Category: Comunicació

Semiòtica

Introducció     Des de la filosofia     Subconscient     Religió i mites    Joc Simbòlic   Art, Iconografia    Narrativa    Cirlot    Durand    ARAS

---

Introducció

La semiòtica (Saussure, Peirce) distingeix entre:

• Icones: Signes que s’assemblen a l’objecte que representen (per exemple, una fotografia).
• Índexs: Signes que tenen una connexió física amb l’objecte que representen (per exemple, el fum com a senyal de foc).
• Símbols: Signes que tenen una relació arbitrària amb l’objecte que representen, basada en convencions (per exemple, les paraules).

Què trobem? El senyal de circulació de  contradirecció, els nens jugant a disparar-se o cuinar [aquí la relació no és tan arbitrària], el ritu del bateig, el conte de la caputxeta vermella, la història Bíblica de Déu modelant l’home a partir del fang, una figura femenina trista sobre un cadàver (Pietà), un somni on sortim volant.

---

Sobre els símbols a la filosofia i estudis literaris

Plató (427-347 aC) parla de la representació simbòlica de la realitat a la República [el mite de la caverna]. Aristòtil (384-322 aC) a la Poètica tracta del llenguatge i els signes com a representació de la realitat.
Sant Agustí (354-430 dC) i Tomàs d’Aquino (1225-1274) van analitzar els símbols en els sagraments.

Giambattista Vico (1668-1744) a la Ciència Nova propopsa que la que la humanitat passa per fases simbòliques en el desenvolupament del pensament. Immanuel Kant (1724-1804) Va abordar la simbologia en l’estètica i la religió, argumentant que els símbols són necessaris per a la comprensió de conceptes abstractes. [consideren els símbols com una substitució inferior i simplificada a la versió racional? igual que la fe popular necessita sants i miracles mentre que els teòlegs arriben a la veritat?].

Friedrich Creuzer (1771-1858) estudia la simbologia en la mitologia antiga, connectant els mites amb l’espiritualitat i la filosofia. Max Müller (1823-1900) aplica un enfocament filològic als mites, estudiant com el llenguatge i els símbols evolucionen en les religions, un anunci

---

Subconscient

Sigmund Freud (1856-1939), explora els símbols en el subconscient, especialment en els somnis, considerant-los representacions de desitjos reprimits. Carl Gustav Jung (1875-1961) desenvolupa el concepte d’arquetips i de l’inconscient col·lectiu, analitzant els símbols en els mites, la religió i els somnis.

Arquetips proposats:

• L’heroi: Figura central en molts mites i relats, representa el viatge de superació i transformació (Hèrcules, el Rei Artús, Frodo). [v Campbell]
• L’ombra: Representa els aspectes reprimits de la psique humana (el costat fosc de personatges com Darth Vader).
• L’ànima i l’animus: Imatges simbòliques del femení i el masculí en la psique humana.
• El vell savi: Guia i conseller del protagonista (Merlí, Gandalf, Yoda).
• La gran mare: Representa la fertilitat, la protecció i també la destrucció (Gea, la Verge Maria, la bruixa en els contes de fades).

---

Religió i mites

Mircea Eliade (1907-1986) estudia els símbols religiosos i els mites, destacant el seu paper en la construcció de la realitat sagrada. Els mites són narratives que expliquen l’origen i la naturalesa del món. Ritus i mites estructuren al visió del món de les societats tradicionals donant sentit a l’existència humana.

• Mites cosmogònics de creació: el Gènesi a la Bíblia, el mite de Purusha en l’hinduisme, mites amerindis on el món sorgeix d’un ou còsmic o d’un somni d’una deïtat.
• Mites escatològics sobre el final del món i la seva renovació: l’apocalipsi en el cristianisme i l’islam, el cicle de destrucció i renovació en l’hinduisme (Kali Yuga), el Ragnarok en la mitologia nòrdica.
• Rituals d’iniciació i pas d’un estat existencial a un altre, sovint amb un patiment o prova simbòlica: bateig cristià tornar a néixer purificat, rituals xamànics que inicien en el coneixement sobrenatural després d’un període de crisi, Bar Mitsvà i Bat Mitsvà pas a l’edat adulta (judaïsme), la retirada al bosc per rebre una visió en cultures indígenes.
• El temps sagrat i el retorn a l’origen, temps cíclic, relacionat amb el mite de l’etern retorn: rituals que recreen el temps mític original, les estacions amb les festes anuals (Nadal, Pasqua, Ramadà, Diwali) [l’any litúrgic gastronòmic] i l’any nou (ex. Akitu babilònic, Rosh Hashanà jueu, Any Nou xinès) com a reinici de l’ordre còsmic, el renaixement de déus com Osiris o Dionís, rituals de renovació i purificació, com l’ablució en l’islam o els banys rituals hindús.
• Relació amb poders transcendentals: jerarquització de l’espai sagrat amb llocs especials on el sagrat es manifesta (temples, muntanyes, arbres sagrats), figures mediadores(xamans, sacerdots, profetes, sants, budes), teofanies (manifestacions de la divinitat, visions, miracles, revelacions com la bardissa ardent a Moisès).
• Símbols del centre del món (Axis Mundi), un punt central que connecta el cel, la terra i l’inframón: L’Arbre de la Vida (Yggdrasil), la muntanya sagrada (Olimp, Sinaí, Meru), les ciutats santes (Jerusalem, Meca, Benarés).
• L’Aigua com a símbol de purificació i el retorn al caos primordial (el diluvi universal, el baptisme). El foc pot representar coneixement (Prometeu), o destrucció i purificació.

Claude Lévi-Strauss (1908-2009) aplica l’estructuralisme a l’estudi dels mites, veient-los com sistemes de signes que reflecteixen oposicions fonamentals [influència de Saussure].

• Natural vs. Cultural: La tensió entre allò que és propi de la natura (instintiu, salvatge) i allò que és producte de la cultura (domesticat, reglat). Simbolitzat en figures com Prometeu (que porta el foc als humans) o Enkidu a L’epopeia de Gilgamesh.
• Vida vs. Mort: La dicotomia entre l’existència i la fi de la vida, que sovint es relaciona amb rituals i creences sobre l’altra vida; mites que expliquen l’origen de la mort o que tracten de superar-la simbòlicament. Representada en mites de resurrecció i transformació (Osiris, Jesucrist).
• Home vs. Dona: La diferència de gèneres i els rols socials associats, que reflecteixen tensions i complementarietats entre sexes; mites que expliquen l’origen dels gèneres o que estableixen rols específics per a homes i dones. [Adam i Eva]
• Sacrat vs. Profà: La separació entre allò diví o sagrat i allò mundà o quotidià; mites que expliquen com es va crear el món sagrat [o com es va separar el profà del sagrat, la caiguda] o com els humans poden accedir-hi [o tornar-hi]
• Bé vs. Mal: La lluita entre forces positives i negatives, que sovint es representa en mites morals o èpics; mites que expliquen l’origen del mal o que presenten herois que lluiten contra forces malignes.
• Caos vs. Ordre: La tensió entre el desordre primordial i l’estructuració del món; representat en figures com el drac, el diluvi universal o els mites de la creació que expliquen com es va imposar l’ordre sobre el caos.
• Home / Animal: Present en mites de metamorfosi i híbrids (el Minotaure, el Llop de la Caputxeta Vermella).

Joseph Campbell (1904-1987). Des de la literatura i religió comparada va identificar un mite comú de l’heroi (The Hero with a Thousand Faces 1949) que empren un viatge on s’enfronta a perills i dificultats que aconsegueix vèncer i que el transformen. L’anomena el monomite i reflectiria un patró universal de l’experiència humana.

Jung associava els mites de les diferents cultures a l’inconscient col·lectiu.

[ PENDENT

Narratives de l’origen i del final, escatologia, rituals de purificació bateig, rituals de reconciliació amb les forces el perdó, l’eucaristia]

---

Joc simbòlic

Jean Piaget (1896-1980) remarca el paper del joc simbòlic en els infants com a part del seu desenvolupament cognitiu on l’infant recrea situacions mitjançant objectes i accions que simbolitzen elements reals.

Lev Vygotsky  (1896-1934)Va subratllar la importància del context social i cultural en la creació de significats en el joc, considerant-lo fonamental per al desenvolupament del llenguatge i el pensament abstracte.

• Joc de ficció o de rol: imiten accions quotidianes (fer de metge, cuiner, mestre, etc.). Permet l’exploració de rols socials i situacions imaginàries.
• Joc d’imitació: copien comportaments d’adults o d’altres nens (fer veure que parla per telèfon, cuinar com els pares, etc.). Apareix molt aviat en el desenvolupament. [La Teresa o la Maria renyant les nines]
• Joc amb objectes substitutius: Un objecte representa una altra cosa (una caixa es converteix en un cotxe, una cullera en un micròfon). Fomenta la creativitat i la flexibilitat cognitiva.
• Joc sociodramàtic: diversos infants que interpreten rols complementaris (per exemple, jugar a “famílies”, a “botigues” o a “superherois”). Ajuda al desenvolupament del llenguatge i les habilitats socials. [indios i vaqueros pinyao pinyao]
• Joc de representació amb miniatures: Es juga amb nines, figures d’acció, animals o altres miniatures per recrear escenes. Pot implicar narració i desenvolupament de la comprensió d’històries. [jo amb els soldadets Airfix].
• Joc de fantasia: creen mons imaginaris, sovint amb elements màgics o irreals (per exemple, ser un drac, tenir superpoders). Estimula la imaginació i la resolució de problemes de manera creativa.

---

Art, iconologia

Aby Warburg (1866-1929): va estudiar com els símbols i les imatges (per exemple representació de la Ninfa, o mercuri) es transmeten i es transformen al llarg del temps en funció del seu context cultural i històric. Identifica motius iconogràfics carregats d’expressivitat emocional (Pathosformel), com el moviment dels vestits al vent o gestos de dolor i exaltació (exemple: les Bacants en l’art grec i el seu ressorgiment en el Renaixement). Comença l’ambiciós projecte d’Atlas Mnemosyne. No vas proposar una classificació sistemàtica però va treballar les àrees següents:

• 1. Figures en moviment i gestos dramàtics (com la Ninfa, les Bacants o la Venus sortint del mar).
• 2. Iconografia astrològica i màgica (zodiac, signes celestials).
• 3. Figures clàssiques reinterpretades (déus grecs en el Renaixement i el Barroc).
• 4. Relació entre l’art i la memòria cultural (com els símbols del martiri en l’art cristià).

Erwin Panofsky (1892-1968) seguint Aby Warburg desenvolupa la iconologia en l’art, estudiant com els símbols visuals transmeten significats culturals. Va argumentar que les obres d’art contenen múltiples nivells de significat:

• 1. Nivell pre-iconogràfic: Identificació de les formes i figures (exemple: una dona amb una poma).
• 2. Nivell iconogràfic: Determinació del significat convencional (exemple: si la dona amb la poma està despullada i en un jardí, podria ser Eva).
• 3. Nivell iconològic: Anàlisi del significat profund i del context cultural (exemple: Eva com a símbol del pecat original en la tradició cristiana, però també en relació amb mites anteriors com Pandora).,

[Un dels casos d’estudi és el de la “Melencolia” de Dürer, juntament amb Fritz Saxl i Ernst Gombrich] . No va proposar una classificació però els seus treballs s’agrupen en aquestes àrees [La galeria Olga llista per temes mitològics grecs i per escenes bíbliques i sants)

• 1. Temes religiosos (iconografia cristiana, sants, escenes bíbliques).
• 2. Mites clàssics (déus i herois de la mitologia grecoromana).
• 3. Alegories i personificacions (La Justícia amb una balança, La Mort amb una dalla).
• 4. Escenes històriques i polítiques (retrats de reis amb símbols de poder).
• 5. Imatges del més enllà i el destí humà (Triomf de la Mort, Judici Final).

(Veure més avall les al·legories i metàfores visuals)

---

Narrativa

Northrop Frye (1912-1991. A “Anatomia de la crítica” (1957) proposa que la literatura està estructurada al voltant d’unes poques formes arquetípiques que es repeteixen en diferents cultures i èpoques:

• Símbols arquetípics: Relacionats amb mites i cicles naturals (el sol com a renaixement, l’aigua com a purificació).
• Símbols anagògics: Representen realitats transcendents o místiques (l’arbre de la vida, el Sant Grial).
• Símbols metafòrics: Associacions poètiques entre elements diferents (el cor com a símbol d’amor).
• Símbols alegòrics: On un element representa directament una idea o concepte (el lleó com a símbol de valentia en *Les cròniques de Nàrnia*).

[no veig que tracti molt de símbols, més de filosofia del jo i de teoria de la literatura]

Mikhail Bakhtin (1895-1975) explora la intertextualitat i els símbols en la literatura. [Ho veig més com a filòsof del jo i la identitat, ] La unitat de comunicació verbal és l’enunciat i no la paraula aïllada sense context, i cada enunciat s’emet des d’un punt de vista. [No tenim un conjunt de signes, mots, deslligats d’una societat, com plantejaria la lingüística, sinó un text que té a veure amb les veus i discursos que han anat sedimentant en l’autor, i que es relacionen amb altres discursos.] Cap paraula o discurs existeix de manera aïllada, sinó en resposta a altres discursos anteriors i en anticipació de respostes futures (Dialogisme).
[És interessant la reflexió que fa sobre el jo, suposo que qüestionant la concepció que una obra literària és producte d’un autor que té una veu única]. A “Toward a Philosophy of the Act” (K filosofii postupka), indica que a cada moment cada individu existeix en una posició única i irrepetible en el món i que aquesta singularitat implica una responsabilitat ètica intransferible. Cada persona ha de respondre pels seus actes d’una manera que ningú més pot fer. El jo participa en l’ésser activament i passivament, i es va actualizant a cada moment, no està mai completament format i tancat, és sempre una entitat en procés de desenvolupament. Parla de tres jo’s, el “jo-per-a-mi” que no seria una base fiable per a la identitat, el “jo-per-a-l’altre”, la mirada de l’altre com a element que constitueix la meva identitat, i “l’altre per a mi”, com són afectats els altres per manera com els veig jo. El jo no és una entitat autònoma i tancada, sinó que es defineix sempre en relació amb els altres. La consciència del jo es construeix a través del diàleg amb altres subjectivitats. El jo es va formant amb alk relació amb altres jo’s i pot ser que a vegades altres parlin per boca d’ell, (Ventriloquia [com quan em faig ressó de le sidees d’altri])
[Aquesta idea d’actualització es reforça] a “Problemes de la poètica de Dostoievski” on els personatges són presentats, no com a entitats sotmeses a una causalitat i circumstàncies que els treu llibertat i responsabilitat sinó, com a “inacabats” al llindar de prendre una decisió en moments de crisi que es poden redefinir. Encara no s’ha dit l’última paraula sobre el món, el món és obert i lliure. [Aquesta rebel·lió contra la visió fixa i determinada], l’anomena carnavalització. [m’atreviria a dir que, tot i que podem pensar-nos com a determinats amb un dimoni de Laplace biogràfic, hem de viure COM SI el futur fos obert i lliure]. També remarca la polifonia de veus de les seves novel·les, [on no hi hauria el punt de vista únic del narrador omniscient, i el seu significat fix, sinó que el significat es construeix amb diferents veus entrellaçades].
El significat ve donat pel text i el context (heteroglòssia). En escriure una novel·la, un autor crea una realitat amb el seu espai i temps (cronotop).

Roland Barthes a “Mythologies”, va analitzar com els mites moderns i els símbols culturals poden ser desconstruïts per revelar les seves implicacions ideològiques. Umberto Eco (1932-2016) com alguns continguts de la’rt i la literatura poden funcionar com a símbols amb interpretacions obertes. Algirdas Julien Greimas (1917-1992) identifica estructures i elements comuns a moltes narratives.

[Igual que una capsa de cartró pot simbolitzar un cotxe, o el nivell iconològic que Panfski De la mateixa manera que Panofsky revela un nivell iconològic en les obres d’art, com quan una dona nua sota una pomera refereix a Eva i a la dona com a origen del pecat original, narracions i anuncis poden ser símbols d’altres significats. Per exemple recordo que vaig deixar de veure la sèrie Yellowstone de Taylor Sheridan perquè em molestava el missatge de dreta subjacent]

Símbols i trops: retòrics

Metàfora i metonínima
En general es tracta de substituir una [referència per una altra], però mentre que el símbol és arbitrari (per exemple, la balança i la justícia), en la metàfora hi ha una relació d’analogia (els ulls són estrelles [niña, que llevas los faros encendidos], i en la metonímia, de contigüitat (beure un got d’aigua). Alguns símbols tenen el seu origen en metàfores o metonímies fossilitzades, el que Umberto Eco anomenava “metàfores enciclopèdiques”. El lleó com a símbol de força (ferocitat), la llum com a símbol de coneixement [poder veure, oposat a foscor], l’aigua com a símbol de purificació (rentar), la corona com a símbol del poder reial, el colom i la pau, l’espasa i la guerra. Roman Jakobson [i Lakoff i Johnson] han estudiat la metàfora i la metonímia com els dos grans eixos del llenguatge i la significació, la metàfora com pensament associatiu i poètic, i la metonímia com a pensament estructurat en relacions de proximitat. Claude Lévi-Strauss, aplicant aquest model a l’antropologia, va suggerir que molts mites i símbols funcionen per substitució metafòrica (el foc robat per Prometeu simbolitza el coneixement), o relacions metonímiques (els animals en els contes populars representen trets humans perquè estan associats a ells per proximitat cultural). La sinècdoque (part pel tot) és un cas particular de metonímia (Les corones governen el món), en l’iconografia, la mà de Déu emergint dels núvols representant la presència divina [el colom com l’esperit sant].

L’al·legoria és com un símbol expandit perquè construeix una narració sencera basada en símbols, com una metàfora continuada, en què cada element representa una idea abstracta. A la Divina Comèdia cada cercle de l’infern simbolitza un pecat diferent. En les pintures renaixentistes com “El triomf de la mort” de Pieter Brueghel, on la mort és personificada. [i l’infern imaginat de Ieronymus Bosch].

Altres. L’antítesi i l’oxímoron, es crea un nou significat oposant significats contraris (“Llums i ombres de la humanitat”, “Silenci eixordador”). L’èmfasi i la hipèrbole com a magnificació simbòlica (“Aquest home és una roca”, “Tenia un cor tan gran com el mar”).

Trops: Substitució d’elements lèxics (metàfora, alegoria) o sintàctics

---

Cirlot

[Hi ha aproximacions diverses que estudien com s’apunta a un altre significat des de diverses fonts, les escenes l’inconscient i els somnis, els mites a les religions, el sentit iconològic a les obres d’art,   la narrativa. Però també podem pensar que aquest altre significat al qual apunten, és una realitat transcendent,  oculta, no accessible directament per la ciència, un tot del qual participem encara que no ens n’adonem, i que la nostra vida serà més rica si sabem contemplar aquests signes. Diria que aquest és el punt de vista de Cirlot].
Juan Eduardo Cirlot (1916-1973) va ser un poeta, assagista, crític d’art i estudiós dels símbols. En el seu Diccionario de símbolos (1958) mira de sistematitzar els símbols des d’una perspectiva multidisciplinària, combinant fonts de la mitologia, la religió, la filosofia, la literatura i la psicoanàlisi (especialment influenciat per Carl Jung) i relacionant-lo amb l’art contemporani i amb la creació literària. Referents importants, Mircea Eliade (mites i religions), Réné Guenon (esoterisme, els símbols com a connexió a uan realitat transcendent) i Marius Schneider (els déus són cançons). No busca tant interpretar i explicar, com contemplar.

El simbòlic lliga l’humà i el còsmic, el casual i el causal, el desordenat i l’ordenat. No s’oposa a l’històric i real sinó que s’hi superposa donant-hi un altre sentit.

La història dels símbols
[La universalitat dels arquetipus es basaria en la semblança fisiològia i psicològica de l’home? [i la forma de vida agrícola comú]. L’arquetipus de déu o el de la tempestat que ho destrueix tot per donar pas a una vida renovada s’ha trobat simultàniament en cultures dÀsia, Europa, Oceania i Amèrica [desglaç final paleolític?].
Des dels orígens de la història l’home ha inferit que hi ha un ordre amagat que cal descobrir, un invisible del qual el visible n’és un reflex. Els primers mestres de la humanitat van ser les constel·lacions, els animals i les plantes, les pedres i els elements del paisatge.
L’home primitiu va començar amb l’animisme, el totemisme, la cultura megalítica lunar i solar que va donar lloc al neolític als càlculs agrícoles i l’astrobiologia amb els seus rituals còsmics. Van seguir el politeisme, el monoteisme i la filosofia moral.
La hipòtesi astrobiològica suposa que tot és alhora organisme i ordre exacte. Per exemple extendria a tots els nivells el cicle de renovació; en la lluna, la menstruació, les estacions agrícoles, etc.
És en aquesta època quan s’estableix la idea geomètrica de l’espai, el valor del número set (planetes, dies de la setmana), del quatre (estacions, colors, punts cardinals, elements).
[Suposo que aquesta etapa es pot adscriure al Neolític, quan l’agricultura ensenya l’home a calcular i planificar]. “Tot el cosmos es concep a base del patró humà. Com que l’essència de tots els fenòmens és, en darrer terme, rítmica vibratòria, aleshores la natura íntima dels fenòmens és directament perceptible en la polirítmica consciència humana. Per això imitar és conèixer.
El simbolisme d’occident mediterrani comença amb els déus egipcis d’inspiració vegetal, el zodíac com al camí diví (l’origen se situa al sVII aC, quan l’astronomia va registrar bé l’òrbita solar), els arquetipus grecs [podria dir-se que ja no es basen tant en l’agricultura i astronomia com en una cosmologia més ample i, sobretot, en la naturalesa humana, les seves passions i grandeses], les paràboles de l’evangeli, la gnosi, l’escolàstica medieval amb els herbaris i bestiaris [Ramon Lull] (Jung dirà que l’analogia no és tant una figura lògica com una identitat oculta), en el renaixement, l’hermetisme (Dante i la Divina Comedia). Després l’anàlisi cartesiana va arraconar el simbolisme com a manera d’entendre les coses.

El simbolisme alquímic
En l’alquímia s’hereta la idea de recerca d’un tresor amagat, de dur a terme una empresa difícil, heroica. I en el fons hi rau la noció que l’ànima és estranya a la terra, que ha caigut d’un món superior al qual pot retornar mitjançant la purificació. Els alquimistes ho perseguien combinant, amb el treball, substàncies que simbolitzaven qualitats. Si d’una banda fou precursora de la química actual, de l’altra projectaven en la matèria aspectes psíquics i còsmics. Aleshores la manipulació de substàncies esdevenia també manipulació de símbols, i pressuposava una teoria de l’univers i del destí de l’ànima. En la recerca del més pur es deia que “de l’altre no n’obtindràs mai l’U si abans no has esdevingut U tu mateix”. S’esmenten tres anhels principals:

• El Rebis o ser androgin on s’uneixen els oposats i acaba el turment de la separació dels sexes, sol i lluna, sofre i mercuri.
• La fixació del principi “volàtil”, és a dir, eliminar tot canvi o transició un cop assolida la possessió de l’essencial.
• Arribar a un punt central que simbolitzaria el centre místic de l’univers, l’origen irradiant i la immortalitat, unida a la joventut eterna.

Els somnis .”El que el mite representa per un poble, una cultura o un moment històric, la imatge simbòlica del somni, la visió, la fantasia o l’expressió lírica, ho representen per una vida individual.
Arquetipus de Jung. El fet que els principals arquetipus siguin comuns a tots els homes no seria degut una herència cultural comuna sinó a la naturalesa comuna de l’estructura cerebral.

L’essència del símbol

(Cirlot p.34) Els supòsits de la concepció simbolista són:

i) Tot expressa alguna cosa i tot és significatiu.
ii) Cap forma de realitat és independent, tot es relaciona d’alguna manera.
iii) El quantitatiu es transforma en qualitatiu en certs punts essencials que constitueixen precisament la significació d’aquesta quantitat [numerologia].
iv) Tot és serial [diversos valors o graus dins d’una categoria], per exemple en el món físic tenim la gamma de colors, sons, textures, formes, paisatges,… o en el món espiritual les virtuts, vicis, estats d’ànim, sentiments, etc.
Aquesta organització es dóna perquè hi ha limitació, integració del discontinu en la continuïtat, ordenació, gradació successiva, numeració, dinamisme intern dels seus elements, polaritat i noció de conjunt.
v) Hi ha correlacions de situació entre les diverses sèries [semblança estructural].

Així l’espasa, el ferro, el foc, el color vermell, Mart, la muntanya rocosa, es relacionen entre sí [elements pertanyents a diferents sèries] perquè estan en la mateixa “direcció simbòlica”. expressen l’anhel de decisió psíquica i exterminació física.

Alguns objectes poden tenir significats diversos segons a quin dels seus aspectes atenem “la flauta és masculina i fàlica pel que fa a la forma però femenina pel que fa al so mentre que en el timbal és a l’inrevés.”

Jung proposa la següent lògica simbòlica:

i) Comparació analògica entre dos objectes que tindrien el mateix ritme comú (foc i sol).
ii) Comparació causal objectiva (sol benefactor). [Metonímia? tot el benefactor és com un sol?].
iii) Comparació causal subjectiva (semblança de forma) com falus o serp.
iv) Comparació activa que es basa no en l’objecte simbòlic sinó en la seva activitat: “la líbido fecunda com el toro, és perillosa com el senglar”.

L’analogia simbòlica (Macrocosmos-microcosmos)

El lligam entre microcosmos i macrocosmos tindria una fonamentació triple (segons la Tabula Smaragdina):

i) Unitat de la font o origen comú de tots dos.
ii) Influx del món psíquic sobre el món físic.
iii) Influx del món material sobre l’espiritual.

Ex. els diferents caràcters dels ordes religiosos es revelen en el simbolisme de paisatge [Frobenius i Paideuma]:

Orde de Sant Bru → llocs abruptes i recòndits.
Orde de Sant Benet → muntanyes elevades.
Orde del Císter → Valls suaus.
Orde de Sant Ignasi → les ciutats

Ex. A molts pobles a l’hora de parir s’obren totes les portes i panys per afavorir la vinguda del nou nat.
Ex.: “El sol guanya les tenebres” i “L’heroi mata el monstre” tenen una semblança estructural a cada element de subjecte, verb i predicat.

Diferents tipus de representació

(Cirlot p.37, Durand IS p.19)

El signe és arbitrari. El significat és donat abans que el significant. Es una clau resumida per referir quelcom ja conegut. En canvi el símbol no és arbitrari.Es tracta d’una epifania que revela un significat amagat [harmonia macrocosmos-microcosmos dirà Cirlot] que no es dóna mai abans del significant. [en la semiòtica, el símbol es considera una convenció, diferent de la icona o del símptoma, aquí Cirlot sembla que vulgui dir que el símbol ens fa descobrir i accedir un nou significat que fins ara estava ocult]
L’al·legoria té un caràcter mixt. Mentre que d’una banda es tracta d’una imatge no tan arbitrària com el signe, de l’altra el significat és donat abans que el significant. Tenim una il·lustració més o menys acceptada per tota la comunitat que resumeix un objecte o fet [la justícia representada cega amb una balança].

Interpretació dels símbols

En quina font beuen els símbols?
Jung dirà que en un inconscient comú que podem anomenar col·lectiu. Max Müller trobava que la majoria dels mites estaven inspirats en fenòmens solars [astrobiologia doncs] mentre que Schwartz proposava la tempesta [l’inesperat contraposat a la regularitat còsmica. Zeus seria la intervenció, l’inesperat]. Potser no podem saber què és primer ja que els mateixos ritmes comuns es troben en diferents plans.
Així Bachelard (Cirlot 39) en el pròleg a l’obra de Diel (“El simbolisme en la mitologia grega”) deia “Sou un historiador racionalista? En el mite hi trobareu el relat de les dinasties cèlebres. Sou lingüista? Les paraules ho diuen tot, les llegendes es formen al voltant d’una locució. Una paraula deformada, i heus ací un nou déu. L’Olimp és una gramàtica que regula les funcions dels déus. Sou sociòleg? Aleshores en el mite hi apareix el medi social, el medi primitiu on el cap es transforma en déu.

Ja des de l’antiguitat s’havien esmentat tres fonts dels mites:

i) Els mites són narracions alterades de fets històrics, de personatges elevats a la categoria de déus, tl com passà en el període històric d’Alexandre el Gran.
ii) Els mites expressen conflictes elementals que constitueixen la naturalesa; els déus serien símbols còsmics.
iii) Els déus serien l’expressió fabulada d’idees filosòfiques o morals.

Cirlot dirà que els mites i arquetipus repeteixen la mateixa idea-força en tres plans: la història, el món físic i el món psíquic.

Aquest darrer punt mereix estudiar-se amb més deteniment. Cirlot diu que ” ja que tot símbol ressona en tots els plans de la realitat i que l’àmbit espiritual de la persona és un dels plans essencials per la relació admesa tradicionalment entre macrocosmos i microcosmos (Heidegger, l’home és un “missatger de l’ésser”). D’aquí se’n desprèn que tot símbol pot ser intepretat psicològicament. [L’habitació prohibida de Barbablava és el pensament on hi ha les dones estimades abans].
Tal com s’ha dit més amunt, en aquest pla es combina la universalitat de l’arquetipus amb la particularitat del subjecte, segons el caràcter o situació social que pugui tenir (el símbol de l’espasa operarà de manera diferent en un militar, un capellà o un coleccionista).

En l’escola freudiana, tots els objectes simbòlics tenen una interpretació segons una sexualitat universal, tots els objectes o formes són integrats en un dels dos grups oposats, el masculí i el femení. Quelcom semblant passava amb el Ying-Yang oriental (masculí-actiu/femení-passiu).

Plans de significació

Ja hem assenyalat que és característic dels símbols que puguin significar, revelar, la mateixa estructura en diferents plans de la realitat. Schneider posal l’exemple dels cicles lunars que simbolitzen mort i renovació: sequedat i pluja en la vida vegetal, malaltia i guariment en l’organisme humà, petrificació i fluència en la vida espiritual [i encara hi podríem afegir el cicle menstrual, el costum de podar en lluna nova just abans de la renovació, etc…]. Diel posarà de manifest cassos semblants en la mitologia grega, tractant els nivells de realitat agrari, psicològic i metafísic.

La riquesa de significació es pot degradar. Així, a partir de l’escola freudiana les interpretacions es restringeixen al sexual. Una altra mena de degradació és la trivialització o mecanització [de les sandàlies alades dels déus a les infantils botes de set llegües, la descripcií minuciosa del llenguatge de les flors].

Sintaxi simbòlica

(Cirlot 46) “Els símbols, en qualsevol de les seves aparicions, no acostumen a presentar-se aïllats, sinó que s’uneixen entre sí donant lloc a composicions simbòliques, ja sia desplegades en el temps (relats), en l’espai (obres d’art, emblemes, símbols gràfics) o en l’espai i el temps (somnis, formes dramàtiques)”.
O la manera de composar els elements del conjunt també té un significat. El foc orientat cap avall representa la vida eròtica mentre que orientat cap al cel representa la purificació.

La sintaxi pot ser:

i) En mode sucessiu quan els elements van seguits sense relacions especials.
ii) mode progressiu (hi ha una gradació que representa diferents etapes d’un procés).
iii) mode compositiu (els significats dels símbols es modifiquen segons els que tenen al voltant).
iv) mode dramàtic (hi ha gradació i composició).

Símbols fonamentals

Sovint hi podrem veure els plans de significació esmentats: natura agrícola, vida psicològica, cos humà, univers, metafísica.

Escala: unió entre el conscient i l’inconscient, entre el cel o la terra.

Número i organització de l’espai: ordre de l’univers.

Cicle: possibilitats que es poden recórrer, ex. els dies de la setmana, el zodíac.

Mort i resurrecció, relacionat amb el cicle. [llavor]

Esforç per conquerir la veritat i el centre espiritual: lluites i treballs, sol i cel clar, consciència. Això està contraposat a l’encadenament amb les forces instintives que dominen l’home [que vol fugir de l’automàtic i tenir la seva pròpia identitat], la fosca, la lluna, els monstres, l’inconscient.

La fosca té un sentit no inferior com l’anterior quan parlem de la “nit de l’ànima”. Aquí es tracta del superior misteriós que no podem abastar amb els mitjans quotidians.

El mar és el caos, la massa informe d’on tot prové i on tot retorna.

---

Gilbert Durand

A “Les Structures anthropologiques de l’imaginaire” (1960) i “L’Imagination symbolique” (1964), desenvolupa una teoria de l’imaginari basada en l’antropologia simbòlica i la psicologia. Algunes de les seves idees principals són:

1. L’Imaginari com a estructura fonamental de la cultura
– L’imaginari no és només un reflex passiu de la realitat, sinó una estructura activa que configura la manera com els humans perceben i interpreten el món.
– Aquest imaginari s’expressa a través de símbols, mites i arquetips recurrents en diferents cultures.

2. Les dues grans estructures de l’imaginari
– Règim diürn: Associat amb la llum, la separació i la distinció clara entre oposats (bé/mal, llum/foscor). Relacionat amb mites heroics i estructures dualistes. El foc, l’ascensió i l’ordre (l’espasa, la muntanya, l’àguila).
– Règim nocturn: Associat amb la fusió, la síntesi i la complementarietat dels contraris. Relacionat amb imatges simbòliques més integradores i cíclics (com la natura i els ritmes de la vida). Associat amb la foscor, el subconscient, la caverna i la metamorfosi (l’aigua, la lluna, el laberint).

3. L’Organització de l’Imaginari en Estructures
– Durand classifica les imatges i símbols en funció de la seva dinàmica i estructura.
– Defineix diferents tipus de símbols segons la seva orientació (ascensional, descensional, cíclica) i el seu vincle amb l’experiència humana.

4. Superació de l’enfocament racionalista i psicoanalític
– Critica l’excés de racionalisme en l’estudi de la cultura i l’art.
– També qüestiona Freud i el psicoanàlisi clàssic per reduir l’imaginari a mecanismes inconscients repressius o patològics. En canvi, veu l’imaginari com una força creativa i estructurant.

5. Antropologia simbòlica i transdisciplinarietat
– La seva metodologia combina filosofia, psicologia, mitologia, literatura i antropologia per entendre l’imaginari humà en tota la seva complexitat.
– Aquesta visió ha influït en estudis culturals, història de les religions i semiòtica.

La imaginació elabora mites, narracions literàries, imatges poètiques amb unes certes constants:

– Imatges de l’angoixa davant el pas del temps, incertesa quotidiana i mort final: la bèstia, la fosca, la caiguda.
– Imatges de la primera reacció contra el perill: ascensió, llum, purificació.
– Imatges de l’habituació al temps: inversió (descens a un lloc acollidor, nit màgica), intimitat (casa refugi, plaers sensuals dels aliments).
– Imatges de la superació del temps: cicles (tot es repeteix, el calendari, drama agro-lunar), història lineal i progrés (arbre, creu, evolució cap a la fi dels temps)

Durand fa una síntesi sobre la imaginació simbòlica que ha donat lloc als mites, figures religioses i figures poètiques: “prenem com a hipòtesi de treball que hi ha una estreta concomitància entre els gestos del cos, els centres nerviosos i les representacions simbòliques.

Els gestos del cos innats són: (aquí segueix a Betcherev, Piaget)
– la incorporació vertical en la postura
– la digestió
– la sexualitat i els seus cicles

Els rostres del temps
Símbols d’animals: animal com a imatge del moviment, del món que se’ns presenta caòtic, que no podem dominar: el cavall infernal, la boca que mossega.
Símbols de la nit i la tenebra
Símbols de la caiguda

p. 133
“… podem dir que un isomorfisme continu uneix tota una sèrie d’imatges desconnexes a primer cop d’ull, però la constel·lació de les quals permet d’induir un règim multiforme de l’angoixa davant del temps. Hem vist successivament el temps prenent el rostre teriomorf i l’agressivitat de l’ogre, aparèixer alhora com l’animat inquietant i el devorador terroríofic, símbols de l’animalitat que remetebt, ja sia a l’aspecte irrevocablement fugaç, ja sia a la negativitat insaciable del destí i de la mort. L’angoixa davant l’esdevenir ens ha aparegut després com a projectant imatges nictomorfes, un seguit de símbols sota el signe de les tenebres on el vell cec es conjuga amb l’aigua fosca, i finalment on l’ombra es mira en la sang, principi de vida l’epifania de la qual és mortal, coïncidint en la dona, en el flux menstrual, a la mort mensual de l’astre lunar. En aquest punt hem constatat que la feminització del simbolisme nefast constituïa l’esbós d’una eufemització que arribaria al màxim quan el tercer esquema terrorífic, el de la caiguda, es reduís al microcosmos de la caiguda en miniatura, el de la caiguda interior i cenestètica sota la seva doble forma sexual i digestiva [règim nocturn]. Transferència per la qual l’actitud angoixada de l’home davant la mort i davant del temps es tornarà a duplicar en una inquietud moral davant la carn sexual i fins i tot digestiva.”

Aquí ens ha presentat l’angoixa, el que ens preocupa: el caos, el pas del temps, el perill, la mort.

[i davant de l’angoixa de viure, hi ha dues estratègies, el règim diürn i el règim nocturn]

Règim diürn
Després de presentar la tenebra, proposa l’estratègia de l’antítesi, la llum contra la tenebra. Trobem els símbols de l’espasa i el ceptre. Un món organitzat en clar i fosc, unes tenebres sobre les quals s’ha d’elevar la llum pura triomfant, després d’un esforç. Un moviment de distingir, separar, purificar, per l’antítesi. Hi ha el reflex postural de la incorporació.
Símbols ascensionals: la llum, el sol, l’ull, la paraula [que etiqueta i organitza], el campanar.
Símbols diarètics: l’heroi, les armes, ritus de purificació i de rentar, aigua, foc.
en filosofia hi correspon, el platonisme, Descartes, trobar l’immutable,

Règim nocturn
La segona estratègia no és l’oposició de l’antítesi, de la lluita, sinó la reconversió i transformació d’aquesta realitat negra i canviant: l’eufemisme
p. 219 “Davant dels rostres del temps es dibuixa, doncs, una altra actitud imaginativa, consistent a captar les forces vitals de l’esdevenir, a exorcitzar els ídols mortífers de Kronos, a transmutar-los en talismans benèfics, a fi d’incorporar a l’ineluctable moviment del temps les figura reconfortants de constants, de cicles que al si mateix de l’esdevenir semblen acomplir un designi etern. L’antídot del temps ja no serà cercat al nivell sobrehumà de la transcendència i de la puresa de les essències, sinó en la intimitat càlida i reconfortant de la substància o en les constants rítmiques que [scandent?] fenòmens i accidents”.
Símbols de la inversió: el descens, la terra, el refugi, el repòs, la música i el ritme la repetició [la música és predictible fins a un cert punt]
Símbols de la intimitat: la tomba i el repòs, el refugi i la copa, la nau, el paradís, els aliments, la cripta.

[L’esquema de Durand permet molt de joc. Recórrer al comfort, a l’esteticisme i a la vida frenètica del canvi per al canvi entra clarament dins l’estratègia d’inversió i eufemització dels rostres del temps. Ja que tot canvia i que no podem controlar res, i que res té sentit, mirem de passar-nos-ho bé, i que tot sigui entretingut. Això entra en el règim nocturn. En el règim diürn tindria la seva versió en la idea de progrés tecnològic [tots els problemes els arreglarem amb més ciència, més ordinadors, més innovació]

---

Arxiu de recerca dels arquetips simbòlics

aras.org

Creació i cosmos

• Creació i cosmos: ou, respiració, estrella, sol, lluna, eclipsi, cometa
• Aigua: Oceà, riu, llac, remolí, cascada, inundació, bombolla
• Aire: vent i temps: aire, cel, núvol, vent, pluja, tempesta, tro, llamp, arc de Sant Martí, rosada, boira, neu
• Foc, llum, foscor: foc, guspira, alba, capvespre, solstici, nit, foscor
• Terra: pedra, muntanya, vall, cova, sal, desert, bosc, pantà, platja, illa

Regne vegetal

• Arbres: roure, olivera, pi, palmera, arrels, arbre cabalístic, yakshi
• Plantes i flors màgiques: jardí, flor, lliri, lliri blanc, lotus, rosa, card, poma, préssec, vinya, magrana, bolets, mandràgora

Regne animal

• Criatures primordials: cargol, cuc, gripau, granota, tortuga de mar, tortuga de terra, serp, cobra, cocodril
• Criatures aquàtiques: peix, balena, dofí, pop, cranc, closca, cloïssa, ostra
• Aranyes i insectes: escorpí, aranya, panerola, formiga, abella, mosca, papallona, escarabat
• Aus: au, ploma, colom, corb, falcó, mussol, àguila, paó reial
• Animals salvatges: mico, elefant, grans felins, os, llop, coiot, guineu, cangur, cérvol, conill, rata, rat-penat
• Animals domèstics: gos, gat, vaca, toro, cavall, ase, cabra, ovella, porc, gallina

El món humà

• El cos humà
• Moviment i expressió
• Treball i societat
• Eines i altres objectes
• La casa i la llar
• Edificis i monuments
• Color
• So

Món espiritual

• Éssers mitològics
• Ritus i sistemes sagrats
• Malaltia i mort
• Ànima i psique

 

---

Discussió

Els símbols, són la versió inferior o simplificada per a infants o gent no cultivada, del que pròpiament s’hauria de descriure en termes racionals?

la poesia, ha de voler dir alguna cosa?

suposant que hi ha un incosncient colectiu? un transcendent simbòlic què ens aporta?

la idea macrocosmos-microcosmos situa l’home al centre de tot, mentre que la visió que ens dóna al cosmologia és la d’un univers immes i buit, i en un racó, consciència, truiatr de patates i balls.