/5(135). Phaeophyceae s.l. [ 5Fucus ]79

(KFN 4 Diatomees)

(KFN 15 algues marrons)
Superphylum Chloronta [ 6.2Volvox ] 64, 65
Phylum 29. Haptophyta [ 6Prymnesium ]
Phylum 30. Centrohelida [ 6Raphidiophrys ]
Phylum 31. Cryptista [ 6Crypromonas ]
Phylum 32. Glaucophyta [ 6Glaucocystis ]
Phylum 33. Rhodophyta [ 6Bangia ]

(KFN 65)
Phylum 34. Chlorophyta* [ 6Volvox ](algues verdes)

(KFN 24, 34,64)

Regnum Vegetabilia [ 7Magnolia ]

Phylum 35. Bryophyta* [ 6Bryum ]

(KFN 72)
Phylum 36. Pteridophyta* [ 6Pteris ]
Phylum 37. Spermatophyta [ 6Magnolia ]

    • Classis 1(170). Cycadopsida [ 5Cycas ]
    • 2(171). Ginkgoopsida [ 5Ginkgo ]
    • 3(172). Gnetopsida [ 5Gnetum ]
    • 4(173). Pinopsida [ 5Pinus ]97
    • 5(174). Angiospermae [ 5Magnolia

(KFN 61)

Regnum Animalia [ 7Felis ]
Subregnum Parazoa
Phylum 39. Spongia

(KFN 5,35)

Subregnum Eumetazoa
Infraregnum Anephrozoa* [ 6.5Felis ]
Phylum 40. Ctenophora

(KFN 27)
Phylum 41. Cnidaria

(KFN (6, 7, 8, 9, 16, 17, 18, 19, 21, 25, 26, 28, 29, 38, 36, 37, 39, 45, 46, 48, 49, 59, 69)
Phylum 42. Acoelomorpha [ 6Convoluta ]
Infraregnum Deuterostomia
Phylum 43. Xenoturbellida [ 6Xenoturbella ]
Phylum 44. Echinodermata [ 6Echinus ] ( Haeckel )/Classis 1(192). Crinoidea [ 5Metacrinus ] / 2(193). Ophiuroidea [ 5Ophiura ] / 3(194). Asteroidea [ 5Asterias ]101 / 4(195). Echinoidea [ 5Echinus ]

(KFN 40, Asteroidea, 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70)
Phylum 45. Hemichordata [ 6Balanoglossus ]102
Phylum 46. Chordata [ 6Felis ]

    • Subphylum Cephalochordata [ 5.8Branchiostoma ] / Classis 1(199).
      • Cephalochordata [ 5Branchiostoma ]
    • Subphylum Vertebrata [ 5.8Felis ]
      • Classis 2(200). Cyclostomata stat.m. [ 5Myxine ]
      • 3(201). Chondrichtyes [ 5Squalus ]
      • 4(202). Actinopterygii [ 5Perca ]

(KFN 42)

      • 5(203). Dipnoi [ 5Peripatus ]103
      • 6(204). Amphibia [ 5Rana ] (KFN 68)
      • 7(205). Reptilia* [ 5Gecko ]
      • 8(206). Aves [ 5Gallus ]
      • 9(207). Mammalia [ 5Felis ] (KFN 69)
    • Subphylum Tunicata [ 5.8Ciona ]/ Classis 10(208). Ascidiacea [ 5Ciona ]104

Infraregnum Protostomia [ 6.5Araneus ]
Superphylum Chaetognatha [ 6.2Sagitta ]
Phylum 47. Chaetognatha sed.m. [ 6Sagitta ]
Superphylum Spiralia [ 6.2Scarabaeus ]
Phylum 48. Gastrotricha [ 6Macrodasys ]
Phylum 49. Gnathifera [ 6Rotifer ]

(KFN 32)

Phylum 50. Platyhelminthes [ 6Planaria ]
Phylum 51. Dicyemida sed.m. [ 6Dicyema ]
Phylum 52. Nemertini [ 6Nemertes ]
Phylum 53. Bryozoa [ 6Plumatella ]

(KFN 23, 33)
Phylum 54. Mollusca [ 6Trochus ]
Classis 1(223). Aplacophora [ 5Neomenia ]110/2(224). Polyplacophora [ 5Chiton ]/3(225). Monoplacophora stat.m. [ 5Neopilina ]/4(226). Bivalvia [ 5Mytilus ]/5(227). Gastropoda [ 5Trochus ]/6(228). Scaphopoda [ 5Dentalium ]
7(229). Cephalopoda [ 5Octopus ]

(KFN 43, Nudibranquis, gasteròpods, (altres mol·luscs 44, 53, 55, 54, 57))

Phylum 55. Brachiopoda [ 6Lingula ]
Phylum 56. Annelida [ 6Nereis ]
Phylum 57. Orthonecta sed.m. [ 6Rhopalura ]
Superphylum Ecdysozoa [ 6.2Scarabaeus ]
Phylum 58. Cycloneuralia*
Phylum 59. Tardigrada [ 6Macrobiotus ]s ]
Phylum 60. Arthropoda [ 6Araneus ]

(KFN 47)

    • Subphylum Onychophora [ 5.8Peripatus ]
      • Classis 1(242). Onychophora [ 5Peripatus ]
    • Subphylum Cheliceromorpha [ 5.8Araneus ]
      • Classis 2(243). Chelicerata [ 5Araneus ]115

(KFN 66)

      • 3(244). Pantopoda [ 5Pycnogonum ]
    • Subphylum Myriapoda [ 5.8Lithobius ]
      • Classis 4(245). Chilopoda [ 5Scolopendra ]
      • 5(246). Progoneata stat.m. [ 5Julus ]116
    • Subphylum Pancrustacea [ 5.8Scarabaeus ] agrupa crustacis i insectes
      • Classis 6(247). Ichthyostraca [ 5Argulus ]117
      • 7(248). Ostracoda stat.m. [ 5Cypris ]
      • 8(249). Maxillopoda [ 5Balanus ]118

(KFN 56, 57)

      • 9(250). Malacostraca [ 5Cancer ]119
      • 10(251). Remipedia [ 5Speleonectes ]
      • 11(252). Cephalocarida [ 5Hutchinsoniella ]
      • 12(253). Branchiopoda [ 5Daphnia ]
      • 13(254). Hexapoda [ 5Scarabaeus ]120 ( KFN 58)

Linneu. Systema Naturae

La Vida |   Arbre de la vida


Carl von Linné (1707-1778), proposa per primer cop el 1735 en el systema naturae, una classificació jeràrquica de tota la natura en cinc nivells: regne, classe, ordre, Família, Gènere i espècie:

Regne animal

  • Mamífers
  • Aus
  • Amfibis (i rèptils)
  • Peixos
  • Insectes (i tot els artròpodes)
  • Vermes (resta d’invertebrats)

Plantes

1. Monandria, 2. Diandria, 3. Triandria, 4. Tetrandria, 5. Pentandria, 6. Hexandria, 7. Heptandria, 8. Octandria, 9. Enneandria, 10. Decandria, 11. Dodecandria, 12. Icosandria, 13. Polyandra, 14. Didynamia, 15. Tetradynamia, 16. Monadelphia, 17. Diadelphia, 18. Polyadelphia, 19. Syngenesia, 20. Gynandria, 21. Monoecia, 22. Dioecia, 23. Polygamia, 24. Cryptogamia

Minerals

  • Roques
  • Minerals
  • Fòssils

Linneu identifica uns 4326 animals i unes 6.000 plantes. En el cas dels animals, la classificació representaria “grups naturals”, mentre que en el cas de les plantes els agruparia per criteris d’identificació sobretot per la forma de fulles i flors.


PDF de l’obra

Recensió New Yorker

Teoria de l’evolució de Darwin (1859)

Història de la terra, evolució  |   Arbre de la vida   |  Els avantpassats


Antecedents

[Linneu classifica les espècies i se n’observa la diversitat] 1735 Systema naturae. En la seva desena edició identificava 4.200 espècies d’animals i 7.200 plantes.

 

Erasmus Darwin, avi de Charles, a la Zoonomia de 1794, proposa que totes les espècies superiors provenen d’avantpassats primitius.
Aviat la paleontologia, l’estudi dels fòssils, en particular per Leonardo da Vinci, i amb Cuvier (1796) que practica l’anatomia comparada, provarà que les espècies van canviant. S’havien descobert fòssils que no pertanyien a cap espècie coneguda.

Lamarck va estudiar els i vertebrats i, per donar raó de la variació de les espècies, proposaria que hi ha un procés de diversificació i que els trets adquirits pels individus es transmeten a la següent generació. (1809)


Darwin havia deixat els estudis de medecina a Edinburgh i a Cambridge estudià història natural. Àvid col·leccionista d’escarabats. Durant el viatge del Beagle (1831-1836) observà moltes espècies i comparant-les va arribar a la conclusió que la variació s’explicava pel mecanisme de selecció natural. Els individus presenten variacions. En un entorn amb recursos limitats (Malthus, 1798 An Essay on the Principle of Population) hi ha competència i els que s’adapten millor sobreviuen, propagant les seves característiques a la descendència.  Es fa seva l’expressió de  Spencer “survival of the fittest”. Va estudiar les variacions en espècies de percebes per confirmar la seva hipòtesi. Durant el viatge també confirmà la hipòtesi de Lyell segons la qual el relleu s’explica per canvis lents al llarg del temps, sedimentació, erosió, metamorfisme.

La teoria s’exposa a On the Origin of the species publicat el 1859. Alfred Russel Wallace havia formulat una hipòtesi similar. Considera la distribució dels nyandús, les tortugues de les Galápagos, els mockinbirds, la diversitat de vegetals i coloms resultat de la selecció artificial. Planteja la dificultat de l’absència d’espècies intermitges, o com es pot haver passat d’un organisme sense visió a un ull desenvolupat. Assenyala que en àreas geogràfiques separades però amb el mateix clima, hi trobem espècies diferents, resultatdoncs, de variacions diferents. La comparació morfològica li permet dir What can be more curious than that the hand of a man, formed for grasping, that of a mole for digging, the leg of the horse, the paddle of the porpoise, and the wing of the bat, should all be constructed on the same pattern, and should include the same bones, in the same relative positions?” This made no sense under doctrines of independent creation of species, as even Richard Owen had admitted, but the “explanation is manifest on the theory of the natural selection of successive slight modifications” showing common descent.

El 1871 aplica la hipòtesi a l’origen de l’home, a The Descent of Man, and Selection in Relation to sex

Ernst Haeckel a Alemanya i Asa Gray als EUA van abraçar la teoria amb entusiasme.

La teoria de l’evolució permet classificar les espècies segons el seu origen. Darwin va esbossar un arbre de la vida.

https://images.saymedia-content.com/.image/t_share/MTc2MjYzMDAwMDMyOTQ1MzI1/charles-darwin-and-evolution-genetic-science-uproots-the-tree-of-life.jpg

El 1865, Gregor Mendel estableix que els trets heretats de manera predictible [ no tot s’hereta, només el que està codificat als gens].


Neodarwinisme

El descobriment de l’estructura del DNA per Watson i Crick, i el mecanisme de transcripció de proteïnes permetran explicar el detall de com es poden alterar i transmetre trets.


Evolution

Si l’evolució tornés a començar, sortirien més o menys les mateixes espècies?  Gould diu que no, que és contingent (Gould, S.J. Wonderful Life: The Burgess Shale and the Nature of History).  Conway Morris diu que sí (Life’s Solution: Inevitable Humans in a Lonely Universe )  Blount fa experiments amb el bacteri Escheria Coli, al llarg de 26 anys i 60.000 generacions, la majoria de les branques són iguals però algunes troben nous metabolismes. ( Blount, Z., et al. Historical contingency and the evolution of a key innovation in an experimental population of Escherichia coli. )

1785 – 1911 Sobre l’evolució geològica i estratigrafia. Hutton, Cuvier, Lyell.

Ciències de la terra   |    Història geològica de la terra   |


1785 – James Hutton publica Theory of the Earth. Estudia la costa d’Escòcia i proposa la hipòtesi de uniformitarianism: la terra actual és el resultat de processos d’erosió i sedimentació com els que tenen lloc actualment.  Cicle de les roques. Com que aquests processos són lents, la terra hauria de ser molt antiga. ( Siccar point, el lloc prop d’Edimburg on Hutton va observar els estrats, BBC )

1813 – Georges Cuvier publica la Théorie de la terre (1821) on basant-se en les troballes paleontològiques,  afirma que a la terra havien existit animals i vegetals que ja no hi són. Hi hauria hagut extincions massives per inundacions i terratrèmols que donarien lloc a la formació de muntanyes ( catastrophism ) .

1830 – Sir Charles Lyell publica els Principles of Geology, on afirma que el món es remunta a centenars de milions d’anys. L’observació de restes de fòssils en estrats. [Els processos que veiem avui són els que han passat sempre, per tant, si la sedimentació és lenta, el que observem ha de ser resultat de fa milions d’anys.] [2023. Al Jasmund NP, el Königstühl té 118m d’altura, i s’estima que al Cretàcic creixia 1 mm cada 30 anys, hauria tardat 3.6M d’anys]

1911 – Arthur Holmes aplica la radioactivitat per datar les roques. Els isòtops inestables de nuclis emeten radició  decauen a altres isòtops fins que arriben a un estable. A Age of the Earth fa una estimació de 1600 Ma.

1955- Datació radiomètrica, edat de la terra 4550 Ma.


Estratigrafia

(llibre evolució p.22) A la itàlia del renaixement ja s’havien identificat els estrats sedimentaris. La mineria medieval a Alemanya identificava els plegaments i les falles. Al s18, geòlegs britànics i francesos es van adonar que podien fer servir els fòssils per identificar estrats successius. Els miners caracteritzaven els estrats per les seves propietats, per exemple terreny bituminí, que més tard s’entendria com un jaciment del carbonífer. A Alemanya se’n deia Muschelkalk i a Anglaterra blue Lias.

Observant els fòssils es va dividir (John Philips 1860) el passat en tres grans eres:

  • Cenozoic: era dels mamífers
  • Mesozoic: era dels rèptils. Al final s’extingeix el 65%.
  • Paleozoic: Era dels peixos, era dels mol·luscs. Al començament hi ha una explosió de vida, al final s’extingeix un 85% de les espècies.

Els estrats es caracteritzen per:

  • les propietats geològiques, si es tracta de roques ígnees, metamòrfiques o sedimentàries
  • les propietats paleontològiques, els fòssils
  • el temps, determinats per radiometria (geocronologia)

[2023. Al Jasmund NP, el Königstühl té 118m d’altura, i s’estima que al Cretàcic creixia 1 mm cada 30 anys, hauria tardat 3.6M d’anys]


wikipedia: time line of geology |   history geology

Metaphors we live by. Lakoff & Johnson

El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora

Cassos: metàfores d’orientació, substància.

Nous significats

Epistemologia, objectivisme, subjectivisme, experiencialisme

La importància de les metàfores amb què vivim

Resum


El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora

Metaphor is for most people a device of the poetic imagination and the rhetorical flourish—a matter of extraordinary rather than ordinary language. Moreover, metaphor is typically viewed as characteristic of language alone, a matter of words rather than thought or action. For this reason, most people think they can get along perfectly well without metaphor. We have found, on the contrary, that metaphor is pervasive in everyday life, not just in language but in thought and action. Our ordinary conceptual system, in terms of which we both think and act, is fundamentally metaphorical in nature.

exemple: arguments is war

Traslladem l’estructura i propietats d’un domini a un altre. Això n’il·lumina alguns aspectes i n’amaga uns altres.


Les metàfores més bàsiques es basen en la nostra experiència en el món [ com a cos tridimensional sota gravetat ] [ les formes a priori de Kant ] (For example, the concepts OBJECT, SUBSTANCE, and CONTAINER emerge directly. We experience ourselves as entities, separate from the rest of the world—as containers with an inside and an outside. We also experience things external to us as entities—often also as containers with in-sides and outsides.)

(1) orientació. Spatial orientations like up-down, front-back, on-off, center-periphery, and near-far provide an extraordinarily rich basis for understanding concepts in orientational terms.

exemples: happy is up, [ estic enfonsat ]

(2) Metàfores ontològiques de substància i contenidors en l’espai, considerar com una substància coses que no ho són. El nostre cos és un contenidor, l’habitació on som. La nostra experiència és la de moure’ns per diferents contenidors, també de substàncies que entren i surten del nostre cos. El camp visual, activitats i estats mentals també s’entenen com a contenidors o objectes. [ post sobre geografies emocionals ]

  • caminem cap a la pau, augmenta la inflació
  • THE MIND IS AN ENTITY IS elaborated in our culture.
  • THE MIND IS A MACHINE, We’re still trying to grind out the solution to this equation. My mind just isn’t operating today. Boy, the wheels are turning now!
  • THE MIND IS A BRITTLE OBJECT, Her ego is very fragile. You have to handle him with care since his wife’s death. He broke under cross-examination.

(3) personificació

Perhaps the most obvious ontological metaphors are those where the physical object is further specified as being a person. This allows us to comprehend a wide variety of experiences with nonhuman entities in terms of human motivations, characteristics, and activities. Here are some examples:

  • His theory explained to me the behavior of chickens raised in factories.
  • This fact argues against the standard theories.

(4) Metonimia

We are using one entity to refer to another that is related to it. This is a case of what we will call metonymy. Here are some further examples:

He likes to read the Marquis de Sade. (= the writings of the marquis)

(5) Més exemples

  • THEORIES (and ARGUMENTS) ARE BUILDINGS: Is that the foundation for your theory?
  • IDEAS ARE FOOD: What he said left a had taste in my mouth. IDEAS ARE PEOPLE: The theory of relativity gave birth to an enormous number of ideas in physics. IDEAS ARE PLANTS: His ideas have finally come to fruition. IDEAS ARE MONEY: Let me put in my two cents’ worth. IDEAS ARE CUTTING INSTRUMENTS: That’s an incisive idea.
  • UNDERSTANDING IS SEEING
  • LOVE IS A PHYSICAL FORCE (ELECTROMAGNETIC, GRAVITA-TIONAL, etc.)I could feel the electricity between us. LOVE IS A PATIENT: This is a sick relationship. LOVE IS MADNESS: 1’m crazy about her. LOVE. IS MAGIC: She cast her spell over me.
  • THE EYES ARE CONTAINERS FOR THE EMOTIONS: I could see the fear in his eyes. His eyes were filled with anger.
  • EMOTIONAL EFFECT IS PHYSICAL CONTACT: His mother’s death hit him hard.
  • PHYSICAL AND EMOTIONAL STATES ARE ENTITIES WITHIN A PERSON: He has a pain in his shoulder.
  • LIFE IS A CONTAINER: I’ve had a full life.

La possibilitat de nous significats, la metàfora en la poesia

The metaphors we have discussed so far are conventional metaphors, that is, metaphors that structure the ordinary conceptual system of our culture, which is reflected in our everyday language. We would now like to turn to metaphors that are outside our conventional conceptual system, metaphors that are imaginative and creative. Such metaphors are capable of giving us a new understanding of our experience. Thus, they can give new meaning to our pasts, to our daily activity, and to what we know and believe.

To see how this is possible, let us consider the new metaphor LOVE IS A COLLABORATIVE WORK OF ART. This is a metaphor that we personally find particularly forceful, insightful, and appropriate, given our experiences as mem-bers of our generation and our culture. The reason is that it makes our experiences of love coherent—it makes sense of them. We would like to suggest that new metaphors make sense of our experience in the same way conventional metaphors do: they provide coherent structure, highlighting some things and hiding others.

Metaphors may create realities for us, especially social realities. A metaphor may thus be a guide for future action. Such actions will, of course, fit the metaphor. This will, in turn, reinforce the power of the metaphor to make experience coherent. In this sense metaphors can be self-fulfilling prophecies.

For example, faced with the energy crisis, President Carter declared “the moral equivalent of war.” The WAR metaphor generated a network of entailments. There was an “enemy,” a “threat to national security,” which required “setting targets,” “reorganizing priorities,” “establishing a new chain of command,” “plotting new strategy,” “gathering intelligence,” “marshaling forces,” “imposing sanctions,” “calling for sacrifices,” and on and on. The WAR metaphor highlighted certain realities and hid others. The metaphor was not merely a way of viewing reality; it constituted a license for policy change and political and economic action. [ com quan la dreta qualifica de l’intent de referendum com a cop d’estat]

Metaphors, as we have seen, are conceptual in nature. They are among our principal vehicles for understanding. And they play a central role in the construction of social and political reality. Yet they are typically viewed within philosophy as matters of “mere language,” and philosophical discussions of metaphor have not centered on their conceptual nature, their contribution to understanding, or their function in cultural reality. Instead, philosophers have tended to look at metaphors as out-of-the-ordinary imaginative or poetic linguistic expressions, and their discussions have centered on whether these linguistic expressions can be true. Their concern with truth comes out of a concern with objectivity: truth for them means objective, absolute truth. The typical philosophical conclusion is that metaphors cannot directly state truths, and, if they can state truths at all, it is only indirectly, via some non-metaphorical “literal” paraphrase.

[En quin sentit pot ser veritat una metàfora nova? Ens aporta una nova manera de veure les coses]

Exemple: Let us now ask what is involved in understanding as true the nonconventional metaphor “Life’s . . . a tale told by an idiot, full of sound and fury, signifying nothing.” This non-conventional metaphor evokes the conventional metaphor LIFE IS A STORY. If we in fact view our lives and the lives of others in this way, then we would take the metaphor as being true. What makes it possible for many of us to see this metaphor as true is that we usually comprehend our life experiences in terms of the LIFE IS A STORY metaphor. We are constantly looking for meaning in our lives by seeking out coherences that will fit some sort of coherent life story. And we constantly tell such stories and live in terms of them. As the circumstances of our lives change, we constantly revise our life stories, seeking new coherence.

 


Epistemologia, objectivisme i subjectivisme

Any adequate theory of the human conceptual system will have to give an account of how concepts are (1) grounded, (2) structured, (3) related to each other, and (4) defined. So far we have given a provisional account of grounding, structuring, and relations among concepts (subcategorization, metaphorical entailment, part, participant, etc.) for what we take to be typical cases. We have argued, moreover, that most of our conceptual system is metaphorically structured and have given a brief account of what that means.

[ la metàfora es basa en l’experiència i les similaritats – encara que ells ho rebutgen ], l’abstracció i l’homonímia no l’expliquen bé.

Concepts are not defined solely in terms of inherent properties; instead, they are defined primarily in terms of interactional properties.

What we are offering in the experientialist account of understanding and truth is an alternative which denies that subjectivity and objectivity are our only choices. We reject the objectivist view that there is absolute and unconditional truth without adopting the subjectivist alternative of truth as obtainable only through the imagination, unconstrained by external circumstances. The reason we have focused so much on metaphor is that it unites reason and imagination. Reason, at the very least, involves categorization, entailment, and inference. Imagination, in one of its many aspects, involves seeing one kind of thing in terms of another kind of thing—what we have called metaphorical thought. Metaphor is thus imaginative rationality. Since the categories of our everyday thought are largely metaphorical and our everyday reasoning involves metaphorical entailments and inferences, ordinary rationality is therefore imaginative by its very nature. Given our understanding of poetic metaphor in terms of metaphorical entailments and inferences, we can see that the products of the poetic imagination are, for the same reason, partially rational in nature.

[ l’objectivisme erra quan atribueix als objectes propietats independents de la nostra interació i experiència amb ells. El subjectivisme erra quan pretén que els conceptes i la imaginació poden ser arbitraris. ] [això no és nou, Piaget ja parlava d’assimilació i acomodació; és el mateix que en l’evolució i , modifiquem l’entorn i som modificats alhora quan ens hi adaptem]


La importància de les metàfores anb què veiem el món i vivim

How we think metaphorically matters. It can determine questions of war and peace, economic policy, and legal decisions, as well as the mundane choices of everyday life. Is a military attack a “rape,” “a threat to our security,” or “the defense of a population against terrorism”? The same attack can be conceptualized in any of these ways with very different military consequences. Is your marriage a partner-ship, a journey through life together, a haven from the out-side world, a means for growth, or a union of two people into a third entity?

The heart of metaphor is inference. Conceptual metaphor allows inferences in sensory-motor domains (e.g., domains of space and objects) to be used to draw inferences about other domains (e.g., domains of subjective judgment, with concepts like intimacy, emotions, justice, and so on). Because we reason in terms of metaphor, the metaphors we use determine a great deal about how we live our lives.


Resum

The theory of metaphor has come a long way from the humble beginnings presented in this slim volume. Yet, most of the key ideas in this book have been either sustained or developed further by recent empirical research in cognitive linguistics and in cognitive science generally. These key ideas are the following:

  • Metaphors are fundamentally conceptual in nature; metaphorical language is secondary.
  • Conceptual metaphors are grounded in everyday experience.
  • Abstract thought is largely, though not entirely, metaphorical.
  • Metaphorical thought is unavoidable, ubiquitous, and mostly unconscious.
  • Abstract concepts have a literal core but are extended by metaphors, often by many mutually inconsistent metaphors.
  • Abstract concepts are not complete without metaphors. For example, love is not love without metaphors of magic, attraction, madness, union, nurturance, and so on.
  • Our conceptual systems are not consistent overall, since the metaphors used to reason about concepts may be inconsistent.
  • We live our lives on the basis of inferences we derive via metaphor.

El disc de Nebra, 1600 BCE

El disc de Nebra, o disc celeste de Nebra, és la representació més antiga que es coneix de la volta del cel i dels fenòmens astronòmics. Es tracta d’una peça arqueològica descoberta el 1999 a la muntanya de Mittelberg, prop de Nebra, a l’estat de Saxònia-Anhalt, Alemanya. És una placa de bronze, quasi rodona, de 2 kg de massa i té aproximadament un diàmetre de 32 cm. Pertany a la cultura d’Unetice, de fa 3.600 anys; la cultura Unetice (o Aunjetitz, en alemany) és una cultura prehistòrica que es va desenvolupar durant l’edat del bronze a la zona entre els rius Rin i Dnièster i des de la mar Bàltica fins al Baix Danubi. Els experts diuen que representa el firmament, amb l’ús d’elements abstractes.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Disc_de_Nebra

426H Crítica literària

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |


[esborrany]

https://www.britannica.com/art/literary-criticism

Antiguetat
PLATÓ i la crítica de la poesia a la República, inspiració divina, no ajudaria a guiar-se per la raó.

ARISTÒTIL a la Poètica: El poeta tràgic imita la naturalesa i causa emocions de terror i pietat en el públic que, queden alleujades en el procés de catarsi. The ends of tragedy, as Aristotle conceived them, are best served by the harmonious disposition of six elements: plot, character, diction, thought, spectacle, and song. Thanks to Aristotle’s insight into universal aspects of audience psychology, many of his dicta have proved to be adaptable to genres developed long after his time.

[la literatura havia de ser útil o instructiva o beneficiosa]

Longinus sobre el Sublim

EDAT MITJANA

Such Church Fathers as Tertullian, Augustine, and Jerome renewed, in churchly guise, the Platonic argument against poetry.
Even such an original vernacular poet of the 14th century as Dante appears to have expected his Divine Comedy to be interpreted according to the rules of scriptural exegesis.

RENAIXEMENT

Es recupera la Poetica d’Aristòtil. . Classicism, individualism, and national pride joined forces against literary asceticism. Thus, a group of 16th-century French writers known as the Pléiade—notably Pierre de Ronsard and Joachim du Bellay—were simultaneously classicists, poetic innovators, and advocates of a purified vernacular tongue.

Sidney’s Defence of Poesie (1595) vigorously argued the poet’s superiority to the philosopher and the historian on the grounds that his imagination is chained neither to lifeless abstractions nor to dull actualities.

NEOCLASSICISME
Criticism of the 17th and 18th centuries, particularly in France, was dominated by these Horatian norms. French critics such as Pierre Corneille and Nicolas Boileau urged a strict orthodoxy regarding the dramatic unities and the requirements of each distinct genre, as if to disregard them were to lapse into barbarity.

A Anglaterra es va imposar menys ja que Shakespeare no s s’ajustava a cap regla.

Al s.XVIII Amb l’aparició de la novel·la, els lectors de la burgesia no valoraven el seguiment estricte de normes. El nacionalisme, les arrels de cada país afavorien la diversitat i originalitat.
Historical consciousness produced by turns theories of literary progress and primitivistic theories affirming, as one critic put it, that “barbarous” times are the most favourable to the poetic spirit. The new recognition of strangeness and strong feeling as literary virtues yielded various fashions of taste for misty sublimity, graveyard sentiments, medievalism, Norse epics (and forgeries), Oriental tales, and the verse of plowboys. Perhaps the most eminent foes of Neoclassicism before the 19th century were Denis Diderot in France and, in Germany, Gotthold Lessing, Johann von Herder, Johann Wolfgang von Goethe, and Friedrich Schiller.

EL ROMANTICISME

Romanticism, an amorphous movement that began in Germany and England at the turn of the 19th century, and somewhat later in France, Italy, and the United States, found spokesmen as diverse as Goethe and August and Friedrich von Schlegel in Germany, William Wordsworth and Samuel Taylor Coleridge in England, Madame de Staël and Victor Hugo in France, Alessandro Manzoni in Italy, and Ralph Waldo Emerson and Edgar Allan Poe in the United States. Romantics tended to regard the writing of poetry as a transcendentally important activity, closely related to the creative perception of meaning in the world. The poet was credited with the godlike power that Plato had feared in him; Transcendental philosophy was, indeed, a derivative of Plato’s metaphysical Idealism. In the typical view of Percy Bysshe Shelley, poetry “strips the veil of familiarity from the world, and lays bare the naked and sleeping beauty, which is the spirit of its forms.”
Wordsworth’s preface to Lyrical Ballads (1800), with its definition of poetry as the spontaneous overflow of powerful feelings and its attack on Neoclassical diction, is regarded as the opening statement of English Romanticism.
Romantic criticism coincided with the emergence of aesthetics as a separate branch of philosophy, and both signalled a weakening in ethical demands upon literature. The lasting achievement of Romantic theory is its recognition that artistic creations are justified, not by their promotion of virtue, but by their own coherence and intensity.

FINALS DEL S XIX

Les esperances de canvi de la il·lustració i la revolució francesa es van veure frustrades per la política i la realitat del capitalisme industrial. L’escriptor ja no era serà missatger de l’absolut. O bé serà un notari de la realitat, denunciant-la, o un creador de l’art per l’art. [ja que el món no evoluciona per si sol cap a l’utopia, o el descrivim i denunciem, o bé mirem de refugiar-nos en la bellesa].

In some hands the idea of creative freedom dwindled to a bohemianism pitting “art for its own sake” against commerce and respectability. Aestheticism characterized both the Symbolist criticism of Charles Baudelaire in France and the self-conscious decadence of Algernon Swinburne, Walter Pater, and Oscar Wilde in England. At an opposite extreme, realistic and naturalistic views of literature as an exact record of social truth were developed by Vissarion Belinsky in Russia, Gustave Flaubert and Émile Zola in France, and William Dean Howells in the United States. Zola’s program, however, was no less anti-bourgeois than that of the Symbolists; he wanted novels to document conditions so as to expose their injustice.
Post-Romantic disillusion was epitomized in Britain in the criticism of Matthew Arnold, who thought of critical taste as a substitute for religion and for the unsatisfactory values embodied in every social class.

Hermenèutica i l’explicació del text com a ciència
Comença a partir dels estudis bíblics [ja no postulem què ah de ser sinó que expliquem perquè és com és]
Primitivism and Medievalism had awakened interest in neglected early texts; scientific Positivism encouraged a scrupulous regard for facts; and the German idea that each country’s literature had sprung from a unique national consciousness provided a conceptual framework. The French critic Hippolyte Taine’s History of English Literature (published in French, 1863–69) reflected the prevailing determinism of scientific thought; for him a work could be explained in terms of the race, milieu, and moment that produced it. For other critics of comparable stature, such as Charles Sainte-Beuve in France, Benedetto Croce in Italy, and George Saintsbury in England, historical learning only threw into relief the expressive uniqueness of each artistic temperament.

SEGLE XX

Bibliographic procedures have been revolutionized; historical scholars, biographers, and historians of theory have placed criticism on a sounder basis of factuality. Important contributions to literary understanding have meanwhile been drawn from anthropology, linguistics, philosophy, and psychoanalysis.

Debats: Most of the issues debated in 20th-century criticism appear to be strictly empirical, even technical, in nature. By what means can the most precise and complete knowledge of a literary work be arrived at? Should its social and biographical context be studied or only the words themselves as an aesthetic structure? Should the author’s avowed intention be trusted, or merely taken into account, or disregarded as irrelevant? How is conscious irony to be distinguished from mere ambivalence, or allusiveness from allegory? Which among many approaches—linguistic, generic, formal, sociological, psychoanalytic, and so forth—is best adapted to making full sense of a text?

Ens interssa la psicologia de l’autor? En podem prescindir i limitar-nos a les paraules? (Umberto Eco Opera Aperta, Roland Barthes)

Hi ha hagut escoles que llegeixen el text en funció de paràmetres de fora la literatura, la psicologia sexual de l’autor o personatges, la presència d’arquetipus, l’acceptació o denúncia d’injústicies socials, de desigualtat envers la dona …
The sociology of Marx, Max Weber, and Karl Mannheim, the mythological investigations of Sir James George Frazer and his followers, Edmund Husserl’s phenomenology, Claude Levi-Strauss’s anthropological structuralism, and the psychological models proposed by Sigmund Freud and C.G. Jung have all found their way into criticism. The result has been not simply an abundance of technical terms and rules, but a widespread belief that literature’s governing principles can be located outside literature.

Per a uns la literatura ja no ens diu res sobre el món, aquest discurs pertocaria a la ciència. Ens limitarem a estudiar com actúa sobre la psique humana [com si fos una Penfield] Some of the most influential modern critics, notably I.A. Richards in his early works, have accepted this value order and have confined themselves to behavioristic study of how literature stimulates the reader’s feelings. A work of literature, for them, is no longer something that captures an external or internal reality, but is merely a locus for psychological operations; it can only be judged as eliciting or failing to elicit a desired response.

Other critics, however, have renewed the Shelleyan and Coleridgean contention that literary experience involves a complex and profound form of knowing. In order to do so they have had to challenge Positivism in general. Such a challenge cannot be convincingly mounted within the province of criticism itself and must depend rather on the authority of antipositivist epistemologists such as Alfred North Whitehead, Ernst Cassirer, and Michael Polanyi. If it is now respectable to maintain, with Wallace Stevens and others, that the world is known through imaginative apprehensions of the sort that poetry celebrates and employs, this is attributable to developments far outside the normal competence of critics.

As literary scholarship has acquired an ever-larger arsenal of weapons for attacking problems of meaning, it has met with increasing resentment from people who wish to be nourished by whatever is elemental and mysterious in literary experience.


Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

Valéry. Prosa i poesia. Dansa. Ammons. Caminar.

El 2007, abans de conèixer aquest text de Valéry, en un post jo comparava la lectura de la poesia amb el passejar per un jardí contraposant-ho a la lectura d’una novel·la que seria com una excursió cap un destí determinat.

La EB recorda que prosus i versus volen dir, originàriament, caminar recte i tornar.

Aquí Valéry fa una comparació molt bonica amb la dansa i el caminar, comparació que a mi m’agrada invertir i dir que la dansa és la poesia del moviment.


La marche, comme la prose, vise un objet précis. Elle est un acte dirigé vers quelque chose que notre but est de joindre. Ce sont des circonstances actuelles, comme le besoin d’un objet, l’impulsion de mon désir, l’état de mon corps, de ma vue, du terrain, etc., qui ordonnent à la marche son allure, lui prescrivent sa direction, sa vitesse, et lui donnent un terme fini. Toutes les caractéristiques de la marche se déduisent de ces conditions instantanées et qui se combinent singulièrement chaque fois. Il n’y a pas de déplacements par la marche qui ne soient des adaptations spéciales, mais qui chaque fois sont abolies et comme absorbées par l’accomplissement de l’acte, par le but atteint.
La danse, c’est tout autre chose. Elle est, sans doute, un système d’actes ; mais qui ont leur fin eux-mêmes. Elle ne va nulle part. Que si elle poursuit quelque objet, ce n’est qu’un objet idéal, un état, un ravissement, un fantôme de fleur, un extrême de vie, un sourire – qui se forme finalement sur le visage de celui qui le demandait à l’espace vide. Il s’agit donc, non point d’effectuer une opération finie, et dont la fin est située quelque part dans le milieu qui nous entoure, mais bien de créer, et d’entretenir en l’exaltant un certain état, par un mouvement périodique qui peut s’exécuter sur place ; mouvement qui se désintéresse presque entièrement de la vue, mais qui s’excite et se règle par les rythmes auditifs.
Mais, si différente que soit cette danse de la marche et des mouvements utilitaires, veuillez noter cette remarque infiniment simple, qu’elle se sert des mêmes organes, des mêmes os, des mêmes muscles que celle-ci, autrement coordonnés et autrement excités.C’est ici que nous rejoignons la prose et la poésie dans leur contraste. Prose et poésie se servent des mêmes mots, de la même syntaxe, des mêmes formes et des mêmes sons ou timbres, mais autrement coordonnés et autrement excités. (…) C’est pourquoi il faut se garder de raisonner de la poésie comme on fait de la prose.
Quand l’homme qui marche a atteint son but, quand il a atteint le lieu qui faisait son désir et dont le désir l’a tiré du repos, aussitôt cette possession annule définitivement tout son acte ; l’effet dévore la cause, la fin a absorbé les moyens ; et quel que fut l’acte, il n’en demeure que le résultat. Il en est tout à fait de même du langage utile : le langage qui vient d e me servir à exprimer mon dessein, mon désir, mon commandement, mon opinion, ce langage qui a rempli son office s’évanouit à peine arrivé ? Je l’ai émis pour qu’il périsse, pour qu’il se transforme radicalement en autre chose dans votre esprit ; et je connaîtrai que je fus compris à ce fait remarquable que mon discours n’existe plus : il est remplacé entièrement par son sens.
Il en résulte que la perfection de cette espèce de langage, dont l’unique destination est d’être compris, consiste évidemment dans la facilité avec laquelle il se transforme en autre chose. Au contraire, le poème ne meurt pas pour avoir vécu : il est fait expressément pour renaître de ses cendres et redevenir indéfiniment ce qu’il vient d’être.La poésie se reconnaît à cette propriété qu’elle tend à se faire reproduire dans sa forme : elle nous excite à la reconstituer identiquement.

Paul Valéry – Poesie et pensée abstraite, Conférence à l’université d’Oxford, in Variété, 1939

[M’agrada pensar que ho podem dir a l’inrevés, la dansa és la poesia del cos en moviment. Expressem, l’alegria per sentir que tenim unes cames i uns braços articulats i que som capaços de moure’ns (l’alegria pura que a vegades veiem en nens a les festes majors o jams de swing); comunicant les emocions de la melodia que es pot elevar, o quedar en suspens, o resoldre una frase. Ajustem els batecs i ritme de les passes als batecs de la música; la relació amb el terra i la gravetat quan saltem, llisquem, o piquem; la relació amb un altre cos amb qui estem interaccionant, la parella de dansa, com dos planetes en òrbita.
(En un comentari a l’Alina li posava: Yes, create and celebrate! Paul Valèry said that “Poetry is to prose as dancing is to walking”. I like to invert the metaphor and think of dancing as the poetry of the body, celebrating that we are alive and and being able to move (the pure joy that we can witness in very young kids), communicating the emotions of the melody, the rhythm of our steps adjusting to the rhtyhm of the music being the metre of the verse, using the different ways we can relate to the dancefloor and gravity, that is, stepping, sliding, dragging or jumping, the different ways to interact with a dancing partner like two planets in orbit.  You write beautiful poems when you dance, I like “reading” them).]

El poeta  A.R. Ammons va escriure un assaig el 1967 A Poem is a walk. Un poema seria com caminar perquè cada cop és nou, perquè demana la implicació de tot el cos, i perquè no serveix per a res: You could ask what walks are good for. Here you would find plenty: to settle the nerves, to improve the circulation, to break in a new pair of shoes, to exercise the muscles, to aid digestion, to prevent heart attacks, to focus the mind, to distract the mind, to get a loaf of bread, to watch birds, to kick stones, to spy on a neighbours wife, to dream. My point is clear. You could go on indefinitely. Out of desperation and exasperation brought on by the failure to define the central use or to exhaust the list of uses of walks, you would surrender, only to recover into victory by saying, Walks are useless. So are poems.

I tampoc ha de voler dir res: Or you could find out what walks mean: do they mean a lot of men have unbearable wives, or that we must by outward and inward motions rehearse the expansion, and contraction of the universe; do walks mean that we need structure – or, at an obsessive level, ritual in our lives? The answer is that a walk doesn’t mean anything, which is a way of saying that to some extent it means anything you can make it mean – and always more than you can make it mean. Walks are meaningless. So are poems.

La poesia ens presenta l’universal en el concret. Second, I would suggest you teach that poetry leads us to the unstructured sources of our beings, to the unknown, and returns us to our rational, structured selves refreshed. Having once experienced the mystery, plenitude, contradiction, and composure of a work of art, we afterward have a built-in resistance to the slogans and propaganda of oversimplification that have often contributed to the destruction of human life. Poetry is a verbal means to a nonverbal source. It is a motion to no-motion, to the still point of contemplation and deep realization. It’s knowledges are all negative and, therefore, more positive than any knowledge. Nothing that can be said about it in words is worth saying.


Recursos literaris

TIPUS DE FIGURES

Posició: disposició dels elements lèxics o sintàctics

Repetició: d’elements fonètics o lèxics

Quantitat: el·laboració més detallada del tema, amplificació; Omissió d’elements lèxics o sintàctics

Figures d’apel·lació: alteració de la relació entre l’autor i el públic

Trops: Substitució d’elements lèxics (metàfora, alegoria) o sintàctics


Figures de posició: canvien l’ordre de les paraules

  • Anàstrofe, Inversió de l’ordre normal de les paraules
  • Hipèrbaton, Alteració de l’ordre normal de les paraules dins una frase. «És l’amo un homenàs de bona planta» (Josep Maria de Sagarra, El comte Arnau), en comptes de dir «L’amo és un homenàs de bona planta».

Figures de repetició

  • Geminatio: duplicar paraula
  • Anadiplosi, Repetició d’una paraula al final d’una frase i al principi d’una altra
  • Gradació, clímax
  • Anàfora, Repetició d’una paraula o grup de paraules al començament d’oracions consecutives
  • Epífora, Repetició d’una paraula o grup de paraules al final d’oracions successives. És l’oposat de l’anàfora.
  • Paronomàsia, repetició de dos mots que semblants fonèticament de diferent significat (parònims), “privats de sou i son”
  • Al·literació, Sèrie de paraules amb sons similars
  • Assonància, Repetició de sons vocàlics per crear un ritme intern
  • Pleonasme, Ús de paraules redundants o supèrflues “ho vaig veure amb els meus ulls”

Figures de quantitat

i) amplificació argumentativa

  • Distributio
  • Enumeratio
  • Definitio
  • Distinctio
  • Dilemma
  • Correctio
  • Antítesis
  • Antimetabole
  • Oxímoron, Ús de dos termes junts que sovint es contradiuen l’un a l’altre
  • ii) Amplificació acumulativa
    Acumulació
  • Commoratio
  • Descripció, ilustratio
  • Descriptio personae, descriptio loci, descriptio temporis
  • Perífrasi, circumloqui
  • Digressio
  • Comparatio, similitudo
  • Fabula, exemplum
  • adjectiu, epiteton
  • Epífrasi

iii) figures omissió

  • Elipsi
  • Zeugma, ús d’un verb per a dues accions
  • Asíndeton, omissió de les conjuncions entre dues oracions
  • Percusio (concisa brevitas et extenuatio): enumeració concisa sense detallar, per exemple, The Fortunes and Misfortunes of the Famous Moll Flanders Who was born in Newgate, and during a life of continu’d Variety for Threescore Years, besides her Childhood, was Twelve Years a Whore, five times a Wife Twelve Years a Thief, Eight Years a Transported Felon in Virginia, at last grew Rich, liv’d Honest and died a Penitent is a novel by Daniel Defoe.

Figures d’apel·lació

  • Interrogatio, pregunta retòrica
  • Aporia, dubitatio [l’orador fa veure que dubta]
  • Communicatio
  • Sermocinatio: Canvi de perspectiva, parla per boca d’altri, pot ser un personatge històric, un personatge imaginari ex.  Subjectio ( fa veure que demana informació a l’oient, aporta la pregunta i la resposta, és això? sí, em diràs.)
  • Simulatio, Dissimulatio: es fa veure que es defensa la posició contrària
  • Exclamatio
  • Apòstrofe: l’orador es dirigeix, no al públic, sinó al seu adversari o algú altre, com una figura històrica

Trops (figures semàntiques)

  • Perífrasi: substitucio del mot per una descripció
  • Sinècdoque: metonímia en què un mot de significat més restringit substitueix un de més ample, ex. els metalls, pels instruments de vent trompetes, trombons, etc.
  • Antonomàsia: ús d’un epítet, o nom propi “el galileu” per Jesús, “el dels peus lleugers” per Aqil·les
  • Èmfasi
  • Litotes: substitució per la negació del contrari
  • Hipèrbole: substitució per un altre que exagera més enllà del verossímil, (Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort; (Jacint Verdaguer)
  • Metonímia: substitució per un mot amb el qual hi ha una relació, pot ser causa-efecte, tot-part, concret-abstracte: “fem una copa, anem a cardar la tassa, Madrid ens fot”. (en psicoanàlisi, el desplaçament a un mot contigu seria, amb la metàfora, un dels mitjans d’expressió de l’inconscient.
  • Metàfora: substitució per una analogia. És un recurs molt poderós. Se’n poden estudiar els camps semàntics, el paradigma, etc. El tenor: és allò a què es referix la metàfora, el terme literal. “Els llacs del teu rostre”. Es parla de “tenor” (els ulls), el terme literal, “vehicle”, el terme figurat (els llacs), i el “fonament”, la relació entre tenor i vehicle, [l’aspecte líquid, color blau, tranquil]. [la metàfora -> lakoff i Johnson -> arquetipus imaginari] [ Metaphors we live by ] [  Metàfores ]
  • Al·legoria: Metàfora estesa en la qual s’explica una història per il·lustrar un atribut important del subjecte
  • Ironia: es diu el contrari del que es vol dir “m’ha agradat molt; després d’una peli dolenta”, a la Maria al CorteInglés “Apa, digues-ho més fort”.
  • Eufemisme: substitució per una expressió més suau o agradable
  • Arcaisme, neologisme

Fundamentos de retòrica Kurt Spang. Heinrich Plett Einführung in die rethorische textanalyse. Recursos literaris viquipèdia

Poesia. Condensació (Batya Gur)

La condensació

Un personatge de Batya Gur a “Un assassinat literari”, explica molt bé una característica important de la poesia que és la condensació, la capacitat de concentrar una emoció o significat. Les altres serien el símbol i el desplaçament (metàfora).


—En primer lugar, comprender un buen poema requiere un proceso comparable al de la investigación policial, al que algunos académicos denominan hermenéutica; es decir, un buen poema permite que el lector descubra y descifre sus significados ocultos, que se esclarecen a medida que penetra más profundamente en el texto. Este proceso se hace posible merced a la presencia de determinados elementos básicos en el texto; elementos que no son exclusivos de la poesía, por cierto, sino comunes a todas las obras de arte. El primero es el simbolismo o, lo que es lo mismo, el uso de ideas o imágenes que se intersecan, incorporan o son contiguas a otras ideas o imágenes. ¿Le apetece un café? —preguntó Klein, mojando pan en el aliño de la ensalada. Luego se levantó y llenó la pava eléctrica que reposaba en un extremo del mostrador de mármol—. Ya me entiende —dijo al retomar asiento—, cuando Alterman escribe: «Tus pendientes muertos en su estuche», el lector capta resonancias en esa expresión, que le habla de la desaparición de la alegría de vivir, de la feminidad que existió en su día y hoy está exánime, muerta. Le habla de la soledad, de la larga espera en una casa que se percibe como una cárcel… ¡Le habla de muchísimas cosas! Klein miró a Michael como si lo viera por primera vez. —Y hay otro componente —continuó— que se denomina «condensación». Una gran obra de arte sintetiza diversas ideas, diversas experiencias universales, en una idea. Leah Goldberg definió el poema como una «expresión densa» —dijo moliendo pimienta negra sobre su tortilla—. Y ambos elementos, el simbolismo y la condensación, están relacionados —cortó un trozo de queso curado y le pegó un mordisco—. Una frase como «al caballito de madera Mijael le llegó la muerte», del poema de Natán Zaj, contiene una personificación de la muerte, asociaciones con la niñez a través del caballito de madera y también posee la necesaria condensación merced a la alusión a la famosa cancioncilla infantil sobre un niño llamado Mijael. En virtud del simbolismo y de la condensación se logra la abstracción y la apertura hacia otros ámbitos. Klein respiró hondo. —Preste atención ahora. El tercer elemento básico de toda buena obra de arte se denomina desplazamiento, es la transferencia de la emoción de un área a otra. Gracias a esto, el artista puede generalizar. Tenemos un ejemplo maravilloso de desplazamiento en «Mira el sol» de Ibn Gabirol. ¿Lo conoce? Michael se apresuró a tragar un trozo de tomate empapado en aceite de oliva y asintió. En el semblante del profesor de poesía hebrea medieval apareció un gesto de satisfacción cuando su antiguo alumno recitó el poema de cabo a rabo:

[…]

Mira el sol al atardecer: rojo, como si se vistiera de escarlata. Desviste al norte y al sur, cubre el oeste de púrpura. Y la tierra, despojada, busca refugio en las sombras de la noche y duerme. Se oscurece luego el cielo, bajo un manto de arpillera, doliente por la muerte de Yecutiel. —Incluso recuerdo las diferencias entre rima y ritmo —dijo Michael, alborozado. —Ya ve —dijo Klein— se describe la puesta de sol como un proceso mediante el cual el sol deja huérfana a la tierra, y luego, al final, en pocas palabras, se establece una conexión entre el duelo del mundo y el dolor del poeta…, ¡eso es un desplazamiento! Y eso es lo que otorga unas dimensiones colosales a la experiencia del poeta. Klein rebañó con glotonería los restos de tortilla y se sirvió una generosa

[…]

—Así pues —dijo al cabo, inclinándose hacia delante después de posar el tenedor junto a su plato—, todo está entrelazado. En todas las metáforas acertadas se encuentran estos tres factores, entre los que debe existir un delicado equilibrio. Una metáfora, un símbolo, no debe alejarse en exceso del objeto al que representa; por ejemplo —tosió cavernosamente—: «La mantequilla tiene coloradas las mejillas, robusto es el invierno». Puede que esta expresión encierre algún simbolismo, pero no lo sé interpretar porque es una metáfora demasiado abierta, que permite unas asociaciones casi ilimitadas. Se levantó de la mesa para preparar café. El molinillo hacía un ruido ensordecedor y Klein terminó de moler los granos antes de continuar hablando. —Por otro lado, una metáfora, o un símbolo, siempre deben ser originales, innovadores, para que el lector vea las cosas conocidas bajo una luz nueva, diferente. Al fin y al cabo —empuñó un finyán de cobre— los temas que interesan al artista siempre son los mismos; nunca cambian. ¿Se ha preguntado alguna vez sobre qué giran las obras de arte? Sobre el amor, el sexo, la muerte, el significado de la vida; la lucha del hombre contra su destino, contra la sociedad; la relación del hombre con la naturaleza y con Dios. ¿Qué más? —vació una tacita de agua en el finyán, le añadió cuidadosamente varias cucharadas de café y de azúcar, revolvió la mezcla y colocó el finyán al fuego. Una vez más le daba la espalda a Michael mientras se afanaba en revolver el café—. La grandeza del arte radica en la posibilidad de abordar una vez más, desde un punto de vista distinto, los temas que preocupan a toda la humanidad. Si el artista crea símbolos demasiado alejados del referente, metáforas «abiertas» en exceso, los procesos que he descrito no tendrán lugar. Y lo mismo ocurre en el caso contrario, cuando son banales. Y hablando de metáforas banales, hay que decir que también me estoy refiriendo a las analogías, la rima, la sintaxis, la estructura gramatical, la secuencia de versos, todos los materiales que construyen el poema. El «talento» poético es la habilidad de lograr un delicado equilibrio, tan difícil, entre lo original y lo conocido, lo oculto y lo manifiesto, el símbolo y el objeto simbolizado. Con rápido ademán, Klein retiró el finyán del fuego y lo colocó sobre el mostrador; luego sirvió el café, con pulso seguro, en dos tacitas minúsculas de porcelana blanca ribeteadas con una franja dorada. —Las metáforas empleadas por Yael eran terriblemente banales, «cerradas», comentó Shaul, lo que significa que no dejan espacio a la imaginación, a la asociación. Además de ser expresiones trilladas, carecen del necesario diálogo entre lo concreto y lo abstracto. La poesía de Amijai, por ejemplo, se basa precisamente en ese tipo de juego. Piense en un verso como: «En el lugar donde tenemos razón, no crecerán flores en primavera», o valga como ejemplo particularmente sutil del contrapunto entre lo concreto y lo abstracto la poesía de Dan Pagis, en un verso como: «Y Él en su misericordia no dejó en mí nada perecedero». Aquí no se hace explícita la interrelación de concreto y abstracto, pero es inherente al texto, y le confiere un impacto más poderoso; es una de las afirmaciones poéticas.

Ciències meteorològiques

La Terra, geografia  |    Meteorologia    |   Ciències de la terra


s.XVIII Recollida de dades

1724 Farenheit construeix un termòmetre de mercuri. El 1742 Celsius definirà una altra escala.

Higròmetres. Anemòmetres.

El baròmetre de mercuri [Galileu en tenia un d’aigua]

1763 Lavoisier registra la humitat, pressió atmosfèrica i velocitat del vent cada dia.

1793 John Dalton distribueix una xarxa de pluviòmetres.

1863 E.H. Marié-Davy comença a dibuixar mapes d’isobares [que permeten anticipar la direcció dels vents]

1863 Francis Galton a Meteorographica introdueix les nocions de cicló i anticicló. [cicló, vents i pluges, anticicló, temps estables]

L’arribada d’un front fred desplaçant l’aire calent i humit amunt formaria cumulunimbus i pluges intenses.

L’arribada d’un front calent que pujarà sobre del fred durà Cirrus, cirrustrats, Altostrats i Nimbostrats, amb pluges suaus.


1904 Vilhelm Bjerknes concep la predicció del temps a partir de set variables a cada punt: pressió, temperatura, densitat, humitat i el vector velocitat. Amb les lleis de continuïtat de massa, moment i la termodinàmica i el model de gasos ideals, es poden escriure les equacions.

1922 Richardson divideix el cel en cel·les de 200km i du a terme la primera previsió, 6 hores vista, necessitant sis setmanes per fer els càlculs.

1950 Primera previsió feta amb l’ordinador ENIAC

1975 Es funda el ECMWF, european center for mediumrange Wheather Forecasts.

1600 – 1960 Estudi dels oceans

DK

Navegació. s xvi Navegants espanyols descobreixen el corrent del Golf. s.xviii Franklin la cartografiarà.


Marees

1609 Kepler proposa la lluna com a causa de les marees. Newton ho explica als Principia.

1776 Laplace escriu les equacions que tenen en compte el fregament i la ressonància. Les equacions serviran també per obenir estimacions del fons marí (3962 m a l’Atlàntic).


1855 Matthew Maury, identifica els principals corrents oceànics.

1905 Walfrid Ekman explica els corrents de superfície causats pels vents. A l’hemisferi nord el vent de l’oest empeny l’aigua a la dreta, i els alisis del nordest cap a l’esquerra.

1915 Langevin desenvolupa el sonar per detectar submarins durant la primera guerra mundial. Servirà per explorar el fons marí.

1960 El batiscaf Trieste de Piccard i Walsh baixen a la fossa Mariana, a 10000m, el 2012 James Cameron hi torna.

Ciències de l’atmosfera

La Terra, geografia  | Estructura de l’atmosfera  |   Meteorologia    |   Ciències de la terra


[font DKS]

[Abans

Alhacen estima l’alçada de l’atmosfera en 15 km, basant-se en que el crepuscle comença quan el sol és 19º sota l’horitzó.

Galileu va estimar la densitat de l’aire, en 0.22% la de l’aigua, una aproximació prou bona al valor de 0.12%]


Circulació dels vents

16xx Hadley: L’aire puja a l’Equador i es desplaça a nord i sud per dalt, essent desplaçat de W a E per la rotació de la terra. Retorna per superfície desplaçant-se de E a W.

1856 William Ferrell, refina el model proposant unes cel·les intermitges


[aire]

1784 Cavendish  estableix que la composició de l’aire és bàsicament oxígen i nitrogen. ( l’estudi de l’evolució revela que les cianobactèries van transformar la composició de l’atmosfera de reductora a oxidant, fa 2400 milions d’anys: “la catàstrofe de l’oxígen“)

  • Nitrogen (78%)
  • Oxígen (21%)
  • Argon (1%)
  • Diòxid de carboni (0.03%)
  • Vapor d’aigua

1804 Gay-Lussac i Biot pugen en globus 4 km per mesurar la concentració d’oxígen, pressió i temperatura. Disminueixen gradualment. S’envien sondes no tripulades més amunt i s’arriba a la conclusió que hi ha una primera capa, la Troposfera, de 0-12 km, on tenen lloc els fenomens meteorològics 0-12km. Segueix la Estratosfera, més uniforme i calma (12-50km).

1904 es veu que les ones de ràdio són reflectides, la qual cosa implica que hi ha d’haver una capa de plasma. S’anomena ionosfera [de moment no se sap l’alçada] > 50km

1930 Els globus sonda que mesuren temperatura, humitat i pressió són capaços d’enviar els resultats per ràdio.

1940 Explorant amb coets es troba una capa on la temperatura cau de sobte, la mesosfera. de 50 a 85 km, i després una capa de 85km  en amunt on la temperatura augmenta, la termosfera, on hi ha els ions que fan reflectir les ones de ràdio.


Òptica

Perquè el cel és blau?

 

Explicació de la formació del sistema solar

wikipedia

Hipòtesi nebular concebuda per Swedenborg el 1734.

Tenia el problema que el sol no gira, no té moment angular com els planetes, i per això es va pensar si venia de dos cossos separats.

[esborrany]

1950 Teories sobre l’origen del planeta i el sistema solar, a partir de dades de meteorits, models de nucleosíntesi a les estrelles.

 

[ completar wikipedia]

The standard model for the formation of the Solar System (including the Earth) is the solar nebula hypothesis.[23] In this model, the Solar System formed from a large, rotating cloud of interstellar dust and gas called the solar nebula. It was composed of hydrogen and helium created shortly after the Big Bang 13.8 Ga (billion years ago) and heavier elements ejected by supernovae. About 4.5 Ga, the nebula began a contraction that may have been triggered by the shock wave from a nearby supernova.[24] A shock wave would have also made the nebula rotate. As the cloud began to accelerate, its angular momentum, gravity, and inertia flattened it into a protoplanetary disk perpendicular to its axis of rotation. Small perturbations due to collisions and the angular momentum of other large debris created the means by which kilometer-sized protoplanets began to form, orbiting the nebular center.[

Estudi de l’estructura de la terra

La terra, geografia  |

[ una mica és com endevinar què hi ha en una capsa tancada picant i sacsejant-la des de fora]


Des de l’antiguetat es tenia evidència de certa activitat interna amb els volcans i terratrèmols

1665 A l’obra Mundus subterraneus Athanasius Kircher l’imaginava amb coves que podien contenir aigua o foc.

1798 Cavendish calcula la densitat mitjana com a 5.5 vegades la de l’aigua

1864 Jules Verne publica el Voyage au centre de la terre


1915 Hipòtesi de les plaques tectòniques de Wegener

1920 Harold Jeffreys observa que a cada terratrèmol hi ha una zona de la terra on no arriben les ones, d’on es pot deduir que hi ha un nucli líquid. [AD Ciencia: 1900 Richard Oldham observa dos tipus d’ones en els terratrèmols, les P, que travessen sòlids i líquids, i les S que només travessen sòlids. Les ones P arriben més tard del compte, cosa que implicaria un nucli molt dens.

1936 Inge Lehman proposa que hi ha un nucli intern sòlid i un extern líquid en detectar ones P febles.

La densitat mitjana de la terra a partir de Newton ha de ser de 5.5 mentre que la mitjana de les roques és de 2.7. Això vol dir que el nucli ha de contenir elements més pesants. Sabem també que hi ha magma fos per l’activitat volcànica.

D’aquí es surt un model que proposa:

  • crosta continental: 9km bàsicament silicats i òxid d’alumini, temperatura -90º/900º
  • crosta oceànica: 4-11 km, semblant, temperatura 0º/400º
  • Mantell superior: 11 a 660 km: roca sòlida o semisòlida, silicats i òxid de magnesi, temperatura 400º/2000º
  • Mantell interior: 660 a 2890km, roca semisòlida, semblant, temperatura 2000º/4000º
  • Nucli extern:  2890 a 5150 km, ferro i níquel líquid, 4000º/5000º
  • Nucli intern 5150 a 6370 km, ferro sòlid, 5000º/5500º

1915 Wegener i la Tectònica de plaques


1915 Alfred Wegener fou un meteròleg interessat en el clima de temps passats que observà la presència de roques sedimentàries formdes en clima càlid es trobaven ara en climes freds i a l’inrevés.  Adonant-se de la coincidència de forma de les costes d’Amèrica del sud i Àfrica, proposà que fa 250M d’anys els continents havien estat units.

La similitud de fòssils a costes de continents que ara estan separats s’afegeix a l’argument de coincidència de forma.

D’altres fets que ho corroboren son les similituds entre les muntanyes de Caledònia, a Escòcia, Groenlàndia i els Apalatxes.


Geodinàmica interna

Les forces de pressió a les capes sedimentades les deformen, ja sia com a plecs (fold), o com a falles (fault).

Geologia, Formació de roques

La terra, geografia   |    Roques i minerals   |    Col·lecció


s. xviii

[Abans encara es considerava la terra literalment sortida del diluvi biblic]

1770 Werner creia que el planeta havia estat tot cobert d’aigua i que el granit havia cristalitzat a sota (neptunista).

1777 Desmarest, vulcanista, que les roques eren el resultat de la solidificació del magma (Basalt d’Auvergne i La Giant’s Causeway a Irlanda).

1785 James Hutton estudià les muntanyes d’Escòcia va identificar també els efectes del metamorfisme i la sedimentació. El cicle de els roques és que quan le sígnees queden exposades a l’aire lliure es fragmenten i es converteixen en sedimentàries. Tant les ígnees com sedimentàries poden ser objecte de calor i pressió i covnertir-se en metamòrfiques.

Roques ígnees: solidificació del magma: granit, basalt, obsidiana

Roques metamòrfiques: modificació d’ígnees i sedimentàries per calor o pressió: gneis, marbre, esquists

Roques sedimentàries: arenisca, lutita, calcària

La forma i mida de la terra. Eratòstenes

La forma de la terra: (EB) Pitàgores i Hiparc creien que la terra era rodona per analogia amb la lluna i el sol. El segle 3 BC Eratòstenes observà que al solstici d’estiu a les dotze, a Syene (actualment Assuan), el sol queia perpendicular mentre que a Alexandria formava un angle de 1/50, i estimant pel temps a arribar-hi en camell en uns 5000 estadis la distància entre les dues ciutats, tenim 50×5000, 250.000 estadis que amb uns 185 m per estadi dóna uns 46.000 km, que aproxima prou bé els 40.000 reals.


1519-1522 Magallanes dóna la volta al món


1670 1800 Geodèsia, mesures d’arc de meridià que estableixen que la terra és un elipsoide

Hipòtesi extinció dels dinosaures

https://www.newyorker.com/magazine/2019/04/08/the-day-the-dinosaurs-died

The Hell Creek Formation spanned the Cretaceous and the Paleogene periods, and paleontologists had known for at least half a century that an extinction had occurred then, because dinosaurs were found below, but never above, the KT layer. This was true not only in Hell Creek but all over the world. For many years, scientists believed that the KT extinction was no great mystery: over millions of years, volcanism, climate change, and other events gradually killed off many forms of life. But, in the late nineteen-seventies, a young geologist named Walter Alvarez and his father, Luis Alvarez, a nuclear physicist, discovered that the KT layer was laced with unusually high amounts of the rare metal iridium, which, they hypothesized, was from the dusty remains of an asteroid impact. In an article in Science, published in 1980, they proposed that this impact was so large that it triggered the mass extinction, and that the KT layer was the debris from that event. Most paleontologists rejected the idea that a sudden, random encounter with space junk had drastically altered the evolution of life on Earth. But as the years passed the evidence mounted, until, in a 1991 paper, the smoking gun was announced: the discovery of an impact crater buried under thousands of feet of sediment in the Yucatán peninsula, of exactly the right age, and of the right size and geochemistry, to have caused a worldwide cataclysm. The crater and the asteroid were named Chicxulub, after a small Mayan town near the epicenter.

 

Reconstruir la història. Pensar les societats.

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la història | Els períodes de la història


RECONSTRUIR LA HISTÒRIA. ESTUDI de les SOCIETATS

¿Com hem passat d’un “univers humà” que en el temps s’estén d’unes poques generacions d’avantpassats, i en l’espai a uns quants pobles veïns, a tenir una visió d’altres cultures per tot el món que es remunten a la prehistòria i passen per una edat antiga, edat mitjana, edat moderna?
Igual que cada època ha tingut una idea de la “mida de l’univers”, que s’ha anat fent gran, la idea de “l’univers humà” que ens precedeix també ha anat canviant. Segurament inicialment els pobles només tenien una noció dels avantpassats i alguns pobles estrangers. ( història de l’exploració de la terracartografia ). Europa estava connectada amb Àsia per la ruta de la seda.

A l’antiguitat, tenim cròniques de guerres de grecs i romans, Herodot i Polibi. A l’edat mitjana s’escriuen històries de l’església.

Cap el 1500 (edat moderna s16 s17 s18)  s’identifica una “edat mitjana” que seguiria l'”antiguitat” que ha estat redescoberta, mentre que l’època actual seria la “moderna”. Diferents nacions comencen a compilar la seva història. Les polèmiques dins de l’església fan néixer l’anàlisi filològica de textos (Mabillon). Filòsofs com Hobbes, Thomes Moro, Vico, Montesquieu, Rousseau reflexionen sobre les societats. Gibbon, Adam Smith. Amb la “descoberta” del Nou món es comença a tenir una idea de tots els pobles que hi ha a la terra.

S19 i s20, Ciències humanes. Al s19 amb la revolució industrial i el colonialisme s’acaba d’explorar el món i es planteja com estudiar societats organitzades de manera diferent a les nostres (antropologia cultural).
Neix la història moderna basada en la interpretació de textos i jaciments. Es duen a terme ambicioses expedicions arqueològiques. Els jaciments, permeten conèixer altres civilitzacions com les de l’antic Orient, els maies i els inques, i conèixer millor Egipte, l’antiga Grècia i Roma. Es sistematitzen les ciències auxiliars de la història:  arqueologia, genealogia, cronologia, bibliografia, diplomàtica, epigrafia, paleografia, sigil·lografia i crítica textual. Amb el “descobriment” de la prehistòria i la Teoria de l’evolució de Darwin, aquest “univers humà” passa d’uns 6000 anys d’antiguetat, a milions.
La revolució francesa qüestiona la societat tradicional, es concep una possible ciència de l’home i les societats tant per descriure-la com per millorar-la, el positivisme i l’humanitarisme.

Les societats es pensen amb:

  • Història, estudi de les civilitzacions
  • Antropologia cultural: inicialment, estudi de les comunitats primitives amb forma de vida diferents a les occidentals.
  • Economia: com es determinen els preus, quines accions poden fer els governs
  • Ciències polítiques, Dret comparat: sistemes polítics, constitucions [modernament, com
  • Sociologia, educació: què fa que una societat sigui més o menys estable, tingui més o menys crims?

PERÍODES

Així, al s20 comencem a tenir un “relat” més o menys compartit, i més o menys esbiaixat, sobre l’aparició de l’home a la terra, i les civilitzacions i cultures que s’han anat succeïnt

Com s’han establert els períodes de la història? (Veure Història, blocs, fets sobre invariants)

[A l’antiguetat no hi ha una distinció clara, potser una referència al mite de l’antiga edat d’or].
A l’edat mitjana es comptaven 6 edats de 1000 anys des d’Adam. (Sant Agustí), o les tres edats, abans de Moisès, després de Moisès, després de Jesús (Sant Pau).

Tres edats. Cap el 1500 els humanistes italians descobreixen l’antiguetat clàssica . Petrarca introdueix la idea de renaixement i d’edat fosca o edat mitjana. Així la història queda dividida en tres etapes, antiguetat, edat mitjana i moderna. Aquesta noció s’aplicava inicialment a les arts visuals, i només després es van tenir en compte altres factors de canvi com el bloqueig de la ruta de la seda pels turcs, el descobriment d’Amèrica, la impremta, la reforma de Luter. Es dividirà en l’alta edat mitjana (“Early” 500-1000), una època de caos i inestabilitat, la Plena edat mitjana (“High” error de l’alemany “Alt”, 1000-1300), i la Baixa edat mitjana (“Late” 1300-1500). El terme “gòtic” és introduit per Vasari per designar l’arquitectura del nord. A finals del sXX, per evitar el biaix eurocèntric, els historiadors introdueixen la denominació post-clàssica [nom?].

Una divisió posterior [El segle XX suposo qui la fa?] distingirà entre Edat moderna (Early modern 1500-1800) que arribaria fins a les revolucions francesa i industrial i Edat contemporània (Late modern 1800 – actual). A vegades s’introdueix una subdivisió a partir de 1945. [i jo potser n’afegiria una altra el 1989, amb la caiguda del mur, i la informatització].

Així doncs, els s16, s17 i s18 es viuran com a “moderns” dins de la subdivisió de tres edats. A començaments del s19 es “descobreix” la prehistòria. i es divideixen els jaciments segons les eines: edat de pedra, bronze, ferro. (igual que els jaciments de les espècies extingides es podien classificar en mamífers (cenozoic), grans rèptils (mesozoic), peixos i artròpodes (paleozoic)). L’edat de pedra es classificarà ( John Lubbock in 1865) en paleolític, mesolític i neolític. La noció de la “revolució” del neolític arriba més tard, acompanyada pels descobriments de les primeres ciutats.

Així, entrem al s20 amb una història de l’home que té es remunta a la prehistòria, amb una reconstrucció difícil de l’evolució dels homínids, l’antiguetat, l’era postclàssica i les eres modernes.

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara


FITXES:

(1) Història Antiga i medieval / Història moderna (períodes)

(2) Excavacions i ciències auxiliars: prehistòria, grans expedicions arqueològiques, ciències auxiliars

(3) Història moderna, ciències humanes


Plini el vell. Història natural

https://en.wikipedia.org/wiki/Natural_History_(Pliny)

http://www.gutenberg.org/ebooks/57493

There are about 200 extant manuscripts, but the best of the more ancient manuscripts, that at Bamberg State Library, contains only books XXXII–X.

1469 Imprès a Venècia.

 


Llibre Contingut
I Prefaci, taula de continguts i bibliografia
II Astronomia i meteorologia
III Geografia del Mediterrani occidental
IV Geografia del Mediterrani oriental
V Geografia d’Àfrica, Orient mitjà i Turquia
VI Geografia d’Àsia
VII Antropologia i psicologia humana
VIII Zoologia dels animals terrestres
IX Zoologia dels animal marins
X Zoologia, ornitologia o animals aeris, reproducció animal i els cinc sentits
XI Zoologia, insectes, zoologia comparada i intent de taxonomia
XII Botànica, plantes exòtiques, perfums, espècies de l’Índia, Egipte, Mesopotàmia, etc.
XIII Botànica, incloent-hi les plantes aquàtiques
XIV Botànica, la vinya i el vi
XV Botànica, l’olivera, l’oli i els seus usos, fruita i nogueres
XVI Botànica, incloent-hi més arbres i herbes
XVII Arboricultura, fruiters y sucs
XVIII Com menar una granja
XIX Jardineria i plantes ornamentals, més vegetals, herbes i arbustos
Llibre Contingut
XX Herboristeria, més plantes i arbustos de jardí
XXI Flors i floricultura
XXII Botànica, plantes miscel·lànies
XXIII Botànica, plantes medicinals i propietats o virtuts de diverses plantes, vins, vinagres i fruits
XXIV Medicina, propietats medicinals d’arbres i herbes
XXV Medicina, propietats medicinals d’herbes, farmacologia
XXVI Medicina, arbustos medicinals
XXVII Medicina, herbes medicinals per ordre alfabètic
XXVIII Medicina, usos mèdics de productes animals
XXIX Medicina, usos medicinals de productes animals (continuació)
XXX Preàmbul sobre màgia; més usos medicinals de productes animals
XXXI Medicina, usos medicinals de productes del mar: sals, plantes, esponges, etc.
XXXII Medicina, usos medicinals d’animals marins
XXXIII Mineralogia i metal·lúrgia de l’or, la plata i el mercuri
XXXIV Mineralogia i metal·lúrgia del bronze; estatuària
XXXV Mineralogia, usos de la terra, pigments, discussió sobre l’art de la pintura i l’ús del sulfur
XXXVI Mineralogia, lapidària; escultura, arquitectura, obeliscs, piràmides, laberints cretencs, argila, sorra, pedra, vidre, ús del foc
XXXVII Mineralogia, cristall de roca, ambre, gemmes, diamants, pedres semiprecioses, etc.

Publicació