Category: Sagrat, Religió

Grècia   | contenidor  Mites grecs  |   Introducció i fonts   |  La religió: Origen dels mites, història. Creences. Pràctiques. Els filòsofs. [Un museu de mites i religió grega]

MITES

• Cosmogonia ,  Els 12 olímpics
• Muses, Orfeu, inferns
• Ganímedes, Tiqué, Nèmesi, Nereides
• La rebel·lió dels gegants
• La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora
• Eos, Helios, Heleno, Èol
• Asclepi, oracles, alfabet
• Cadme, Belo, Leda, Centaures, Endimió, Pigmalió i Galatea, Sísif, Alcestis
• Perseu, Minotaure, Dèdal
• Teseu i Ariadna
• La tragèdia tebana
• Tàntal, Atreu, Orestes
• Heracles
• La guerra de Troia
• Jàson i els argounautes, Medea
• Altres. Cupid i Psique

---

Introducció

[ El seguit de narracions protagonitzades per divinitats gregues que hi ha a la nostra cultura, com el descens d’Orfeu als inferns és completament diferent a les narracions i rituals de la religió cristiana majoritària a occident. No podem sentir el mateix tipus de devoció per Jahvé o Crist que per un Zeus que es converteix en cigne per seduir Leda. La idea de religió que tenim a partir del cristianisme difícilment es pot aplicar a Grècia. No hi ha una divinitat única que crea el món i és un jutge moral.

Darrera aquestes narracions, ¿quines creences i quines pràctiques religioses hi havia? Responien a inquietuds espirituals universals com quin era l’origen de tot, quin final, si hi ha vida després de la mort, si hem de negociar amb forces superior o complir uns rituals?

[la major part del contingut dels mites pertany més a la literatura que no pas a la religió. És difícil imaginar una devoció per aquesta colla de déus que es barallen, violen, enganyen i es revengen. I dins de la literatura i llegenda, una bona part és anecdòtica i fins i tot tragicòmica però hi ha mites d’un simbolisme potent que ressonen en tots els temps.]

---

Fonts

En cap moment hi ha haver una autoritat que fixés unes creences determinades, així, les fonts són diverses.

Textos: La Teogonia d’Hesíode (8 BCE), Homer, 87 himnes d’Orfeu (text) compilats a l’època hel·lenística. Les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, les metamorfosis d’Ovidi.

Art: Ceràmica, escultures, inscripcions en antics edificis.

Santuaris: Un espai especial, alguns amb temples alguns dels quals oferien oracles a qui consultar el futur, com el temple d’Apol·lo a Delfos, amb la Pítia, o el de Zeus a Dodona.

---

Cosmogonia

• Graves esmenta diverses cosmogonies. Les tres principals, el mite pelàgic, amb Eurínome i la serp Ofió (G1), el mite homèric i òrfic, on tot ve de la nit o del mar Tetis (G2), i el mite olímpic que descriu Hesíode (G3):
  A l’inici tenim tres poders: Caos (el buit que ocupa un buit), Gea (la Terra) i Eros (la renovació). Úranos [d’on surt? i Gea engendren 6 titans, Ceos, Crios, Cronos, Hiperíon, Jàpet i Ocèan i 6 titànides, Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia (Teia o Tea), 3 cíclops , Brontes (el tro), Estèropes (el llampec) i Arges (el llamp), i 3  Hecatonquirs, gegants de 100 braços, Briàreu (fort), Gies (de membres grossos) i Cotos (copejador). Alguns titans es van aparellar, de Jàpiet i Clímene (filla d’Ocèan) van sortir quatre titans de segona generació: Atlas, Epimeteu, Meneci i Prometeu.
  Dos mites filosòfics, la teogonia d’Hesíode, Ovidi (G4).
• Les cinc edats de l’home. En l’edat d’or, súbdits de Cronos, vivien sense preocupacions ni feina, mejaven glans, fruita, mel, bevien llet de les cabres, mai no envellien. ballaven, reien, i per a ells la mort era com un somni. En l’edat de plata menjaven pa, els homes estaven sotmesos a les seves mares, no feien la guerra, podien viure fins als 100 anys.  Ignorans i buscaraons, Zeus els destruí a tots. A l’edat de bronze els homes van caure com fruits dels freixes, amb armes de bronze, menjaven pa i carn, eren insolents i cruels. La pesta va acabar amb ells. La quarta raça també era de bronze, més noble i generosa, van lluitar al setge de Tebes, l’expedició dels argonautes  la guerra de Troia, es van convertir en herois i habiten els camps elisis. La cinquena edat és la de ferro, descendent de l’anterior, són cruels, injustos i traidors. (G5)
• La castració d’Urà (G6) Uranus tanca els titans al Tàrtar però aquests es rebelen dirigits per Chronos que castra Uranus. (G6). Cronos s’aparella amb Rea però va devorant els seus fills, Hera, Hestia, Démeter, Hades, Posidó, fins que Rea, furiosa, amaga Zeus enlloc d’ell li dóna a menjar una pedra. Chronos va acabar vomitant la pedra i els altres germans. Comença una guerra contra els Titans (Tinanomàquia o Gigantomàquia, sovint representada als frisos, frescos al Palazzo Te) amb l’ajuda dels Cíclops. Zeus va posar a Delfos la pedra vomitada per Chronos. Atles fou castigat a aguantar el firmament a sobre. [La interpretació de la Gigantomàquia seria la dels helens -devots de Zeus- ocupant la Tessàlia que seguia els Titans. Pot semblar estrany, però de fet, no hi ha també una narrativa de Déus i sants intervenint en les guerres contra l’islam? Potser l’única diferència és el nivell de la qualitat poètica].(G7)
• Naixement d’Atenea (G8), filla de Zeus i Metis, neix del cap G9).
• Erebus, hauria sortit del Caos i personifica la foscor. Amb la nit (Nyx) que, també hauria sorgit del Caos, hauria engendrat les tres parques, Cloto (Nona en romà), que estira el fil de la vida, Laquesis (Decima) que el mesura amb la seva vara, i Àtropos (Morta), que el talla.(G10)
  [WK Nyx amb Erebus engendra Éter i Hemera (el dia) [hemeroteca]. Sense que intervingui un pare, tindrà Moros (fat, destí), Ker (destrucció), Thanatos (mort),  Hypnos (Son), els Oneiroi (somnis) [oníric], Momus (blames), Oizys (dolor, patiment), les Hespèrides, les Moirai (Fates), les Keres (deesses de la mort), Nèmesi (Indignació, venjança), Apate (engany), Philotes (amor), Geras (vellesa) [geriatria], i Eris (discòrdia). Amb Hipnos tindrà Morfeu [morfina], que podia prendre qualsevol forma per aparèixer als somnis dels homes].
• Naixement d’Afrodita de l’escuma a l’illa de Citera (G11). Ares, Hefest i Hebe amb Hera (G12). Zeus era infidel i insolent i una vegada els altres déus e van lligar mab cent nusos però la Nereida Tetis va anar a buscar Briareu, el gegant de cent mans, i el va deslligar (G13). Zeus engendra Hermes amb Maia, Apol·lo i Artèmis amb Leto, Dionisos amb Sèmele. (G14). Naixement d’Eros (G15).

---

Els 12 Olímpics

• Zeus (Júpiter). El déu del cel, el tro i el llamp i també l’artífex cultural suprem. Pare de tots els déus, panhel·lènic, patró de l’hospitalitat i dels juraments. Els seus atributs són el llamp, l’àguila i el ceptre. Se’l sol representar o bé dempeus amb el llamp a la mà dreta alçada, o assegut majestuós. Es podia convertir en qualsevol animal. Casat amb Hera amb qui va engendrar Ares, Hefest i Hebe. Amb Mnemòsine, la deessa de la memòria, les nou muses,Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato. Amant de Ganímedes. Amb Alcmena engendrà Heracles. Seduí Leda en forma de cigne. es convertí en pluja daurada per arrinar a Dànae que estava tancada a una torre i amb ella engendrà Perseu. Va raptar Europa convertit en toro i se l’endugué a Creta on van tenir Minos, rei de Creta, el valent Sarpèdon i el just Radamantis. [Reforçaria la interpretació de tribus patriarcals consolidant domini de pobles amb deesses com a divinitat principal].
• Hera (Juno). Deessa del matrimoni. Sempre friosa i buscant venjança per les infidelitats de Zeus.
• Posidó (Neptú). Déu dels mars, palau amb carros i cavalls-es diu que n’era el creador, aparellat amb Amfítrite gràcies a les arts de Delfí, té per fills a Tritó, Rode i Bentesicime. Gelosa, d’Escila, Amfítrite la va convertir en un monstre amb sis caps. Es va disputar Atenes amb Atena, però se li va atorgar a ella per haver-los fet donatiu de l’olivera. En una ocasió que Démeter s’havia fet egua, la va cobrir, cosa que l’enfurí per sempre. (G16)
• Ares (Mart). Nascut de Zeus i Hera, el déu traci de la guerra, que es complau en la mortandat i el saqueig de ciutats [odiat pels atenesos que només farien la guerra per defensar la llibertat]. Odiat pels altres déus llevat d’Afrodita i Hades que rep de grat les víctimes de la guerra. (G19)
• Hermes (Mercuri). Nascut de Maia i Zeus, es desenvolupà molt de pressa, i va robar unes vaques a Apol·lo. Va inventar una lira feta amb closca de tortuga i unes tripes de vaca, i la tocava a l’Arcàdia. Va fer el primer sacrifici de carn. Després va fer una flauta de canya, que també va agradar molt a Apol·lo i li va canviar pel ramat. De tracte en tracte, fou acceptat per Zeus com a encarregat dels tractats i del comerç, la llibertat de trànsit pels passatgers [l’època actual és de comerç i tecnologia, Hermes i Hefest]. Com a Herald duia un barret rodó per protegir-se de la pluja i sandàlies alades que el duien d’un lloc a l’altre en un moment. [icones a olga?]. Va inventar l’alfabet, l’astronomia, l’escala musical, el pugilat, el gimnàs. Entre els seus fills, el lladre Autòlic, i Dafnis, inventor de la poesia bucòlica. [Tenim l’Hermes de Praxíteles a Olímpia?]. (G17)
• Hefest (Vulcà). Va néixer esmiriat i Hera el llençà de dalt de l’Olimp. El recolliren Tetis i Eurínome que el cuidaren, s’instal·là en una cova submarina on construí la seva primera farga i els féu ornaments. Quan Hera ho veié el tornà a l’Olimp i el féu casar amb Afrodita. Lleig i coix d’una altra vegada que Zeus el rebotà. Era mol hàbil. Va fabricar unes dones mecàniques i uns trespeus que es movien sols (Homer). [van divinitzar la metal·lúrgia, el déu de la tècnica i del bricolatge és el que domina avui; els trespeus que es mouen representen les estacions i el sol] (G23)
• Afrodita (Venus). Nascuda de l’escuma marina sorgida dels genitals d’Urà llençats per Chronos al mar. No deixava a ningú el seu cenyidor màgic que feia que qualsevol se n’enamorés. Maridada amb Hefest, però amant d’Ares amb qui va tenir tres fills. Va jeure també amb Hermes que havia dit que la desitjava, amb qui va tenir Hermafrodita. Va tenir fills també amb Posidó, amb Dionisos va tenir Príapo, deforme i amb un gran membre. Per castigar-la Zeus va fer que s’enamorés d’Anquises, de qui va tenir Eneas. La mare d’Esmirna va pretendre que era més bella que Afrodita, i va ser castigada fent-la jeure amb el seu pare, de qui va tenir el bell Adonis, que va ser custodiat per Persèfone. Les dues el desitjaven i el volien com a amant. Calíope va arbitrar dividint l’any en tres parts, dues per les deesses i una per descansar. Per gelosia, Ares en forma de senglar va matar Adonis, que va baixar a l’Hades. (G18)
• Atena (Minerva). Deessa de la guerra, encara que no en gaudia com Ares, inventora de la flauta, la trompeta, l’olla de terrissa, el jou, la brida, el carro i el vaixell. Era també deessa dels números i de les arts de les dones, com filar i teixir. Sense voler-se aparellar amb ningú, en un malentès demanà l’ajuda d’Hefest aquest va creure que li permetia acoblar-s’hi, l’atacà per darrera, ella s’apartà i l’esperma caigué a terra. Ella el va llençar prop d’Atenes, fecundant la mare terra. En sortí Ericteu, un nen amb el cos de serp de cintura en avall. Espantà uns ciutadans que s’estimbaren i en veure-ho Atena, de pena, deixà caure la roca que duia per completar la fortalesa de l’Acròpoli, i d’aquí en va sortir el Mont Licabetus. En una disputa amb Aracne, que havia teixit una tela més bella, esquinçà la seva obra. Aracne es penjà i Atena la convertí en aranya.
  (Pels atenesos la virginitat d’Atena volia dir que la ciutat era invencible. Seria una evolució de la triple deessa transferint els mites i qualitats de la nimfa [la fèrtil] a Afrodita). Hauria nascut del front de Zeus (un recurs mitològic per sotmetre el matriarcat d’un culte existent al nou patriarcal).(G25)
• Apol·lo. fill de Zeus i Leto, demanà l’arc i fletxes a Hefest i a Dolfos, i matà la serp Pitó, enemiga de la seva mare. Gaia es queixà a Zeus i fou obligat a fundar els jocs Pítics. A l’Arcàdia prengué al déu Pan el do de la profecia. Va competir amb el flautista Marcias amb la seva lira, el va vèncer i en venjança pel repte li llevà la pell. Empaità moltes nimfes, entre elles Dafne, que es convertí en llorer [escultura de Bernini]. Apol·lo també s’enamorà del bell príncep espartà, Jacint, i competia amb el poeta Tàmiris i el vent del nord, que al final va fer caure un disc i el matà, de la seva sang en brollà la flor del Jacint. Després de tants tràngols i ser castigat per Zeus, aprengué moderació i sempre deia les sentències “coneix-te a tu mateix” i “res sense mesura”. [A l’època clàssica va acabar essent la deitat de la música, la poesia, la filosofia, l’astronomia, la matemàtica, la medecina i la ciència].(G21)
• Àrtemis (Diana). germana d’Apol·lo, també sempre amb arc i fletxes, un arc de plata fet pels Cíclops, protectora dels nens petits i dels cadells, caçadora, amb el poder de causar la pesta i mort súbita, però també de guarir. Verge. Un carro tirat per cèrvoles. Àcteon la va veure com es banyava nua, i ella el convertí en cèrvol i fou devorat pels seus propis gossos. [font a Reggia di Caserta] (G22)
• Demèter (Ceres). deessa dels sembrats; les seves sacerdotesses inicien les parelles en els secrets del llit. Va tenir fills amb Zeus i a Plutó (diferent de Hades) amb el tità Yasió, a qui Zeus castigà. Demèter era alegre i benèvola fins que Persèfone li fou arrebassada per Hades, raptada -la terra s’obrí i un carro de cavalls amb un auriga invisible se l’endugué a les profunditats. Mentre la cercava fou acollida pels reis d’Eleusis. Un dels seus fills morí per error, però Demèter va prometre grans dons a Triptòlem que li va dir, com la vella Hècate, que Coré havia estat raptada. Quan Demèter sabé que la seva filla havia estat raptada per Hades, no volgué tornar a l’Olimp, recorria la terra impedint que els arbres donessin fruit i que germinés el blat fins que Coré no tornés. La humanitat estava a punt d’extingir-se. Ho hauria pogut fer si no hagués tastat cap aliment. Al final s’arribà a un compromís, Perséfone/Coré s’estaria tres mesos en companyia d’Hades com a reina del Tàrtar, i els nou mesos restants amb Demèter. Abans de tornar a l’Olimp Demèter mostrà a Triptòlem la iniciació als seus cultes i misteris, li donà gra per sembrar, una arada de fusta i un carro tirat per serps. [veure el relleu on es veu Démeter i triptòlem amb una espiga de blat] (Graves assenyala que Core, Démeter i Hècate són la triple deessa, com a donzella, nimfa i vella, també el gra verd, l’espiga madura i el blat ja collit. (G24)
• Hèstia. deessa de la llar, la construcció, va romandre sempre verge, al marge de les disputes dels olímpics. La primera ofrena sempre era per a ella. (G20)
• Dionís (Baccus) que va rellevar Hestia. 12. Dionisos, nascut de Zeus i (?) fou desmembrat pels Titans, a instàncies d’Hera, i els trossos bullits en una caldera. Reconstruit per Rea, la seva àvia, Zeus va fer que Hermes el convertís en boc i el deixés amb les nimfes que el van cuidar i mimar. Va inventar el vi. En arribar a l’edat viril, Hera el va reconèixer com a fill de Zeus tot i l’afeminament degut a la seva educació, i el va fer embogir. Anava per tot arreu, amb una colla de sàtirs i mènades. Amb l’ajuda de les amazones va vèncer els titans. Viatjà per la Índia, tornà a Europa. Rea el purificà dels molts assassinats que havia comès. Licurg capturà l’exèrcit de Dionisos, Rea el tornà i féu embogir Licurg, que va confondre el seu fill amb una vinya i el tallà amb una destral, podant-li el nas, orelles i dits com si fossin branques. Va tornar a Beòcia, i a Tebes va convidar les dones a participar a les orgies. Penteu s’hi oposà i empresonà les seves Mènades, que es van escapar, desmembrant els vedells que trobaven, i quan Penteu provà de contenir-les embriagades pel vi, li van arrencar un membre rera l’altre. A uns pirates que el volien vendre com a esclau sense saber que era un déu, va fer brotar una vinya del màstil, un heura s’enroscava als aparells, els rems es van tornar serps, i tot el vaixell era ple d’animals fantàstics; els pirates van saltar a l’aigua i es van convertir en dofins. Es va casar amb Ariadna, abandonada per Teseu. Va castigar Perseu a Argos, que s’hi oposava i feia matar els seus seguidors, fent embogir les dones argives que devoraven crus els seus fills. Acabà pujant a l’Olimp i segué al costat de Zeus, Hestia li cedí el lloc. (Graves diu que Dionisos està relacionat amb la difusió de la vinya a Europa). (G27)
• Hades , déu de l’inframón no era a l’Olimp.
• Pan  germà de Zeus, o engendrat per Hermes segons les versions, no era un dels dotze olímpics, amb potes de cabra, un gran membre, vivia a l’arcàdia cuidant ramats, tocava la flauta, s’amagava a l’herba per espiar les nimfes i fer migdiades [Debussy!] . Prenia part en orgies amb les nimfes de la muntanya. Els olímpics el menyspreaven, però en treien partit, Apol·lo n’obtingué el do de la profecia i Hermes la flauta. En un moment donat va córrer la veu que havia mort i de l’espant de la gent en ve l’adjectiu “pànic”. (G26)

[L’armari dels déus: el llamp de Zeus, els cavalls i trident de Posidó, les sandàlies d’Hermes, el cenyidor d’Afrodita, l’arc i la lira d’Apol·lo, arc de plata d’Àrtemis, el casc de la invisibilitat d’Hades.]

---

Les muses i Orfeu

• Cal·líope (Καλλιόπη, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’). Musa de la poesia èpica. Atributs: una tauleta de cera per escriure.
• Clio (Κλειώ, ‘aquella que els fa famosos’); Musa de la història. Atributs: un volum enrotllat.
• Èrato (Ἐρατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica. Atributs: normalment una lira.
• Euterpe (Ευτέρπη, ‘la molt agradable, la d’agradable geni o La de bon ànim’). Musa de la música. Atributs: una flauta.
• Melpòmene (Μελπομένη, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’). Musa de la tragèdia. Atributs: una màscara tràgica i coturns (sandàlies que munten fins als genolls amb plataforma de suro, com les que portaven els actors).
• Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes i la geometria. Atributs: els colzes repenjats en un pedestal i la mà sostenint-se el mentó.
• Talia (Θάλεια, ‘la que floreix, la festívola’). Musa de la comèdia. Atributs: una màscara còmica.
• Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Atributs: una cítara per acompanyar els dansaires amb la música.
• Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l’astronomia. Atributs: una esfera.

 

Orfeu

Fill del rei Eagre de Tràcia i de la musa Calíope. Apol·ló li reglà una lira i les Muses el van ensenyar a tocar-la. Encantava les feres i els arbers i les roques es desplaçaven per escoltar-lo. Va embarcar amb els argonautes en cerca del velló d’or a la Côlquide i en tornar es casà amb Eurídice. Aquesta moriria per la mossegada d’una serp. Orfeu baixà als inferns i va encantar Caronte, Cerber i el mateix Hades que accedí a deixar tornar Eurídice amb la condició que Orfeu no mirés enrere fins estar els dos a fora. Però Orfeu es girà un cop hagué arribat i perdé Eurídice per sempre.
A Tràcia Orfeu no honorà Dionisos, criticà els sacrificis humans i els excessos sexuals de les Mènades, saludant Apol·lo com al més gran dels déus. Dionisos va fer que les Mènades matessin els seus marits i desmembressin Orfeu. El seu cap tallat, surant al riu, va seguir cantant.(G28).
[en una altra versió, les manades se’n van enamorar però ell les va rebutjar. Aleshores en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar.

Orfeu als inferns, Jan Brueghel, 1594

L’inframón

(G31). Les ànimes baixen a l’inframón per una entrada prop d’un bosc d’oms negres al costat de l’oceà. Els parents els posen una moneda sota la llengua per pagar el barquer Caront que els durà en una barca a l’altre costat de la llacuna/riu Estígia. El gos Cèrber, amb tres caps en vigila la riba, tant per les ànimes que voldrien fugir com pels vius que hi voldrien entrar. A més hi ha el riu Acheron, de la misèria, el Phlegeton, el Cocytus i el Leteu, el riu de l’oblit. L’Erebus, la foscor, el primer lloc on arriben. A mesura que van arribant, les ànimes són jutjades per Minos, Radamantis i Èac, aquest els europeus, Radamantis els asiàtics i per a Minos queden els casos més difícils. Segons la sentència se’ls envia als camps dels Asfòdels si no són ni bones ni dolentes, al camp de càstigs del Tàrtar si són dolentes o als camps Elisis si són virtuoses. El Tàrtar hi ha tancats els titans i els castigats. A la dreta el palau d’Hades i Persèfone. A l’esquerra, un xiprer blanc fa ombra a l’estany de Leteu on beuen les ànimes comuns. D’altres que en saben més beuen de l’estany del Record.
Els camps Elisis són governats per Cronos, el dia perpetu, no fa mai fred, sempre hi ha música i jocs. En qualsevol moment poden triar renéixer a la terra. A prop hi ha les illes dels benaurats, pels que han passat tres cops per la terra i les tres vegades han assolit l’Elisi. Alguns diuen que es troba prop de la desembocadura del Danubi, ple d’animals, amb les ànimes d’Aquiles i Helena en festa contínua.

Hades és un déu ferotge, amb un carro d’or tirat per quatre cavalls negres. Posseeix el cascde la invisibilitat i són d’ell totes les pedres precioses que hi ha sota terra. Viu sempre a les profunditats llevat de quan té un atac de luxúria. La seva dona Perséfone, no té fills amb ell i prefereix la companyia de la vella Hécate, deessa de les bruixes (que té tres caps lleó, gos i egua).

Les Erínies viuen prop del Erebus i actuen quan un mortal es queixa d’un greuge, més velles que Zeus, amb caps de gos, serps per cabells, ales de ratpenat, els ulls injectats en sang.

---

Ganímderes, Tique, Nèmesi, Nereides

• Ganímedes, el més bell dels mortals, raptat per Zeus en forma d’àguila. (G29). Zagreu (G30).
• Tique i Nèmesi: la primera, la capriciosa fortuna, que a uns els dóna molt i a altres gens. La segona, humilia els que, havent rebut fortuna, no en sacrifiquen una part als déus ni ajuden a alleujar la pobresa dels altres.(G32)
• Els habitants del mar, 50 Nereides, amables sirenes. Les Gorgones, belles fins que Atena convertí Medusa en un monstre alat d’ulls que enlluernaven, grans dents,llengua sortint, urpes esmolades, cabells de serp, i amb una mirada que convertia els homes en pedra. Les Graies, com cignes. Les hespérides, filles de la nit que canten melodiosament al jardí més occidental que la terra donà a Hera, aquí hi havia lespomes d’or custodiades per la sep Ladó.  (G33) Equidna, meitat dona i meitat serp, devorava homes a la seva cova. Amb Tifó va tenir una descendència monstruosa: Kerberos, el gos de l’infern amb tres caps, la Hidra de Lerna, serp amb molts caps, la Quimera, cabra que respirava foc amb cap de lleó i cos de serp, Ortro, un gos que va jeure amb Equidna altra vegada i va engendrà l’esfinx (cap de dona, cos de lleó,ales d’àliga, cua de serp) i el lleó de Nemea. (G34)

---

La rebelió dels gegants

• Enfadats perquè Zeus havia confinat els seus germans Titans al Tàrtar, 24 gegants ataquen el cel llençant roques i torxes enceses. Atacaran els déus que els combatran però només Heracles podrà matar-los. , que lluiten contra el cel (G35)
• Irada, la mare terra va jeure amb Tàrtar i va engendrar Tifó, el monstre més gran que mai hagi existit, serps enroscades de cintura en avall, braços que s’estenien centenars de llegües amb caps de serp en lloc de mans, cap d’ase que tocava les estrelles i ales enormes que amagaven el sol. Va atacar els déus i va aconseguir tallar els tendons de Zeus que no es podia moure fins que Hermes els va recuperar. Al final va poder llençar-lo al volcà Etna. (G36)
• Els Alòades, Efialtes i Oto eren gegants que segons una profecia ningú podria matar. Van atacar l’Olimp, el primer volia Hera i el segon Àrtemis. Àrtemis els confondrà i es mataran l’un a l’altre. (G37)

[Altar de Zeus a Pèrgam]

---

La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora

• El diluvi de Deucalió, que Zeus envià per destruir la raça humana indignat pel sacrifici d’un nen per Licaon d’Arcàdia. El va convertir en llop. Deucalió va demanar al seu pare, el tità Prometeu, que construís una arca. Tota la humanitat morí llevat de Deucalió i Pirra. La humanitat es renovà quan les roques llençades per ells es convertiren en homes. Però a l’Arcàdia van seguir sacrificant nens i convertint-se en llops. [elaboració de la Grècia civilitzada sobre els costums de l’Arcàdia]. (G38).
• Atlante i Prometeu. Atlant, el més gran dels Titans, governava l’Atlàntida, un regne amb una costa escarpada, en una terra més enllà de les columnes d’Heracles. Els seus habitants es van tornar malvats i van ser castigats. Atlant i Mebenio es van unir als gegants i Cronos en la lluita contra l’Olimp. Atlant va ser castigat a aguantar el cel. Era el pare de les Plèiades, les Híades i les Hespèrides.
  Prometeu, un altre dels titans, tenia per germans Epimeteu, Atlant i Menecio. Aprengué les arts i ciències d’Atena i persuadí Zeus de perdonar la raça humana. Escollit per determinar com repartir un bou sacrificat, deixà en una part ossos i greix i a l’altra l’estómac -la part menys valorada- i la carn, enganyant Zeus que trià la primera; i encara avui és la part que s’ofereix als déus. Zeus castigà la humanitat a menjar carn crua. Prometeu va robar el foc i l’entregà a l’home. La venjança de Zeus consistí en fer una dona d’argila, que els quatre vents li donessin vida. Pandora, la dona més bella mai creada, fou oferta a Epimeteu, que la rebutjà. La ira de Zeus va fer que encadenés Prometeu a una roca del Càucas on un voltor li devorava el fetge un dia rere l’altre, a la nit se li regenerava. Espantat, Epimeteu es casà amb Pandora. Prometeu havia aconseguit tancar en una capsa tots els mals que podien afligir la humanitat, la vellesa, la fatiga, la malaltia, la bogeria, el vici i la passió. Pandora, la primera d’una llarga casta de dones, bella, però també tonta, malèvola i gandula, no va fer cas de l’advertència de no obrir la capsa, i tots els mals es van escampar. Si no fos que dins la capsa hi havia també l’esperança enganyosa, la humanitat s’hauria suicidat. (G39) (en una altra versió es diu que tenia tots els dons: pan dora i que Zeus li dóna una gerra amb la indicació que no l’obrís sota cap concepte, però Pandora no va resistir la curiositat i la obrir. Aleshores es van escampar tots els mals, les plagues de les collites, les malalties. Al fons de la gerra només hi quedà l’esperança [com al genesi on Eva és temptada a tastar la poma de l’arbre del coneixement i )
  Èsquil, Prometeu encadenat

  ---

Eos, Helios, Heleno, Èol

• Eos, l’aurora, que acompanya Helios fins a occident com a Hesperia. (G40) Orió, caçador, el més bell dels homes. (G41).
• Helios, que recorre el cel en el seu carro des del palau a l’orient, i retorna per l’oceà, dormint en un vaixell. Culte a Rodos. El seu fill Faetont intentà conduir el carro però no dominava els cavalls, i o bé anava massa lluny, o massa a prop, cremant els humans. (Inicialment de menor importància que la lluna, fins que Apol·lo se’n va apoderar). (G42) [Al Banquet dels Erudits surt la llegenda que, quan s’ha adormit, el sol retorna a l’est creuant l’oceà en un llit en forma de copa fet per Hefest].
• Heleno, fill de Deucalió, va tenir com a fills Eol, Juto i Doro. Juto va anar a Atenes on va tenir com a fills Ió [jonis] i Aqueu. Doro va anar al mont Parnàs i va fundar la primera comunitat doria. Així, les principals nacions gregues, jonis, eolis, aqueus i doris, descendeixen d’Heleno.
  Èol va ocupar les illes eolies del mar Tirré on hi havia tancats els vents en una cova. Els deixava anar seguint indicacions de Zeus. Bòreas, el vent del nord a l’hivern. El Zèfir, vent de l’oest a la primavera que fa florir les plantes, Notos el vent del sud que ve d’Etiòpia, Euros, vent de l’est que porta tempestes i pluja.
• Ió, fill d’Apol·ló i Creüsa, sacerdot a Delfos. [ Eurípides] (G44). Alcione i Ceice (G45).
• Tereu de Tràcia, es casa amb Procne filla de Pandió, rei d’Atenes. Però s’enamora de l’altra germana, FIlomela, que cantava molt bé i fa veure que procne ha mor, i li talla la llengua per que no parli. Quan es descobreix les anava a matar però els déus el converteixen en puput, Filomela en rossinyol i Procne en oreneta (sense llengua).  (G46), les orenetes sense llengua. Erecteu i Eumolpo (submissió d’Eleusis a Atenes) (G47). Bòreas, Bòreas el vent del nord que una vegada va fecundar tres mil egues. (G48). Àlope o Hipotoont (G49).

---

Asclepi, oracles, alfabet

• Asclepi. fill d’Apolo i Corónide, va aprendre medecina del centaure Quiró i d’Apolo. Va aprendre molt i Atenea li va donar dos pots de sang de la medusa, l’extreta de les venes del costat esquerra podia ressucitar els morts i l’altra matar instantàniament. (G50).
• 51 Els oracles a Grècia: Zeus a Dodona, amb coloms. Olímpia. Delfos, Patras. (G51).
• Les tres parques van inventar les cinc vocals i les consonants B i T,  Palamedes, fill de Nàuplio, les altres onze consonants. Hermes va reduir els sons a caràcters fent servir formes cuineiformes perquè les grulles volen en forma de cunya. (G52) [Els alfabets]
• Els dàctils, 5 dits homes que eren ferrers i van fer una cursa que dóna lloc als jocs olímpics, 5 dits dones (G53). Els Telquins, éssers marins amb cap de gos i aletes (G54). Les Empuses, dimonis femenins que podien prendre la forma, de gosses, vaques, o belles dones que jeien amb els homes i els xuclaven les forces vitals fins que morien. (G55).
• Io, filla del déu fluvial. Zeus se n’enamorà i quan Hera sospità la convertí en una vaca blanca. Però Hera la reclamà i la posà sota la custòdia d’Argus panoptes que tenia cent ulls, i encara que alguns dormissin els altres sempre vetllaven. Hermes, el més hàbil dels lladres l’adormí amb la flauta i el matà. Hera posà els seus ulls a la cua d’un paó reial i féu que un tàvec empaités sense parar a Ió. Io va recórrer Europa, Àsia, sempre turmentada pel tàvec fins que va arribar a les fonts del Nil on Zeus li retornà la forma humana. Es va casar amb Telègon, donà a llum el fill de Zeus i va instituir el culte a Isis (o Dèmeter). (G56). El seu germà Foroneu va fundar la primera ciutat amb mercat i va ser el primer a fer servir el foc robat per Prometeu. (G57)
  

  ---

Cadme, Belo, Leda, Centaures, Endimió, Pigmalió i Galatea, Sísif, alcestis

• Agenor, fill de Líbia i Posidó, es va establir a Canaan i va tenir per fills a Cadme, Fènix, Cílix, Taso, Fineu i Europa. Zeus se’n va enamorar i es convertí en un toro blanc, bell i dòcil. Hermes portà el ramat prop d’on passejava Europa. Veient que el toro era dòcil, Europa hi començà a jugar, i li posava flors, i garlandes a les banyes. Zeus va entrar a l’aigua amb Europa espantada agafada a les banyes i anà fins a Creta, on es transformà en àguila i violà a Europa. En van tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpédon. El pare va enviar els fills a cercar-la. Van fundar Fenícia, la illa de Taso i altres. Cadme, després de molt voltar, es va trobar Atena que li va dir que abandonés la cerca, seguís una vaca i allà on caigués fatigada, fundés una ciutat. Aquest és l’origen de Tebes. Cadme volgué sacrificar la vaca i anar a buscar aigua a la font de Castàlia, que abans es deia font d’Ares. Però resulta que estava guardada per una serp que matà la majoria dels homes de Cadme. Quan aquest aconseguí occir-la, Atena li digué de sembrar les dents. D’aquí en van néixer homes armats, espartans que es van posar a lluitar entre ells fins a matar-se. Només en van quedar cinc que es van posar al servei de Cadme. Aquest hagué de fer d’esclau d’Ares durant un any per haver mort la seva serp.(G58)
• Cadme es va casar amb Harmonia, aquestes van ser les primeres noces de mortals i hi van assistir els dotze Olímpics. Démeter va jeure amb Yasion tres vegades en un camp llaurat per assegurar les collites. Més tard Cadme va renunciar al seu tron en favor del seu net Penteu, que la seva filla Àgave havia tingut amb Eguió, un dels cinc homes sembrats. Però en desdenyar Dionís, aquest féu embogir les dones de Tebes i Penteu fou desmembrat per les bacants, amb la seva mare al davant (Eurípides, les bacants). Dionisos va dir que algun dia Cadme conduiria bàrbars contra els grecs. Van emigrar al país dels Enqueleus i van ser elegits governants. Àgave que s’havia casat amb Licoterses, el matà i enrregà el regne a Cadme. Ares al final els perdonà i per evitar això els convertí en serps negres amb taques blaves, i els envià a les illes dels benaurats.(G59)
• Belo, germà d’Agenor va tenir tres fills, Egipte, Dànau i Cefeu. El primer regnà a Aràbia i a Egipte, el segon a Libia i va tenir 50 filles, les Danaides. A la mort de Belo, Egipte pretenia casar els seus prínceps amb les danaides. Però Dànau sospitava que en realitat les volien matar i va embarcar cap a Grècia i va dir que estava predestinat a ser rei d’Argos [recordo que a la Ilíada sempre parlen dels dànaus i dels aqueus]. Els prínceps d’Egipte ho van tornar a intentar però a la nit de noces, totes les danaides menys una van clavar una agulla que duien amagada al cap al cor dels seus marits. Un dels fills de les danaides, Aminone fou Nàuplio, que descobrí l’art de la navegació i va fundar aquesta ciutat.(G60). Làmia, filla de Belo, governà a Líbia i Zeus li atorgà poder treure’s els ulls i tornar-se’ls a posar. Hera li matà els fills per gelosia i ella matà els dels altres amb crueltat. Es va afegir a les Empuses (G55), jaient amb joves i xuclant-los la sang mentre dormien.
• Zeus va cobrir Nèmesi (G32) que s’havia transformat en oca prenent la forma d’un cigne. D’aquí en sortiria un ou que seria posat entre les cames de Leda (o Zeus hauria fecundat LEda en forma de cigne). D’ella en naixerien Helena, Càstor i Pòlux. (Dalí, Leda atòmica) (G62).
• Íxion, hereu del tron lapita acordà casar-se amb Dia però matà el seu pare a traició. Zeus el salvà però intentà seduir Hera per la qual cosa Zeus va formar una falsa Hera, Néfele, a partir d’un núvol i quan el va sorprendre copulant el va lligar  auna roda ardent que gira al firmament. Néfele va infantar el nen Centaure que va jeure amb eugues donant origen a la raça dels centaures, entre els quals el savi Quiron. (G63).
• Endimió, fill de Zeus i Càlice era molt bell. Selene (la lluna) el va veure quan dormir i el besà suaument. Li va venir una son infinita i no ha envellit mai més. (G64).
• Pigmalió es va enamorar d’Afrodita  i en no poder-la aconseguir va fer una estàtua de marfil que s’hi assemblés. En jeure-hi Afrodita hi entrà com a Galatea i li donà dos fills.(G65)
• Èac, fill de Zeus i Egina, patí la ira d’Hera que envià serps al país fent morir la població de set i verí. Èac va demanar a Zeus que tornés a poblar el país amb tants súbdits com formigues pujaven a  una alzina que estava consagrada consagrada a Zeus. Aquesta va tremolar sense que hi hagués vent i Èac, tot i espantat, la va besar. L’endemà havia acabat la plaga, queia la pluja i s’apropava una multitud d’homes que havia vist en somnis. Els anomenaren “mirmidons“, és a dir, formigues, i són frugals i pacients. Lluitaran amb Aquil·les a Troia. Èac era piadós, just i respectat i en morir es convertí en un dels jutges del Tàrtar. (G66)
• Sísif, fill de Eol, descobrí que Autòlic el robava. Va seduir la seva filla Anticlea, muller de Laertes i amb ella va engendrar Odisseu. Més tard Zeus el castigà a l’Hades per haver revelat secrets. Sísif va enganyar Hades dient que l’ensenyés com funcionaven unes manilles i el va deixar tancat uns dies. Ningú es moria! Després enganyà Perséfone dient que volia fer un bon funeral i tornaria. EL va haver de retornar Hermes a la força i com a càstig el van obligar a oujar una gran pedra pel pendent d’un turó però mai arribava a dalt, sempre queia. (G67)
• Salmoneu, insolent, morí per un llamp de Zeus, la seva filla Tiro va ser violada per Posidó i va tenir dos bessons, Pelias i Neleu. Després Tiro es casarà amb Creteu amb qui tindrà Eson, pare de Jàson.(G68)
• Alcestis (Eurípides), filla de Pelias, es casà amb Admet que amb l’ajudà d’Apol·lo, aconseguí enganxar un senglar i un lleó al seu carro, condició de Pelias. Apol·lo també li concedí que, arribat el dia de la seva mort, se li perdonaria la vida si algú de la seva família estava disposat a morir per ell. arribat el dia Admet suplicà els seus pares, que s’hi van negar. Alcestis va acceptar morir per ell però arribada a l’Hades, Persèfone la va tornar a enviar al món superior. (G69).
• Atamante, germà de Sísif es casà amb Néfele per ordre d’Hera, i va tenir com a fills Frixo, Leuconte i Hele però l’enganyà amb Ino. Aquesta volia fer creure que Beòcia només tindria collites si sacrificaven a Frixo. Ja ho anaven a fer quan Hera va enviar un xai d’or amb ales al qual van pujar Frixo i Hele i van fugir a la Côlquide. Hele va caure i d’aquí el nom d’Helespont. Frixo va sacrificar el xai a Zeus i serà el famós velló d’or que cercaran els argonautes. (G70). Glauc tenia unes eugues a qui no deixava criar, ofenent a Afrodita. Ella ofesa va fer que es desboquessin i el devoressin (G71).
• Melampo, nét de Creteu, fou el primer mortal amb dons profètics, i medecina. Podia entendre el llenguatge dels animals perquè unes serps joves que havia salvat li havien netejat les orelles llepant-les. Gràcies a això aconseguí un ramat de bous i guarir les dones embogides de Tirint. (G72)

---

Perseu, Minotaure, Dèdal

• Perseu:  Fill de Zeus i Dànae, per fer retirar el pretendent de la seva va acceptar enfrontar-se a la medusa, la Gorgona que tenia serps per cabells i petrificava amb la mirada (G73). Per evitar-ho anà acostant-s’hi d’esquena fent servir un escut de mirall, elevant-se amb les sandàlies alades que li havia prestat Hermes i Atena li va guiar la mà. (Escultura vaticà, Canova Caravaggio). Va veure Andròmeda, nua i encadenada a una roca per aplacar Posidó que s’havia irat quan la seva mare, Cassiopea havia dit que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides.Mata el monstre i prengué Andròmeda per muller.(Arnold Böcklin). Va fundar Micenes.
• Els bessons Dioscurs, Càstor i Pòlux, herois d’Esparta. (G 74). Belerofont matà el monstre femení de Quimera, que projectava foc i tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp- (G. 75). Antíope (G76). Níobe (G77). Cénide i Ceneu (dones marines G78).  Erígone (G79). El senglar de Calidón i Meleagre (G80). Telamon i Peleu (G81). Aristeu Cirene (G82).

• Midas (G83), que acollí el Centaure Silè. Aquest li explicava històries d’un continent meravellós, un pou amb dos rierols, un amb arbres el fruit dels quals feien plorar i defallir, i l’altre que rejovenia convertint els vells en joves, després infants fins que desapareixien. Midas tornà Silè a Dionisos i aquest agraït li concedí un desig. Midas demanà que tot el que toqués es convertís en or. Però això també afectava el menjar i es moria de gana. demanà ajuda a Dionisos que li indicà que begués aigua del riu Pàctol. Encara avui té sorra daurada. Més endavant, en no acceptar que Apol·lo havia vencedor d’un concurs demúsica, aquest el castigà amb unes orelles d’ase. (G 83).
• Cleobis i Biton (G84). Narcís, enamorat de si mateix en veure’s reflectit. La nimfa Eco que només podia repetir mots, castigada per Hera, es clavà una daga i de la sang en sortí la flor del Narcís. (Quadre de Waterhouse) (G85).  Fílide i Cària (G86). Arion (G87).
• Minos, fill de Zeus i Europa, va ser rei de Creta. Demanà als déus que sortís un toro del mar per sacrificar a Posidó i aparegué un toro blanc tan bonic que Minos en sacrificà un altre. Posidó enfadat va fer que Pasífae s’enamorés del toro, així que ella va demanar ajuda a Dèdal, l’artesà atenenc desterrat a Cnossos, que feia estàtues de fusta, i aquesta va fer l’escultura d’una vaca buida per dins on es col·locà Pasífae que va ser així va ser muntada pel toro. El fill va ser el Minotaure. Per amagar la vergonya Minos féu que Dèdal construís un laberint on viurien amb la seva dona i el Minotaure (G88). Com va Minos era sovint indifel Pasífae l’encantà fent que quan ejaculés en lloc de semen sortissin serps, escorpins i centpeus (G89). Entre els fills que van tenir hi va Glauc i Ariadna (G90). Més tard Minos es convertí en el jutge de les ombres a l’inframon juntament amb el seu germà Radamantis. Catreu, fill de Minos, va tenir tres filles i un fill, que el matà per error. Aèrope es casà amb Clístenes i engendrà Agamèmnon i Menelau. Clímene es casà amb Nauplio, el cèlebre navegant. [ciutat Grècia]. Escila i Niso (G91).
• Dèdal, un hàbil ferrer que havia après de la mateixa Atenea, va ser desterrat per haver matat el seu deixeble Talos que l’havia superat. Es refugià a Cnossos i fabricà molts enginys per a Minos (G92). Quan volgué escapar, juntament amb el seu fill Ícar, fabricà unes ales amb les plomes enganxades amb cera i avisà al fill que no volés ni massa prop del sol, que la cera no es fongués, ni massa prop del mar, que s’humitegés. Però Ícar volà massa amunt, la cera es va fondre, i va morir. Catreu i Artémenes (G93)
  

  ---

Teseu i Ariadna

Teseu. Va néixer d’Etra i Egeu (i/o Posidó, que també va jeure amb Etra), descendent d’Erecteu, rei d’Atenes. Egeu va amagar en una roca, les sandàlies, escut i espasa a l’espera que Teseu es fes gran i movent la roca pogués de demostrar el seu llinatge.  No el va dur a Atenes per evitar que fos assassinat pels seus nebots. Egeu es va casar amb Medea que havia fugit de Corint després de matar el fill que havia tingut amb Jàson. (G94) Als 16 anys Teseu va recuperar els objectes del seu pare i es dirigí cap Atenes, no per mar, sinó per terra. Volia imitar Heracles i enfrontar-se als perills, els bandits que assaltaven el camí. (G95)
A Epidaure arrabassà la maça de bronze a Perifetes, el matà i se la quedà. Sinis matava la gent lligant-los a dos pins doblegats que els desmenbraven en deixar-los anar. La truja de Cromió. Esciró que s’asseia a una roca d’un penyasegat i obligava els passatgers a que li rentessin els peus; quan s’ajupien els llençava al mar d’una patada. Cerció a Eleusis reptava els viatgers a lluita cos a cos i els matava estrenyent-los amb una abraçada. Damastes (Procust) feia jeure els passatgers a un llit, i si no hi arribaven els estirava els membres amb un potro, i si els sobrava els serrava [metàfora d’algú poc adaptable]. (G96) A Atenes serà reconegut per Egeu i sobreviu l’intent de Medea d’enverinar-lo, que volia afavorir el seu fill.(G97)
L’envia a Creta on Minos havia establert que cada 9 anys s’enviessin 7 nois i 7 noies al laberint on eren devorats pel Minotaure. Egeu li va donar unes veles blanques per assenyalar si havia sobreviscut en tornar, i negres si no era així. Ariadna, la filla de Minos s’enamorà de Teseu i li dóna un cabdell de fil vermell per poder sortir del laberint a canvi de la promesa que es casaria amb ella. Teseu matà el Minotaure i fugí de Creta amb Ariadna. Però l’abandonà a Naxos. Més tard es casà amb Dionisos (G98). De tornada Teseu oblidà canviar les veles i Egeu es llençà al mar, que des d’aleshores s’anomena així. El vaixell de Teseu que va fer el viatge de Creta a Delos va haver de ser reparat i moltes fustes substituides. Federalitzacio de l’Àtica (G99)Teseu farà més endavant una expedició contra les amazones (G100) i raptà Antíope que li donarà Hipòlit (G101). Però es casarà amb Fedra néta de Minos. Farà amistat amb Piritous. En el casament d’aquest amb Hipodàmia, els centaures convidats, no coneixien el vi però quan el van olorar, van rebutjar la llet, es van emborratxar i van violar dones i nois fins que els lapites els van expulsar.[tema del Partenon] (G102)
Amb Piritous raptaran Helena i més endavant voldran pretendre Persèfone, la filla d’Hades. Aquest simulà acollir-los però els feu seure a la cadira de l’oblit, que es transformarà formant part d’ells i per tant no en podien sortir sense mutilar-se. Més tard serà alliberar per Heraclea que a l’arrencarà de la cadira però un tros de carn hi quedarà enganxada. Per això els descendents de Teseu tenen el cul petit (G103). Morirà poc després de tornar. (G104).
Tragèdies d’Eurípides: Medea, Hipòlit.

---

La tragèdia tebana

Èsquil, Set contra Tebes. Sòfocles, Edip rei, Antígona, Edip a Colonos. Eurípides, Les Suplicants (vídues els argius que havien anat a lluitar contra Tebes), Les Fenicies, Les Bacants.
[el 2005 vaig voler passar-hi, una població petita i normal]

Edip (G85). Cadme, va sembrar els camps amb les dents de la serp, i en van sortir els homes “sembrats”.

• Laios, es casà amb Iocasta, i fou predit que el fill el mataria. Repudià la dona però aquesta l’emborratxà i així aconseguí quedar embarassada. El fill fou abandonat, però un pastor el trobà i fou acollit pels reis de Corint. L’oracle de Delfos li predigué que mataria son pare i jeuria amb sa mare. Així que abandonà el palau i se n’anà a córrer món. Pel bosc es creuà amb Laios amb qui discutí, i el matà. Tebes estava assolada per l’esfinx, cap de dona, cos de lleó, cua de ser i ales d’àliga [era a Schonbrun a Viena que n’hi havia? al kerameikos?] i a cada viatger li plantejava l’enigma de l’animal que primer va a quatre potes, després a dos, i finalment a tres. Edip resolgué l’enigma, els tebans el van fer rei, i es maridà amb Iocasta.
  Una pesta assolà Tebes i l’oracle digué que cerquessin l’assassí de Laios. Edip prometé desterrar-lo. L’endeví Tirèsias (cec, uns diuen que ho féu Atena quan la sorprengué banyant-se nua, però que a canvi la serp Erictoni li llepàles orelles per tenir el do de la profecia; d’altres que en matar una serp es convertí en dona, i arribà a ser una prostituta famosa, intervení en una disputa entre Zeus i Hera sobre qui gaudia més de l’acte sexual i va dir que “dividint el plaer en deu parts, nou van a la dona i una a l’home”. Tirèsias ho revelà, Edip es cegà i marxà a l’exili, expulsat per Creont, acompanyat per Antigona fins a Colonos, prop d’Atenes, perseguit per les Erínies; on morí. (Graves diu que és una construcció “errònia a partir d’il·lustracions”, si bé no cal exagerar com Freud, la força de la narració és extraordinària).
• Set contra Tebes (Èsquil, Eurípides Fenícies) G106. Després que Edip fos desterrat, els seus fills Eteocles i Polinices van acordar regnar en anys alterns. Però Eteocles en nega a tornar el poder i Polinices fou desterrat. S’alià amb Adrast per atacar Tebes juntament amb sis cabdills més. Amfiarao i els jocs de Nemea. Cadascun se situa davant de cadascuna de les set portes. Després d’una lluita seran derrotats. Eteocles i Polinices lluiten i es maen l’un a l’altre. El seu oncle Creont pren el tron. No deixa enterrar els enemics morts però la seva germana Antígona ho farà en secret. Creont ho descobreix i ordena el sue fill Hemón, amb qui estava promesa, que l’enterri viva. Però Hemón s’hi casarà d’amagat. Anys més tard Creont ho descobreix i els farà morir els dos. [Antígona]. Els Epígons (G107)
  

  ---

  D’Atreu a Orestes, Tàntal

• El suplici de Tàntal (G108) era amic de Zeus i convidat menjar amb els déus. Però revelà els seus secrets i robà menjar diví per compartir amb els mortals. També serví als déus el seu propi fill Pèlops, esquarterat i guisat. Va ser castigar a patir gana i set, penjat d’un arbre ple de peres i figues que no pot abastar, i amb l’aigua que li arriba a la cintura però de la qual no pot arribar a beure mai.
• Pèlops. Zeus farà ressucitar Pèlops, tall bell que Posidó se n’enamorarà. Hereta el tron del seu pare. Pretén Hipodàmia i haurà de competir en una cursa de carros amb Enomao, el seu pare, que tenia unes egües filles del vent. Qui perdia, moria. El podrà vèncer gràcies a un carro i cavalls que li dona Posidó. S’estableix al centre de la península que s’anomenarà Peloponès. G109. Va tenir diversos fills (G110), entre ells Atreu i Tiestes (G111). Aquests competeixen pel tron de Micenes. El segon sedueix la Aèrope, la dona del primer, i aconsegueix que se sàpiga que havia amagat la pell d’un be dedicat a Artemis. Però Zeus afavoreix Atreu fen tornar el sol enrere i aquest recupera el tron. Més tard Atreu convida Tiestes fent veure que l’ha perdonat però abans mata els seus fills, els cuina i serveix a Tiestes en un banquet. Tiestes fuig i seguint l’oracle de Delfos viola la seva filla Pelopia que engendrarà Egist que acabarà matant Atreu.
• Agamèmnon, fill d’Atreu tornarà fent fora Tiestes i Egist i es casa amb Climmenestra. Tindran com a fills Orestes, Electra, Ifigènia i Crisotemis.  Menelaus es casa amb Helena. (G112). Paris rapta Helena i es desencadena la guerra de Troia. Agamèmnon i Menelaus estarien fora deu anys. Ifigènia seria sacrificada a Aulis [Eurípides]. Egist sedueix Climmenestra i quan aquest torna de la guerra amb Casandra, Climmenestra i llença una xarxa quan es banyava i Egist el mata.
• Orestes és criat als boscos per uns pastors i Electra viu al palau, pobra.(G113) Quan es fa gran torna a Micenes i amb l’ajuda d’Electra maten Egist i Climmenestra. Però com a càstig pel matricidi Orestes és perseguit per les Erínies, que tenen serps per cabells, cap de gos i ales de ratpenat. (G114). Serà condemnat a mort però salvat per Apol·ló. Desterrat i perseguit per les Erínnies, serà sotmès a judici a Atenes. [ és una escenificació entre el poder matrilineal, representat per les Erínnies i el patriarcat, representat per Apol·ló]. Tot i que és absolt, les Erínnies clamen venjança. Seran pacificades per Atenea que els proposa d’estar-se a una cova i que els facin sacrificis a canvi de que invoquin vents favorables i bones collides. [Èsquil, les Eumènides](G115). Però queden tres Erínnies que persegueixen Orestes fins a Tàuride, on hi havia culte a una imatge sagrada d’Artemis. En tenia cura Ifigènia, que secretament havia estat salvada de ser sacrificada per Artemis. (G116).  Orestes anava a ser executat per Toante, rei de Tàuride però Ifigènia reconeix el seu germà i el salva enganyant el rei. Orestes acabarà tornant a Micenes (G117) i quan mor Menelaus els espartans el faran rei.

---

Heracles

Sòfocles, Les dones de Traquis. Eurípides, La follia d’Heracles, Alcestis, Els fills d’Hércules. [Tema d’escultures amb al garrot]

• Naixement i joventut.
  Zeus jeu durant tres nits amb Alcmena fent-se passar per Amfitrió, havent demanat al sol que apagués la llum, les hores que no avancin i la lluna que vagi més lentament. Donaria llum a Heracles, que vol dir “glòria d’Hera” (G118). Alcmena abandona el nen al bosc tement la ira d’Hera però atenea per indicació de Zeus enganya Hera per que l’alleti i el nen xucla tan fort que s’escapa un raig al cel: la via Làctia. Rebrà lliçons de conduir carros, tir a l’arc, lluita, cant, lira i literatura. (G119). Les filles de Tespi (G120). Derrota d’Ergino. (G121). DEgut als seus excessos, Hera el fa embogir i mata els seus fills. Consulta l’Orale de Delfos que li diu que haurà de servir euristeu durant dotze anys i dur a terme els treballs que li encarregui.(G122).
• Els dotze treballs d’Hèrcules.
  Primer treball: el lleó de Nemea (G123).  Segon treball: la Hydra de Lerna, que tenia cos de gos amb vuit caps, un d’ells immortal i que matava només amb l’alè; quan se li tallava un cap en sortien dos més (G124). Tercer treball: capturar viva la cérvola de Cerínia (G125). Quart treball: el senglar d’Erimant (G126). Cinquè treball: netejar els fems dels estables d’Augies (G127). Sisè treball: les aus estinfàlides (G128). Setè treball: el toro de Creta (G129). Vuitè treball: les eugües de Diomedes (G130). Novè treball: el cinturó d’Hipòlita, la reina de les amazones (que trencaven els braços i cames dels nens mascles per limitar-los a fer les tasques domèstiques. (G131). Desè treball: els bous de Gerió que era un gegant que vivia a Tartessos, l’home més fort del món, amb tres caps i sis braços; les columnes d’Hércules a Cadis (G132). Onzè treball: les pomes de les Hespèrides, d’una pomera d’or regal de la mare Terra a Hera que l’havia plantat al seu jardí diví, al mont Atlas, on els cavalls del sol acabaven el seu viatge. Les Hespérides, filles d’Atlant, les robaven i Hera ho va fer vigilar per un drac. Heracles substituirà Atlant a sostenir el firmament mentre ell agafa tres pomes. De tornada lluita amb Anteu, que recuperava forces quan tocava terra de manera que Heracles li trencarà les costelles a l’aire. A les muntanyes de Câucas troba Prometeu encadenat i suplica a Zeus que el perdoni, cosa que farà. Però per simbolitzar que segueix castigat a ser presoner, durà un anell amb una pedra engastada, el primer de tots. Heracles mata el voltor que cada dia li devorava el fetge. (G133). Dotzè treball: la captura de Cerber (G134). Per això va iniciar-se en els misteris d’Eleusis, restringit als atenesos, per la qual cosa es va fer fill adoptiu. Baixarà al Tàrtar i creuarà el riu Estígia amb Caront, dominant el gos de tres caps.
• Altres
  L’assassinat de Ífitus (G135). Heracles és venut com a esclau a la reina Onfale. Captura els bessons Cercops que no la deixaven dormir, una bandolers i entabanadors. Heracles els penja de cap per avall i aleshors li veuen el cul que estava bronzejat perquè la pell del lleó n el cobria. Van esclatar a riure i al final Heracles amb ell (d’aquí es va treure el nom de l’homínid Cercopitecus). En una ocasió Heracles i Ònfale es van intercanviar la roba i quan Pan que s’havia enamorat d’ella es va introduir al llit i va intentar fer l’amor a Heracles crient que era ella, va sortir rebotat. Òmfale al final l’allibera i H tornarà a casa amb regals (òmfale, “el melic”, simbolitzaria com un home fort es converteix en esclau d’una dona lasciva i ambiciosa).  (G136). H va a Troia i allibera Hesíone que estava encadenada a una roca i amenaçada per un monstre. El seu pare Laomendont li prometé les egües immortals que Zeus li havia donat per haver raptat Ganímedes. H venç el monstre però Laomedont no li vol donar les egües i h ataca la ciutat amb Telamon. Abans havia embolicat el seu fill acabat de néixer, Àiax, amb la pell de lleo, fent-lo invulnerable excepte al coll i l’aixella que no van quedar coberts. H mata Telamon i tots els seus fills excepte Podarces que havia mantingut que s’havien de donar els cavalls a H. És venut com a esclau però Hesíone el redimirà i canviarà el nom a Príam. (G137).  La conquesta d’Hèlide, Zeus espantamosques, Jocs olímpics. (G138). La presa de Pilos, lluiten Heracles i Atenea contra Ares, Hera, Posidó i Hades. (G139). Els fills d’Hipocoon, Heracles ataca Esparta (G140). Auge (G141). H combat amb Aqueloo per aconseguir Deianira. Aqueloo podia prendre la forma de toro, serp, o home amb cap de toro. Després de matar un coper per accident, marxava a Traquis amb Deianira quan es troben que havien de travessar el riu Eveno que tenia com a barquer el centaure Nesos. Aquest diu que farà creuer Deinaria mentre H el travessa nedant. Però intentarà violar-la. En demanar auxili, H el mata de lluny amb una fletxa. Nesos per venjar-se enganya Deianira dient que si barreja la seva sang amb el semen i oli d’oliva, H sempre li serà fidel. (G142). Heracles a Traquis, combat amb Cicnos (G143). H ataca Ecalia en represàlia perquè no li han entregat Yole (G144). Deianira decideix fer servir la roba impregnada amb la sang de Nesos. En posar-se-la, se li desfan les carns. Serà cremat en una pira i la part divina puja a l’Olimp on, malgrat l’oposició d’Hera, es convertirà en un dels olímpics i farà de porter del cel (G145). Els fills d’Heracles (G146).

---

La guerra de Troia

Homer, La Ilíada, L’Odissea. Sòfocles, Àiax, Filoctetes. Eurípides, Helena, Hècuba, Les Troianes, Andròmaca, Resos, El Cíclop.

• Troia i el rapte d’Helena.
  Fundació de Troia (G158). Antecedents, saqueig d’Heracles que l’entrega a Príam. Va tenir molts fills entre els quals Héctor, Paris i Cassandra. Aquesta tindria el do de la profecia i alhora la maledicció que ningú mai no la creuria. Menelaus es casa amb la bella Helena, filla de Tindareu. Paris, bell i intel·ligent, és reclamat per Hermes a jutjar quina és la deessa més bella, Hera, Atenea o Afrodita. Es decideix per aquesta que li promet que farà que Helena s’enamori d’ell. (G159). Agamémnon i Menelaus demanen reparació però Príam no en sabia res ja que Paria encara no havia arribat, i a més Hesíone, la germana de Príam, havia estat raptada per grecs. Aquests començaran a reclutar un exèrcit. Els costarà convèncer a Odisseu d’íTaca, casat amb Penèlope, suposadament fill de Laertes però en realitat de Sísif i Anticlea. Néstor. Aiax de Salamina, Idomeneu de Creta. Aquil·les (amb els seus mirmidons) a qui la seva mare Tetis havia submergit al riu Estigia fent-lo invulnerable, subjectant-lo pel tendó. Va ser criat pel savi centaure Quiró. Diomedes. La flota es reuneix a Àulide. (G160).
• La guerra.
  Les naus no poden salpar per l’ira d’Artemis que només s’aplicarà amb el sacrifici d’Ifigènia, salvada in extremis per Artemis. [Eurípides] (G161). Segueixen nou anys de guerra (G162). Els grecs conquereixen moltes ciutats del voltant. Enees, i els dardànides, de Romania, serà aliat de Troia. Odisseu acusa amb enganys a Palamedes que serà jutjat i executat. Havia estat inventor del joc de daus, els fars, la balança i les mesures, el disc, l’alfabet i els sentinelles. Aquil·les s’ofen quan Agamémnon es queda Briseida, una esclava que li havia estat assignada. Ell i els seus mirmídons es retiren (G163). Combat de Menelaus i Paris que serà salvat per Afrodita. Àiax i Héctor combaten sense que guanyi ningú i intercanvien regals. Odisseu matà Resos i els seus cavalls. Havia estat profetitzat que Troia no cauria mentre els conservés. Patrocle ataca Troia que hauria caigut sense la intervenció d’Apol·ló. Héctor el mata. Combat entre Aquil·les i Héctor, a qui mata. Príam s’entrevista amb Aquil·les per acordar el rescat del cadàver [una de les millors escenes de la Il·líada]. Segueix la lluita. Una fletxa de Paris guiada per Apol·ló ferirà Aquil·les al taló, l’únic lloc on era vulnerable (G164). Agamémnon concedeix les armes d’Aquil·les a Odisseu causant la ira d’Àixax. Aquest voldrà atacar els grecs en venjança per Atenea el fa embogir i en canvi mata el bestiar. Quan recupera el seny se suïcida. [Sòfocles]. (G165). Els oracles de Troia. L’arquer Filoctetes mata Paris [Sòfocles] (G166). Odisseu es fa seva l’estratagema d’Atena de construir un cavall on s’amagarien 23 guerrers, presentar-lo com a regal als troians en tant que ofrena a Atenea (Timeo Danaos et dona ferentes) i fer veure que la resta de l’exèrcit abandona i el campament i es fa a la mar.  Abans havia convençut Helena de tornar a Micenes (G167) . [Eurípides les troianes]. Laocoont avisava que era un engany i volia fer un sacrifici a Posidó però Apol·lo envia dues serps que van matar-lo a ell i als seus fills [Laocoont]. Els troians refiats fan un banquet. Els grecs baixen del cavall, obren le sportes i saquegen Troia. Hécabe els maleeix (G168) [Eurípides, Hécabe]. El retorn serà difícil. Menalaus marxa sense voler fer sacrificis a Atena però no troba vents propicis. A l’illa de Faros la nimfa Idòtea li diu que només podrà vèncer l’encanteri si captura el seu pare, el déu Proteu, que era capaç de transformar-se en Lleó, serp, pantera, senglar, aigua o arbre [ la poesia ]. Haurà de fer una visita a Egipte i fer sacrificis als déus. Arribarà a Micenes després que Orestes hagi venjat l’assassinat del seu pare Agamémnon a mans d’Egist i Climmenestra. (G169). Diomedes, Idomeneu i Filoctetes tornen a casa i es troben que les dones els han estat infidels. Només el savi Néstor tindrà una vellesa tranquil·la.
• Els viatges d’Odisseu- [Homer] (G170).
  Els lotòfags, amb el fruit que feia oblidar la missió. El Cíclop Polifem. L’odre que tancava els vents. Els lestrígons que els apedreguen. La deessa Circe que converteix els mariners en porcs. El viatge a l’Hades a consultar Tiresias. Les sirenes, Escila i Caribdis, Odisseu lligat al pal de la nau i els mariners amb les orelles tapades. La nimfa Calipso. Nausicaa. Quan arriba a casa (G171), Penélope fa esperar els pretendents teixint un tapís de dia que desfà de nit. Odisseu es disfressa de captaire i demanarà provar a tensar l’arc. Maten els pretendents.

---

Jàson i els argounautes, Medea

[Eurípides, Medea]

• Apol·ló hauria tingut un fill amb Psàmate, Linus, que van ser morts pel pare d’ella Cròtopo, per la qual cosa Apol·ló va castigar la ciutat d’Argos fins que li van fer ofremes (G147). Pelias, fill de Posidó va arrabassar el tron de Yolco i feu matar tots els descendents d’Eol llevat d’Eson que havia renunciat al tro. Però aquest havia tingut un fill d’amagat que va ser enviat al mont Pelió on va ser creiat pel centaure Quiró. Aquest, anomenat primer Diomedes i després Jàson, recuperarà el tron després de prometre alliberar el país d’una maledicció. Havia de tornar amb l’ànima de Iolco i el velló d’or [la pell d’un be]. El velló estava penjat d’un arbre a la Côlquida, més enllà del mar negre, vigilat dia i nit per un drac. Per a la missió, Argos va construir una nau, anomenada Argo. El van acompanyar 55 herois, els argonautes, entre els quals hi havia Orfeu, Càstor, Pòl·lux, Peleu, Hèracles, Teseu, Laertes, Atalanta i Meleagre. (G148).
• A Mirínia, les Lemnies van matar tots els seus marits que es queixaven que feien mala i olor i prenien noies de Tràcia com a concubines. Però Hipsípila va salvar el seu pare, el rei Toante posant-lo en una barca de rems. Quan va arribar l’Argo d’entrada es disposaven a lluitar però després una anciana eñs va aconsellar que els acollissin i tinguessin fills amb ells. S’haurien quedat allà si Heracles no els hagués recordat el seu deure. Es vanf er a la mar i van ser acollits pel rei Cícic. Tornats a la mar, un vent els va fer tornar enrere i en la negra nit van ser atacats per uns guerrers. Era Cícic que els prenia per pirates i a qui van matar.(G149)
• Hilas, el preferit d’Heracles, va anar a buscar aigua. Era tan bell que les nimfes se’n van enamorar i se’l van endur a una cova sota l’aigua. Heracles i Polifem el van cercar en va. A Bébricos Pòl·lux derrotarà el rei Àmic que desafiava els visitants a pugilat i els matava. Fineu els aconsellarà sbre què fer a la Côlquide. (G150)
• A l’estret del Bòsfor hi havia les roques Simplègades que quan s’acostava un vaixell es tancaven i l’esclafaven. Per consell de Fineu van enviar un colom  a qui les roques només van rtallar les ales de la cua i quan retrocedien va passar l’Argo. Després es van protegir dels estols d’aus que ferien els mariners amb ales de bronze. (G151).
• La presa del velló d’or. El rei Eetes fa veure que accedeix a lliurar el velló però exigeix unes proves impossibles, llaurar el camp d’Ares amb dos toros salvatges que exhalaven foc i sembrar-hi les dents de serp que havien sobrat de Tebes. Afrodita farà que Eros dispari una fletxa i Medea, la filla de Eetes, facilitarà a Jàson un ungüent per protegir-se dels toros. Sembra el cap i de les dents en neixen guerrers armats que lluiten entre ells. Eetes refusa de donar-li el velló i els vol fer matar. Però Medea condueix Jàson al recinte d’Ares on hi ha el velló protegit pr un drac que Medea encantarà. Prenen el velló i fugen amb l’Argo (G152).
• Els argonautes maten el germà de Medea i tornen a Tessàlia però Jàson i Medea han d’anar a veure Circe per que els purifiqui de l’assassinat. (G153)
• Tornada de l’Argos, esquiven les sirenes perquè Orfeu encara canta millor. A Creta Medea desactivarà el sentinella de bronze que apedrega els vaixells, destapant la vena per on corria el licor diví que servia de sang. (G154).
• Entretant Pelies havia mort els pares de Jàson, pensant que no tornaria. No s’atreveixen a atacar la ciutat però Medea simularà ser Àrtemis i prometrà a Pelies que el rejovenirà si el trossegen i bullen en una olla. Els argonautes ocuparan la ciutat sense resistència però Jàson és desterrat.(G155)
• Jàson i Medea regnaran a Corint. Deu anys després Jàson sospita que Medea aconseguí el tron enverinant el rei i voldrà casar-se amb la tebana Glauce, filla de Creont. Medea els envia com a regal una corona d’or i una túnica blanca. Quan Glauce se les posa és consumida per les flames així com tots els que eren a palau llevat de Jàson que salta per una finestra. Els corintis mataran els fills de Medea. En la versió d’Eurípides és ella qui hauria mort els seus fills. Eurípides ho hauria presentat així després que els corintis li paguessin una suma de diners.(G156)
• Medea fuig a Tebes però aquests la rebutgen per haver mort Creont. Tampoc l’accepten a Atenes per haver intentat enverinar Teseu.(G157)

---

Altres

• Cupido i Psique. (Grec, Eros i psique, llatí, Cupido e Anima[Vitralls a Chantilly. Frescos al Palazzo Te]. Història de Luci Apuleu. Venus estava gelosa de la bella Psique i demanà a Cupido que la ferís amb una fletxa de manera que s’enamorés d’un monstre. però per accident es va ferir ell mateix. Com que no es casa els pares consulten un oracle dient que està destinada a algú que fins i tot els déus temen i l’han de deixar al cim d’un precipici vestida de núvia. Pe`ro no troba cap monstre sinó el vent Zèfir que de l’enduu volant a un palau on es atesa per servents invisibles i a la nit fa l’amor apassionadament a les fosques, amb un amant desconegut. Enyora les germanes i demana al vent que les hi porti. Aquestes per enveja li diuen que talli el cap al monstre desconegut. Descobrirà que és Cupid que se’n va, decebut. Psique, desesperada, cerca Cupido per tot arreu fins que troba el temple de Demèter a qui prega. Aquesta li dirà que Venus ho ha descobert tot i ha empresonat CUpido. Ni ella ni Juno la voldran ajudar. Es lliura voluntàriament a Venus, i és assotada per les seves esclaves Inquietud i Tristesa. Li encarrega la tasca de triar tot de grans de cerals barrejats prometent-li que si ho fa en unes hores aprovarà la unió amb Cupido. L’ajudarà una colònia de formigues. Passa una altra prova d’obtenir llana d’unes ovelles salvatges. I encara li dirà d’anar a buscar aigua del riu Cocit, a l’inframón. Per últim, li ordena baixar a l’Hades i demanar a Proserpina [Persèfone] una mica de la seva bellesa i guardar-la en una capsa negra. Anava a llençar-se des d’una Torre quan aquesta li parla i l’aconsella com superar Cerber (amb uns pastissos de blat), el barquer Caront (pagant-lo amb una moneda). Un cop fora, Psique obre la capsa però en lloc de la bellesa hi ha el son de l’Estígia, que la deixa adormida. Cupido, però, ha pogut escapar-se i li neteja el son dels seus ulls. Els déus els perdonen i podran casar-se, un cop atorgada la immortalitat a Psique. La seva filla es dirà Voluptas (Plaer).
  Il·lustrat als vitralls de Chantilly i frescos del Palazzo Te a Mantova.

---

Origen dels mites, història de la religió

Segons Robert Graves el mite seria la traducció a taquigrafia narrativa de la pantomima ritual representada als festivals públics i registrada gràficament tot sovint a les parets dels temples, gerros. Tota l’Europa neolítica, a jutjar pels artefactes i mites que han sobreviscut, tenia un sistema d’idees religioses notablement homogeni, basat en l’adoració de la deessa mare de molts títols.
El símbol principal era la lluna, que es veia com a reguladora de les estacions. 28 dies el cicle lunar, 28 dies la menstruació, 364 (?) dies l’any, que donaria lloc a un sistema de 13 mesos de 28 dies. En les seves tres fases podrien representar tres edats de la vida, o bé els tres móns, l’aire, la terra i el subterrani (Selene, Afrodita, Hècate). Alguns ritus suposaven fer una pila que es pintava de blanc (la lluna) i s’hi enterrava un ninot fet de cereals per assegurar la collita. (Nota, al National Geographic de juny 2005 s’esmenta que l’ètnia Csango de Romania presenta a “Baba Maria”, la deessa de la lluna o la verge Maria els nou nats). Quan es va establir la relació entre el coit i la reproducció, el paper dels homes es va tornar més important. Un cop l’any la nimfa o reina tribal elegia un amant anual que era sacrificat quan s’acabava l’any. Més tard la mort va ser simbòlica. Quan el rei representava la reina en algun acte es posava els seus vestits, amb pits falsos.

Molts mites grecs es poden llegir com a elaboracions poètiques de la invasió de tribus aries de culte patriarcal que saquegen temples de deesses, així, tots els herois i déus masculins que maten monstres femenins: Belerofont que mata la Quimera, Perseu la Gorgona medusa, Apol·ló mata la serp Pitó a Delfos. Tots els mites de déus seduint nimfes es poden llegir com a casos de cabdills helens que s’unien a sacerdotesses de la lluna locals. I totes les violacions, en el mateix sentit, cultes patriarcals que substitueixen per la força a cultes matriarcals.

(Història de la religió grega a WK):  Aquesta hipòtesi no és acceptada per tothom. El que sí sembla evident és que els 12 olímpics amb Zeus com a “pare del cel” tenen una arrel indoeuropea. A l’època arcaica i clàssica s’han consolidat unes pràctiques de lleialtat a la polis [com les devocions als sants locals] i alguns santuaris que són venerats a tota Grècia [com Montserrat]. A l’època hel·lenística alguns reis inverteixen molt en construcció de temples, com l’altar de Pèrgam, ara a Berlin, apuntant a una divinització. Això és més evident en la dinastia dels Ptolomeus, per la tradició egípcia.

(Mircea Eliade) Amb Alexandre Magne la cultura grega va arribar fins a la Índia i el grec comú (koiné) es parlava i s’escrivia a laÍndia, Iran, Síria, Palestina, Egipte i Itàlia. Hi haurà influències de l’hinduisme i el budisme.

El Panteó romà
En aquesta època s’incorporen els cultes a altres divinitats. El culte a Isis originari d’Egipte, revernciada com a deessa de la fertilitat i màgia. Atargatis de Síria, Cibeles d’Anatòlia (Frígia), la Gran Mare, amb rituals que incloïen música i dansa,  duts a terme per sacerdots eunucs. Apareix Serapis [Villa Adriana], una evolució dels déus egipcis amb influència grega que els Ptolomeus impulsaran el segle III. De les campanyes a Àsia els soldats van tornar amb un culte mistèric a Mitra, una deïtat d’origen persa.  El cristianisme va tenir els seus adeptes i es va convertir en religió oficial amb Constantí i l’edicte de Milà que acabava amb la seva persecució.  El culte a Dionisos, el déu del vi, la llibertat i l’èxtasi s’expressava en les  Bacchanalia, festivals desinhibits, inicialment secrets [ els festivals pop i les discoteques, amb la música ensordidora, l’alcohol i les drogues estimulants en serien la versió actual]. El maniqueisme (Mani s3 BCE) veia l’univers com una lluita còsmica entre les forces del bé i del mal. Durant el regne d’Aurelià es va imposar el culte a Sol Invictus, el déu sol.

Amb Teodosi (381) es van prohibir els cultes pagans no cristians.
(Mircea Eliade) El 396 Alaric, seguit de monjos cristians, incendia el santuari d’Eleusis. Però el culte a Dèmeter hauria seguit en la devoció a santa Demetra, una estàtua de la qual va ser expoliada a Cambridge. El 1940 una dona vella iu prima va pujar a la parada d’autobús d’Atenes-Corint i com que no duia diners el conductor la va fer baixar a la següent parada, que era Eleusis. Però l’autobús no arrencava fins que els altres passatgers es van posar d’acord per pagar-li el bitllet. Aleshores arrencà i la vella els recriminà el seu egoisme i que serien castigats. I tot seguit va desaparèixer.

---

Creences

[Graves diu, i jo hi estaria d’acord, que els mites no tenen res a veure amb el subconscient de Jung, que es poden interpretar en clau històrico-política, que no són més misteriosos que les modernes caricatures electorals. Però aleshores, i el culte i els sacrificis? Alguna part d’autèntica fenomenologia religiosa hi deuria haver, penso. I d’altra banda, la “reducció” dels mites a propaganda religiosa política els treu la dimensió poètica universal]

Cada deïtat estava associada amb un aspecte del món o de la vida humana, el sol, el llamp, el mar, l’amor, la guerra. Cada ciutat retia culte a una divinitat en especial [aquest politeisme perdura en els sants cristians, cadascun associat amb alguna cosa, santa Llúcia amb la vista, sant Pancraç, així com la “màgia” de les relíquies i que cada vila tingui el seu sant o mare de déu particular].

No hi havia una cosmogonia equivalent al Gènesi. La Teogonia d’Hesíode era una creació literària. La vida més enllà de la mort tampoc tenia un paper important. Els déus no eren sancionadors de la moral com en el judici final cristià. L’éxcés d’ambició, la hibris, era avorrida i a Atenes constituïa un crim. Però no era equivalent al pecat. A les tragèdies  serà castigat. Tampoc hi havia uns textos sagrats.

(Cornford) Els déus estaven sotmesos al destí, la moira. Hi ha una noció que la naturalesa està ordenada  moralment i que les transgressions tenen conseqüències. Un acte humà immoral contamina la terra. La moira és un ordre superior al dels déus.  És impersonal i no té un designi. [això hauria facilitat la idea d’un món governat per la raó].`Inicialment la naturalesa estaria repartida en diferents dominis [mars, vents] i assignada a diferents daimons impersonals que després  prendrien forma divina. Aquest ordre primordial abastava tant el món físic com el món moral, les forces de la naturalesa i els costums socials. Quan els daimons es personalitzen tenim d’una banda un déu mistèric, Dionisos, que a través dels ritus d’iniciació està en contacte amb els humans, i els déus olímpics que viuen separats i [malgrat les intervencions a la Ilíada], no s’interessen gaire pels afers dels homes. Cornford ho compara amb la figura de Jesús i Déu pare
La tesi fonamental de Cornford és que els filosòfs i científics no arriben a conclusions estudiant les dades de l’experiència sinó per defensar “les creences que va aprendre als genolls de la seva mare”.

(Mircea Eliade). La vida de l’home està plena de patiment i el destí ja està decidit. No es pot esperar una compensació després de la mort, que és una vida disminuïda; no hi ha premi ni càstig, llevat d’Ixíon, Tàntal i Sísif. Els homes haurien de buscar la virtut però si s’enorgulleixen massa i cauen en la hibris, seran castigats. L’home s’ha de conèixer a sí mateix, ser conscient de les seves limitacions i treure el que pugui del dia.
Els Olímpics es reparteixen diferents dominis. Zeus el cel, Posidó el mar i els cavalls,  de tanta importància pels indoeuropeus que van arribar a Grècia. Hefest és el mag i artesà. Apol·lo té la lira i l’arc i anuncia la voluntat de Zeus a través dels oracles, que entraven en uns estats extàtics. Hermes és el menys olímpic dels déus, el company de l’home, astut, que afavoreix lladres i enganys. Serà recuperat per l’alquímia.

---

Pràctiques

Ofrenes i sacrificis
(WK) Les pràctiques depenien de les tradicions de cada temple. Cadascun tenia els seus sacerdots o sacerdotesses.  Els sacrificis d’animals o ofrenes es feien a un altar que estava davant del temple (arquitectura clàssica). Quan se sacrificava un animal es cremaven les entranyes i s’enduien la carn per menjar. Libacions: ofrenes de vi que es vessava a l’altar. A vegades es llençava un gra d’encens al foc per que cremés [ les ofrenes que veiem als temples budistes ].

Festivals
Les ciutats tenien dates en que dedicaven un festival a una divinitat, Pan a l’Arcàdia, Zeus a Olímpia amb els jocs panhel·lènics, Atenes. Hi havia sacrificis i ofrenes, festes, la gent es vestia millor, s’engalanaven els carrers [com el diumenge de rams]. El festival de Thesmophoria estava dedicat a Dèmeter i Persèfone. Dionisíaques.

Temples i oracles
No eren un lloc de trobada ja que el sacrifici es feia a l’altar fora. Inicialment era un terreny sagrat, un santuari. S’haurien començat a fer edificacions per allotjar una estàtua de la divinitat.

• Atenes: el Partenó a Atena, L’Erecteion amb les cariàtides, dedicat a Atenes i Posidó. Hephaisteion dedicat a Hefest [el déu del bricolatge].
• Olímpia: temples dedicats a Zeus (amb una gran estàtua). Cada quatre anys se celebraven els jocs olímpics. Un dels cultes més importants que van començar el 776 aC. Els atletes competien en curses a peu, boxa, curses en quadrigues i s’oferien sacrificis als altars. A l’època Helenistica els reis el van començar a fer sobretot per a consolidar el seu poder polítics. Els romans hi prenien part però aleshores el seu esperit religiós s’havia debilitat força. Van acabar essent prohibits pels emperadors convertits al cristianisme. Temple dedicat a Hera, jocs Hereus per noies. [Recuperats el 1894 per Pierre de Coubertin].
• Èfes, temple d’Àrtemis
• Delfos, temple d’Apol·lo, potser el centre de la religió al món grec. Peregrins d’arreu hi arribaven per consultar la Pítia. [ inicialment era una cova, situada al centre del món (centre que s’havia determinat quan Zeus va enviar dues àguiles a donar la volta a l’univers el vol de les quals es va creuar justament a Delfos). El temple dedicat a Apol·ló era habitat per una sacerdotessa, la Pitia, que entrava en un estat d’extasi durant el quales comunicava amb els déus i podia profetitzar sobre el futur (Apolló era el déu de la llum i de la profecia). Al començament nomésprofetitzava un copl’any, després va passar a fer-ho cada mes. Molta gent viatjava a Delfos per consultar l’oracle; calia sacrificar una cabra. Sovint la pregunta era “faig això? o no?” i la Pitia simplement triava ea l’atzar entre faves blanques o negres. D’altres vegades parlava sobre el que li havien revelat els déus. Es fascinant, que al temple hi havia inscrita la frase “coneix-te a tu mateix” (no seria aquesta la resposta implícita a les preguntes sobre el futur?). Igual que els jocs olímpics, Teodosi va tancar l’oracle.]
• Súnion, a Posidó.
• Dodona, a Zeus, amb l’oracle més antic.
• Dydima a Apol·lo
• Epidaure, dedicat a Asclepi, el déu metge, va ser el “centre de salut” més importat de l’antiguitat fins que va decaure al segle segon.

Misteris
A més de la pràctica pública, qui tenia necessitat o inclinació per una visió mística de l’existència i del més enllà, i una comunitat amb qui compartir aquesta pràctica, podia iniciar-se en un culte que restringia les creences i pràctiques als iniciats.

• Misteris d’Eleusis dedicats a Demèter i Persèfone. Rituals que simbolitzen el cicle de la vida i la mort, i que oferirien una camí per renéixer a una vida millor. (Mircea Eliade) Hi havia uns misteris petits, oberts a tothom, que se celebraven a la primavera amb ritus de dejuni i purificació [com la quaresma]. A la tardor tenien lloc els misteris grans, que duraven vuit dies, amb processons i sacrificis. Es pot especular sobre els rituals secrets o teleté a partir d’alguns textos d’apologistes cristians. Els rituals reproduïen l’experiència de morir i ressucitar, passant per les tenebres i després trobant un esclat de llum, llocs purs, prats, música i dansa. O potser consistien en arribar a ser acceptats per les deesses Persèfone i Dèmeter, de qui depenia l’agricultura i la renovació de la vida a les collites. La insistència en el secret inspiraria altres ritus iniciàtics [els maçons?]
  (intro 2005: No és probable que puguem visitar Eleusis, però en aquest santuari s’hi van celebrar uns rituals d’iniciació secrets durant més de dos mil anys, desde després del , del 2000 aC fins a la imposició del cristianisme. El mite diu que Démeter, la deessa de l’agricultura, va perdre la seva filla Perséfone quan Zeus la va donar en
  matrimoni al seu germà Plutó, el déu del regne de les profunditats (els morts, les ombres). Indignada, Démeter va marxar de l’Olimp-on vivien els déus-i va intentar suplir la seva absència intentant convertir en immortal el fill humà d’un rei, alimentant-lo amb ambrosia, el menjar dels déus, i posant-lo damunt brases enceses. Però no ho va aconseguir per poc. Moguda pel dolor de no poder veure la seva filla va provocar una sequera terrible. Al final Zeus va accedir a demanar a Plutó que Perséfone sortís dels inferns, tot i que almenys quatre mesos l’any hauria de tornar al costat del seu espós. Així va tornar a créixer el verd a la terra. [Noteu el simbolisme amb el cicle de vida de les plantes anuals, durant quatre mesos sembla que hagin mort, fins que tornen a brotar, créixer i donar fruita, per “morir” altra vegada i tornar al món de les profunditats]. Aleshores Démeter va tornar a l’Olimp però abans va transmete el seus rituals i els seus misteris a uns pocs escollits, amb l’ordre que no podien ser divulgats. El mite es pot entendre en un sentit doble, Démeter transmet als grecs el secret de la vida, en sentit de l’agricultura, que els permetrà conrear cereals i aliments i sobreviure, però també el secret de la vida en el sentit de la immortalitat. Els misteris se celebraven durant vuit dies, un cop l’any, i hi podien prendre part tots aquells que parlessin grec i tinguessin les mans pures-fins i tot les dones i els esclaus, que estaven exclosos de la democràcia. Se saben algunes coses del començament dels ritus, en que els aspirants es purificaven, cantaven i ballaven en honor a la deessa. Del que venia després sembla que hi havia una experiència similar a la de la mort, caminar en la foscor, passar perills [això devia ser com el túnel del
  terror], fins que s’arriba a una gran llum en un prat verd, com si fos la nova vida.)
• Misteris òrfics, evocant el descens i retorn  dels inferns d’Orfeu. Creien en la transmigració de les ànimes. La purificació permetria un renaixement millor [molt similar al budisme?] (Mircea Eliade. Originari de Tràcia, una deïtat arcaica, i de les primeres a fundar ritus iniciàtics. A l’obra perduda d’Èsquil, les Bassàrides, pujava cada matí al mont Pangeu per adorar al sol, associat amb Apol·lo. En seria el devot per excel·lència i comparteix amb ell la lira. Com realitzar la unió amb el diví? “una certa unió entre el diví i l’humà es realitzava durant les orgies dionisíaques, però era temporal i s’obtenia amb el cost d’una obnubilació (=Trastorn mental caracteritzat per la lentitud de pensament i l’ofuscació. de la consciència. Els òrfics van acceptar la lliçó dionisíaca -la participació de l’home en el diví, i en van treure la conclusió que l’ànima era immortal i divina. Però en lloc de l’orgia el que farien seria la katharsis, la purificació d’Apol·lo. A través de Pitàgores arriba a Plató una idea de l’ànbima immortal tancada en el cos (soma) com si fos un sepulcre (sema). En morir som jutjats i passat un temps ens reencarnem després d’oblidar en beure de l’aigua del Leteu. [Plató, el mite d’Er. Semblança amb el budisme] Però els purs i iniciats en els ritus òrfics arriben a la vida divina sense reencarnar-se [semblant al Nirvana]. S’hi arriba després d’unes deu reencarnacions passant un període de 1000 anys a un lloc de càstig o benaurança. Els òrfics haurien estat els primers a creure en l’infern. Pitàgores uneix la pràctica de la purificació amb la ciència de l’astronomia i la música que justificarien l’existència de quelcom immutable i immortal. Plató trobà en l’orfisme de Pitàgores una base des d’on combatre el relativisme dels sofistes que seria la causa de la corrupció moral humana i ciutadana. Si en general la religió grega no tenia una escatologia, Plató situarà l’ànima immortal com al principal mode d’existència, i no l’ombra de l’Hades (El Banquet, Gorgias, Menó, Fedó, República, Fedre on el l’ordre dels estels al cosmos s’assimila al de l’ànima. [A través de Sant Pau, el dualisme platònic influirà el cristianisme en la negació de la vida terrenal per guanyar una vida divina després de la mort].
  (intro 2005: L’Orfisme. Orfeu, fill d’Apolló, era un dels músics amb més talent. S’estimava Euridice amb passió. Un dia una serp va mossegar-la i Euridice va morir, baixant a l’Hades. Orfeu estava tant trist que va començar a cantar i a tocar amb la lira un lament que expressava la seva desesperació. Tant trista i bella era aquesta música que va arribar a commoure el mateix Plutó, el déu del món de les ombres. Aquest va accedir que Euridice pugués tornar a veure la llum del dia, amb la condició que Orfeu no es giraria en cap moment per assegurar-se que Euridice la seguia. Orfeu va avançar gairebé tot el llarg camí, de les profunditats de l’Hades fins a l’exterior, amb Euridice al darrera i quan ja gairebé era fora es va tombar per veure la seva estimada. A l’instant Euridice va haver de tornar a les profunditats. Després d’això, Orfeu no volia saber res més de les dones, i passejava pels boscos tocant la seva lira. Algunes de les sacerdotesses de Dionisos, Mènades, però, se’n van enamorar, ell les va rebutjar i elles, en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar. El seu cap va quedar flotant a les aigües i seguia cantant. Orfeu és, amb Ulisses, un dels pocs que ha visitat el món dels morts i n’ha tornat. La história simbolitza el poder de la musica i l’art per vèncer la mort. Seguint aquesta derivació de la història, per primera vegada es va concebre que hi pugués haver una vida espiritual separada de la material (fins ara les ànimes dels morts no es concebien com a espirituals, sinó com una mena d’existència menor, com un fantasma). Els seguidors del culte a Orfeu duien una vida segons unes regles estrictes que els purificava i evitava que l’esperit es contaminés amb la carn. L’anima espiritual era immortal i no desapareixia amb la mort del cos sinó que passava a allotjar-se en un altre (transmigració de les ànimes). Així, a vegades podriem tenir records de vides passades. [Amb això l’orfisme presenta punts de semblança amb el budisme].
• Misteris dionisíacs, devoció a Dionisos, el déu del vi, la fertilitat i l’èxtasi. Els rituals incloïen música, dansa i substàncies estimulants per induir un estat de possessió divina [com els festivals musicals actuals]. (Mircea Eliade: El març se celebraven les Antesteries i després les Grans Dionisíaques, tastant el nou, fent desfilades i homenatjant els morts que tenien a veure amb la fertilitat i les collites. A les bacants Eurípides descriu l’orgia de les mènades, que recorren els boscos i despedacen bèsties amb les mans menjant la carn crua. A banda de les celebracions públiques hi havien cerimònies secretes iniciàtiques. Entraven en contacte amb el déu i es renovaven.  Diversos testimonis parlen que els participants quedaven  com posseïts d’una mania que els alliberava de totes les prohibicions. Un aspecte tenia a veure amb el mite del Dionisos-nen Zagreu, desmembrat pels titans i en couen els trossos. Però Zeus castigarà els Titans i Rhea farà reviure Dionisos. Els iniciants serien “morts” pel Titans per renéixer després. Embriaguesa, erotisme, mania, fecunditat, són aspectes que atrauran diferents religions, pagesos i intelectuals [que perdura en les raves i concerts avui]
  (intro 2005: Les Dionisíaques eren festivals populars dedicats a Dionisos, un déu diferent dels olímpics, més subversiu, relacionat amb la vida, la reproducció, i l’embriaguesa. Es diu que quan va arribar a Grècia va ser rebutjat pels reis de les ciutats, i aleshores ell va respondre portant les dones a un estat d’èxtasi que les feia sortir de la ciutat i reunir-se al bosc, on ballaven i cantaven buscant Dionisos amb qui fer una orgia. Si se les deixava no passava res, però qui les veia i se’n burlava era desmembrat (el que li va passar a Penteu) i devorat. Se suposava que les adoradores de Dionis, en l’estat d’eufòria, arribaven a tenir una gran força i podien matar i desmembrar qualsevol animal del bosc.
  A les festes dionisiaques, es bevia vi, hi havia reproduccions de fal-lus, i se suposava que enmig d’aquests excessos s’arribava a una vida superior. Era un tipus de culte molt diferent al normal Olimpic, més subversiu ja que no s’acatava l’ordre i a més les dones, fortament oprimides, tenien un paper més rellevant. En una altra versió del mite, Dionisos apareix com un nen que és desmembrat i devorat, i després ressucita. Així, poc a poc arribarien també a la celebració d’uns misteris que recorden de lluny el d’Osiris (també desmembrat i després ressucitat). El culte va evolucionar cap a rituals mistèrics, relacionats amb els d’Eleusis; els iniciats executarien cerimònies que els permetrien esquivar la mort o arribar a un nivell de vida superior. Els rituals consistirien en matar i desmembrar un animal, com si fos Dionisos [i si trobem que això és molt fort, només cal que recordem que a l’Eucaristia evoquem la mort de Jesús i que, simbòlicament, mengem la seva carn i bevem la seva sang].

[intro 2005] Aquests van ser els cultes i ritus més importants fins l’adveniment de l’Helenisme. Tenim un domini d’una eligió politeista, la dels déus olímpics, amb el culte a Dionisos com una mena d’alternativa. Quan grècia s’expandeix per Egipte i Pèrsia amb Alexandre Magne, apareixen nous cultes que competeixen amb els antics. Hi haurà temples dedicats a Isis, a Zoroastre i en alguns casos es barrejaran diferents tradicions. Tota aquest mercat d’ofertes religioses, per dir-ho així, toparà al segle I amb l’incipient cristianisme que pretén ser l’única religió vertadera.

• Misteris d’Isis, deessa de la fertilitat, màgia i el mar, originaris d’Egipte però populars a Grècia i Roma. Ceremònies d’iniciació i rituals de purificació.
• Misteris Cabirs a Samotràcia, associats a Hefest i Demèter, (divinitats de sota terra).
• Misteris mitraics, rituals complexos amb diferents jerarquies, popular entre els soldats. Èmfasi en el coratge, lleialtat, promesa d’immortalitat.

---

Els filòsofs

[Els filòsofs grecs, en general, no van ser teòlegs. Hem vist que hi havia una devoció social, una creença en el destí i ordre de les coses que, amb l’excepció de l’orfisme, no creia en la immortalitat de l’ànima. Els misteria iniciàtics dionisíacs i d’Eleusis oferien una esperança d’escapar la vida frustrant terrenal.]

(CGPT) Els presocràtics estaven més interessats a entendre la natura que no pas en la religió i els mites. Sòcrates més aviat era escèptic i el seu qüestionar les pràctiques públiques el van dur a ser jutjat i executat. Plató (428-348)  va introduir l’ànima immortal i les formes ideals. Aristòtil (384-322) concebia un déu que posava en marxa el món [sense emocions ni sancionador de la moral], la vida bona és la vida moderada. Epicur (342-270) tenia una visió materialista de l’univers, potser amb uns déus aliens a tot el que passava i proposava viure en pau i feliç, l’ataràxia. Zenó de Cítion (336 -264) inicià l’estoicisme, un univers regit per la raó, i una proposta de vida indiferent al plaer i el dolor. (amb similituds amb el budisme, indica Mircea Eliade, l’ànima s’ha d’alliberar del desig) [en broma jo deia que seria epicuri quan pogués gaudir, i estoic quan em toqués aguantar]. El neoplatonisme de Plotí concebia una jerarquia de nivells d’existència que culminava en l’U d’on emanava tot.

---

[Un museu de mites i religió grega?]

[com l’exposició que hi havia a Manchester?]

[La lectura dels mites: uns déus “massa humans però que són símbols universals de l’experiència humana, les passions, l’excés d’ambició.

La pràctica social de sacrificis als temples i festivals, Partenó, Olímpia, Súnion [com el Santet del Poblenou], peregrinatge a Delfos.

Dues maneres fonamentals de viure: el quotidià amb èxtasi temporal de les dionisóaques [els caps de setmana i les vacances], o bé l’ordre i la bellesa disciplinada d’Apol·lo.

Apuntar-se a algun dels misteris iniciàtics, la possible unió amb el diví amb Eleusis i els òrfics.

No hi ha una “teologia” semblant a la d’un déu que imparteix justícia en una vida futura tot i que els mites mostren els déus intervenint contínuament, ja sia per preferències o per castigar atrocitats, però només coneixem els càstigs eterns de Tàntal i Sísif. El diví és més aviat un concepte, l’U perfecte de Plató i Plotí, el primer motor d’Aristòtil.

Si volem aprendre dels filòsofs, haurem de discutir amb els sofistes i Sòcrates per veure que tot és relatiu, matricular-nos a l’acadèmia de Plató que ens recomanarà la disciplina de l’ànima per ser immortal com els òrfics, al Liceu d’Aristòtil amb la moderació, al jardí d’Epicur amb l’ataràxia, o sota el pòrtic (Stoa) on Zenó ensenyava l’estoïcisme.

Al s20 i 21 hi ha hagut un certa recuperació de la religió grega.

---

Un lladre s’atura a llegir un llibre sobre la Ilíada narrada del punt de vista dels déus i és detingut (BBC)