Posted on

Taoisme

Fonts i textos. Història. Cosmologia. Yin Yang. Wu Wei, el buit i l’aigua. Anonimat i silenci. Personal.

Potser més una forma de vida que no pas una religió organitzada.

Una actitud davant la vida que l’accepta tal com ve, alegre i despreocupat. El corrent més important a Xina juntament amb el confucianisme. Més tard hi haurà influències mútues amb el budisme.

Fonts i textos

Els textos principals són el Daodejing atribuït a Laozi (o Lao Tse sVI – sV), el Zhuangzi de Zhuangzi (3699-288 BCE) i el Lie Zi.

Lao Zi és descrit com un mestre de Zhuangzi però es creu que el Daodejing és una recipilació procedent de diferents fonts.  En principi es tracta d’un manual per a un governant [com la República]. Aquest ha de trobar la natura de les coses sense voler forçar un resultat. El Zhuangzi és una guia per la vida privada. Els homes que assoleixen la perfecció i viuen en harmonia amb la natura no són afectats pels elements.

Història

El pensament es forma als segles V-III, en el període dels Regnes combatents (475-221). Hi ha tradició popular de llegendes, com les dels vuit immortals i una religió organitzada.

Durant l’era (Han 206BCE-220 2HAX1) una sèrie de corrents, textos i tradicions es va concretar en forma organitzada en el moviment Camí dels mestres celestials de Zhang Daoling (142).   El 215 serà reconegut pel senyor de la guerra Cao Cao a canvi de ser legitimat [com fan totes les religions]. El moviment Taiqing (Claredat suprema), busca la immortalitat en elixirs alquímics.

A l’època dels Tres Regnes (220-618) apareixen diverses escoles. L’escola Xuanxue (Saviesa profunda) que desenvolupa la filosofia i integra elements del Confucianisme. L’alquímia com a manera de transformar la matèria i un mateix. L’escola Shangqing de Yang Shi, que compila descripcions detallades dels cels i mètodes xamànics o alquímics de viatges sagrats. L’escola Lingbao incorpora elements del budisme Mahayana, fent servir talismans i recitació d’escriptures [com el rosari]. Ying Tong funda el primer ordre monàstic taoista, inspirat en els budistes.
Lu Xiujing (406–477) mirarà d’unificar les diferents tradicions, per competir amb el confucianisme i budisme. Ordena els diferents textos i deitats. Hi ha tres “coves”, la perfecció (Dongzhen), relacionada amb els tres sobirans mítics, el misteri (Dongxuan), relacionat amb el Lingbao, i l’esperit (Dongshen), relacionat amb la tradició Gran Claredat. El moviment dels Tres purs fusiona deitats taoistes en una trinitat comuna.

A l’era Tang (618-960) el taoisme serà la religió més important de Xina. alguns emperadors com Xuanzong (r. 712–755) seran molt devots i basarà els exàmens en el taoisme. Finançarà santuaris i monestirs. Lu Dongbin funda la meditació jindan que serà influent en la pràctica neidan (alquímia interna) .

A l’era Song (960-1280) l’escola Quanzhen (Perfecció completa) accentua les experiències místiques i l’ascetisme contraposant-ho a les tradicions de déus i esperits. Integra elements del budisme i el confucianisme. Serà predominant quan el seu mestre Qiu Chuji serà fet líder relligiós de Xina per Gengis Khan. Al sud es desenvolupa la tradició Zhengyi Dao amb accent a la litúrgia. Tindrà el suport de diversos emperadors i segueix avui.

Durant la dinastia Yuan 1280/1368 es reben influències del budisme tibetà i tradicions populars.
Sota la dinastia Ming 1368/1644, la religió oficial serà el neo-confucianisme que incorpora molts elements taoistes. Les llegendes dels vuit immortals són molt populars. L’escola Jingming (“Pura il·luminació”) descarta l’alquímia externa i se centra en l’ètica i conrear la ment. Serà popular a la classe “literati”.
Declivi durant la dinastia Qing 1644/1912. L’escola Longmen (“porta del drac”) intenta preservar el taoisme i s’instal·la al White Cloud Temple a Beijing. [Visitat el 16/7/2010 amb la Maria]. Galeria.

Revolució Xinesa 1912/1945 i Mao 1945/1976 la religió és perseguida. El taoisme es preserva tot just al Temple del Núvol blanc. Creix la pràctica del Tai Chi, influit pel taoisme, amb les figures de Yang Chengfu i Sun Lutang.
Amb la relativa apertura i recuperació econòmica (5AX03 1976 en endavant) hi ha més llibertat religiosa i es restauren temples. Entre 1980 i 2000 hi ha un creixement extraordinari de practicants de Txikung.
Es difon a occident on amb autors com James Legge, Alan Watts, John Blofeld, Gia-fu Feng, i Bruce Lee.

Galeria: Temple del núvol blanc (Beijing 2010), Temples a saigon (2014), Temple taoista al Poblenou (2019, desaparegut després de la Covid).

Idees principals

Tao
(EB) El Tao ho conté tot i no es pot dir [anterior a tota concreció], el taoista s’ha de buidar i aleshores es mou sense esforç i sense obstacles, espontàniament. (WK) No pot ser copsat pel pensament humà [transcendència, teologia negativa] i tot nom que el concreti serà inadequat. Per referir-s’hi es fa servir “tao”, que vol dir “camí recte”. Laozi és a un altre pla, que “existia abans del Cel i de la Terra”. És la matriu de la creació i font de tots els éssers. El tao tampoc no és temporal o limitat; és impossible definir-lo, mirar-lo o escoltar-lo; el tao és el no-ésser.
(EB) Macrocosmos i microcosmos. L’univers no es concep ni materialista ni animista, sinó com un con junt de parts jerarquitzades on cada part reprodueix el tot, en particular, el cos humà. (5 elements, 5 direccions, 5 muntanyes sagrades). “En el taoisme religiós l’interior del cos és habitat pels mateixos déus que el macrocosmos. Un adepte sovint cerca el seu mestre diví en totes les muntanyes sagrades de Xina fins que finalment el troba en un dels ‘palaus’ dins del seu cap”.

Yin Yang

(EB) Originalment la part fosca i la part il·luminada d’un turó, esmentat per primer cop en un apèndix de I ching, el llibre dels canvis al s4 BCE. L’alè primordial es va separar en dos: la llum, l’alè eteri del yang, i la terra, l’alè més pesant del yin. Les interaccions de l’un i l’altre van donar lloc a les 10.000 coses. Els dos alens són referits com a chi que vol dir aire, respiració, vapor, originalment el vapor de quan es cou l’arròs. Vol dir també l’energia còsmica. Cada home rep una part d’aquesta força primordial en el moment de néixer [la torxa de la vida] i la seva tasca és no dissipar-la a través de l’activitat dels sentits sinó reforçar-la, controlar-la i incrementar-la per tal de realitzar tota l’extensió potencial.

Els dos principis són presents en tot objecte i pensament. Això vol dir que hi ha un canvi constant i que tot és dinàmic. Cada idea tindria el seu contrari, [a cada moment el succeeix el contrari, esforç cansament – repòs, gana – saciar-se]. El que veiem com contraris són dos aspectes d’una mateixa realitat.
Res és completament Yin o Yang. Són interdependents, com el dia i la nit. Es consumeixen i generen mútuament [com la dialèctica de Hegel però sense síntesi sinó sempre cíclic], un augmenta i l’altre minva i després passa el contrari, com l’aigua que s’evapora fins que l’excés de vapor provoca la pluja. Cadascun es transforma en el seu contrari, la nit en dia, el calent en fred, el naixement acaba en mort.
En el símbol dels peixos els punts indiquen que cadascun està present en l’altre.

YIN: Dona, fosc, força centrífuga, silenci, fred, negre, nit, lluna, hivern, nord, esquerra, receptivitat, buit, introversió, passiu, senar.

YANG: Home, clar, força centrípeta, so, escalfor, blanc, dia, sol, estiu, sud, dreta, creativitat, ple, extroversió, actiu, parell.

WU WEI

(EB) Tot va canviant i tot torna al seu contrari [YIN YANG]  [jo m’he adonat del ritme de les coses, cansar-se i reposar, tenir gana i saciar-la, estudiar i neteja de la casa]
L’home de virtud superior no és virtuós, i és per això que té virtut [no s’esforça, no vol ser virtuós. Jo havia intuït que els veritables mestres de pau interior fan la seva vida sense retirs, sense túniques i sense gongs tibetans. queda també lluny de la consciència esquinçada dels cristians]. “L’home de virtut superior mai no actua (wu-wei) i tot i això, no deixa res per fer”.

Wu-wei (en xinès tradicional 無為, en xinès simplificat 无为) literalment vol dir “no acció”. Però no és un ideal d’inacció absoluta ni tampoc simplement no sobreactuar. És una acció tan d’acord amb les coses que el seu autor no deixa cap traça de si mateix en la seva obra, com un polidor de jade l’eina del qual no deixa cap marca.[Per això sembla que no hagi fet res] No hi ha cap assoliment real sense wu-wei ja que tota intervenció deliberada en el decurs natural de les coses acabarà rectificada per un moviment contrari [molta fe en l’estat natural de les coses …]. El savi que practica el wuwei viu en l’estat natural abans que fos alterat per coneixements i restringit per la moralitat, és com un infant, com un bloc que no ha estat modelat.

[Potser es tracta de “no forçar”. Té un component estoic i epicuri, gaudir del que es pot, aguantar el que n. Potser també té una connexió amb Spinoza, reconèixer’ns com a formant part de l’esdevenir de les coses. Saber pensar-nos en l’experiència d’agents lliures i alhora com a part del tot. No angoixar-se i deixar que les coses flueixin.

El no-res, el buit, l’aigua

(EB) El Tao és buit, acull com una vall, és suau i donador de vida com l’aigua, és la ‘dona misteriosa’, la font de tota vida, la mare de es 10.000 coses [ -> inventari, 10.000 coses existeixen]. [la idea de “ser conjuntament amb el tot” troba dues metàfores.
El buit que pot acollir el que passa. [Flannery O’Connor parla de la identitat com a l’ombra que cobreix la lluna i no ens la deixa veure; hauríem de saber desaparèixer per deixar lloc al sagrat].
L’aigua. Hauríem de saber ser febles i adaptar-nos com l’aigua, que acaba superant el dur i fort i que sempre cerca el fons. Bruce Lee:

“Be Water, My Friend.
Empty your mind.
Be formless, shapeless, like water.
You put water into a cup, it becomes the cup.
You put water into a bottle, it becomes the bottle.
You put it into a teapot, it becomes the teapot.
Now water can flow or it can crash.
Be water, my friend.”

Anonimat i silenci

(Mircea Eliade). Laozi conreava el Tao, viure anònimament i d’amagat, a diferència de Confuci que apostava per l’home superior.
(EB). Quan argumentes hi ha coses que podràs copsar. En el Tao res és dit, en la discussió més important no es diu res. A l’home que vol seguir el Tao se li aconsella “no meditis, no pensis, no segueixis cap escola, cap camí, i assoliràs el Tao. Descarta el coneixement, oblidar les classificacions, assoleix el no-coneixement. Aquesta ignorància del savi no és la mateixa que la del nen, ell pot “seure en l’oblit”. L’autèntic místic no parla perquè quan ho fa ja imposa una dualitat entre qui parla i l’afirmació.

Alquímia, 8 immortals

[Hi ha un component de màgica esotèrica, amb llegendes d’herois, talismans, batteja de tradicions i d’imaginació popular]

(EB) Els esperits purs no senten ni la calor ni el fred, cavalquen els núvols com si fossin els seus carruatges. El tema del “passeig espiritual”  es remunta als viatges xamànics. De fet aquestes passejades serien viatges dins d’un mateix, tombs a través de l’infinit en èxtasi. Transcendint les distincions de le coses i l’U amb el Tao, l’home perfecte no te “jo”, l’home sant no té mèrit, el savi no té fama. Viu discretament entre els altres i tot el que aplica al Tao li aplica a ell.

Els “Vuit immortals” són uns personatges que apareixen a la literatura durant la dinastia Yuan i que haurien nascut suposadament a les dinasties Tang o Song practicant l’alquímia i les tècniques de la immortalitat. Són objectes de devoció en el taoisme i presents en la cultura popular [com els sants en el cristianisme]. Cadascun té un poder, que ha vegades es pot transferir a un objecte. (Donen nom a la hortènsia).

He Xiangu (何仙姑), una dona que sosté la flor del lotus. Cao Guojiu (曹國舅), un emperador Song abans de ser immortal. Li Tieguai (李鐵拐), mig boig, associat amb alleujar el dolor dels malalts i necessitats, amb una crossa de ferro i una cantimplora de carbassa. Lan Caihe (藍采和), dona o trans, patrona dels jardiners. Lü Dongbin (呂洞賓), estudiós i poeta, líder dels Vuit immortals. Han Xiangzi (韓湘子), flautista. Zhang Guolao (張果老), símbol de la longevitat. Han Zhongli (汉鍾離), associat amb la mort i el poder crear plata i or, amb un vano. Moltes històries els presenten com alegres amants del vi. Se’ls ha representat en l’art i s’han escrit moltes històries (Tales of the taoist immortals. WONG, EVA). Té influències en les arts marcials de Qijong i apareix en algunes películes de Jackie Chan [els herois que volen els films Wuxia, selecció ]

Personal

[Potser era taoista sense saber-ho, com el que parlava en prosa. Ressona molt l’actitud de no voler destacar, no voler influir, passar desapercebut, no forçar les coses, no protestar ni reclamar, sinó esquivar, esperar a curar-me sol quan estic malalt, fugir del focus. Em queda lluny tota la part d’alquímia de poders en pedres i talismans, que veig com una fugida en la línia de les estampetes de sants i rosaris.
A vegades tinc l’experiència com si suspengués el temps i en quedés fora mentre tota la gent segueix corrent, com encadenats a uns cavallets que donen voltes sense para. Aleshores jo sóc lliure de moure’m].

Posted on

Religió i mites a l’antiga Grècia

Grècia   | contenidor  Mites grecs  |   Introducció i fonts   |  La religió: Origen dels mites, història. Creences. Pràctiques. Els filòsofs. [Un museu de mites i religió grega]

MITES

Introducció

[ El seguit de narracions protagonitzades per divinitats gregues que hi ha a la nostra cultura, com el descens d’Orfeu als inferns és completament diferent a les narracions i rituals de la religió cristiana majoritària a occident. No podem sentir el mateix tipus de devoció per Jahvé o Crist que per un Zeus que es converteix en cigne per seduir Leda. La idea de religió que tenim a partir del cristianisme difícilment es pot aplicar a Grècia. No hi ha una divinitat única que crea el món i és un jutge moral.

Darrera aquestes narracions, ¿quines creences i quines pràctiques religioses hi havia? Responien a inquietuds espirituals universals com quin era l’origen de tot, quin final, si hi ha vida després de la mort, si hem de negociar amb forces superior o complir uns rituals?

[la major part del contingut dels mites pertany més a la literatura que no pas a la religió. És difícil imaginar una devoció per aquesta colla de déus que es barallen, violen, enganyen i es revengen. I dins de la literatura i llegenda, una bona part és anecdòtica i fins i tot tragicòmica però hi ha mites d’un simbolisme potent que ressonen en tots els temps.]

Fonts

En cap moment hi ha haver una autoritat que fixés unes creences determinades, així, les fonts són diverses.

Textos: La Teogonia d’Hesíode (8 BCE), Homer, 87 himnes d’Orfeu (text) compilats a l’època hel·lenística. Les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, les metamorfosis d’Ovidi.

Art: Ceràmica, escultures, inscripcions en antics edificis.

Santuaris: Un espai especial, alguns amb temples alguns dels quals oferien oracles a qui consultar el futur, com el temple d’Apol·lo a Delfos, amb la Pítia, o el de Zeus a Dodona.

Cosmogonia

  • Graves esmenta diverses cosmogonies. Les tres principals, el mite pelàgic, amb Eurínome i la serp Ofió (G1), el mite homèric i òrfic, on tot ve de la nit o del mar Tetis (G2), i el mite olímpic que descriu Hesíode (G3):
    A l’inici tenim tres poders: Caos (el buit que ocupa un buit), Gea (la Terra) i Eros (la renovació). Úranos [d’on surt? i Gea engendren 6 titans, Ceos, Crios, Cronos, Hiperíon, Jàpet i Ocèan i 6 titànides, Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia (Teia o Tea), 3 cíclops , Brontes (el tro), Estèropes (el llampec) i Arges (el llamp), i 3  Hecatonquirs, gegants de 100 braços, Briàreu (fort), Gies (de membres grossos) i Cotos (copejador). Alguns titans es van aparellar, de Jàpiet i Clímene (filla d’Ocèan) van sortir quatre titans de segona generació: Atlas, Epimeteu, Meneci i Prometeu.
    Dos mites filosòfics, la teogonia d’Hesíode, Ovidi (G4).
  • Les cinc edats de l’home. En l’edat d’or, súbdits de Cronos, vivien sense preocupacions ni feina, mejaven glans, fruita, mel, bevien llet de les cabres, mai no envellien. ballaven, reien, i per a ells la mort era com un somni. En l’edat de plata menjaven pa, els homes estaven sotmesos a les seves mares, no feien la guerra, podien viure fins als 100 anys.  Ignorans i buscaraons, Zeus els destruí a tots. A l’edat de bronze els homes van caure com fruits dels freixes, amb armes de bronze, menjaven pa i carn, eren insolents i cruels. La pesta va acabar amb ells. La quarta raça també era de bronze, més noble i generosa, van lluitar al setge de Tebes, l’expedició dels argonautes  la guerra de Troia, es van convertir en herois i habiten els camps elisis. La cinquena edat és la de ferro, descendent de l’anterior, són cruels, injustos i traidors. (G5)
  • La castració d’Urà (G6) Uranus tanca els titans al Tàrtar però aquests es rebelen dirigits per Chronos que castra Uranus. (G6). Cronos s’aparella amb Rea però va devorant els seus fills, Hera, Hestia, Démeter, Hades, Posidó, fins que Rea, furiosa, amaga Zeus enlloc d’ell li dóna a menjar una pedra. Chronos va acabar vomitant la pedra i els altres germans. Comença una guerra contra els Titans (Tinanomàquia o Gigantomàquia, sovint representada als frisos, frescos al Palazzo Te) amb l’ajuda dels Cíclops. Zeus va posar a Delfos la pedra vomitada per Chronos. Atles fou castigat a aguantar el firmament a sobre. [La interpretació de la Gigantomàquia seria la dels helens -devots de Zeus- ocupant la Tessàlia que seguia els Titans. Pot semblar estrany, però de fet, no hi ha també una narrativa de Déus i sants intervenint en les guerres contra l’islam? Potser l’única diferència és el nivell de la qualitat poètica].(G7)
  • Naixement d’Atenea (G8), filla de Zeus i Metis, neix del cap G9).
  • Erebus, hauria sortit del Caos i personifica la foscor. Amb la nit (Nyx) que, també hauria sorgit del Caos, hauria engendrat les tres parques, Cloto (Nona en romà), que estira el fil de la vida, Laquesis (Decima) que el mesura amb la seva vara, i Àtropos (Morta), que el talla.(G10)
    [WK Nyx amb Erebus engendra Éter i Hemera (el dia) [hemeroteca]. Sense que intervingui un pare, tindrà Moros (fat, destí), Ker (destrucció), Thanatos (mort),  Hypnos (Son), els Oneiroi (somnis) [oníric], Momus (blames), Oizys (dolor, patiment), les Hespèrides, les Moirai (Fates), les Keres (deesses de la mort), Nèmesi (Indignació, venjança), Apate (engany), Philotes (amor), Geras (vellesa) [geriatria], i Eris (discòrdia). Amb Hipnos tindrà Morfeu [morfina], que podia prendre qualsevol forma per aparèixer als somnis dels homes].
  • Naixement d’Afrodita de l’escuma a l’illa de Citera (G11). Ares, Hefest i Hebe amb Hera (G12). Zeus era infidel i insolent i una vegada els altres déus e van lligar mab cent nusos però la Nereida Tetis va anar a buscar Briareu, el gegant de cent mans, i el va deslligar (G13). Zeus engendra Hermes amb Maia, Apol·lo i Artèmis amb Leto, Dionisos amb Sèmele. (G14). Naixement d’Eros (G15).

Els 12 Olímpics

  • Zeus (Júpiter). El déu del cel, el tro i el llamp i també l’artífex cultural suprem. Pare de tots els déus, panhel·lènic, patró de l’hospitalitat i dels juraments. Els seus atributs són el llamp, l’àguila i el ceptre. Se’l sol representar o bé dempeus amb el llamp a la mà dreta alçada, o assegut majestuós. Es podia convertir en qualsevol animal. Casat amb Hera amb qui va engendrar Ares, Hefest i Hebe. Amb Mnemòsine, la deessa de la memòria, les nou muses,Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato. Amant de Ganímedes. Amb Alcmena engendrà Heracles. Seduí Leda en forma de cigne. es convertí en pluja daurada per arrinar a Dànae que estava tancada a una torre i amb ella engendrà Perseu. Va raptar Europa convertit en toro i se l’endugué a Creta on van tenir Minos, rei de Creta, el valent Sarpèdon i el just Radamantis. [Reforçaria la interpretació de tribus patriarcals consolidant domini de pobles amb deesses com a divinitat principal].
  • Hera (Juno). Deessa del matrimoni. Sempre friosa i buscant venjança per les infidelitats de Zeus.
  • Posidó (Neptú). Déu dels mars, palau amb carros i cavalls-es diu que n’era el creador, aparellat amb Amfítrite gràcies a les arts de Delfí, té per fills a Tritó, Rode i Bentesicime. Gelosa, d’Escila, Amfítrite la va convertir en un monstre amb sis caps. Es va disputar Atenes amb Atena, però se li va atorgar a ella per haver-los fet donatiu de l’olivera. En una ocasió que Démeter s’havia fet egua, la va cobrir, cosa que l’enfurí per sempre. (G16)
  • Ares (Mart). Nascut de Zeus i Hera, el déu traci de la guerra, que es complau en la mortandat i el saqueig de ciutats [odiat pels atenesos que només farien la guerra per defensar la llibertat]. Odiat pels altres déus llevat d’Afrodita i Hades que rep de grat les víctimes de la guerra. (G19)
  • Hermes (Mercuri). Nascut de Maia i Zeus, es desenvolupà molt de pressa, i va robar unes vaques a Apol·lo. Va inventar una lira feta amb closca de tortuga i unes tripes de vaca, i la tocava a l’Arcàdia. Va fer el primer sacrifici de carn. Després va fer una flauta de canya, que també va agradar molt a Apol·lo i li va canviar pel ramat. De tracte en tracte, fou acceptat per Zeus com a encarregat dels tractats i del comerç, la llibertat de trànsit pels passatgers [l’època actual és de comerç i tecnologia, Hermes i Hefest]. Com a Herald duia un barret rodó per protegir-se de la pluja i sandàlies alades que el duien d’un lloc a l’altre en un moment. [icones a olga?]. Va inventar l’alfabet, l’astronomia, l’escala musical, el pugilat, el gimnàs. Entre els seus fills, el lladre Autòlic, i Dafnis, inventor de la poesia bucòlica. [Tenim l’Hermes de Praxíteles a Olímpia?]. (G17)
  • Hefest (Vulcà). Va néixer esmiriat i Hera el llençà de dalt de l’Olimp. El recolliren Tetis i Eurínome que el cuidaren, s’instal·là en una cova submarina on construí la seva primera farga i els féu ornaments. Quan Hera ho veié el tornà a l’Olimp i el féu casar amb Afrodita. Lleig i coix d’una altra vegada que Zeus el rebotà. Era mol hàbil. Va fabricar unes dones mecàniques i uns trespeus que es movien sols (Homer). [van divinitzar la metal·lúrgia, el déu de la tècnica i del bricolatge és el que domina avui; els trespeus que es mouen representen les estacions i el sol] (G23)
  • Afrodita (Venus). Nascuda de l’escuma marina sorgida dels genitals d’Urà llençats per Chronos al mar. No deixava a ningú el seu cenyidor màgic que feia que qualsevol se n’enamorés. Maridada amb Hefest, però amant d’Ares amb qui va tenir tres fills. Va jeure també amb Hermes que havia dit que la desitjava, amb qui va tenir Hermafrodita. Va tenir fills també amb Posidó, amb Dionisos va tenir Príapo, deforme i amb un gran membre. Per castigar-la Zeus va fer que s’enamorés d’Anquises, de qui va tenir Eneas. La mare d’Esmirna va pretendre que era més bella que Afrodita, i va ser castigada fent-la jeure amb el seu pare, de qui va tenir el bell Adonis, que va ser custodiat per Persèfone. Les dues el desitjaven i el volien com a amant. Calíope va arbitrar dividint l’any en tres parts, dues per les deesses i una per descansar. Per gelosia, Ares en forma de senglar va matar Adonis, que va baixar a l’Hades. (G18)
  • Atena (Minerva). Deessa de la guerra, encara que no en gaudia com Ares, inventora de la flauta, la trompeta, l’olla de terrissa, el jou, la brida, el carro i el vaixell. Era també deessa dels números i de les arts de les dones, com filar i teixir. Sense voler-se aparellar amb ningú, en un malentès demanà l’ajuda d’Hefest aquest va creure que li permetia acoblar-s’hi, l’atacà per darrera, ella s’apartà i l’esperma caigué a terra. Ella el va llençar prop d’Atenes, fecundant la mare terra. En sortí Ericteu, un nen amb el cos de serp de cintura en avall. Espantà uns ciutadans que s’estimbaren i en veure-ho Atena, de pena, deixà caure la roca que duia per completar la fortalesa de l’Acròpoli, i d’aquí en va sortir el Mont Licabetus. En una disputa amb Aracne, que havia teixit una tela més bella, esquinçà la seva obra. Aracne es penjà i Atena la convertí en aranya.
    (Pels atenesos la virginitat d’Atena volia dir que la ciutat era invencible. Seria una evolució de la triple deessa transferint els mites i qualitats de la nimfa [la fèrtil] a Afrodita). Hauria nascut del front de Zeus (un recurs mitològic per sotmetre el matriarcat d’un culte existent al nou patriarcal).(G25)
  • Apol·lo. fill de Zeus i Leto, demanà l’arc i fletxes a Hefest i a Dolfos, i matà la serp Pitó, enemiga de la seva mare. Gaia es queixà a Zeus i fou obligat a fundar els jocs Pítics. A l’Arcàdia prengué al déu Pan el do de la profecia. Va competir amb el flautista Marcias amb la seva lira, el va vèncer i en venjança pel repte li llevà la pell. Empaità moltes nimfes, entre elles Dafne, que es convertí en llorer [escultura de Bernini]. Apol·lo també s’enamorà del bell príncep espartà, Jacint, i competia amb el poeta Tàmiris i el vent del nord, que al final va fer caure un disc i el matà, de la seva sang en brollà la flor del Jacint. Després de tants tràngols i ser castigat per Zeus, aprengué moderació i sempre deia les sentències “coneix-te a tu mateix” i “res sense mesura”. [A l’època clàssica va acabar essent la deitat de la música, la poesia, la filosofia, l’astronomia, la matemàtica, la medecina i la ciència].(G21)
  • Àrtemis (Diana). germana d’Apol·lo, també sempre amb arc i fletxes, un arc de plata fet pels Cíclops, protectora dels nens petits i dels cadells, caçadora, amb el poder de causar la pesta i mort súbita, però també de guarir. Verge. Un carro tirat per cèrvoles. Àcteon la va veure com es banyava nua, i ella el convertí en cèrvol i fou devorat pels seus propis gossos. [font a Reggia di Caserta] (G22)
  • Demèter (Ceres). deessa dels sembrats; les seves sacerdotesses inicien les parelles en els secrets del llit. Va tenir fills amb Zeus i a Plutó (diferent de Hades) amb el tità Yasió, a qui Zeus castigà. Demèter era alegre i benèvola fins que Persèfone li fou arrebassada per Hades, raptada -la terra s’obrí i un carro de cavalls amb un auriga invisible se l’endugué a les profunditats. Mentre la cercava fou acollida pels reis d’Eleusis. Un dels seus fills morí per error, però Demèter va prometre grans dons a Triptòlem que li va dir, com la vella Hècate, que Coré havia estat raptada. Quan Demèter sabé que la seva filla havia estat raptada per Hades, no volgué tornar a l’Olimp, recorria la terra impedint que els arbres donessin fruit i que germinés el blat fins que Coré no tornés. La humanitat estava a punt d’extingir-se. Ho hauria pogut fer si no hagués tastat cap aliment. Al final s’arribà a un compromís, Perséfone/Coré s’estaria tres mesos en companyia d’Hades com a reina del Tàrtar, i els nou mesos restants amb Demèter. Abans de tornar a l’Olimp Demèter mostrà a Triptòlem la iniciació als seus cultes i misteris, li donà gra per sembrar, una arada de fusta i un carro tirat per serps. [veure el relleu on es veu Démeter i triptòlem amb una espiga de blat] (Graves assenyala que Core, Démeter i Hècate són la triple deessa, com a donzella, nimfa i vella, també el gra verd, l’espiga madura i el blat ja collit. (G24)
  • Hèstia. deessa de la llar, la construcció, va romandre sempre verge, al marge de les disputes dels olímpics. La primera ofrena sempre era per a ella. (G20)
  • Dionís (Baccus) que va rellevar Hestia. 12. Dionisos, nascut de Zeus i (?) fou desmembrat pels Titans, a instàncies d’Hera, i els trossos bullits en una caldera. Reconstruit per Rea, la seva àvia, Zeus va fer que Hermes el convertís en boc i el deixés amb les nimfes que el van cuidar i mimar. Va inventar el vi. En arribar a l’edat viril, Hera el va reconèixer com a fill de Zeus tot i l’afeminament degut a la seva educació, i el va fer embogir. Anava per tot arreu, amb una colla de sàtirs i mènades. Amb l’ajuda de les amazones va vèncer els titans. Viatjà per la Índia, tornà a Europa. Rea el purificà dels molts assassinats que havia comès. Licurg capturà l’exèrcit de Dionisos, Rea el tornà i féu embogir Licurg, que va confondre el seu fill amb una vinya i el tallà amb una destral, podant-li el nas, orelles i dits com si fossin branques. Va tornar a Beòcia, i a Tebes va convidar les dones a participar a les orgies. Penteu s’hi oposà i empresonà les seves Mènades, que es van escapar, desmembrant els vedells que trobaven, i quan Penteu provà de contenir-les embriagades pel vi, li van arrencar un membre rera l’altre. A uns pirates que el volien vendre com a esclau sense saber que era un déu, va fer brotar una vinya del màstil, un heura s’enroscava als aparells, els rems es van tornar serps, i tot el vaixell era ple d’animals fantàstics; els pirates van saltar a l’aigua i es van convertir en dofins. Es va casar amb Ariadna, abandonada per Teseu. Va castigar Perseu a Argos, que s’hi oposava i feia matar els seus seguidors, fent embogir les dones argives que devoraven crus els seus fills. Acabà pujant a l’Olimp i segué al costat de Zeus, Hestia li cedí el lloc. (Graves diu que Dionisos està relacionat amb la difusió de la vinya a Europa). (G27)
  • Hades , déu de l’inframón no era a l’Olimp.
  • Pan  germà de Zeus, o engendrat per Hermes segons les versions, no era un dels dotze olímpics, amb potes de cabra, un gran membre, vivia a l’arcàdia cuidant ramats, tocava la flauta, s’amagava a l’herba per espiar les nimfes i fer migdiades [Debussy!] . Prenia part en orgies amb les nimfes de la muntanya. Els olímpics el menyspreaven, però en treien partit, Apol·lo n’obtingué el do de la profecia i Hermes la flauta. En un moment donat va córrer la veu que havia mort i de l’espant de la gent en ve l’adjectiu “pànic”. (G26)

[L’armari dels déus: el llamp de Zeus, els cavalls i trident de Posidó, les sandàlies d’Hermes, el cenyidor d’Afrodita, l’arc i la lira d’Apol·lo, arc de plata d’Àrtemis, el casc de la invisibilitat d’Hades.]

Les muses i Orfeu

  • Cal·líope (Καλλιόπη, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’). Musa de la poesia èpica. Atributs: una tauleta de cera per escriure.
  • Clio (Κλειώ, ‘aquella que els fa famosos’); Musa de la història. Atributs: un volum enrotllat.
  • Èrato (Ἐρατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica. Atributs: normalment una lira.
  • Euterpe (Ευτέρπη, ‘la molt agradable, la d’agradable geni o La de bon ànim’). Musa de la música. Atributs: una flauta.
  • Melpòmene (Μελπομένη, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’). Musa de la tragèdia. Atributs: una màscara tràgica i coturns (sandàlies que munten fins als genolls amb plataforma de suro, com les que portaven els actors).
  • Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes i la geometria. Atributs: els colzes repenjats en un pedestal i la mà sostenint-se el mentó.
  • Talia (Θάλεια, ‘la que floreix, la festívola’). Musa de la comèdia. Atributs: una màscara còmica.
  • Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Atributs: una cítara per acompanyar els dansaires amb la música.
  • Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l’astronomia. Atributs: una esfera.

 

Orfeu

Fill del rei Eagre de Tràcia i de la musa Calíope. Apol·ló li reglà una lira i les Muses el van ensenyar a tocar-la. Encantava les feres i els arbers i les roques es desplaçaven per escoltar-lo. Va embarcar amb els argonautes en cerca del velló d’or a la Côlquide i en tornar es casà amb Eurídice. Aquesta moriria per la mossegada d’una serp. Orfeu baixà als inferns i va encantar Caronte, Cerber i el mateix Hades que accedí a deixar tornar Eurídice amb la condició que Orfeu no mirés enrere fins estar els dos a fora. Però Orfeu es girà un cop hagué arribat i perdé Eurídice per sempre.
A Tràcia Orfeu no honorà Dionisos, criticà els sacrificis humans i els excessos sexuals de les Mènades, saludant Apol·lo com al més gran dels déus. Dionisos va fer que les Mènades matessin els seus marits i desmembressin Orfeu. El seu cap tallat, surant al riu, va seguir cantant.(G28).
[en una altra versió, les manades se’n van enamorar però ell les va rebutjar. Aleshores en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar.

Orfeu als inferns, Jan Brueghel, 1594

L’inframón

(G31). Les ànimes baixen a l’inframón per una entrada prop d’un bosc d’oms negres al costat de l’oceà. Els parents els posen una moneda sota la llengua per pagar el barquer Caront que els durà en una barca a l’altre costat de la llacuna/riu Estígia. El gos Cèrber, amb tres caps en vigila la riba, tant per les ànimes que voldrien fugir com pels vius que hi voldrien entrar. A més hi ha el riu Acheron, de la misèria, el Phlegeton, el Cocytus i el Leteu, el riu de l’oblit. L’Erebus, la foscor, el primer lloc on arriben. A mesura que van arribant, les ànimes són jutjades per Minos, Radamantis i Èac, aquest els europeus, Radamantis els asiàtics i per a Minos queden els casos més difícils. Segons la sentència se’ls envia als camps dels Asfòdels si no són ni bones ni dolentes, al camp de càstigs del Tàrtar si són dolentes o als camps Elisis si són virtuoses. El Tàrtar hi ha tancats els titans i els castigats. A la dreta el palau d’Hades i Persèfone. A l’esquerra, un xiprer blanc fa ombra a l’estany de Leteu on beuen les ànimes comuns. D’altres que en saben més beuen de l’estany del Record.
Els camps Elisis són governats per Cronos, el dia perpetu, no fa mai fred, sempre hi ha música i jocs. En qualsevol moment poden triar renéixer a la terra. A prop hi ha les illes dels benaurats, pels que han passat tres cops per la terra i les tres vegades han assolit l’Elisi. Alguns diuen que es troba prop de la desembocadura del Danubi, ple d’animals, amb les ànimes d’Aquiles i Helena en festa contínua.

Hades és un déu ferotge, amb un carro d’or tirat per quatre cavalls negres. Posseeix el cascde la invisibilitat i són d’ell totes les pedres precioses que hi ha sota terra. Viu sempre a les profunditats llevat de quan té un atac de luxúria. La seva dona Perséfone, no té fills amb ell i prefereix la companyia de la vella Hécate, deessa de les bruixes (que té tres caps lleó, gos i egua).

Les Erínies viuen prop del Erebus i actuen quan un mortal es queixa d’un greuge, més velles que Zeus, amb caps de gos, serps per cabells, ales de ratpenat, els ulls injectats en sang.

Ganímderes, Tique, Nèmesi, Nereides

  • Ganímedes, el més bell dels mortals, raptat per Zeus en forma d’àguila. (G29). Zagreu (G30).
  • Tique i Nèmesi: la primera, la capriciosa fortuna, que a uns els dóna molt i a altres gens. La segona, humilia els que, havent rebut fortuna, no en sacrifiquen una part als déus ni ajuden a alleujar la pobresa dels altres.(G32)
  • Els habitants del mar, 50 Nereides, amables sirenes. Les Gorgones, belles fins que Atena convertí Medusa en un monstre alat d’ulls que enlluernaven, grans dents,llengua sortint, urpes esmolades, cabells de serp, i amb una mirada que convertia els homes en pedra. Les Graies, com cignes. Les hespérides, filles de la nit que canten melodiosament al jardí més occidental que la terra donà a Hera, aquí hi havia lespomes d’or custodiades per la sep Ladó.  (G33) Equidna, meitat dona i meitat serp, devorava homes a la seva cova. Amb Tifó va tenir una descendència monstruosa: Kerberos, el gos de l’infern amb tres caps, la Hidra de Lerna, serp amb molts caps, la Quimera, cabra que respirava foc amb cap de lleó i cos de serp, Ortro, un gos que va jeure amb Equidna altra vegada i va engendrà l’esfinx (cap de dona, cos de lleó,ales d’àliga, cua de serp) i el lleó de Nemea. (G34)

La rebelió dels gegants

  • Enfadats perquè Zeus havia confinat els seus germans Titans al Tàrtar, 24 gegants ataquen el cel llençant roques i torxes enceses. Atacaran els déus que els combatran però només Heracles podrà matar-los. , que lluiten contra el cel (G35)
  • Irada, la mare terra va jeure amb Tàrtar i va engendrar Tifó, el monstre més gran que mai hagi existit, serps enroscades de cintura en avall, braços que s’estenien centenars de llegües amb caps de serp en lloc de mans, cap d’ase que tocava les estrelles i ales enormes que amagaven el sol. Va atacar els déus i va aconseguir tallar els tendons de Zeus que no es podia moure fins que Hermes els va recuperar. Al final va poder llençar-lo al volcà Etna. (G36)
  • Els Alòades, Efialtes i Oto eren gegants que segons una profecia ningú podria matar. Van atacar l’Olimp, el primer volia Hera i el segon Àrtemis. Àrtemis els confondrà i es mataran l’un a l’altre. (G37)

[Altar de Zeus a Pèrgam]

La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora

  • El diluvi de Deucalió, que Zeus envià per destruir la raça humana indignat pel sacrifici d’un nen per Licaon d’Arcàdia. El va convertir en llop. Deucalió va demanar al seu pare, el tità Prometeu, que construís una arca. Tota la humanitat morí llevat de Deucalió i Pirra. La humanitat es renovà quan les roques llençades per ells es convertiren en homes. Però a l’Arcàdia van seguir sacrificant nens i convertint-se en llops. [elaboració de la Grècia civilitzada sobre els costums de l’Arcàdia]. (G38).
  • Atlante i Prometeu. Atlant, el més gran dels Titans, governava l’Atlàntida, un regne amb una costa escarpada, en una terra més enllà de les columnes d’Heracles. Els seus habitants es van tornar malvats i van ser castigats. Atlant i Mebenio es van unir als gegants i Cronos en la lluita contra l’Olimp. Atlant va ser castigat a aguantar el cel. Era el pare de les Plèiades, les Híades i les Hespèrides.
    Prometeu, un altre dels titans, tenia per germans Epimeteu, Atlant i Menecio. Aprengué les arts i ciències d’Atena i persuadí Zeus de perdonar la raça humana. Escollit per determinar com repartir un bou sacrificat, deixà en una part ossos i greix i a l’altra l’estómac -la part menys valorada- i la carn, enganyant Zeus que trià la primera; i encara avui és la part que s’ofereix als déus. Zeus castigà la humanitat a menjar carn crua. Prometeu va robar el foc i l’entregà a l’home. La venjança de Zeus consistí en fer una dona d’argila, que els quatre vents li donessin vida. Pandora, la dona més bella mai creada, fou oferta a Epimeteu, que la rebutjà. La ira de Zeus va fer que encadenés Prometeu a una roca del Càucas on un voltor li devorava el fetge un dia rere l’altre, a la nit se li regenerava. Espantat, Epimeteu es casà amb Pandora. Prometeu havia aconseguit tancar en una capsa tots els mals que podien afligir la humanitat, la vellesa, la fatiga, la malaltia, la bogeria, el vici i la passió. Pandora, la primera d’una llarga casta de dones, bella, però també tonta, malèvola i gandula, no va fer cas de l’advertència de no obrir la capsa, i tots els mals es van escampar. Si no fos que dins la capsa hi havia també l’esperança enganyosa, la humanitat s’hauria suicidat. (G39) (en una altra versió es diu que tenia tots els dons: pan dora i que Zeus li dóna una gerra amb la indicació que no l’obrís sota cap concepte, però Pandora no va resistir la curiositat i la obrir. Aleshores es van escampar tots els mals, les plagues de les collites, les malalties. Al fons de la gerra només hi quedà l’esperança [com al genesi on Eva és temptada a tastar la poma de l’arbre del coneixement i )
    Èsquil, Prometeu encadenat

Eos, Helios, Heleno, Èol

  • Eos, l’aurora, que acompanya Helios fins a occident com a Hesperia. (G40) Orió, caçador, el més bell dels homes. (G41).
  • Helios, que recorre el cel en el seu carro des del palau a l’orient, i retorna per l’oceà, dormint en un vaixell. Culte a Rodos. El seu fill Faetont intentà conduir el carro però no dominava els cavalls, i o bé anava massa lluny, o massa a prop, cremant els humans. (Inicialment de menor importància que la lluna, fins que Apol·lo se’n va apoderar). (G42)
  • Heleno, fill de Deucalió, va tenir com a fills Eol, Juto i Doro. Juto va anar a Atenes on va tenir com a fills Ió [jonis] i Aqueu. Doro va anar al mont Parnàs i va fundar la primera comunitat doria. Així, les principals nacions gregues, jonis, eolis, aqueus i doris, descendeixen d’Heleno.
    Èol va ocupar les illes eolies del mar Tirré on hi havia tancats els vents en una cova. Els deixava anar seguint indicacions de Zeus. Bòreas, el vent del nord a l’hivern. El Zèfir, vent de l’oest a la primavera que fa florir les plantes, Notos el vent del sud que ve d’Etiòpia, Euros, vent de l’est que porta tempestes i pluja.
  • Ió, fill d’Apol·ló i Creüsa, sacerdot a Delfos. [ Eurípides] (G44). Alcione i Ceice (G45).
  • Tereu de Tràcia, es casa amb Procne filla de Pandió, rei d’Atenes. Però s’enamora de l’altra germana, FIlomela, que cantava molt bé i fa veure que procne ha mor, i li talla la llengua per que no parli. Quan es descobreix les anava a matar però els déus el converteixen en puput, Filomela en rossinyol i Procne en oreneta (sense llengua).  (G46), les orenetes sense llengua. Erecteu i Eumolpo (submissió d’Eleusis a Atenes) (G47). Bòreas, Bòreas el vent del nord que una vegada va fecundar tres mil egues. (G48). Àlope o Hipotoont (G49).

Asclepi, oracles, alfabet

  • Asclepi. fill d’Apolo i Corónide, va aprendre medecina del centaure Quiró i d’Apolo. Va aprendre molt i Atenea li va donar dos pots de sang de la medusa, l’extreta de les venes del costat esquerra podia ressucitar els morts i l’altra matar instantàniament. (G50).
  • 51 Els oracles a Grècia: Zeus a Dodona, amb coloms. Olímpia. Delfos, Patras. (G51).
  • Les tres parques van inventar les cinc vocals i les consonants B i T,  Palamedes, fill de Nàuplio, les altres onze consonants. Hermes va reduir els sons a caràcters fent servir formes cuineiformes perquè les grulles volen en forma de cunya. (G52) [Els alfabets]
  • Els dàctils, 5 dits homes que eren ferrers i van fer una cursa que dóna lloc als jocs olímpics, 5 dits dones (G53). Els Telquins, éssers marins amb cap de gos i aletes (G54). Les Empuses, dimonis femenins que podien prendre la forma, de gosses, vaques, o belles dones que jeien amb els homes i els xuclaven les forces vitals fins que morien. (G55).
  • Io, filla del déu fluvial. Zeus se n’enamorà i quan Hera sospità la convertí en una vaca blanca. Però Hera la reclamà i la posà sota la custòdia d’Argus panoptes que tenia cent ulls, i encara que alguns dormissin els altres sempre vetllaven. Hermes, el més hàbil dels lladres l’adormí amb la flauta i el matà. Hera posà els seus ulls a la cua d’un paó reial i féu que un tàvec empaités sense parar a Ió. Io va recórrer Europa, Àsia, sempre turmentada pel tàvec fins que va arribar a les fonts del Nil on Zeus li retornà la forma humana. Es va casar amb Telègon, donà a llum el fill de Zeus i va instituir el culte a Isis (o Dèmeter). (G56). El seu germà Foroneu va fundar la primera ciutat amb mercat i va ser el primer a fer servir el foc robat per Prometeu. (G57)

Cadme, Belo, Leda, Centaures, Endimió, Pigmalió i Galatea, Sísif, alcestis

  • Agenor, fill de Líbia i Posidó, es va establir a Canaan i va tenir per fills a Cadme, Fènix, Cílix, Taso, Fineu i Europa. Zeus se’n va enamorar i es convertí en un toro blanc, bell i dòcil. Hermes portà el ramat prop d’on passejava Europa. Veient que el toro era dòcil, Europa hi començà a jugar, i li posava flors, i garlandes a les banyes. Zeus va entrar a l’aigua amb Europa espantada agafada a les banyes i anà fins a Creta, on es transformà en àguila i violà a Europa. En van tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpédon. El pare va enviar els fills a cercar-la. Van fundar Fenícia, la illa de Taso i altres. Cadme, després de molt voltar, es va trobar Atena que li va dir que abandonés la cerca, seguís una vaca i allà on caigués fatigada, fundés una ciutat. Aquest és l’origen de Tebes. Cadme volgué sacrificar la vaca i anar a buscar aigua a la font de Castàlia, que abans es deia font d’Ares. Però resulta que estava guardada per una serp que matà la majoria dels homes de Cadme. Quan aquest aconseguí occir-la, Atena li digué de sembrar les dents. D’aquí en van néixer homes armats, espartans que es van posar a lluitar entre ells fins a matar-se. Només en van quedar cinc que es van posar al servei de Cadme. Aquest hagué de fer d’esclau d’Ares durant un any per haver mort la seva serp.(G58)
  • Cadme es va casar amb Harmonia, aquestes van ser les primeres noces de mortals i hi van assistir els dotze Olímpics. Démeter va jeure amb Yasion tres vegades en un camp llaurat per assegurar les collites. Més tard Cadme va renunciar al seu tron en favor del seu net Penteu, que la seva filla Àgave havia tingut amb Eguió, un dels cinc homes sembrats. Però en desdenyar Dionís, aquest féu embogir les dones de Tebes i Penteu fou desmembrat per les bacants, amb la seva mare al davant (Eurípides, les bacants). Dionisos va dir que algun dia Cadme conduiria bàrbars contra els grecs. Van emigrar al país dels Enqueleus i van ser elegits governants. Àgave que s’havia casat amb Licoterses, el matà i enrregà el regne a Cadme. Ares al final els perdonà i per evitar això els convertí en serps negres amb taques blaves, i els envià a les illes dels benaurats.(G59)
  • Belo, germà d’Agenor va tenir tres fills, Egipte, Dànau i Cefeu. El primer regnà a Aràbia i a Egipte, el segon a Libia i va tenir 50 filles, les Danaides. A la mort de Belo, Egipte pretenia casar els seus prínceps amb les danaides. Però Dànau sospitava que en realitat les volien matar i va embarcar cap a Grècia i va dir que estava predestinat a ser rei d’Argos [recordo que a la Ilíada sempre parlen dels dànaus i dels aqueus]. Els prínceps d’Egipte ho van tornar a intentar però a la nit de noces, totes les danaides menys una van clavar una agulla que duien amagada al cap al cor dels seus marits. Un dels fills de les danaides, Aminone fou Nàuplio, que descobrí l’art de la navegació i va fundar aquesta ciutat.(G60). Làmia, filla de Belo, governà a Líbia i Zeus li atorgà poder treure’s els ulls i tornar-se’ls a posar. Hera li matà els fills per gelosia i ella matà els dels altres amb crueltat. Es va afegir a les Empuses (G55), jaient amb joves i xuclant-los la sang mentre dormien.
  • Zeus va cobrir Nèmesi (G32) que s’havia transformat en oca prenent la forma d’un cigne. D’aquí en sortiria un ou que seria posat entre les cames de Leda (o Zeus hauria fecundat LEda en forma de cigne). D’ella en naixerien Helena, Càstor i Pòlux. (Dalí, Leda atòmica) (G62).
  • Íxion, hereu del tron lapita acordà casar-se amb Dia però matà el seu pare a traició. Zeus el salvà però intentà seduir Hera per la qual cosa Zeus va formar una falsa Hera, Néfele, a partir d’un núvol i quan el va sorprendre copulant el va lligar  auna roda ardent que gira al firmament. Néfele va infantar el nen Centaure que va jeure amb eugues donant origen a la raça dels centaures, entre els quals el savi Quiron. (G63).
  • Endimió, fill de Zeus i Càlice era molt bell. Selene (la lluna) el va veure quan dormir i el besà suaument. Li va venir una son infinita i no ha envellit mai més. (G64).
  • Pigmalió es va enamorar d’Afrodita  i en no poder-la aconseguir va fer una estàtua de marfil que s’hi assemblés. En jeure-hi Afrodita hi entrà com a Galatea i li donà dos fills.(G65)
  • Èac, fill de Zeus i Egina, patí la ira d’Hera que envià serps al país fent morir la població de set i verí. Èac va demanar a Zeus que tornés a poblar el país amb tants súbdits com formigues pujaven a  una alzina que estava consagrada consagrada a Zeus. Aquesta va tremolar sense que hi hagués vent i Èac, tot i espantat, la va besar. L’endemà havia acabat la plaga, queia la pluja i s’apropava una multitud d’homes que havia vist en somnis. Els anomenaren “mirmidons“, és a dir, formigues, i són frugals i pacients. Lluitaran amb Aquil·les a Troia. Èac era piadós, just i respectat i en morir es convertí en un dels jutges del Tàrtar. (G66)
  • Sísif, fill de Eol, descobrí que Autòlic el robava. Va seduir la seva filla Anticlea, muller de Laertes i amb ella va engendrar Odisseu. Més tard Zeus el castigà a l’Hades per haver revelat secrets. Sísif va enganyar Hades dient que l’ensenyés com funcionaven unes manilles i el va deixar tancat uns dies. Ningú es moria! Després enganyà Perséfone dient que volia fer un bon funeral i tornaria. EL va haver de retornar Hermes a la força i com a càstig el van obligar a oujar una gran pedra pel pendent d’un turó però mai arribava a dalt, sempre queia. (G67)
  • Salmoneu, insolent, morí per un llamp de Zeus, la seva filla Tiro va ser violada per Posidó i va tenir dos bessons, Pelias i Neleu. Després Tiro es casarà amb Creteu amb qui tindrà Eson, pare de Jàson.(G68)
  • Alcestis (Eurípides), filla de Pelias, es casà amb Admet que amb l’ajudà d’Apol·lo, aconseguí enganxar un senglar i un lleó al seu carro, condició de Pelias. Apol·lo també li concedí que, arribat el dia de la seva mort, se li perdonaria la vida si algú de la seva família estava disposat a morir per ell. arribat el dia Admet suplicà els seus pares, que s’hi van negar. Alcestis va acceptar morir per ell però arribada a l’Hades, Persèfone la va tornar a enviar al món superior. (G69).
  • Atamante, germà de Sísif es casà amb Néfele per ordre d’Hera, i va tenir com a fills Frixo, Leuconte i Hele però l’enganyà amb Ino. Aquesta volia fer creure que Beòcia només tindria collites si sacrificaven a Frixo. Ja ho anaven a fer quan Hera va enviar un xai d’or amb ales al qual van pujar Frixo i Hele i van fugir a la Côlquide. Hele va caure i d’aquí el nom d’Helespont. Frixo va sacrificar el xai a Zeus i serà el famós velló d’or que cercaran els argonautes. (G70). Glauc tenia unes eugues a qui no deixava criar, ofenent a Afrodita. Ella ofesa va fer que es desboquessin i el devoressin (G71).
  • Melampo, nét de Creteu, fou el primer mortal amb dons profètics, i medecina. Podia entendre el llenguatge dels animals perquè unes serps joves que havia salvat li havien netejat les orelles llepant-les. Gràcies a això aconseguí un ramat de bous i guarir les dones embogides de Tirint. (G72)

Perseu, Minotaure, Dèdal

  • Perseu:  Fill de Zeus i Dànae, per fer retirar el pretendent de la seva va acceptar enfrontar-se a la medusa, la Gorgona que tenia serps per cabells i petrificava amb la mirada (G73). Per evitar-ho anà acostant-s’hi d’esquena fent servir un escut de mirall, elevant-se amb les sandàlies alades que li havia prestat Hermes i Atena li va guiar la mà. (Escultura vaticà, Canova Caravaggio). Va veure Andròmeda, nua i encadenada a una roca per aplacar Posidó que s’havia irat quan la seva mare, Cassiopea havia dit que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides.Mata el monstre i prengué Andròmeda per muller.(Arnold Böcklin). Va fundar Micenes.
  • Els bessons Dioscurs, Càstor i Pòlux, herois d’Esparta. (G 74). Belerofont matà el monstre femení de Quimera, que projectava foc i tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp- (G. 75). Antíope (G76). Níobe (G77). Cénide i Ceneu (dones marines G78).  Erígone (G79). El senglar de Calidón i Meleagre (G80). Telamon i Peleu (G81). Aristeu Cirene (G82).
  • Midas (G83), que acollí el Centaure Silè. Aquest li explicava històries d’un continent meravellós, un pou amb dos rierols, un amb arbres el fruit dels quals feien plorar i defallir, i l’altre que rejovenia convertint els vells en joves, després infants fins que desapareixien. Midas tornà Silè a Dionisos i aquest agraït li concedí un desig. Midas demanà que tot el que toqués es convertís en or. Però això també afectava el menjar i es moria de gana. demanà ajuda a Dionisos que li indicà que begués aigua del riu Pàctol. Encara avui té sorra daurada. Més endavant, en no acceptar que Apol·lo havia vencedor d’un concurs demúsica, aquest el castigà amb unes orelles d’ase. (G 83).
  • Cleobis i Biton (G84). Narcís, enamorat de si mateix en veure’s reflectit. La nimfa Eco que només podia repetir mots, castigada per Hera, es clavà una daga i de la sang en sortí la flor del Narcís. (Quadre de Waterhouse) (G85).  Fílide i Cària (G86). Arion (G87).
  • Minos, fill de Zeus i Europa, va ser rei de Creta. Demanà als déus que sortís un toro del mar per sacrificar a Posidó i aparegué un toro blanc tan bonic que Minos en sacrificà un altre. Posidó enfadat va fer que Pasífae s’enamorés del toro, així que ella va demanar ajuda a Dèdal, l’artesà atenenc desterrat a Cnossos, que feia estàtues de fusta, i aquesta va fer l’escultura d’una vaca buida per dins on es col·locà Pasífae que va ser així va ser muntada pel toro. El fill va ser el Minotaure. Per amagar la vergonya Minos féu que Dèdal construís un laberint on viurien amb la seva dona i el Minotaure (G88). Com va Minos era sovint indifel Pasífae l’encantà fent que quan ejaculés en lloc de semen sortissin serps, escorpins i centpeus (G89). Entre els fills que van tenir hi va Glauc i Ariadna (G90). Més tard Minos es convertí en el jutge de les ombres a l’inframon juntament amb el seu germà Radamantis. Catreu, fill de Minos, va tenir tres filles i un fill, que el matà per error. Aèrope es casà amb Clístenes i engendrà Agamèmnon i Menelau. Clímene es casà amb Nauplio, el cèlebre navegant. [ciutat Grècia]. Escila i Niso (G91).
  • Dèdal, un hàbil ferrer que havia après de la mateixa Atenea, va ser desterrat per haver matat el seu deixeble Talos que l’havia superat. Es refugià a Cnossos i fabricà molts enginys per a Minos (G92). Quan volgué escapar, juntament amb el seu fill Ícar, fabricà unes ales amb les plomes enganxades amb cera i avisà al fill que no volés ni massa prop del sol, que la cera no es fongués, ni massa prop del mar, que s’humitegés. Però Ícar volà massa amunt, la cera es va fondre, i va morir. Catreu i Artémenes (G93)

Teseu i Ariadna

Teseu. Va néixer d’Etra i Egeu (i/o Posidó, que també va jeure amb Etra), descendent d’Erecteu, rei d’Atenes. Egeu va amagar en una roca, les sandàlies, escut i espasa a l’espera que Teseu es fes gran i movent la roca pogués de demostrar el seu llinatge.  No el va dur a Atenes per evitar que fos assassinat pels seus nebots. Egeu es va casar amb Medea que havia fugit de Corint després de matar el fill que havia tingut amb Jàson. (G94) Als 16 anys Teseu va recuperar els objectes del seu pare i es dirigí cap Atenes, no per mar, sinó per terra. Volia imitar Heracles i enfrontar-se als perills, els bandits que assaltaven el camí. (G95)
A Epidaure arrabassà la maça de bronze a Perifetes, el matà i se la quedà. Sinis matava la gent lligant-los a dos pins doblegats que els desmenbraven en deixar-los anar. La truja de Cromió. Esciró que s’asseia a una roca d’un penyasegat i obligava els passatgers a que li rentessin els peus; quan s’ajupien els llençava al mar d’una patada. Cerció a Eleusis reptava els viatgers a lluita cos a cos i els matava estrenyent-los amb una abraçada. Damastes (Procust) feia jeure els passatgers a un llit, i si no hi arribaven els estirava els membres amb un potro, i si els sobrava els serrava [metàfora d’algú poc adaptable]. (G96) A Atenes serà reconegut per Egeu i sobreviu l’intent de Medea d’enverinar-lo, que volia afavorir el seu fill.(G97)
L’envia a Creta on Minos havia establert que cada 9 anys s’enviessin 7 nois i 7 noies al laberint on eren devorats pel Minotaure. Egeu li va donar unes veles blanques per assenyalar si havia sobreviscut en tornar, i negres si no era així. Ariadna, la filla de Minos s’enamorà de Teseu i li dóna un cabdell de fil vermell per poder sortir del laberint a canvi de la promesa que es casaria amb ella. Teseu matà el Minotaure i fugí de Creta amb Ariadna. Però l’abandonà a Naxos. Més tard es casà amb Dionisos (G98). De tornada Teseu oblidà canviar les veles i Egeu es llençà al mar, que des d’aleshores s’anomena així. El vaixell de Teseu que va fer el viatge de Creta a Delos va haver de ser reparat i moltes fustes substituides. Federalitzacio de l’Àtica (G99)Teseu farà més endavant una expedició contra les amazones (G100) i raptà Antíope que li donarà Hipòlit (G101). Però es casarà amb Fedra néta de Minos. Farà amistat amb Piritous. En el casament d’aquest amb Hipodàmia, els centaures convidats, no coneixien el vi però quan el van olorar, van rebutjar la llet, es van emborratxar i van violar dones i nois fins que els lapites els van expulsar.[tema del Partenon] (G102)
Amb Piritous raptaran Helena i més endavant voldran pretendre Persèfone, la filla d’Hades. Aquest simulà acollir-los però els feu seure a la cadira de l’oblit, que es transformarà formant part d’ells i per tant no en podien sortir sense mutilar-se. Més tard serà alliberar per Heraclea que a l’arrencarà de la cadira però un tros de carn hi quedarà enganxada. Per això els descendents de Teseu tenen el cul petit (G103). Morirà poc després de tornar. (G104).
Tragèdies d’Eurípides: Medea, Hipòlit.

La tragèdia tebana

Èsquil, Set contra Tebes. Sòfocles, Edip rei, Antígona, Edip a Colonos. Eurípides, Les Suplicants (vídues els argius que havien anat a lluitar contra Tebes), Les Fenicies, Les Bacants.
[el 2005 vaig voler passar-hi, una població petita i normal]

Edip (G85). Cadme, va sembrar els camps amb les dents de la serp, i en van sortir els homes “sembrats”.

  • Laios, es casà amb Iocasta, i fou predit que el fill el mataria. Repudià la dona però aquesta l’emborratxà i així aconseguí quedar embarassada. El fill fou abandonat, però un pastor el trobà i fou acollit pels reis de Corint. L’oracle de Delfos li predigué que mataria son pare i jeuria amb sa mare. Així que abandonà el palau i se n’anà a córrer món. Pel bosc es creuà amb Laios amb qui discutí, i el matà. Tebes estava assolada per l’esfinx, cap de dona, cos de lleó, cua de ser i ales d’àliga [era a Schonbrun a Viena que n’hi havia? al kerameikos?] i a cada viatger li plantejava l’enigma de l’animal que primer va a quatre potes, després a dos, i finalment a tres. Edip resolgué l’enigma, els tebans el van fer rei, i es maridà amb Iocasta.
    Una pesta assolà Tebes i l’oracle digué que cerquessin l’assassí de Laios. Edip prometé desterrar-lo. L’endeví Tirèsias (cec, uns diuen que ho féu Atena quan la sorprengué banyant-se nua, però que a canvi la serp Erictoni li llepàles orelles per tenir el do de la profecia; d’altres que en matar una serp es convertí en dona, i arribà a ser una prostituta famosa, intervení en una disputa entre Zeus i Hera sobre qui gaudia més de l’acte sexual i va dir que “dividint el plaer en deu parts, nou van a la dona i una a l’home”. Tirèsias ho revelà, Edip es cegà i marxà a l’exili, expulsat per Creont, acompanyat per Antigona fins a Colonos, prop d’Atenes, perseguit per les Erínies; on morí. (Graves diu que és una construcció “errònia a partir d’il·lustracions”, si bé no cal exagerar com Freud, la força de la narració és extraordinària).
  • Set contra Tebes (Èsquil, Eurípides Fenícies) G106. Després que Edip fos desterrat, els seus fills Eteocles i Polinices van acordar regnar en anys alterns. Però Eteocles en nega a tornar el poder i Polinices fou desterrat. S’alià amb Adrast per atacar Tebes juntament amb sis cabdills més. Amfiarao i els jocs de Nemea. Cadascun se situa davant de cadascuna de les set portes. Després d’una lluita seran derrotats. Eteocles i Polinices lluiten i es maen l’un a l’altre. El seu oncle Creont pren el tron. No deixa enterrar els enemics morts però la seva germana Antígona ho farà en secret. Creont ho descobreix i ordena el sue fill Hemón, amb qui estava promesa, que l’enterri viva. Però Hemón s’hi casarà d’amagat. Anys més tard Creont ho descobreix i els farà morir els dos. [Antígona]. Els Epígons (G107)

    D’Atreu a Orestes, Tàntal

  • El suplici de Tàntal (G108) era amic de Zeus i convidat menjar amb els déus. Però revelà els seus secrets i robà menjar diví per compartir amb els mortals. També serví als déus el seu propi fill Pèlops, esquarterat i guisat. Va ser castigar a patir gana i set, penjat d’un arbre ple de peres i figues que no pot abastar, i amb l’aigua que li arriba a la cintura però de la qual no pot arribar a beure mai.
  • Pèlops. Zeus farà ressucitar Pèlops, tall bell que Posidó se n’enamorarà. Hereta el tron del seu pare. Pretén Hipodàmia i haurà de competir en una cursa de carros amb Enomao, el seu pare, que tenia unes egües filles del vent. Qui perdia, moria. El podrà vèncer gràcies a un carro i cavalls que li dona Posidó. S’estableix al centre de la península que s’anomenarà Peloponès. G109. Va tenir diversos fills (G110), entre ells Atreu i Tiestes (G111). Aquests competeixen pel tron de Micenes. El segon sedueix la Aèrope, la dona del primer, i aconsegueix que se sàpiga que havia amagat la pell d’un be dedicat a Artemis. Però Zeus afavoreix Atreu fen tornar el sol enrere i aquest recupera el tron. Més tard Atreu convida Tiestes fent veure que l’ha perdonat però abans mata els seus fills, els cuina i serveix a Tiestes en un banquet. Tiestes fuig i seguint l’oracle de Delfos viola la seva filla Pelopia que engendrarà Egist que acabarà matant Atreu.
  • Agamèmnon, fill d’Atreu tornarà fent fora Tiestes i Egist i es casa amb Climmenestra. Tindran com a fills Orestes, Electra, Ifigènia i Crisotemis.  Menelaus es casa amb Helena. (G112). Paris rapta Helena i es desencadena la guerra de Troia. Agamèmnon i Menelaus estarien fora deu anys. Ifigènia seria sacrificada a Aulis [Eurípides]. Egist sedueix Climmenestra i quan aquest torna de la guerra amb Casandra, Climmenestra i llença una xarxa quan es banyava i Egist el mata.
  • Orestes és criat als boscos per uns pastors i Electra viu al palau, pobra.(G113) Quan es fa gran torna a Micenes i amb l’ajuda d’Electra maten Egist i Climmenestra. Però com a càstig pel matricidi Orestes és perseguit per les Erínies, que tenen serps per cabells, cap de gos i ales de ratpenat. (G114). Serà condemnat a mort però salvat per Apol·ló. Desterrat i perseguit per les Erínnies, serà sotmès a judici a Atenes. [ és una escenificació entre el poder matrilineal, representat per les Erínnies i el patriarcat, representat per Apol·ló]. Tot i que és absolt, les Erínnies clamen venjança. Seran pacificades per Atenea que els proposa d’estar-se a una cova i que els facin sacrificis a canvi de que invoquin vents favorables i bones collides. [Èsquil, les Eumènides](G115). Però queden tres Erínnies que persegueixen Orestes fins a Tàuride, on hi havia culte a una imatge sagrada d’Artemis. En tenia cura Ifigènia, que secretament havia estat salvada de ser sacrificada per Artemis. (G116).  Orestes anava a ser executat per Toante, rei de Tàuride però Ifigènia reconeix el seu germà i el salva enganyant el rei. Orestes acabarà tornant a Micenes (G117) i quan mor Menelaus els espartans el faran rei.

Heracles

Sòfocles, Les dones de Traquis. Eurípides, La follia d’Heracles, Alcestis, Els fills d’Hércules. [Tema d’escultures amb al garrot]

  • Naixement i joventut.
    Zeus jeu durant tres nits amb Alcmena fent-se passar per Amfitrió, havent demanat al sol que apagués la llum, les hores que no avancin i la lluna que vagi més lentament. Donaria llum a Heracles, que vol dir “glòria d’Hera” (G118). Alcmena abandona el nen al bosc tement la ira d’Hera però atenea per indicació de Zeus enganya Hera per que l’alleti i el nen xucla tan fort que s’escapa un raig al cel: la via Làctia. Rebrà lliçons de conduir carros, tir a l’arc, lluita, cant, lira i literatura. (G119). Les filles de Tespi (G120). Derrota d’Ergino. (G121). DEgut als seus excessos, Hera el fa embogir i mata els seus fills. Consulta l’Orale de Delfos que li diu que haurà de servir euristeu durant dotze anys i dur a terme els treballs que li encarregui.(G122).
  • Els dotze treballs d’Hèrcules.
    Primer treball: el lleó de Nemea (G123).  Segon treball: la Hydra de Lerna, que tenia cos de gos amb vuit caps, un d’ells immortal i que matava només amb l’alè; quan se li tallava un cap en sortien dos més (G124). Tercer treball: capturar viva la cérvola de Cerínia (G125). Quart treball: el senglar d’Erimant (G126). Cinquè treball: netejar els fems dels estables d’Augies (G127). Sisè treball: les aus estinfàlides (G128). Setè treball: el toro de Creta (G129). Vuitè treball: les eugües de Diomedes (G130). Novè treball: el cinturó d’Hipòlita, la reina de les amazones (que trencaven els braços i cames dels nens mascles per limitar-los a fer les tasques domèstiques. (G131). Desè treball: els bous de Gerió que era un gegant que vivia a Tartessos, l’home més fort del món, amb tres caps i sis braços; les columnes d’Hércules a Cadis (G132). Onzè treball: les pomes de les Hespèrides, d’una pomera d’or regal de la mare Terra a Hera que l’havia plantat al seu jardí diví, al mont Atlas, on els cavalls del sol acabaven el seu viatge. Les Hespérides, filles d’Atlant, les robaven i Hera ho va fer vigilar per un drac. Heracles substituirà Atlant a sostenir el firmament mentre ell agafa tres pomes. De tornada lluita amb Anteu, que recuperava forces quan tocava terra de manera que Heracles li trencarà les costelles a l’aire. A les muntanyes de Câucas troba Prometeu encadenat i suplica a Zeus que el perdoni, cosa que farà. Però per simbolitzar que segueix castigat a ser presoner, durà un anell amb una pedra engastada, el primer de tots. Heracles mata el voltor que cada dia li devorava el fetge. (G133). Dotzè treball: la captura de Cerber (G134). Per això va iniciar-se en els misteris d’Eleusis, restringit als atenesos, per la qual cosa es va fer fill adoptiu. Baixarà al Tàrtar i creuarà el riu Estígia amb Caront, dominant el gos de tres caps.
  • Altres
    L’assassinat de Ífitus (G135). Heracles és venut com a esclau a la reina Onfale. Captura els bessons Cercops que no la deixaven dormir, una bandolers i entabanadors. Heracles els penja de cap per avall i aleshors li veuen el cul que estava bronzejat perquè la pell del lleó n el cobria. Van esclatar a riure i al final Heracles amb ell (d’aquí es va treure el nom de l’homínid Cercopitecus). En una ocasió Heracles i Ònfale es van intercanviar la roba i quan Pan que s’havia enamorat d’ella es va introduir al llit i va intentar fer l’amor a Heracles crient que era ella, va sortir rebotat. Òmfale al final l’allibera i H tornarà a casa amb regals (òmfale, “el melic”, simbolitzaria com un home fort es converteix en esclau d’una dona lasciva i ambiciosa).  (G136). H va a Troia i allibera Hesíone que estava encadenada a una roca i amenaçada per un monstre. El seu pare Laomendont li prometé les egües immortals que Zeus li havia donat per haver raptat Ganímedes. H venç el monstre però Laomedont no li vol donar les egües i h ataca la ciutat amb Telamon. Abans havia embolicat el seu fill acabat de néixer, Àiax, amb la pell de lleo, fent-lo invulnerable excepte al coll i l’aixella que no van quedar coberts. H mata Telamon i tots els seus fills excepte Podarces que havia mantingut que s’havien de donar els cavalls a H. És venut com a esclau però Hesíone el redimirà i canviarà el nom a Príam. (G137).  La conquesta d’Hèlide, Zeus espantamosques, Jocs olímpics. (G138). La presa de Pilos, lluiten Heracles i Atenea contra Ares, Hera, Posidó i Hades. (G139). Els fills d’Hipocoon, Heracles ataca Esparta (G140). Auge (G141). H combat amb Aqueloo per aconseguir Deianira. Aqueloo podia prendre la forma de toro, serp, o home amb cap de toro. Després de matar un coper per accident, marxava a Traquis amb Deianira quan es troben que havien de travessar el riu Eveno que tenia com a barquer el centaure Nesos. Aquest diu que farà creuer Deinaria mentre H el travessa nedant. Però intentarà violar-la. En demanar auxili, H el mata de lluny amb una fletxa. Nesos per venjar-se enganya Deianira dient que si barreja la seva sang amb el semen i oli d’oliva, H sempre li serà fidel. (G142). Heracles a Traquis, combat amb Cicnos (G143). H ataca Ecalia en represàlia perquè no li han entregat Yole (G144). Deianira decideix fer servir la roba impregnada amb la sang de Nesos. En posar-se-la, se li desfan les carns. Serà cremat en una pira i la part divina puja a l’Olimp on, malgrat l’oposició d’Hera, es convertirà en un dels olímpics i farà de porter del cel (G145). Els fills d’Heracles (G146).

La guerra de Troia

Homer, La Ilíada, L’Odissea. Sòfocles, Àiax, Filoctetes. Eurípides, Helena, Hècuba, Les Troianes, Andròmaca, Resos, El Cíclop.

  • Troia i el rapte d’Helena.
    Fundació de Troia (G158). Antecedents, saqueig d’Heracles que l’entrega a Príam. Va tenir molts fills entre els quals Héctor, Paris i Cassandra. Aquesta tindria el do de la profecia i alhora la maledicció que ningú mai no la creuria. Menelaus es casa amb la bella Helena, filla de Tindareu. Paris, bell i intel·ligent, és reclamat per Hermes a jutjar quina és la deessa més bella, Hera, Atenea o Afrodita. Es decideix per aquesta que li promet que farà que Helena s’enamori d’ell. (G159). Agamémnon i Menelaus demanen reparació però Príam no en sabia res ja que Paria encara no havia arribat, i a més Hesíone, la germana de Príam, havia estat raptada per grecs. Aquests començaran a reclutar un exèrcit. Els costarà convèncer a Odisseu d’íTaca, casat amb Penèlope, suposadament fill de Laertes però en realitat de Sísif i Anticlea. Néstor. Aiax de Salamina, Idomeneu de Creta. Aquil·les (amb els seus mirmidons) a qui la seva mare Tetis havia submergit al riu Estigia fent-lo invulnerable, subjectant-lo pel tendó. Va ser criat pel savi centaure Quiró. Diomedes. La flota es reuneix a Àulide. (G160).
  • La guerra.
    Les naus no poden salpar per l’ira d’Artemis que només s’aplicarà amb el sacrifici d’Ifigènia, salvada in extremis per Artemis. [Eurípides] (G161). Segueixen nou anys de guerra (G162). Els grecs conquereixen moltes ciutats del voltant. Enees, i els dardànides, de Romania, serà aliat de Troia. Odisseu acusa amb enganys a Palamedes que serà jutjat i executat. Havia estat inventor del joc de daus, els fars, la balança i les mesures, el disc, l’alfabet i els sentinelles. Aquil·les s’ofen quan Agamémnon es queda Briseida, una esclava que li havia estat assignada. Ell i els seus mirmídons es retiren (G163). Combat de Menelaus i Paris que serà salvat per Afrodita. Àiax i Héctor combaten sense que guanyi ningú i intercanvien regals. Odisseu matà Resos i els seus cavalls. Havia estat profetitzat que Troia no cauria mentre els conservés. Patrocle ataca Troia que hauria caigut sense la intervenció d’Apol·ló. Héctor el mata. Combat entre Aquil·les i Héctor, a qui mata. Príam s’entrevista amb Aquil·les per acordar el rescat del cadàver [una de les millors escenes de la Il·líada]. Segueix la lluita. Una fletxa de Paris guiada per Apol·ló ferirà Aquil·les al taló, l’únic lloc on era vulnerable (G164). Agamémnon concedeix les armes d’Aquil·les a Odisseu causant la ira d’Àixax. Aquest voldrà atacar els grecs en venjança per Atenea el fa embogir i en canvi mata el bestiar. Quan recupera el seny se suïcida. [Sòfocles]. (G165). Els oracles de Troia. L’arquer Filoctetes mata Paris [Sòfocles] (G166). Odisseu es fa seva l’estratagema d’Atena de construir un cavall on s’amagarien 23 guerrers, presentar-lo com a regal als troians en tant que ofrena a Atenea (Timeo Danaos et dona ferentes) i fer veure que la resta de l’exèrcit abandona i el campament i es fa a la mar.  Abans havia convençut Helena de tornar a Micenes (G167) . [Eurípides les troianes]. Laocoont avisava que era un engany i volia fer un sacrifici a Posidó però Apol·lo envia dues serps que van matar-lo a ell i als seus fills [Laocoont]. Els troians refiats fan un banquet. Els grecs baixen del cavall, obren le sportes i saquegen Troia. Hécabe els maleeix (G168) [Eurípides, Hécabe]. El retorn serà difícil. Menalaus marxa sense voler fer sacrificis a Atena però no troba vents propicis. A l’illa de Faros la nimfa Idòtea li diu que només podrà vèncer l’encanteri si captura el seu pare, el déu Proteu, que era capaç de transformar-se en Lleó, serp, pantera, senglar, aigua o arbre [ la poesia ]. Haurà de fer una visita a Egipte i fer sacrificis als déus. Arribarà a Micenes després que Orestes hagi venjat l’assassinat del seu pare Agamémnon a mans d’Egist i Climmenestra. (G169). Diomedes, Idomeneu i Filoctetes tornen a casa i es troben que les dones els han estat infidels. Només el savi Néstor tindrà una vellesa tranquil·la.
  • Els viatges d’Odisseu- [Homer] (G170).
    Els lotòfags, amb el fruit que feia oblidar la missió. El Cíclop Polifem. L’odre que tancava els vents. Els lestrígons que els apedreguen. La deessa Circe que converteix els mariners en porcs. El viatge a l’Hades a consultar Tiresias. Les sirenes, Escila i Caribdis, Odisseu lligat al pal de la nau i els mariners amb les orelles tapades. La nimfa Calipso. Nausicaa. Quan arriba a casa (G171), Penélope fa esperar els pretendents teixint un tapís de dia que desfà de nit. Odisseu es disfressa de captaire i demanarà provar a tensar l’arc. Maten els pretendents.

Jàson i els argounautes, Medea

[Eurípides, Medea]

  • Apol·ló hauria tingut un fill amb Psàmate, Linus, que van ser morts pel pare d’ella Cròtopo, per la qual cosa Apol·ló va castigar la ciutat d’Argos fins que li van fer ofremes (G147). Pelias, fill de Posidó va arrabassar el tron de Yolco i feu matar tots els descendents d’Eol llevat d’Eson que havia renunciat al tro. Però aquest havia tingut un fill d’amagat que va ser enviat al mont Pelió on va ser creiat pel centaure Quiró. Aquest, anomenat primer Diomedes i després Jàson, recuperarà el tron després de prometre alliberar el país d’una maledicció. Havia de tornar amb l’ànima de Iolco i el velló d’or [la pell d’un be]. El velló estava penjat d’un arbre a la Côlquida, més enllà del mar negre, vigilat dia i nit per un drac. Per a la missió, Argos va construir una nau, anomenada Argo. El van acompanyar 55 herois, els argonautes, entre els quals hi havia Orfeu, Càstor, Pòl·lux, Peleu, Hèracles, Teseu, Laertes, Atalanta i Meleagre. (G148).
  • A Mirínia, les Lemnies van matar tots els seus marits que es queixaven que feien mala i olor i prenien noies de Tràcia com a concubines. Però Hipsípila va salvar el seu pare, el rei Toante posant-lo en una barca de rems. Quan va arribar l’Argo d’entrada es disposaven a lluitar però després una anciana eñs va aconsellar que els acollissin i tinguessin fills amb ells. S’haurien quedat allà si Heracles no els hagués recordat el seu deure. Es vanf er a la mar i van ser acollits pel rei Cícic. Tornats a la mar, un vent els va fer tornar enrere i en la negra nit van ser atacats per uns guerrers. Era Cícic que els prenia per pirates i a qui van matar.(G149)
  • Hilas, el preferit d’Heracles, va anar a buscar aigua. Era tan bell que les nimfes se’n van enamorar i se’l van endur a una cova sota l’aigua. Heracles i Polifem el van cercar en va. A Bébricos Pòl·lux derrotarà el rei Àmic que desafiava els visitants a pugilat i els matava. Fineu els aconsellarà sbre què fer a la Côlquide. (G150)
  • A l’estret del Bòsfor hi havia les roques Simplègades que quan s’acostava un vaixell es tancaven i l’esclafaven. Per consell de Fineu van enviar un colom  a qui les roques només van rtallar les ales de la cua i quan retrocedien va passar l’Argo. Després es van protegir dels estols d’aus que ferien els mariners amb ales de bronze. (G151).
  • La presa del velló d’or. El rei Eetes fa veure que accedeix a lliurar el velló però exigeix unes proves impossibles, llaurar el camp d’Ares amb dos toros salvatges que exhalaven foc i sembrar-hi les dents de serp que havien sobrat de Tebes. Afrodita farà que Eros dispari una fletxa i Medea, la filla de Eetes, facilitarà a Jàson un ungüent per protegir-se dels toros. Sembra el cap i de les dents en neixen guerrers armats que lluiten entre ells. Eetes refusa de donar-li el velló i els vol fer matar. Però Medea condueix Jàson al recinte d’Ares on hi ha el velló protegit pr un drac que Medea encantarà. Prenen el velló i fugen amb l’Argo (G152).
  • Els argonautes maten el germà de Medea i tornen a Tessàlia però Jàson i Medea han d’anar a veure Circe per que els purifiqui de l’assassinat. (G153)
  • Tornada de l’Argos, esquiven les sirenes perquè Orfeu encara canta millor. A Creta Medea desactivarà el sentinella de bronze que apedrega els vaixells, destapant la vena per on corria el licor diví que servia de sang. (G154).
  • Entretant Pelies havia mort els pares de Jàson, pensant que no tornaria. No s’atreveixen a atacar la ciutat però Medea simularà ser Àrtemis i prometrà a Pelies que el rejovenirà si el trossegen i bullen en una olla. Els argonautes ocuparan la ciutat sense resistència però Jàson és desterrat.(G155)
  • Jàson i Medea regnaran a Corint. Deu anys després Jàson sospita que Medea aconseguí el tron enverinant el rei i voldrà casar-se amb la tebana Glauce, filla de Creont. Medea els envia com a regal una corona d’or i una túnica blanca. Quan Glauce se les posa és consumida per les flames així com tots els que eren a palau llevat de Jàson que salta per una finestra. Els corintis mataran els fills de Medea. En la versió d’Eurípides és ella qui hauria mort els seus fills. Eurípides ho hauria presentat així després que els corintis li paguessin una suma de diners.(G156)
  • Medea fuig a Tebes però aquests la rebutgen per haver mort Creont. Tampoc l’accepten a Atenes per haver intentat enverinar Teseu.(G157)

Altres

  • Cupido i Psique. (Grec, Eros i psique, llatí, Cupido e Anima[Vitralls a Chantilly. Frescos al Palazzo Te]. Història de Luci Apuleu. Venus estava gelosa de la bella Psique i demanà a Cupido que la ferís amb una fletxa de manera que s’enamorés d’un monstre. però per accident es va ferir ell mateix. Com que no es casa els pares consulten un oracle dient que està destinada a algú que fins i tot els déus temen i l’han de deixar al cim d’un precipici vestida de núvia. Pe`ro no troba cap monstre sinó el vent Zèfir que de l’enduu volant a un palau on es atesa per servents invisibles i a la nit fa l’amor apassionadament a les fosques, amb un amant desconegut. Enyora les germanes i demana al vent que les hi porti. Aquestes per enveja li diuen que talli el cap al monstre desconegut. Descobrirà que és Cupid que se’n va, decebut. Psique, desesperada, cerca Cupido per tot arreu fins que troba el temple de Demèter a qui prega. Aquesta li dirà que Venus ho ha descobert tot i ha empresonat CUpido. Ni ella ni Juno la voldran ajudar. Es lliura voluntàriament a Venus, i és assotada per les seves esclaves Inquietud i Tristesa. Li encarrega la tasca de triar tot de grans de cerals barrejats prometent-li que si ho fa en unes hores aprovarà la unió amb Cupido. L’ajudarà una colònia de formigues. Passa una altra prova d’obtenir llana d’unes ovelles salvatges. I encara li dirà d’anar a buscar aigua del riu Cocit, a l’inframón. Per últim, li ordena baixar a l’Hades i demanar a Proserpina [Persèfone] una mica de la seva bellesa i guardar-la en una capsa negra. Anava a llençar-se des d’una Torre quan aquesta li parla i l’aconsella com superar Cerber (amb uns pastissos de blat), el barquer Caront (pagant-lo amb una moneda). Un cop fora, Psique obre la capsa però en lloc de la bellesa hi ha el son de l’Estígia, que la deixa adormida. Cupido, però, ha pogut escapar-se i li neteja el son dels seus ulls. Els déus els perdonen i podran casar-se, un cop atorgada la immortalitat a Psique. La seva filla es dirà Voluptas (Plaer).
    Il·lustrat als vitralls de Chantilly i frescos del Palazzo Te a Mantova.

Origen dels mites, història de la religió

Segons Robert Graves el mite seria la traducció a taquigrafia narrativa de la pantomima ritual representada als festivals públics i registrada gràficament tot sovint a les parets dels temples, gerros. Tota l’Europa neolítica, a jutjar pels artefactes i mites que han sobreviscut, tenia un sistema d’idees religioses notablement homogeni, basat en l’adoració de la deessa mare de molts títols.
El símbol principal era la lluna, que es veia com a reguladora de les estacions. 28 dies el cicle lunar, 28 dies la menstruació, 364 (?) dies l’any, que donaria lloc a un sistema de 13 mesos de 28 dies. En les seves tres fases podrien representar tres edats de la vida, o bé els tres móns, l’aire, la terra i el subterrani (Selene, Afrodita, Hècate). Alguns ritus suposaven fer una pila que es pintava de blanc (la lluna) i s’hi enterrava un ninot fet de cereals per assegurar la collita. (Nota, al National Geographic de juny 2005 s’esmenta que l’ètnia Csango de Romania presenta a “Baba Maria”, la deessa de la lluna o la verge Maria els nou nats). Quan es va establir la relació entre el coit i la reproducció, el paper dels homes es va tornar més important. Un cop l’any la nimfa o reina tribal elegia un amant anual que era sacrificat quan s’acabava l’any. Més tard la mort va ser simbòlica. Quan el rei representava la reina en algun acte es posava els seus vestits, amb pits falsos.

Molts mites grecs es poden llegir com a elaboracions poètiques de la invasió de tribus aries de culte patriarcal que saquegen temples de deesses, així, tots els herois i déus masculins que maten monstres femenins: Belerofont que mata la Quimera, Perseu la Gorgona medusa, Apol·ló mata la serp Pitó a Delfos. Tots els mites de déus seduint nimfes es poden llegir com a casos de cabdills helens que s’unien a sacerdotesses de la lluna locals. I totes les violacions, en el mateix sentit, cultes patriarcals que substitueixen per la força a cultes matriarcals.

(Història de la religió grega a WK):  Aquesta hipòtesi no és acceptada per tothom. El que sí sembla evident és que els 12 olímpics amb Zeus com a “pare del cel” tenen una arrel indoeuropea. A l’època arcaica i clàssica s’han consolidat unes pràctiques de lleialtat a la polis [com les devocions als sants locals] i alguns santuaris que són venerats a tota Grècia [com Montserrat]. A l’època hel·lenística alguns reis inverteixen molt en construcció de temples, com l’altar de Pèrgam, ara a Berlin, apuntant a una divinització. Això és més evident en la dinastia dels Ptolomeus, per la tradició egípcia.

(Mircea Eliade) Amb Alexandre Magne la cultura grega va arribar fins a la Índia i el grec comú (koiné) es parlava i s’escrivia a laÍndia, Iran, Síria, Palestina, Egipte i Itàlia. Hi haurà influències de l’hinduisme i el budisme.

El Panteó romà
En aquesta època s’incorporen els cultes a altres divinitats. El culte a Isis originari d’Egipte, revernciada com a deessa de la fertilitat i màgia. Atargatis de Síria, Cibeles d’Anatòlia (Frígia), la Gran Mare, amb rituals que incloïen música i dansa,  duts a terme per sacerdots eunucs. Apareix Serapis [Villa Adriana], una evolució dels déus egipcis amb influència grega que els Ptolomeus impulsaran el segle III. De les campanyes a Àsia els soldats van tornar amb un culte mistèric a Mitra, una deïtat d’origen persa.  El cristianisme va tenir els seus adeptes i es va convertir en religió oficial amb Constantí i l’edicte de Milà que acabava amb la seva persecució.  El culte a Dionisos, el déu del vi, la llibertat i l’èxtasi s’expressava en les  Bacchanalia, festivals desinhibits, inicialment secrets [ els festivals pop i les discoteques, amb la música ensordidora, l’alcohol i les drogues estimulants en serien la versió actual]. El maniqueisme (Mani s3 BCE) veia l’univers com una lluita còsmica entre les forces del bé i del mal. Durant el regne d’Aurelià es va imposar el culte a Sol Invictus, el déu sol.

Amb Teodosi (381) es van prohibir els cultes pagans no cristians.
(Mircea Eliade) El 396 Alaric, seguit de monjos cristians, incendia el santuari d’Eleusis. Però el culte a Dèmeter hauria seguit en la devoció a santa Demetra, una estàtua de la qual va ser expoliada a Cambridge. El 1940 una dona vella iu prima va pujar a la parada d’autobús d’Atenes-Corint i com que no duia diners el conductor la va fer baixar a la següent parada, que era Eleusis. Però l’autobús no arrencava fins que els altres passatgers es van posar d’acord per pagar-li el bitllet. Aleshores arrencà i la vella els recriminà el seu egoisme i que serien castigats. I tot seguit va desaparèixer.

Creences

[Graves diu, i jo hi estaria d’acord, que els mites no tenen res a veure amb el subconscient de Jung, que es poden interpretar en clau històrico-política, que no són més misteriosos que les modernes caricatures electorals. Però aleshores, i el culte i els sacrificis? Alguna part d’autèntica fenomenologia religiosa hi deuria haver, penso. I d’altra banda, la “reducció” dels mites a propaganda religiosa política els treu la dimensió poètica universal]

Cada deïtat estava associada amb un aspecte del món o de la vida humana, el sol, el llamp, el mar, l’amor, la guerra. Cada ciutat retia culte a una divinitat en especial [aquest politeisme perdura en els sants cristians, cadascun associat amb alguna cosa, santa Llúcia amb la vista, sant Pancraç, així com la “màgia” de les relíquies i que cada vila tingui el seu sant o mare de déu particular].

No hi havia una cosmogonia equivalent al Gènesi. La Teogonia d’Hesíode era una creació literària. La vida més enllà de la mort tampoc tenia un paper important. Els déus no eren sancionadors de la moral com en el judici final cristià. L’éxcés d’ambició, la hibris, era avorrida i a Atenes constituïa un crim. Però no era equivalent al pecat. A les tragèdies  serà castigat. Tampoc hi havia uns textos sagrats.

(Cornford) Els déus estaven sotmesos al destí, la moira. Hi ha una noció que la naturalesa està ordenada  moralment i que les transgressions tenen conseqüències. Un acte humà immoral contamina la terra. La moira és un ordre superior al dels déus.  És impersonal i no té un designi. [això hauria facilitat la idea d’un món governat per la raó].`Inicialment la naturalesa estaria repartida en diferents dominis [mars, vents] i assignada a diferents daimons impersonals que després  prendrien forma divina. Aquest ordre primordial abastava tant el món físic com el món moral, les forces de la naturalesa i els costums socials. Quan els daimons es personalitzen tenim d’una banda un déu mistèric, Dionisos, que a través dels ritus d’iniciació està en contacte amb els humans, i els déus olímpics que viuen separats i [malgrat les intervencions a la Ilíada], no s’interessen gaire pels afers dels homes. Cornford ho compara amb la figura de Jesús i Déu pare
La tesi fonamental de Cornford és que els filosòfs i científics no arriben a conclusions estudiant les dades de l’experiència sinó per defensar “les creences que va aprendre als genolls de la seva mare”.

(Mircea Eliade). La vida de l’home està plena de patiment i el destí ja està decidit. No es pot esperar una compensació després de la mort, que és una vida disminuïda; no hi ha premi ni càstig, llevat d’Ixíon, Tàntal i Sísif. Els homes haurien de buscar la virtut però si s’enorgulleixen massa i cauen en la hibris, seran castigats. L’home s’ha de conèixer a sí mateix, ser conscient de les seves limitacions i treure el que pugui del dia.
Els Olímpics es reparteixen diferents dominis. Zeus el cel, Posidó el mar i els cavalls,  de tanta importància pels indoeuropeus que van arribar a Grècia. Hefest és el mag i artesà. Apol·lo té la lira i l’arc i anuncia la voluntat de Zeus a través dels oracles, que entraven en uns estats extàtics. Hermes és el menys olímpic dels déus, el company de l’home, astut, que afavoreix lladres i enganys. Serà recuperat per l’alquímia.

Pràctiques

Ofrenes i sacrificis
(WK) Les pràctiques depenien de les tradicions de cada temple. Cadascun tenia els seus sacerdots o sacerdotesses.  Els sacrificis d’animals o ofrenes es feien a un altar que estava davant del temple (arquitectura clàssica). Quan se sacrificava un animal es cremaven les entranyes i s’enduien la carn per menjar. Libacions: ofrenes de vi que es vessava a l’altar. A vegades es llençava un gra d’encens al foc per que cremés [ les ofrenes que veiem als temples budistes ].

Festivals
Les ciutats tenien dates en que dedicaven un festival a una divinitat, Pan a l’Arcàdia, Zeus a Olímpia amb els jocs panhel·lènics, Atenes. Hi havia sacrificis i ofrenes, festes, la gent es vestia millor, s’engalanaven els carrers [com el diumenge de rams]. El festival de Thesmophoria estava dedicat a Dèmeter i Persèfone. Dionisíaques.

Temples i oracles
No eren un lloc de trobada ja que el sacrifici es feia a l’altar fora. Inicialment era un terreny sagrat, un santuari. S’haurien començat a fer edificacions per allotjar una estàtua de la divinitat.

  • Atenes: el Partenó a Atena, L’Erecteion amb les cariàtides, dedicat a Atenes i Posidó. Hephaisteion dedicat a Hefest [el déu del bricolatge].
  • Olímpia: temples dedicats a Zeus (amb una gran estàtua). Cada quatre anys se celebraven els jocs olímpics. Un dels cultes més importants que van començar el 776 aC. Els atletes competien en curses a peu, boxa, curses en quadrigues i s’oferien sacrificis als altars. A l’època Helenistica els reis el van començar a fer sobretot per a consolidar el seu poder polítics. Els romans hi prenien part però aleshores el seu esperit religiós s’havia debilitat força. Van acabar essent prohibits pels emperadors convertits al cristianisme. Temple dedicat a Hera, jocs Hereus per noies. [Recuperats el 1894 per Pierre de Coubertin].
  • Èfes, temple d’Àrtemis
  • Delfos, temple d’Apol·lo, potser el centre de la religió al món grec. Peregrins d’arreu hi arribaven per consultar la Pítia. [ inicialment era una cova, situada al centre del món (centre que s’havia determinat quan Zeus va enviar dues àguiles a donar la volta a l’univers el vol de les quals es va creuar justament a Delfos). El temple dedicat a Apol·ló era habitat per una sacerdotessa, la Pitia, que entrava en un estat d’extasi durant el quales comunicava amb els déus i podia profetitzar sobre el futur (Apolló era el déu de la llum i de la profecia). Al començament nomésprofetitzava un copl’any, després va passar a fer-ho cada mes. Molta gent viatjava a Delfos per consultar l’oracle; calia sacrificar una cabra. Sovint la pregunta era “faig això? o no?” i la Pitia simplement triava ea l’atzar entre faves blanques o negres. D’altres vegades parlava sobre el que li havien revelat els déus. Es fascinant, que al temple hi havia inscrita la frase “coneix-te a tu mateix” (no seria aquesta la resposta implícita a les preguntes sobre el futur?). Igual que els jocs olímpics, Teodosi va tancar l’oracle.]
  • Súnion, a Posidó.
  • Dodona, a Zeus, amb l’oracle més antic.
  • Dydima a Apol·lo
  • Epidaure, dedicat a Asclepi, el déu metge, va ser el “centre de salut” més importat de l’antiguitat fins que va decaure al segle segon.

Misteris
A més de la pràctica pública, qui tenia necessitat o inclinació per una visió mística de l’existència i del més enllà, i una comunitat amb qui compartir aquesta pràctica, podia iniciar-se en un culte que restringia les creences i pràctiques als iniciats.

  • Misteris d’Eleusis dedicats a Demèter i Persèfone. Rituals que simbolitzen el cicle de la vida i la mort, i que oferirien una camí per renéixer a una vida millor. (Mircea Eliade) Hi havia uns misteris petits, oberts a tothom, que se celebraven a la primavera amb ritus de dejuni i purificació [com la quaresma]. A la tardor tenien lloc els misteris grans, que duraven vuit dies, amb processons i sacrificis. Es pot especular sobre els rituals secrets o teleté a partir d’alguns textos d’apologistes cristians. Els rituals reproduïen l’experiència de morir i ressucitar, passant per les tenebres i després trobant un esclat de llum, llocs purs, prats, música i dansa. O potser consistien en arribar a ser acceptats per les deesses Persèfone i Dèmeter, de qui depenia l’agricultura i la renovació de la vida a les collites. La insistència en el secret inspiraria altres ritus iniciàtics [els maçons?]
    (intro 2005: No és probable que puguem visitar Eleusis, però en aquest santuari s’hi van celebrar uns rituals d’iniciació secrets durant més de dos mil anys, desde després del , del 2000 aC fins a la imposició del cristianisme. El mite diu que Démeter, la deessa de l’agricultura, va perdre la seva filla Perséfone quan Zeus la va donar en
    matrimoni al seu germà Plutó, el déu del regne de les profunditats (els morts, les ombres). Indignada, Démeter va marxar de l’Olimp-on vivien els déus-i va intentar suplir la seva absència intentant convertir en immortal el fill humà d’un rei, alimentant-lo amb ambrosia, el menjar dels déus, i posant-lo damunt brases enceses. Però no ho va aconseguir per poc. Moguda pel dolor de no poder veure la seva filla va provocar una sequera terrible. Al final Zeus va accedir a demanar a Plutó que Perséfone sortís dels inferns, tot i que almenys quatre mesos l’any hauria de tornar al costat del seu espós. Així va tornar a créixer el verd a la terra. [Noteu el simbolisme amb el cicle de vida de les plantes anuals, durant quatre mesos sembla que hagin mort, fins que tornen a brotar, créixer i donar fruita, per “morir” altra vegada i tornar al món de les profunditats]. Aleshores Démeter va tornar a l’Olimp però abans va transmete el seus rituals i els seus misteris a uns pocs escollits, amb l’ordre que no podien ser divulgats. El mite es pot entendre en un sentit doble, Démeter transmet als grecs el secret de la vida, en sentit de l’agricultura, que els permetrà conrear cereals i aliments i sobreviure, però també el secret de la vida en el sentit de la immortalitat. Els misteris se celebraven durant vuit dies, un cop l’any, i hi podien prendre part tots aquells que parlessin grec i tinguessin les mans pures-fins i tot les dones i els esclaus, que estaven exclosos de la democràcia. Se saben algunes coses del començament dels ritus, en que els aspirants es purificaven, cantaven i ballaven en honor a la deessa. Del que venia després sembla que hi havia una experiència similar a la de la mort, caminar en la foscor, passar perills [això devia ser com el túnel del
    terror], fins que s’arriba a una gran llum en un prat verd, com si fos la nova vida.)
  • Misteris òrfics, evocant el descens i retorn  dels inferns d’Orfeu. Creien en la transmigració de les ànimes. La purificació permetria un renaixement millor [molt similar al budisme?] (Mircea Eliade. Originari de Tràcia, una deïtat arcaica, i de les primeres a fundar ritus iniciàtics. A l’obra perduda d’Èsquil, les Bassàrides, pujava cada matí al mont Pangeu per adorar al sol, associat amb Apol·lo. En seria el devot per excel·lència i comparteix amb ell la lira. Com realitzar la unió amb el diví? “una certa unió entre el diví i l’humà es realitzava durant les orgies dionisíaques, però era temporal i s’obtenia amb el cost d’una obnubilació (=Trastorn mental caracteritzat per la lentitud de pensament i l’ofuscació. de la consciència. Els òrfics van acceptar la lliçó dionisíaca -la participació de l’home en el diví, i en van treure la conclusió que l’ànima era immortal i divina. Però en lloc de l’orgia el que farien seria la katharsis, la purificació d’Apol·lo. A través de Pitàgores arriba a Plató una idea de l’ànbima immortal tancada en el cos (soma) com si fos un sepulcre (sema). En morir som jutjats i passat un temps ens reencarnem després d’oblidar en beure de l’aigua del Leteu. [Plató, el mite d’Er. Semblança amb el budisme] Però els purs i iniciats en els ritus òrfics arriben a la vida divina sense reencarnar-se [semblant al Nirvana]. S’hi arriba després d’unes deu reencarnacions passant un període de 1000 anys a un lloc de càstig o benaurança. Els òrfics haurien estat els primers a creure en l’infern. Pitàgores uneix la pràctica de la purificació amb la ciència de l’astronomia i la música que justificarien l’existència de quelcom immutable i immortal. Plató trobà en l’orfisme de Pitàgores una base des d’on combatre el relativisme dels sofistes que seria la causa de la corrupció moral humana i ciutadana. Si en general la religió grega no tenia una escatologia, Plató situarà l’ànima immortal com al principal mode d’existència, i no l’ombra de l’Hades (El Banquet, Gorgias, Menó, Fedó, República, Fedre on el l’ordre dels estels al cosmos s’assimila al de l’ànima. [A través de Sant Pau, el dualisme platònic influirà el cristianisme en la negació de la vida terrenal per guanyar una vida divina després de la mort].
    (intro 2005: L’Orfisme. Orfeu, fill d’Apolló, era un dels músics amb més talent. S’estimava Euridice amb passió. Un dia una serp va mossegar-la i Euridice va morir, baixant a l’Hades. Orfeu estava tant trist que va començar a cantar i a tocar amb la lira un lament que expressava la seva desesperació. Tant trista i bella era aquesta música que va arribar a commoure el mateix Plutó, el déu del món de les ombres. Aquest va accedir que Euridice pugués tornar a veure la llum del dia, amb la condició que Orfeu no es giraria en cap moment per assegurar-se que Euridice la seguia. Orfeu va avançar gairebé tot el llarg camí, de les profunditats de l’Hades fins a l’exterior, amb Euridice al darrera i quan ja gairebé era fora es va tombar per veure la seva estimada. A l’instant Euridice va haver de tornar a les profunditats. Després d’això, Orfeu no volia saber res més de les dones, i passejava pels boscos tocant la seva lira. Algunes de les sacerdotesses de Dionisos, Mènades, però, se’n van enamorar, ell les va rebutjar i elles, en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar. El seu cap va quedar flotant a les aigües i seguia cantant. Orfeu és, amb Ulisses, un dels pocs que ha visitat el món dels morts i n’ha tornat. La história simbolitza el poder de la musica i l’art per vèncer la mort. Seguint aquesta derivació de la història, per primera vegada es va concebre que hi pugués haver una vida espiritual separada de la material (fins ara les ànimes dels morts no es concebien com a espirituals, sinó com una mena d’existència menor, com un fantasma). Els seguidors del culte a Orfeu duien una vida segons unes regles estrictes que els purificava i evitava que l’esperit es contaminés amb la carn. L’anima espiritual era immortal i no desapareixia amb la mort del cos sinó que passava a allotjar-se en un altre (transmigració de les ànimes). Així, a vegades podriem tenir records de vides passades. [Amb això l’orfisme presenta punts de semblança amb el budisme].
  • Misteris dionisíacs, devoció a Dionisos, el déu del vi, la fertilitat i l’èxtasi. Els rituals incloïen música, dansa i substàncies estimulants per induir un estat de possessió divina [com els festivals musicals actuals]. (Mircea Eliade: El març se celebraven les Antesteries i després les Grans Dionisíaques, tastant el nou, fent desfilades i homenatjant els morts que tenien a veure amb la fertilitat i les collites. A les bacants Eurípides descriu l’orgia de les mènades, que recorren els boscos i despedacen bèsties amb les mans menjant la carn crua. A banda de les celebracions públiques hi havien cerimònies secretes iniciàtiques. Entraven en contacte amb el déu i es renovaven.  Diversos testimonis parlen que els participants quedaven  com posseïts d’una mania que els alliberava de totes les prohibicions. Un aspecte tenia a veure amb el mite del Dionisos-nen Zagreu, desmembrat pels titans i en couen els trossos. Però Zeus castigarà els Titans i Rhea farà reviure Dionisos. Els iniciants serien “morts” pel Titans per renéixer després. Embriaguesa, erotisme, mania, fecunditat, són aspectes que atrauran diferents religions, pagesos i intelectuals [que perdura en les raves i concerts avui]
    (intro 2005: Les Dionisíaques eren festivals populars dedicats a Dionisos, un déu diferent dels olímpics, més subversiu, relacionat amb la vida, la reproducció, i l’embriaguesa. Es diu que quan va arribar a Grècia va ser rebutjat pels reis de les ciutats, i aleshores ell va respondre portant les dones a un estat d’èxtasi que les feia sortir de la ciutat i reunir-se al bosc, on ballaven i cantaven buscant Dionisos amb qui fer una orgia. Si se les deixava no passava res, però qui les veia i se’n burlava era desmembrat (el que li va passar a Penteu) i devorat. Se suposava que les adoradores de Dionis, en l’estat d’eufòria, arribaven a tenir una gran força i podien matar i desmembrar qualsevol animal del bosc.
    A les festes dionisiaques, es bevia vi, hi havia reproduccions de fal-lus, i se suposava que enmig d’aquests excessos s’arribava a una vida superior. Era un tipus de culte molt diferent al normal Olimpic, més subversiu ja que no s’acatava l’ordre i a més les dones, fortament oprimides, tenien un paper més rellevant. En una altra versió del mite, Dionisos apareix com un nen que és desmembrat i devorat, i després ressucita. Així, poc a poc arribarien també a la celebració d’uns misteris que recorden de lluny el d’Osiris (també desmembrat i després ressucitat). El culte va evolucionar cap a rituals mistèrics, relacionats amb els d’Eleusis; els iniciats executarien cerimònies que els permetrien esquivar la mort o arribar a un nivell de vida superior. Els rituals consistirien en matar i desmembrar un animal, com si fos Dionisos [i si trobem que això és molt fort, només cal que recordem que a l’Eucaristia evoquem la mort de Jesús i que, simbòlicament, mengem la seva carn i bevem la seva sang].

[intro 2005] Aquests van ser els cultes i ritus més importants fins l’adveniment de l’Helenisme. Tenim un domini d’una eligió politeista, la dels déus olímpics, amb el culte a Dionisos com una mena d’alternativa. Quan grècia s’expandeix per Egipte i Pèrsia amb Alexandre Magne, apareixen nous cultes que competeixen amb els antics. Hi haurà temples dedicats a Isis, a Zoroastre i en alguns casos es barrejaran diferents tradicions. Tota aquest mercat d’ofertes religioses, per dir-ho així, toparà al segle I amb l’incipient cristianisme que pretén ser l’única religió vertadera.

  • Misteris d’Isis, deessa de la fertilitat, màgia i el mar, originaris d’Egipte però populars a Grècia i Roma. Ceremònies d’iniciació i rituals de purificació.
  • Misteris Cabirs a Samotràcia, associats a Hefest i Demèter, (divinitats de sota terra).
  • Misteris mitraics, rituals complexos amb diferents jerarquies, popular entre els soldats. Èmfasi en el coratge, lleialtat, promesa d’immortalitat.

Els filòsofs

[Els filòsofs grecs, en general, no van ser teòlegs. Hem vist que hi havia una devoció social, una creença en el destí i ordre de les coses que, amb l’excepció de l’orfisme, no creia en la immortalitat de l’ànima. Els misteria iniciàtics dionisíacs i d’Eleusis oferien una esperança d’escapar la vida frustrant terrenal.]

(CGPT) Els presocràtics estaven més interessats a entendre la natura que no pas en la religió i els mites. Sòcrates més aviat era escèptic i el seu qüestionar les pràctiques públiques el van dur a ser jutjat i executat. Plató (428-348)  va introduir l’ànima immortal i les formes ideals. Aristòtil (384-322) concebia un déu que posava en marxa el món [sense emocions ni sancionador de la moral], la vida bona és la vida moderada. Epicur (342-270) tenia una visió materialista de l’univers, potser amb uns déus aliens a tot el que passava i proposava viure en pau i feliç, l’ataràxia. Zenó de Cítion (336 -264) inicià l’estoicisme, un univers regit per la raó, i una proposta de vida indiferent al plaer i el dolor. (amb similituds amb el budisme, indica Mircea Eliade, l’ànima s’ha d’alliberar del desig) [en broma jo deia que seria epicuri quan pogués gaudir, i estoic quan em toqués aguantar]. El neoplatonisme de Plotí concebia una jerarquia de nivells d’existència que culminava en l’U d’on emanava tot.

[Un museu de mites i religió grega?]

[com l’exposició que hi havia a Manchester?]

[La lectura dels mites: uns déus “massa humans però que són símbols universals de l’experiència humana, les passions, l’excés d’ambició.

La pràctica social de sacrificis als temples i festivals, Partenó, Olímpia, Súnion [com el Santet del Poblenou], peregrinatge a Delfos.

Dues maneres fonamentals de viure: el quotidià amb èxtasi temporal de les dionisóaques [els caps de setmana i les vacances], o bé l’ordre i la bellesa disciplinada d’Apol·lo.

Apuntar-se a algun dels misteris iniciàtics, la possible unió amb el diví amb Eleusis i els òrfics.

No hi ha una “teologia” semblant a la d’un déu que imparteix justícia en una vida futura tot i que els mites mostren els déus intervenint contínuament, ja sia per preferències o per castigar atrocitats, però només coneixem els càstigs eterns de Tàntal i Sísif. El diví és més aviat un concepte, l’U perfecte de Plató i Plotí, el primer motor d’Aristòtil.

Si volem aprendre dels filòsofs, haurem de discutir amb els sofistes i Sòcrates per veure que tot és relatiu, matricular-nos a l’acadèmia de Plató que ens recomanarà la disciplina de l’ànima per ser immortal com els òrfics, al Liceu d’Aristòtil amb la moderació, al jardí d’Epicur amb l’ataràxia, o sota el pòrtic (Stoa) on Zenó ensenyava l’estoïcisme.

Al s20 i 21 hi ha hagut un certa recuperació de la religió grega.

Un lladre s’atura a llegir un llibre sobre la Ilíada narrada del punt de vista dels déus i és detingut (BBC)

Posted on

Bardo Thodol

Conegut també com a “El llibre tibetà dels morts” , és un conjunt d’instruccions a tenir en compte abans o just després de morir, pre evitar tornar a entrar en el seguit infinit de reencarnacions de vids de patiment, el samsara. Hauria estat escrit pel lama Padmasambhava al segle viii i després amagat per tal que fos descobert en el futur.

Les descripcions de les visions i presències de deïtats són d’una imaginació desbordant. La seva complexitat de detall demana l’ajuda de ser visualitzat com edificis i entitats en l’espai, un mandala.

  • 1. Natural Liberation of the Nature of Mind: The Four-session Yoga of the Preliminary Practice.
    Trobar refugi en certes meditacions. Mandala del mont Meru

  • 2 A Prayer for Union with the Spiritual Teacher, [entitled] Natural Liberation, without Renunciation of the Three Poisons.
  • 3 Root Verses Of The Six Intermediate States.
    According to this cycle of teachings, the circle of birth and death can be seen as being composed of six intermediate states. These six modalities of existence: our waking living state, dreaming, meditation, the time of death, and the two successive phases of the after-death state.
  • 4. The Introduction to Awareness: Natural Liberation through Naked Perception
    Just like the nucleus of the sun, which is itself naturally originating. Look at your own mind to see whether it is like that or not!
    Be certain that all that appears is naturally manifest [in the mind], Like the images in a mirror which [also] appear naturally. Look at your own mind to see whether it is like that or not! Be certain that all characteristics are liberated right where they are, Like the clouds of the atmosphere, naturally originating and naturally dissolving. Look at your own mind to see whether it is like that or not!
    If, upon looking outwards towards the external expanse of the sky, There are no projections emanated by the mind, And if, on looking inwards at one’s own mind, There is no projectionist who projects [thoughts] by thinking them, Then, one’s own mind, completely free from conceptual projections, will become luminously clear. [This] intrinsic awareness, [union of] inner radiance and emptiness, is the Buddha-body of Reality, [Appearing] like [the illumining effect of] a sunrise on a clear and cloudless sky,. It is clearly knowable, despite its lack of specific shape or form.
    Now follows the esoteric instruction which reveals the three times to be one: Abandon your notions of the past, without attributing a temporal sequence! Cut off your mental associations regarding the future, without anticipation!
    There is no duality between the object viewed and the observer. Without focusing on the view, search for the observer! Though one searches for this observer, none will be found.
    There is no duality between the object of meditation and the meditator. Without meditating on the object of meditation, search for the meditator! Though one searches for this meditator, none will be found.
    There is no duality between the action and the actor. Without focusing on the action, search for the actor! Though one searches for this actor, none will be found.
  • 5. The Spiritual Practice entitled Natural Liberation of Habitual Tendencies
    [Visualització de deïtats que bloquegen les tendències naturals que ens fan seguir en el cicle]
    This divine assembly of the awareness holders will emerge from the throat [centre], And fill the space before us. Amidst a plethora of musical sounds they will manifest in myriad dancing postures, Pounding and vibrating throughout all world-systems, [And generating] a vibrant beaming path of light, Indicative of spontaneously arising pristine cognition. [ fa pensar en les assemblees beatífiques del cel de Dante ]
    In the central channel branch of the skull, within one’s brain, Amidst an expanse of light, composed of naming seminal points of rainbow-light, [Stands] Samantabhadra in the form of Mahottara Heruka. He has three faces: brown, white and red; and six arms: The three right arms brandish a vajra, a khatvariga, and a small drum, And the left hold a bell, a blood-filled skull, and a noose of entrails. Mahottara Heruka is joyously and indivisibly embraced by Krodhesvari. May these two, the central male and female consorts, guide all beings [to liberation]! OM. [ és com un rosari per anar recorrent deïtats de memòria, però molt més acolorit!]
  • 6 Natural Liberation of Negativity and Obscuration through [Enactment of] the Hundredfold Homage to the Sacred Enlightened Families.
    I bow down to Krodhesvari, wrathful Queen of [Reality’s] Expanse, Dark blue, holding a vajra, Offering a blood-filled skull to her consort’s mouth, She joyously embraces him, in supreme bliss.
    I bow down to PukkasI of the south-eastern direction, Acting on behalf of living beings as one of the Matarah, Wrathful, red-yellow, and aloof on her throne of human corpses, [Clutching and] devouring entrails To draw [sentient beings] free from the dissonant realms.
    I bow down to Candall of the north-western direction, Acting on behalf of living beings as one of the Matarah, Wrathful, pale yellow, and aloof on her throne of human corpses, Tearing apart the head and body of a bloated corpse To sever erroneous thoughts [at their roots].

  • 7 Natural Liberation through Acts of Confession
    From beginningless time, without end, I have roamed throughout cyclic existence – Led astray by the momentum of my mistaken past actions and improper past behaviour, 1 have mistaken the path and become lost on the path. I regret with powerful remorse the negative past actions I have committed, of any kind. Drawn by the momentum of momentary yet violently resonant past acts, I have sunk into this ocean of suffering, the sea of cyclic existence. The fires of blazing hatred have unabatingly seared my mind, The dense darkness of delusion has blinded my discriminative awareness, The ocean coasts of desire have drowned my consciousness, The mountain of fierce pride has entombed me in the lower existences, The cruel whirlwind of envy has sucked me into these turning worlds, Where, entwined by the tight knot of egocentricity, I have fallen into the pit of desire, this chasm of blazing fires. Unbearably brutal misery has poured down on me like heavy rain. [Damaged] by such extreme and unbearable suffering, [Seared] by the blazing ferocious fires of my negative past actions, The shoots of my consciousness and sense faculties have been blunted. If my body, this illusory aggregate, can no longer withstand [all this pain], How can you bear [to witness] this, O Compassionate Lord of Loving Kindness?21 Obscured fool [that I am, burdened by] the most negative, evil past acts, Propelled by the momentum of these past actions, I have taken birth as the personification of rampant egohood within this world-system of desire. I regret having taken such birth, and am dismayed by my past acts! Yet, regardless of my regret and my dismay, past actions cannot be re-made. The momentum of past actions is as strong as a river’s inexorable flow, So how can the mighty river of past actions be reversed in a mere moment! All that ripens is born from one’s own past actions, And I am one who has been swept along by the violent whirlwind of my past actions, And accordingly have roamed over countless past aeons, Lost within the dark prisons of cyclic existence. O Lord of Loving Kindness, through the blessing of your compassion, Purify the obscurations [generated by] my past actions and dissonant mental states, And secure me in the presence of your mother-like loving kindness!
    [totes les vides viscudes, quànta carn i sang acumularien][quàntes accions absurdes] During countless births in countless aeons, That if our flesh and bones were to be collected together, Their accumulated mass would fill this world, And if our pus and blood were to be collected together, Their accumulated mass would fill a vast ocean, And if the residue of our past actions were to be collected together, Their extent would be beyond conception and inexpressible. Though I have continued endlessly in a cycle of births and deaths, Throughout the three world-systems, The actions that I have committed have been pointless and unproductive. Yet, from amongst all these many countless births, The actions committed in the course of just a single lifetime Could have been worthwhile if only I had trained well, Pursued the path of unsurpassed enlightenment, And thus attained the genuine final nirvana.
    But, swayed by the virulence of past actions and the great potency of dissonant mental states, I have assumed bodies, these networks of flesh and blood, and roamed throughout cyclic existence, Thrust into [a succession of] prison-like existences, Where the suffering is hard to bear. All my transgressions, resonant with such unbearably intense suffering, Have been born out of my own past actions. Please, through your great compassion, shatter the momentum of [these] past actions, And reverse the vital energy of past actions, [generated by] dissonant mental states! When, overpowered by the influence of perverse past actions [rooted in] fundamental ignorance, I wander perpetually within the darkness of unknowing, Why do you not release me, [suffusing me] with the lamplight of your pristine cognition? When I can no longer bear the continuing fruition of my transgressions and past actions, Why do you not embrace me with the enlightened activity of your great compassion? When I fall into the abyss of error, Why do you not catch me in the palm of your swift compassion? When I am afflicted by the irresistible diseases of the three poisons, Why do you not cure me with the medicine of your compassionate skilful means? When the fires of my suffering – the continuing maturation of my own past actions – blaze, Why do you not release a compassionate shower of cooling rains? When I sink into the swamp of suffering in cyclic existence, Why do you not draw me up with the hook of compassionate skilful means? Were I to attain the resultant [states of enlightenment], By training, again and again, in the three world-systems of cyclic existence, What need would there be for your sublime compassion then? Given that this [release] would be the potent inheritance of my [positive] past actions, Would there be anyone to whom I would need to express my gratitude? [But], O spiritual warrior, you who are endowed with the power of compassion, Since the momentum of my [negative] past actions is so potent, Do not be ineffective! Do not be indifferent! Do not be inactive! From your heart, O compassionate conquering deity, gaze upon me now! Draw me up from the swamp of cyclic existence! Lead me swiftly to the supreme level of the three buddha-bodies.
  • 8 Natural Liberation through Recognition of the Visual Indications and Signs of Death [observar els indicis de la pròxima mort per estar preparat].Indicacions de quina mena de reencarnació tindrà.
    [when dying] the right hand quivers, one talks nonsensically, And bodily warmth recedes from under the right armpit, [This indicates that] one will be born as an antigod. If nasal mucous and vital wind flow through the left nostril, And bodily warmth recedes from the left eye, [This indicates that] one will be born as a human being. If animal sounds are emitted from the mouth, urine is secreted from the urethra, And bodily warmth recedes from the genitals, [This indicates that] one will be born as an animal. If the skin turns yellowish and lustreless, And there is salivation, accompanied by sensations of hunger, While reproductive fluid is secreted, [This indicates that] one will be reborn as an anguished spirit. If the right leg shakes, defecation takes place, Anger is felt, and bodily warmth recedes from the soles of the feet, It is said that this person will be born in the hells. If one experiences intense pride, bodily warmth recedes from the ears, And consciousness is emitted via the ears, [This indicates that] one will be born as a yaksa.46 If good circumstances prevail [at the time of death], And if there is minimal impairment of the vital organs, and clear mindfulness, And if one’s spiritual teacher and fellow practitioners gather together, with an inspired perspective, And if serum and other signs appear at the crown of the head, And consciousness is transferred from the crown of the head, Then, it is said that one will achieve liberation, or take birth among the higher realms.47 Therefore, it is most important [to create] the right circumstances at the time of death. Furthermore, there are indications and signs of a higher or lower rebirth That arise after the death of a sentient being. These relate to changes occurring in the sky, which should be examined over [an appropriate] number of days: If the sky turns dark brown, or vaporous [clouds] well up, Or if there are winds, chilling breezes, blizzards and so forth, All these are indications that the [deceased] will be born among the hell realms. If a lustreless mist hangs in the sky, and the sun and moon fade, If there is no wind or breeze, and the sun is obscured, Or if there are traces of rain, or else if it rains in the evening, All these are indications that the [deceased] will be born among the realms of anguished spirits. If the sky turns brownish, and there is unbroken black cloud, Or if there is a mist and an unpleasantly brown sky, All these are indications that the [deceased] will be born among the animal realms. If the clouds in the sky turn yellowish black and assume terrifying forms, And hurtle fiercely back and forth, driven by the wind, Or if there is thunder and lightning, and the sun and moon become invisible, All these are indications that the [deceased] will be born among the antigod realms. If the sky is bright and the sun and moon are clearly visible, [Or the atmosphere is] utterly clear, without wind or breeze, All these are indications that the [deceased] will be born among the god realms. If the sky is bright and clear, and fine white silken clouds appear, Or if the sun and moon are encircled by aureoles of light, All these are the indications that the [deceased] will be born among the human realms.
  • 9 Natural Liberation of Fear through the Ritual Deception of Death
  • 10 Consciousness Transference: Natural Liberation through Recollection [coses a tenir en compte en el moment de la transició, visualitzar llums, apretar el cul]
    Then, sitting on a comfortable seat in the posture of the bodhisattvas, one should, in the following manner, close the orifices [of the body which lead to rebirth] within cyclic existence: The body should be upright and erect. The hands should cover the knees, forming the earth-touching gesture,10 and the shoulders should be drawn upwards. Then, in one’s own heart one should visualise an azure blue syllable hum, blazing with light, from which a single syllable hum breaks away and descends to the rectum, precisely blocking the orifice through which the hells are entered.
    Furthermore, if consciousness is transferred through the pathway of the eyes, [it is said that] one will be born as a universal monarch, and if it is transferred through the left nostril, one will obtain an unimpaired human body. These are the three optimum apertures [associated with those of superior capacity]. One will, however, be born as a yaksa if [consciousness is transferred] through the right nostril, or as a god of the world-system of form if [it is transferred] through the ears, and as a god of the world-system of desire if [it is transferred] through the navel. These are the three medial apertures [associated with those of average capacity]. Lastly, one will be born as an animal if [it is transferred] through the urethra, as a anguished spirit if [it is transferred] through the sexual passage,29 and as a hell being if it is transferred through the rectum. These are the three inferior apertures [associated with those of inferior capacity].
  • 11 The Great Liberation by Hearing [el que s’ha de narrar en veu alta al moribund per tal que pugui fer una bona transició][descripció de les llums que veurà]
    O, Child of Buddha Nature, listen very intently and without distraction. There are six kinds of intermediate state, namely: the intermediate state of living or natural existence, the intermediate state of dreams, the intermediate state of meditative stability or concentration, the intermediate state of the time of death, the intermediate state of reality, and the intermediate state of consequent rebirth.
    O, Child of Buddha Nature, from the hearts of the male and female buddhas of the five enlightened families, the light rays of the ‘four pristine cognitions combined’, very fine and clear, like a spider’s web, will dawn before your heart, [like the] entwined light rays of the sun. First, a sheet of radiant white48 light rays, bright and awesome, [indicative of] the pristine cognition of reality’s expanse, will emanate from the heart of Vairocana, and touch your heart. Above49this sheet of light, a white seminal point resembling a mirror facing downwards will arise, emanating light rays, extremely radiant, bright and dazzling, adorned with five distinct seminal points of like nature, each of which in turn will be adorned by greater and lesser seminal points, [forming an array] with no centre or horizon. [Second], a sheet of radiant blue light, [indicative of] the mirror-like pristine cognition, [will emanate] from the heart of Vajrasattva. Above this, like a turquoise bowl facing downwards, a radiant blue seminal point will arise, [also] adorned by [an array of] greater and lesser seminal points. [Third], a sheet of radiant yellow light, [indicative of] the pristine cognition of sameness, [will emanate] from the heart of Ratnasambhava. Above this, like a gold cup facing downwards, a radiant yellow seminal point will arise, [also] adorned by [an array of] greater and lesser seminal points. [Fourth], a sheet of radiant red light, [indicative of] the pristine cognition of discernment, [will emanate] from the heart of Amitabha. Above this, like a coral bowl facing downwards, a radiant red seminal point will arise, extremely luminous and dazzling, [resplendent] with the luminosity of pristine cognition. It too will be adorned with five distinct seminal points of like nature, each of which in turn will also be adorned by greater and lesser seminal points, [forming an array] with no centre or horizon. All of these [lights and seminal points] will indeed arise, and touch your heart.
  • 12 Aspirational Prayers
  • 13 A masked drama of Rebirth
  • 14 Liberation by Wearing

Els centenars de deïtats amb 2 caps i 6 braços és com una mena de rosari. Es resa per que en el moment de la reencarnació, en lloc de tornar a començar el cicle, l’accés al retorn quedi bloquejat i entri al Nirvana. Aquí l’infern no és al més enllà, és la vida normal que tenim. I la pregària un fórmula que es ven com a màgia per evitar que es repeteixi l’infern que vivim. COm en el cas del cristianisme, també és basa en una amenaça de la condemnació eterna.

Si els escrits de l’església, i els concilis, estan tots orientats a assegurar el poder, amb el xantatge de la condemnació eterna i la persecució de la competència dels que anomenen heretges, aquí tenim el xantatge de la condemnació del cicle etern de reencarnacions i la propaganda a buscar un mestre espiritual. Els mestres segueixen altres mestres de més prestigi i s’acaba formant com una estafa piramidal. Si en el cristianisme s’acaba formant una societat sumisa amb el poder, amb la consciència esqueixada entre el que es vol viure i el que exigeix una moral que privilegia el patiment i el martiri, aquí una societat escapista que es tanca a un monestir

[bona part dels textos són “trucs” per trobar la sortida correcta en el moment de transició, com si estiguessim al metro a pl Catalunya i en la confusió poguessim anar cap a una de les diverses línies disponibles, verda, vermella, FGC, Renfe, . Al tantu per ons’escapa la consciència, si surt pel cap, budahood, si pel cul, a l’infern]

 

Budisme, la indústria de la salvació

Posted on

Paràboles

La palla i la biga

No judiqueu, a fi de no ser judicats; 2 perquè amb el mateix judici amb què judiqueu, sereu judicats, i amb la mateixa mesura amb què mesuren, sereu mesurats. 3 ¿Com és que veus la brossa que hi ha a l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que hi ha al teu? 4 ¿Com pots dir al teu germà: «Deixa que et tregui la brossa de l’ull, mentre hi ha la biga al teu?» 5 Hipòcrita, treu-te primer la biga de l’ull i llavors hi veuràs per a treure la brossa de l’ull del teu germà.

Judge not, that ye be not judged. 2 For with what judgment ye judge, ye shall be judged: and with what measure ye mete, it shall be measured to you again. 3 And why beholdest thou the mote that is in thy brother’s eye, but considerest not the beam that is in thine own eye? Matthew 7:1-15 King James Version 7

Domenico Fetti 1619

WK

 

Posted on

Religions d’Euràsia

[Esborrany. Mircea Eliade XXXI]

241. “les invasions dels turco-mongols, des dels huns del s4 fins a Tamerlan [passant per Gengis Khan], s’inspiraven en el model mític dels caçadors d’EUràsia: el predador que persegueix la caça a l’estepa”. En les cultures altaiques el llop era un avantpassat natural.

(The Altai Mountains (/ɑːlˈtaɪ/), also spelled Altay Mountains, are a mountain range in Central and East Asia, where Russia, China, Mongolia and Kazakhstan converge, and where the rivers Irtysh and Ob have their headwaters.). L’àrea de llengua altaica abasta Sibèria, la vall del Volga, Àsia Central, nordest de Xina, Mongòlia i Turquia.

Tängri o Tengri és la divinitat més important. Vol dir alhora “Déu” i “cel”. El trobem al llenguatge turc i mongol. Aquest Déu-cel es troba esmentat en documents del s2 aC, amb els atributs “elevat”, “blanc”, “celest”i s8 en inscripcions paleo-turques del s8. Aquesta divinitat no té temples i no s’hauria representat en estàtues. “En la seva cèlebre discussió amb l’Imam de Bukhara, Gengis Khan li diu:’ l’univers sencer és la casa de Déu. A què ve marcar un lloc especial com la Meca per anar-hi?”.  [ es correspon amb una experiència del món a cel obert]. Tengri és omniscient, quan els mongols juraven deien “que ho sàpiga el cel”.
En general es tracta d’un Dëu que no intervé en els afers dels humans tot i que pot mostrar el seu descontent en forma d’inundacions, sequeres o avisos en fenòmens com els cometes. A vegades es concep con una multiplicitat, els 99 tengri.

La tenda còsmica. Com en tantes altres cultures, l’univers s’estructura en tres plans, el cel, la terra i els inferns, connectats per un eix central que els comunica. Molts dels pobles altaics s’imaginen el cel com una tenda, amb la via làctia com a costura i les estrelles com obertures que deixen passar la llum. L’estrella polar assegura la tenda com el pal central i rep el nomn de columna d’or. Quan els déus obren la tenda per mirar la terra apareixen els meteors. A vegades també es veu el cel com un tapa, una tenda refugi i que quan s’aixeca una mica per un costat entren els vents. Per les escletxes alguns herois poden passar al cel.
El símbol es trasllada a la iurta, amb el seu pal central, o l’obertura de fums en una casa. Les imatges mítiques de l’eix del món més comunes són la muntanya còsmica [Mont Ararat?] o l’arbre del món. L’arbre uneix les tres regions, arrels, tronc i branques. Els xamans fabricarien el seu tambor amb la fusta d’aquest arbre.

La creació. El mite cosmològic més comú és el d’unes aigües primordials prèvies. Déu en forma d’animal se submergeix al fons per extreure una mica de fang amb què modelar el món. En els pobles eurosiàtics aquest bussejador còsmic presenta variants, animals que col·laboren amb déu, un cigne, per exemple. Durant el procés apareix el dimoni, Sulmus pels mongols, que crearà els pantans fent malbé parts de la terra acabada de crear. L’home també és creat a partir d’argila. Deixa un gos que encara no té pèl per que els protegeixi i puja al cel a cercar la seva ànima. Aleshores apareix Erlik, el déu dels inferns, ofereix el gos una pell si el deixa acostar-s’hi i taca amb la seva saliva els cossos d’argila. Sense aquesta taca els homes no haurien patit malalties ni la mort. És una manera d’exculpar déu de ser la causa de les malalties, la mort i la maldat del l’ànima humana.

El Xaman. Tengri es desentén del món i l’home queda en un món amb una geografia mítica complexa de cel, terra i inferns. El xamàn és una figura present a la majoria de cultures del món llevat d’Àfrica, i sobretot a Euràsia. És l’especialista en els cels i els inferns, èxtasi, curandero, protector de la comunitat, poeta i psicopomp (el que acompanya les ànimes dels morts). Hom arriba a ser xaman per vocació, transmissió hereditària i després d’un procés d’iniciació que el posa a prova. Pateix una mort ritual, baixa als inferns i puja al cel. Passa per una sèrie d’experiències i apren tècniques d’altres mestres xamans. El xaman que se sent cridat cerca la solitud, vaga pels boscos i deserts i té visions. En la mort ritual el xaman té visions de com el seu cos és desmembrat i decapitat pels dimonis, forgen el seu cap a cops de martell en una enclusa, o l’obren en canal i mengen les seves carns. Després d’aquestes proves el xaman ressucita amb els nous poders adquirits. Tengri hauria donat als homes un primer xaman per ajudar-los a combatre les malaties. Envia una àguila que copula amb una dona de la qual naixerà el primer xaman. A vegades el xaman desafia Déu i aquest li retalla els poders. Actúa quan no hi ha prou caça, o quan l’ànima d’algú és presa pels mals esperits.

Rituals. Sacrifici d’un cavall. Ascensió al cel, tocant el timbal, entrant en èxtasi, i enfilant-se per un bedoll. així puja [simbòlicament] per 12 cels i invoca a Bai Ülgan. Després cavalca per deserts i estepes, puja a la muntanyad e ferro i troba el forat del fum, entrada al món subterrani, es troba un mar, travessa un pont estret com un cabell, passa per les regions on es torturen els pecadors, saluda morts avantpassats,  fins que arriba al palau d’Erlik a qui ofereix alcohol. quan està borratxo, li concedeix que el bestiar es multipliqui i altres coses. Finalment torna al món normal de la iurta muntant una oca. Desperta i explica als altres el seu viatge, i transmet missatges dels parents finats.

Posted on

Any litúrgic

[en itàlica el calendari luterà per les cantates de Bach]

ADVENT

1. Advent
2. Advent
3. Advent
4. Advent
Christvesper

25 Desembre: Nativitat [torrons i neules], 1. Weihnachtstag (25)

 

 

26 Desembre: Sant Esteve , 2. Weihnachtstag (26)

3. Weihnachtstag (27)
So.n.Weihnachten (diumenge després de Nadal) Dominica post Nativitatis Christi
Neujahr; Festo Circumcisionis Christi
So.N.Neujahr; Dominica post Festum Circumcisionis Christi

6 Gener: Epifania, baptisme del Jesús [ tortell], Epiphanias, Fest der Heiligen drei Könige

1.So.n.Epiph. Dominica 1 post Epiphanias
2.So.n.Epiph. Dominica 2 post Epiphanias
3.So.n.Epiph. Dominica 3 post Epiphanias
4.So.n.Epiph. Dominica 4 post Epiphanias
5.So.n.Epiph. Dominica 5 post Epiphanias
6.So.n.Epiph. Dominica 6 post Epiphanias

Septuagesimae, 3 diumenge abans de quaresma
Sexagesimae, 2 diumenge abans de quaresma

Dijous gras: [ botifarra d’ou]: (52 dies abans de Pasqua). El dijous anterior al Dimecres de Cendra, conegut, popularment, com a Dijous Gras, Jarder o Llarder, és el tret de sortida tradicional a les festes de Carnaval arreu del país. Aquest dia és costum celebrar àpats familiars que tenen per protagonista a tota mena de menges que combinen els ous amb la carn. Antigament, el Dijous Gras marcava l’inici d’una setmana destinada a atipar-se amb àpats prohibits durant la Quaresma, que comença el dimecres de la setmana següent, el Dimecres de Cendre.

Quinquagesima Sonntag Estomihi, Sonntag vor der Passionszeit

Quaresma: La duració de la quaresma té origen en el simbolisme del nombre quaranta que es tenia com a símbol de plenitud. Així, quaranta dies són els que van durar el Diluvi, els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert.

Dimecres de cendra: Aquesta diada, que per als catòlics és dia de dejuni i d’abstinència (igual que el Divendres Sant), s’imposa un polsim de cendra al cap dels fidels que van a missa. Segons la tradició, la cendra s’ha d’obtenir a partir de la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge de Rams de l’any litúrgic anterior i ha de ser imposada al cap dels fidels en forma de creu. Comença la quaresma.

Invokavit, primer diumenge de quaresma
Reminiszere, segon diumenge de quaresma
Okuli, tercer diumenge de quaresma
Laetare, quart diumenge de quaresma
Judika, cinquè diumenge de quaresma

19 de març Sant Josep: [crema catalana i bunyols]

Diumenge de Rams, Palmsonntag, sisè diumenge de quaresma

Dijous sant: Commemora l’anomenat Sant Sopar, és a dir, l’últim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles abans de ser traït per Judes Iscariot i crucificat. Gründonnerstag, Maundy Thursday

Divendres sant: Commemora la mort de Jesucrist a la creu i s’integra en les festivitats de la Setmana Santa. Karfreitag, Good Friday

Dissabte sant, Vetlla Pasqual, Karsamstag, Easter Saturday, Holy Saturday

Lucernari: es beneeix el foc fora de l’església, i s’encén el ciri pasqual

  • Pregó Pasqual
  • Lectures de l’Antic Testament
    • Primera lectura: Gn1, 1-2,2 “Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.”
    • Salm 103 “Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra”
    • Segona lectura: Gn 22, 1-18 “Sacrifici d’Abraham. El nostre pare en la fe”
    • Salm 15 “Guardeu-me Déu meu, en Vós trobo refugi”.
    • Tercera lectura: Ex 14, 15-15, 1 “Els israelites caminaren per terra eixuta enmig del mar”.
    • Salm: Ex 15 “Cantem al Senyor, que s’ha cobert de glòria”
    • Quarta lectura: Is 54, 5-14 “El Senyor t’ha reclamat amb un amor etern”.
    • Salm 29 “Amb quin goig us exalço Senyor!
    • Cinquena lectura: Is 55, 1-11 “Veniu amb mi i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna”
    • Salm: Is 12 “Cantant de goig, sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació”
    • Sisena lectura: Ba 3, 9-15 “Avança pel camí que condueix a la claror del Senyor”
    • Salm 18 “Senyor, vós teniu paraules de vida eterna”
    • Setena lectura: Ez 36, 16-17ª. 18-28 “Abocaré sobre vosaltres aigua pura i us donaré un cor nou”.
    • Salm 41: “Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; ¿quan podré veure Déu cara a cara?
  • Lectura del Nou Testament
    • Rom 6:3-11 “Vosaltres, tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist”.
    • Salm 117:1-2, 16-17, 22-23
    • Evangeli
    • Cicle A: Mt 28:1-10
    • Cicle B: Mc 16:1-8
    • Cicle C: Lc 24:1-12

Pasqua de resurrecció: és el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (caurà entre el 22 de març i el 25 d’abril). [ la mona de pasqua], Ostersonntag

Ostermontag
Osterdienstag

Quasimodogeniti, Sonntag Quasimodogeniti, 1. Sonntag nach Ostern
Sonntag Misericordias Domini, 2. Sonntag nach Ostern, Dominica Misericordias Domini
Jubilate, 3. Sonntag nach Ostern
Kantate, 4. Sonntag nach Ostern
Rogate, 5. Sonntag nach Ostern
Christi Himmelfahrt (Festo ascensionis Christi)
Exaudi, 6. Sonntag nach Ostern

Pentecosta o quinquagéssima (setè diumenge després de Pasqua). commemora el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols i l’inici de llur activitat de l’evangelització, per això també se la coneix com la celebració de l’Esperit Sant. A la litúrgia catòlica és la festa més important després de la Pasqua de Resurrecció i el Nadal. L’eucaristia inclou la seqüència medieval Veni, Sancte Spiritus. (50 dies després de pasqua) Pfingsten, Feria 1 Pentecostes

Pfingstmontag, Whit Monday, 2nd Day of Pentecost
Pfingstdienstag,Whit Tuesday, 3rd Day of Pentecost

Festa de la santíssima trinitat: diumenge següent a la pentecosta (octava de pentecosta), Trinitatis, Trinity Sunday

Corpus Christi: (l’ou com balla), venera l’eucaristia, se celebra dijous següent a la festa de la santíssima Trinitat. Fronleichnam, Body of Christ, Thursday after Trinity Sunday

Temps ordinari

27 diumenges després  de Trinitat

Buß- und Bettag, Atonement, dia del penediment, 11 dies abans d’advent (2 dimecres abans del primer diumenge d’advent)

Lectures any litúrgic    |  Litúrgia de les hores  |     Any luterà per les cantates de Bach  |

Posted on

Pregària de la serenitat

God, grant me the serenity to accept the things I cannot change,
courage to change the things I can,
and wisdom to know the difference.

God, give me grace to accept with serenity
the things that cannot be changed,
Courage to change the things
which should be changed,
and the Wisdom to distinguish
the one from the other.

Living one day at a time,
Enjoying one moment at a time,
Accepting hardship as a pathway to peace,
Taking, as Jesus did,
This sinful world as it is,
Not as I would have it,
Trusting that You will make all things right,
If I surrender to Your will,
So that I may be reasonably happy in this life,
And supremely happy with You forever in the next.

Amen.

Reinhold Niebuhr, 1932

Senyor, concedeix-me la serenitat
per acceptar tot allò que no puc canviar,
el coratge per canviar el que puc canviar
i la saviesa per entendre la diferència.

Vivint dia a dia;
gaudint de cada moment;
Acceptant les privacions com un camí cap a la pau;
acceptant aquest món impur tal com és
i no com jo crec que ha de ser
tal com va fer Jesús,
Confiant que faràs totes les coses bé
així, lliurant-me a la teva voluntat,
podré ser raonablement feliç en aquesta vida
i aconseguir la felicitat suprema a la teva vora en la próxima.
Amén.

Es fa servir sovint a les reunions d’alcohòlics anònims

Posted on

Nataraja

El déu hindú Shiva en la forma de ballador còsmic (nata=dansa, raja=senyor)

(EB) In the most common type of image, Shiva is shown with four arms and flying locks dancing on the figure of a dwarf, who is sometimes identified as Apasmara (a symbol of human ignorance; apasmara means “forgetfulness” or “heedlessness”). Shiva’s back right hand holds the damaru (hourglass-shaped drum); the front right hand is in the abhaya mudra (the “fear-not” gesture, made by holding the palm outward with fingers pointing up); the back left hand carries Agni (fire) in a vessel or in the palm of the hand; and the front left hand is held across his chest in the gajahasta (elephant-trunk) pose, with wrist limp and fingers pointed downward toward the uplifted left foot. The locks of Shiva’s hair stand out in several strands interspersed with flowers, a skull, a crescent moon, and the figure of Ganga (the Ganges River personified as a goddess). His figure is encircled by a ring of flames, the prabhamandala.

In the Nataraja sculpture, Shiva is shown as the source of all movement within the cosmos and as the god whose doomsday dance, represented by the arch of flames, accompanies the dissolution of the universe at the end of an eon. His dance of creation is said to have been performed in Chidambaram (an important Shaiva centre in South India), a place that is identified with both the centre of the universe and the human heart. The gestures of the dance represent Shiva’s five activities (panchakritya): creation (symbolized by the drum), protection (by the “fear-not” pose of the hand), destruction (by the fire), embodiment (by the foot planted on the ground), and release (by the foot held aloft).

Posted on

Contemplació. Materials i lectures

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Hindu

Budisme

Zen

  • Dogen zenji, genjo koan(ebook)
  • Kyokun, Tenzo – Instrucciones al cocinero de un monasterio zen, del maestro Dogen (ebook)
  • Budismo Zen – El Gran Shobogenzo del Maestro Dogen (291 p. PDF)
  • Kenko no CHomei Hojoki. essays on iddleness (ebook)
  • Dogen (film sobre la vida del fundador)
  • Laia montserrat. Un cirerer al balcó

Cristianisme

  • Salms copiats a mà
  • Pregàries d’avui i de sempre, pregària viva
  • Agustí, les confessions (llibre, ebook, cites a agusti.odt)
  • Ramon Llull, llibre d’Amic e Amat
  • Tomàs de Kempis, la imitació de Déu
  • Teresa de Jesús, las moradas
  • Ignacio Loyola Ejercicios espirituales ( ebook. Llibre)
  • Relats d’un pelegrí rus
  • Lubienska de Lenval, Le Silence

Jueu

  • Ashlag, Y. – Comprehending The Spiritual (pdf 4 pags)
  • Zohar, Moisés Leon (ebook. Zophar.odt amb cites)
  • Iefer Sefirah (ebook)

Islam

  • Sufís: sufi.odt, notes de mircea eliade
  • Anthologie du Sufisme
  • La sabiduría sufí

General

Karen Armstrong. Historia de Dios Buda: ebook  | cites i notes historiadedios.odt

Posted on

Islam

Islam

[esborrany]

Branques, 90% sunni, 9.5 xii, 0.5 Ibadi i altres.

2.000 milions

 

 

  • Muhammad’s revelation (610–632)
  • Caliphate and civil strife (632–750) Rashidun and Umayyad expansion. With Muhammad’s death in 632, disagreement broke out over who would succeed him as leader of the Muslim community. Abu Bakr, a companion and close friend of Muhammad, was made the first caliph.[46] Under Abu Bakr, Muslims put down a rebellion by Arab tribes in an episode known as the Ridda wars, or “Wars of Apostasy”.[224] The Quran was compiled into a single volume at this time.
  • Classical era (750–1258). The eye, according to Hunain ibn Ishaq from a manuscript dated circa 1200
    Al-Shafi’i codified a method to determine the reliability of hadith.[241] During the early Abbasid era, the major Sunni hadith collections were compiled by scholars such as Bukhari and Muslim while major Shia hadith collections by scholars such as Al-Kulayni and Ibn Babawayh were also compiled. With the expansion of the Abbaside Caliphate into the Sasanian Empire, Islam adapted many Hellenistic and Persian concepts, imported by thinkers of Iranian or Turkic origin.
  • Pre-Modern era (1258–18th century)  Abdülmecid II was the last Caliph of Islam from the Ottoman dynasty. [Islam spread with Muslim trade networks, Sufi orders activity and conquests of the Gunpowder Empires that extended into Sub-Saharan Africa, Central Asia and the Malay archipelago.[282][283] Under the Ottoman Empire, Islam spread to Southeast Europe.[284] Throughout this expanse, Islam blended with local cultures everywhere, as illustrated when the prophet Mohammed showed up in Hindu epics and folklore.
  • Modern era (18th – 20th centuries) The Muslim world was generally in political decline starting the 1800s, especially relative to the non-Muslim European powers. This decline was evident culturally; while Taqi al-Din founded an observatory in Istanbul and the Jai Singh Observatory was built in the 18th century, there was not a single Muslim-majority country with a major observatory by the twentieth century.[321] The Reconquista, launched against Muslim principalities in Iberia, succeeded in 1492. By the 19th century the British Empire had formally ended the Mughal dynasty in India.

Sunni

Sunnites
Els sunnites (ahl as-sunnah, «la gent de la tradició») és la gran majoria que defensa que la direcció de l’islam ha d’estar en mans dels califes sense tenir en compte els llaços de sang amb Mahoma.

The largest denomination in Islam is Sunni Islam, which makes up 75–90% of all Muslims[28] and is arguably the world’s largest religious denomination.[358] Sunni Muslims also go by the name Ahl as-Sunnah which means “people of the tradition [of Muhammad]”.[45][359][360][361][362]

Sunnis believe that the first four caliphs were the rightful successors to Muhammad; since God did not specify any particular leaders to succeed him and those leaders were elected. Further authorities regarding Sunnis believe that anyone who is righteous and just could be a caliph as long they act according to the teachings of Islam, the example of Muhammad. Alternatively, Sunnis commonly accept the companions of Muhammad as reliable for interpretating Islamic affairs.

Shia

Xiïtes

Mesquita d’Alí a Najaf, Iraq, lloc sant dels xiïtes
Els xiïtes (aix-xia, ‘seguidors [d’Alí]’) són l’únic grup dissident d’importància pel que fa a l’ortodòxia sunnita que sobreviu en l’islam. Van sorgir a conseqüència d’una disputa sobre la successió de Muhàmmad a la mort d’Uthman ibn Affan, el tercer dels «califes ben guiats»; aquest grup va declarar-se partidari d’Alí ibn Abi-Tàlib enfront del pretendent omeia Muàwiya. Pels xiïtes, el guiatge de la comunitat és un dret diví reservat als descendents del profeta (Ahl al-Bayt) mitjançant la seva filla Fàtima az-Zahrà i el seu marit Alí ibn Abi-Tàlib, que creien que havia estat designat pel profeta per a succeir-lo. L’imam (que per a ells ha de ser un descendent d’Alí i a qui s’atribueix un caràcter semidiví) és, per la seva mateixa condició, l’únic capacitat per a «explicar la llei de Déu»; així, l’autoritat que se li atribueix dóna peu a l’existència d’una jerarquia religiosa o clergat. Dins d’aquest corrent, els imamites (majoritaris) creuen que a partir d’Alí arrenca una sèrie de dotze imams infal·libles; el dotzè va desaparèixer l’any 873 (ocultació) i esperen que al seu retorn el món sigui redimit i presidit per la justícia (creença en el mahdí). El xiisme conté així un component esotèric i messiànic, que és més o menys important segons les branques.

While the Sunnis believe that a Caliph should be elected by the community, Shia’s believe that Muhammad appointed his son-in-law, Ali ibn Abi Talib, as his successor and only certain descendants of Ali could be Imams. As a result, they believe that Ali ibn Abi Talib was the first Imam (leader), rejecting the legitimacy of the previous Muslim caliphs Abu Bakr, Uthman ibn al-Affan and Umar ibn al-Khattab. Other points of contention include certain practices viewed as innovating the religion, such as the mourning practice of tatbir, and the cursing of figures revered by Sunnis. However, Jafar al-Sadiq himself disapproved of people who disapproved of his great grand father Abu Bakr and Zayd ibn Ali revered Abu Bakr and Umar.[375][376] More recently, Grand Ayatollah Ali Khamenei[377] and Grand Ayatollah Ali al-Sistani[378] condemned the practice.

 

[ IRAK i IRAN ] xiisme

Els països amb majoria xiita són Iran, Iraq, Azerbaidjan i Bahrain.[18] A l’Orient Pròxim, representen entre el 36,3% i el 38,6% de la població.[19] Els musulmans xiïtes constitueixen al voltant del 35% de la població del Líban,[20] 45% a Iemen,[21] 20-40% a Kuwait,[13][22] 20% a Turquia,[13][23] 10-20% al Pakistan[13] i 10-19% a l’Afganistan.[24][25]

Els països amb més d’un milió de població xiïta són, en ordre descendent: Iran, Pakistan, Índia, Irak, Turquia, Iemen, Azerbaidjan, Afganistan, Arabia Saudita, Síria, Nigèria, el Líban i Tanzània.[13][14]

Sufisme
El moviment místic que hom anomenarà sufisme (tassàwwuf) ja existia al segle viii, quan petits cercles de musulmans pietosos, com a reacció davant la creixent atracció pels béns terrenals que mostrava la comunitat islàmica, van començar a cridar l’atenció sobre la importància de la vida interior de l’esperit i la purificació moral. Durant el segle ix, el sufisme es va desenvolupar com una doctrina mística i amb l’ideal d’una comunió directa o, millor encara, una unió d’èxtasi amb Déu. Aquesta aspiració a la unió mística amb Déu violava el compromís islàmic ortodox amb el monoteisme. Per aquesta causa, va ser executat a Bagdad, l’any 922, el sufí al-Hal·laj, acusat d’haver manifestat la seva identitat amb Déu. Destacats sufís van intentar, més tard, aconseguir una síntesi entre el sufisme moderat i l’ortodòxia i, al segle xi, el respectat erudit persa Al-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l’àmbit de l’ortodòxia sunnita.[1]

Al segle XII, el sufisme va deixar de ser patrimoni d’una elit instruïda i es va transformar en un complex moviment popular. La insistència sufí en el coneixement i en l’amor de Déu va augmentar l’atractiu de l’islam per a les masses i va fer possible la seva extensió més enllà de l’Orient Mitjà, arribant a més zones d’Àfrica i de l’Àsia oriental; les germandats sufís (turuq) es van multiplicar des de l’Atlàntic fins a Indonèsia, tot i que algunes comunitats van abraçar tot el món islàmic i d’altres van ser regionals o locals. L’enorme implantació d’aquestes fraternitats es va deure, en primer terme, a la capacitat i a la generositat de llurs fundadors i dirigents, els quals no sols atenien les necessitats espirituals de llurs seguidors sinó que també ajudaven els pobres, sense importar quines eren llurs creences, i actuaven amb assiduïtat com a intermediaris entre el poble i els dirigents polítics.[1]

 

Sufism (Persian: صوفی گری‎), or Taṣawwuf[1] (Arabic: التَّصَوُّف‎), variously defined as “Islamic mysticism”,[2] “the inward dimension of Islam”[3][4] or “the phenomenon of mysticism within Islam”,[5][6] is mysticism in Islam, “characterized … [by particular] values, ritual practices, doctrines and institutions”[7] which began very early in Islamic history[5] and represents “the main manifestation and the most important and central crystallization of” mystical practice in Islam.[8][9] Practitioners of Sufism have been referred to as “Sufis” (from صُوفِيّ‎ ṣūfiyy / ṣūfī).[5]

Salafisme i  Wahabisme

Moviments ultraconservador, que només venera Déu i rebutja la devoció a sants com a idolatria (per això destrossa les tombes). Apareixen dins del sunnisme.

sorgeix al s xix a Egipte, i s’oposa a la modernització

Aràbia saudí

Actualment, els qui es defineixen com a ‘salafistes’ constitueixen un corrent heteròclit: influïts pel wahhabisme saudita, es preocupen principalment per allò que l’islam autoritza o prohibeix. Els wahhabites interpreten de manera restrictiva el concepte d’ijtihad (examen personal de les fonts religioses fundat en l’Alcorà i la sunna); els salafistes també són conservadors pel seu comportament i la seva pràctica de l’ijtihad, però alhora són socialment actius i tenen l’objectiu d’islamitzar la societat. Sovint estan al capdavant en qüestions científiques i tecnològiques.[2]

Els islamistes polítics començaren a reivindicar aquestes idees. És el cas dels Germans Musulmans egipcis, apareguts el 1928 i influïts pels primers salafistes. A Palestina, el Gihad Islàmic i el Hamàs en són els hereus, i els primers membres de les xarxes d’Al-Qaida provenien de l’àrea d’influència salafista al Pròxim Orient i a Europa.[2]

Paral·lelament a aquesta tendència gihadista, un nombre creixent de salafistes afirmen que tenen una orientació moderada i pacifista; eviten el terreny polític i s’esforcen sobretot a dur ‘una vida musulmana pura’. Han aconseguit inserir-se a l’Occident, al Pròxim Orient i al Magrib entre els joves fidels que temen perdre les seves tradicions i les seves arrels. Se’ls reconeix per la seva aparença: homes amb llargues barbes que duen túniques sobre pantalons curts; dones amb una llarga túnica, hijab i niqab, que amaga la cara i que sovint duen amb texans i vambes…[2]

Al Regne Unit hi ha una tercera tendència: els salafistes reformistes baixen a l’esfera política, i acusen els gihadistes salafistes d’apoderar-se del moviment i de participar en el combat contra la seva radicalització.[2]

 

Posted on

Kabbalah

(viquipèdia) [ esborrany ]

La càbala (hebreu: קַבָּלָה‎) és la tradició mística del judaisme. El nom càbala prové de l’arrel hebrea q–b–l i significa ‘rebre’. Les arrels primeres de la càbala es troben a la Torà, les escriptures sagrades del judaisme. A causa de la tradició oral centenària, la càbala va incorporar influències diverses, com ara gnòstiques, neoplatòniques i cristianes.

Jewish Kabbalah is a set of esoteric teachings meant to explain the relationship between God, the unchanging, eternal, and mysterious Ein Sof (אֵין סוֹף, “The Infinite”), and the mortal and finite universe (God’s creation).

Alguns místics van començar a llegir el llibre del gènesi com si estigués xifrat, amb significats ocults a descobrir. Espeicalment suggerents eren els capítols sobre la carrossa de Jahvé a Ezequiel o l’esala de Jacob. When read by later generations of Kabbalists, the Torah’s description of the creation in the Book of Genesis reveals mysteries about God himself, the true nature of Adam and Eve, the Garden of Eden (Hebrew: גַּן עֵדֶן‎), the Tree of Knowledge of Good and Evil (Hebrew: עֵץ הַדַּעַת שֶׁל טוֹב וְרַע‎), and the Tree of Life (Hebrew: עֵץ חַיִּים‎), as well as the interaction of these supernatural entities with the Serpent (Hebrew: נָחָשׁ‎), which leads to disaster when they eat the forbidden fruit (Hebrew: פְּרִי עֵץ הַדַּעַת‎), as recorded in Genesis 3.

Al segle II (o més tard) apareix el text del Sefer Yetzirah (“Llibre de la creació”) on apareix  l’arbre de la vida que mostra la creació de l’univers com la pronunciació de deu el sefirot, o atributs divins. Els 22 enllaços es fan correspondre a les lletres de l’alfabet:

[  sembla un desenvolupament de la idea del gènesi, Déu crea el món pronunciant allò que vol crear, i idees neoplatòniques, tot es després de l’u, i tota la creació són diferents aspectes de l’u]

El segle XIII Moisès de León compila el el Zohar (en hebreu: זהר, El llibre de l’esplendor).

Després de l’expulsió de l’estat espanyol el 1492, la localitat de Safed a Galilea esdevingué el centre de les ensenyances cabalístiques. En fou un dels personatges més destacats Isaac Luria (1534-1572), que va fer aportacions molt interessants en qüestions molt relacionades amb la creació del món, entre les quals destaquen la imatge de l’autocontracció de Déu per deixar lloc a la creació (Zimzum), el “trencament de les gerres” durant la creació i l’alliberament de les guspires de llum divines (shebirath hakelim), especulacions sobre l’Infinit (Ein Sof) i diverses ensenyances sobre migració de les ànimes (gilgul).

Al costat de la Kabbalah teosòfica del Zohar Abraham Abulafia desenvolupà un sistema de meditació en la línia de Maimònides, que es podria anmenar ecstàtic-profètic. eveloped his own alternative, Maimonidean system of Ecstatic-Prophetic Kabbalah meditation, each consolidating aspects of a claimed inherited mystical tradition from Biblical times.[41] This was the classic time when various different interpretations of an esoteric meaning to Torah were articulated among Jewish thinkers.[42] Abulafia interpreted Theosophical Kabbalah’s Sephirot Divine attributes, not as supernal hypostases which he opposed, but in psychological terms.

Al segle XIX amb el moviment Hassidic, Ashlag (1884 – 1954 ) la va reinterpretar per estendre-la a les masses, amb comentaris al Zohar i obres d’Isaac Luria.

Com entendre la relació entre un Déu transcendent incognoscible i el món creat que veiem?  [ és un problema semblant al de les idees de Plató ]

The nature of the divine prompted kabbalists to envision two aspects to God: (a) God in essence, absolutely transcendent, unknowable, limitless divine simplicity beyond revelation, and (b) God in manifestation, the revealed persona of God through which he creates and sustains and relates to mankind. Kabbalists speak of the first as Ein/Ayn Sof (אין סוף “the infinite/endless”, literally “there is no end”).

The Zohar reads the first words of Genesis, BeReishit Bara Elohim – In the beginning God created, as “With (the level of) Reishit (Beginning) (the Ein Sof) created Elohim (God’s manifestation in creation)”.

The Sephirot (also spelled “sefirot”; singular sefirah) are the ten emanations and attributes of God with which he continually sustains the existence of the universe.

[Bona part de la Kabbalah consistirà a trobar maneres de veure com tot el que existeix prové d’aquestes deu emanacions del Déu transcendent.  [Hi haurà el problema habitual d’explicar l’origen del mal. Podríem veure-ho com una immnesa pèrdua de temps però al matiex temps é sun intent de “llegir” tot el que existeix com a relacionat i formant part d’un tot] [ com a característic del coneixement esotèric hi ha la convicció que la veritat està amagada, xifrada, i que cal descobrir-la. Els cabalistes – com Hegel – volen “llegir” els textos i la realitat d’una manera nova. ]

 

Posted on

Budisme

[ esborrany ]

https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme  El canon pali |   els 5 obstacles    |    Bardo Thodol el llibre tibetà dels morts

Theravada: camí dels ancians, de la tradicio Hinayana. Personal ENlighment a través de disciplina monàstica i estudi de les sutras.

Mahayana. El gran camí. Il·luminació per a tots, el bodistva ajorna el seu Nirvana per ajudar els altres. Més popular, es basas en la devoció i la meditació. S’introdueixen deitats per ajudar a la meditació.

Vajrayana. El camí del tro. semblant al mahayana però més directe, El coneixement passa del guru al deixeble. amb l’ensenyament dels tantras. Combinent els chanting, tècniques de ioga avança des i meditació creant imatges a la ment.

 

Budisme
Mahayana: no preocupar-se de si mateix i volcr-se e totes les coses vives: Xina, Japó. Tailàndia
Hinayana: Primer la il·luminació i després tornar a la terra per ajudar la gent (Tibet).

Siddharta Gautama

El segle I la tradició oral es recull al Cànon Pali  (llengua Pali) que regirà el budisme Theravada seguit al sudest asiàtic.

Segles més tard els Sutras en sànscrit al nordoest de la Índia donen lloc a la branca Mahayana, que serà predominant a Xina i Japó. [S’escampa al segle V al llarg de la ruta de la seda]. En aquesta tothom pot aspirar a ser un buda, bodhisattva [ el que cerca la il·luminació. [ el budisme es va originar a la Índia però és vigent a Xina i sudest asiàtic ].

Del Mayahana a Xina durant la dinastia Tang al sVI en sortirà el budisme zen (en japonès: 禅, ‘meditació silenciosa’) és el nom d’una variant del budisme mahayana practicat primer a la Xina amb el nom de chán. Més tard, arribà al Japó sota el guiatge del monjo Eisai (1191) i va ser perfeccionat pel monjo Dogen (1227).

Les principals escoles del budisme zen pròpiament japonès són rinzai, soto i obaku. Es distingeixen per la especialització en les diferents tècniques de meditació, com el koan o el zazen. Influït pel Taoisme, els ensenyaments dels textos tradicionals queden més en un segon pla i es proposa la meditació per arribar directament a la il·luminació interior o satori.

[ El budisme zen va influir en la ritualització de servir el te, convertint en art un acte quotidià. Tot i que no es pot dir que fossin creats expressament per meditar, l’estètica de jardins gairebé buits també es pot considerar un resultat del budisme zen].

[ la meva cerimònia del te, el tangram de molsa a la terrassa ]

Kamo No Chomei (1155-1216). Hojoki
Keno. Assaigs sobre l’oci

Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
Segona Noble Veritat: l’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.
Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s’acosta a la il·luminació.

Les vuit passes són:

[Saviesa, Pali]
Coneixement recte de les Quatre Nobles Veritats.
Actitud recta: allunyar-se d’odis i enveges.

[conducta recta, Sila]
Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
Acció recta: bona conducta moral.
Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.

[Samadhi, entrenament de la ment]
Esforç recte: fomentar tendències bones.
Pensament recte: no cedir als desigs.
Concentració recta: meditació.

[discussió, si el budisme implica la dissoluciño del jo, relacionar amb kenosi a meditació cristiana, Hume i Kant]

Posted on

Actes de Joan

Acts of John  , Nou testament apòcrif, segle II AC

94 Now before he was taken by the lawless Jews, who also were governed by (had their law from) the lawless serpent, he gathered all of us together and said: Before I am delivered up unto them let us sing an hymn to the Father, and so go forth to that which lieth before us. He bade us therefore make as it were a ring, holding one another’s hands, and himself standing in the midst he said: Answer Amen unto me. He began, then, to sing an hymn and to say:

Himne

Glory be to thee, Father.
And we, going about in a ring, answered him: Amen.
Glory be to thee, Word: Glory be to thee, Grace. Amen.
Glory be to thee, Spirit: Glory be to thee, Holy One:
Glory be to thy glory. Amen.
We praise thee, O Father; we give thanks to thee, O Light, wherein darkness
dwelleth not. Amen.

95 Now whereas (or wherefore) we give thanks, I say:
I would be saved, and I would save. Amen.
I would be loosed, and I would loose. Amen.
I would be wounded, and I would wound. Amen.
I would be born, and I would bear. Amen.
I would eat, and I would be eaten. Amen.
I would hear, and I would be heard. Amen.
I would be thought, being wholly thought. Amen.
I would be washed, and I would wash. Amen.
Grace danceth. I would pipe; dance ye all. Amen.
I would mourn: lament ye all. Amen.
The number Eight (lit. one ogdoad) singeth praise with us. Amen.
The number Twelve danceth on high. Amen.
The Whole on high hath part in our dancing. Amen.
Whoso danceth not, knoweth not what cometh to pass. Amen.
I would flee, and I would stay. Amen.
I would adorn, and I would be adorned. Amen.
I would be united, and I would unite. Amen.
A house I have not, and I have houses. Amen.
A place I have not, and I have places. Amen.
A temple I have not, and I have temples. Amen.
A lamp am I to thee that beholdest me. Amen.
A mirror am I to thee that perceivest me. Amen.
A door am I to thee that knockest at me. Amen.
A way am I to thee a wayfarer. [amen].

96 Now answer thou (or as thou respondest) unto my dancing. Behold thyself in me who speak, and seeing what I do, keep silence about my mysteries.

Thou that dancest, perceive what I do, for thine is this passion of the manhood, which I am about to suffer.

[… ]

This cross of light is sometimes called the (or a) word by me for your sakes, sometimes mind, sometimes Jesus, sometimes Christ, sometimes door, sometimes a way, sometimes bread, sometimes seed, sometimes resurrection, sometimes Son, sometimes Father, sometimes Spirit, sometimes life, sometimes truth, sometimes faith, sometimes grace.

 

Posted on

Maranassati sutta

Una vegada, el Benaurat s’estava a Nadika, a la sala de maons. I el Benaurat s’adreçà als monjos.

“Monjos.” “Senyor,” van replicar els monjos. “Ésser conscient de la mort, monjos, quan s’ha treballat a fons, dóna un gran fruit i un bon guany: ens du cap a la immortalitat i té com a fi la immortalitat. Monjos, cultiveu d’ésser conscients de la mort.”

Quan va haver parlat, un cert monjo va dir al Benaurat. “Senyor, jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia i una nit, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre va dir, “Jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” I el Benaurat va respondre, “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure, el que tardo a menjar un àpat, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt.’ Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar cinc mossades, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar un mos, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

bloc agost 2014

Aquest bonic text del Cànon Pali, traduït d’una antologia de Sarah Shaw, tal com passa sovint amb textos que tracten sobre la mort, és alhora un cant a la vida. Jo el llegeixo així:

Només que pogués viure un dia i una nit, com el d’avui mateix, corrent al costat de la platja al matí per després travessar Barcelona en bicicleta per anar a treballar, tot escoltant sonates de Scarlatti, esmorzar te i torrades mentre llegeixo els correus pendents; a casa a la tarda, saludant les plantes a la terrassa, llegir, fer música, passar l’escombra i preparar el sopar, albergínia, una orada i un vi blanc, una mica de tele i llegir al llit abans de canviar els pensaments pels somnis que viuré durant la nit, ja hauria valgut la pena.

Només que pogués viure un dia començant un nou camí per descobrir, caminant per una ciutat desconeguda, amb la motxilla a una travessa a la muntanya, en una ruta en bicicleta, començant a remar a un riu en caiac, o conduint el cotxe cap a l’horitzó, ja estaria molt bé.

Només que pogués viure una hora, essent el noi que descobria el barri, agafat de la mà del pare i la mare, ja pensaria que havia valgut la pena viure. Només que pogués viure una hora, mirant com jugaven la Teresa i la Maria, ja n’hauria tingut prou.

Només que pogués viure el que dura un àpat tot ballant, primer sol, després lindy hop amb una noia, i un blues per postres, ja hauria viscut feliç.

Només que pogués viure el que tardo a mastegar i empassar un mos, abraçat a la noia que estimo, ja n’hauria tingut prou.

Només que pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar-lo altra vegada, veient unes orenetes traçar línies al cel, volant alegres, ja seria molt.

Posted on

La Bíblia, Torah, Tanakh, Talmud

Tanakh, la Bíblia hebrea té 24 llibres, 5 al Pentateuc, 8 de profetes (Nevim), i 11 didàctics (Ketuvim).

La Torah, Pentateuc (hebreu), escrit durant l’exili a Babilònia sVI BCE a partir de tradicions orals més antigues, la jahvista, la elohista, la Deutoronòmica i la Sacerdotal.

  • Gènesi: la creació, Abram, Isaac, Jacob, Josep
  • Èxode: el captiveri a Egipte, Moisès i la travessa del deser (hebereu, tradicionalment atribuït a Moisès mateix, es creu que fou escrit durant l’elixi a Babilònia a partir de tradicions orals anteriors.
  • Levític: [normes i costums]
  • Nombres: [normes i costums]
  • Deutoronomi: [normes i costums]

Nevi’m, Profetes: Josué, Jutges, Samuel, Reis  |   Isaïes, Jeremies, Ezequiel  |  els profetes menors. [escrits durant el captiveri a Babilònia)

Ketuvim: Salms, proverbis, Job. | llibres per a certes ocasions  Càntic dels càntics (Pessah la pasqua jueva que commemora la sortida d’Egipte) , Rut (Shavuot, la pentecosta), Lamentacions (tishva) , Eclesiastès (es llegeix a la festa del Sukkot), Ester. |  Daniel, Esra i Nehemies, Cròniques. [possiblement a l’epoca del segon temple 500-70, 450-200 Eclesiastès o Kohelet]

Els llibres de Tobit, Judit, Macabeus, Saviesa, Sirach i Baruc són inclosos pels catòlics i ortodoxos però exclosos per jueus i protestants.

Original en hebreu (encara que el document més antic a vegades és en grec koiné, l’estil evidencia que és una traducció d’una llengua semítica), les fonts més antigues, són la traducció grega de la Septuaginta (-200), la traducció a l’assiri de la Pehitta, la Torah samaritana. Entre els segles VII i X es consolidà el text masorètic en hebreu que es correspon bastant bé amb els fragments que s’han trobat als rotlles del mar mort. Algun text, com el  profeta Daniel, estava escrit en arameu.

Des d’Alexandre, la llengua comuna a Orient era el grec koiné

La Torah oral: Mishnah, Gemara, Talmud

A més de la Torah escrita, que Déu hauria entregat a Moisès, hi ha la Torah oral que s’hauria anat transmetent oralment des dels temps de Moisès.  “Represents those laws, statutes, and legal interpretations that were not recorded in the Five Books of Moses, the “Written Torah” (Hebrew: תורה שבכתב, Torah she-bi-khtav, lit. “Torah that is in writing”), but nonetheless are regarded by Orthodox Jews as prescriptive and co-given. This holistic Jewish code of conduct encompasses a wide swathe of rituals, worship practices, God–man and interpersonal relationships, from dietary laws to Sabbath and festival observance to marital relations, agricultural practices, and civil claims and damages. ”

The major repositories of the Oral Torah are the Mishnah, compiled between 200–220 CE by Rabbi Yehudah haNasi, and the Gemara, a series of running commentaries and debates concerning the Mishnah, which together form the Talmud, the preeminent text of Rabbinic Judaism.

Canon del nou testament

Els 27 llibres del Nou testament (els quatre evangelis, Actes dels apòstols i Epístoles) ja es feien servir per Origenes.

Escrits en grec koiné entre el 100 i 300 CE.

El 382 El Papa Damasus encarregà a Sant Jeroni la traducció de la Bíblia al llatí i es fixen els llibres del Nou Testament. Es coneixerà com la Vulgata.

El 1545 el Concili de Trento fixa la traducció de sant Jeroni, la Vulgata, com a text oficial.

Traduccions

The first complete Catalan Bible translation was produced by the Catholic Church, between 1287 and 1290. It was entrusted to Jaume de Montjuich by Alfonso II of Aragon. Remains of this version can be found in Paris (Bibliothèque Nationale). El 1478 Bonifaci Ferrer. Ferrer’s translation, known as the Valencian Bible, was printed in 1478 before any Bible was printed in English or Spanish.

1522 Bíblia de Luter

1611 King James Bible, projecte encarregat pel rei a 47 estudiosos que la fixà per a l’Església d’Anglaterra.

La Bíblia de Montserrat

New Yorker sobre les traduccions i com  reflecteixen el pensament i la peosia de cada època.

Manuscrits de la mar morta: trobats el 1947 a les coves de Qumran. Probablement amagats pels Essenis en temps de la revolta contra els romans. Ara es conserven al Shrine of the Book. L’estudi dels manuscrits bíblics de Qumran ha demostrat que, a l’època anterior a l’aparició del cristianisme, la tradició textual bíblica era molt més plural i variada que no que s’esperava.

Nag Hammadi: el 1945 es van trobar a la ciutat egípcia de Nag Hammadi un conjunt de textos gnòstics, en copte, parts del corpus hermeticum, una traduccó de Plató i els anomenats evangelis gnòstics, Tomàs, Felip, així com diversos apocalipsis.

Altres: Els Actes de Joan, amb l’himne de la dansa

Posted on

Misteris Eleusis

viquipèdia

Els misteris d’Eleusis estan relacionats amb un mite de la dea Demèter, narrat per Homer en un dels seus himnes, datat aproximadament en l’any 650 aC. Aquest himne diu que la filla de Demèter, Persèfone (de vegades anomenada amb l’epítet Kore, deessa Demèter, narrat per Homer en un dels seus himnes datat aproximadament en l’any 650 aC. Aquest himne diu que la filla de Demèter, Persèfone (de vegades anomenada amb l’epítet Kore, «donzella») estava collint flors amb unes amigues quan va ser raptada i transportada a l’Hades, el món subterrani dels morts. Desesperada, Demèter va buscar per tot arreu la seva filla, però no la va trobar i llavors va provocar una gran sequera que va causar la pèrdua de les collites dels humans i la seva fam. La deessa esperava així commoure Zeus i fer que intercedís pel retorn de la seva filla, cosa que finalment va passar.

Demèter dóna llavors de blat a Triptòlem mentre Persèfone el beneeix amb la mà. Relleu del segle V, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
Segons el mite, durant la seva cerca, Demèter va viatjar a llargues distàncies i va tenir algunes aventures menors. En una ocasió, va ensenyar els secrets de l’agricultura a Triptòlem, rei d’Eleusis.[4] Amb el retorn de Pesèfone, Demèter estava tan contenta que va fer tornar l’originària verdor i prosperitat a la terra, cosa que els humans recordaven com la primera primavera.

Era una norma de les moires que qui consumia menjar o beguda en l’inframon estava condemnat a passar l’eternitat en aquell lloc. Hades va temptar Persèfone a menjar una mica de magrana i per això, quan Zeus, pressionat pels gemecs de fam dels humans i per altres deïtats que havien deixat de ser honorats amb sacrificis pels humans, va enviar Hermes en nom seu amb l’ordre d’alliberar-la, ella es va veure obligada a tornar a l’inframon on s’havia d’estar uns sis mesos cada any. Quan Demèter estava sense la seva filla, s’entristia i descuidava la terra, però quan tornava Persèfone, la terra tornava a ser un lloc fèrtil. Aquesta és una explicació del pas de les estacions, el seu efecte sobre l’agricultura[5] i una justificació dels estius secs del clima a Grècia

Misteris: caminada d’Eleusis a Atenes (25km)

El primer acte dels misteris majors (el dia 14 del boedromion) consistia en el transport dels objectes sagrats des de la ciutat d’Eleusis fins a l’Eleusinion, un temple dedicat a Demèter situat als peus de l’acròpoli d’Atenes.

Els misteris majors, que començaven al boedromion (el tercer mes del calendari àtic, a finals d’estiu) duraven deu dies. Al segon dia, que es deia Agyrmos (la reunió), els sacerdots anomenats hierofants declaraven l’inici dels ritus (prorrhesis) i realitzaven els sacrificis (hiereía deúro). El dia 16 del boedromion els iniciats es purificaven banyant-se a Faleros, el port d’Atenes (i eren anomenats halade mystai).

L’endemà començava l’Epidàuria, una festa en honor a Asclepi. Aquesta festa, inclosa dins dels misteris majors, celebrava l’arribada de l’heroi (Asclepi) a Atenes amb la seva filla Higieia, i consistia en una processó que acabava arribant a l’Eleusinion. Mentre es feia la processó, sembla que els iniciats s’estaven a casa sense participar o en una sala lateral al temple, cosa que era un gran sacrifici, i també es perdien la festa que durava tota la nit (pannykhís).[17]

La processó començava al Kerameikos (el cementiri d’Atenes) i anaven caminant fins a Eleusis per una ruta anomenada via sagrada (Ἱερὰ Ὁδός, Hierá Hodós) mentre sacsaven uns branquillons anomenats bacchoi. En arribar a un determinat punt, exclamaven obscenitats en commemoració de Iambe (o Baubo), una dona d’edat que, explicant acudits obscens havia aconseguit fer somriure Demèter quan estava desconsolada per la pèrdua de la seva filla. El seguici cridava: “Íakch’, O Íakche!” referint-se a Iacus, potser un epítet del déu Dionís o un déu amb identitat pròpia, fill de Persèfone o Demèter.[18] L’estàtua de Iacus també era transportada en la processó, i es custodiava al temple de Demèter a Atenes.[19]

En arribar a Eleusis, hi havia una nit de vigília (pannychis),[20][21] potser en record del període de recerca de Demèter. En un moment indeterminat, els iniciats s’empassaven un beuratge anomenat kykeon fet de civada i poliol, que ha donat lloc a especulacions sobre els possibles components químics i els efectes psicotròpics del beuratge.

Els dies

20 i 21 del mes, els iniciats entraven en una gran sala anomenada Telesterion; al centre estava l’Anaktoron (el palau), dins el qual només els hierofants podien accedir i on es desaven els objectes sagrats. Abans d’entrar, els iniciats havien de recitar: “He fet dejuni, he begut el kykeon, he pres del que hi havia a la cista i després de fer-ho servir ho he ficat al kalathos”.[22] És una suposició molt acceptada que els ritus de l’interior del Telesterion incloïen tres elements:

dromena («coses fetes»), una dramatització del mite de Demèter/Persèfone;
deiknumena («coses mostrades»), exposició d’objectes sagrats en la qual el hierofant tenia un paper protagonista;
legomena («coses dites»), comentaris que seguien a la deiknumena.[23]
Hi havia un càstig per divulgar el conjunt d’aquests tres elements, als quals es feia referència conjuntament amb el nom d’apporheta (‘irrepetibles’). Atenàgores d’Atenes, Ciceró i altres escriptors de l’antiguitat diuen que, acusat d’això (entre altres delictes), Diàgores de Melos fou condemnat a mort;[24][25] i també el dramaturg Èsquil, però finalment fou absolt.[26] La prohibició de divulgar la part central dels misteris era, per tant, absoluta.

Pel que fa al clímax dels misteris, hi ha dues teories modernes. Una proposta diu que eren els sacerdots els qui revelaven les visions de la nit sagrada, encenent un foc que representaria la possibilitat de la vida després de la mort i mostrant diversos objectes sagrats. L’altra creu que aquesta explicació és insuficient per a justificar la força amb què estaven arrelats aquests rituals i la seva perdurabilitat al llarg dels temps; per tant, proposa que les experiències devien ser interiors, a les quals es devia accedir amb algun ingredient psicoactiu del beuratge (teories enteogèniques).

En acabar aquesta part dels misteris, venia una nit de banquet, alegria i danses (el Pannychis).[27] Les danses es feien al Ράριον πεδίον (‘camp del Rarion’), que la tradició deia que era el lloc on havia crescut la primera llavor plantada pels humans. Se sacrificava un bou a finals de la nit o a primera hora de l’endemà. El darrer dia, els iniciats honoraven els difunts fent libacions a les tombes i fent servir unes gerres especials.

El dia 23 del boedromion, els misteris es donaven per finalitzats i tothom tornava a casa seva.

El 392 Teodosi va acabar amb els santuaris com a part de la persecució dels pagans.

Posted on

Orfeu

viquipedia

La majoria dels autors fan d’Orfeu, fill d’Èagre i de la Musa Cal·líope, originari de la regió de Tràcia [NE Grècia, S Bulgària, W Turquia, vall del riu Marica]. Sovint, però, apareix com a progenitor el déu Apol·lo, fet que explicaria els extraordinaris dots musicals (tant vocals com instrumentals) d’Orfeu i explicaria també que sigui la cítara el seu instrument per excel·lència (Apol·lo va sempre associat a la música de corda).

Els testimonis escrits més antics fan d’Orfeu un membre de l’expedició de Jàson a bord la nau Argo a la recerca del velló d’or: Ferecides, recollit per un escoli a Apol·loni de Rodes, la Pítica IV de Píndar, la tragèdia d’Eurípides Hypsipyle i Herodor d’Heraclea.

The most famous story in which Orpheus figures is that of his wife Eurydice (sometimes referred to as Euridice and also known as Argiope). While walking among her people, the Cicones, in tall grass at her wedding, Eurydice was set upon by a satyr. In her efforts to escape the satyr, Eurydice fell into a nest of vipers and suffered a fatal bite on her heel. Her body was discovered by Orpheus who, overcome with grief, played such sad and mournful songs that all the nymphs and gods wept. On their advice, Orpheus travelled to the underworld. His music softened the hearts of Hades and Persephone, who agreed to allow Eurydice to return with him to earth on one condition: he should walk in front of her and not look back until they both had reached the upper world. He set off with Eurydice following, and, in his anxiety, as soon as he reached the upper world, he turned to look at her, forgetting that both needed to be in the upper world, and she vanished for the second time, but now forever.[Banquet de Plató, Virgili, Metamorfosis X XI]

Mort

Feeling spurned by Orpheus for taking only male lovers, the Ciconian women, followers of Dionysus] first threw sticks and stones at him as he played, but his music was so beautiful even the rocks and branches refused to hit him. Enraged, the women tore him to pieces during the frenzy of their Bacchic orgies.

Orfisme

L’orfisme fou un moviment religiós mistèric de l’antiga Grècia, l’origen del qual es remunta al segle vii o VIII aC. La seva fundació es va atribuir al mític poeta i músic Orfeu (fill de la musa Cal·líope), que en els seus himnes (Himnes òrfics) narra el nucli mític de la creença. L’orfisme consistia a no donar plaers al cos per purificar l’ànima (ascetisme): eren vegetarians, no els importaven les coses materials. Feien això perquè creien en la reencarnació de l’ànima.[1]

L’orfisme defensà el que es coneix com a metempsicosi. Aquest concepte consisteix en la creença de la transmigració de l’ànima a altres cossos després de la mort. Aquesta migració de l’ànima es podia produir entre animals i humans. Aquesta secta va influir notablement en la filosofia, especialment en Pitàgores i els pitagòrics, també anomenats orficopitagòrics.

Inspirà Claudio Monteverdi’s L’Orfeo (1607), Luigi Rossi’s L’Orfeo (1647), Christoph Willibald Gluck’s Orfeo ed Euridice (1762), Joseph Haydn’s last opera L’anima del filosofo, ossia Orfeo ed Euridice (1791), Franz Liszt’s symphonic poem Orpheus (1854), Igor Stravinsky’s ballet Orpheus (1948) .

Els sonets a Orfeu de Rilke (1922)

Gustave Moreau

Horaci, ODES I.12

¿Quin home, quin heroi et proposes de celebrar amb la lira o amb l’aguda flauta, Clio? ¿Quin déu? ¿De qui és el nom que l’eco burlesc repetirà dins les ombroses rodalies de l’Helicó o al cim del Pindos o al glaçat Hemos, des d’on els boscos seguiren d’esma el cantor Orfeu,  el qual, amb l’art après de la seva mare, feia aturar el corrent ràpid dels rius i els vents veloços, i era dolçament hàbil a conduir amb les seves cordes harmonioses els roures, que el sentien?

Posted on

Les benaurances

Mateu 5, 1-11

1 En veure les multituds, pujà a la muntanya. S’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2 I, prenent la paraula, els ensenyava així:

3 «Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

41773 Feliços els humils, per què posseiran la terra.

5 Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

6 Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

7 Feliços els compassius, perquè seran compadits.

8 Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

9 Feliços els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu.

10 Feliços els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel.

11 Feliços vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva; 12 alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa es gran en el cel; que així és com van perseguir els profetes que us han precedit.

Posted on

Elies

Nuvolet com el palmell de la mà, la pluja

1R 18,41-46

41 Després Elies digué a Acab: «Menja i beu, que sento el so de grans pluges». 42 Acab va pujar per menjar i beure. Elies va pujar al cim del Carmel, s’inclinà a terra i posà la cara entre els genolls. 43 Digué al seu criat: «Puja, per favor, i guaita del cantó del mar». Va pujar, va guaitar i digué: «No hi ha res». Elies insistí: «Torna-hi, fins a set vegades». 44 A la setena vegada, el criat digué «Hi ha un nuvolet com el palmell de la mà d’un home que puja del mar». Aleshores Elies digué: «Vés i digues a Acab: «Enganxa els cavalls i baixa, que no t’aturi la pluja». 45 A poc a poc, el cel s’anà enfosquint de núvols, el vent creixia, i esclatà una gran pluja. Acab va pujar al carro i se’n va anar cap a Jezrael. 46 La mà de Jahvè s’apoderà d’Elies, s’arromangà la cintura, i va córrer davant d’Acab fins que arribà a Jezrael.

Jahvè, en el vent suau

1R 19,9-14

9 Allí va entrar en una cova i va passar-hi la nit. La paraula de Déu se li adreçà així: «Què fas aquí, Elies?» 10 Ell respongué: «Estic ple de zel per Jahvè, Déu dels exèrcits, perquè els israelites han abandonat la vostra aliança, han arrasat els vostres altars i han matat els vostres profetes. M’he quedat jo tot sol, i encara busquen de matar-me a mi». 11 Ell digué: «Surt i estigues dret dalt la muntanya davant de Jahvè». Aleshores Jahvè va passar. Davant de Jahvè venia un vent intens i impetuós que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques; però Jahvè no venia en el vent. Després del vent, vingué un terratrèmol; però Jahvè no venia en el terratrèmol. 12 Després del terratrèmol, vingué un foc; però Jahvè no venia en el foc. I després del foc, vingué un vent suau, tranquil. 13 Elies, en sentir-lo, s’embolcallà la cara amb el mantell, va sortir i s’estigué a l’entrada de la cova. Aleshores li arribà una veu que li digué: «Què fas aquí, Elies?» 14 Ell respongué: «Estic ple de zel per Jahvè, Déu dels exèrcits, perquè els israelites han abandonat la vostra aliança, han arrasat els vostres altars i han matat a espasa els vostres profetes. M’he quedat jo tot sol, i encara busquen de matar-me a mi»376.

Posted on

St. Francesc. Càntic al sol

Altissimu, onnipotente bon signore,
tue so’ le laude, la gloria e l’honore
et onne benedictione.
Ad te solo, altissimo, se konfano
et nullu homo ène dignu te mentovare.

Laudato sie, mi signore,
com tucte le tue creature,
spetialmente messor lo frate sole,
lo qual (è) iorno et allumini noi per loi.
Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore,
de te, altissimo, porta significatione.

Laudato si, mi signore, per sora luna e le stelle,
in celu l’ài formate clarite et pretiose et belle.

Laudato si, mi signore, per sor acqua,
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.

Laudato si, mi signore, per frate focu,
per lo quale ennallumini la nocte,
ed ello è bello et iocundo et robustoso et forte.

Laudato si, mi signore,
per sora nostra mare terra,
la quale ne sustenta et governa
et produce diversi fructi con coloriti flori et herba.

Laudato si, mi signore,
per quelli ke perdonano per lo tuo amore,
et sostengono infirmitate et tribulatione;
beati quelli kel sosterrano in pace,
ka da te, altissimo, sirano incoronati.

Laudato si, mi signore, per sora nostra morte corporale,
da la quale nullu homo vivente po skappare;
guai acquelli ke morrano
ne le peccata mortali;
beati queli ke trovarà
ne le tue sanctissime voluntati
ka la morte secunda nol farrà male.

Laudate et benedicete mi signore
et rengratiate et serviateli
com grande humilitate.

Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són
les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Vós sol, Altíssim, se us adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-vos.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que trobarà en pecats mortals!
Benaurats aquells que trobarà
en la vostra s
antíssima voluntat,
car la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat.

San Damiano, 1224

Posted on

Job

Job maleeix el dia del seu naixement

Desesperació

L’absència de Saddai

El poder de Déu

Job maleeix el dia del seu naixement

3 1 Acabat, Job es posà a parlar i va maleir el seu dia708
2tot dient:
3 «Que mori el dia que em va veure néixer,
la nit que va dir: «Heus aquí un mascle!»
4 Que aquella nit sigui tenebres,
9b que esperi la llum, i no n’hi hagi!
4b Que Déu, de dalt estant, no la demani,
que cap claror no brilli damunt d’ella!
5 Que la reivindiquin tenebres i ombres,
que un núvol s’instal·li sobre ella!
Que un eclipsi de sol l’esveri,
6 i que la fosca en faci la seva presa!
Que no la vegin entre els dies de l’any,
que no entri en el còmput dels mesos!
7 Aquella nit, que sigui estèril,
que no hi esclatin crits de joia mentre dura!
8 Que la travessin els raigs del dia,
capaços de despertar Leviatan!709
9 Que s’apaguin els estels de la seva alba
i no es rabegi en les parpelles de l’aurora!
10 Ja que no va cloure sobre mi les portes del ventre
ni va amagar la sofrença als meus ulls!
11 ¿Per què no vaig morir en el si matern,
no vaig sortir del ventre, i expirar? 12710
16 ¿O no vaig ser com un avortó que es colga,
com un dels infants que no veuen la llum?
13 Ara, finalment, jauria en la calma,
dormiria amb un son reposant,
14 amb els reis i els consellers de la terra,
que es van construir unes piràmides;
15 o amb uns prínceps que tenen molt d’or,
que ompliren de plata les seves cases.
17 Allà, cessa l’agitació dels impius
i reposen els exhaustos de forces.
18 Als captius, també els deixen tranquils,
no senten els crits del capatàs;
19 petits i grans, allà tots es confonen,
i l’esclau es veu lliure de l’amo.
20 ¿A què ve de donar a un infeliç la llum,
la vida als qui tenen l’amargor al cor,
21711 que aspiren a la mort sense que vingui
i caven buscant-la com qui busca un tresor?
22 ¿Als qui senten un gran goig per la fi,
i s’alegren quan arriben al sepulcre?
23 ¿A l’home que ja no veu el seu camí
i que Déu acorrala per tots cantons? 24712
25 Si temo res, llavors em ve,
el que em fa tremolar cau damunt meu;
26 per a mi, no hi ha tranquil·litat, ni pau,
ni repòs: em ve el neguit!»

Desesperació
7,1-6
7 1 ¿No va treballa l’home sobre la terra
i mena una vida com la del llogat?
2 Com l’esclau que sospira per l’ombra
i com el llogat que espera el seu jornal,
3 així he tingut en herència mesos d’afany,
i al meu compte, nits de sofrença.
4 Si me’n vaig al llit, em dic:
«Quan serà de dia, per poder llevar-me?»
I un cop llevat: «Quan vindrà el vespre?»
I estic ple de neguit fins al crepuscle.
5 Cucs i crostes em cobreixen la carn,
la pell se’m clivella i supura;
6 els meus dies han anat més ràpids que la llançadora,
s’acaben perquè no hi ha més fil.
7 Penseu que la meva vida és una alenada,
que els meus ulls no tornaran a veure la felicitat;
8 invisible des d’ara per als ulls del qui em veu,
si poseu els ulls en mi, hauré desaparegut.
9 Com el núvol que es dissipa i se’n va,
qui baixa al país dels morts, ja no en puja;
10 no retorna per habitar la seva casa,
i la seva llar no el vol conèixer més.

L’absència de Saddai

23,1-17
23 1 Job prengué la paraula i va dir778:
2 «També avui el meu plany és de revolta,
la seva mà pesa, tot i que gemego.
3 Oh, si sabés com trobar-lo,
com arribar fins al lloc on té el tron!
4 Li faria una exposició del dret
i ompliria d’arguments la meva boca.
5 Coneixeria els termes de la seva defensa
i em faria càrrec del que em digués.
6 ¿Abocaria tota la seva força en aquest debat amb mi?
No, ell no faria sinó atendre’m.
7 Si un home recte pogués discutir amb ell,
llavors em veuria per sempre lliure del meu jutge.
(8 Si vaig a l’orient, no hi és;
si a l’occident, no l’apercebo;
9 si el cerco al nord, no el descobreixo;
si em giro cap al sud, no el veig.)
10 Perquè sap quina conducta observo;
si em passa pel gresol, en sortiré com or.
11 Els meus peus s’han atingut al seu pas,
he seguit el seu camí sense desviar-me.
12 No m’he apartat mai del seu precepte,
he guardat dins el pit les seves paraules.
13 Però ell ho ha volgut, i qui li ho impedeix?
Li ha donat la gana de fer-ho, i ho ha fet. 14779
15 Per això, davant d’ell, estic esfereït,
com més hi penso, més por tinc.
16 Sí, Déu m’ha omplert el cor de basarda,
i Saddai em té esfereït.
17 Perquè em sento trasbalsat davant les tenebres,
i el foscant em cobreix la cara…780

El poder de Déu
38, 39

38 1 Jahvè va respondre a Job des de la tempesta i va dir:804
2 «¿Qui és aquest que ofusca el consell
amb mots sense gens de ciència?
3 Au, cenyeix-te els lloms com un home,
que et vull fer preguntes, i m’instruiràs!
4 ¿On eres tu, quan jo fundava la terra?
Indica-ho, si saps la veritat!
5 ¿Qui va fixar la seva massa, que tu sàpigues,
o qui va tibar damunt d’ella la llença?
6 ¿Sobre què van ser enfonsades les seves bases,
o qui va posar la seva pedra angular,
7 mentre els estels del matí, en cor, cridaven de joia,
i l’aclamaven tots els fills de Déu?

8 ¿I qui va tancar el mar amb dos batents,
quan s’estufava i sortia del si,
9 quan vaig fer dels núvols el seu vestit
i de la fosca nuvolada els seus bolquers?
10 Quan vaig retallar vora d’ell el seu límit,
vaig posar barrot i dos batents,
11 i vaig dir: «Fins aquí, i no passaràs,
i prou d’estufar les teves onades».

12 ¿Del teu vivent has donat mai ordres al matí,
has assignat a l’aurora el seu lloc,
13 perquè s’agafi a la vora de la terra,
—1106→
14 que pren un to d’argila segellada?
19 ¿Com s’hi va on resideix la llum?
¿En quin punt habiten, les tenebres,
20 perquè puguis fer-les tornar al seu domini
i dur-les als camins de casa seva?

16 ¿Has penetrat fins a les deus del mar
i has circulat pel fons de l’oceà?
17 ¿Has visitat les portes de la Mort
i t’han fet por els porters de l’Ombra?
18 ¿Tens idea de com és de vast el món de sota terra?
Digues clar si el coneixes ben bé tot.
21 L’has de conèixer, ja que havies nascut aleshores
i comptes tants de dies de vida!
22 ¿Has arribat als dipòsits de la neu
i has vist els qui guarden la calamarsa,
23 que reservo per al temps de desastres,
per al dia d’atac i de guerra?
24 ¿Per quin camí es reparteix la boira
i ruixa amb aigua fresca la terra?
25 ¿Qui ha badat la canal per al xàfec,
un camí per al ruixat sorollós?
26 ¿Per a fer ploure sobre una terra sense homes,
un desert, on no hi ha cap mortal,
27 per a amarar les solituds desolades
i fer germinar l’herba verda? 28805
29 ¿De quin ventre ha sortit el glaç,
i el gebre del cel, qui l’ha engendrat?
30 Com pedra l’aigua s’espesseix,
i queda presa la superfície de l’oceà.

31 ¿Pots lligar les bandes de les Plèiades,
o soltes els tirants d’Orió?
32 ¿Fas sortir al seu temps el Zodíac
i guies l’Óssa amb els seus petits?
33 ¿Determines les lleis per al cel,
o estableixes la seva funció sobre la terra?
34 ¿Fas pujar als núvols la teva veu,
—1107→
i et respon un desfet d’aigua?
35 ¿Dónes ordre als llampecs de sortir fora,
i et diuen: «Aquí ens tens»?
36 ¿Qui ha posat en els cirrus la saviesa,
o qui ha donat intel·ligència al meteor?
37 ¿Qui desplega sàviament els núvols
i aboca les gerres del cel,
38 quan la pols es converteix en una massa
i s’aglomeren les gleves?
39 ¿És que caces la presa per al lleó
i satisfàs la fam del lleó jove,
40 quan s’ajupen dins les seves lludrigueres
i es posen a l’aguait dins la brossa?
41 ¿Qui li prepara per al vespre la caça,
quan les seves cries demanen auxili a Déu,
[…]
ronden d’ací d’allà tot buscant menjar?

39 1 ¿Determines quan els isards han d’anar eixits,
vigiles el part de les cérvoles?
2 ¿Comptes els mesos que ha de durar la gestació
i fixes l’època que han de criar?
3 S’ajupen, obren la vulva,
deposen la seva ventrada;
4 els seus fills es fan forts, creixen al ras,
se’n van, i no tornen més.

5 ¿Qui ha deixat anar lliure la zebra,
i els correigs de l’onagre, qui els ha soltats?
6 Per casa d’ell he assignat l’estepa,
i per cort seva, la terra salada.
7 Es riu del tumult de la ciutat,
no sent els crits de l’arrier;
8 ressegueix les muntanyes, la seva pastura,
va buscant darrera tot allò que és verd.

¿Et voldrà servir el bou salvatge,
o farà nit davant la teva grípia?
—1108→
10 ¿L’obligues a llaurar obrint solcs,
o el solc extrem a les valls darrera teu?
11 ¿Te’n refies perquè és tan forçut
i li deixes la pena dels teus treballs?
12 ¿Pots comptar que tornarà
i entrarà el teu gra a l’era?
(13 ¿L’ala dels estruços és pervertida;
o és un aleró pietós amb ploma?
14 Perquè ella abandona a terra els seus ous
i els confia a la calor de la pols,
15 sense pensar que un peu els pot trepitjar,
que els pot esclafar una bèstia salvatge;
16 tracta amb duresa els seus fills, com si no fossin d’ella,
no l’inquieta que la seva pena pot ser inútil.
17 És que Déu l’ha privada de saviesa,
no li ha impartit la intel·ligència.
18 Però, així que es posa a córrer agitant les ales,
es riu del cavall i del cavaller.)
19 ¿Dónes tu al cavall la bravura,
20b l’esclat d’un ruflet terrorífic,
19b revesteixes el seu coll amb la crinera,
20a el fas botre com una llagosta?
21 Piafa a la vall i renilla,
surt amb ímpetu a l’encontre de les armes;
22 es riu de la por i no s’esvera,
no recula davant l’espasa.
23 Al seu voltant fa soroll el buirac,
la llança flamejant i la simitarra;
24 amb fúria estrepitosa devora l’espai
no gira a dreta ni a esquerra.
Al crit del sentinella s’arbora,
25 a cada toc de corn, diu; «Ha!»
I de lluny olora la batalla
en l’ordre dels caps i l’alarit.

26 ¿Per intel·ligència teva alça el vol el falcó,
desplega les ales contra el vent del sud,
27 o per ordre teva posa tan alt el seu niu,
—1109→
28 s’ajoca sobre el pic d’una roca?
29 D’allà estant atalaia la presa,
té fits els ulls en un punt llunyà;
30 els seus polls xarrupegen sang,
i, així que hi ha morts per les armes, ell hi és.

Posted on

Kohelet. Cada cosa té el seu temps

Coh 3, 1-11

Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d’arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre’s, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d’arreplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d’estimar i un temps d’avorrir, un temps de guerra i un temps de pau.

Els qui treballen, ¿quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l’enteniment de l’home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi l’obra que Déu fa.

Posted on

El Gènesi

De la creació al diluvi (Gn. 1,1-6,4)

1 Creació. Origen dels temps sagrats3.— 1 Al principi, Déu creà el cel i la terra. 2 La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.

3 Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. 4 Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5 Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

6 Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. 7 Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. 8 Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

9 Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. 10 Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

11 Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. 12 La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. 13 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

14 Déu digué4: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, 15 i des —20→ del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. 16 Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. 17 Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, 18 perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. 19 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

20 Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. 21 Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. 22 Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l’aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». 23 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.

24 Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d’animals: cuques i tota mena d’animals domèstics i salvatges.» I fou així. 25 Déu va fer, doncs, tota mena d’animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.

Creació i benedicció de l’home. Primera llei sobre els aliments.— 26 Déu digué: «Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 27 Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona. 28 Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 29 Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d’aliment. 30 I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s’arrosseguen per terra, —21→ a tot el que viu, els dono tota l’herba verda per aliment». I fou així. 31 Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

2 1 I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’hi mouen. 2 Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet. 3 Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. 4 Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Segona narració de la creació. L’home en el paradís 5.— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5 no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6 Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.

7 Aleshores Jahvè Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu. 8 Després Jahvè Déu plantà un jardí a Edèn6 , cap a l’orient, i va posar-hi l’home que havia format. 9 Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l’arbre de la vida, al mig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

10 Un riu sortia d’Edèn per regar el jardí, i d’allà es destriava en quatre braços. 11 El primer s’anomena Fison, que va per tot el país d’Hevilà, on hi ha l’or, 12 i l’or d’aquell país és molt bo; s’hi troba també el bdel·li i pedra d’ònix. 13 El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. 14 El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrat. 15 Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edén perquè el conreés i el guardés. 16 Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17 però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort»7.
—22→

Déu uneix els esposos. 18 Després Jahvè Déu digué8: «No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo». 19 Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. 20 L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo. 21 Llavors Jahvè Déu infongué un son profund a l’home, i s’adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc9. 22 Després, de la costella que havia pres a l’home, Jahvè Déu va fer-ne una dona, i l’emmenà a l’home. 23 L’home digué: «Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs10. 24 11 Per això, l’espòs deixarà el pare i la mare i s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». 25 I tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l’un de l’altre12

Posted on

Budisme. Canon Pali

Hi ha tres reculls

Vinayapitaka: o La disciplina monàstica és un compendi de regles acompanyades d’anècdotes (històriques o ad hoc) en les quals es narra quan, on i com el Buda Gotama va decretar una o altra de les més de dues-centes regles del codi monàstic theravada.
Suttapitaka: el cistell de la instrucció, amb cinc col·leccions de discursos. Aquí hi ha el Samaññaphala i el Satipatthana.
Abhidhammapitaka: És el Cistell dels texts superiors, un compendi en què s’aborden els principis doctrinals dels altres dos pitaka, però reorganitzats de tal manera que permeten estudiar en profunditat la natura de la ment i de la matèria.

Samaññaphal Sutta

    • Com és un monjo amb pau d’esperit?
Satipatthana Sutta
    • Sati-mindfulness, pau d’esperit
    • els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas
    • La consciència del cos: contacte, aire, posició
    • La consciència de com estem i de l’estat de la ment
    • La pràctica de la marxa conscient
    • Consciència de la respiració, caminar
    • Consciència de tot el cos, els seus organs i processos
    • Consciència del cadàver
    • Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment
    • Consciència de les coses tal com són

Samaññaphala-Sutta

(  Samaññaphala Sutta ) Un rei pregunta a ascetes budistes quins són els beneficis de la contemplació, els quatre nivells de dhayana o meditació.

Com és un monjo amb pau d’esperit?

And how, great king, is a monk endowed with mindfulness and clear comprehension? Here, a monk acts with mindfulness and clear comprehension when walking backwards and forwards, in looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his outer and inner robe and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent. In this way, a monk is endowed with mindfulness and clear comprehension.  ‘And how, great king, is a monk content? Here, a monk is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach. Wherever he goes he takes just these with him, just as a bird carries his wings as his only burden when he goes into flight. In this way, wherever a monk goes, he is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach and takes just these with him. ‘In this way, great king, a monk is content.

Satipatthana Sutta

 

The four foundations of mindfulness – the Satipatthana-Sutta

Sati-mindfulness, pau d’esperit

It is sometimes said that it is in those words least susceptible to translation that the life of any tradition may be found. This is certainly true of the word sati, now always translated as mindfulness. The word derives from the root for ‘memory’ (Skst smrti) though this does not quite accommodate all its shades of meaning, which is more an ‘attentiveness directed towards the present’.1 Mindfulness is that quality that characterizes the mind that is alert, awake and free from befuddlement.
==========T
To be mindful is to be steady and awake: one sutta compares sati to the gatekeeper of a citadel who ‘refuses entrance to those unknown, but admits those he knows, for the protection of those inside’ (A IV 110).

els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas

 

These are the body, the feelings, the mind and dhammas.

1 Body: (a) the first four of the sixteen stages of mindfulness of breathing, (b) mindfulness and clear comprehension in the four postures, (c) mindfulness and clear comprehension in all bodily activities, (d) the thirty-one parts of the body, (e) the four elements, (f) the asubha contemplations.  2 Feeling (vedana). 3 Mind (citta). 4 Dhammas: (a) the five hindrances, (b) five groups of clinging (khandhas), (c) the six sense bases, internal and external,12 (d) the seven factors of enlightenment, (e) the four noble truths (not elaborated in the shorter version reproduced here), (f) the eightfold path (not included in shorter version).
==========

La consciència del cos: contacte, aire, posició

Much of the sutta is devoted to body mindfulness and includes a number of practices involving being aware of what the body is doing at any moment: the contact of the feet on the ground, the air on the face, the manner in which one is walking and all the impressions that meet the senses all come under this. The movement of the breath in and out of the body is also a subject for mindfulness.
==========

You have to be aware of what state your body is in. Is it upright, balanced, relaxed and tranquil? Or is it falling about, unbalanced, slack and loose?

La consciència de com estem i de l’estat de la ment

The second foundation of mindfulness is what is being felt – whether pleasant, neutral or unpleasant. The third foundation of mindfulness is awareness of the tenor of the mind – knowing whether the mind is, for instance, confused, full of hatred, or constricted.

la consciència del dhamma

The fourth foundation of mindfulness is that of dhamma or dhammas. Also one of the most difficult words in the canon to translate, this term is found as a recollection practice where, in the singular, it refers specifically to the teaching. As the fourth foundation of mindfulness here it applies to ‘things as they are’, or ‘phenomena’.13

La pràctica de la marxa conscient

– Highlight on Page 148 | Loc. 2260-63 | Added on Thursday, April 24, 2014, 12:39 AM
Particular mention, however, should be made of mindful walking practice, based upon this sutta, the usual way of complementing and balancing the sitting practice, particularly on extended meditation courses. This is mentioned elsewhere in the canon and is recommended, for instance, to Moggallana as a means of combating sleepiness. A walking place (cakkamana) is often specially designated outside Buddhist temples.

Consciència de la respiració, caminar

– Highlight on Page 150 | Loc. 2300-2303 | Added on Thursday, April 24, 2014, 01:58 AM
Here, monks, a monk goes to a forest, or the roots of a tree or an empty place and sits, folding his legs in a cross-legged position, making his body straight and sets up mindfulness in front of him. Mindful, he breathes in; mindful, he breathes out. As he breathes in a long breath, he knows, “I am breathing in a long breath”, or, as he breathes out a long breath, he knows, “I am breathing out a long breath”.

===

‘And again, monks, a monk, when walking, knows, “I am walking”; when standing he knows, “I am standing”; when sitting he knows, “I am sitting”; when lying down he knows, “I am lying down”; or, however his body is disposed, he knows it. ‘In this way he practises, contemplating the body in the body internally, externally and both internally and externally. . . In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
==========

‘And again, monks, a monk acts with clear comprehension when going backwards and forwards. He acts with clear comprehension when looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his robes and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent.

Consciència de tot el cos, els seus organs i processos

– Highlight on Page 152 | Loc. 2323-30 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:01 AM

‘And again, monks, a monk takes stock of the body upwards, from the soles of the feet and downwards, from the tips of the hair, bounded by skin, as full of many kinds of impurity, in this way: “In this body there are hairs of the head, hairs on the body, nails, teeth, skin, flesh, sinews, bones, bone-marrow, kidneys, heart, liver, diaphragm, spleen, lungs, large intestines, small intestines, the contents of the stomach, excrement, bile, phlegm, pus, blood, sweat, fat, tears, grease, saliva, mucus, oil in the joints and urine”. It is just as if, monks, there was a bag, open at both ends, filled with various kinds of grain, such as hill rice, husked rice, beans, peas, millet and white rice, and a man with good eyes were to open it and take stock of it in this way: “This is hill rice, this is husked rice, this is beans, this peas, this millet and this white rice”; so, too, monks, a monk reviews the body. . . as full of many different kinds of impurity in this way: “In this body there are hairs of the head. . . oil in the joints and urine” ’.
==========
Consciència del cadàver
– Highlight on Page 153 | Loc. 2342-49 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:04 AM

‘And again, monks, it is as if a monk sees a body discarded in the charnel ground, being devoured by crows, vultures, hawks, dogs, jackals or by various kinds of worms. . . a body discarded in the charnel ground, a skeleton with flesh and blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh, smeared with blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh and blood, bound together by sinews. . . a body with loose bones scattered in all directions, here a bone of the hand, there a bone of the foot, a shin bone, a breast bone, a hip bone, a back bone and a skull.. . a body with bones bleached white, the colour of shells, he then makes a comparison with his own body. . . a body that is bones in  heaps, more than a year old. . . a body that is bones rotted and crumbled to powder…  ‘In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.

Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment

 

‘And how, monks, does a monk practise contemplating feeling in feelings? Here, monks, when feeling a pleasant feeling, a monk knows, “I feel a pleasant feeling”; when feeling a painful feeling he knows, “I feel a painful feeling”; when feeling a feeling that is neither pleasant nor painful he knows,
==========

‘And how, monks, does a monk practise contemplating the mind in the mind?20  Here, monks, a monk knows a mind that is with desire as with desire, and a mind that is free from desire as free from desire. He knows a mind with hate as with hate, and one free from hate as free from hate. He knows. . . a deluded mind.. . an undeluded mind. He knows. . . a constricted mind . . . a scattered mind.21 He knows. . . a mind grown great. . . a mind that has not grown great.22 He knows. . . a surpassable mind . . . surpassing mind.23 He knows. . . a composed mind . . . a discomposed mind. He knows . . . a liberated mind . . . an unliberated mind.

Consciència de les coses tal com són

 

‘And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping. And how, monks, does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping? Here a monk reflects: such is material form, such is the arising of material form, such is the ceasing of material form; such is feeling, such is the arising of feeling, such is the ceasing of feeling; such is perception . . . such are formations. . . such is consciousness, such is the arising of consciousness, such is the ceasing of consciousness.
==========

And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the six internal and external sense spheres. And how?…. Here, monks, a monk knows the eye, he knows visual objects, and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future. He knows the ear, he knows sounds. . . he knows the nose, he knows smells. . . he knows the tongue, he knows tastes. . . he knows the body, he knows sensory objects. . . he knows the mind and he knows mental objects and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future.
==========

And how does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the four noble truths? Here, monks, a monk knows suffering as it really is, he knows the origin of suffering as it really is, he knows the cessation of suffering as it really is and he knows the way that leads to the cessation of suffering as it really is.

Posted on

El Canon Pali. Els cinc obstacles

La neteja

(Totes les tradicions culturals tenen metàfores o tècniques de purificació. Plató parlava de l’ànima guiant el caro estirat pels cavalls dels sentits. El canon Pali parla de cinc obstacles per quedar en pau d’esperit, una pau que compara a una bassa d’aigua clara i fresca.

  • el desig [gula, luxúria, avarícia] seria  com l’aigua tenyida. Alliberar-me’n és com quedar lliure d’un deute. Puc pensar considerar com es corrompen i en són d’efímers els objectes del desig.
  • el mal voler [enveja, orgull, ira] com l’aigua calenta, alliberar-me’n és com sortir d’una malaltia i recuperar el gust per les coses. [Una tovallola freda que ens atempera? Al pare nostre: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. A Mateu 5:23-25 23 Si, doncs, presentes la teva ofrena a l’altar, i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa la teva ofrena davant l’altar i vés primer a fer les paus amb el teu germà, i després torna i presenta la teva ofrena. 25]
  • la peresa [peresa] [depressió o cansament?], com aigua bruta amb algues, aliberar-me’n com sortir d’una presó. [Saltar del llit, escombrar la cuina, fer gimnàs]
  • estrés [ ] [ansietat, neguit, por], com l’aigua agitada pel vent; alliberar-me’n com l’eslcau que gràcies a un amic deixa el seu amo [la majoria de coes que ens preocupen encara no han arribat i potser no arribaran, viure el present i preocupar-me només del que toca]
  • confusió [ ] [dubte] com estar perduts en un bosc i posar-se a caminar en una direcció [fer plans i traçar un mapa].