Posted on

Judaisme

General, wikipedia

Judaism (originally from Hebrew יהודה, Yehudah, “Judah“;[1][2] via Latin and Greek) is the ethnic religion of the Jewish people. It is an ancient, monotheistic, Abrahamic religion with the Torah as its foundational text.[3] It encompasses the religion, philosophy, and culture of the Jewish people.[4] Judaism is considered by religious Jews to be the expression of the covenant that God established with the Children of Israel.[5] Judaism encompasses a wide body of texts, practices, theological positions, and forms of organization. The Torah is part of the larger text known as the Tanakh or the Hebrew Bible, and supplemental oral tradition represented by later texts such as the Midrash and the Talmud. With between 14.5 and 17.4 million adherents worldwide,[6] Judaism is the tenth largest religion in the world.

Today, the largest Jewish religious movements are Orthodox Judaism (Haredi Judaism and Modern Orthodox Judaism), Conservative Judaism, and Reform Judaism. Major sources of difference between these groups are their approaches to Jewish law, the authority of the Rabbinic tradition, and the significance of the State of Israel. Orthodox Judaism maintains that the Torah and Jewish law are divine in origin, eternal and unalterable, and that they should be strictly followed. Conservative and Reform Judaism are more liberal, with Conservative Judaism generally promoting a more traditionalist interpretation of Judaism’s requirements than Reform Judaism. A typical Reform position is that Jewish law should be viewed as a set of general guidelines rather than as a set of restrictions and obligations whose observance is required of all Jews

Característiques

Un Déu que intervé en la Història i fa un pacte amb el poble d’Israel, esperant reciprocitat. [com en el cristianisme, sembla una religió no tant de guia per estar millor com el budisme, sinó un contracte a complir. ] Unlike other ancient Near Eastern gods, the Hebrew God is portrayed as unitary and solitary; consequently, the Hebrew God’s principal relationships are not with other gods, but with the world, and more specifically, with the people he created. Judaism thus begins with ethical monotheism: the belief that God is one and is concerned with the actions of mankind.

[A banda del “contracte” amb el poble hi hauria la manera de viure de cada dia] Thus, although there is an esoteric tradition in Judaism (Kabbalah), Rabbinic scholar Max Kadushin has characterized normative Judaism as “normal mysticism”, because it involves everyday personal experiences of God through ways or modes that are common to all Jews. [Sembla més una religió de costums que no de creences teològiues] Whereas Jewish philosophers often debate whether God is immanent or transcendent, and whether people have free will or their lives are determined, Halakha is a system through which any Jew acts to bring God into the world. For some, observance of Jewish law is more important than belief in God per se.

[No hi ha una autoritat central que defineixi quines són les creences bàsiques. Per exemple, no sembla que sigui fonamental la creença en la immortalitat de l’ànima. Per tant sembla més una manera de viure que no una visió tancada sobre l’univers] Els principis de la fe jueva. [Però d’altra banda parteixen d’un text o conjunt de textos als quals tornen repetidament cercant diferents interpretacions], la Torah (Pentateuc) dins de la Tanakh (aprox antic testament) més la “Torah oral” de la Mishna i el Talmud.

Identitat i moviments

“Jueu” ve de Yehuda i de Judà. La identitat és complexa ja que no es correspon exactament ni a la ètnia ni a un conjunt de creences.

According to Rabbinic Judaism, a Jew is anyone who was either born of a Jewish mother or who converted to Judaism in accordance with Jewish Law. All mainstream forms of Judaism today are open to sincere converts, although conversion has traditionally been discouraged since the time of the Talmud. The conversion process is evaluated by an authority, and the convert is examined on his or her sincerity and knowledge. [A diferència dels que volen convertir i sotmetre tothom]. Rabbinical Judaism maintains that a Jew, whether by birth or conversion, is a Jew forever. Thus a Jew who claims to be an atheist or converts to another religion is still considered by traditional Judaism to be Jewish.

Judaisme rabínic

Rabbinic Judaism (or in some Christian traditions, Rabbinism) (Hebrew: “Yahadut Rabanit” – יהדות רבנית) has been the mainstream form of Judaism since the 6th century CE, after the codification of the Talmud. It is characterised by the belief that the Written Torah (Written Law) cannot be correctly interpreted without reference to the Oral Torah and the voluminous literature specifying what behavior is sanctioned by the Law.

Amb la il·lustració, els Ashkenazi (sobretot als països anglòfons) es van dividir en:

  • Orthodox: Orthodox Judaism holds that both the Written and Oral Torah were divinely revealed to Moses and that the laws within it are binding and unchanging. Orthodox Jews generally consider commentaries on the Shulchan Aruch (a condensed codification of halakha that largely favored Sephardic traditions) to be the definitive codification of Jewish law. Orthodoxy places a high importance on Maimonides’ 13 principles as a definition of Jewish faith. Els Haredi segueixen un estricte codi de vestir. Els Hassidic donen importància a la Kabbalah.
  • Conservative: els textos estarien subjectes a interpretació pels Rabbis
  • Reform. called Liberal or Progressive Judaism in many countries, defines Judaism in relatively universalist terms, rejects most of the ritual and ceremonial laws of the Torah while observing moral laws, and emphasizes the ethical call of the Prophets. tendeixen més aviat al COnservative.

Els sefardís

Rituals

Pregàries, vestimenta, celebracions, kosher, el cicle de la vida

Materials

Enciclopèdia jueva

asd

Posted on

Judaisme 2. 1700 – ara

sdf

SXVIII Hasidic, Haskalah

Hasidic Judaism was founded by Yisroel ben Eliezer (1700–1760), also known as the Ba’al Shem Tov (or Besht). It originated in a time of persecution of the Jewish people when European Jews had turned inward to Talmud study; many felt that most expressions of Jewish life had become too “academic”, and that they no longer had any emphasis on spirituality or joy. Its adherents favored small and informal gatherings called Shtiebel, which, in contrast to a traditional synagogue, could be used both as a place of worship and for celebrations involving dancing, eating, and socializing. [menys teologia  més vida de comunitat]

Haskalah

La il·Iustració va suavitzar les lleis que impedien l’accés dels jueus al món secular. A parallel Jewish movement, Haskalah or the “Jewish Enlightenment”, began, especially in Central Europe and Western Europe, in response to both the Enlightenment and these new freedoms. It placed an emphasis on integration with secular society and a pursuit of non-religious knowledge through reason. With the promise of political emancipation, many Jews saw no reason to continue to observe Jewish law and increasing numbers of Jews assimilated into Christian Europe. Modern religious movements of Judaism all formed in reaction to this trend. In Central Europe, followed by Great Britain and the United States, Reform (or Liberal) Judaism developed, relaxing legal obligations (especially those that limited Jewish relations with non-Jews), emulating Protestant decorum in prayer, and emphasizing the ethical values of Judaism’s Prophetic tradition.

Un moviment conservador s’oposà a aquesta tendència.

S XIX El moviment Haredi es va nod

Haredi

A major historic event was the meltdown after the Universal Israelite Congress of 1868–1869 in Pest. In an attempt to unify all streams of Judaism under one constitution, the Orthodox offered the Shulchan Aruch as the ruling Code of law and observance. This was dismissed by the reformists, leading many Orthodox rabbis to resign from the Congress and form their own social and political groups.

S XX

Després de l’holocaust la major part de les comunitats Hassidiques van desaparèixer. El moviment Haredi es va nodrir sobretot de jeuus procedents de Lituània (1945) i Hongria (1956) i més tard de sefardís (1980)

S XXI

Actualment hi ha les dues tendències.

La població de jueus és a Israel, Estats Units, Canadà, UK, ARgentina i Sudàfrica. N’hi ha uns 14M, uns 6 a Israel, uns 6 als USA i la resta a Europa, Austràlia, Argentina i Sudàfrica.

Posted on

Judaisme 0. Antiguetat 1500 BCE – 33 CE

rty

Origens: 1500 BCE – 586 BCE

[wikipedia, notes Bíblia interconfessional, Karen Armstrong]

La terra de Canaà, que ara correspon a Israel, estava envoltada de civilitzacions potents com Babilònia i Egipte.

La narració de la Torah (pentateuc), al primera part de la Tanakh o antic testament, explica la història d’un poble que s’establí a Canaà i es traslladà a Egipte on fou esclavitzat. Després de 400 anys, el profeta Moisès allilberà el poble i camí de tornada a Canàa rebè els deu manaments al Sinaí (i la Torah). Es van establir dotze tribus. [No hi ha cap evidència històrica que el poble canaaita hagués estat sotmès a Egipte. Serà a segle VIII quan els profetes comencen a elaborar el “relat” d’un Déu que ha fet una aliança amb el poble i es rellegeix en aquests termes els possibles origens d’Israel des de Babilòania (Abram al segle XVIII, i Egipte al XVI. Com diu Karen Armstrong: la idea de l’aliança només té sentit en un context politeista. En general el poble preferia mantenir la seva visió politeista, tenir a Yahveh per les guerres i als altres déus per a la fertilitat. Els profetes els voldran recordar l’existència d’aquest pacte. Elias no va ser generós, quan va guanyar va fer matar tots els sacerdots de Baal. Habitualment els déus coexistien. El Yahvisme va exigir des del començament la repressió i exclusió dels altres déus.

S VIII

733 Exili (diàspora) per invasió d’Assíria

Època dels reis: Saul, David. [Durant aquesta època es comencen a recollir les tradicions orals sobre Noé, Abram i l’Èxode. Els quatre textos es fusionarien a partir de la caiguda del regne del nord el 722. donant lloc al Pentateuc.

Profetes [viii: Amos i Osees al nord, prenen el relleu Isaïes i Miquees al sud i poc abans de la deportació Sofonies, Nahum, Habacuc, Jeremies.]

(KA) Isaïes, segurament un mebre de la classe rectora però va tenir idees populistes i democràtiques i era molt sensible a la situació dels pobres. [el culte recarregat al temple era inadequat davant la situació difícil dels pobres]. Va tenir una visió de Déu com a altre, un mysterium terribile et fascinans, segons Rudolf Otto. A Israel començava a sorgir una experiència molt diferent del que és trobar-se amb la realitat última: és una trobada amb una persona. Tot i l’alteritat terrible, Jahveh es pot dirigir a Isaïes, i aquest pot respondre.

Amós no era un aristòcrata com Isaïes, sinó un pastor que el 752 va anar a Betel a denunciar el culte que s’hi feia. Amós fou el primer profeta que, com Buda, conscient del sofriment humà, va remarcar la importància de la compassió. Dirà que a Jahveh li repugna el greix dels sacrificis, que vol misericòrdia. No només Déu entra en la històriaq, sinó que l’autenticitat de l’experiència religiosa és que estigui integrada eficaçment en la vida diària. Després de rebre la il·luminació caal tornar a la plaça del mercat i practicar la misericòrdia amb els consemblants. Ser el poble escollit no és un privilegi, implica una responsabilitat.

(KA) Els jueus van ser el primer poble de l’antiguetat que va establir un sistema d’asistència social que fou l’admiració dels pobles veïns. Un altre factor, no tan positiu, és la intolerància dels profetes envers els altres cultes. Aquesta hostilitat era quelcom nou. l’hinduisme i el budisme animaven a trascendir als déus. Al mateix temps, Jahveh era un Déu masculí i guerrer, i resultava difícil pels creients, que substituís el culte a la fertilitat que quedava més clar amb divinitats femenines com Awsera, Ishtar o Anat. A mesura que s’imposava la forma de vida urbana, les qualitats masculines de la força física esdevenien més importants i, en la transició al monoteisme, va acabar vencent als altres déus i a les divinitats femenines. Durant força temps els israelites tenien devoció per Asera que veien com a esposa de Jahveh. El rei Manasés va fer erigir una estàtua dedicada a Asera.

SVII El Deutoronomi

(KA) Jilquias sembla haver “descobert” un llibre de la llei, el nucli del deutoronomi, cap al segle VII, que mostra una intransigència nova. El llibre donarà suport a una reforma política i voldrà eliminar el culte cananeu.

Queda lluny la tolerància de Buda cap a altres divinitats que es poden superar. Es vol destruir a l’altre i això ve d’un odi arrelat en una ansietat i un temor ocults. En lloc de fer de Déu un símbol per observar els nostres defectes, el fan servir per confirmar l’odi humà egoista i fer-lo absolut. Dibuixen un Déu que es comporta com nosaltres; no és el Déu d’Amós i Isaïes que ens obliga a l’autocrítica sinó el que ens justifica. Passarà el mateix segles més tard amb les croades. Elabora 613 manaments, la mitzvot.

Salomó: 535 Construcció del primer Temple  que contenia l’arca de l’aliança amb les taules de pedra i els deu manaments.

SVI Exili a Babilònia i tornada

586 BCE Destrucció del temple pels babilonis. El 537 tornant del captiveri (diàspora) a Babilònia es construeix de manera modesta. el que serà el segon Temple que al Segle I BCE Herodes refarà.

Jeremies. (KA) Jeremies torna a una visió més iconoclasta i exigent. La interpretació de l’exili a Babilònia és que Déu fa servir Babilònia per castigar Israel. Al rei Joaquim no li va agradar gaire. Era un home pacífic que vivia l’experiència de Déu com un esquinçament. Jeremies 31, 33 La religió no ha de ser un ritu exterior: “posaré la meva llei en el seu inerior i l’escriuré sobre els seus cors”.

Ezequiel (BIC) Ezequiel: Es compilen els llibres que expliquen la història d’Israel, Josué, Jutges, Samuel, Reis. Judà, V-0. S’acaba el Pentateuc. Uns altres autors escriuen la segon i tercera part d’Isaïes (40-55, 56-66), Zacaries. El segle V Esdres i Nehemies reconstrueixen Jerusalem. El segle IV Alexandre el gran inaugura l’hel·lenisme amb un imperi que en morir es desintegra. Judà queda amb els Ptolomeus. Cròniques (i Esdres i Nehemies), presenten els fets de l’època de David del punt de vista de Jerusalem. La visió de la carrossa i els Querubins.

2on Isaïes.  En l’exili a Babilònia, Isreal coneix els mites de cosmogonia de Marduk i altres. Aquest 2on Isaïes reescriu la història per afirmar que hi ha un sol Déu a qui atribueix la creació del món i totes les gestes del passat.

P, Tradició sacerdotal, Nombres, Levític

Als fets descrits pel jahvista i el elohista [creació bàsica, èxode, alguns llibres històrics] la tradició sacerdotal hi va afegir la seva interpretació i a més els llibres de nombres i Levític. La tradició sacerdotal va introduir un principi fonamental, que els homes i dones poden arribar a veure només el resplandor de la presència divina, la glòria de Jahveh o kabod, no la seva realitat mateixa. La contribuació més famosa és el primer capítol del gènesi, que s’inspira en l’enuma elish. Déu va separant els elements. La creació de l’home és la culminació del procés i no pas un fet tardà i còmic. La detallada descripció del temple és pel simbolisme oriental que el temple és un cosmos a escala. Bezalel, l’arquitecte del santuari, hauria rebut la inspiració de l’esperit sant.

Job: (KA) Un dels supervivents de l’exili va recuperar una llegenda antiga i, per primera vegada en la història de la religió jueva, es va especular. La resposta tradicional al sofriment és que Déu castigava el poble d’israel per la seva infidelitat, però aquesta resposta ja no li resulta satisfactòria. Job es rebela, Déu li mostra les meravelles de la creació i li fa veure que el problema depassa l’home.

SIV-III Helenisme

(BIC) el judaisme s’estén a l’Egipte dels Ptolomeus. A l’època helenística es compilen també els Salms, Proverbis i altres llibres sapiencials. Tobit.

(KA) El 332 Alexandre Magne va derrotar Darius i els jueus van quedar envoltats de cultura hel·lenística, alguns s’hi van adherir amb entusiasme, al teatre, a la filosofia. Fins i tot van traduir part de les escriptures al grec, el que seria la base per la versió de la Septuaginta. Pels grecs les sinagogues eren quelcom diferent a les altres religions paganes, no hi havia ritus ni sacrificis. i si venia un rabbi famós, l’anaven a escoltar. Però la majoria dels jueus eren reservats i quan Antíoc va intentar introduir el culte a Zeus es van rebelar. Van començar a escriure la pròpia literatura sapiencial: l’autència saviesa seria el temor de Déu.

Aquesta serà una idea fonamental: la raó humana pot arribar a descobrir al Déu grec [serà al d’Aristòtil, no l’Orfeu mític] però al Déu de la Bíblia només se’l pot conèixer per la revelació.

Filó d’Alexandria intentarà una síntesi amb les emanacions mentre que Déu seguiria essent misteriós i impenetrable, sí que podem conèixer les seves emanacions. Déu havia projectat un logos com les formes platòniques.

El segle II Els Macabeus recuperen Jerusalem.

S I

63 BCE Els Romans conquereixen Palestina

Segle I BCEamb construeix el segon temple que serà destruït pels romans el 70 CE per reprimir una revolta.

Al temps de Jesús “Around the 1st century CE, there were several small Jewish sects: the Pharisees, Sadducees, Zealots, Essenes, and Christians. After the destruction of the Second Temple in 70 CE, these sects vanished.[127] Christianity survived, but by breaking with Judaism and becoming a separate religion; the Pharisees survived but in the form of Rabbinic Judaism (today, known simply as “Judaism”). The Sadducees rejected the divine inspiration of the Prophets and the Writings, relying only on the Torah as divinely inspired. Consequently, a number of other core tenets of the Pharisees’ belief system (which became the basis for modern Judaism), were also dismissed by the Sadducees. (The Samaritans practiced a similar religion, which is traditionally considered separate from Judaism.)

Posted on

Judaisme 1. 33 – 1700

 

S. I

Around the 1st century CE, there were several small Jewish sects: the Pharisees, Sadducees, Zealots, Essenes, and Christians. After the destruction of the Second Temple in 70 CE, these sects vanished.[127] Christianity survived, but by breaking with Judaism and becoming a separate religion; the Pharisees survived but in the form of Rabbinic Judaism (today, known simply as “Judaism”). The Sadducees rejected the divine inspiration of the Prophets and the Writings, relying only on the Torah as divinely inspired. Consequently, a number of other core tenets of the Pharisees’ belief system (which became the basis for modern Judaism), were also dismissed by the Sadducees. (The Samaritans practiced a similar religion, which is traditionally considered separate from Judaism.)

(KA) Per la secta dels esenis de Qumran, l’antic temple era corrupte i calia fer-ne un de nou, espiritual.

Els fariseus. Rabbins. Els fariseus eren una altra secta, la més progresista, que creien que Israel estava destinat a ser una nació santa de sacerdots. La idea que n’hem recollit del nou testament, com a xerraires hipòcrites és una deformació del segle I. Ells volien viure una vida santa en els detalls de la vida diària, la casa, tan pura com el templa, la taula del menjador, com un altar. Els jueus haurien de poder acostar-se a Déu sense la necessitat de la mediació d’un sacerdot. El gran rabbi Hillel resumia la Torah dient: no facis als altres el que no voldries per a tu. Fugint de la destrucció del temple es van fundar diferents comunitats, amb rabbins com Yojanan, Aqiba, Ishmael, que van compilar la Misnà, una posta al dia de la llei mosaica. Una sèrie d’intèrprets es van posar a comentar-la i d’aquí, fins als segles IV i V, en va sortir el Talmud.

Els rabbins van tranformar el Déu que dirigia el món des de lluny i des de dalt en un Déu gairebé tangible i present en la vida quotidiana. Aquesta forma d’spiritualitat s’ha arribat a qualificar de “misticisme normal”. També deien que, al Sinaí, cada jueu havia tingut una experiència diferent de Déu com si aquest, s’adaptés a la capacitat de comprensió de cadascu.

Diàspora

Els jueus estaven ja dispersats a diferents províncies romanes, Assíria, Egipte, Creta. Quan Hadrià els va prohibir l’accés a Jerusalem, l’emigració es va intensificar.

Over a long time, Jews formed distinct ethnic groups in several different geographic areas—amongst others, the Ashkenazi Jews (of central and Eastern Europe), the Sephardi Jews (of Spain, Portugal, and North Africa), the Beta Israel of Ethiopia, and the Yemenite Jews from the southern tip of the Arabian Peninsula. Many of these groups have developed differences in their prayers, traditions and accepted canons; however, these distinctions are mainly the result of their being formed at some cultural distance from normative (rabbinic) Judaism, rather than based on any doctrinal dispute.

Antisemitisme a l’edat mitjana

Les comunitats jueves van ser objecte de persecució en els àrees de domini cristià mentre que van ser tractats amb més tolerància a les àrees islàmiques

Posted on

Cristianisme 5. 1917 – ara

uu

Església ortodoxa russa. Després de la revolució va ser combatuda pels bolxevics. Stalin la recuperà per augmentar el patriotisme però Krushev tornà a reprimir-la tancant moltes esglésies.

Molts fidels van emigrar a occident de manera que ara l’església ortodoxa russa

[Altres esglésies orientals]

Església catòlica

Pius XII encara defensava la literalitat del Gènesi.

1962 Concili vaticà II, Joan XXIII (no tant combatre el mal com promoure el bé, aggiornamento).

Església al costat dels pobres, teologia de l’alliberament.

Fonamentalisme. Oposició a l’avortament [que encobreix una repressió del sexe ja que també s’oposen als anticonceptius.] oposició als homosexuals.

[Greu problema d’abusos sexuals. Segueix sense normalitzar el celibat dels sacerdots ni el paper de la dona.

Després de segles i dècades de “monopoli” espiritual, ara una església bastant devaluada ha de competir amb l’atractiu del budisme que proposa eines per sentir-se bé sense haver d’assumir unes creences en un llibre o en el més enllà]

 

Protestants

El 1904 apareix en Pentacostalisme a USA.

Els predicadors evangèlics fonamentalistes

[Els prdicadors afroamericans, abyssinian Baptist church]

Situació de les diferents denominacions

 

Posted on

Cristianisme 4. 1610 – 1917

[A Rússia seguirà l’església ortodoxa fins a la revolució i a Orient el domini otomà. L’església catòlica reaccionarà davant l’amenaça de la ciència que qüestiona el seu relat. S’enviaran missioners a Amèrica llatina, Àsia i Àfrica, en paral·lel amb el collonislisme. A Amèrica els emigrants desenvoluapran les seves versions de la reforma a partir del puritanisme].

Església i il·lustració

1633 Galileu és condemnat per qüestionar el geocentrisme.

[El geòleg Lyell i WIlliam Thomson faran una estimació de l’edat de la terra en termes de milions d’anys, en comptes dels càlculs d’uns 4000 anys comptats a partir del gènesi. Avui als USA encara hi ha qui defensa el dret a ensenyar el creacionisme en comptes de l’evolució]

[A Europa seguirà una església a la defensiva i repressiva. A molts països hi ha un procés de laicització que incauta béns de l’església. A España la desamortización de Mendizábal]

Estats Units

Els purtitans (pilgrims) van colonitzar nova Anglaterra i volien fundar una societat pura. No pretenien convertir els nadius.

Great awakenings

1738 Evangelics. D’origen metodista i pietista, van tenir un gran creixement a Anglaterra (Metodistes) i Estats Units (Fonamentalistes, Pentecostals)amb el Great Awakening. Són uns 285M. Conversionism, or belief in the necessity of being “born again“, has been a constant theme of evangelicalism since its beginnings. To evangelicals, the central message of the gospel is justification by faith in Christ and repentance, or turning away, from sin. Conversion differentiates the Christian from the non-Christian, and the change in life it leads to is marked by both a rejection of sin and a corresponding personal holiness of life. A conversion experience can be emotional, including grief and sorrow for sin followed by great relief at receiving forgiveness. The stress on conversion differentiates evangelicalism from other forms of Protestantism by the associated belief that an assurance of salvation will accompany conversion.

1870 Testimonis de Jehova

 

Posted on

Cristianisme 3. 1300 – 1610

[A Orient arriba el domini islàmic. A Occident l’església creix en poder terrenal, floreixen les arts però també la corrupció que donarà lloc a la reforma]

Església ortodoxa a Orient

1453 Constantinopla és conquerida i tota l’església del pròxim orient quedarà sota domini turc fins el 1919?, tolerada però sense poder.

L’església ortodoxa russa queda fora del seu control cap el 1200. [i el 1917 amb la revolució bolxevic també caurà).

Aïllada d’occident, no prendrà part en el debat reforma – contrareforma.

Església llatina

1378 – 1416 Papes a Avinyó sota control francès, cisma d’occident, disputa política.

Esplendor cultural i corrupció al renaixement italià 1375 – 1520: The Renaissance was a period of great cultural change and achievement, marked in Italy by a classical orientation and an increase of wealth through mercantile trade. The City of Rome, the Papacy, and the Papal States were all affected by the Renaissance. On the one hand, it was a time of great artistic patronage and architectural magnificence, where the Church patroned such artists as Michelangelo, Brunelleschi, Bramante, Raphael, Fra Angelico, Donatello, and da Vinci. On the other hand, wealthy Italian families often secured episcopal offices, including the papacy, for their own members, some of whom were known for immorality, such as Alexander VI and Sixtus IV.

Reforma

Precedents de John Wycliff (1330–1384) i Jan Hus (1369?–1415) contra la corrupció, defensant la relació entre l’home i Déu amb la Bíblia sense sacerdots i bisbes. Perseguits.

1517 Luter  (1483 – 1546) publica les Ninety-five Theses i el 1521 es prohibeixen a 7, there was no schism until the 1521 Edict of Worms. The edicts of the Diet condemned Luther and officially banned citizens of the Holy Roman Empire from defending or propagating his ideas.

Huldrych Zwingli (1484 1531) Reforma a Zurich.

John Calvin (1509 1564) Església reformada a Ginebra

 

  • 1521 Reforma de Luter. Luterans, 74M als països Nòrdics i Litònia (mantenen l’eurcaristia)
  • 1552 Reformistes, Calvi (no accepten la presència real de Jesús a l’eucaristia). Calvinism is largely represented by Continental Reformed, Presbyterian, and Congregationalist traditions. The biggest Reformed association is the World Communion of Reformed Churches with more than 100 million members in 211 member denominations around the world. Present a Suïssa, Escòcia, els emigrants a Amèrica que seran els presbiterians, i també Corea i Indonesia. (estem predestinats al pecat a no ser que Déu ens vulgui salvar [però curiosament això no condueix al derrotisme sinó a una moral del treball]
  • 1527 Anabaptisme, amb 100M, Mennonites 2.1, baptistes alemanys 1.5, Amish 0.3 o Hutterites. Rebutgen el baptisme dels infants, s’ha de fer d’adult.
  • 1534 Anglicanisme, Henri VIII rebutja l’autoritat del Papa, que ara tindrè l’arquebisbe de Canterbury. El 1549 es publica el Book of Common Prayer que conté les pregàries per a cada dia i els sagraments. Amb uns 85M de membres, 26 a Anglaterra, 36 a Àfrica i la resta a altres llocs on han emigrat anglesos.

 

Contrareforma

1534 Ignacio de Loyola funda la Compañía de Jesús. Retir i exercicis espirituals, organització mig militar, universitats [ els franciscans predicaran la pobrsa, els dominicans la repressió i els Jesuïtes serà el petit reducte de saber amb censura quan arribi la il·lustració].

1545  – 1563 Concili de Trento

The Council of Trent (1545–1563), initiated by Pope Paul III (1534–1549) addressed issues of certain ecclesiastical corruptions such as simony, absenteeism, nepotism, the holding of multiple church offices by one person, and other abuses, as well as the reassertion of traditional practices and the dogmatic articulation of the traditional doctrines of the Church, such as the episcopal structure, clerical celibacy, the seven Sacraments, transubstantiation (the belief that during mass the consecrated bread and wine truly become the body and blood of Christ), the veneration of relics, icons, and saints (especially the Blessed Virgin Mary), the necessity of both faith and good works for salvation, the existence of purgatory and the issuance (but not the sale) of indulgences, etc. In other words, all Protestant doctrinal objections and changes were uncompromisingly rejected.

In terms of politics, the Counter-Reformation included heresy trials, the exiling of Protestant populations from Catholic lands, the seizure of children from their Protestant parents for institutionalized Catholic upbringing, a series of wars, the Index Librorum Prohibitorum (the list of prohibited books), and the Spanish Inquisition.

 

Posted on

Xina

la meva xina, esborrany

 

2005 i 2010

com més cutre el lloc, més bo el menjar. + refinament hongkong

Els pandas, fòssils vivents del pleistocè>>enllaç a museu vida

l’art oriental que es fa ràpid i s’ha de fer bé a la primera, que é smés com la música, assajr moltes vegades [en canvi avui la música és sobretot una tasca de producció]

fiolosofia relligio: confuci taoisme budisme

poesia, veure intro antologia, contacte amb mahler

taoisme

imaginació viure a pekin o chengdu

novles policiaques jutge dee

+ kungfu

>> a cuina + receptes + canvi dinars
Del llibre de LUYU, maneres de prendre el te.
Dinastia TANG: te en pols, bullir l’aigua fins que les bombolles siguin com ulls de peix i el so com el vent en els pins. Afegir sal. Reservar aigua. Remenar. Afegir te en pols. Aturar el bull i servir.
Dinastia SONG: Te remenat. escalfr un bol. Afegir te en pols. Dissaoldre’l amb aigua calenta. Remenar amb una brotxa de bambú. afegir més aigua i remenar.[com el japonès].
Dinastia MING. Escalfar la tetera i descartar l’aigua. Afegir fulles. Rentar les fulles amb aigua bullent i descartar l’aigua. afegir aigua i tapar la tetera. Com que van veure que amb les teteres molt grans amb molt de te canviava el sabor, van anar fent teteres més petites fins arrigar al GUNFU, propi de Fujian. Escalfar la tetera i buidar l’aigua sobre tapa de manera que caigui aks 3 bols. Posar fulles de te i aigua. Tirar aigua bullent a sobre per mantenir-la calenta, 1 minut. Vessar el te fent cercles sobre els tres bols per que quedi igual [a proporció, més te i menys temps d’infusió]

Posted on

Índia 1947 –

Gandhi assassinat

Lluites  sagnants entre hindus i musulmans

Ressorgiment intolerant hindu, continuen les castes

Terrorisme a Pakistan

Posted on

Índia 1805 – 1947

Primer, influència de la East India Company, i al final, colònia de dret a partir de 1858 després d’una revolta ferotgement reprimida.

1885 Congrés nacional

1906 Lliga musulmana

1915 Ghandi torna a la Índia

1947 Partició amb musualmans a Pakistan i Bangladesh

Posted on

Índia 1526 -1805

1526 – 1805

Imperi mogol [mughal, no confondre amb el mongol]

Aquest imperi fou el resultat de l’expansió dels mongols al segle XVI sota la impulsió de Bàber (1483-1530), turcomongol islamitzat de cultura persa. Amb la dominació de la seva dinastia, s’instaurà una fórmula de govern basada en la tolerància religiosa i en una certa igualtat davant l’impost, així com un període de gran floriment cultural i artístic. Al seu apogeu, l’imperi mogol va representar un exemple destacable d’Estat centralitzat i tolerant; la seva extensió, el respecte que inspirava als seus veïns, la riquesa exhibida a la cort i en les construccions van fascinar bon nombre de visitants estrangers, que l’anomenaren l'”imperi del Gran Mogol”. Si aquesta esplendor i aquesta tolerància cultural no sobrevisqueren plenament al seu principal promotor, l’emperador Àkbar, facilitaren nogensmenys l’obertura de l’Índia a la resta del món i en particular a les empreses colonials dels europeus.

Bàber, turc nusulmà, en no poder-se expandir cap a l’oest, derrotà el sultà de Delhi i estableix la capital a Agra.

1542 – 1605 Akbar, que impulsà les arts.

1632: TAJ MAHAL l’emperador mogol Xa Jahan en honor a la seva difunta esposa, l’emperadriu Arjumand Banu Begum, més coneguda com a Mumtaz Mahal (l’escollida del palau), la qual va morir en donar a llum el seu catorzè fill.

A partir de 1707 perden influència.

Posted on

Índia medieval 600 – 1526

600 – 1206

Diferents regnes al nord, al sud (Deccan)

Consolidació de l’hinduisme

1206 – 1526  Sultanat de Delhi

Nòmades d’Àsia agafen el control. Respecten els costums de la població no musulmana i contenen els atacs mongols.

Posted on

Índia antiga, 6500 BCE – 600 CE

6500 BCE: evidència d’agricultura i ramaderia a Mehrgarh i el que ara és Balochistan.

2500 – 1900 BCE: Civilització de vall de l’Indus [riu que va de L’Himalaia a Karachi, Pakistan], Monhenjo-daro i Harappa.

[la resta ?]

2000 – 500 BCE  Cultura Veda al Punjab i plana del Ganges.. Composició dels Vedas associats amb l’hinduisme, així com el sistema de castes.

Buda (480 BCE – 400 BCE)

Jainisme

300 BCE – 187 BCE Imperi Maurya, ab Asoka controlant gairebé tot el continent llevat del sud

187 BCE – 200 CE

Indo escites

Imperi Kushan

altres

200 CE – 563 CE Imperi Gupta

The Gupta Empire was an ancient Indian empire existing from the mid-to-late 3rd century CE to 543 CE[3]. At its zenith, from approximately 319 to 543 CE, it covered much of the Indian subcontinent.[4] This period is called the Golden Age of India by some historians.[5][note 1] The ruling dynasty of the empire was founded by the king Sri Gupta; the most notable rulers of the dynasty were Chandragupta I, Samudragupta, and Chandragupta II alias Vikramaditya.[note 2] The 5th-century CE Sanskrit poet Kalidasa credits the Guptas with having conquered about twenty-one kingdoms, both in and outside India, including the kingdoms of Parasikas, the Hunas, the Kambojas, tribes located in the west and east Oxus valleys, the Kinnaras, Kiratas, and others.[8][non-primary source needed]

The high points of this period are the great cultural developments which took place primarily during the reigns of Samudragupta I, Chandragupta II and Kumaragupta I[9]. Many of the literary sources, such as Mahabharata and Ramayana, were canonised during this period.[10] The Gupta period produced scholars such as Kalidasa,[11] Aryabhata, Varahamihira, and Vatsyayana who made great advancements in many academic fields [12][13][14]. Science and political administration reached new heights during the Gupta era [15]. The period gave rise to achievements in architecture, sculpture, and painting that “set standards of form and taste [that] determined the whole subsequent course of art, not only in India but far beyond her borders”.[16] Strong trade ties also made the region an important cultural centre and established the region as a base that would influence nearby kingdoms and regions in Burma, Sri Lanka, and Southeast Asia.[17][unreliable source?] The Puranas, earlier long poems on a variety of subjects, are also thought to have been committed to written texts around this period.[18]

 

Posted on

Cristianisme 0

Christianity is an Abrahamic religion based on the life and teachings of Jesus of Nazareth, as described in the New Testament. Its adherents, known as Christians, believe that Jesus Christ is the Son of God and savior of all people, whose coming as the Messiah was prophesied in the Old Testament.[2]

Depending on the specific denomination of Christianity, practices may include baptism, Eucharist (Holy Communion or the Lord’s Supper), prayer (including the Lord’s Prayer), confession, confirmation, burial rites, marriage rites and the religious education of children. Most denominations have ordained clergy and hold regular group worship services.

Christianity developed during the 1st century CE as a Jewish Christian sect of Second Temple Judaism. It soon also attracted Gentile God-fearers, which lead to a departure from Jewish customs, and the establishment of Christianity as an independent religion. During the first centuries of its existence Christianity spread throughout the Roman Empire, and also to Ethiopia, Transcaucasia, and some parts of Asia.

Constantine the Great converted to Christianity and decriminalized it via the Edict of Milan (313). The First Council of Nicaea (325) established a uniform set of beliefs across the Roman Empire. By 380, the Roman Empire designated Christianity as the state religion.[3][4][5][6] The period of the first seven ecumenical councils is sometimes referred to as the Great Church, the united full communion of the Roman Catholic Church, Eastern Orthodox Church, and Oriental Orthodoxy, before their schisms.

Oriental Orthodoxy split after the Council of Chalcedon (451) over differences in Christology. The Eastern Orthodox Church and the Catholic Church separated in the East–West Schism (1054), especially over the authority of the Pope. Similarly, in 1521, Protestants split from the Catholic Church in the Protestant Reformation over Papal primacy, the nature of salvation, and other ecclesiological and theological disputes.[7]

Following the Age of Discovery (15th–17th century), Christianity was spread into the Americas, Oceania, sub-Saharan Africa, and the rest of the world via missionary work and colonization.[8][9][10]

There are 2.3 billion Christians in the world, or 31.4% of the global population.[11][12] Today, the four largest branches of Christianity are the Catholic Church (1.3 billion), Protestantism (920 million), the Eastern Orthodox Church (260 million)[13] and Oriental Orthodoxy (86 million).

Christianity and Christian ethics have played a prominent role in the development of Western civilization,[14][15][16][17][18] particularly around Europe during late antiquity and the Middle Ages. Despite a declining trend in membership in the West,[19] Christianity remains the dominant religion in the region, with more than 70% of the population identifying as Christian.[20]

451 Concili de Calcedònia, separació de l’ortodòxia oriental per discrepàncies Cristològiques, ( l’armenia, copta  (i etíop) i siríaca ), amb uns 80M A Egipte i Etiopia, Síria i Armènia.

1054 Gran Cisma, separació de l’ortodòxia de l’est. Actualment 200-260M de membres a Rússia i Georgia. (Grècia i Antioquia quedaran sota domni Otomà del 1453 a 1915).

La resta, és l’església Catòlica (o llatina), va retrocedir a Occident amb la Reforma però es va extendre a Amèrica llatina. Actualment són uns 1300M.

1521 Reforma de Luter, Calvi, Anglicanisme, 920M de Protestants, que no accepten l’autoritat de Roma i discrepen pel que fa a certs sacraments.

  • 1521 Reforma de Luter. Luterans, 74M als països Nòrdics i Litònia (mantenen l’eurcaristia)
  • 1552 Reformistes, Calvi (no accepten la presència real de Jesús a l’eucaristia). Calvinism is largely represented by Continental Reformed, Presbyterian, and Congregationalist traditions. The biggest Reformed association is the World Communion of Reformed Churches with more than 100 million members in 211 member denominations around the world. Present a Suïssa, Escòcia, els emigrants a Amèrica que seran els presbiterians, i també Corea i Indonesia. (estem predestinats al pecat a no ser que Déu ens vulgui salvar [però curiosament això no condueix al derrotisme sinó a una moral del treball]
  • 1527 Anabaptisme, amb 100M, Mennonites 2.1, baptistes alemanys 1.5, Amish 0.3 o Hutterites. Rebutgen el baptisme dels infants, s’ha de fer d’adult.
  • 1534 Anglicanisme, Henri VIII rebutja l’autoritat del Papa, que ara tindrè l’arquebisbe de Canterbury. El 1549 es publica el Book of Common Prayer que conté les pregàries per a cada dia i els sagraments. Amb uns 85M de membres, 26 a Anglaterra, 36 a Àfrica i la resta a altres llocs on han emigrat anglesos.
    • 1738 Evangelics. D’origen metodista i pietista, van tenir un gran creixement a Anglaterra (Metodistes) i Estats Units (Fonamentalistes, Pentecostals)amb el Great Awakening. Són uns 285M. Conversionism, or belief in the necessity of being “born again“, has been a constant theme of evangelicalism since its beginnings. To evangelicals, the central message of the gospel is justification by faith in Christ and repentance, or turning away, from sin. Conversion differentiates the Christian from the non-Christian, and the change in life it leads to is marked by both a rejection of sin and a corresponding personal holiness of life. A conversion experience can be emotional, including grief and sorrow for sin followed by great relief at receiving forgiveness. The stress on conversion differentiates evangelicalism from other forms of Protestantism by the associated belief that an assurance of salvation will accompany conversion.

dsf

 

 

 

Posted on

Cristianisme 2. Edat mitjana 476 – 1300

476 – 799

L’emperador Romà tenia la seu a Constantinopla. A Orient es van mantenir les estructures de diòcesis i els canvis van ser més lents. A Occident el papa havia de mantenir l’equilibri amb l’emperador romà i els nous governants als territoris ocupats pels bàrbars.

Sant Benet (480 – 547). Vida monàstica primer a Subiaco i després a Montecassino, fundant més monestirs cadascun amb un abat i 12 monjos. La seva regla se seguirà a tots els monestirs d’occident. ( text ): “La vida del religiós o religiosa és dividida en períodes regulars de son, de pregària, de lectura de la Santa Escriptura, de descans i de treball físic. |  El dia comença a mitjanit, amb el servei de les matines, seguit de l’ofici de prima, seguit a l’aurora pel cant de les laudes. Abans de l’arribada de les espelmes de cera al segle XIV, era fet en la foscor o amb un mínim d’enllumenat. Aquests oficis podien ser molt llargs, de vegades fins a trenc d’alba però consistien generalment a cantar tres salms, tres respons, una lliçó (lectura de la Bíblia), i un himne, afegint cada dia la celebració d’un sant local. |   Els monjos es retiraven llavors per a dormir i es despertaven a les 6 hores, es rentaven i escoltaven missa. Llavors es reunien per tal de rebre les consignes i ordres per a la jornada i discutir els assumptes propis. També hi havia temps per les activitats personals com la lectura o el treball fins a les 9 del matí. Es feia «l’ofici de tercera» per continuar després amb altres treballs. Al migdia deien l’ofici de sexta i després menjaven. Després d’un breu període per a la migdiada, el monjo es podia retirar fins a l’ofici de nona, cap a les 3 de la tarda. Després venien els treballs al jardí i d’altres serveis fins a dues hores abans del crepuscle. Cap a les 6, les vespres, després les completes cap a les 7 i en acabar-se anaven a dormir per aixecar-se aviat per a les matines.

Occident 476 – 799

Els monestirs irlandesos, expansió de les illes al món germànic

Sant Patrick, Columba, Agustí

Va començar una expansió del cristianisme, a partir de Prominent  Saints Patrick, Columba  and Columbanus. Columba ] ( 521 –  597) was an Irish abbot and missionary evangelist credited with spreading Christianity in what is today Scotland at the start of the Hiberno-Scottish mission. He founded the important abbey on Iona, which became a dominant religious and political institution in the region for centuries. [que vaig veure a la illa de Iona, a Escòcia]. Un monestir antic és del de Glendalough que vaig visitar amb la Maria]

The Anglo-Saxon tribes that invaded southern Britain some time after the Roman abandonment, were initially pagan, but converted to Christianity by Augustine of Canterbury on the mission of Pope Gregory the Great.

Segons la tradició, Gaul, un company de Comlombanus va fundar el que acabaria sent l’abadia de St.Gallen el 612.

Cap el 800 Book of Kells, evangelis il·luminats.

Orient 476 – 799

724 Iconoclastes. Després de les derrotes davant l’islam, es va pretendre “purificar” la fe prohibint les representacions de Crist i es va destruir bona part de l’art fet fins aleshores.

800 – 1299

Amb Carlemany i Lluís el Pietós hi ha cert creixement cultural, es funden escoles i biblioteques.

Moviment monàstic seguint la regla de Sant benet. El Cistercenc a Citeaux. A third level of monastic reform was provided by the establishment of the Mendicant orders. Commonly known as friars, mendicants live under a monastic rule with traditional vows of poverty, chastity, and obedience, but they emphasise preaching, missionary activity, and education, in a secluded monastery. Beginning in the 12th century, the Franciscan order was instituted by the followers of Francis of Assisi, and thereafter the Dominican order was begun by St. Dominic.

Lluita entre gobernants (Henri IV) i el papa sobre qui tenia la potestat de nomenar els bisbes.

Moviument càtar i repressió. Inquisició.

Conversió d’escandinàvia, eslaus, Bulgària.

1054 El Cisma Orient – Occident

Though normally dated to 1054, the East-West Schism was actually the result of an extended period of estrangement between Latin and Greek Christendom over the nature of papal primacy and certain doctrinal matters like the Filioque, but intensified by cultural and linguistic differences.

Les croades

Posted on

Cristianisme 1. 33 – 476

[Dels pocs seguidors inicials, expansió pels viatges dels apòstols, persecució, expansió i creació d’estructures de bisbes, oficialització per Constantí, definició del símbol o Credo, consolidació del Canon, escisió de l’ortodòxia Oriental, Monestirs]

wikipedia

Els apòstols prediquen el missatge de Jesús, segons  els Actes. Els primers seguidors de Jesús eren jueus apocalíptics.

Una primera comunitat s’estableix a Antioquia [actualment Turquia, prop de Síria, a la mateixa latitud que Alep.

Pau de Tars Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia), erudit del judaisme de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc en la qual Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l’encàrrec de predicar l’evangeli als “gentils” (és a dir, els no jueus) de l’imperi romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d’Àsia Menor i d’Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània. Se li atribueix l’escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com a Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d’orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d’un judaisme nacionalista i tancat que n’amenaçava la universalitat. Pau és venerat com a sant per tota la cristiandat. La seva festivitat se celebra el 29 de juny juntament amb la de Sant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el 25 de gener.

Proto-orthodox Christianity
Main article: Proto-orthodox Christianity

The development of doctrine, the position of orthodoxy, and the relationship between the various opinions is a matter of continuing academic debate. Since most Christians today subscribe to the doctrines established by the Nicene Creed, modern Christian theologians tend to regard the early debates as a unified orthodox position against a minority of heretics. Other scholars, drawing upon distinctions between Jewish Christians, Pauline Christianity, and other groups such as Marcionites and Montanists, argue that early Christianity was always fragmented, with contemporaneous competing beliefs.[13]

Church Structure and the episcopacy

In the post-Apostolic church, bishops emerged as overseers of urban Christian populations, and a hierarchy of clergy gradually took on the form of episkopos (overseers, in-spectors; and the origin of the term bishop) and presbyters (elders; and the origin of the term priest), and then deacons (servants). But this emerged slowly and at different times for different locations. Clement, a 1st-century bishop of Rome, refers to the leaders of the Corinthian church in his epistle to Corinthians as bishops and presbyters interchangeably. The New Testament writers also use the terms overseer and elders interchangeably and as synonyms.[14]

Post-apostolic bishops of importance include Polycarp of Smyrna, Clement of Rome, and Ignatius of Antioch. These men reportedly knew and studied under the apostles personally and are therefore called Apostolic Fathers. Each Christian community also had presbyters, as was the case with Jewish communities, who were also ordained and assisted the bishop. As Christianity spread, especially in rural areas, the presbyters exercised more responsibilities and took distinctive shape as priests. Lastly, deacons also performed certain duties, such as tending to the poor and sick. In the 2nd century, an episcopal structure becomes more visible, and in that century this structure was supported by teaching on apostolic succession, where a bishop becomes the spiritual successor of the previous bishop in a line tracing back to the apostles themselves.

The diversity of early Christianity can be documented from the New Testament record itself. The Book of Acts admits conflicts between Hebrews and Hellenists, and Jewish Christians and Gentile Christians, and Aramaic speakers and Greek speakers. The letters of Paul, Peter, John, and Jude all testify to intra-Church conflicts over both leadership and theology. In a response to the Gnostic teaching, Irenaeus created the first document describing what is now called apostolic succession.[15]

As Christianity spread, it acquired certain members from well-educated circles of the Hellenistic world; they sometimes became bishops, but not always. They produced two sorts of works: theological and “apologetic“, the latter being works aimed at defending the faith by using reason to refute arguments against the veracity of Christianity. These authors are known as the Church Fathers, and study of them is called patristics. Notable early Fathers include Ignatius of Antioch, Polycarp, Justin Martyr, Irenaeus of Lyons, Tertullian, Clement of Alexandria, and Origen of Alexandria.

El 313 Constantí i Licinius emeten l’edicte de Milà que oficialitza la religió cristiana. La mare de Constantí, Helena, hauria viatjat a Jerusalem i fet construir una església al lloc del Sant Sepulcre. Constantí construeix Constantinopla i en farà la capital de l’imperi.

Entre les comunitats hi ha un debat sobre la naturalesa de Jesús. L’arrianisme afirmava que “Arri sostenia que el Fill va ser la primera criatura creada per Déu abans del principi dels temps. Segons l’arrianisme, aquest Fill, que després es va encarnar en Jesús, va ser un ésser creat amb atributs divins, però no era Déu en i per si mateix. ”

324 Concili de Nicea

Es condemna l’Arrianisme.

S’estableix el “símbol de Nicea”, modificat després a Constantinopla, que segueix essent pràcticament el mateix:

Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles

I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes I per la nostra salvació davallà del cel.

I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi. Crec en l’Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.

I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén

Organització

Seguint l’estructura de l’impoeri es creen diòcesis regides per bisbes. Les principals són Roma (el bisbe de la qual té la primacia), Constantinopla, Jerusalem, Antioquia i Alexandria.

Debats i concilis

Mare de Jesús però no mare de Déu, Nestorianisme, Concili de Efès (451)

Concili de Calcedònia, contra el miafisitisme. Cisma de l’església oriental ortodoxa, ( l’armenia, copta  (i etíop) i siríaca ).

Vida monàstica

Dins de l’església copta, van aparèixer una sèrie d’ermitans que feien vida ascètica al desert.

Sant Antoni (251 – 356), ( té el vessant de patró dels animals, i se’l representa amb un porquet, i el vessant del sant resistint les temptacions. Les històries de les seves temptacions pel dimoni seran representades per Hyeronimus Bosch i altres. Flaubert li dedicà una novel·la).

Sant Jeroni (331 – 420) Ermità i traductor de la Bíblia. Molt representat a la història de l’art.

Sant Basili de Cesarea (335 – 379). El 355 va tornar a Cesarea i va fer un temps d’advocat però aviat ho va deixar per dedicar-se a la vida religiosa tal com també va fer la seva germana Macrina. El 357 va viatjar per Síria, Palestina i Egipte per aprendre de la vida monàstica i a la tornada es va retirar a una muntanya a la vora del riu Iris prop de Neocesarea on va viure en reclusió per 13 anys fundant el monestir d’Ibori. Allí la família tenia una finca on Basili va reunir un grup de devots als que es va unir aviat Gregori Nazanzié. En aquests anys es va dedicar a la lectura i el seu escriptor favorit fou Orígens. Va predicar també per tot el Pont. |  Va viure a la Capadòcia, va construir cases pels pobres. Va moderar les pràctiques extermes d’ascetisme definint une línies moderades al Asketikon, The most striking qualities of the Basilian Rule are its prudence and its wisdom. It leaves to the superiors the care of settling the many details of local, individual, and daily life; it does not determine the material exercise of the observance or the administrative regulations of the monastery. Poverty, obedience, renunciation, and self-abnegation are the virtues which St. Basil makes the foundation of the monastic life. Link. La seva regla s’extengué primer a la Capadòcia i després a tots els monestirs de l’església oriental.

 

Posted on

Església ortodoxa siríaca i Església d’Orient

Fundada per sant Pere a Antioquia

Viquipèdia

 

Segons la tradició, l’Església siríaca és hereva d’una de les comunitats cristianes més antigues, establerta a Antioquia per l’apòstol Sant Pere, que és considerat el primer bisbe del Patriarcat d’Antioquia. Segons els Fets dels Apòstols (11,26), fou a Antioquia on els deixebles de Crist foren anomenats cristians per primer cop.[3]Eudias i Ignasi[4] succeïren Sant Pere com a bisbes, morint ambdós durant les persecucions romanes. Des d’aleshores, gairebé tots els patriarques siríacs accedeixen al títol amb el primer nom d’Ignasi.[5] Fins que rebutjà les conclusions de Concili de Calcedònia, el 451, l’Església Siríaca havia format part de la pentarquia d’esglésies cristianes, participant decisivament en els consicilis de Nicea, Constantinoble i Efes. Les autoritats bizantines imposaren les decisions de Calcedònia, i els monofisites dissidents es van refugiar a zones desèrtiques sirianes i àrabs, així com a territoris del veí Imperi Sassànida.

A mitjans del segle VI apareix la figura del bisbe monofisita Jacob Baradai (després bisbe d’Edesa), qui, enviat a Síria en secret per l’emperadriu Teodora (que afavoria la seva causa), va reorganitzar i donar impuls a una església que ja es pot considerar l’Església Ortodoxa Siríaca. Va ser Baradai qui nomenà Sergi com a primer patriarca ortodox siríac el 544, fent així definitiu el cisma amb el patriarca grec ortodox. Des d’aleshores també s’ha conegut l’església com a jacobita.

viquipèdia

Fundada pr l’apòstol Tomàs. Des d’Antioquia (a l’actual Turquia), van difondre els cristianisme a Mesopotàmia i Pèrsia. 310 concili a Selèucia (80km al nord de Babilònia). El 424 l’Església de Pèrsia se separa de la d’Antioquia. El 431 431, el Concili d’Efes condemna Nestori, el patriarca de Constantinoble, i les seves posicions cristològiques (segons la qual Maria era mare de Jesús però no mare de Déu).

Al Milione de Marco Polo la majoria de comunitats cristianes que troba són nestorians.

Posted on

Església ortodoxa etíop

Depenia administrativament de l’església copta fins que el 1959 se’n va independitzar.

Al concili de Calcedònia es separà amb la copta seguitn el miofisitisme.

El 333 va ser declarada religió d’estat. Actualment té 45-50 milions de fidels (dels 76 de l’esgésia ortodoxa oriental).

Oriental Orthodox Christianity became the established church of the Ethiopian Axumite Kingdom under king Ezana in the 4th century when priesthood and the sacraments were brought for the first time through a Syrian Greek named Frumentius, known by the local population in Ethiopia as “Abba Selama, Kesaté Birhan” (“Father of Peace, Revealer of Light”). As a youth, Frumentius had been shipwrecked with his brother Aedesius on the Eritrean coast. The brothers managed to be brought to the royal court, where they rose to positions of influence and baptized Emperor Ezana.

Ezana sent Frumentius to Alexandria to ask the Patriarch, St. Athanasius, to appoint a bishop for Ethiopia. Athanasius appointed Frumentius, who returned to Ethiopia as Bishop with the name of “Abune Selama”. From then on, until 1959, the Pope of Alexandria, as Patriarch of All Africa, always named an Egyptian (a Copt) to be Abuna or Archbishop of the Ethiopian Church.

 

 

 

Posted on

Església Copta d’Alexandria

Es creu que fou fundada per sant Marc.

S’escindí en el concili de Calcedònia sobre la naturalesa de Crist.

Fa servir la llengua copta que prové de l’antic egipci i s’escriu amb caràcters grecs.

https://en.wikipedia.org/wiki/Coptic_Orthodox_Church_of_Alexandria

Many Egyptian Christians went to the desert during the 3rd century, and remained there to pray and work and dedicate their lives to seclusion and worship of God. This was the beginning of the monastic movement, which was organized by Anthony the Great, Saint Paul of Thebes, the world’s first anchorite, Saint Macarius the Great and Saint Pachomius the Cenobite in the 4th century.

Christian monasticism was born in Egypt and was instrumental in the formation of the Coptic Orthodox Church character of submission, simplicity and humility, thanks to the teachings and writings of the Great Fathers of Egypt’s Deserts. By the end of the 5th century, there were hundreds of monasteries, and thousands of cells and caves scattered throughout the Egyptian desert. A great number of these monasteries are still flourishing and have new vocations to this day.

All Christian monasticism stems, either directly or indirectly, from the Egyptian example: Saint Basil the Great Archbishop of Caesarea of Cappadocia, founder and organizer of the monastic movement in Asia Minor, visited Egypt around AD 357 and his rule is followed by the Eastern Orthodox Churches; Saint Jerome who translated the Bible into Latin, came to Egypt, while en route to Jerusalem, around AD 400 and left details of his experiences in his letters; Benedict founded the Benedictine Order in the 6th century on the model of Saint Pachomius, but in a stricter form. Countless pilgrims have visited the “Desert Fathers” to emulate their spiritual, disciplined lives.

Posted on

Església apostòlica Armenia

Els apòstols Bartomeu  i Tadeu hi van anar a predicar.

Entre 301 i 314, el rei Tiridates III en va fer religió d’estat.

El segle V es traduí la bíblia a l’armeni.

Al concili de Calcedònia es va plantejar el monofisisme (que Crist tenia una úncia natura) i al concili

El 554 al concili de Dvin se separa de l’església catòlica romana i l’ortodoxa grega

Posted on

Litúrgia de les hores

[esborrany]

( mesura del temps a Roma )

in the second millennium they have traditionally been recited, as shown by the use of the word “noon”, derived from Latin (hora) nona,[15][16] to mean midday, not 3 in the afternoon:

Matins (during the night, at about 2 a.m.); also called Vigils or Nocturns or Night Office
Lauds or Dawn Prayer (at dawn, about 5 a.m., but earlier in summer, later in winter)
Prime or Early Morning Prayer (First Hour = approximately 6 a.m.)
Terce or Mid-Morning Prayer (Third Hour = approximately 9 a.m.)
Sext or Midday Prayer (Sixth Hour = approximately 12 noon)
None or Mid-Afternoon Prayer (Ninth Hour = approximately 3 p.m.)
Vespers or Evening Prayer (“at the lighting of the lamps”, about 6 p.m.)
Compline or Night Prayer (before retiring, about 7 p.m.)

Posted on

Villa dei Misteri

No havia preparat gaire la visita a Pompeia. Només entrar al recinte vaig voler mirar si trobava per la Maria la postal de “Safo”, la noia que anava a escriure, i aleshores vaig veure les postals dels frescos de la Villa dei Misteri. Al plànol vaig veure que quedava una mica lluny, mig kilòmetre fora de la ciutat. Hi vaig arribar que només hi havia un altre visitant, les columnes, el mosaic, el corredor de pintura porpra i després tornant a sortir al pati, al triclinium, uns frescos meravellosos, un noiet llegint, un àpat, música, una ballarina. M’hi vaig quedar una bona estona,e com encantat. Vaig donar una volta per la Vil·la i hi vaig tornar.

Segons he llegit, els frescos representarien un procés d’iniciació d’una dona als misteris de Bacus. Un noi llegeix el ritual, la dona serveix una safata. Una esacena a l’Arcàdia amb un sàtir tocant la flauta. Després ella mira alguna cosa amb horror. Després la iniciada retorna i al fnal Cupid li ofereix un mirall.

Quins àpats es van fer aquí? Quines converses? En quins rituals van participar?

[gmedia id=38]

Posted on

Cryptoporticus, giardino inglese, Reggia di Caserta

El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser  una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.

àlbum   Galeria

web jardí anglès

 

Posted on

Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -10000

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara

Inici -100.000,final -10000

L’evolució

Després de 4000 milions d’anys d’evolució biològica i geològica, al llarg del Paleocè i Miocè van evolucionant els primats   fins que  al Quaternari , fa 2.5 Ma, evoluciona el gènere Homo a l’Àfrica.  Es van escampant pel món, en particular els Neandertals a Europa. Evidències d’eines de pedra fa 2Ma i d’ús del foc 1M-300m.

Això ho hem pogut reconstruir per la Teoria de l’evolució de Darwin, el  “descobriment” de la prehistòria i l’estudi de l’evolució dels homínids. Ens permet contemplar l’evolució en nosaltres mateixos i imaginar una galeria d’avantpassats que es remunta a les primeres formes de vida. (La prehistòria que he vist).

Cronologia evolució

Els caçadors-recol·lectors

Fa uns 200m apareix l’Homo sàpiens a l’Àfrica oriental. Cronologia de l’evolució de l’homo sàpiens a Smithsonian.
70m. Apareix el llenguatge i el que Yuval N Harari anomena la “revolució cognitiva”.  L’home sàpiens comença a colonitzar el món, s’extingeixen les altres espècies d’homínids i la megafauna.  La segona extinció va venir amb l’agricultura, i la tercera és l’actual que provoca la indústria. YH diu que no ens creiem els que prrtenen que els nostres avantpassats vivien en harmonia amb la natura. Molt abans de la revolució industrial l’Homo Sapiens ha era l’espècie que duia més animals i plantes a l’extinció. Es parla de l’edat de pedra perquè són les que s’han conservat, però seria més correcte parlar de “l’edat de fusta”. El caçador recol·lector vivia en una societat sense especialització del treball, tothom havia de tenir un coneixement profund de l’entorn. Avui el col·lectiu de la humanitat té un coneixement molt més més profund i variat, però a nivell individual els caçadors-recol·lectors van ser la gent amb més coneixement i habilitats. (YH).

Els caçadors-recol·lectors vivien en grups d’unes poques dotzenes de famílies. Avui vivim en ciutats però el nostre DNA encara és de quan vivíem a la sabana, 5-8 milions d’humans en milers de tribus separades amb diferents cultures i llenguatges (YH). La demografia a la prehistòria (wikipedia) calcula que la vida mitjana dels homínids a la sabana era d’uns 20 anys i que població fa 200m anys era d’uns 50.000 individus. Avui queden encara algunes comunitats aïllades a l’Amazonas i Papua Nova Guinea.

La revolució cognitiva

YH parla de la “Revolució cognitiva” associada al llenguatge, que situa fa 70.000 anys. [Tal com indico a “Layered Ontology“, això permet que estigui en contacte amb el que no existeix, amb ficcions o futurs que imagina.] ¿Com es passa de viure en petits grups a ciutats amb desenes de milers o imperis amb centenars de milions? Segurament per l’aparició de la ficció [YH hi inclou la religió, sistemes de valors]; el fet de compartir uns mites. Des de l’aparició del llenguatge l’home ha pogut viure en una realitat doble, la realitat objectiva dels rius, arbres i llops, i la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions [mentre que els déus probablement són imaginaris, d’altres ens poden presentar invariants que permetin considerar-los reals, encara que no els poguem pesar amb una balança]. [ d’ara endavant ja no tenim només l’evolució biològica dels gens sinó també l’evolució cultural dels mems].

Els animistes veneraven ens locals, concrets, animals reals, esperits dels morts, el que avui en diríem “dimonis, fades, o àngels”. Això es contraposaria als “teistes” que cobriria des dels “rabis jueus de la Polònia del s18, als puritans que cremaven bruixes a Massachusetts al s17, sacerdots azteques de Mèxic al s15, místics sufís d’Iran al s12, guerrers víkings del s10, legionaris romans del s2 i buròcrates xinesos del s1. [La revolució cultural implica que d’ara endavant no només hi haurà evolució biològica per mutació del DNA, sinó evolució cultural. La diversificació de l’homo sàpiens a diferents zones de la terra donarà lloc a diferents llenguatges]

Adquisicions

  • el foc
  • refugis
  • pintures (Altamira, Dordogne)
  • enterrament dels morts
  • eines de pedra, os , fusta, abrics amb pells

    La colonització del món, migracions

La migració de l’home va ser possible gràcies a ponts terrestres que van aparèixer a la darrera glaciació, Würms entre 115000 a 11700 anys enrere, precedida per una època més càlida i plujosa, Riss-würm del 130m a 115m. Un 30% de la superfície terrestre estava ocupada per gel, les glaceres a Europa baixaven fins a 50º de latitud. En quedar tanta massa d’aigua atrapada, el nivell del mar baixà 100 metres. En plena època de glaciació l’home havia de viure a les latituds més càlides. Fa uns 10.000 anys el nivell del mar tornà a pujar i els continents van quedar separats [es correspon al mite del diluvi?]

S’ha imposat la hipòtesi “Out of Africa” segons la qual, en lloc d’evolucionar a tota Euràsia alhora, es va originar a l’Àfrica. Hauria emigrat a la resta del món en dues grans onades, la primera fa uns 130m anys i la segona fa 70m. [I va conviure amb Neandertals fins fa 40m anys i els Denisova fins fa 15m]
Al gràfic es veuen les branques que van quedar a Àfrica, L0, L1, L2 i la L3, que partint d’Àfrica Oriental, va colonitzar el món.

  • 200000 70000 Humans al Rift a Àfrica (2PFN0 Paleolític Egipte i Magrib,
    2PFS0 Paleolític Àfrica central i sud)
  • 70000 50000 + Paleolític Orient mitjà (2PO00)+ indomalai (2PAI0 )
  • 50000 30000 Europa (2PEB0 Balcans i Itàlia, 2PEC0 Central i Ibèria, 2PES0 Illes britàniques, eslaus), Xina Austràlia AT8: 40000 java 30000 àsia (2PAX0 Xina i Japó, 2PAS0 indoxina, 2PAS1 Indonèsia, 2PZ00 )
  • 30000 11700 Rússia (2PR00 ), Amèrica del nord i Amèrica del sud (2PMN0 Amèrica del nord, 2PMS1 Amèrica sud Perú i centre, 2PMS2  Asud Amazònia i Patagònia).

L’Àfrica de l’est, Orient mitjà, Mèxic i Perú són zones favorables. Quan arribi un cllima més sec Centreamèrica, Àfrica Occidental, la Índia i sudest de xina, més humides, seran més propícies. Austràlia i Amèrica estan pràcticament deshabitades.

Cronologia paleolític

Haplogrups

La història de les migracions de la humanitat a través de les mutacions d’Haplogroups. És un conjunt d’al·lels, material genètic que s’ha heretat directament del progenitor sense recombinar-se. En el cas dels pares podem seguir un fragment del cromosoma Y i s’etiqueten de la A a la T. En el cas de les mares, DNA mitocondrial.

CromosomaY

  • Grups A,B Àfrica
  • 100.000 Adam Haplogrup A / Eva, marcadors compartits per tots els humans mutació P305)
  • 80.000, mutació  M42 (Àfrica de l’est, el tenen la majoria dels homes, queda entre els Mbuti i Biaka dels pigmeus, Hadza de Tanzània) Haplogrup B Àfrica / L1 L2 L3 M42, 80.000,.
  • 70.000  mutació Haplogrup CT M168 (70.000) (M168, 70.000, l’home que va tenir aquesta mutació vivia segurament al Rift al nordest d’Àfrica i va ser dels primers a abandonar-la, segurament per l’estret Bab-al-Mandeb i seguint la costa fins a la Índia, arribarà a Austràlia fa 50m).Haplogrups C D E.
  • Haplogrup CF P143, 60.000, orient pròxim, grup sortint d’Àfrica, d’on surt el F i el C
  • 55.000 mutació HaplogrupF M89 (-45.000) present en el 90% de no africans Haplogrups FGH  que dóna lloc a les branques G i HIJK/ grup N antecedent de la majoria de poblacions.
    • 17.000 G-M201 (Turquia, Caucas, mediterrani, Georgia). [ Aquest és el meu]. Els esquelets més antics confirats per test de DNA portant l’haplogrup  G2a es van trobar a la cova l’avellaner a Les Planes d’Hostoles, i es van datar per radiocarboni cap el -5000. És la primera branca del F que surt d’Àfrica.
  • 40.000 mutacions L15 i L16, grups IJK
  • 40.000 mutació M9

Grups DNA mitocondrial: Hi ha tres grups principals:

  • L (Àfrica)
  • L0, L1, L2, L3, L4, L6 (Àfrica)
  • L3 → M (CDEGQ) i N (OASR(V)IWXY)
    • mutació R, 70.000 a Orient mitjà
    • mutació V, 14.000 a Orient mitjà

[aquest és el meu]. Mitochondrial haplogroup V , bàsicament europeu, que es va extendre fa uns 13m anys per Europa des Balcans juntament amb els R i H. Possiblement la gent que va descobrir l’agricultura al creixent fèrtil. És present sobretot entre els Saami a Finlàndia i a Catalunya.

Els llenguatges

Adquisicions

  • el foc
  • refugis
  • pintures (Altamira, Dordogne)
  • enterrament dels morts
  • eines de pedra, os , fusta, abrics amb pells

Reconstrucció de la vida dels infants al paleolític, un estudi difícil i ignorat (Aeon) [quan es pensa la condició humana es pensa en un mascle adult blanc, i s’obliden dones, nens i vells]